No hi ha cap més remei.

Cap govern espanyol, cap partit polític ni cap president, pot fer una proposta política, que sigui simultàniament acceptada per una majoria suficient d’espanyols per una banda i de catalans per l’altra.

Una proposta d’aquest tipus només la podria fer alguna persona o grup que no depengués de les urnes per governar, i això no és democràcia.

No hi ha cap més remei que fer un referèndum.

L’estat el pot dificultar, el pot endarrerir, però no té a les mans cap altre instrument per resoldre el conflicte. I el govern de Catalunya tampoc té cap altre instrument. Quan els conflictes desborden els límits de la política, els polítics el màxim que poden fer és no empitjorar-los.

No hi ha cap altra solució que donar la veu als ciutadans. Les altres solucions històricament aplicades empitjoren el conflicte.

Els dirigents politics dels estats europeus necessàriament han de dir en públic que és un tema exclusivament intern d’Espanya. Admetre una altra realitat posa en qüestió la totalitat de les sobiranies europees i no europees.

Només escoltant aquests dies les paraules del nou-vell secretari general del PSOE al mateix temps que les del poderós Guerra, aquell que amb el seu gracejo andaluz, que tan ens fa riure als catalans, ens va explicar com de lluent havia deixat l’estatut aprovat pel 85% dels parlamentaris catalans, fins al punt que es va guanyar el merescut títol de: su graciosa alteza Gran cepillador del reino. Es veu que aprofitant l’article 155 ara quan expulsin el Puigdemont li agradaria ocupar el seu lloc. Això sí amb el permís de Pedro Sánchez que ens estima molt.

Quan estudiàvem matemàtiques de baix consum ens explicaven que un mètode per resoldre problemes era per reducció a l’absurd. Quan totes les solucions que sabíem imaginar, menys una, portaven a l’absurd, calia aplicar aquella solució.

La imaginació en política també té uns límits. Temporals territorials i culturals. Que són els límits que tenim els Homes i els Pobles.