Tertulià. “L’home que fuig, podrà lluitar una altra vegada”.
Volia dir.
La discussió entre tertulians (versió degradada d’aquell
senyor) sobre la superioritat ètica de quedar-se o fugir resulta absurda. Com
discutir si és més ètic anar amb autobús o amb metro per ajudar a apagar un
foc.
Tant costa d’entendre que les dues accions -quedar-se o
fugir- no solament són complementàries, sinó que cadascuna reforça l’altra? Com
passa amb les dues tàctiques (o tres o les que siguin) de les defenses dels
presos polítics, o com els discursos diversos dels líders. Diversos però coincidents.
La diferent visió social que manifesten per exemple
Puigdemont i Junqueras està reforçada per la petita circumstància -més
important del que creiem- que un era
alcalde de Girona i l’altre ho era del Baix Llobregat.
Les visions socials i culturals en aquests dos indrets són
força distants i molt complementàries. La
diversitat de punts de vista és necessària. No cal seguir el mateix camí ni ideològic
ni polític ni pràctic per arribar a la llibertat. L’única qualitat comuna
a totes i cadascuna de les parts és la
perseverança.
Aquesta virtut m’atreveixo a dir és la més arrelada, la més profunda
i la més sòlida en tots i cadascun dels
actors principals, secundaris i fins i tot figurants i espectadors.
No entendre això és el principal error.
De la mateixa manera l’escàndol per no haver aprovat els
pressupostos de l’estat és el resultat de
l’intent infantil per part del socialisme espanyol (PSC-PSOE) d’amenaçar amb l’arribada de llops
salvatges que udolen molt a prop, creient
que així els catalans es deixarien abraçar per un ós de figura més agradable, però
igual de famolenc.
Que els llops, ara vinguin acompanyats de xacals i hienes
(quin tripartit, marededéu) no els fa més perillosos, més aviat al revés.
Sempre acaben mossegant-se entre ells.
Faules de la natura
sàvia a part no cal ser gaire entès en jurisprudència per poder assegurar
amb contundència que les primeres sessions del judici, no podien ser més favorables als interessos catalans.
Han reforçat notablement la confiança entre ells i de
nosaltres amb ells.
El camí fa pujada i anem a peu. I quan serem a dalt de la
carena…
16 de febrer de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada