Matar el rei.

Fa poc el senyor Cabana explicava que va preguntar a un amic seu britànic per què, segons ell, la Gran Bretanya havia estat pionera tan en política com en economia, i altres camps.

Perquè vam matar el rei, li va contestar el senyor anglès. El senyor Cabana   va dir que no ho creia.

Doncs, vet aquí, que el senyor anglès tenia raó. Com en tindria qualsevol francès que donés la mateixa resposta, tot i que les circumstàncies i el moment històric foren tan diferents. I fins i tot que un país va continuar monàrquic  i l’altre republicà.

Van matar el seu rei en el seu moment oportú. Quan a Anglaterra 40 anys després  que Cromwel condemnés a mort el rei, un altre rei va acceptar totes les condicions que li exigia el parlament, perquè ja sabia que els súbdits poden matar el seu rei. L’absolutisme monàrquic va desaparèixer de les illes. Els britànics l’anomenen gloriosa revolució de 1668.

A França, la història és molt diferent, i un cop jutjat i mort el rei, a la seva Revolució de 1789 i després de 80 anys de posar i treure reis i repúbliques, van decidir que ja n’hi havia prou. Ara ja van per la cinquena república.

I, sí és veritat, Gran Bretanya i França han estat pioneres, perquè van matar el seu rei.

Els russos ho van fer tard i malament. Matar el rei, com totes les opcions de la història tenen el seu moment oportú, i s’han de guardar les formes. Ara ja fa dos segles que hi ha altres mètodes per instaurar una república i això de matar el rei no s’ha de fer.  Està mal vist i no acaba bé.

Com matar el pare, que per necessari que sigui en psiquiatria, s’ha d’anar en compte. I s’ha de buscar el moment oportú. Des d’Edip fins Kafka.

Pare i Rei són dues potes, però amb dues potes cap tamboret és estable. La tercera fins fa poc la més sòlida és Deu.

Aquestes tres potes; Deu, Rei, Pare, han generat durant segles tota mena d’autoritat, de poder i d’ordre. Amb versions diferenciades a cada un dels grans  blocs culturals mundials, però sempre generant patriarcalisme, submissió, obediència, acatament i sempre limitant llibertat, imaginació i fins i tot ciència.

Les tres potes trontollen des de fa poc dins de la llarga història de la humanitat. Quan una falla, l’equilibri és inestable i les altres dues apuntalen barroerament el conjunt. I al final… mireu el mapa mundial.

Tot això ens interessa avui al sud dels Pirineus. Evidentment que ara  no es pot matar el rei. Evidentment que el rei fa més nosa que servei. Evidentment que la situació està encallada. Però els valors, Deu i Pare estan de rebaixes.

 Doncs bé, la Monarquia ha decidit suïcidar-se, i encara no ho sap. Però la situació és irreversible.

Un fill que ha de repudiar son pare, trenca l’esotèrica legitimitat de qualsevol herència, que per adobar-ho va rebre de les mans del vell genocida recentment desenterrat.

No cal que hi hagi cap mort, per aconseguir que la monarquia se suïcidi. Fins i tot el nom de l’acte ja fa anys és al diccionari: abdicació. Tan pactada com vulgueu i disposats a pagar el preu que calgui. 

Per cara que sembli sempre és un bon negoci pel país. I també ho pot ser per a la família interessada. “Interessandíssima”, mai millor dit.

És veritat, hi ha un problema: com salvar la cara. Per això serveixen els politics.

18 de juliol -oh santa casualitat- de 2020