Per què no? De Miquel Roca i Junyent.

Ha recaigut a les meves mans el llibre que amb aquest títol va escriure i publicar l’any 1982 ara fa just 35 anys el senyor Miquel Roca i Junyent.

Afegia al títol: Una proposta catalana per a la modernització de l’estat.

Com a conseqüència de l’estrany cop militar de l’any anterior, les forces dominants a l’estat espanyol van fer el primer pas enrere significatiu contra el més petit signe de descentralització, insinuat a la constitució tot just estrenada. LOAPA i altres mamandurries, que diria aquella.

El senyor Roca escriu: ¿És que no és trist, veure com -un cop més a la història d’Espanya- es pretenia sacrificar l’autonomia de Catalunya amb l’excusa de consolidar ( ¿ ? ) la democràcia espanyola?

El senyor Roca ho va intentar. El fracàs va ser tan gros com el projecte Castor.

No sé si ell ha trobat resposta personal al seu: Per què no?

La resposta estava al pròleg del mateix llibre escrit per Jordi Pujol: Ser catalans és la nostre manera de ser espanyols. Deia tot lloant i animant Roca.

Aquí rau el nucli dur del problema, per què Ser espanyol no admet variants. Per això resulta evident que només hi ha una solució del problema. Cadascú a casa seva i internet a la de tots. Les altres propostes porten a l’absurd.

Aquest problema, que tan clarament veiem molts catalans, és en realitat força universal i ha estat estudiat a fons per Arjun Appadurai, antropòleg nascut a Bombay i professor a diverses universitats americanes i europees. En el seu llibre: El rebuig de les minories defineix com a identitats predatòries aquelles que per a la seva construcció social i mobilització necessiten l’extinció d’altres categories socials properes.

Passen a ser d’identitat majoritària a identitat nacional però pateixen l’angoixa d’allò incomplet. En certa manera creuen com diu el proverbi xinés: encara que la taca estigui només en una màniga és tota la túnica que està tacada.

Exemples d’aquestes situacions de puresa frustrada se’n troben a tot el món i en molts moments històrics. La majoria de les vegades el poder dominant ha intentat solucionar el problema violentament. Els casos extrems estan en la memòria de tothom. Mai han resolt el problema.

Sé perfectament que el tema és molt complexe. Sé que el perill de passar de víctima a botxí existeix.

Però també sé quina és la situació actual de Catalunya i quina és l’única solució acceptable: que ho decideixin els ciutadans de Catalunya. I si és l’única solució acceptable, és l’única possible de pensar.

12 de maig de 2017.