Fa uns
quinze anys es va veure amb claredat que era convenient per a Catalunya fer políticament
un pas endavant significatiu. El 89% dels parlamentaris catalans van aprovar un
Estatut. Encara no es parlava d’independència excepte l’encertat i poc valorat eslògan
d’en Carod l’autonomia que ens cal, és la
de Portugal.
La comissió
del parlament espanyol va perpetrar un estatucidi
i el seu inefable president Guerra va cometre l’error políticament
memorable de descriure-ho burlant-se’n, perquè creia, potser encertadament, que
mostrar catalanofòbia donava vots.
Lògicament, allò
que havia semblat als catalans convenient es començava a dibuixar com a
necessari.
També
lògicament si el Guerra-socialisme pensava que la catalanofòbia donava vots,
per a l’Aznarpepisme era un dogma, i que si els sociates eren amos de comissions parlamentàries els peperos eren amos de tribunals constitucionals.
Doncs, au.
Allò que
havia començat sent convenient, que s’havia convertit en necessari, el tribunal
constitucional (no es mereix les majúscules) acabava de conferir-li la
categoria d’indispensable.
Tres
parlamentaris catalans van anar al congrés a demanar permís per fer una
consulta d’acord amb la sacrosanta constitució. El NO va ser insultant. D’aquells
tres, un està a la presó, l’altra a l’exili i del tercer no se’n sap res.
Carregats de
raó, (ho capta sr. Iceta?). Vam tirar endavant. Urnes, paperetes, meses i
milers i milers de votants.
Bocabadats i
esmaperduts clamen fiscals i jutges: fins aquí podíem arribar. Usen, abusen,
distorsionen lleis i sentencien. Tothom a la presó.
Allò que
quinze anys abans era convenient, quatre o cinc anys més tard semblava
necessari i aviat s’havia convertit en indispensable, després de la sentencia
s’ha convertit en inevitable.
Sabem que
inevitable del tot només hi ha la mort o la llei de la gravetat, però que molt difícilment
evitables hi ha moltes qüestions. Deixem-ho així: la independència de Catalunya de l’estat espanyol és molt difícilment
evitable. Recordem: inevitable no equival a imminent.
La relació
secular entre Espanya i Catalunya, queda ben definida com la relació sobirà/ súbdit. La ruptura d’aquest model
de relació és el que afirmo que és inevitable.
La
manifestació més contundent d’aquesta ruptura es fa pública i notòria en la
persona que encarna la sobirania espanyola: el rei.
Mai més,
repeteixo mai més, el rei d’Espanya es podrà presentar en públic i en obert
davant de ciutadans catalans.
Qui tingui
ulls per mirar, que miri i que tingui orelles per escoltar, que escolti.
17 de febrer
de 2020.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada