O el que és el mateix Ciutadans contra PP. Contra però fent
el mateix camí, només que donant-se cops de colze.
Durant els 40 anys de dictadura militar el Caudillo va tenir el suport dels dos
corrents ideològics dominants a la dreta espanyola, l’anomenat Nacional-catolicisme i la Falange .
El lema dels primers era de caràcter dogmàtic: España Una, Grande
y Libre. Aquest va ser el crit dominant
durant tota la dictadura. Els principals enemics eren els rojo-separatistas... La unidad
era sagrada (encara avui dia hi ha bisbes que defensen que negar-ho és anticristià) i és un dogma de fe espanyol.
La Falange per no semblar iguals van adoptar el lema: España
és una unidad de destino en lo universal.
Aquesta idea de ser un país amb un destí manifest la va
popularitzar un predicador purità cap allà l’any 1630 per justificar el dret
dels colonitzadors nord-americans a ocupar les terres dels indis igual que Israel poble escollit per Déu va expulsar els pobles que vivien a la terra
promesa. Avui dia molts ianquis creuen
que USA, té un destí manifest universal.
La idea de ser un poble amb un destí manifest era tan atractiva que la van anar copiant altres
països fins arribar al seu màxim amb el nazis. D’aquests ho va copiar José
Antonio Primo de Rivera. I d’aquell Rivera ho ha heretat l’actual Rivera.
Per a tardo-franquistes i neo-falangistes una altra relació
entre Espanya i Catalunya que no
sigui la que hi ha entre sobirà i súbdit
és impensable.
El poder d’aquestes dues expressions de la dreta espanyola és tan gran, que
qualsevol intent per part de la trista esquerra, encara que ho volgués fer -i
la veritat és que tampoc ho vol gaire- de modificar aquest tipus de relació
Espanya /Catalunya està condemnada al fracàs.
De la mateixa manera és impensable cap proposta política
de cedir
competències plenes i exclusives de les llarguíssimes llistes del articles 148,
149, o d’interpretar democràticament els articles 150 i 151, o de congelar el 155, o de pactar
equitativament els articles 157 i 158.
Ni el govern actual espanyol, ni cap govern que sorgeixi en
els propers bastants anys ni voldrà, ni sabrà i ni, el que és pitjor, podrà
posar sobre la taula una proposta que serveixi per iniciar un diàleg.
El dilema continuarà sent el mateix i a la llarga només té
dos finals possibles: o l’aniquilació de
tota mena de catalanitat (cultural, lingüística, econòmica, identitària,
etc.) o bé asseure’s en una o moltes
taules rodones amb igualtat de fet (tolerada o reconeguda) per negociar-ho tot. I tot vol dir tot.
Aquesta segona opció és de llarg la millor per les dues
parts.
Encara que no ho
sembli, estem avançant a una gran velocitat, rara en aquests processos, sense
grans costos humans ni econòmics.
Ni por, ni pressa, ni angoixa. Ni dubtes.
18 de desembre de 2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada