Progressem adequadament… i accelerant.

Oi que ningú ho diria?

L’aparent fortalesa d’ells es va mostrant cada dia més fràgil. La seva rigidesa massa evident és una mostra de fragilitat. El perill dels materials rígids és que la seva ruptura és violenta.

A partir d’ara el conflicte català  deixarà de ser el protagonista de les primeres planes informatives madrilenyes, en tot cas només l’acusaran d’haver provocat   la revifalla de  l’autèntic problema molt més antic i més profund de les dues Espanyes, aquelles que gelaven el cor de tot espanyolet que a aquest món venia.

Tots els òrgans de poder estan a la mateixa banda. Tots els instruments de pressió i repressió, també. Ni tan sols s’albira l’existència d’un ens, de la naturalesa que sigui, amb capacitat de fer de jutge de pau, o d’àrbitre neutral…Tot sembla aturat.

Eppur si mouve.

De l’èxit més notable -i gairebé l’únic- del govern de Felipe González, la dècada dels 80 del segle passat, no se n’ha parlat gaire por no dir gens. El protagonista, Narcís Serra,  ministre de defensa llavors,  també n’ha quedat a l’ombra suposo que voluntàriament. Va consistir en fer desaparèixer de la primera línia política, l’exèrcit. Ningú ha preguntat mai el cost de l’operació, ni  ganes.

L’exèrcit espanyol, no és que ocupés durant 40 anys un lloc  dominant a l’Estat, sinó que era L’Estat. Tota la resta eren els seus col·laboradors més o menys voluntaris i més o menys significants.

Després de l’heroica gesta d’en Narcís, l’Estat  va veure que es quedava despullat i es va tapar les vergonyes amb el drap que va trobar més a mà: era un Toga.

Ara l’alta judicatura ha passat no tan sols a ocupar un lloc dominant a l’Estat sinó que vol ser qui defineixi Espanya, què significa ser fidel o ser traïdor, de pensament, paraula, obra o omissió com deia el catecisme (ara ja no sé si ho diu, fa anys que no el llegeixo) del Concili de Trento presidit pel Rei d’Espanya d’aquella època.

L’alta judicatura és  l’Estat , com abans ho era l ‘exèrcit.

Dic, i repeteixo,  que el conflicte Estat/Catalunya té dues i solament dues, solucions definitives: una és l’aniquilació de tot signe de catalanitat i l’altra  la independència  de Catalunya. La Justícia espanyola persegueix amb contumàcia la primera de les solucions, i acabada una primera part del partit en què sembla que guanya per golejada, empresonant, multant, inhabilitant, etc., polítics, pallassos, funcionaris, opinadors, dotzenes o centenars, després del descans, no tindrà més remei que aixecar el cap i analitzar els resultats i veuran amb estupefacció que el conflicte segueix igual però més enrabiat, veuran que 2 milions de ciutadans estarem al mateix lloc que érem, veuran que el  prestigi que suposaven que tenia es va descolorint, veuran que es qüestionen condemnes d’uns i absolucions d’altres…

Si  l’Estat espanyol perd la Judicatura com va perdre l’Exèrcit com a puntals sòlids, què en quedarà? Què n’està quedant?

Inhabilitar un President de la Generalitat té un gran impacte emocional, però és absolutament inútil i contraproduent d’allò que es pretén. O bé creuen que a partir d’ara el rei d’Espanya ja pot venir  a passejar amb la dona pel Passeig de Gràcia? Ja pot sortir al balcó de l’Ajuntament a saludar els fervorosos ciutadans que l’aplaudeixen? Ja pot anar a l’Estadi del Barça a lliurar copes?

Marededéu senyor, que dèiem a casa. Quanta, quanta estupidesa.

No tinc clar si constatar l’estupidesa de l’enemic  produeix alegria o por. Però sí que sé que l’estupidesa fa cometre errors, que acceleren nous errors  i que aquests s’acaben pagant.

Recordeu  que  les conseqüències negatives de cometre un error són proporcionals al poder de qui el comet. I en aquest cas  tots sabem qui té el poder.

Ei, que no parlem només del Gran Inquisidor Lesmes.

Perseverança, fermesa, constància... per part nostra no cal res més.

Finals de setembre d’un etern any covídic.