Temeritats i Errors

Les temeritats solen ser fruit de la unió d’ignorància (no saber i no voler saber) i d’arrogància. Poden tenir conseqüències traumàtiques importants però d’abast més reduït.
Els efectes d’un error són proporcionals per una banda a la seva magnitud i per l’altra al poder que té qui els comet. Els errors solen ser difícils de detectar.

Exemple:

Fa un segle la primera guerra mundial arribava a la seva fi. Polítics i pensadors van creure que per evitar en el futur una altra guerra com aquella era necessària la creació d’una Societat de Nacions, amb seu a Ginebra. Un dels seus grans promotors era el president dels Estats Units Wilson.

La guerra la va perdre Alemanya. Amb Rússia no s’hi podia comptar. La Xina era un estat fallit. Wilson volia de totes maneres que a Ginebra hi participés un estat asiàtic i en aquells anys només n’hi havia un que s’hagués modernitzat significativament: Japó, però que no mostrava entusiasme per occident.

A la Xina després de perdre les guerres de l’opi contra Anglaterra, totes les potències occidentals es van apoderar de territoris i ciutats on instal•laven espais fora de la jurisdicció xinesa. Anglaterra, França, Estats Units i també Alemanya, que es va instal•lar a Tsingtao o Qingdao. Els visitants actuals diuen que és una autèntica ciutat alemanya.

Wilson en el seu afany d’aconseguir que Japó volgués formar part de la Societat de Nacions va aconseguir que els vencedors de la guerra acceptessin prendre Qingdao als alemanys i entregar-la al Japó, sense consultar els xinesos.

Les conseqüències d’aquest error van ser terribles. El llavors petit partit comunista xinés es va convertir en pocs mesos en un potentíssim enemic. Els japonesos es van creure en el dret de crear un estat satèl•lit, Mantxukuo, a la Manxúria xinesa...Terrible.

Per acabar d’arrodonir l’episodi, el Congrés nord-americà va vetar l’entrada dels Estats Units a la Societat de Nacions.

Ara, en aquets moments l’Estat espanyol està a punt de cometre una temeritat i Europa un error Històric.

L’Estat espanyol, conjunt d’institucions, partits politics, etc. Vol obrir la gàbia 155, on té amagat des de fa 40 anys un goril•la gegantí.

Veient que ni les rates de claveguera, mosques tse tse, mosquits tigre, ni gossos policies aconseguien fer tornar al corral els bens disfressats de tigre -¿o són tigres disfressats de bens?- de la cleda del nord-est de la seva propietat exclusiva, hi enviaran el King Kong.

A Sitges com a tot Catalunya sabem que King Kong inspira terror i també rialles. Aquestes bèsties en llibertat són incontrolables i difícils de tornar a la gàbia. És una temeritat treure-les al carrer.

De totes maneres a mi em preocupa molt més l’error que està cometent Europa en negar-se -si més no oficialment- a aprofitar el cas català per plantejar en profunditat cap on vol anar.

Europa vol ser un conjunt d’estats heterogeni amb democràcia interna de qualitat discutible però que no es pot qüestionar? L’única exigència als estats membres és econòmica?

Si com diuen els Junkers de torn hi ha trenta casos més com Catalunya això significa que trenta conjunts de ciutadans europeus -30 milions, 50 milions?- no estan gens satisfets amb la fórmula vigent. Negar-se a parlar-ne és un error històric que comet una entitat encara molt poderosa que es diu Europa. Les conseqüències, extenses i nefastes.

25 d’octubre de 2017