Clar i català.

Cada vegada està més clar: l’actual situació només té dos finals possibles o bé  la independència de Catalunya o bé l’aniquilació  de Catalunya. No l’aniquilació del poble català, però sí la de la seva voluntat de ser. A les teories de la guerra, expliquen, que per guanyar solament és necessari que l’enemic perdi la voluntat de resistir abans que l’atacant perdi la d’atacar.

Això no és una guerra en termes militars i aquest és el gran avantatge de Catalunya, perquè la capacitat de resistència de la societat catalana en les condicions en què està plantejat el conflicte són considerablement superiors a les capacitats d’acció de l’estat espanyol, que evidentment té moltes més eines a la seva mà, però que el temps, al contrari del que pensa l’actual govern del PP no va al seu favor.

A vegades el boig fa bitlla, diem per aquí. Ahir Rajoy va pronunciar al senat una clara sentència: no modificarem res per donar satisfacció a aquells que no estaran mai satisfets. “Sostenella i no enmendalla”. Fa 500 anys que ho van proclamant. Com és que hem tardat tant a veure-ho clar?

Certament hi ha explicacions, històriques, econòmiques, ideològiques i sociològiques. Totes del passat. Cap necessària pel futur. Cal saber-les, estudiar-les i guardar-les al bagul.

Si el poble espanyol està content amb la seva monarquia borbónica-franquista, què hi podem dir nosaltres. Si estan satisfets amb les dues branques dominants del seu nacionalisme, el vell de més de 500 anys nacional-catolicisme i el més modern de 450 anys nacional-madrilenyisme, poca cosa hi podem fer els catalans.

Les principals víctimes, encara que sembli el contrari ,  del nacional-catolicisme han estat els catòlics , i els més perjudicats del madrilenyisme galopant, han estat els castellans de la messeta, però les víctimes més notables  de la suma dels dos nacionalismes espanyols  som els catalans.

Té raó el senyor Rajoy. Cap canvi satisfarà a aquells que de l’estat espanyol només els sobra una cosa: formar-ne part.

6 de novembre de 2013.

Cap on?

Veig que hi ha persones que es fan amb preocupació aquesta pregunta. Cap on anirà Catalunya? Cap on  ha d’anar?

De totes les preguntes que sorgeixen avui, per mi és la més fàcil de contestar: cap allà on la vulguin portar els meus fills.

Els nostres fills estan considerablement més ben preparats  que nosaltres en tots sentits, tenen les coses més clares i sobretot tenen menys por. I tenen tota la meva confiança, i crec que tenen tota la nostra confiança.

Allò que ens pertoca ara a tots, a ells i a nosaltres, és obrir la porta del pati de la presó en què ens vam quedar quan, ara fa trenta anys vam poder sortir a l’aire lliure i que encegats després de tants anys de foscor ens vam pensar que ja érem al camp obert. Hem d’obrir la porta perquè els nostres fills puguin conduir Catalunya cap on vulguin.

A tot estirar podem donar-los consells, podem dir com ens agradaria que fos, quines condicions seria bo que complís. Per la meva part -és tan difícil callar- deixant de banda els tòpics de ser més equitativa, més competent (que no competitiva), més oberta i acollidora etc. etc. m’agradaria que es declarés “nació oberta” en el mateix sentit que París es va declarar ciutat oberta, quan les tropes alemanyes s’acostaven per envair-la. No oposar resistència armada. Estic convençut que és la millor manera de guanyar.

Que es declarés “nació franca” d’Europa. Intentaré explicar-me. Per sortir de l’asfixiant atmosfera que els senyors feudals imposaven a pobles i ciutats, algunes d’aquestes es van declarar Vila Franca, van demanar protecció al Rei per alliberar-se, del seu propi senyor feudal. Van ser aquestes ciutats les que van iniciar el procés exitós cap a l’edat moderna. Van acceptar les condicions que els Reis posaven, que sempre representaven un pas ferm cap a més llibertat.

Ara les monarquies estan obsoletes. 

Les que queden són relíquies que només es mantenen perquè són útils per perpetuar algunes formes de submissió de persones i pobles.

Nació franca d’Europa. Acceptem les condicions que posa Europa. De fet ja les complim totes.

Diuen que una Catalunya independent quedarà fora d’Europa. Això vol dir que no tindrem una cadira a les reunions de ministres. És a dir: igual que ara. Que no podrem participar amb veu pròpia al parlament europeu: igual que ara. Però podrem fer una cosa que ara no podem: sol·licitar l’admissió.

I sabeu quin serà  l’estat a qui més beneficiarà la nostra entrada, i que no tindrà més remei que donar-li suport?  Ho heu endevinat: l’estat espanyol. No es podrà permetre haver de travessar dues fronteres, per dur les taronges i les verdures cap a França.

Només pensar el mal de panxa que passarà el ministre de torn quan hagi de votar sí, m’alegra la nit.

21 d’octubre de 2013.

PP.

No, no vull parlar de cap partit polític, sinó de les dues trampes més perilloses en què podem caure en el camí per arribar a la meta  tan ben definida el passat dia 11 de setembre. La por i la pressa.

La por i la pressa eren els estats d’ànim dominants a la mort del dictador ara fa 38 anys. Amb l’ús de les dues els hereus ideològics, econòmics i genealògics del franquisme -i ara sí que parlo de partits politics- van aconseguir, que amb la pressa de sortir de la presó i amb la por acumulada durant 40 anys, anéssim tots plegats de cap on ells volien portar-nos. Que és, on som ara.

Que és d’on volem marxar. És cert que el pas que es va fer, era un pas endavant cap a més llibertat, i també és cert que els camins són llargs i cal fer-los pas a pas. (L’altra forma d’arribar-hi  inclou inevitablement massa violència.) Cal fer molts passos, i tots són acceptables si compleixen tres condicions. La primera, que vagi en la bona direcció, la segona que el pas sigui el més llarg possible, i la tercera -i per mi la més important- que elimini obstacles per fer el pas següent. La que crea més discrepàncies sempre és la segona, per allò que dèiem de la pressa.

La transició de fa 35 anys, complia força bé la primera, la direcció era correcta. La segona condició la complia molt poc. Però el més greu és que la tercera -eliminar obstacles per donar un altre pas endavant- no solament no la complia sinó que  els  augmentava. I de quina manera.

Ara, Catalunya, està a punt per donar un altre pas significatiu cap a la seva llibertat. La meta on vol arribar va quedar clarament definida, per si no ho estava prou,  el dia 11. Va quedar clara, en primer lloc per a tots els ciutadans de Catalunya, hi estiguin o no d’acord. També va quedar clara per la majoria d’espanyols, encara que no l’entenguin. I per a qui va quedar massa clara va ser per l’estat espanyol, que és  qui es veu  més amenaçat. Ni la màquina de l’estat, ni els seus dirigents polítics antics, presents i futurs, ni cap de les “institucions”, cap, té possibilitat d’acceptar-ho, ni tan sols de manifestar individualment i d’amagat algun intent de voler entendre-ho. Són esclaus de les seves paraules, i no són amos dels seus silencis perquè no saben callar.

L’avantatge que tenim és que sabem quina és la porta que volem obrir, mentre que allà no saben quin altre forrellat posar.

Pel cap baix, un milió de catalans vam dir, clar i fort, on volíem anar. Tota la resta són especulacions. No cal escoltar-les gaire. És a dir, gens.

22 de setembre de 2013.

El factor constància.

Ahir parlàvem del factor entusiasme que en els moments puntuals és el decisiu. Els processos d’incerta durada i amb la participació del poble com a protagonista principal, es produeixen en la direcció volguda si són el producte de diversos factors, entre molts altres a més de l’entusiasme hi  ha la constància.

Entre els comentaristes de la situació, tant els benintencionats com els no tant, tant els suposadament ben informats com els que estan a la figuera, predomina la figura de la persona que no creu que existeixi  cap ens real que respongui a la definició de poble com a possible actor de la història. Aquest és com a molt espectador i com a màxim, figurant. Cal acceptar que la història escrita durant segles, per bons o no, historiadors  així sembla acreditar-ho. La història escrita sempre ha estat necessariament un resum de la història real. I ja sabem que resumir és la manera més senzilla de mentir. I més convincent.

La longitud d’ona de la propagació de l’energia dels fenòmens protagonitzats pel poble és molt llarga. Molt més llarga que la vida d’una persona. Així passa que difícilment ningú viu prou anys -al menys de vida conscient i activa- per ser testimoni de dues onades consecutives. Ningú té vivència de l’onada anterior a la que li ha tocat viure ara. Si sap història potser haurà llegit situacions que li seran similars.

Per altra banda la durada de l’onada també és força llarga. Pot durar anys i encara que sembli en cada moment que afluixa, es manté ferma. Tenim una tendència gairebé malaltissa a la por o a la urgència.

A l’onada l’acompanya molt soroll i bastant escuma. El soroll el fan tots els mitjans disponibles. L’escuma la formen tots aquells que es creuen protagonistes. Val a dir que tant partidaris com contraris al procés semblen tenir necessitat de  persones a qui atribuir uns l’èxit i els altres la culpa del que està passant, i tot i que el paper d’aquestes persones pot ser  força interessant, no són elles l’autèntic motor, i en prou feines són el conductor. Escoltem massa allò que diuen o deixen de dir. I sabem poc allò que fan o deixen de fer. Doncs, això:

Després de l’entusiasme, la constància.

9 de setembre  de 2013.

El factor entusiasme.

L’entusiasme és un pas endavant per transformar la il·lusió en realitat. És un estat d’ànim contagiós que si és individual ha de ser molt potent per no morir  però si s’estén per un grup prou gran, té un efecte multiplicador que aviat divideix  la resta de la societat en dues faccions pràcticament inconciliables, els detractors i els seguidors.

La Manifestació -amb majúscula- estava feta d’il·lusió. La Cadena -també amb majúscula- està feta d’entusiasme. La característica més visible de l’entusiasme és ser emocional, però la força la té si està suportat per una idea. Una idea que desperta entusiasme. Una idea compartida per una quantitat suficient de persones que, per una banda comporta que si algunes flaquegen altres  reanimen, i per altra banda -i això per a mi és fonamental- permet que les representacions mentals que tots ens fem de la mateixa idea comparteixin un nucli comú que és el que dóna persistència  a l’entusiasme.

Allò que em fa ser entusiasta de Catalunya, és la varietat de visions que hi ha sobre el concepte Catalunya, que demostra la realitat del fet identitari. I allò que em fa entusiasta de qualsevol actuació pacífica a favor de la plena realització d’aquesta identitat és que la realització de Catalunya és part inherent de la meva realització.

5 de setembre de 2013.