De petit llegia contes de reis estimats dels seus súbdits. I veia pel•lícules de l’alegria amb què els pobles acudien a rebre la visita dels seus joves i macos reis. Es veia clar que l’amor del poble sostenia i justificava la monarquia.
Però l’amor no és mai etern. I com deia tan bé en Capri l’amor se’n va però ella es queda.
Fent un gran esforç te la pots treure de sobre una vegada i, estupefacte, veus que al cap de pocs anys torna.
Si per segona vegada aconsegueixes fer-la fugir de casa i que al cap de 45 anys torna a aparèixer i de mans d’un ferotge dictador s’instal•la al menjador de casa teva sense demanar-te permís et sents terriblement deprimit.
El noi que ara ocupa el càrrec s’ha atrevit a usar la paraula dictadura. Renoi que valent. Segurament li ha vingut a la memòria aquella imatge del seu pare agenollat davant del dictador jurant -li fidelitat eterna.
De tots els articles d’aquesta trista constitució, aquell que presenta un nivell de legitimitat més baix és precisament el que imposa la monarquia, sense una pregunta prèvia especifica sobre el sistema polític i per acabar-ho d’espatllar nomena per ocupar el càrrec la persona que Franco va triar.
No ha d’estranyar a ningú que una gran majoria de catalans prefereixin una república. No ha d’estranyar que el metabolisme català hagi desenvolupat un intolerància visceral a tot indici, per petit que sembli, de presència de monarquia a l’ambient. Provoca una necessitat incontinent de xiular, cremar fotos i altres al•lèrgies.
El diagnòstic d’aquesta malaltia és molt pessimista. No té cura. Anirà en augment irreversiblement, i allò que resulta més preocupant és que és molt contagiosa. El contagi es produeix sense necessitat de contacte, amb el simple intercanvi d’idees amb independència de l’ idioma usat.
L’única prevenció aconsellada per evitar una pandèmia a tot l’estat és separar la part infectada de la resta del cos social.
Doncs au, som-hi. Salvem Espanya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada