Les dues tenen més de 100 anys. Han estat molt admirades, tan aquí com allà. Han fet la seva feina força bé. La Caixa i La Vanguardia.
Quan fèiem la primera comunió ens obrien una llibreta a la Caixa amb 50 cèntims. Ja érem grans i entràvem al món dels adults.
Quan ja érem una mica més grandets, sabíem que si volíem informació sobre el que passava de veritat a l’estranger de fora, calia llegir algun corresponsal de La Vanguardia.
Quan s’ha trencat d’idil·li?
Moltes vegades penso que no són elles les que han canviat, sinó nosaltres.
O bé, és el món que ha canviat tant que allò que era bonic fa uns anys ara fa fàstic.
O, sí que elles ja no són el que eren.
Deu me’n guard de fer judicis temeraris sobre les persones que prenen decisions compromeses i que segur que els fa patir d’allò més haver de fer-ho. Vaig sentir com un altíssim dirigent de La Caixa explicava la decisió de traslladar la seu fora de Barcelona. Amb molta coherència i força convicció deia que la seva obligació era defensar els interessos d’uns senyors que havien confiat en la Caixa.
Suposo que també han patit molt ara, havent-se de carregar el mort que els han deixat a la porta, perquè jo no crec que l’hagin anat a buscar.
L’altra gran senyora, que va superar amb elegància, l’assetjament fastigós d’un tal Galinsoga, no sap o no vol oblidar la noblesa comtal amb grandesa inclosa i fa tentines per no perdre el noble equilibri de les veritats.
No es pot dir que jo me les estimés aquestes dues gran dames, però les respectava. I creia que si feien bé la seva feina era en bona part perquè eren catalanes i que existia un cert paral·lelisme entre la seva manera de fer i la meva.
I creia, i això ho continuo creient que si bé és veritat que Catalunya deu molt a aquestes dues senyores, elles ho deuen TOT a Catalunya.
Renegar de les arrels és començar a morir.
Setembre de 2020.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada