La llei és la llei.

L’instrument que més aviat va tenir l’Home per crear cultura va ser la paraula. També molt aviat la paraula es va convertir en eina de poder.

La paraula es va petrificar. Es va convertir en lleis. Recordeu l’anomenat Codi d’Hammurabi o les dues pedrotes que va baixar Moisès del Sinai.

La llei és la paraula petrificada. El que pretenia aconseguir aquella persona o aquell grup dominador és que la seva voluntat de domini fos eterna.

A l’inconscient de la humanitat es va anar introduint molt aviat aquesta veritat, fins i tot els romans que ja no escrivien les lleis sobre pedra ens recordaven; Dura lex, sed lex. És a dir; La llei és la llei.

Per desgràcia dels autors de les lleis es pot afirmar que la immensa majoria de totes les lleis que, emperadors, reis, papes, legisladors de qualsevol mena, hagin escrit, el vent de la història ha convertit la pedra en sorra.

Boris Cyrulnik, neuròleg i psicòleg escriu: “Es pot matar sense odi quan un se sotmet a la convicció delirant que la llei és la llei. L’explicació que es dóna sempre és la mateixa: “ Jo em limito a complir i a fer complir la llei”.

Doncs, bé, jo no sóc cap revolucionari, i crec que les lleis s’han de complir.

Però... voler-les mantenir amb l’únic argument que la llei és la llei, és clarament autoritarisme heretat de velles -potser no tan velles- actituds mentals.

Durant els 40 anys d’espanyolització intensiva -que tan agrada al senyor Wert que en pau descansi i al senyor Rivera que no descansa en pau– en el llibre d’Història d’Espanya se’ns explicava que Torquemada era -deia textualment- un juez justo aunque severo.

Que durant el mandat d’aquest home, tres mil -més o menys- persones morissin cremades en autos de fe, potser era propi de fa 500 anys, però que l’any 1950 quan a Torquemada feia segles que a Europa se l’havia condemnat moralment per crims contra la humanitat, s’ensenyés al batxillerat espanyol que era un juez justo només s’explica per la gran dificultat que tenen algunes cultures socials per evolucionar a la velocitat necessària per no perdre el tren de la història.

Si el poder dominant espanyol no entén -val a dir que poques vegades ho ha entès- els senyals de canvi que nítidament rep, només queda un camí, dir adéu a tots els jueces justos aunque severos.