L’abril de l’any 1939 -jo tenia sis anys- un periodista falangista deixava escrit: “los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir inexorablemente su deber de españoles”. Havien guanyat la guerra. Començava la dictadura.
74 anys més tard -jo ja passava dels 80- un ministre d’educació de Madrid clamava: “vamos a españolizar a los niños catalanes”. Tenien, per segona vegada al segle XXI, majoria absoluta.
El missatge no ha canviat. Els instruments que tenien a les mans per fer-lo complir, sí. I les eines que tenim a les mans els catalans per impedir-ho, també.
Qui és el ministre en qüestió tots ho recordem. Qui era el periodista que va parir aquells escrits convé recordar-ho per entendre la persistència de les idees. Es deia Manuel Aznar. I al seu fill el va batejar amb el nom de… exacte ho heu endevinat.
Les herències biològiques i ideològiques acostumen a anar molt paral•leles. Això passa aquí i allà. Durant tres quartes parts de la meva no curta vida -és a dir la totalitat de la meva vida conscient- he vist sempre el mateix panorama mental enquadrat en paisatges força canviants, tan econòmicament com políticament, però la ideologia dominant al conjunt de l’estat espanyol referent a què és i què vol Catalunya és un invariable.
I allò que volen els catalans, també. Volen més llibertat com a poble. Igual que ho volien fa setanta anys i potser fa tres-cents anys.
La meva curta capacitat d’imaginació no em permet veure cap altra solució que -digueu-ne com vulgueu- la independència o l’acceptació de les propostes dels senyors Aznar, pare i fill. Deixant de banda que l’esperit sant tingui una altra solució.
9 de gener de 2015. (Renoi, 2015).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada