Intel•ligent. Honest. Monàrquic.

Fa anys jugàvem al joc de trobar tríades negres. Aquelles  ternes de qualitats que a parelles són compatibles, però les tres alhora són impossibles.

Evidentment es pot ser honest i monàrquic o bé intel·ligent i monàrquic. I també hi ha força gent intel·ligent I honesta.

Dèiem però, si és honest i monàrquic no és intel·ligent i si és intel·ligent i monàrquic és que no és honest. I rèiem com criatures.

Bertrand Russell parlant de les lleis de la física elemental i amb intenció de desacreditar les velles lleis va escriure:

“ La llei de la causalitat… és una relíquia d’una època passada que sobreviu, com la monarquia, només perquè  se suposa erròniament que no fa cap mal “.

De física no en sé prou per discutir la seva afirmació, però aplaudeixo de bon cor la segona part de la frase.

Les tres actituds socialment dominants  que millor serveixen per sustentar les monarquies en països diguem-ne civilitzats, comencen amb i:

Inèrcia,

Indiferència,

Ignorància.

Les tres actituds són passives i negatives d’aquelles que com deia  Russell se suposa que no fan mal.

Potser no fan mal directament però deixen el camp lliure a aquells gestors de les tres eines de poder que fa segles dominen el món:

Les armes, els diners i les paraules.

I aquests sempre  defensaran la monarquia o qualsevol model d’oligarquia que és exactament el mateix però amb una mà de pintura. I aquests poden fer mal.

Per sort per a Europa, que com tots sabem és la mare de tota modernitat, la generadora de totes les grans idees alliberadores (“bueno”, deixant de banda el feixisme i el marxisme), deia, per sort a Europa només queden una dotzena de monarquies .

Quatre, petitones i bufones, no fan gaire nosa: Liechtenstein, Mònaco, Andorra i El Vaticà però hi són. N’hi ha una altra que és tot el contrari, imperi residual però immens: Londres (sí Londres, més ben dit que Gran Bretanya).

Cinc i mitja o sigui sis, Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda, Bèlgica i Luxemburg, que serveixen per justificar (que ja és tenir imaginació) la que fa dotze: España.

D’aquestes cinc volia parlar. –Luxemburg de moment la deixem a part, per preguntar-li al senyor Juncker un dia que no tingui ciàtica, com explica que mig milió de conciutadans seus tinguin dret a decidir allò que set milions de catalans no poden fer.

Quina és la condició històrica, social, o ideològica que els permet a aquests cinc països nòrdics superar amb èxit la tríada negra que dèiem al principi? (Si més no, de moment).

Jo m’ho explico així. Els cinc són pesos de mida mitjana, força cohesionats culturalment -potser Bèlgica el  que menys- i envoltats per tres grans potències -gran Bretanya, França i Alemanya- històricament absorbents, dominants i massa vegades agressives. Els cinc països han trobat en les seves monarquies un instrument d’unió interna i de defensa contra l’agressió molt principalment de l’Alemanya nazi.

És a dir, exactament el contrari que la monarquia espanyola, que ha recuperat la corona de mans de l’home que va guanyar la guerra contra el seu poble amb l’ajuda de Hitler i Mussolini.

Qui  pot ser al sud dels Pirineus;

intel·ligent, honest i monàrquic ?