Les sagrades escriptures.

No ho podem evitar. Qui més qui menys acabem citant-les. La Bíblia, l’Alcorà o el Mahabarata. Depèn de la cultura  i de la pedanteria de cadascú.

Ho fem per dues raons comunes a tota persona humana. La primera és la vanitat, i la segona la falta d’arguments racionals per defensar les pròpies idees. Cal desconfiar plenament d’aquells que citen qualsevol escrit que la tradició o la jurisprudència, o la peresa mental, ha convertit en sagrada escriptura, tot i sabent que aquesta conté molta saviesa. La culpa no sol ser del llibre, sinó del lector. Tots els fonamentalismes  tenen la seva sagrada escriptura.

Deixant de banda les sagrades “Sagrades Escriptures” tradicionals i que pot ser relliscós parlar-ne amb massa alegria, voldria parlar de les modernes Escriptures, elevades al rang de sagrades, és a dir intocables, invariables, inviolables i convertides en martell d’heretges. Ja ho heu endevinat, estic parlant de la “Constitució”. La constitució per antonomàsia. La del país veí.

El problema més gros que genera tot dogma és l’aparició tard o d’hora, d’heretgies. Per generació espontània. Un dia  algú llegint-les diu  “Goita tu, aquesta coma està mal posada “ i l’altre va i li diu, “no és la coma, és tota la frase” i ja hi som. No és la frase, és tota la plana.

Uns no volen tocar ni una coma i els altres volen arrencar la pàgina.

Abans, els defensors de la sagrada escriptura sabien com resoldre el problema, però ara les fogueres estan mal vistes. Contaminen massa l’ambient i a sobre tothom porta mòbils i es posa a fotografiar.

Com s’ho podran fer per no tocar ni una coma -han dit tant que no ho farien, que si ho fan els seus propis torquemades els voldran cremar a ells- i molt menys suprimir planes. Tenen molt mala peça al teler, i jo no en veig cap amb una visió prou moderna ni amb una força suficient, ni tan sols per encarrilar el tema.

Potser el que hem de fer nosaltres -els heretges- aguantar i esperar. Cal recordar que la història ha acabat donant sempre la raó, sempre, al que defensava anar endavant i ha condemnat els que no es volien moure de la cadira.

20 juny de 2013.

Dones i joves

Els canvis que van apareixent en les societats tenen determinats signes que els identifiquen en cada moment. Dèiem i diem que la cultura, en totes les èpoques i en tots els llocs, ha estat determinada majoritàriament  per una part petita del conjunt de persones integrants dels pobles corresponents. I aquesta part està formada d’una manera gairebé absoluta pels mascles adults. Van començar sent protectors, van evolucionar cap a dominadors i han acabat sent opressors. 

Dos dels signes més notables de modernització de les cultures són precisament l’increment de participació per una banda de les dones i per l’altra dels joves. Tant unes com els altres sempre hi han estat presents a totes les societats com actors secundaris. Ara unes i altres volen ser protagonistes.

Que els joves són protagonistes dels moviments de transició cap a la modernitat als països del sud i de l’est del mediterrani no hi ha cap dubte, tot i que els és difícil definir i concretar cap on volen anar, tenen molt clar d’on volen marxar.

L’altre signe de maduresa d’una societat ja més avançada culturalment però endarrerida políticament, com és la nostra, és la participació de la dona en els afers públics.

Voldria citar a quatre dones del nostre petit país, que sense procedir de partits polítics, ni de mitjans de comunicació més o menys dominants, i deixant de banda què defensen i com ho defensen, ni d’on provenen, són un reconfortant i convincent argument de clara modernitat de la nostra societat:

Muriel Casals, Carme Forcadell, Ada  Colau i Teresa Forcades.

Segurament hi ha molts més casos, però amb aquests quatre solament, podem els catalans tenir la convicció de pertànyer a una societat que vertebra un país, que compleix totes les condicions per ser lliure.

Els politics són necessaris, però no són la força principal dels moviments dels pobles. Els polítics són vulnerables, poden ser destruïts amb certa facilitat però  per destruir un poble només hi ha un mètode: la guerra, i actualment sabem que aquest mètode no es pot aplicar.

10 de juny de 2013.

Sí, ministre.

He sentit, com tothom, aquests dies un ministre defensant la necessitat de fer una reforma de la llei d’educació dient que el estudiants espanyols sortien molt mal preparats per poder exercir les seves professions quan siguin grans. Després d’escoltar-lo  amb atenció força estona  m’he dit: té tota la raó l’exemple més clar el tinc davant.

Diuen que és expert en sociologia i en història. Diu que vol espanyolitzar els nens catalans. Diu que vol que se sentin orgullosos de ser espanyols, i no com ara que per culpa de l’educació que reben els nens catalans no són fans del reial Madrid.

Deixeu-me explicar una història: la meva. La part que fa referència a l’educació és espanyolitzadora sense manies.

Començàvem molts matins cantant:

                España fue la nacion que más lauros conquistó

                Por la tierra i por mar  extendio su autoridad, etc.

Sabíem què va passar  “ la noche triste de Otumba” i com Pizarro i “los ventisiete de la fama” van vèncer milions d’inques, estudiàvem els rius i sabíem que  Tirón, Oja , Najerilla, Iregua, Leza, Cidacos i Alhama formaven la Rioja, sabíem  que  Sádaba, Tauste, Uncastillo, Sos del rey Católico i Egea de los Caballeros eren  “las Cinco Villas”. I infinitat de coses més d’història i geografia espanyola. 

També estudiàvem literatura “ de mis soledades voy, a mis soledades  vengo”. Fins i tot de catalana, tant que per conèixer millor Maragall i Costa i Llobera estudiàvem “La vaca ciega” i “El pino de Formentor.”

Després de trenta anys d’espanyolització intensiva -només llegint d’amagat les  “pàgines viscudes”- vaig descobrir -de fet ja ho sospitava feia temps-  que jo era català, i a més catalanista, i força nacionalista, i molt separatista i també sobiranista. I me n‘alegro quan perd el Madrid.

Evidentment la història és molt més llarga. També és veritat que la immensa majoria de les coses apreses estan oblidades, però ha quedat allò que se’n diu educació, i jo mateix em sorprenc d’estar tan lluny d’allò que pretenien els meus educadors. Per això no acaba de preocupar-me gaire el senyor ministre d’educació i la seva llei, no perquè no cregui en la seva terrible mala intenció, sinó perquè com diu ell mateix els estudiants espanyols surten molt mal preparats, sobretot per ser ministres.

21 de maig de 2013.

Delenda est Catalonia.

Això és el que deia en resum la sentència del tribunal constitucional per antonomàsia. I això és el que volien que digués, tots els partits politics no catalans, i els seus dirigents, i la premsa madrilenya, i els tertulians, i opinadors d’allà i de més enllà. I ho va dir amb tota solemnitat i contundència. S’ha  de destruir Catalunya

D’acord, però com fer-ho? Perquè una cosa és dir-ho i l’altra fer-ho. El mètode tradicional usat altres vegades -que per altra banda sempre ha acabat fracassant- no es pot fer servir. Europa no ho veuria de bon ull. L’aniquilació de Catalunya no es pot fer amb sistemes clàssics, cal que sigui més sibil·lina. Creuen que només cal aniquilar la seva voluntat de ser i l’essència del seu fet identitari més notable: la llengua.

Hi ha tres grups de signes que expressen els fets diferencials dels conjunts de persones que s’autodefineixen com a pobles, formant  part o no de conjunts més amplis.

El primer signe és l’ètnia, el segon la religió i el tercer la llengua. Aquells conjunts de persones que dintre d’un estat senten o creuen que aquest estat no defensa, no respecta o bé ataca , la seva ètnia, la seva religió o la seva llengua només tenen dos camins, o bé acceptar la desaparició per absorció o per aniquilació, o bé independitzar-se. Un cas extrem és el Tibet, en què els seus habitants són d’ètnia, religió i llengua diferent de l’estat que els domina. I ho tenen molt fotut.

En el cas de Catalunya ni l’ètnia ni la religió són fets diferencials, però sí la llengua.

I aquí hi ha el nucli dur del conflicte, encara que hi hagi altres camps de conflicte, que hi són. L’economia, la cultura, etc.

Quan un conflicte entre dues comunitats, en què una part se sent dominada per l’altra, s’allarga en el temps s’enquista i de tant en tant s’enverina, la responsabilitat de la no resolució del problema és proporcional al quadrat de la relació de poder de cada comunitat. És a dir, si una té el doble de poder de l’altra, té el quàdruple de responsabilitat de la no resolució del conflicte, perquè per una banda té el doble de mitjans per resoldre’l i per  altra banda cedint la mateixa quantitat de poder per arribar a una solució, per a la doblement poderosa representa la meitat de cessió que per l’altra.

La dificultat insalvable per evitar una secessió de Catalunya, la té el govern espanyol, sigui quin sigui el partit que governi, perquè desprès d’anys, dècades  -i gairebé segles- de presentar a Catalunya, com la dolenta de la història ha convençut tant els seus ciutadans que “delenda est  Catalonia” és l’únic camí  viable per a ells, que ara qualsevol pas en sentit contrari no serà entès, fins al punt que si per miracle un governant espanyol proposés que no només per justícia sinó per benefici del conjunt d’Espanya s’ha de concedir a Catalunya, sinó tot, molt del que reclama  se sentiria acusat de traïdor i passaria a la seva història com el destructor de la pàtria. I de miracles no n’hi ha.

20 de maig de 2013.

Raonablement parlant.

Dèiem  que Gandhi per aconseguir la independència de l’Índia insistia en la necessitat d’afirmar una veritat i defensar-la amb convicció, amb perseverança  i sense defalliment perquè la veritat proclamada sempre acaba sent acceptada. Només posava per condició que fos proclamada  sense violència.

Traduït  aquí i ara vol dir que, ja que els temps moderns no són proclius a acceptar grans veritats absolutes, convé definir dues o tres afirmacions que puguin ser defensades amb força i al mateix temps amb respecte a l’altre. En proposaria tres:

1-       -El poble català compleix amb escreix totes les condicions, raonablement exigibles a una societat, per poder exercir el dret  a triar democràticament el model d’estat que prefereixi. 

2-      -La llengua pròpia de Catalunya, és el català. Tots el ciutadans de Catalunya, també saben parlar castellà. Remarcant fortament què significa pròpia, i què vol dir també.

3-        -El govern elegit democràticament entre els ciutadans de Catalunya té plena potestat per administrar aquella porció de la riquesa generada pel treball dels propis ciutadans i destinada a cobrir totes les necessitats comunes complint les condicions exigides per la comunitat internacional.

Si existeix un nombre suficient de catalans, suficientment convençuts d’aquestes propostes, o d’altres similars, es compleix la condició necessària i suficient -i jo crec que es compleix- perquè el camí iniciat cap a la plenitud nacional sigui irreversible.

Es diu que Europa, ni cap Estat significatiu és amic de la creació d’un Estat nou. Efectivament, no és amic ni enemic Els Estats no tenen ni amics ni enemics, tenen interessos. De fet un possible Estat català, només té un Estat enemic, i evidentment per interessos.

A diferència del món religiós, que afirma -evangeli inclòs- que qui no està amb mi està contra mi, en política cal entendre que qui no està contra mi està amb mi. La partida està molt clara i el joc no és un joc de suma zero, d’aquells que el que guanya un, ho perd un altre. Ben jugat, és un joc de suma positiva, en què ningú hi surt perdent. És veritat que un hi guanya més que l’altre però ningú hi perd.

Tenim una raó molt profunda, tenim moltes raons fàcils d’explicar, podem ser contundentment raonables i hem de ser racionalment demòcrates.

29 d’abril de 2013.