Benvolgut rondinaire.

Segurament tens força raó en algunes coses que dius.

També reconec que ets necessari en tota caminada llarga.

El rabadà deia que era perdre el temps allò que volien fer aquella colla.

Si  no rondinés ningú, pensaria que alguna cosa no es fa bé. De fet crec que molts trobem que una cosa o altra no es fa prou bé, però no rondinem. Entre el que fa i el que opina, no he tingut mai cap dubte de donar deu punts d’avantatge al primer.

Quan un projecte col·lectiu afecta tan intensament  un conjunt important de ciutadans, d’acord amb el tarannà de cadascú adopta una actitud mental entre els dos extrems que definiríem així:

Tot aquell que no està amb mi, està contra mi o bé tot aquell que no està contra mi està amb mi.

La primera és l’actitud mental de gairebé totes les religions, teistes i atees, la segona de moltes filosofies estoiques o epicúries. Tots entenem què vol dir actuar religiosament o prendre-s’ho filosòficament. I aquesta és la diferència.

Quan un conflicte interessa molt intensament a una quantitat important de persones apareixen  diferències, tot i que buscant el mateix resultat final volen seguir camins diferents. Quan més gran és la dificultat per aconseguir l’èxit final, més separades semblaran  les diferents opcions i cap d’elles apareixerà com a nítidament millor.

Encara que sembli que la falta d’unitat és un inconvenient, la història diu que no ho és tant. Només cal recordar les diferències entre Michael Collins i Eamon de Valera lluitant per la independència d’Irlanda o els crits a les reunions de Gandhi, Nehru, i Jinnah que discrepaven radicalment sobre la independència de l’Índia. Irlanda i Índia són independents.

Allò que dona una força a tots aquests moviments, no és el camí a fer, ni qui en serà el conductor, ni tan sols a on es vol  arribar. Allò que dona una força imparable és d’on i de què es vol marxar. Ja sigui d’una presó, d’una dominació aliena, d’una opressió cultural o econòmica, o d’un menyspreu. O de tot alhora.

Aquesta forta voluntat de marxar d’on som portarà a un final inevitable, facin el que facin  els politics d’aquí i d’allà.

Remuguem o aplaudim,  ens farà canviar d’humor, i poca cosa més.

El camí fa baixada i com ens deia aquell sergent d’artilleria que ens explicava balística: Las balas caen por la ley de la gravedad, pero es igual porqué tambien caerian por su propio peso.