Optimisme? No, Història.

Posem dels últims cent anys, més o menys. I una mica per sobre.

A principis del segle passat va començar a quallar amb força la voluntat de dur a la política el fet diferencial que molts catalans sentien respecte a la resta d’espanyols.

Van aconseguir que el govern de Madrid acceptés que les Diputacions provincials -única institució política acceptada a Espanya a part de l’estat des de feia un segle- es mancomunessin entre si per compartir algunes poques competències.

Només Catalunya va posar en pràctica la Mancomunitat de les quatre diputacions pròpies. Unes quantes carreteres noves -als anys quaranta de l’actual passeig de Valldaura que a casa en dèiem la carretera nova- i sobretot una potent empenta en el món de l’educació. L’escola activa, la Dra. Montessori, etc.

Poquet però era massa per a les arcaiques forces dominants a Madrid. Cop d’estat militar. Primo de Rivera. La Mancomunitat enterrada. Havia durat una dotzena d’anys escassos.

Aquesta dictadura tampoc va durar gaire.

Els catalans ara ja no es conformaven amb una nova Mancomunitat. Volien un Estatut d’autonomia. Retallat, però el van aconseguir. Teníem Generalitat de Catalunya.

Allò era massa i la nova dictadura -aquesta era la bona- va anular l’Estatut, va assassinar el president de la Generalitat, va prohibir el català -encara que algun estúpid de primera fila ho negui- i molts espanyols es van creure que havien resolt per sempre el problema catalán.
Els dictadors moren un dia però a la ideologia que els ha mantingut al poder li costa molt més morir.

La desaparició d’un dictador sempre és un pas endavant en direcció a la democràcia. Però amb un pas sol no n’hi ha prou.

I els catalans tornen a insistir, i ara l’Estatut que volen ja exigeix més competències que l’anterior. Retallat i tot torna a ser massa per a les forces dominants a Madrid, de dretes o d’esquerres tant hi fa. Pels catalans torna a ser massa poc i decideixen -ja som al segle 21- fer-ne un de nou.

Surt un paio a Madrid que diu que donarà suport a l’Estatut que aprovi el parlament de Catalunya. Innocència? Ignorància? Estupidesa? Mala fe?

Vés a saber. Com que això ha passat fa quatre dies i està molt fresc a la memòria, escurço.

Allò que era inevitable que passés ha passat.

Cada vegada que Madrid ha concedit una mica no ha tardat gens a tornar-ho a prendre, esperant que el català es resigni, tal i com ens educaven per ser bons cristians, quan se’ns moria un fill; Déu me’l va donar i Déu me l’ha pres.

Però resulta que aquí no som gaire bons creients, i si algú ens en pren cinc la propera vegada en voldran el doble i així narinant que deia la Trinca.

Això és el que volia dir, que ara hem arribat al final d’aquesta història que ha avançat a empentes però que ha avançat.

No hi ha cap altra solució. INDEPENDÈNCIA.

Després ho pactarem tot, amb els veïns del nord, sud, est i oest que com deia em sembla que Brassens, crucifiquen la Terra.