Les brigades del tamboret.

Deixeu-me constatar unes poques premisses:

Catalunya no té cap sortida viable dins de l’estat espanyol.

Cap poder polític -ni partit, ni institució- pot oferir un encaix econòmic, cultural ni jurídic dins de l’estat espanyol que satisfaci de manera permanent més enllà del 30% de la població catalana.

És inevitable que es produeixin xocs entre forces policials estatals i ciutadans catalans.

La millor i única actitud ciutadana és la resistència pacífica.

L’única batalla que podem guanyar -i que ja hem començat a fer- és la de l’opinió internacional a través de les imatges. La millor arma de què disposem és el mòbil.

És molt important mostrar de forma espectacular l’enfrontament entre la força de l’estat i la feblesa del poble.

D’aquestes premisses -especialment l’última- sorgeix una proposta entre bastant ridícula i molt potent.

Hem observat que a totes les manifestacions hi assistien una bona quantitat de persones grans. Amb gran força de voluntat. Aguantant més enllà dels límits -val a dir que curts- de la seva resistència. Amb ganes de ser-hi. (Entre aquestes persones m’hi trobo jo).

Doncs bé, proposo coordinar grups formats exclusivament per gent gran, posem majors de 65 anys, proveïts d’un tamboret (de platja, plegable o seient similar) amb la missió de fer ocupacions asseguts per exemple a la plaça Sant Jaume. Un manifestant assegut equival a 4 drets i l’impacte visual és moltes vegades superior. Assegut, ho dic per experiència, aguanto el triple que dret.

Potser caldria estudiar un sistema de proveïment de tamborets complementari i un servei d’ajuda format per joves amb braçalet groc.

Amb una bona coordinació i renovació de manifestants es podria mantenir una asseguda força hores.

En diríem brigades del tamboret.

M’imagino convocar una parada a can Millo o Delegació del Govern. Quatre brigades, una per cada carrer, xino-xano cap allà. Amb tota seguretat els apareixerien al davant un mur format per robustos agents de l’ordre proporcionat. La resposta senzilla i elegant: plantar els tamborets a terra i seure d’esquena als susdits agents.

I sobretot fotografies, moltes fotografies.

Nota. Em diuen que podríem rebaixar l’edat mínima fins als 57 anys, que són els més joves que van votar la Constitució. Més joves no, que no en tenen cap culpa d’aquella immensa presa de pèl.