Per què és tan difícil?

Gairebé impossible. Sense el gairebé: impossible. Més encara, és impensable, inimaginable, inconcebible,.. Renoi quantes paraules contundents per a dir-nos senzillament que no en volen parlar. 

Els poquets  espanyols amb poder polític que sospiten que se n’ha de parlar,  tenen por d’insinuar-ho ni amb veu baixa. Parlar-ne, només parlar -ne  és un greu pecat polític que cap líder espanyol que vulgui ser votat pot assumir. Mentrestant continuen afirmant que el problema més gran que té Espanya  és Catalunya, i això és un greu error de diagnòstic.

Catalunya es veu com gra purulent que ha aparegut a la cara de l’autoestima espanyola, però no és res més que la manifestació d’una molt greu infecció secular a la sang  mai tractada correctament i que de tant en tant travessa episodis virulents. Un dels pitjors va aparèixer fa 80 anys i degut a la seva extraordinària  brutalitat és extremadament difícil fer net.

L’any 1975 es va fer una rentada de cara, però sense fer una desinfecció ni receptar cap antibiòtic. Aquesta és la diferencia amb la majoria de democràcies europees (per altra banda…, deixem-ho estar) que  acabada la bogeria col·lectiva i universal el 1945 van iniciar un camí amb  bons propòsits d’esmena. Aquests 30 anys de retard i aquesta manca de voluntat de fer net per part de l’Estat espanyol, han portat a l’estranya situació actual.

Cal entendre que l’actual onada de territoris amb voluntat manifesta d’independència de l’estat del qual formen part és universal. Les situacions són enormement diferents. Les causes també. Els mètodes van d’una extrema violència a un pacifisme admirable. Hi ha raons; religioses, culturals, econòmiques, lingüístiques, d’identitat… unes molt justificables i altres no tant.

L’oponent sempre és el mateix: un Estat. I aquest és per una banda el gran problema amb què topa Catalunya perquè qüestiona el model general d’organització, tan mundial com europeu, mentre que per altra banda és exemplar per la manera de fer-ho, per les raons demostrables que aporta, i  potser l’argument més poderós, perquè l’Estat del qual es vol separar és d’una qualitat democràtica manifestament inferior als del seu entorn europeu.

Taiwan, Hong Kong, Uigurs,  Tibet, Catxemira, Kurds, Tàmils, Corsos, Bascos, Txetxènia, Escòcia i un llarguíssim etc. que no fa res més que augmentar dia a dia i que tota organització d’Estats  no vol, ni sap, ni pot resoldre. Però la Historia Humana va en aquesta direcció.

Amb un profund convenciment que Catalunya en serà capdavantera.

2 de juliol de 2019

Deien i diuen.

“Paralela a la ocupación física de  Cataluña, cabrá, pues fundamentalmente, una a manera de ocupación moral. Ocupación moral que apremia tanto más, cuanto que se trata no solo de crear una conciencia política determinada, sino primordiamente de desarraigar otra existente”. (La Falange. 8 de gener de 1939.) Les negretes són meves.

Fa 80 anys. La Falange avui no existeix. El protagonista principal de la ocupación física  fa 40 anys que està enterrat amb tots el honors. No en queda cap dels personatges significatius d’aquell moment.

Però, no ens sona avui exactament igual aquest “desarraigar”?

Protagonistes, mètodes i eines, són unes altres, però la ideologia és idèntica. Una vegada i una altra repetim la mateixa reflexió: si amb tot el poder a la mà durant 40 anys, sense cap impediment interior ni exterior no van aconseguir desarrelar una consciència política existent, com és que en el conjunt del món pensant espanyol sorgeixin tan escasses veus preocupades o senzillament ocupades en fer un estudi neutral i seriós de la qüestió?

L’Estat espanyol; conjunt d’ideologies, fantasies, dogmes, instruments de poder, etc., -en el seu últim intent- ¿desesperat? –de desarrelar una consciència catalana que va molt més enllà de ser   merament política, ha tret de l’armari l’eina, mai amagada del tot, que més fama d’eficàcia li ha donat al llarg dels segles: La Justicia Española. Mal anomenada… calla Dostoievski.

Si no es poden matar mosques a canonades, molt  menys es poden desarrelar consciències amb presons. Tant un mètode com l’altre són essencialment estúpids, especialment el segon, que produeix moltes ferides que no fan més que  fortificar aquella  consciència que es pretén desarrelar.

Diu l’actual ministra d’economia espanyola que no deixarà  de controlar l’economia catalana, mentre el govern de la Generalitat repeteixi que “Ho tornarà a fer”. Diu el president de la Generalitat que ”Ho tornarem a fer”, mentre el govern de l’estat…etc., etc.

Poques vegades (cap?) a la història de les independències dels més de 100 països que ho han aconseguit, des del final de l’última Gran Guerra fa 75 anys, s’ha fet un plantejament tan pacífic, tan raonable i tan fàcil de solucionar, ni tan beneficiós per a les dues parts, si es fa ben fet, com el que suplica, demana i exigeix el poble català.

Recordem: la responsabilitat de no resoldre un conflicte entre dues parts és proporcional al quadrat  de la relació de poder  entre elles.

Que cony passa, doncs?

28 de juny de 2019.

La peça prescindible.

El primer consell que ens va donar el professor de mecànica de l’escola d’enginyers va ser que,  segons ell; fer el projecte d’una màquina era organitzar un conjunt de peces cadascuna amb una funció pròpia i que totes elles una a una ens causarien problemes més o menys importants i que l’única peça que no ens en causaria cap, era aquella que podíem eliminar.

Tots sabem que l’Estat és una gran màquina. La maquinaria de l’Estat,té infinites peces des dels  seus orígens. Unes han canviat poc i altres més. Totes han causat problemes, alguns molt grossos.

Hi ha una peça important  que és la que ha causat més problemes a tots els Estats, raó per la qual molts d’ells l’han eliminat.

És la monarquia.

A mitjans del segle disset -tractats de Westfalia- quan es va dissenyar el model d’Estat actual, amb fronteres definides, exèrcits propis, etc. la majoria -sinó tots-  incloïen un monarca. Avui dia fruit del progrés i de les lleis de Darwin són una immensa minoria. A l’Europa continental en queden  mitja dotzena de monarquies. Totes elles justifiquen la seva permanència gracies a l’oposició dels seus titulars al nazisme.

Hi ha un únic país al món que després de gairebé mig segle de  prescindir de la monarquia i sense que aquesta hagi fet cap mèrit democràtic, ha tornat a instal·lar la peça totalment inútil i responsable en primer grau del mal funcionament de la maquinària.

Ja m’enteneu .

13 de maig de 2019.

Antígona i Eichmann.

La tragèdia d’Antígona és prou coneguda. Representada, reproduïda i reinterpretada milers de vegades és la senzilla història d’una desobediència, plenament conscient d’una noia feble davant d’una ordre que creu injusta. Coneix les conseqüències del seu acte i es nega  a acceptar que  ignorava l’ordre  com li proposa el poderós en l’intent de   voler passar a la història com just i generós alhora.

Eichmann, acusat de la mort de milers de jueus en els camps d’extermini nazis, es nega a acceptar cap culpa. Ell, només obeïa amb tota la diligència i efectivitat, les ordres que rebia. Ell no havia fet les lleis, ell no dictava les ordres. Feia bé la seva feina i prou. Hannah Arendt, jueva, ho  va qualificar com la banalitat del mal. Les seves paraules van desfermar una tempesta de desqualificacions per part de la majoria de jueus.

La literatura ha glorificat la desobediència d’Antigona, però el poder ha condemnat la desobediència de totes les antigones i ha predicat amb les  lleis a la mà, l’obediència cega.

Diuen que Thoreau, l’apòstol del retorn a la natura va desobeir l’ordre de pagar un impost que segons ell era per finançar una guerra injusta. El van empresonar, i allà va rebre la visita d’Emerson, filòsof i moralitzador, que li va preguntar: Per què estàs aquí? Thoreau li va respondre: Aquesta no és la pregunta correcta, la pregunta és: Per què no esteu vos aquí?

Tinguem-ho clar: caldrà desobeir.

Hi ha dos models bàsics de desobediència civil. En direm model Lisistrata i model Xirinacs.  A aquest segon li direm objecció de consciencia a la totalitat. Serveix d’estímul i de paradigma. Els seus efectes són minoritaris, profunds i a llarg termini.

Lisístrata, farta que els  homes de la seva ciutat es  matessin amb els homes de la ciutat veïna amb tanta heroïcitat com estupidesa va promoure amb èxit una vaga singular de  les dones de les dues ciutats per forçar els mascles respectius a deixar de fer el carallot.

Aquest model de vaga, en què el feble  desobeeix una llei  amb perjudici  propi sabent que posarà molt nerviós a l’altre és el tipus de desobediència que cal imitar.

Lisístrata va encertar triant el sexe. Nosaltres farem bé escollint l’economia.

Irresponsables i desobedients.

Espartac va ser un irresponsable incitant els esclaus que es rebel·lessin contra Roma. Sabia de sobres com les gastaven els centurions.

Luter a més de desobedient  va ser un irresponsable. Les guerres de religió a Europa  van omplir de  mort i misèria.

Gandhi amb la seva terrible irresponsabilitat va conduir centenars de milers d’indis a matar-se entre ells.

Tota aquesta colla d’irresponsables i moltíssims més, van cometre el pecat d’oblidar que La Llei, (tota  llei) s’ha d’obeir.

Ara no em vingueu amb aquella criaturada que gràcies a aquesta colla de desobedients irresponsables, ha progressat la humanitat, quan tots sabem que qui ha creat riquesa i benestar són Alexandre el Gran, Juli Cèsar i Napoleó i un llarguíssim etc., d’homes de bé, que tenen preciosos monuments a tots els països del món. (No dic noms, tan abundants, de l’últim segle perquè no vull que se m’interpreti correctament).

Quan un home d’ordre, d’ofici i de ment, professionalment eficaç honest i conseqüent amb les seves idees -per exemple un tal Trapero- qualifica d’irresponsable a un polític li està fent un gran elogi.

Està dient  que en l’etern conflicte mai resolt entre  llibertat i ordre el polític democràtic ha d’ optar per defensar la llibertat  més enllà de l’ordre, encara  que això prengui l’aparença de falta de responsabilitat.

Un cap de policia responsable (de fet o de dret) sempre acusarà d’irresponsable  a tot polític que actuï amb responsabilitat, perquè obligarà a actuar -ei, en sistemes democràtics- a les forces d’ordre amb més finor de la que a qualsevol escola de policia s’ensenya.

De fet a l’estat espanyol  només hi ha una persona irresponsable per definició: El cap d’estat.

Qualsevol persona, entitat, empresa o Estat que té un cap irresponsable, esdevé necessàriament irresponsable en la seva totalitat. La responsabilitat com tota característica racional resideix al cap.

Tots els Estats a qui  s’ha reconegut la seva sobirania es creuen irresponsables moralment, i a aquells que tenen el cap irresponsable jurídicament o de facto, els resulta pràcticament impossible -si més no molt difícil- progressar adequadament sobretot quan es resisteixen a voler saber la veritat quan és massa incòmoda. Sempre serà fàcil trobar guàrdia-civils amb imaginació.

Comencem malament, senyor Torquemada.

(Ai, m’he trabucat, perdoni senyor Marxena).

Hi ha un petit detall en aquest macro judici que s’ha destacat poc, de tant  evident com és.

Tots el acusats són catalanoparlants mentre tots els acusadors, fiscals i jutges són castellanoparlants.

Caldria analitzar si això és un fet casual o és  causal. És una mera circumstància intranscendent o bé és la causa profunda de tot plegat.

En realitat no cal tenir grans coneixements ni de política ni d’estadística, per saber que aquestes  casualitats no existeixen. La llengua catalana, la catalanitat i el catalanisme i les seves derivades; l’escola, TV3,  l’Ara, l’Avui,   Òmnium, l’ANC i un llarguíssim etc., fins arribar a les colles castelleres són els grans responsables del delicte comès pels acusats.

Un dels 7 pares de la constitució espanyola (per cert, no té cap mare reconeguda), 4 anys després de ser parida escrivia: ¿És que no és trist veure com -un cop més a la història d’Espanya- es pretén sacrificar l’autonomia de Catalunya  amb l’excusa de consolidar (¡¡) la democràcia espanyola? … Però seria un gran error interpretar que  la defallença fugissera impedirà l’acció feta des de la força arrelada en les conviccions…

Volia fundar un partit de dretes no franquista. Es va presentar a les eleccions generals d’aquell any i, tot i que el cap de llista de la seva formació per Madrid era un tal Florentino, no va aconseguir ni un sol diputat en tota Espanya. El sr. Roca  i Junyent tenia una taca original: era català i no en  volia renegar. I això  és un delicte, que et perdonen si abandones la política. El sr. Roca va llençar la tovallola.

Però tenia raó… la força arrelada en les conviccions d’un poble rebrota sempre i cada vegada amb més potència. Les circumstàncies canvien, els líders desapareixen, però el conflicte Catalunya–Espanya guanya en definició. Cada dia és més clar, cada dia és més conegut i reconegut al món.  Cada dia apareixen més ben definits  els finals que pretenen cadascuna de les parts. I de finals només n’hi ha dos, perquè mantenir alguna cosa similar a l’actual no ho volen ni uns ni altres.

Espanya - potser més ben dit l’Estat espanyol- busca l’eliminació de tot fet diferencial, en nom de la Unitat imposa la uniformitat. Defensant la seva Sobirania només admet súbdits. Cal aniquilar definitivament tota voluntat de ser de Catalunya perquè no torni a rebrotar mai més.

Catalunya vol ser, vol existir, vol respirar, vol créixer.

Aparentment hi ha un desequilibri de forces  favorable a l’estat espanyol molt notable. Però també sap l’estat espanyol  que no pot aconseguir el seu propòsit tal com ara està plantejat el conflicte. L’estat sap que aniquilar Catalunya és suïcidar-se. L’estat sap que Europa li faria pagar molt car.

De fet sigui qui sigui que governi Espanya, encara que hagi guanyat les eleccions prometent la solució final al conflicte, encara que hagi empresonat dotzenes de líders catalans, més i tot, encara que els líders politics catalans semblin desconcertats en molts moments, repeteixo cap govern espanyol podrà aniquilar la voluntat de ser dels catalans.

Ergo: el final del conflicte serà l’altre.

10 de març de 2019

Centristes o centralistes?

Vistos i escoltats aquests dos conceptes des del centre d’Espanya volen dir el mateix: unió del bo i millor des país. Centristes i centralistes. Saben que és el bo i millor no solament de la península sinó d’Europa. Què dius d’Europa: de tot el món i part de l’estranger. Com deia ahir Vox al parlament europeu.

Son, des de fa segle, centralistes i proclamen que són centristes. Ideològicament tendeixen al dogmatisme, i en diuen tenir idees clares. Emocionalment tendeixen al nacionalisme i en diuen patriotisme. Políticament tendeixen a l’autoritarisme, i en diuen fortalesa moral. Econòmicament són  capitalistes  i es diuen liberals.

Excel·leixen en ser legalistes perquè les lleis les han fetes ells. Creuen que els jutges són justos perquè són els seus jutges. Tendeixen a ser monàrquics perquè el rei és el seu rei…

I apareixen els llevantins del nord de la península, presentant una esmena a la totalitat.

I s’enfaden. Criden; Espanya és una democràcia consolidada.

Consolidada potser sí, tan consolidada com estarien els ossos trencats per quaranta anys de dictadura, units i soldats de qualsevol manera, per passar l’examen d’Europa, que l’únic que volien saber d’Espanya era aquell refrany castellà: Para quien es don Juan doña Maria basta.

Aquesta és la gran tragèdia que ha aparegut dalt de  l’escenari  quan Catalunya ha aixecat el teló. Caldrà trencar tots els ossos mal soldats per tornar-los a soldar?

Em temo que més líders espanyols dels que creiem, pensen que és l’única solució, però tots voldrien que fos l’altre que ho intenti. Tots saben que el primer que ho insinuï serà lapidat.

Només cal veure com costa donar el primer pas absolutament necessari; desfranquitzar a fons. Monuments, memorials, fundacions, hereus. Desinfectar a fons.

Acte seguit qüestionar la  seva herència política, començant per la monarquia seguint… ¡quina feinada déu meu¡¡¡ Sol no ho podrà fer ningú i demanar ajuda està mal vist. És un signe de feblesa i com més feble és un país més rebutja acceptar-ho. 

El diagnòstic és força clar, el tractament no tant. I com diu la màxima dels cirurgians  “sobre tot no feu mal”.

6 de març de 2019.

Vir fugiens, et denuo pugnabit .

Tertulià. “L’home que fuig, podrà lluitar una altra vegada”. Volia dir.

La discussió entre tertulians (versió degradada d’aquell senyor) sobre la superioritat ètica de quedar-se o fugir resulta absurda. Com discutir si és més ètic anar amb autobús o amb metro per ajudar a apagar un foc.

Tant costa d’entendre que les dues accions -quedar-se o fugir- no solament són complementàries, sinó que cadascuna reforça l’altra? Com passa amb les dues tàctiques (o tres o les que siguin) de les defenses dels presos polítics, o com els discursos diversos dels líders. Diversos  però coincidents.

La diferent visió social que manifesten per exemple Puigdemont i Junqueras està reforçada per la petita circumstància -més important del que creiem-  que un era alcalde de Girona i l’altre ho era del Baix Llobregat.

Les visions socials i culturals en aquests dos indrets són força distants i  molt complementàries. La diversitat de punts de vista és necessària. No cal seguir el mateix camí ni ideològic ni polític ni pràctic per arribar a la llibertat. L’única qualitat comuna a  totes i cadascuna de les parts és la perseverança.

Aquesta virtut m’atreveixo a dir és la més arrelada, la més profunda i  la més sòlida en tots i cadascun dels actors principals, secundaris i fins i tot figurants i espectadors.

No entendre això és el principal error.

De la mateixa manera l’escàndol per no haver aprovat els pressupostos de l’estat és el resultat de  l’intent infantil per part del socialisme espanyol  (PSC-PSOE) d’amenaçar amb l’arribada de llops salvatges  que udolen molt a prop, creient que així els catalans es deixarien abraçar per un ós de figura més agradable, però igual de famolenc.

Que els llops, ara vinguin acompanyats de xacals i hienes (quin tripartit, marededéu) no els fa més perillosos, més aviat al revés. Sempre acaben mossegant-se entre ells.

Faules de la natura sàvia a part no cal ser gaire entès en jurisprudència per poder assegurar amb contundència que les primeres sessions del judici, no podien ser més favorables als interessos catalans.

Han reforçat notablement la confiança entre ells i de nosaltres amb ells.

El camí fa pujada i anem a peu. I quan serem a dalt de la carena…

16 de febrer de 2017

El poder i l’error.

Es diu i es repeteix que els gestors del procés català han comès l’error de ponderar malament el poder de l’estat espanyol. És tan vàlida aquesta afirmació com la contrària: l’estat espanyol ha interpretat molt deficientment la quantitat i la qualitat del seu poder.

El poder de l’estat -regne- d’Espanya fa molts anys  que prioritza la seva cara negativa sobre la positiva. Tendeix de manera exagerada a prohibir molt per sobre de fomentar. Exclou molt i inclou poc.

Aquesta actitud és pròpia d’estats que han tingut, durant molts anys, imperis però que  fa moltes dècades que els han perduts. A Europa hi ha tres casos  paradigmàtics: Rússia, Turquia  i Espanya. Tres de les quatre cantonades europees. La quarta cantonada, Anglaterra, està en ple procés.

Els dos primers han perdut l’imperi (però no del tot) fa  més d’un segle. Espanya en fa més de dos segles i el va perdre tot. El temps empitjora la qualitat del poder, encara que en conservi l’aparença. Queden els mals hàbits i sobretot queda la nostàlgia. En política hi ha poques coses pitjor que la nostàlgia.

Les conseqüències negatives per al responsable de la comissió d’un error són per una banda evidentment proporcionals a la seva magnitud i per l’altra -i això cal recalcar-ho- són proporcionals al poder de qui el comet.

En realitat el judici que emeten tercers, tendeix a jutjar la magnitud de l’error en proporció al quadrat de la relació de poder entre l’autor i la víctima. Per una banda les opcions per oferir solucions són proporcionals al poder, i per  l’altra; si per aconseguir una solució, les dues parts han de cedir 10, el que té  20 cedeix el doble que el que té 40.

L’Estat espanyol és la part més poderosa del conflicte amb Catalunya -5 a 2 per exemple- i per això els seus errors respectius cotitzaran internacionalment  25 a 4.

El sol fet de l’aparició del conflicte en escena, i les accions i reaccions de l’Estat espanyol han produït una caiguda en la cotització internacional del valor Espanya. Per altra banda, la cotització no ha estat mai gaire alta.

L’estat té por del judici sobre el judici.  I amb raó. Asseure a la banqueta dels acusats dos milions de ciutadans pacífics i riallers fa basarda. Aquest ha reviscolat per defensar la marca España, a una tal Irene Lozano provinent del U.P y D, de Rosa Diez (que al cel sia). Aquesta senyora ja ha anunciat que farà el que calgui per contrarestar les mentides que diran els catalans sobre el judici. Com en Borrell, que és català en excedència...

El passat dia 26, va fer 80 anys que acompanyant les tropes franquistes entrava a Barcelona el senyor Manuel Aznar amb la seva camisa blava. El van nomenar director de La Vanguardia Español des d’aquell moment. Va escriure “ha llegado la hora que los catalanes cumplan inexorablemente con su sagrado deber de ser buenos  españoles “…  Recony si ho vam ser, 40 anys sense dir ni piu. Ara el seu fill diu… tots sabem el que diu.

L’estat espanyol pot tenir més força però els errors que ja ha comés i els que seguirà cometent inexorablement ….

Resumint: el camí no té marxa enrere.

28 de gener de 2019.

Déu te guard catalanet

“Que a aquest món vens, mitja Espanya et voldrà poc, l’altra no et voldrà gens”.

Així diu la versió lliure al català d’Antonio  Machado: “Españolito que al mundo vienes te guarde Dios”. “Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”.

Ara li diuen al catalanet que ajudi la mitja Espanya que el vol molt poc  per fer la punyeta a l’altra meitat que no el vol gens.

Com voleu que no estiguin desconcertats els nostres politics? Ajudin a qui ajudin, tota Espanya els donarà la culpa quan inevitablement tot vagi pitjor.

Fem bé de fer veure que esperem  un gest  de l’actual govern espanyol diferent dels gestos vistos fins ara i que sempre n’hem dit  fer botifarra.

Discutir si s’han d’aprovar o no els pressupostos del Sánchez, s’assembla a discutir si a un malalt de càncer se li ha d’administrar paracetamol o aspirina.

