“Paralela a la
ocupación física de Cataluña, cabrá, pues
fundamentalmente, una a manera de ocupación moral. Ocupación moral que apremia
tanto más, cuanto que se trata no solo de
crear una conciencia política determinada, sino primordiamente de desarraigar otra existente”. (La
Falange. 8 de gener de 1939.) Les negretes són meves.
Fa 80 anys. La Falange avui no existeix. El protagonista
principal de la ocupación física fa 40 anys que està enterrat amb tots el
honors. No en queda cap dels personatges significatius d’aquell moment.
Però, no ens sona avui exactament igual aquest “desarraigar”?
Protagonistes, mètodes i eines, són unes altres, però la
ideologia és idèntica. Una vegada i una altra repetim la mateixa reflexió: si
amb tot el poder a la mà durant 40 anys, sense cap impediment interior ni
exterior no van aconseguir desarrelar
una consciència política existent, com és que en el conjunt del món pensant espanyol
sorgeixin tan escasses veus preocupades o senzillament ocupades en fer un
estudi neutral i seriós de la qüestió?
L’Estat espanyol; conjunt d’ideologies, fantasies, dogmes, instruments
de poder, etc., -en el seu últim intent- ¿desesperat? –de desarrelar una consciència
catalana que va molt més enllà de ser merament política,
ha tret de l’armari l’eina, mai amagada del tot, que més fama d’eficàcia li ha
donat al llarg dels segles: La Justicia Española. Mal anomenada… calla Dostoievski.
Si no es poden matar mosques a canonades, molt menys es poden desarrelar consciències amb presons. Tant un mètode com l’altre són
essencialment estúpids, especialment
el segon, que produeix moltes ferides que no fan més que fortificar aquella consciència
que es pretén desarrelar.
Diu l’actual ministra d’economia espanyola que no
deixarà de controlar l’economia catalana,
mentre el govern de la Generalitat repeteixi que “Ho tornarà a fer”. Diu el
president de la Generalitat que ”Ho tornarem a fer”, mentre el govern de
l’estat…etc., etc.
Poques vegades (cap?) a la història de les independències
dels més de 100 països que ho han aconseguit, des del final de l’última Gran Guerra
fa 75 anys, s’ha fet un plantejament tan pacífic, tan raonable i tan fàcil de
solucionar, ni tan beneficiós per a les dues parts, si es fa ben fet, com el
que suplica, demana i exigeix el poble català.
Recordem: la responsabilitat de no resoldre un conflicte
entre dues parts és proporcional al quadrat
de la relació de poder entre elles.
Que cony passa, doncs?
28 de juny de 2019.
