Força insuficient.

 

Si vols resoldre un problema per la força, sobretot no usis una força insuficient.

Tant per arrancar un queixal, com per pujar un piano per l’escala.

Em temo molt (amb alegria amagada) que Rússia amb Ucraïna ha comés aquest error, com l’està cometent l’Estat espanyol per resoldre (al seu gust) el conflicte català.

Usar una força insuficient.

Què impedeix a uns i altres usar tota la seva capacitat de destrucció de l’enemic?

En primer lloc Stalin i Franco ja són morts, però l’herència que han deixat als seus respectius pobles sobre la filosofia de la vida, és ben viva. (Reconec que faig trampa, perquè la realitat és que Stalin i Franco van existir perquè Rússia i Espanya, són com són des de fa segles, filosofia de la vida inclosa).

En resum, que el piano que volien amagar a les golfes s’ha quedat encallat al replà de l’entresol. I emprenya que dona gust, tant per pujar com per baixar, fins que  se’n comença  a parlar a l’estranger de  fora.

Metàfores a part. Què impedeix a l’Estat  Espanyol resoldre el problema català al seu gust?

No serà que Espanya sap molt bé el que NO vol que sigui Catalunya però que no té cap idea realista i vàlida del que vol que sigui?...

Aquesta sensació (i més que sensació) d’encallament secular es transmet de generació en generació i de tant en tant per raons difícils d’explicar  però fàcils de predir, es produeix per una o altra banda un: “Ja n’estem fins als “dallonses” on tothom sap què vol dir “dallonses”.

Llavors se’n torna a parlar com si fos una sorpresa de nova aparició al mercat de  Calaf, quan  només és una nova volta a la sínia que tant la fa un cavall com un burro.

El problema és molt antic i la solució també. L’aspiració a la llibertat -sigui quin sigui el significat de la paraula- és congènit i és un dels  signes més específics de la naturalesa humana.

Tant de l’individu com del grup. Igual d’un grup petit com d’un grup immens.

Tant de bo  que l’aspiració a l’equitat d’uns, fos, si més no, igualment intensa que la necessitat de llibertat dels altres. Recíprocament i mútuament.

…i usar tota la força disponible …equitativament.

  D’això se’n  diu “somiar truites”?

El 2023 s’està morint de mort natural.

Dos es barallaven…

 

I el tercer va rebre.

Aquesta és la Història  dels espanyols i la tragèdia dels catalans..

 És veritat que una de les ”Dos Españas” segons Machado ha de gelar el cor de l’espanyolet que en aquest món ve, però  encara és més veritat que seran les dues Espanyes agafades de la mà, que congelaran el cor i trepitjaran el fetge del catalanet, (i quan sigui gran li escuraran la butxaca).

Els espanyols continuaran barallant-se, i  donant la culpa als catalans.

Si us plau cavallers espanyols, Pedro i Pablo, i successors i similars, doneu-vos les mans. Agafeu  ben fort amb la vostra mà dreta la mà de l’altre, com feien els cavallers medievals, per impedir -se  recíprocament,  agafar l’espasa amb traïdoria. Perquè és bo confiar amb la cavallerositat mútua, però és millor saber Història. I la Història de cap Estat, en cap època és, no ja exemplar, sinó ni tan sols digna. I l’Estat Espanyol  sempre a primera fila.

I si fos que allò que és erroni és precisament l’ens ESTAT?

Les  funcions intrínseques  de qualsevol model o sistema d’administració política o econòmica  han de ser: 

1.Distribució  equitativa  dels bens produïts pel conjunt.

2.Defensa de la llibertat de cada persona i de cada col·lectiu, al màxim possible. (Si convé cal fer miracles).

3.Els interessos del conjunt estan supeditats als drets de les persones, i els interessos dels individus als drets del conjunt.

4.Mantenir un ordre públic mínim necessari per poder realitzar aquest programa...

Dos es barallaven i  tres, quatre o més, van rebre de valent. Les dues vegades que dos països Europeus molt civilitzats han començat una guerra entre ells, ha degenerat en guerres mundials … i Europa continua  presumint de civilitzadora universal.

El tàndem Espanya-Madrid... o més ben dit  el model Espanya engendrat i parit a Madrid és  per raons geogràfiques, històriques, ideològiques, religioses, amb tocs de metafísica, és necessàriament centralista, autoritari, i dogmàtic… ergo incompatible amb una democràcia amb cara i ulls.

Jo aconsellaria -si sabés a qui aconsellar-  agafar un compàs i sobre un mapa d’Espanya, clavant l’agulla a la Puerta del Sol, dibuixar un parell de circumferències, la petita de 20 km. de radi, i l’altra de 300 km. (No ve gaire d‘aquí). La superfície d’aquesta segona  corona és més de 400 vegades la del cercle de 20 km. però el número d’habitants és… si fa o no fa similar, mentre que el poder polític és inversament proporcional al quadrat de les superfícies respectives... perquè és proporcional a la densitat. A més atapeïts, més poderosos. A més poderosos més curts de vista, i a més curts de vista més exaltats patriòticament

 

 Escrit el dia 11 de juliol del 2023… quina calor,…  i no ha perdut actualitat.

 

Encallat

 

Res ha canviat. La profunditat del conflicte -Espanya/Catalunya- és la mateixa avui que fa deu, vint o setanta anys. Els alts i baixos s’han produït al llarg de molt temps (segles?), i cap tant terrible com el llarguíssim episodi anomenat franquisme.

Com que aquest “episodi” jo l’he viscut en la seva totalitat i amb la màxima intensitat, però no amb plena consciència mentre el vivia, em sento no solament justificat sinó obligat a denunciar que la ideologia dominant actual envers Catalunya és franquisme sense Franco.  La diferència  aparentment és molt gran a la cara externa de la realitat, perquè un crim sense criminal sembla impossible, però el fons del problema -ideologia, interpretació de la història, mentalitat, etc.- és immutable. O gairebé.

Situacions i actuacions com les de  la monarquia des de fa anys o dels òrgans judicials suprems des de sempre –per citar institucions NO sotmeses als partits polítics ¿? Així com la convicció  d’un grau d’animadversió generalitzada a tot signe de catalanitat, ens empeny a intentar entendre la raó històrica d’aquesta realitat.

Donant una mirada molt superficial al món no costa gens trobar situacions similars en el fons i molt diferents a la superfície: tibetans, uigurs, (respecte a Xina)  Donetz i  Luganks, (respecte Ucraïna) o Ucraïna (respecte Rússia), etc. etc. per citar els que avui estan a primera pàgina dels diaris , que mostren en primer lloc l’existència d’aquesta animadversió entre pobles i en segon lloc l’aprofitament que en fan d’aquest sentiment, els poders dominants a un i l’altre costat del món, per portar l’aigua al seu molí, sense mirar si l’aigua és pudenta i el molí és de vent, d’aigua o de sang.

I aquí, com dic al títol de l’article, em quedo encallat.

13 de setembre del 2023.

 

 

 

Doñana i Monarquia.

 

Amb aquest parell de problemes sols, l’Estat Espanyol ja en tindria prou per baixar a tercera  divisió  europea.

Els dos són antics, molt antics, mai resolts perquè mai s’ha tingut la valentia suficient per encarar-los... o potser pitjor, és que no els veuen com a problemes.

Evidentment no tenen res a veure l’un amb l’altre, com no tenen res a veure anar coix i tenir diarrea, però oi que emprenya molt tenir les dues coses alhora?

Val a dir, que la disbauxa que passa a Doñana als catalans no ens afecta, i la carallotada que passa amb la monarquia… tampoc. Val a dir que per resoldre el primer els catalans estaríem disposats a donar un cop de mà, sempre i quan per resoldre el segon ens deixessin donar un cop de peu, anomenat “patada”.

Heus aquí el dilema: alguns catalans són lliures, però Catalunya no.

Quosque tandem? Quosque tandem monarquia, abutere patientia nostra?  Per rovellat que tinguem el llatí s’entén bé.

Deixeu-me dir en veu baixa, que jo estic molt esperançat amb els actors que fan el paper de reis (amb minúscula) perquè la barreja de fatxenderia amb estupidesa dins d’una estructura física molt  alta, fa guanyar inestabilitat al conjunt. I com més alta “més dura serà la patacada”.

Hereus directes del militar feixista (els reis, no Doñana), han decidit auto coronar-se, sense  la mínima honestedat de preguntar al poble si els volia (en realitat no ho pregunten perquè ELLS ja saben la resposta).

Com nosaltres la sabem.

Aquesta parella de coixos -la monarquia i l’estat espanyol- es donen suport un a l’altre i ja se sap què passa quan un cec guia a un altre cec, i  a més els dos són coixos...

Més d’una vegada em quedo amb la boca oberta contemplant la magnitud de  la tragèdia bufa que representa segles ha, la Història de  la península subpirinaica, perquè  vaig   viure 40 anys  la plenitud  del  franquisme, entenent que allò no era res més que una expressió perfecta i lliure de l’espanyolitat. L’error que cometem avui dia -sobretot alguns catalans- quan denunciem que torna el franquisme és precisament creure que un dia va marxar. Certament es modifica, s’adapta al moment històric, just el mínim necessari perquè Europa  (oh Europa) digui “vale”, que altres maldecaps més grossos tinc cap a l’EST.

Diem Doñana i Monarquia com podríem dir….! Compte!... Que després s’ofenen.

31 d’agost de 2023.

 

Doncs, apa. Ja està tot arreglat.

 

Entre els nostres amics socialistes semi republicans d’allà i els nostres republicans semi socialistes d’aquí  han decidit que un dia d’aquests (els sants innocents?)  faran aparèixer al balcó de la Generalitat la Família Reial Espanyola, i que el NOBLE POBLE CATALÀ l’aplaudirà a cor que vols cor que desitges des de l’atapeïda plaça Sant Jaume.

I va, i s’ho creuen. O bé, aquest paio que fa de cap del govern de Madrid ens està ensarronant, dient que tant ell com el seu Rei ens estimen d’allò més.

Deixant de parlar seriosament, intentaré fer un esforç, gairebé Dalinià, per dibuixar un retrat d’aquestes dues figures sorprenents, -no són el que semblen ni  semblen el que són- protagonistes d’aquest tràgic sainet, el mag Sánchez que no necessita barret de copa per treure conills i el encara més alt en estatura i en estatus… Felip sis, el formós dorment. (Si més no, dormint el somni dels innocents mentre son pare perseguia cérvols i gaseles). 

Espanya té els dirigents que es mereix, i els més merescuts, i que duren anys i panys. Des que jo tenia 7 anys  fins que en tenia  45 manava el mateix paio que no tenia res de formós, ni d’alt, ni d’intel·ligent, és a dir era el prototipus perfecte del manaire hispànic, que odiava Catalunya de forma natural. Ens ho va deixar tot, lligat i ben lligat, com va dir abans de donar-nos l’única alegria del seu regnat: morir-se.

Com les males digestions, sempre retorna, i em temo molt que ho continuarà fent, fins que tots plegats, els que ho vam patir i els que no hi eren encara, fem una immensa vomitada racional i emocional alhora del últims dos segles (pel cap baix), de la trágico-còmica història  (en minúscula)  del tàndem simbiòtic Madrid/Espanya.

7 de juliol, sant Fermí allà i aquí, del 2023.

   

 

Democràcia?

 

Sisplau, no ens cansem de parlar-ne, fins que n’hi hagi al menys una, una DEMOCRÀCIA al món, on sigui, i que pugui servir de model a tants intents  amb certa bona voluntat, però amb resultats més aviat discutibles.

El Franquisme s’autodefinia “democràcia orgànica”.

El comunisme es presenta com a “democràcia popular”.

Del que  tenim ara en diem  “ democràcia  representativa”.

Però “democràcia democràtica” no n’hi ha cap al món.

Demos (poble), i  Kratia (poder) són una parella històricament incompatible,  que ha generat una maquillació profunda dels dos conceptes tan grans que el resultat obtingut és útil per a moltes decisions d’una poderosa minoria però poc útil per potenciar la llibertat i l’equitat  d’una immensa  majoria.

És a dir, una  democràcia amb cara i ulls, ni existeix ni se l’espera... a no ser que:

Estratifiquem Demos i revestim Kratia amb Sofia. Amb molta saviesa.

Suposem que el titular dels drets humans, és l’individu humà, no divisible però necessariament associatiu, tan biològicament com territorialment. És conseqüència d’aquesta necessitat d’agrupament on hi trobem l’origen de tot el bé (i molt  del mal) social, de tot progrés i de tota civilització, i també conseqüència d’aquesta necessitat d’associar-se és la causa que la titularitat de l’individu sobre els seus propis drets humans  passi a ser gestionada velis nolis                (sisplau per força) per la comunitat de la qual en forma part. Els drets humans s’han convertit, per a be i per a mal, en drets socials.