Ara bé, quelcom cal fer. Dins d’ aquesta mitja Espanya que ens vol poc, hi ha alguns que ens volen un mica, i una majoria que ens  rebutja  més per ignorància que per mala fe. Com dimonis ho podem fer per explicar a aquesta mitja Espanya que qui li gelarà el cor és la mateixa mitja Espanya que ens maltracta pel sol fet de ser catalans? Cal explicar a aquesta mitja Espanya, que Catalunya els serà més útil com a company de viatge que com a súbdit rebel i empresonat.

Sense cap exactitud matemàtica podem dir que tres quartes parts dels ciutadans espanyols senten per tres quartes parts dels ciutadans catalans una varietat de malvolença, animadversió, desconfiança, etc. i que tres quartes parts dels ciutadans catalans senten el mateix per l’Estat espanyol però no pels espanyols.

Quan diem Estat volem dir totes les institucions polítiques, econòmiques, judicials, policials, religioses i molt especialment aquelles  que maneguen al seu gust “legalment” les tres eines fonamentals del poder: armes, lleis i diners.

La mala astrugància sorgeix del fet que els escollits per dirigir i gestionar les administracions superiors de l’Estat espanyol sortiran triats (sigui quina sigui la qualitat democràtica) per aquelles tres quartes parts de ciutadans espanyols que dèiem al principi.

No hi ha dubte que vist així pinten bastos però... paga la pena mirar amb més carinyo l’altre costat i demanar amb contundència a tots els formadors d’opinió, als pensadors, artistes, professors, i fins i tot simples tertulians televisius, que analitzin sense apriorismes, sense dogmatismes quin és el problema més gran d’Espanya, la llibertat de Catalunya o el retorn   -suposant que hagués marxat- del franquisme  pur i dur.

No hi ha tercera via, no hi ha ponts. El franquisme que no és res més que una fase aguda d’una malaltia secular de l’Estat espanyol, ha volat tots els ponts, ha tallat totes les vies.

Es diu molt que s’ha de girar pàgina, sí, però després de llegir-la amb molta atenció. No es pot pretendre arrencar tantes pàgines de la història.

Per què el govern espanyol no envia un piolin de guàrdies civils a netejar el Valle? No troba cap jutge amb nassos suficients? Tots els Llarenas i Marchenas estan a l’altre costat?

Espanyols, no doneu la culpa a Catalunya, d’haver-vos posat davant del nassos un mirall net i polit, perquè us pugueu veure nítidament.

20 de gener de 2019

Rebobinem.

La pregunta correcta no és si estem més a prop de la independència avui que fa un any.

Les preguntes adients són: Estem més a prop avui que fa  deu anys? Estem més a prop avui que fa cinc anys?

Quants dels líders politics de fa deu anys ho continuen sent? I dels de fa tres anys?

Quants dels SÍ de l’11-S o de l’1-O han canviat d’opinió? I quants del NO?

Les respostes són clares  i contundents, no ho dubteu.

Entre els líders i els votants hi ha una franja ampla  de professionals de tota mena que proporciona al conjunt una solidesa i coherència extraordinària.

La convicció profunda me la donen historiadors com Josep Fontana o Borja de Riquer, economistes com Mas Cullel o Sala Martin, filòsofs com Terricabras, juristes com Queralt, artistes i esportistes de primera fila i un llarguíssim etc. de tots els rams i colors  que difereixen en moltes opinions però que convergeixen en una: Catalunya no té altra  opció política de futur, que deixar de ser súbdit de la sobirania espanyola, l’exerceixi qui l’exerceixi  i sigui del model sigui.

L’estat espanyol per dur a terme la seva guerra declamada però no declarada contra el procés ha decidit, fa més anys dels que creiem, utilitzar les seves dues eines més fidels i que la unió europea permet usar; els mitjans de comunicació i els jutges.

Els primers no tenen cap dificultat en deformar la realitat catalana. Amagar el que calgui, repetir i exagerar tan com convingui o simplement mentir. Els segons, els jutges, que en conjunt són molt respectables, estan sotmesos a unes regles d’ascens cap a tribunals superiors molt contaminades a la pràctica pel totalitarisme ideològic dominant.

L’actuació dels mitjans ha servit per incrementar l’animadversió tradicional d’una part substancial dels ciutadans espanyols envers  la catalanitat, però per contra ha reafirmat a molts catalans en el seu convenciment. El mal produït és  el més difícil d’esmenar, impossible a la curta. Crec que és la raó principal que obliga a aconseguir pel bé dels dos grups  canviar la relació actual de sobirà/súbdit per la de socis d’un projecte amb els mateixos drets.

L’actuació dels jutges és la més cruel de totes les possibles en una democràcia de baix coeficient.

Summum ius, summa iniuria. Deia Terenci.

És a dir: Màxim legalisme, màxima injustícia.

I jo afegeixo: I màxima ineficàcia. Els jutges poden fer molt mal a persones individuals, poden eliminar de primera fila a magnífics dirigents, poden atemorir uns quants voluntariosos, però no poden fer ni pessigolles a dos milions de persones lliures. Ni poden evitar que tots aquells a qui  han apartat del lloc on han estat posats democràticament,  trobin molt aviat substituts de la mateixa vàlua.

La resposta correcta a les preguntes  correctes i adients, és SÍ.

9 de gener de 2019.

Quan el boig fa bitlla.

El quasi president del govern espanyol proclama que “decir que en España hay presos políticos es un falacia”, estic temptat de dir que té raó, perquè la realitat mostra que el  que hi ha són presoners de guerra. Bruta, però guerra.

Ahir va començar el  consejo de guerra contra els presoners convictes.

Els judicis normalment se sap com comencen, però no com acaben. Els consells de guerra és indiferent saber com comencen, perquè ja se sap com acaben abans de començar. I aquest és el cas.

També l’encerta el susdit president quan insinua que “los independentistas no se ponen de acuerdo ni para hacer una huelga de hambre”

Deixant de banda la malèvola intenció de la frase, li explico a aquest paio que ha tornat a fer bitlla. 

Els catalans tenim el maleït costum de deixar que cada persona decideixi per si mateixa què vol fer. I ho respectem. I quan cadascú decideix no  fa el mateix que l’altre. Creiem que això és  molt positiu encara que remuguem.

Ja li va bé al pobre Pedro, fer bitlla ni que sigui simbòlicament, perquè tenir un paper protagonista sense saber-ho  de l’ensulsiada (¡quin cony de paraula catalana més escaient¡) que es veu venir a Espanya per aquell conjunt d’artefactes mal engendrats  i pitjor parits  fa 40 anys  i que definíem així:

Franquismo, Monarquia y Constitución.

Tres cosas suenan y una son.

Heus aquí el dilema, si el tal Pedro desenterra Franco i condemna el franquisme, deslegalitza la monarquia hereva imposada per Franco, i si la monarquia que és la clau de volta de la Constitució s’esmicola… “valga’m Déu, val”.

Tinc l’estranya sensació  que aquest raonament  ja fa temps que més d’un  alt personatge ja  se l’ha fet, perquè fatxes ho són, però tontos no.

Els cal trobar un culpable i això a les espanyes és molt fàcil. Calia, també, aplicar la filosofia política, que sembla que l’actual candidat a l’alcaldia de Barcelona, quan era president del país veí de dalt explicava (en francès això sí): “quan tens un enemic realment perillós, intentar escoltar-lo, ja és justificar-lo“. Prefereixen escoltar, no sé si Samaniego o Iriarte, grans educadors del tarannà hispànic que els diuen:

Oh que docto perro viejo, yo venero tu sentir.

En eso de no seguir del enemigo el consejo.

Tant li fot si el consell és bo o és dolent… si els catalans diuen “república” i  la racionalitat  diu al citat Pedro i companyia, que no solament és la millor, sinó l’única solució política amb futur, no costa gaire imaginar el trauma existencial  inevitable i l’escassa probabilitat que el boig faci bitlla aquesta vegada de debò.

Estic plenament convençut que és molt més fàcil de resoldre el problema polític català que l’espanyol, com també  sé que als catalans ens interessa i ens convé ajudar-los. Com?

Bon Nadal.

40 anys i un dia. Segona cadena perpètua.

La primera condemna de 40 anys de presó, sense poder sortir ni al pati, va durar -si més no per a mi- des del 1938 fins al 1978. La segona condemna     -anomenada  constitució- ens van deixar sortir al pati. Al pati plou i fa sol, i mentre les bruixes es pentinen nosaltres parlem. Amb tuïts i blocs. I ni callem ni callarem.

Ara ha fet 40 anys ens van dir: voteu sí. Si voteu no, no us deixarem sortir al pati. Els dos estats d’ànim dominants entre els ciutadans votants eren la por  i la urgència al costat de l’alegria infantil  de poder sortir al pati. La por i la urgència deixen tocada de mort tota legitimitat jurídica.

Tot i així de casa nostra van sortir dos no. Rotunds i convençuts. Les  normes que  la constitució imposava, feien -i fan- impossible qualsevol modificació sense el permís dels tardo franquistes. I a sobre ara s’hi han afegit els neo falangistes.

De camins cap a la llibertat n’hi ha de diversos, tants com estats independents existeixen, però tots tenen dues característiques iguals: la voluntat ferma del que la vol aconseguir i l’afebliment del que ho vol impedir.

 De camins n’hi ha molts i molt diversos, però de final només n’hi ha un. En  aquests moments la polseguera és tan intensa que no hi ha visibilitat més enllà de quatre passes. Convé caminar poc a poc i potser fins i tot asseure’s al costat del camí un estoneta.

