Copio de la Història d’Espanya de Soldevila, fragments del
discurs al parlament de Madrid del diputat per Barcelona, general Prim:
Es pregunta...
“si han de estar los
catalanes eternamente mandados como pais conquistado y cuando se piensa devolverles
las garantías constitucionales a las cuales son acreedores como todas las
provincias de España… Y ¿Por qué tanta opresión? ¿Cual es la causa? La causa es
vuestra pequeñez, Ministros de la Corona. La causa es el raquítico conocimiento
que tenéis de la ciencia de gobernar. Cataluña es un país vigoroso. Cataluña es
un país robusto. Los catalanes son altivos, belicosos y de corazón esforzado;
pues palo y hierro a los catalanes, decís vosotros…”
I al final del discurs torna a preguntar:
“Los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son
nuestros colonos o son nuestros esclavos? Dad el lenitivo o la muerte, pero que
cese la agonia…”
“Si no los quereis
como españoles, levantad de allí vuestros reales; dejadlos, que para nada os
necesitan. Pero si siendo españoles los quereis esclavos (...) que sea en buena
hora y sea por completo… encerradlos en un circulo de bronce; y si esto no es
bastante, sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad
maldita porque así y solo así doblegareis nuestra cerviz, porque así y solo así
vencereis nuestra altivez, así y
solamente así domareis nuestra
fiereza.”
Llenguatge de segle dinou, formes militars d’expressió, situació
política, cultural a la Península i a Europa radicalment diferents a les
actuals, però el fons de la qüestió s’assembla tràgicament a la situació actual.
He dit i repeteixo: el
conflicte entre Catalunya i Espanya, només té dos finals possibles.
1. Aniquilació radical de de tota expressió de catalanitat.
2. Independència de Catalunya.
La primera solució l’ha perseguit durant segles l’estat
espanyol fos quina fos la forma tingués, sigués el que sigués el partit que
manés, totalitari o més o menys democràtic, i sempre ha fracassat. Ha usat l’exèrcit,
ha guanyat totes les batalles contra Catalunya, però ha perdut totes les
guerres. La diferència amb la situació actual és que ara no pot usar l’exèrcit
(encara que l’article 8 de la Constitució digui que sí), i fa servir jutges,
fiscals i guàrdia civil igual d’agressius però menys eficients.
L’estat espanyol no intenta, -em temo molt que ni vol, ni
sap, ni pot- buscar una proposta per minsa que sigui per iniciar res que
s’assembli a un diàleg. Cal entendre que qualsevol govern, partit polític o
grup d’opinió que ho intentés, seria a l’instant linxat per tothom,
absolutament per tota la resta
d’espanyols de dreta, d’esquerra, de dalt o de baix.
És a dir no poden aniquilar Catalunya, ni poden dialogar.
ERGO: INDEPENDÈNCIA. Política o jurídica. Després, i
solament després les dues parts seran prou lliures per proposar-ho tot, per negociar-ho tot i per pactar-ho tot.
Demà (avui per al
lector) començarem a córrer ….
13 de maig de 2018
Quanta raó, Antoni!
ResponElimina