De fet, l’individu, sol, és perfectament inútil i prescindible, i no té més sortida que compartir els “seus” drets amb els dels seus  veïns. És aquest petit pas de “drets de l’home” a “drets humans” la font de tot el  desori actual. Un a un tots els individus tenim els mateixos  drets humans, però fins que aquests drets individuals no s’han transformat en drets civils, no s’han pogut gestionar ni poc ni gens. Gestionar Drets, heus aquí el dilema.

Per l’inevitable necessitat de viure en comunitat, els drets individuals són pura flatus voci si la comunitat en què li ha tocat viure no els ha transformat sense rebaixar-los, en drets col·lectius.

Més aviat d’hora que tard, els grups s’estratifiquen i els drets, també. Prediquem igualtat  i practiquem l’antítesi. Escrivim llibres grossos i magnífics sobre la igualtat  i mirem embadalits  festes de coronació. (Hi ha mal nascuts que diuen que miraríem més enlluernats si per millorar la democràcia tornés a funcionar la guillotina, això, sí, amb un motor elèctric silenciós, que no estem per massa soroll).

Els països petits -mida Catalunya- tenen molt més altes probabilitats de ser més justos amb els seus ciutadans, menys agressius amb els seus veïns i millor integrats en qualsevol de les organitzacions d’Estats  universals.

Recordeu que Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Bèlgica i Holanda surten en tots els estudis com a millors democràcies que França, Anglaterra o Alemanya essent la magnitud de la població  la diferència més notable.

Si el que es pretén és millorar la llibertat dels humans, l’equitat entre ells i la  pau entre pobles no hi ha cap dubte que estratificar el poder i apropar-lo als ciutadans és l’únic camí vàlid…

ERGO: Catalunya Independent.

30 de juny del 2023.

 

 

 

 

Dominants, dominadors i dominats.

 

No cal ser cap gran coneixedor de persones, de grups de persones, o de països per distingir prou clarament que aquesta és una bona -la millor?- fórmula de classificació dels éssers humans, tant d’individus com de pobles i països.

Estats Units és un país dominant que pretén ser no dominador, però no pot -o no vol- evitar ser-ho. Espanya és un país dominador que mai ha aconseguit ser dominant. França o Anglaterra  han intentat ser les dues coses juntes i al mateix temps. L’èxit -que ha existit- ha estat perfectament descriptible i poc edificant.

Però el món és molt més ample que l’Atlàntic Nord. Si fa cent anys, Europa tenia el doble d’habitants que Àfrica, aviat Àfrica en tindrà el doble que Europa. Per vasos comunicants o per osmosis el trasvàs és inevitable. Qui domina avui i qui dominarà demà?

Com aconseguir que el concepte dominar, deixi de ser dominant? Entre persones  i entre pobles.

L’actual sistema d’eines de relació entre persones o grups humans, es pot catalogar en tres  grans conjunts d’instruments: paraules, armes i diners. Aquestes  tres eines humanes, tenen el gran defecte de poder ser acumulades en quantitats  enormes en poques mans, deixant la gran majoria de la humanitat a mercè d’una gran minoria, i es pot afirmar que les coses empitjoren amb el temps. Com exemple, segons un estudi suís, actualment un 1% de la població del planeta posseix el 43 % de les riqueses mondials. Riqueses i armes ...i paraules.

El poder de les paraules adopta formes molt diverses, des de lleis… a tertúlies de TV. Aquestes produeixen constitucions, destitucions, prostitucions, detencions…i molt poques atencions.

Les lleis són el principal instrument de domini d’un poble sobre un altre, sense crear mala consciència al poble dominador.

Les armes van des de la bomba atòmica fins a la porra d’un guàrdia civil. Trenquen cames, maten nens, fan Hiroshima, i batalles de l`Ebre.

Els diners… Compren les paraules, fabriquen les armes, dobleguen els pobles i deixen morir de gana milions  de nens….

I el poble, (preguntava Capri), què ha de fer?

Pot triar no voler ser dominador, ni voler ser dominat, però pocs pobles han fet fàstics a la primera  opció  quan n’han tingut l’ocasió, ans al contrari.

Catalunya no  ha de  voler ser ni dominada ni dominadora,  vol seguir viva i desperta, bona veïna dels seus veïns del nord i del sud, lliure, acollidora…( BUF).   Parlant d’això, senyor Rufian: per què no pregunta al Parlament com és que allà on vostè treballa prefereixen tenir a Catalunya uns súbdits emprenyats i emprenyadors en comptes d’uns bons companys de viatge, coneixedors de camins i eficients constructors de futur…

Ara que els catalans estem començant a despertar del nostre mal són secular, tot just fem aquells estiraments de braços i girades del cap, dreta i esquerra, amunt i avall, sense sortir del llit…  i ja se senten crits esverats Ebre avall i  Pirineus amunt…

D’aquets últims  com si sentíssim ploure, que bona falta fa… i dels crits seculars que baixen de  la “meseta” cal escoltar-los, destriar el poc gra de la molta palla, i un cop passat per l’era, ben ventat i garbellat, provar de fer-ne farina blana (segons el diccionari, suau al tacte) …per poder fer un pa com  unes…

Ni dominants ni dominadors. Tan dificil és? 

P:D. Lectura recomanada.: El silenci del mar. Vercors.

 

 

 

 

STAND BY.

 

És l’expressió que millor explica l’actual  estat del procés d’independència de Catalunya.

És un estat d’espera  que consumeix un mínim d’energia perquè l’activitat és petita. La suficient  per mantenir-se viu  sense perdre cap de les seves característiques essencials.

Produirà efectes secundaris -probablement importants- sobre els resultats de votacions politiques que no tenen res a veure  amb el seu  tema principal.

Enfortirà la voluntat dels convençuts i al mateix temps generarà falses esperances als adversaris, que no recorden que aquesta situació d’espera -alguna vegada semi eterna- s’ha repetit els últims dos segles i no ha eliminat el problema

            “En tanto en Calaluña quedase un solo catalàn… hemos de tener enemigos y guerra. Son los catalanes aborto monstruoso de la polìtica  (Silvela 1900).”

          “Cuando alguien es pura  herida, curarle es matarle. Pues es lo que acontece con el problema catalán (Ortega y Gasset. 1932).”

 1936/39. Guerra total seguint el consell d‘Ortega que a Catalunya va perdre absolutament tothom, les dretes i les esquerres, els rics i els pobres (molt més els segons de cada parella)   i dictadura semi eterna…

El més sorprenent i més esperançador alhora, és que avui dia després de tants anys de persecucio i de tant menyspreu i odi, Catalunya, catalans i catalanisme existeixin, tot i  que aquells que  vam viure aquella  època en tota la seva plenitud anem  marxant… o precisament per això…

Però no dubteu que dels stand by se’n surt més forts. Com de la presó o de l’exili.

24 de maig de 2023

La Primavera ha arribat… ningú ho ha evitat.

 

        

Em costa molt d’entendre.

 

Un dia d’aquests hem vist per TV, una immensa carallotada que feien a Londres. I els anglesos passen per gent seriosa i bastant democràtics des de fa anys, però allò que passava pels carrers de Londres era una mostra d’estupidesa col·lectiva que em feia posar la pell de gallina.

Buscant explicacions, pensava, això deu ser perquè molts ciutadans anglesos creuen que la grandesa històrica del seu país la deuen a la Monarquia, sense preguntar-se si a l’Índia pensen el mateix.

Però, vaja, podria funcionar i ha funcionat molts segles.

Allò que no funciona ni a fum de sabatots, és  la mateixa dèria traslladada a Espanya.

Si allò d’allà em costava d’entendre, això d’aquí és un misteri més gran que el de la santíssima trinitat, que si hi  vols creure no fas mal a ningú.

Perquè creure en la Monarquia  Espanyola d’avui dia, fa mal al sentit comú, fa mal a la Història, fa mal a l’economia, fa mal a la vista i fa mal de panxa…

Ara bé, si els catalans ens ho mirem amb carinyo podria ser ben bé una eina... ¿oi que m’entens? Perquè és impossible creure que TOTS els espanyols tenen pa a l’ull.

Deixeu m’ho dir i repetir: l’actual Constitució Espanyola  no té  cap legitimitat democràtica, pel moment històric en què es va aprovar, per la forma en què es va redactar, per l’angoixa dominant de la població que la va votar i perquè avui dia cap  ciutadà menor de 73 anys l’ha votada.

I dels majors ja no en quedem gaires…

 

Catalunya no és un GOI, és un NOI.

 

Fa uns mesos va sorgir al Parlament Europeu, aquest concepte de GOI, Grup  Objectivament Identificable, per condemnar la persecució en alguns Estats Europeus de Ciutadans propis  pel sol fet de pertànyer a un grup dissident i contrari a les idees dominants a l’Estat.

Els catalans vam comprendre que parlaven de nosaltres… ens vam alegrar… i no va passar res políticament, però sí judicialment. Els Jutges van assumir el paper d’hereus del franquisme per poder perseguir cor que vols cor que desitges tota mena de  GOI.

És necessari explicar a Europa que els catalans no som un GOI, sinó que som un NOI: NACIÓ OBJECTIVAMENT IDENTIFICABLE, amb totes les seves conseqüències.

Que no ens conformem amb panses i figues, nous i olives com el noi de la mare … som un  NOI, que París i Madrid tradueixen com Nació Odiosament Identificada… però IDENTIFICADA.

…Escolta, Europa, la veu d’un fill que et parla en llengua ni castellana ni francesa per dir-te que nosaltres no som súbdits d’una monarquia que no pot ocultar els seus orígens putrefactes, hereva directa de l’únic dictador feixista europeu que va morir al llit i enterrat amb tota magnificència pels seus hereus polítics, familiars que no solament no renuncien a l‘Herència sinó que en fan el fatxenda.

I que tampoc som súbdits de França… dolça França… perquè no volem ser súbdits de ningú  que  ha oblidat que va iniciar el seu camí cap a  la grandeur fent servir la guillotina no solament per tallar paper.

ÉS a dir: República i Nació Objectivament Identificable, és a dir RENOI.

1 de maig, serà el dia del treballador, de 2023

 

Per què?

 

Per què dimonis és tan poc creïble Pedro Sánchez?

Per què  Casados i Feijos resulten tan antipàtics?

Per què una reunió de Caps d’Estat per parlar del clima no interessa a ningú?

Per què sigui qui sigui el President d’Estats Units, no canvia res?

Per què fa 8 anys, quan Zelenski, bombardejava Donetz i Luganks, perquè havien fet (i  havien guanyat) un referèndum d’independència,  Europa xiulava?

Per què creiem que Russos i Xinesos són perillosos pels Europeus, si sempre han estat el Europeus -Napoleó, Hitler, guerra del opi, etc.- els agressors de Rússia i Xina?

Per què ens preguntem tan poc: per què?

El que no pregunta és perquè creu que sap la resposta, que és la manera perfecte per seguir ignorant. Una persona, un país o una cultura, pot voler no saber (que és molt pitjor que no voler saber), per por, per ignorància o per petulància. O per les tres raons alhora.

I ara tornem a la primera pregunta. A la política espanyola (i potser fora de la política) hi ha dos models de personatges: el simpàtic, atractiu, bona figura, que enlluerna politics estrangers, i el “seriós” baixet que parla un anglès amadrilenyat, i somriu poc és a dir els models  Pedro Sánchez i Pablo Casado (ara Feijó, que n’és una còpia borrosa).

Quin dels dos models es fa més creïble per a crèduls o incrèduls?

La resposta evident és: cap. Perquè la credibilitat no neix de les formes de presentació en escena, sinó de la coherència entre les paraules i la realitat que volen explicar.

Això, sí, sense “intimidar”.

Què vol dir “intimidació” segons el codi penal espanyol?

O bé segons els criteris de jutges, fiscals i Guardia civils, que tots ells parlen el mateix llenguatge, i que  no és precisament el català de Fabra.

Si l’INTIMIDAT, no s’intimida, i  ja no es pot recórrer a un Franco bis, la cosa s’encalla. Tinc l’estranya sensació que estem en un moment exemplar d’encallament, però no de final de trajecte. Com si diguéssim que el tren no passa pel túnel, sense saber si el túnel és massa estret o el tren massa ample. Però tots sabem que el tren acabarà passant pel túnel.

 La privació de la llibertat d’un poble, al llarg de la Història, pretén aconseguir l’aniquilació de totes aquelles característiques  que l’identifiquen, bones, indiferents i fins i tot dolentes.

Aquesta aniquilació de TOTES les característiques d’un poble, ha estat durant segles massa habitual en molts  llocs del món, i ara és cada vegada més difícil. A Europa és impensable (millor dit no volen pensar-hi… però a la península Ibèrica… ganes no en falten.

El tren acabarà passant pel túnel. Com? Quan?... potser això és  voler trobar respostes a totes les preguntes que ens fèiem al principi, i a moltes més que no ens fem mai.

És una necessitat vital, individual i col·lectiva preguntar, preguntar-se, i seguir preguntant.

Només a l’exèrcit està mal vist preguntar. ”El que pregunta, se queda de cuadra” era la fórmula imperant, quan fèiem la pallassada anomenada “milícies” universitàries, fins que es van adonar que mostrar l’exèrcit de tan a prop als universitaris era perillós, pel suposat bon nom de l’exèrcit espanyol.

No serà que civil i militar està una mica amalgamat en el modus cogitandi hispanic?

Un dia o altre s’haurà de parlar a fons d’aquest modus cogitandi.

Ei, que jo no tinc res contra els espanyols, que ja tenen prou desgràcia de ser monàrquics…

27 de febrer del 2023.

Mobile en marxa.

 

 

 

 

Hi ha exèrcits perquè hi ha estats.

 

L`altre dia deia que al món hi ha guerra perquè hi ha exèrcits

I avui dic que si hi ha exèrcits és perquè hi ha Estats.

És necessari, i fins i tot urgent, fer una anàlisi profunda del significat teòric  del concepte Estat, i de la seva realització pràctica, de la diversitat de fons i de formes dels Estats actuals, de les necessitats humanes que satisfan i de les que no, i dels odis que desperten entre els propis ¿súbdits?  i entre la resta de súbdits d’altres Estats.

Tothom és súbdit d’algun Estat? Tots els  Estats tenen un amo, de fet? Quin grau d’acceptació té cadascun, entre els seus propis súbdits?

M’atreveixo a afirmar que no existeix cap Estat que solucioni de manera acceptable els tres grans problemes de tota comunitat humana:

EQUITAT: distribució mínimament justa entre els individus de la riquesa total del conjunt.

LLIBERTAT: de pensament, de paraula, de moviments, d’agrupació… (substituir la idea que “la meva llibertat s’acaba on comença la llibertat de l’altre”  per ”quan més lliure sigui l’altre més lliure seré jo).

REMODELACIÓ: adaptació continuada a la realitat canviant… sense perdre l’essència –sigui el que sigui això- però sense por a modificar contínuament les formes.

L’Estat Espanyol no ha sabut mai, al llarg de la Història, ni tan sols plantejar-se aquestes qüestions, reaccionant violentament contra els seus súbdits -individus o territoris- que han intentat fer un pas en aquesta direcció.

Encara que sembli fatxenderia dic que Catalunya té tota una sèrie de característiques que la inclouen en un grup no gaire extens, però existent, de territoris amb un poble nítidament diferenciable dels pobles veïns i,  l’existència dels quals sembla que fa poc Europa ha descobert i  ha  batejat com GOI, grup objectivament identificable, passant-hi  de puntetes.

Com deia al principi hi ha guerres perquè hi ha exèrcits, i exèrcits perquè hi ha un model  d’Estats que els fa necessaris i que per contra no resol les necessitats més bàsiques dels propis ciutadans.

Aquest To be or not to be dels catalans diu: Tenim necessitat vital de ser un Estat Independent per una banda i que per l’altra aquest Estat tingui com a prioritat aquelles tres característiques que dèiem abans que cap Estat actual compleix.

Ja que costa tant fer-ho, fem-ho bé. Demostrem al món que sense exèrcit es viu millor. Invertim el màxim en educació publica i el mínim en forces d’ordre públic.

El pobles veïns no són els nostres enemics, però nosaltres no som els seus súbdits.

Em direu: d’això se’n diu Utopia, i jo us dic en tot cas ara és una Ucronia. Les utopies són inabastables perquè estan fora de lloc, les ucronies arriben amb el temps si els homes s’ho proposen. La Geografia és immutable, la Història la fan les persones.

Matt Qvortrup, especialitzat en l’estudi de processos d’ Independència diu que la immensa majoria de pobles que s’han mantingut constants buscant la independència, han acabat aconseguint-la.

I doncs, què us pensàveu?

14 de febrer de 2023

Sant Valentí (dia dels enamorats …de Catalunya)

 

Puigdemont i Atahualpa.

 

Evidentment no tenen res a veure l’un amb l’altre. Com Pizarro amb…

De tant en tant em ve al cap la imatge, ¿totalment imaginària?  de la plaça major de Cajamarca quan Pizarro va capturar l’Emperador Inca, i posant-li un llibre de l’Evangeli a les mans li va manar que el besés amb reverència. A l’atabalat i tremolós Inca, el llibre li va caure de les mans! Sacrilegi!...va cridar Pizarro i amb les seves pròpies mans va estrangular l’últim Emperador Inca…

Tinc la sospita que  a més d’un  Pedro, Pablo o similar, no els faria cap fàstic  reproduir l’escena  en directe, a la Puerta del Sol, per exemple, fent Puigdemont el paper d’Atahaulpa, posant-li  a les mans el sagrat llibre de la “Constitución Española”…

I aquí pau i després  glòria. Que fa molts segles que Espanya és eterna i això té molt mèrit, perquè ningú no ho regala. Cal l’esforç de generacions  d’homes il·lustres del país, pensadors, militars, bisbes i capellans, periodistes i pueblo llano, per aconseguir el  prestigi universal del qual en gaudeix Espanya en el camp de la llibertat de pensament, de la democràcia política, de la filosofia…  i de les corridas de toros.  

Espanya és una, única, uniforme, unilateral, unicel·lular, unicornia. Té un sol Déu... Un  rei únic (monarca vol dir això) que té permís de robar, fornicar a cor que vols cor que  desitges. Única de pensament, paraula i obra. Fins i tot el seu model d’UNICITAT és únic, i amb això es diferencia de les  monarquies Europees, Asiàtiques o Africanes, si és que en queden.

I la pregunta és: ¿Què cony hi fa Catalunya, republicana, menjacapellans, que no creu ni amb l’ateisme, formant part (contra la seva pròpia voluntat), d’aquest Estat?

Puigdemont vigila, que Pizarro era analfabet, però ara tota aquesta trepa només es diferencia d’ell perquè saben llegir i escriure. Sobretot saben redactar sentències quilomètriques per impedir que analfabets del tema, com jo mateix, puguem fer conya, ¿encertada? per  mostrar al món que “el Rei” no va despullat, però sí amb els calçotets  cag... (no cal dir paraules lletges). El Rei  i tota la seva cort, amb el doble sentit de la paraula cort.

25 de gener del 2023.

Pd. Aprofito l’ocasió per recomenar a  Aragonès, Junqueras i companyia la lectura de La unitat  d’Espanya com a valor polític, d’Antoni Simon Tarrés. Té 350 pàgines que els ajudaran a obrir els ulls, o bé, a no tancar-los.

Al món hi ha guerres perquè hi ha exèrcits.

 

I no al revés.

Si la Humanitat, en tot el seu conjunt, vol que vagi desapareixent LA GUERRA  ha d’iniciar amb urgència una campanya de desmilitarització universal i intensiva.

En primer lloc mentalment i cultural. La guerra sempre és negativa. Cap POBLE ha guanyat mai cap guerra, algunes vegades –molt poques-- algun poble no l’ha perduda totalment, però mai cap l’ha guanyada.

Per això afirmo que si al món hi ha guerres és perquè hi ha exèrcits, i si hi ha exèrcits és perquè hi ha una mentalitat heretada dels animals i molt millorada.

Aquesta millora, l’anomenem militar.

Podem creure que, molt als inicis de la humanització, es podia diferenciar entre agressió i defensa, però ja fa molts segles que les dues formes han confluït de tal manera que avui dia  a tots els països del món de les seves pròpies forces armades en diuen “DEFENSA”, i a les altres “AGRESSORES”. És a dir, totes són mentalment molt més agressores que defensores.

El Ministeri de Defensa per a qui, les forces de Defensa per a allà, contra “l’altre” que sempre és l’ENEMIC - CULPABLE … i  que  també utilitza les seves Forces de Defensa.

I donat que admetem que tothom té dret a defensar-se, i donat que l’ÚNICA eina de defensa que tenen tots els Estats, és l’Exèrcit … la guerra està servida.

Per això afirmo que al món hi ha guerres perquè hi ha exèrcits, (tot i sabent que costarà  que  algú ho accepti) i que és necessari fer prèviament una revisió critica universal i profunda d’això que tots anomenem no sabem ben bé per què; ESTAT.

Sabem, que és un territori, sabem que és un país, sabem que és un poble i sabem que territori, país i poble existien abans que els seus habitants ho sabessin, i el dia que ho van saber alguns es van auto convertir (guanyant alguna guerra) en Estats, Sobirans, Independents i Lliures, i altres no ho van aconseguir (perdent alguna guerra).

La primera decisió que van prendre els Estats va ser fer la guerra al veí. I és clar, el veí què havia de fer. Si tu tens exèrcit, jo també en tinc. La simbiosi Estat-Exèrcit, estava servida per sempre més.

Els cronistes s’han afanyat a justificar les raons dels propis Estats per fer la guerra, i els historiadors les raons dels Estats guanyadors.

Un Poble si no té Estat (ergo no té exèrcit) no existeix, com un ciutadà que no té casa, o un pagès que no té hort.

I un Estat que no té exercit, tampoc existeix. ¿com pot ser que la Humanitat sigui tan estúpida, si la majoria de persones no ho són? Potser només cal que siguin estúpides unes minories que han passat a la Història com a grans Homes perquè estaven - i estan- rodejats per totes bandes per homenets aduladors.

Les dues funcions  que justifiquen l’existència de qualsevol  ESTAT han de ser:

EQUITAT entre els seus ciutadans i LLIBERTAT…

Com va tot això al sud dels Pirineus?

Ara fa just cent anys Ortega y Gasset va dir la seva definició de la dolencia espanyola: “España està Invertebrada” i em temo molt que el diagnòstic de la malaltia no estava plenament encertat, la malaltia no estava a la columna vertebral, sinó més amunt.

Hauria estat més ajustat dir: España està descerebrada.

Cent anys després d’aplicar remeis militars, feixistes, franquistes i monàrquics, la malaltia no ha millorat, i ja no queda més remei que passar pel quiròfan o aprofitar el darrer crit (ja en van  uns quants) de “salvis qui pugui”.

L’Estat Espanyol és un Estat fracassat en democràcia, en política, en economia, perquè no té capacitat ni voluntat d’auto coneixement. La sobredosi de dogmatisme, de centralisme, i d’autoritarisme impedeix una visió clara de la realitat... i l’obliga a optar com a valor únic i absolut “La Unidad”…

Constitució espanyola:

Article 8… Les forces armades… tenen com a missió… defensar la integritat territorial…

Article 9… Els ciutadans estan subjectes a la Constitució…

Article 56… El Rei... és el símbol de la unitat... d’Espanya…

Aquest article 56 és el més esperançador pels catalans.

El rei pare i el rei fill són el símbol de la UNIDAD Espanyola: hi estem d’acord. La Honestedat d’un i la Clarividència de l’altre, són els exponents  que millor evidencien que l’article 8 de la Constitució és anticonstitucional.

¿Oi que m’entens?

17 de gener de 2023. Demà passat tothom a la font Màgica.

 

 

L’ESTAT ESPANYOL ha entrat en CRISI.

 

La situació és molt més seriosa del que els mitjans de comunicació s’atreveixen a diagnosticar.

És una crisi entre dues institucions fonamentals de qualsevol Estat de dret que pretén ser  democràtic: el poder legislatiu i el poder judicial, al mateix temps que el poder executiu està menyspreat i emprenyat.

És a dir és una crisi d’Estat.

Per resoldre aquest tipus de situacions existeix la figura del Cap d’Estat: Monarca, President o Caudillo, o altres invents, que fan que UNA persona tingui PODER REAL per controlar la situació.

Doncs bé, aquesta persona amb solidesa, a L’Estat Espanyol no existeix ni se l’espera.

Per això em temo que passarà, el pitjor que pot passar. Que no passarà RES.

…però, sí que ha passat, poquet però ha passat: Ha passat que el president del govern espanyol, l’insigne i mai prou ben ponderat Sánchez, aprofitant que estava entre amics a Brussel·les, ha fet un discurs llarg i contundent i s’ha despatxat a gust. Després de pegar un parell de clatellots a la dreta espanyola, s’ha despatxat a gust contra Catalunya, contra els catalans, contra la catalanitat, contra el catalanisme. No hi haurà referèndum, no hi haurà consulta, no hi haurà pacte, no hi haurà diàleg. És a dir  “No hi haurà Catalunya”.

Ho diu cada 10 minuts, vingui o no vingui al cas.

Pel que sembla el conflicte entre el poder legislatiu i el judicial madrilenys és culpa dels catalans. El descrèdit de la monarquia espanyola és culpa dels catalans.  La crisi econòmica a que està abocada Espanya és… En honor a la veritat cal ser justos, i de l’eliminació  de l’equip espanyol de futbol, no en va donar la culpa als catalans.

No és el més irritant que els espanyols  donin la culpa als catalans (cosa lògica i raonable), sinó que hi hagi tants catalans (més o menys coneguts, més o menys il·lustrats) que callin. I la pitjor conseqüència per a Espanya és que errant  una vegada i una altra en el diagnòstic, no curaran mai la malaltia.

Es pot discutir si la malaltia que pateix Espanya és congènita o adquirida. En tot cas si és adquirida ho fou fa molts segles. Jo diria que va mostrar els primers símptomes a principis del segle disset fins arribar al màxim l’any 1898 (Cavite  i demés).

Tot el segle XX, ha estat un desastre ideològicament, políticament i econòmicament. Amb la dictadura feixista que va començar amb una guerra civil i va continuar amb una monarquia feixistoide.

I s’ha plantat al segle XXI, amb totes les eines a les mans, sense cap idea al cap, i amb totes les animadversions al cor...

Catalans de molts colors, si tot això no és raó més que suficient per marxar, en bé de tots  -fins i tot dels espanyols- la Història l’escriurà ... no sé qui.

 

26 de desembre de 2022.

Tot esperant el dia dels sants innocents...

 

 

 

Noms propis o Genius Loci.

 

Napoleó va derrotar Rússia, escriu un historiador.

¿Ell sol?  Com a mínim devia portar un cuiner, perquè no sabia fer ni una truita a la francesa.             

Llegint llibres d’Història, de qualsevol època i de qualsevol país, apareixen sempre noms propis, noms d’unes poques persones (sempre les mateixes i majoritàriament mascles).

La majoria de persones que escriuen llibres d`Història (que jo admiro i llegeixo amb addicció) han llegit molts altres llibres d’Història, i citen els mateixos personatges  que altres han citat i n’hi afegeixen dos o tres més.

Insinuo que si aquesta majoria d’humans citats repetidament no haguessin existit la Història Humana seria la mateixa. (Reconec que copio l’afirmació ja fa anys escrita, que si  no hagués existit cap dels 10 científics més reconeguts històricament, la ciència actual seria la mateixa que és ara).

Contra aquesta idea que són els individus els faedors de la Història crec que és més satisfactori atribuir el protagonisme a això que anomenen genius loci, de cada país del món.

Cada territori -porció gran o no tan gran de la superfície de la terra- té unes característiques geogràfiques, climàtiques, amb bosc o no, amb riu o no, amb mar o no, amb muntanyes grans o petites, al mig d’un camí molt transitat o ben lluny dels altres pobles etc., característiques que influeixen al llarg del temps, en els seus habitants, generant aquest Genius Loci. I és aquesta  manera especifica (per feble i suau que aparenti) de pensar, de fer i de viure, aquests modus cogitandi, modus operandi, modus vivendi,  que per una banda  els propis protagonistes possiblement no en siguin plenament conscients i per altra banda els països veïns si ho perceben, ho jutgen negativament (recordeu aquell; los catalanes hacen cosas?) dèiem doncs que és aquesta manera diferenciada de fer i pensar, que exigeix que cada “territori sigui regit per  grups i persones del propi país, elegides lliurement entre ells, sense (o amb la  mínima) interferència exterior.

Qualsevol altra solució serà conflictiva i abocada tard o d’hora al fracàs.

Avui parlem molt d`Ucraïna, perquè els russos són dolents I no parlem gens de Taiwan o del Tibet perquè a la  Xina no sabem com tractar-la

Macron (President de França) explica que a un ministre xinès de visita a França li preguntà sobre el desig de Xina d’envair Taiwan.

El xinès li va explicar: és que per a Xina, Taiwan significa el mateix que per a França significa Còrsega (que es vol independitzar ”je sui corse et je en sui fier) i el mateix que significa Catalunya per a Espanya.

Aquest xinès admetia com admeten Macron i Madrid, que ja saben que Taiwan, Còrsega i Catalunya, no són respectivament Xina, França o Espanya, però… que el sentit de propietat privada del poderós sobre el veí petit és inqüestionable.

“Ens hem fet conscients de la indivisibilitat i de la integritat de la Història mil·lenària del nostre país” ha declamat el president de Rússia, senyor Putin, mentre envaïa Ucraïna.

Paraules iguals, però en castellà, dites a Madrid, les sentim cada dia parlant de  Catalunya, en boca de tots els Sánchez, Rajoy, i companyia.

 ¿Què han de fer els  ucraïnesos quan senten aquella història?

¿Què HEM de fer els catalans quan sentim aquesta Història? ¿No sentim, veiem i vivim el nostre  “Genius Loci”?

Perquè  “Haver-n’hi, n’hi ha”

30 de novembre de 2022.

 

La llibertat.

 

Diu la dita: la llibertat del peix gros, és la mort del peix petit.

Tot conjunt de terres i persones, que volen ser reconegudes com una unitat per entrar a formar part del conjunt de països ja reconeguts com Estats, s’ha d’esforçar per demostrar que té les característiques de solidesa indispensables. Ha de mostrar duresa suficient per aparèixer nítidament  indigerible, per qui la pretengui engolir.

L’actual organització Espanyola en Comunitats Autònomes és una ficció basada en el model clàssic anomenat de Procust. Aquest personatge de la mitologia grega, mig bandoler mig hostaler, acollia a tots els caminants cansats a dormir al seu hostal. Els acompanyava amablement  al dormitori  i els invitava a estirar-se al llit. Quan dormien els visitava.

Als que eren baixets i els sobrava llit, els lligava I els estirava les cames  fins que l’ocupaven tot, I als que eren massa  alts i els peus els sortien del llit, simplement els hi tallava, tot per defensar la necessària igualtat entre els homes, deia.

Actualment cap Comunitat Autònoma espanyola, no pot seguir el seu propi camí, ni a peu ni caminant, d’acord amb com interpreta la igualtat la Comunitat/Estat  Madrileny, d’acord amb  Procust. Això fa inevitable que alguna Comunitat necessiti convertir-se en Estat per sobreviure, allunyant-se del peix gros que apel·la a la pròpia llibertat per matar el peix petit. És, ras  i curt un simple problema de supervivència.

Donant una mirada ràpida al conjunt dels aproximadament 200 països, reconeguts com Estats independents, veiem que Catalunya supera a més de 50 d’aquests, en totes les condicions i característiques exigibles -superfície, població, nivell cultural, economia, etc.- per entrar a formar part de  l’ ONU. Tècnicament i racionalment no hi ha cap problema.

HI ha un inconvenient i només un, però: la gran, la profundíssima animadversió, barreja d’odi, enveja i desconeixement del fet català, per una bona part de la ciutadania espanyola, aprofitada ahir, avui i demà, pels grans partits polítics espanyols (hereus directes del franquisme) per mantenir el model “unitari”, interpretant en aquesta comèdia, un paper indispensable el PSC (Partit Semi Català).

De fet la guerra civil espanyola, ja va ser en molt bona part una guerra d’Espanya contra Catalunya, amb l’excusa de lluitar contra els  “rojo-separatistas” tots al mateix sac, i la victòria del feixisme espanyol fou absoluta, amb un estrepitós silenci de l’Europa democràtica, que encara dura avui, (el silenci estrepitós).

