Sentireu que ens acusen:
De què es queixen els catalans si són els que viuen millor
de la península ibèrica? Això és insolidaritat amb la resta, diuen.
Deixeu passar un parell de minuts sense contestar després
pregunteu:
De què es queixen les dones europees, si tenen més privilegis
que cap altra dona al món? Això és insolidaritat amb les dones afganeses o
indies.
De què es queixen els obrers espanyols? ¿Que no saben que
els obrers de Bangla Desh treballen el doble d’hores que ells en condicions
intolerables i guanyen deu vegades menys?
Jo m’atreveixo a afirmar, que els obrers espanyols, les
dones europees i els ciutadans catalans tenen no solament tot el dret a exigir més equitat laboral, major igualtat
de gènere o més llibertat política, sinó
que tenen obligació de fer-ho.
Tot grup de ciutadans que aconsegueix, sense usar cap violència,
millorar alguna de les seves necessitats bàsiques pròpies del gènere humà
encara que sembli poca cosa, contribueix
a augmentar el nivell universal de justícia, equitat o igualtat. Si les
dones europees aconsegueixen millorar la seva situació, les dones afganeses
acabaran rebent-ne els beneficis. Si els obrers espanyols obtenen beneficis
laborals ajudaran als obrers de Bangla Desh. Si els catalans obtenim més
llibertats, seran molts els pobles de tot el món que podran fer un pas endavant.
Hem de ser capaços
d’entendre la humanitat com una totalitat de sers de la mateixa espècie,
agrupats en conjunts diferents uns dels altres, però no adversaris. Ni uns
sobirans ni els altres súbdits.
Aquests conjunts interactuen entre ells com vasos
comunicants que al llarg del temps han anat ampliant els conductes per on
circulen els principals instruments de relació
entre individus i entre pobles: les paraules des da fa segles i les imatges des
de fa poc, cadascun dels dos amb múltiples formes, moltes beneficioses i
algunes no tant.
Fem-ho bé catalans. Pacíficament. Amb ple convenciment.
Sense pressa però sense pausa. Sense por però sense imprudència. Tothom hi sortirà guanyant.
Potser és un somni, però seria desitjable que una part
significativa en quantitat i en qualitat de la societat espanyola i
principalment madrilenya, prengués consciència de tenir davant la seva la
millor oportunitat dels dos últims segles, de trencar la crosta del
reaccionarisme que ha frenat tots els intents de modernitzar el país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada