Optimisme de llarg recorregut.

A L’antic règim i la revolució, Tocqueville (1852) després d’analitzar dotzenes de documents immediatament anteriors als dies de començar la Revolució Francesa, afirmà sorprenentment que ningú sospitava que anés a succeir res important. Ni funcionaris, ni aristòcrates, ni Reis propis o veïns. Ningú.

A posteriori, historiadors, analistes i intel·lectuals de tota mena, en canvi han dit  que es veia a venir. Que Voltaire va carregar l’arma i Robespierre va disparar.

Em temo  que és molt més fàcil explicar allò que ha passat  que encertar allò que passarà demà o l’any que ve. Cada dia rebem centenars de notícies. La gran majoria intranscendents, moltes incertes, algunes falses i ¿totes? oblidades d’aquí un any. Històricament parlant, vull dir.

Però van canviant moltes coses importants que no atreuen  l’atenció de la immensa majoria de divulgadors de notícies perquè són difícils d’entendre i encara més d’explicar, i que per altra banda fan nosa a tota mena d’estructures de poders establerts, per definició temorosos de qualsevol canvi.

Ja fa bastants anys que està sobre la taula el concepte massa, des del denigrat “home massa” d’Ortega i Gasset, en uns temps que una gran massa escoltava embadalida uns a Hitler i els altres a Lenin, fins que anys més tard es va convertir en la societat de consum que cantava Raimon. La massa era menyspreable i prescindible i qui la volia liderar era un demagog.

Fa uns pocs anys, que alguns pensadors han començat a considerar que el fet més important de l’actual segle serà la transformació ja iniciada d’aquesta massa humana d’objecte passiu a subjecte principal de la història, d’espectador de la política a actor protagonista.   Des de la places d’El Cairo o Kiev fins a Madrid, des de Hong- Kong  fins a Catalunya (l’he posat en darrer lloc per dissimular, sabent que els últims són els primers).

De moment ja s’ha detectat un efecte lògic d’aquesta evolució: la gran dificultat d’aparèixer líders de model clàssic. I això, és molt positiu.

Quan els homes van deixar de ser ramat  va desaparèixer la figura dominant del pastor. Quan van deixar de ser pel.legrins no van necessitar guies… 

Llegint milers de pàgines de llibres d’història, aviat t’adones de la petitíssima quantitat de noms propis que hi apareixen. Caus en la temptació de creure que tot  el que ha passat s’ho han manegat unes poques dotzenes de Reis, generals, Tsars, emperadors, ministres i d’altres jerarques companys seus de viatge.

Acabo de llegir en una història de la Ciència l’opinió  d’un entès que afirma; “si esborrem d’aquesta història de la ciència el nom dels cinc científics més reconeguts mundialment, m’atreveixo a dir que la ciència actual estaria en el mateix estadi que està”.

I si resulta que si esborrem de la Història de la Humanitat, no cinc sinó cinc mil dels noms més repetits, no és que estiguéssim igual sinó molt millor?

El mar de fons produeix les onades i les onades quan topen amb la costa l’ escuma. De què és més necessari parlar? Del vent que produeixen les onades o de l’escuma que ens esquitxa?

A tot el món el nivell cultural puja com a marea imparable, la capacitat de rebre i d’emetre informació és universal, a l’Àfrica ja han descolonitzat la ment,  i si fa un segle tenia la meitat d’habitants que Europa  ara en té el doble, a la Xina es calcula que a la vora de tres-cents milions de persones han emigrat del camp a les ciutats, de l’interior cap a la costa, a França hi ha més de quatre milions de musulmans i a Estats Units cada any n’arriben més d’un milió... i a tot arreu hi ha més pobles que volen ser lliures.

L’any 1788 la revolució francesa era impossible i l’any 1988 el mur de Berlin era indestructible.

27 de maig de 2020.