Franquistes i estúpids.

Potser que ens vam precipitar bevent xampany francès la nit del 20 de novembre de 1975. Franco, el vell assassí, acabava de morir. N’hi havia per celebrar-ho. Només els que ho hem viscut podem recordar que llargs es fan 40 anys de dictadura. Acabes pensant que mai s’acabarà. I quan s’acaba t’agafa desprevingut.

Tan desprevinguts ens va agafar que ens vam precipitar a celebrar-ho. Franco era mort , però el franquisme era molt viu.

Feia ja uns deu anys que sabien que allò passaria aviat, i els hereus polítics, econòmics, militars, judicials, policials i fins i tot religiosos van tenir temps de sobres per preparar-ho tot.

Van declarar que la sobirania era del poble, però que el poble era menor d’edat, i al nen li diem el rei de la casa però hi ha moltes coses que no se li pregunta. Ja ho tenien tot preparat. Nosaltres, els nens, estàvem contents per una banda, però per l’altra teníem molta por i molta pressa per sortir al pati a jugar. La por i la pressa són molt males conselleres per encertar les decisions dels nens i dels pobles.

Franco va morir, però el franquisme ideològic va continuar amb una mà de vernís mal fotuda però suficient perquè Europa fes veure que s’ho creia.

Cal entendre que democràcia és un concepte potent però d’ús intern. La meravellosa democràcia anglesa desapareix bruscament a 12 milles de la seva costa, la francesa mai ha travessat els Pirineus. No cal dir l’americana que ningú l’espera més enllà dels 50 estats.

L’estat espanyol i els seus dirigents habituals, estan impregnat de franquisme fins la medul•la. (Com explicar, sinó el Valle de los caidos).

Franquistes , però per sort estúpids. No s’adonen que el seu model de país és insostenible sense usar els mateixos instruments i mètodes que feia servir Franco. I aquests mètodes i instruments estan mal vistos al nord dels Pirineus. Si més no, els europeus que volen mantenir el prestigi mundial , que creuen que tenen, els fa mal als ulls certes imatges al mateix temps que no s’atreveixen ni tan sols a renyar el responsable.

Durant la dictadura ens deien si cumples la ley no te pasará nada. Igual que ara. Com que ara en España no hay presos políticos. Sempre és fàcil trobar un jutge que posi la mel a la boca d’un dictador.

Franquistes i estúpids. No sé quina de les dues coses em fa més por.

O potser cap.