Amor exigit, amor rebutjat.

Ergo: unió obligada, unió odiada.

És una llei universal. Entre persones i entre pobles.

Les altres situacions de fet, seran, submissió, resignació i fins i tot esclavitud. El mascle, alfa, beta o gamma, no pot entendre que la femella ics, y grega o zeta rebutgi la seva oferta. No s’adona que l’error està en l’alfabet, grec o llatí. Ni ell és alfa, beta o gamma ni ella ics o zeta.

Arriba un dia que tota esclavitud, tota submissió i tota resignació rebenta. Això no agrada a ningú, ni tan sols als seus protagonistes. Però succeeix i la història ho explica més tard. A vegades massa tard.

Totes les cultures dominants són contràries a cap canvi. Totes les paraules que intenten explicar els fets que condueixen al canvi tenen una immensa càrrega negativa: revolta, insurrecció, separatisme, ruptura, caos, radicalisme, il.legalitat, demagògia i moltes més, totes nefastes.

Anys i a vegades segles més tard, quan ja s’ha demostrat que aquells canvis eren necessaris, eren inevitables i eren enormement positius, la Història lloa els impulsors del canvi i condemna els detractors però la realitat és que qui intenta promoure un nou pas endavant serà tractat exactament igual que tots aquells que al llarg dels segles ho han intentat.

Però passa. Una vegada i una altra. I seguirà passant.


La paraula que millor descriu l’estat d’ànim dels catalans durant la llarga dictadura franquista és resignació. Profunda, molt profunda. Tan llarga i profunda, que va fer creure, als vencedors i als seus hereus, que finalment els catalans havien fet el 1940 cas definitiu dels consells/amenaces del falangista Aznar: los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir inexorablemente su deber de españoles. Els catalans van complir inexorablement el seu deure d’espanyols. Però només era resignació. I la resignació dura tant com la repressió que la provoca.

Reconec el mèrit del senyor Aznar fill per superar a son pare, al cap i a la fi, el seu pare no era res més que un feixista de segona en un moment en què no costava cap esforç ser-ho.

A vostè, senyor Aznar, i a la majoria de membres del partit tardo franquista que lidera ideològicament no els cap al cap que la resignació dels catalans s’ha esvaït, ja no en queda ni rastre.

Com deia amor exigit, amor rebutjat – unió obligada unió odiada.

D’aquí a 50 dies…