En una
recent entrevista, afirma que la presó dels líders catalans és injusta
però això no significa que tinguin raó.
Digui’m
sisplau on falla el meu raonament.
L’empresonament
injust (segons vostè) és conseqüència d’una sentència injusta (segons jo), emesa per uns alts representants
de l’Estat espanyol, que és el responsable d’aquesta injustícia.
El poble
català (jo i dos milions més) ens vam rebel·lar pacíficament contra un Estat
injust (segons jo) i els líders catalans
que es van posar al davant es van equivocar (segons vostè).
És a dir, rebel·lar-se
contra una injustícia és un error (segons vostè) i cometre una injustícia és un
encert (dedueixo jo).
Fins aquí la
dialèctica. I no és un joc.
Vostè és un
gat vell de la política i jo un simple vell aficionat, això sí, apassionadament, de la
política.
Després de
brindar amb xampany francès, el 21 de novembre del 1975, refets que el dia
abans acabés sent realitat allò que feia anys que anàvem repetint en veu baixa:
d’aquest any no passa, vam cometre
l’error (això sí que fou un error) de creure en una dita popular que
fa: morta
la cuca, mort el verí o en versió
menys fina muerto el perro se acabó la
rabia.
La cuca o el perro havien mort però el verí i la ràbia
continuaven.
Després de
votar NO a la Constitució vaig votar SÍ
als socialistes, fins que en unes eleccions (diria que el 1984) vostè sr.
Obiols es presentava pels socialistes, i van portar per fer Campanya a Catalunya
el totpoderós sr. Guerra… Marededéu senyor quin error. La quantitat d’insults i
de desqualificacions que va vomitar contra
Catalunya, contra el català i
contra els catalans, (és a dir contra mi), pensant que atacava el sr. Pujol (al
qual jo no vaig votar mai, tot i que pensava llavors i continuo pensant ara,
els donava cent voltes a tots), em va obligar a no votar mai més el PSC.
Ara sr,
Obiols ha tornat a parlar públicament per reafirmar la seva convicció que
Catalunya no pot ser independent. Sento dir-li
que està molt equivocat perquè el que no pot ser és que Catalunya no sigui independent, a no ser que es volatilitzi, que s’esfumi, que
desaparegui tot signe de catalanitat, tot record d’una història, tota paraula
d’una llengua… i vostè sap que això no passarà.
I també
estic segur que vostè no vol que passi tot això, i no perquè jo cregui que vostè
és l’angelet que el seu pare pintava per les parets, sinó perquè vostè ni és
estúpid ni és ignorant ni té mala fe.
Ni independent ni sotmesa, diu i repeteix. Expliqui als seus
correligionaris de Madrid, algun potser
encara se’n recordarà de vostè, que l’error immens d’aplicar el 155 o la
canallada del judici tindran efectes exactament contraris als pretesos per
l’Estat espanyol.
Treballi a
fons per aconseguir que Catalunya deixi d’estar sotmesa, que de ser independent
ja se’n cuidaran uns altres. Si s’afanya,
aquest agost quan celebri els seus 80 anys rebrà moltes felicitacions.
Si veu l’Iceta foti-li un clatellot.
Ara és un
bon moment.
5 de juny de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada