Allò que era impensable.

Anys desprès de deixar l’escola religiosa on havien estudiat  junts es troben dos amics parlant d’ateus  i ateisme. Com pot ser que tu que eres dels més religiosos i fidel creient en Déu ara pensis que no existeix  res que mereixi tal nom? Molt senzill, perquè això que penso ara, abans no sabia que es podia pensar.

Hi ha idees tan arrelades en l’entorn en què vivim, tan mamades, tan apreses, que  la seva negació no pot ser pensada. Si més no per la gran majoria de ciutadans. No poden ser pensades socialment.

Això pensava  amb la idea de la independència de Catalunya.  Socialment no podia ser pensada, i de cop i  volta ens hem trobat que sí i ens hem posat a pensar-hi com si ho haguéssim fet tota la vida. Individualment ja hi havia que ho feia però sense gran incidència en el conjunt.

Ha passat que totes les altres solucions han adquirit la categoria de no pensables. Ningú pensa que en un termini no secular, pensadors, politics, bisbes  o banquers espanyols arribin a intuir que fora bona solució proposar per exemple un parell de lleis de la més elevada categoria que garantissin sense possibilitat de marxa enrere en el futur que:

1-             El parlament de Catalunya, elegit democràticament entre tots els seus ciutadans, té competències plenes i  exclusives sobre els usos lingüístics, en tots el àmbits, dintre del propi territori.

2-          El govern de la Generalitat de Catalunya té competències plenes i exclusives per recaptar la totalitat dels impostos generats  en el propi país, i de negociar la seva participació econòmica en les despeses i serveis produïts  fora de les seves fronteres. 

Com que sembla que res semblant a això és pensable  succeeix que la independència que no era la millor solució possible, s’ha convertit en l’única solució pensable. I llavors es converteix en la millor solució possible.

17 d’octubre de 2012.

Salgari.

Fa una pila d’anys, quan els meus autors predilectes eren Zane Grey, Sabatini i Salgari, vaig llegir una novel·la d’aquest últim, de la que no recordo ni el títol ni l’argument, però sí el primer capítol.

Un veler salpa d’un port de l’Índia carregat t’especies i d’animals exòtics cap a Europa. Porta engabiats a la bodega quatre magnífics tigres de Bengala. Tot sembla anar molt bé, però Salgari és Salgari. 

De sobte, el grumet (jo sempre m’identificava amb el grumet) des de dalt del pal major crida “Vaixell a popa”.  Ja hi som, pensa el capità, ja tenim aquí els pirates, mentre el contramestre avisa d’una negra nuvolada a proa.

Resumint. Arriben els pirates, aborden la nau i comença una dura lluita. Comença al mateix temps una tempesta tropical, que fa ballar com una baldufa (això cal dir-ho sempre) l’embarcació. Una trabucada mal dirigida fa explotar la santabàrbara i provoca un incendi a bord. El tigres, esverats trenquen les gàbies i pugen a coberta. L’espectacle és dantesc (això també cal dir-ho sempre).

Els primers que troben els tigres són els pirates. Es mengen la pota bona del capità pirata i la resta fuig com ànima que porta el diable (sic). Els tigres s’esveren tant amb el foc que tots quatre a l’hora com deixebles de la Tarrés es llancen al mar. Amb tot això una onada gegantina passa per sobre de la coberta de la nau i apaga l’incendi.

Artur, el capità, abans de posar rumb a Ítaca es reuneix amb els seus, mariners, grumet i tot (jo no hi volia faltar) i els explica qui eren els pirates que ens volen robar i reduir-nos a l’esclavatge. Li diem que ja ho sabíem. Vol aclarir que la tempesta existeix i que ataca bons i dolents. També li diem que ja ho sabem. Que el focs intencionats o no s’han de prevenir i això exigeix un esforç de tothom. D’acord, li diem. I els tigres? Què hi feien quatre tigres a la bodega? Qui els hi havia posat? Quin significat tenen en aquesta història, tan mal recordada?

Jo no ho sé. Si el senyor Niño Becerra o el senyor Sala Martin ho saben o bé algú de vosaltres ho sap, seria bo explicar-ho.

10  d’octubre de 2012.

Ara el rei nostro senyor…

…declarada ens té la guerra.

Buf, quin pes m’he tret de sobre. Per uns moments m’havia espantat pensant que després de tant rebombori acabaríem tenint un estat propi sota una monarquia borbònica. I això sí que no.

Per sort el sr. Joan Carles ho ha deixat ben clar. Res de quimeres i jo li agraeixo la sinceritat. Res de quimeres, hi estem d’acord. Animal mític, la quimera tothom se la pot imaginar com més por li faci. Caçant elefants, jurant fidelitat eterna a un dictador feixista assassí de catalans, dient que la seva llengua mai s’havia imposat a ningú. (Es veu que quan jo estudiava a Barcelona fa uns 60 anys la “Vaca ciega” o bé “El pino de Formentor” ho feia enamorat de la bellesa del castellà, res d’imposicions...)

Ara que ve a tomb deixeu-me dir una cosa. Diuen que si elegíssim cap d’estat corríem el risc de gaudir de la presidència de J.Mª Aznar o d’Alfonso Guerra (dos insignes catalanistes) i això no ho vol ningú. Doncs això és fals. Qui arriba a la presidència d’una república és perquè l’han elegit una majoria de ciutadans, cosa que rep el nom de democràcia i que té entre molts altres els següents avantatges.

El nomenament té data de caducitat.

L’elegit sap quants ciutadans no el volien.

La seva família no forma part del programa ni ha obtingut cap vot.

La seva no responsabilitat jurídica és temporal.

És a dir, democràcia i modernitat han d’anar de la mà.

Per avui i tot esperant el dia que m’interessi igual allò que passa a  Madrid com el que passa a Paris o Roma, que m’interessa molt, ho deixo així. Res de quimeres.

     17 de setembre de 2012.

Escacs o boxa.

Preguntat un líder palestí com s’ho pensava fer per aconseguir del poderós estat israelià el reconeixement del seu propi estat, donada l’enorme diferència de poder entre els dos i de l’enemistat manifesta entre ells, va respondre: Miri, si jo tingués un conflicte per resoldre amb Mike Tyson, no pujaria al ring a discutir-ho amb ell, el convidaria a fer-ho en una partida d’escacs.

Què ha de triar Artur  Mas, el ring o el tauler?

Com que jo sóc partidari radical dels escacs i enemic total de la boxa, no tinc opció, tot i saber que pot generar frustració a molts dels que érem als carrers de Barcelona el dia 11. El dia 20 el president Mas farà la primera jugada perquè té les blanques, peó 4 rei. I esperarà a veure si ja surten els tancs al carrer. Si el sr. Rajoy, respon peó 4 rei, hi haurà partida, si es limita a posar 8 peons de més al seu tauler tothom veurà que fa trampa, però el sr Mas ha de fer veure que no ho veu i continuar jugant.

Als escacs hi ha una jugada singular que en política té molt mala premsa, però que cap jugador d’escacs deixa de fer-la quan li convé: l’enroc. És entendre que hi ha alguna cosa que si es perd, es perd la partida i que cal protegir-la per sobre de tot. Als escacs és el rei i a Catalunya és la llengua. Si Catalunya perd la llengua desapareix com a poble. Amb tota contundència i claredat. Si actualment existeix la identitat catalana, el fet diferencial català, fins i tot el tarannà català és  perquè la nostra llengua ha resistit segles d’envestides polítiques, militars i culturals, menyspreus i insults i ningú sap ben bé per què continua més viva que mai, però sempre amenaçada.

Enroquem-nos. La llengua al racó del tauler, protegida per totes les altres peces.

Si voleu un altre dia podem continuar la partida, i sabrem qui són les torres, els alfils i els cavalls.

                                17 de setembre de 2012.

AUTODETERMINACIÓ

Hi ha una gran majoria de catalans que no té cap dubte, sobre els drets que hi tenim. Parlem-ne

Quines condicions ha de complir un país, un  territori, una nació perquè internacionalment se li reconegui aquest dret? Ho ha de fer l’ONU? No crec que ho hagi fet mai, si abans no hi ha hagut situacions de violència i potser ni així. Només de colonització manifesta.

Per què Andorra té dret d’autodeterminació i Catalunya no? No hi pot haver cap resposta mínimament ni racional ni raonable. Els exemples de situacions absurdes són tan nombrosos, que fa mandra citar-los.

I la Unió Europea què hi diu? Fuig d’estudi, insisteix que són problemes interns de cada Estat (vull explicar que això m’ha fet votar NO  a totes les propostes de Constitució Europea).

La Carta dels drets humans i dels pobles de les Nacions Unides reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles, però no explica ni defineix què és un poble ni com s’adquireix aquesta categoria. Quan hi ha violència armada –cas de Kosovo- de seguit ho accepta si l’enemic està prou desqualificat o bé no és prou poderós. Ni els kurds, ni els tibetans, ni els txetxens, ni una llarga llista de pobles perfectament ben definits hi tenen dret. És a dir si un poble creu que té dret d’autodeterminar-se, s’ho ha de fer sol.

Descartat categòricament l’ús de tota mena de violència -fins i tot la verbal- només li queda un camí, la democràcia. És un camí llarg, propens al desànim, sempre mal interpretat, que dóna tots els avantatges al contrincant, que parteix d’una posició de força legal i  “de facto”. Però cal treballar tots els aspectes culturals, socials i econòmics tant a la casa pròpia com a casa de l’altre, com a casa de tots els veïns propers i llunyans. Es necessiten juristes, economistes,  sociòlegs i politics però sobretot es necessita UN POBLE. 

Potser és el que millor tenim. Cridem doncs de cara al món YES, WE CAN.

                 9 de setembre de 2012.