Hi ha dues batalles.

Una és molt aparent. Molt sorollosa, fins i tot estrident i esperem que no arribi a ser violenta de fets, perquè de paraules ja ho és. És la  baralla política i mediàtica. És tan sorollosa que apareix com si fos l’única de les discrepàncies existents. Aquesta la guanyarà aquella de les dues parts que es mantingui més serena, menys agressiva, més continguda, encara  que es  pensi el contrari en una societat que encara creu en la violència com a mitjà per demostrar la pròpia veritat.

Aquell contendent que estigui més a prop de la modernitat, tindrà molt avantatge sobre l’altre. Per això és necessària la participació en el debat d’intel·lectuals, economistes, sociòlegs, historiadors  i fins i tot filòsofs que interpretin cap a on va la humanitat i cap a on hauria d’anar. Aquesta ha de ser la prioritat de futur de Catalunya, i  em sembla que en aquest camí estem  força ben acompanyats.

Però hi ha una altre conflicte qui a mi em sembla més important i que  em preocupa més  tot i ser menys agut i poc analitzat. Hi ha animadversió entre el poble català i el poble espanyol? Individualment i persona a persona és probable que no. Vaja, és segur que no. 

Però si que hi ha discrepàncies i diferències suficientment grosses per fer aparèixer  entre bona part de les societats respectives elements que provoquen  malvolença i fins i tot animadversió amb molts graus d’intensitat diferents.

Per a molts  catalans,  el més evident és la dificultat  d’una gran majoria del poble espanyol d’entendre i acceptar  la intensitat del fet diferencial, que fa que una gran part dels catalans se  sentin país i poble integrals i complets. Precisament aquesta falta de veure el fet diferencial fa que molts espanyols creguin que els catalans només són uns mals espanyols i res més.

Al conjunt de la peninsula Ibèrica no hi ha gaire tradició de donar protagonisme al poble i per tant als pobles. És a dir, no n’hi ha gens. En realitat el poble sempre ha fet nosa a totes les elits dominants. I en això és on Espanya s’ha distingit notablement de les societats més modernes europees. Des de la il·lustració  -tot per al poble però sense el poble- fins al  franquisme  -España, es una unidad de destino en lo universal-.

La singularitat del moment actual és que a Catalunya el protagonisme l’ha agafat el poble. L’ha anat agafant durant els últims anys. Ben bé 10, encara que sembli que només s’ha manifestat els dos últims.

 Aquesta és l’altra batalla que deia al principi. Per un costat el poder d’un estat, poder gran però potser no tant com ells creuen, i per altra banda un poble que ha pres consciència de si mateix. Certament la lluita semblarà entre poders politics, i tothom parlarà de partits i de líders, però l’autèntica batalla té una altra dimensió.

      24 d’octubre de 2012.