Sí, ministre.

He sentit, com tothom, aquests dies un ministre defensant la necessitat de fer una reforma de la llei d’educació dient que el estudiants espanyols sortien molt mal preparats per poder exercir les seves professions quan siguin grans. Després d’escoltar-lo  amb atenció força estona  m’he dit: té tota la raó l’exemple més clar el tinc davant.

Diuen que és expert en sociologia i en història. Diu que vol espanyolitzar els nens catalans. Diu que vol que se sentin orgullosos de ser espanyols, i no com ara que per culpa de l’educació que reben els nens catalans no són fans del reial Madrid.

Deixeu-me explicar una història: la meva. La part que fa referència a l’educació és espanyolitzadora sense manies.

Començàvem molts matins cantant:

                España fue la nacion que más lauros conquistó

                Por la tierra i por mar  extendio su autoridad, etc.

Sabíem què va passar  “ la noche triste de Otumba” i com Pizarro i “los ventisiete de la fama” van vèncer milions d’inques, estudiàvem els rius i sabíem que  Tirón, Oja , Najerilla, Iregua, Leza, Cidacos i Alhama formaven la Rioja, sabíem  que  Sádaba, Tauste, Uncastillo, Sos del rey Católico i Egea de los Caballeros eren  “las Cinco Villas”. I infinitat de coses més d’història i geografia espanyola. 

També estudiàvem literatura “ de mis soledades voy, a mis soledades  vengo”. Fins i tot de catalana, tant que per conèixer millor Maragall i Costa i Llobera estudiàvem “La vaca ciega” i “El pino de Formentor.”

Després de trenta anys d’espanyolització intensiva -només llegint d’amagat les  “pàgines viscudes”- vaig descobrir -de fet ja ho sospitava feia temps-  que jo era català, i a més catalanista, i força nacionalista, i molt separatista i també sobiranista. I me n‘alegro quan perd el Madrid.

Evidentment la història és molt més llarga. També és veritat que la immensa majoria de les coses apreses estan oblidades, però ha quedat allò que se’n diu educació, i jo mateix em sorprenc d’estar tan lluny d’allò que pretenien els meus educadors. Per això no acaba de preocupar-me gaire el senyor ministre d’educació i la seva llei, no perquè no cregui en la seva terrible mala intenció, sinó perquè com diu ell mateix els estudiants espanyols surten molt mal preparats, sobretot per ser ministres.

21 de maig de 2013.