La rentada de cara de l’anomenada “transició” per a nosaltres els catalans va consistir en deixar-nos sortir de la “masmorra” (cel·la subterrània) en què ens tenia tancats Franco, per quedar-nos al pati de la presó, amb  la clara advertència, que  intentar saltar la tàpia era un delicte de sedició (Rebel·lió contra l’autoritat establerta; justa o injusta, altra vegada sense especificar).

No han tardat gaire a veure que això de  “sedició” vol dir allò que li roti al que mana (se dicere= dir-se a si mateix) i corrent el risc, el que mana avui, de no manar demà.

D’aquí neix la gran veritat històrica, que afirma que  si l’autoritat és injusta la rebel·lió és justa,  i completament necessària. Veritat però oblidada a totes, absolutament a totes les Constitucions.

Però la Història no la fan les constitucions.

La Història la fa la dita: En defensa de la seva pròpia llibertat, el peix gros es menja el peix petit, excepte quan el peix petit és més llest i fuig a temps.

15 de novembre de 2022.

El PSOE s’ha fet gros, i el PP s’ha fer dur, (sense aconseguir fer-se gran cap dels dos).

 

L’any 1974, quan Franco ja començava a fer pudor de mort, el PSOE va celebrar un congrés extraordinari a Suresnes per renovar totalment la cúpula directiva. Van escollir com a màxims dirigents Felipe González i Alfonso Guerra, i van proclamar les resolucions de la seva política, que entre altres punts deien el següent:

.-3   -El PSOE se pronunciará por la  constitución de una  República Española.

.-11 -Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas… la definitiva solución del problema... pasa INDEFECTIBLEMENTE por reconocer el derecho de Autodeterminación...

El 6 de maig de 2006 Guerra apareix a la pantalla de la TV i amb el seu somriure mefistofèlic  sentencia… el Estatuto de Catalunya, (aprovat pel 89% del Parlament Català) lo hemos cepillado i bien cepillado.

És a dir:  donde dije digo, digo Diego. Que traduït al català fa: sempre diré el que em roti.

I això és la meitat del drama, perquè a part d’aquest Partit increïble (que no te’l pots creure mai, vaja) només existeix amb possibilitat de governar l’Estat espanyol, un altre  Partit, aquest perfectament creïble, creïble de ser nítidament Feixista, aprofitant les F gallegues de Franco, Fraga, i Feijo. (Tot s’aprofita).

L’elecció pels catalans és ben senzilla, no acceptem ni tramposos ni feixistes, ni Rei pare, ni Rei fill, i ens encomanem al nostre esperit sant de llibertat. Ei, sense fer volar coloms.

Què cony volia dir Ortega i  Gasset, (cap allà  l’any que vaig néixer jo) al Parlament  de Madrid amb allò de “Cuando algo es pura herida, curar-lo es matar-lo. Pues tal sucede con el problema catalán”.

Ras i curt: Catalunya és i  nomes és, una ferida a un ens de valor infinit  anomenat Espanya.

És probable, que aquesta idea sigui la predominant entre la selecta classe de l’alta Cultura  Madrilenya (ergo Espanyola) i des d’ella es propagui per camins públics i privats a molt bona part  de la península, que hi troba la justificada explicació de qui és el culpable del seu propi endarreriment secular: el nord-est espanyol.

Quan Felipe i  Alfonso s’ho miren des de Suresnes veuen la realitat que es veu des d’Europa, però quan trepitgen suelo patrio (és a dir  Madrid) els  cau la bena dels ulls i descobreixen la Veritat, que curiosament és la mateixa que defensava Franco.

 

 

12 d’Octubre.

 

Res a celebrar i molt a recordar.

Per exemple, com  va anar allò de per què la Cort de  Portugal va rebutjar la proposta del sr. Colom i la Monarquia Castellana, la va acceptar.

Resulta que els càlculs  que havia fet don Cristòfor, sobre el diàmetre de la Terra i el temps necessari per donar la volta  a la Terra estaven equivocats i no d’una mica.

Els portuguesos que feia anys que navegaven per l’oceà, ho van veure de seguida i el van enviar a pastar fang, mentre que els Monarques  Castellans, semi analfabets en matèria marítima i analfabets totals en Oceans, li van dir endavant. Colom va morir creient que havia arribat  a Àsia.

Quan estudiava història d’Espanya, fa tres quarts de segle, em deien que el Títol Honorífic de Reis Catòlics els hi havia concedit el Papa per haver derrotat i expulsat de la península, els musulmans, però molts anys després he sabut que aquest títol el van guanyar per haver expulsat els “jueus” que no hi tocaven cap flauta en aquell concert.

Aquesta colla d’errors, barbaritats, crims i exterminis és el  que no volem  celebrar, demanant disculpes per la petita part que ens toca.

Qui vulgui saber que no vagi a Salamanca.

8 d’ octubre de 2022.

I el govern català en un bot de rems… que també és navegar, però en l’altre sentit que donem a la paraula navegar, de no saber cap a on vas, i que provoca la decepció dels decebuts, dels “ja t’ho deia jo”, però que no té cap repercussió sobre el final de la  ‘Història’.

Que sempre és una altra cosa.

9 d’octubre de 2022.

 

 

Això s’està animant.

 

Embarrancats. Estàvem embarrancats des de feia quatre o cinc anys, sense anar ni endavant ni enrere, només amb un balanceig entre adormidor o marejant.

Amb l’ajuda, que mai agraïrem prou, d’en Joan Carles, que no solament ha mantingut viva  la flama antimonàrquica, sinó que l’ha revifat amb aquella alegria, que tan necessària feia l’avorrida presència i essència del seu fill.

Entre reis i jutges, presidents i presidentes de comunitats automàtiques (dius “català” i salten automàticament) ajuden a revifar  l’adormit però tan viu com sempre catalanisme català.

La realitat és que la Història de  Catalunya és la història d’un poble perseguit secularment, per la senzilla raó de  voler ser. Voler ser allò que és.

Fàcil d`explicar i difícil d’entendre, com la similar història d’Irlanda, amb enfrontaments entre els partidaris de camins diferents per aconseguir la llibertat, amb  noms tan coneguts com  IRA o Sinn Fein o no tant com Fianna Fail, amb lluita i morts entre ells… fins que van ser independents.

La  diferència essencial entre  l’èxit d’Irlanda i el fracàs de Catalunya és degut solament a una circumstància: Que el Regne Unit és una democràcia…

4 d’octubre de 2022.