L’any 1947 al món hi havia 67 estats sobirans.
L’any 2005 n’hi havia 179.
Ara , més de 200.
Els orígens, situacions i processos han estat enormement diversos. La gran majoria de llarga durada.
Els resultats obtinguts van des d’èxits esclatants, fins més aviat discutibles.
En la gran majoria dels casos -excepte Txèquia- l’estat
dominant s’hi ha oposat amb tota la seva energia, majoritàriament amb l’ús de
l’eina preferida: l’exèrcit. També amb amenaces, preferentment, econòmiques.
Ni un sol país que ha aconseguit la independència, sigui quina
sigui la situació en què ha quedat, ha tornat voluntàriament - ni de cap altra
manera- a la situació anterior.
El procés sempre és irreversible.
Des de països immensos com Índia o minúsculs com Timor
oriental. Des de Belize fins al Sudan del sud. A tots els continents, a totes
les cultures i a tots els nivells econòmics. En 60 anys s’ha triplicat la quantitat de països independents. I
continuarà. Tibet, Kurdistan, Escòcia, Euskadi, Catalunya… no sé en quin ordre
ni en quin temps però succeirà.
De la mateixa manera que els individus de l’espècie humana
senten sempre necessitat de més
llibertat, també els pobles tenen aquest anhel, i quan aquest desig es fa fort
entre els seus components, només es pot retardar amb violència, però no és
possible eliminar-lo.
A mida que augmenta -lentament
val a dir-ho- la culturització dels pobles, el seu nivell econòmic, i el sentit
democràtic, ha anat i seguirà anant en augment aquest fenomen, que és universal
i unidireccional.
Només cal estar-ne convençut.
3 de desembre de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada