La setmana passada

La setmana passada, aprofitant un dia que no tenia gaire feina, vaig fer 80 anys.

Vaig quedar tranquil. Podia dir de la gent  gran allò que m’abellís, sense pensar-hi gaire.

Diu que de promig, allargar la vida un any a  una persona,  que en té més de vuitanta, en un país ric, ve a costar el mateix que salvar la vida de 100 nens de menys de 5 anys d’un país d’aquells que tots sabem i que per baixa que sigui l’esperança de vida li  queden 50 anys de vida. És adir que invertim el mateix en 1 any/vida/persona en un país, que 5000 anys/vida/persona en un altre. Es veu que allò que diu l’article primer dels drets de l’home -tothom té dret a la vida- és francament  interpretable.

Ja que no hi sabem fer res, cal que convenim, si més no, que l’espècie humana, no compleix al peu de la lletra les ordres del senyor Darwin que ens manava fer-ho tot pel bé de l’espècie.

Dels membres d’aquest club, en el que acabo d’ingressar, en parlaré, i del club també.

                          14 de juny de 2012.

Dèficit de legitimitat.

Sempre  hi ha persones que posen en qüestió la legitimitat  de qualsevol institució. Amb molta o poca raó. 

Allò que és més important, sobretot en  política, és  que els membres que formen part d’aquesta institució, sobre tot la persona que la representa, estiguin plenament convençuts de la seva plena legitimitat, amb independència del que digui o manifesti el seu entorn immediat, o de tots aquells que resulten afavorits  per l’existència de la institució.

Tres minuts d’aplaudiments al Congrés a la persona del rei, no afegeix ni un gram de legitimitat, ni incrementa cap confiança en la pròpia creença d’aquesta legitimitat.

Recentment, el President d’Itàlia, Giorgio Napolitano va haver de prendre una sèrie de decisions de gran delicadesa per apartar Berlusconi del poder. Berlusconi governava amb majoria absoluta, democràticament  elegit i Napolitano, que procedia de les files filo comunistes apartades del poder, es va saber plenament legitimat per  prendre decisions, que alguns van arribar a titllar de cop d’estat. Estava legitimat i ell n’estava convençut.

Pregunta: Algú creu que en circumstàncies similars -que per altra banda no estan massa lluny- el rei se sentiria legitimat per adoptar decisions semblants? Els ciutadans de  l’estat, acceptarien aquestes mesures com les van acceptar els italians?

La legitimitat només s’adquireix pel camí que s’inicia legítimament. Es té o no es té. Tota la resta és faramalla.

                  

De la monarquia i de les monarquies.

Precisament perquè sembla que ara no toca parlar-ne, és pel que penso que se n’ha de parlar, extensament i intensament.

Al món hi ha tres monarquies que han aconseguit que els seus súbdits es transformessin en fidels, creients de la sacralitat de la seva funció. I tot i que entre els seguidors hi ha  bona quantitat d’escèptics, opten per acatar-la per allò que es diu que significa. Si més no per a ells.

Són molt diferents entre si, les tres són molt antigues, les tres tenen molta història, no necessariament exemplar ni tant sols sempre positiva pel seu poble. Les tres tenen rituals esplèndids. (Una de les tres va abaixar veles notablement.)

La primera és la que tots pensem. La monarquia britànica. Per als seus “súbdits” és el símbol que cadascun d’ells és membre de l’imperi més poderós de l’època moderna. Imperi militar, naval, científic  i sobretot financer. Per això els anglesos han sacralitzat la monarquia i  la city de passada.

La segona té un caire totalment diferent. Però també té  un  desig d’universalitat, i val a dir força acceptada entre els no fidels. Estic parlant del Papa catòlic. El de Roma, és clar. És monarca, té sobirania -un dels títols és sobirà pontífex- té milions de súbdits més o menys fidels. És la monarquia més sacralitzada de totes.

La tercera és una gran desconeguda als nostres països. Desconeguda i oblidada. La monarquia imperial japonesa. Tant sacralitzada que es va salvar de la gran neteja que van fer els vencedors americans, tot i el seu enorme grau de responsabilitat en la brutalitat d’aquella guerra que tants japonesos feien en nom seu. L’emperador era i és pels japonesos el signe diferenciador més gran respecte la resta del món. I en això s’assemblen als seguidors de les altres dues grans monarquies. Van començar a voler ser diferents de la gran potencia política i cultural xinesa quan cap allà al segle VII, la dinastia Tang va aparèixer per aquells verals amb aires civilitzadors, protectors és adir dominadors. Si l’emperador de la Xina era el fill del cel els japonesos van pensar que el seu emperador seria fill d’Amaterasu deessa del cel.

Tret d’aquestes tres grans monarquies sacralitzades la resta són o bé residuals com a l'Àsia o bé funcionals com a Europa. I d’aquestes volia parlar.

Les cinc monarquies nord atlàntiques compleixen una funció similar. Són el símbol d’una nació petita enfrontada a veïns més grans, poderosos i massa vegades agressius. Allò que explica millor la seva continuïtat actualment és la seva actitud -val a dir que no  igual entre elles- contra la brutal agressió nazi. Van simbolitzar la resistència per continuar existint com a països lliures. I encara que algun dels seus reis no es comportessin amb plena dignitat, la majoria de les institucions monàrquiques ho va fer i això va justificar la seva permanència.

Finalment. Totes les altres monarquies que van col·laborar amb feixismes o altres dictadures militars a Europa, han desaparegut. Totes, excepte una. L’espanyola.

                             5 de juny de 2012.

Sobirania: paraula maleïda.

És la pitjor herència que ens van deixar els antics règims. Aquells de reis, monarques i emperadors.

El concepte de sobirania és d’aquells que tenen existència com a oposició a un altre concepte. Hi ha sobirans perquè hi ha súbdits.

Quan els revolucionaris francesos van tallar el cap al seu sobirà, no van tenir temps d’elaborar una paraula nova que servís per a justificar el nou model d’autoritat que acabaven  d’instaurar. Algú d’ells, no sé qui, va proposar: direm que la sobirania és del poble i que nosaltres governem en nom del poble. I van acordar: el poble és sobirà.

Tot seguit va passar allò que era inevitable. L’existència d’un poble sobirà, exigia l’existència d’un poble súbdit. O molts. Dintre les pròpies fronteres o fora. França, tan revolucionària ella, va veure clar, que tunisians, algerians, indoxinesos i un llarguíssim etc. eren pobles súbdits.

La genialitat del francesos creant conceptes nous sempre ha estat admirada pels pobles veïns. A més de dir que el poble és sobirà calia dir, perquè l’invent funcionés, que el poble era una unitat (allò del destino en lo universal ho va deduir inevitablement un feixista espanyol), era una unitat, i si dintre les fronteres hi havia un altre poble forçosament era un poble súbdit.

L’altra conseqüència, no menys nefasta, és que hi havia altres pobles sobirans pels voltants  que eren enemics. Europa, on totes aquestes idees van tenir una acceptació total, en va patir les conseqüències com cap altra part del món. Des de l’eufòria de tots els pobles per anar a la guerra l’any 1914, fins l’aniquilació de 1945, tots els pobles europeus van patir horrors gràcies a les pròpies sobiranies. Fossin de titularitat pública o monàrquica.

Acabada la llarga guerra civil europea -amb terribles destruccions a la resta del món- va procurar baixar del burro i  va iniciar el camí  cap algun model d’unió.

S’ha fet molta feina. S’ha avançat molt, però massa poc a poc. Ara sembla que s’ha encallat. Ha ensopegat inevitablement en una enorme pedra al mig del camí que hi era des del principi, però no es volia veure. Aquesta pedra té un nom que tothom sap: SOBIRANIA.

És urgent trobar una altra paraula, un altre concepte que permeti que els pobles -tots els pobles tinguin o no tinguin estat propi-  siguin més lliures, més governables, i més col·laboradors entre ells.

                                                3 de juny de 2012.

Errors forçats i errors no forçats.

Els cronistes de tennis avaluen les derrotes dels jugadors comptant si les faltes comeses són degudes al bon joc o major força del contrincant -error forçat- o a la  incapacitat pròpia -error no forçat- i atribueixen la derrota a aquest tipus d’error. 

La partida entre franquisme i democràcia anomenada transició en la conquesta del poder a llarg termini va ser guanyada pel franquisme -si més no ideològic i social- amb un simple tractament de maquillatge.

El primer i gran error forçat, el poble no tenia cap eina per evitar-lo, fou deixar conduir  tot el procés de canvi per dues persones -Suarez i Juan Carlos- d’alt contingut  franquista que havien jurat no feia gaire fidelitat als principis i lleis de Franco així com total submissió a la seva persona. Degudament  torturat pel seu gendre i família el dictador va morir. Les nacions  europees van beneir el que fos mentre no els emprenyéssim gaire. I la veritat sigui dita hi havia massa por i massa urgència per emprenyar. Aviat va deixar de sentir-se el crit dominant d’aquells dies:

“Espanya  -Manyana-   serà republicana “ és a dir, demà. I aquest va ser un altre error  forçat.

Però avui vull parlar del gran error no forçat que va cometre el poble de l’estat.

A les eleccions primeres suficientment democràtiques i a les successives, no va reeixir al conjunt de l’àmbit de tot l’estat cap partit en representació de la dreta de cap tipus que no fos de paternitat  franquista i fundat per un ministre de Franco. UCD i AP , al principi, i PP després. Els dos únics partits amb votants  de dreta i de paternitat no franquista, van ser , i continuen sent, el PNB i CiU.  Els dos d’àmbit autonòmic.

Què va passar i continua passant a la resta de l’estat? Tots els ciutadans conservadors, intel·lectuals i pensadors no d’esquerres, tots els professionals tots, tots ells, fins i tot empresaris grans o mitjos, els satisfà  que si no volen votar un  partit d’esquerra, no tenen més remei que votar neofranquisme o tardofranquista?

Tant impacte van fer 40 anys de franquisme  que no hi ha forma de desfranquitzar el país? O és tot el contrari, que el franquisme va durar 40 anys perquè a la dreta espanyola li agradaven molt les idees i els mètodes del règim? Com s’entén, sinó, la impossibilitat manifesta -sinó de perseguir-  com a mínim explicar els crims de 40 anys?

I això és un altre error no forçat que cometen  aquells que es diuen demòcrates.

                                31 de maig de 2012.

Amics socialistes:

Ara que tots els catalans som convergents, per mèrit propi i per demèrit vostre, voldria recordar la necessitat que té la nostra política de l’existència d’un partit  fort socialista. El socialisme és imprescindible en el conjunt de partits de qualsevol país europeu. (No a Amèrica )

Partint  d’aquesta idea voldria parlar d’un model d’estat determinat. Cada vegada que sentiu parlar, amics socialistes, de qualsevol pas  endavant de Catalunya cap  alguna forma de sobirania, o d’independència, fins i tot d’autodeterminació, vosaltres dieu que sou federalistes. I això està molt bé. És un bon model per a l’estat espanyol.

Ara bé, només sento que en parleu com a reacció a aquelles propostes dels altres.

Jo us demano que sense cap recel treballeu a fons aquesta proposta. Defenseu els evidents avantatges pel conjunt de l’estat. Convenceu els socialistes valencians d’avançar en aquesta línia. Veureu que ja hi ha andalusos que hi creuen. I gallecs. No tingueu por d’arraconar d’una vegada per sempre el nefast guerrisme que us heu hagut d’empassar, i la seva derivada el nacional-madrilenyisme.

Us volia recordar una cosa. L’any 1974, veient imminent la mort del dictador, vau celebrar el XIII congrés del PSOE i vau publicar a “El socialista” una Resolucion Politica en què definíeu les línies d’acció que defensaríeu després de la mort de Franco.

Hi havia set punts. Els sis primers es pot dir que els vàreu aconseguir.

El setè deia:  g) Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades  ibéricas.

Doncs au , amics socialistes catalans, sigueu valents i  coherents. I veureu com l’èxit us sorprendrà.

Us ho desitjo de bon cor.

                                          30 de maig de 2012.

La monarquia espanyola.

En síntesi, el procés va ser el següent. El general Franco, radicalment il·legítim des de  l’origen fins al final, va nomenar cap d’estat amb títol de rei a Joan Carles de  Borbó. Aquest se sabia no volgut  ni pels fidels del franquisme ni pels enemics del règim.  

Tenia plena consciència de la seva il·legitimitat. Va optar per pactar amb la tendència neofranquista, liderada per Adolfo Suarez, a qui va nomenar president del govern a canvi que imposés la monarquia. Fins aquí, cap legitimitat.

La suma d’aquestes dues no legitimitats va donar l’aparença suficient a la França de Giscard, als socialistes alemanys de Willy Brandt, als americans  (fora de joc Nixon) i desorientats Ford i Carter i amb les greus amenaces de Breznev (si més no aparents) que la transició espanyola anava per bon camí pels seus interessos.

Hi va haver eleccions (els egipcis avui m’ho han recordat) força democràtiques però amb trampa. No es va anunciar que fossin per elaborar una Constitució, si bé tothom ho sabia, i sobretot es va impedir, taxativament, la presència de cap grup que es digués republicà o separatista. Tot el poder seguia en mans del franquisme, del neofranquisme de Suarez i del tardofranquisme de Fraga. Com si diguéssim que a Egipte continués tot el poder en mans del postmubaraquisme.

Es va escriure una constitució. Segons el meu parer de no expert aquesta constitució té dos grans blocs legislatius. El primer fa referència als drets individuals dels ciutadans, a les llibertats dels drets de reunió, a la llibertat d’expressió, etc. Aquest conjunt de drets era allò que somiava feia quaranta anys la totalitat del poble, i aquest bloc legislatiu ens va emocionar.

Però hi havia un altre bloc de lleis constitucionals, les que feien referència al repartiment  del poder, i aquestes no resultaven tan satisfactòries. ni de lluny.

Avui només parlarem de la primera.

Article1. Apartat3. La forma política de l’estat espanyol és la monarquia parlamentaria. (les minúscules són meves)

Es va posar a votació en referèndum i es va  aprovar. A Catalunya també es va aprovar. A Euskadi no.

Va quedar legalitzada la monarquia. Però va quedar legitimada? Plenament?

Si l’article 1.3 hagués dit: la forma política de l’estat és la República, potser hauria estat aprovada fins i tot al país basc. El que és segur és que hauria tingut dos vots més, el de la meva dona i el meu.

Ara sí que dic, continuarà.

L’endemà del quinze de maig.

Feia dies que em resistia, però la temptació és forta. I tot i saber que també és inútil no es pot evitar.

Preguntes a fer als indignats.

Qui és el destinatari del vostre missatge?

Quin és el contingut del missatge?

Quina eficàcia pot tenir? 

O bé no hi ha missatge, només moviment?

L’eina que tots teniu a les mans, entre altres coses, la teniu gràcies a l’existència de grans masses de diners administrades per poques mans, què demaneu?

Que no hi hagi grans masses de diners acumulades?

Que no estiguin administrades per poques mans?

Que les mans administradores siguin honestes?

És adir, que no hi hagi capitalisme o bé que no hi hagi capitalistes.

O millor encara  que els homes siguin honestos, altruistes, generosos.

Aquesta ultima proposta l’han fet totes les religions de sempre  i l’èxit aconseguit  ha resultat perfectament descriptible. Les altres propostes, a no ser que creguem que això de la Xina és comunisme, tampoc han reeixit espectacularment.

Si faig totes aquestes preguntes -i moltes altres més en veu baixa- és perquè, com vosaltres vull trobar respostes. Això sí, sense indignar-me.