No ha lugar.

No hi ha lloc. Diu i repeteix Marchena, que ni al seu cap, ni a la seva Espanya  no hi ha  res que pugui unir en una sola frase les paraules llibertat i català.

No crec que sigui per influència del seu pare, capità de la legió, ni pel seu batxillerat a un institut d’Aiun al Sàhara encara llavors espanyol. Ni pel disgust  de veure com aquell tros d’Espanya es perdia estúpidament per culpa dels enemics de Franco.

No ha lugar, repeteix. Però mentre diu que no hi ha lloc en troba un d’adequat: la presó.

De la llarguíssima llista d’adjectius que em venen al cap, tots qualificatius d’alt contingut, per definir la seva gestió en triaré un  ben nostrat: niciesa.

Actuació esforçada  que obté un resultat totalment oposat al pretès.

Sense voler-ho repetireu la gesta del vostre pare: després de jugar-se la vida defensant un boci d’Espanya… tots sabem l’èxit aconseguit.

No ha lugar. Té raó, senyor Marchena. A Espanya no hi ha lloc per a Catalunya i amb el seu meritori esforç (val a dir que no només el de vostè) i suposada la impossibilitat que Catalunya s’evapori, trobarà el seu lloc sota el sol del cel i sobre el sòl d’Europa, des d’on podrem ajudar amb gran alegria, perquè molts espanyols s’alliberin de la feixuga càrrega ideològica de fons i de formes que genera tanta niciesa.

Resumint:

1.- La relació política actual entre Espanya i Catalunya és insostenible.

2.- L’aniquilació de Catalunya és impossible.

3.- La independència de Catalunya és inevitable.

4.- El camí per arribar-hi serà tan car i dolorós com Espanya pretengui i Europa toleri.

11 de gener de 2020.

Nota. Demano disculpes al sr. Marchena per semblar que li dono una part excessiva de culpa. Sé perfectament que ell només és una part (més petita del que ell pensa, cap Dostoievski en parlarà d’ell) d’unes estructures de poder amb greus defectes de naixement i creixement que el fet català, o Euskadi, com el kurd, l’uigur, el taiwanès, el tibetà, el tàmil, l’escocès, el cors i una llarguíssima llista més, qüestionen tant a nivell mundial com a europeu.

La complexitat i universalitat no minva ni la validesa ni la voluntat de seguir lluitant, més aviat al contrari, amb la mateixa intensitat (perquè l’origen del problema és el mateix)  que cal lluitar per la igualtat de gènere, pel medi ambient, pels drets de tots els humans…