La monarquia espanyola.

En síntesi, el procés va ser el següent. El general Franco, radicalment il·legítim des de  l’origen fins al final, va nomenar cap d’estat amb títol de rei a Joan Carles de  Borbó. Aquest se sabia no volgut  ni pels fidels del franquisme ni pels enemics del règim.  

Tenia plena consciència de la seva il·legitimitat. Va optar per pactar amb la tendència neofranquista, liderada per Adolfo Suarez, a qui va nomenar president del govern a canvi que imposés la monarquia. Fins aquí, cap legitimitat.

La suma d’aquestes dues no legitimitats va donar l’aparença suficient a la França de Giscard, als socialistes alemanys de Willy Brandt, als americans  (fora de joc Nixon) i desorientats Ford i Carter i amb les greus amenaces de Breznev (si més no aparents) que la transició espanyola anava per bon camí pels seus interessos.

Hi va haver eleccions (els egipcis avui m’ho han recordat) força democràtiques però amb trampa. No es va anunciar que fossin per elaborar una Constitució, si bé tothom ho sabia, i sobretot es va impedir, taxativament, la presència de cap grup que es digués republicà o separatista. Tot el poder seguia en mans del franquisme, del neofranquisme de Suarez i del tardofranquisme de Fraga. Com si diguéssim que a Egipte continués tot el poder en mans del postmubaraquisme.

Es va escriure una constitució. Segons el meu parer de no expert aquesta constitució té dos grans blocs legislatius. El primer fa referència als drets individuals dels ciutadans, a les llibertats dels drets de reunió, a la llibertat d’expressió, etc. Aquest conjunt de drets era allò que somiava feia quaranta anys la totalitat del poble, i aquest bloc legislatiu ens va emocionar.

Però hi havia un altre bloc de lleis constitucionals, les que feien referència al repartiment  del poder, i aquestes no resultaven tan satisfactòries. ni de lluny.

Avui només parlarem de la primera.

Article1. Apartat3. La forma política de l’estat espanyol és la monarquia parlamentaria. (les minúscules són meves)

Es va posar a votació en referèndum i es va  aprovar. A Catalunya també es va aprovar. A Euskadi no.

Va quedar legalitzada la monarquia. Però va quedar legitimada? Plenament?

Si l’article 1.3 hagués dit: la forma política de l’estat és la República, potser hauria estat aprovada fins i tot al país basc. El que és segur és que hauria tingut dos vots més, el de la meva dona i el meu.

Ara sí que dic, continuarà.

L’endemà del quinze de maig.

Feia dies que em resistia, però la temptació és forta. I tot i saber que també és inútil no es pot evitar.

Preguntes a fer als indignats.

Qui és el destinatari del vostre missatge?

Quin és el contingut del missatge?

Quina eficàcia pot tenir? 

O bé no hi ha missatge, només moviment?

L’eina que tots teniu a les mans, entre altres coses, la teniu gràcies a l’existència de grans masses de diners administrades per poques mans, què demaneu?

Que no hi hagi grans masses de diners acumulades?

Que no estiguin administrades per poques mans?

Que les mans administradores siguin honestes?

És adir, que no hi hagi capitalisme o bé que no hi hagi capitalistes.

O millor encara  que els homes siguin honestos, altruistes, generosos.

Aquesta ultima proposta l’han fet totes les religions de sempre  i l’èxit aconseguit  ha resultat perfectament descriptible. Les altres propostes, a no ser que creguem que això de la Xina és comunisme, tampoc han reeixit espectacularment.

Si faig totes aquestes preguntes -i moltes altres més en veu baixa- és perquè, com vosaltres vull trobar respostes. Això sí, sense indignar-me.

Enquesta optimista

10 de maig de 2012

Funcas, Fundació de  Caixes ha fet una enquesta a tot l’Estat sobre  la crisi i les Autonomies, preguntant  sobre el seu finançament. Feia diverses preguntes i analitzava les respostes del conjunt de l’Estat i de cada Autonomia.

A la pregunta de quina és la comunitat  més perjudicada pel finançament un 76% dels catalans deien que era Catalunya.

A la pregunta de quina era la comunitat mes beneficiada pel finançament el 58%  dels espanyols deia que Catalunya.

M’he dit a mi mateix:  Això està molt bé, per primer cop veig que coincidim plenament, perquè segons aquesta enquesta el 76% dels catalans creiem que si ens separéssim d’Espanya hi sortiríem guanyant, i el 58% dels espanyols opinen que si el catalans marxessin ells sortirien beneficiats.

Doncs au, què esperem?

                                      

Tocar el cul al tigre.

Aquesta expressió s’usa a la Xina per explicar de forma gràfica una acció alhora agosarada i previnguda per veure la reacció de l’enemic. Segons  Kissinger el president Mao la feia servir amb freqüència, en les converses que tenien preparant la visita de Nixon, per explicar les seves accions davant de l’actitut agressiva contra Xina  per part  de la Unió Sovietica. Deia Mao que havia atacat Viet-nam, en aquells moments protegit de Russia, per veure com reaccionava aquesta.

La jugada li va sortir bé. No hi va haver cap reacció. Els soviètics tenien altres preocupacions molt més grosses

.

Mutatis mutandis generosament, creiem que ara és un magnífic moment per  part del govern català per tocar el cul al tigre. Aquell tigre que té atemorida Catalunya només ensenyant les dent i bramulant ben fort.  Aviat comprovaríem que és un tigre vell i bastant desdendetegat. I cal aprofitar aquest moment en què té una forta indigestió.

Canviaria res?

8 de maig de 2012.

Una de les necessitats més urgents que tenim els individus i els col·lectius de persones, és trobar el culpable. Si una cosa no va bé algú en té la culpa. Si un mal ens amenaça, si tenim alguna por és per culpa d’algú. Si existeix el Mal al món, algú l’ha portat aquí.

Les religions tenien la solucio, i vés a saber si no era la certa: el o els dimonis.

Peró ara no hi creiem, per tant, com que la culpa no la tinc jo, la té alguna persona.

Per exemple la terrible crisi econòmica que ara patim.

La culpa la tenen els banquers, els directius d’empreses financeres de tota classe, els especuladors, els , etc, etc. Segur que sí.

Ara  proposo un joc purament mental.

Agafem la llista d’aquestes persones amb noms i adreces. Comencem pels que han comès delictes, estafa, corrupció, etc. Seguim pels que   -dins la llei- han especulat amb clara intenció de guanys abusius, perjudiquin poc o molt a tercers. A continuació aquells que havent de fer no van fer, per ignorància, per estupidesa, per egoisme.

Ja tenim una llista de major a menor. Hi són tots.

Els primers 1000, per exemple els tanquem  a la presó. El segon miler, els   posem una multa de N milions de dòlars, que inclogui iots i ferraris. Dos o tres mil més, no ve d’aquí, els expulsem del seu càrrec. Ja hem fet neteja. Ja hem castigat els culpables.

En arribar aquí, faig la pregunta. Canviarà res?

Un Banc Pitjor

7 de maig de 2012.

Cada dia sento parlar que per solucionar la crisi financera, s’ha de crea un Banc dolent, i jo em dic, home, i si creéssim  un Banc bo, que de dolents no ens en falten. I un de bo potser no molestaria gaire els altres.

Perquè s’hi entossudeixen en fer-ne un de dolent?

Nomes hi trobo una explicació raonable. El que volen crear és un Banc Pitjor. Molt dolent molt dolent, tan dolent que al seu costat els que tenim ara semblin bons sense canviar res.

Intel·ligent, oi? Però pervers.

Qui té la culpa del malestar universal?

6 de maig de 2012.

Pensaments raonables.

Tothom hi està d’acord. Una de les causes més evidents de l’actual crisi econòmica, potser la més important, és que durant anys hem viscut per sobre les nostres possibilitats. Cal corregir-ho com sigui. Ho acceptem.

Ara bé, mirem-ho més de prop.

Sembla clar que tot aquell sector de la societat al que anomenem  pobres, no han viscut per sobre de les seves possibilitats, a no ser que sobreviure sigui considerat que ho fos, cosa que de moment ningú s’atreveix a dir

.

Aquell altre sector de la societat  al que anomenem rics, tampoc han viscut per sobre de les seves possibilitats, ni falta que els ha fet. N’han tingut prou de viure com sempre.

Per tant cal que excloem de la responsabilitat de la crisi, aquests dos sectors, que no han viscut per sobre de les seves possibilitats.

Ara ja tenim clar qui té la culpa del malestar universal. Nosaltres.

O sigui que benvolguts conciutadans classes mitjanes, acceptem de bon cor el càstig que ens mereixem. Nosaltres i solament nosaltres.

Sembla raonable, oi? però una mica pervers.

QUINA CONYA DE NOM, TANMATEIX

24 d’abril.

Ha passat sant Jordi. Continuem.

La majoria del poble antifranquista tenia una gran por, immensa por justificada de  l’exèrcit, que se l’havia guanyat amb tot mereixement durant segles, en què les úniques victòries havien estat contra el seu poble. Especialment al segle 20.

El franquisme i el seu entorn, tenien por del ciutadans, sobretot  veient que els grups  més ben organitzats, de fet els únics que  s’havien escapat del seu ferri control, giraven al voltant dels partits comunistes; PCE , PSUC  i Comissions Obreres, amb capacitat de mobilització considerable, però potser no tant com creien uns i altres.

La majoria de ciutadans tenien pressa, molta pressa per sortir de la presó franquista.

Mort el dictador, els seus fidels van començar a entendre que no eren tan forts com es pensaven. L’únic que els havia mantingut units era la submissió total a la voluntat del “generalísssim” (Quina conya de  nom, tanmateix).

Inevitablement van sorgir diverses tendències que entre si no s’estimaven precisament. Dues d’elles van reexir políticament parlant. Una liderada per Fraga Iribarne, encarnava un tardofranquisme que defensava una evolució tan lenta com es pogués i l’altra apareixia com a neofranquisme que defensava una transició sense perdre el control en cap moment, però una mica més ràpid.

ELS DICTADORS NOMÉS MOREN PER MORT FÍSICA

 20 d’abril de 2012.

La radical il·legitimitat original del règim franquista, incrementada durant els seu quaranta anys de dictadura criminal, va contaminar  de manera profunda la totalitat de les lleis i disposicions produïdes, proporcionalment al seu  contingut polític, de forma que aquelles lleis exclusivament polítiques eren i són absolutament il·legítimes.

De fet, ho sabia tothom. Però la desitjada mort del dictador -els dictadors només desapareixen per mort física- va deixar en mans dels  seus hereus la totalitat del poder, de forma que tot el procés de  canvi, fos quin fos aquest canvi, va estar conduït i dirigit cap on volien aquestes persones que eren on eren per designació directa del dictador, després d’haver-li jurat més d’una vegada fidelitat a la seva persona i a la seva ideologia.

No només eren il·legítims sinó que ells ho sabien.

Els sentiments dominants en la majoria de ciutadans del país, eren la por i  la pressa. I les dues són molt males conselleres per prendre decisions de llarg abast encertades.

I aixi va ser.

El meu poble i el seu país. Final.

Si el sistema no serveix per anar corregint els defectes més evidents i progressar en el camí, per llarg  que sembli, cap a l’alliberament  dels pobles i  dels ciutadans, no es pot dir Democràcia.

A l’Estat espanyol existeixen tres  línies de fractura des de fa segles i que els temps actuals no es pot dir que hagin millorat.

La primera és ideològica . D’aquesta ja se n’ha parlat molt. Les dues Espanyes, inconciliables. I cada dia més

La segona, econòmica, que separa el sud del nord. Potser la línia vagi  més aviat del sud-est al nord-oest.I la tercera, la més especifica d’Espanya, la demogràfica, que distingeix clarament centre amb perifèria.

Naturalment les separacions no són línies, sinó franges. Naturalment no són excloents entre si. Però existeixen.

L'agrimensor infiltrat

Si aneu per l’autopista del Garraf  -la més cara de Barcelona- veureu com a totes les altres, que a l’entrada de cada tunel sota el nom amb què l’han batejat, hi ha  la llargada en metres que se suposa que té.

El meu poble i el seu país (continuació) 3

Cinquena tesi.

Hi ha historiadors que defensen que, de la mateixa manera  que la personalitat d’un individu ve molt  condicionada -alguns diuen que decidida- pels primers  anys de vida del  nen, la personalitat d’un país ve prefigurada pels moments històrics de la seva formació o pels més significatius de la seva existència.