No ho dubteu, l’estat espanyol està perdent forces en dos camps diferents. A l’exterior gràcies als errors que comet al malinterpetrar les paraules quan li diuen <Això és un tema intern d’Espanya> i creure que li estan dient <Fes el que vulguis>, quan el que li volen dir és <Soluciona-ho, sense crear cap problema a Europa, ni cap perjudici econòmic. Si no ho aconsegueixes la culpa serà exclusivament teva…> La fragilitat econòmica d’Espanya; atur, deute… -s’accentuaria perillosament amb una Catalunya massa emprenyada.

A l’interior de l’estat espanyol, l’afebliment provoca la ruptura entre les dues Espanyes tradicionals -españolito que al mundo vienes te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón-  i la volen dissimular buscant un culpable.

Catalunya s’ha limitat a instal·lar un mirall immens en què Espanya es pot mirar. I allò que veu no ho vol veure. Els que es creuen allò que veuen,   ¿potser són més dels que pensem?, no tenen  altaveus enfocats cap allà.

El mirall està brut, diuen els que tenen altaveus poderosos. És un d’aquells miralls que a les atraccions del Tibidabo deformen les imatges, diuen. S’ha de trencar el mirall i tancar a la presó els delinqüents que l’han muntat. La justícia…  pobra justícia que de bon gust s’ofereix per fer la feina que no pot fer l’exèrcit.

Tots els partits politics espanyols saben que l’anticalanisme dona vots, i la democràcia és votar, ergo la catalanofòbia és font de democràcia.

Sentint les proclames –no puc dir-ne discursos per no  ofendre la memòria de tots els Demòstenes de la història- dels Casados i Riveras  em quedo garratibat preguntant-me: tots els espanyols de dretes, democristians, conservadors, liberals o el que siguin, no tindran més remei que votar un d’aquests dos… no em surt la paraula  prou descriptiva de la totalitat de la calamitat.

Sense por i  amb molta fermesa. És el millor tribut que podem donar als nostres presoners de guerra  en vaga de fam.

16 de desembre de 2018.

Metàstasi? No, tramuntana.

Ara ho començo a entendre millor. Les acusacions contra les demandes de molts catalans definides com  a heretgies o delictes o errors, per cadascun  dels tres  corrents de  pensament polític espanyol, responen al mateix diagnòstic que aterra a tots ells: Catalunya és  un càncer i hi ha un gran perill de  metàstasi a molts llocs de la península.

Ràpid. Tres propostes: Radioteràpia, quimioteràpia o quiròfan.

Comencen per la radioteràpia.

La ràdio, la tele, les tertúlies, els diaris, els polítics… tots alhora, amb qualsevol excusa, diagnostiquen, critiquen, jutgen i condemnen l’origen i la causa del mal. Un dia i un altre.

Però la malaltia no remet, ans empitjora.

 Passarem a la quimioteràpia.

Diuen que és necessiten especialistes i si no els troben amb bata blanca  els buscaran amb toga negra. Cal que siguin  coherents amb el lema  Arriba España Amarga, AEA. Les tres vocals fortes i obertes de la  llengua forta i oberta universal.

Aviat troben els tres especialistes.

Lamela – Llarena – Marchena.

Els tres complien aquesta i totes les altres condicions exigides. Fan la seva feina. Provoquen ferides sagnants i deixen nafres obertes, que tardaran dècades en cicatritzar.

Però la malaltia no solament no millora sinó  que es converteix en epidèmia.

El quiròfan.

Cal extirpar. Cal separar la zona infectada de la resta del cos... però, no és això el que volen els maleïts indepes?

Equivocar el diagnòstic és el pitjor error de tot polític.

Perquè no es càncer, és un cop de tramuntana. Aquell vent fresc i poderós que baixant de l’Empordà, neteja l’atmosfera, descontamina i ajuda a veure-hi més clar. Aquesta vegada el cop de tramuntana ha estat tan fort i tan persistent, que ha continuat corredor mediterrani avall i els seus efectes s’han notat fins a Andalusia. I no és l’efecte papallona.

Netejarà la boira polsosa dominant a la península i deixarà al descobert amb total impudícia les vergonyes de les dues Espanyes. Per sort, aquesta vegada, no serà l’exèrcit el protagonista. Qui serà?

Sentirem que tots els altaveus ens donen la culpa als catalans: algú ha de ser el culpable, oi? Era tan fàcil trobar-lo… fins i tot massa fàcil. Tan fàcil que aviat s’adonaran que aquest enemic és massa petit per provocar ell tot sol l’enorme terratrèmol que no cal cap sismògraf massa sensible per detectar-lo.

Amb tramuntana i terratrèmol es podrà aconseguir  que quantitat suficient d’espanyols prenguin consciència de l’absoluta necessitat de superar la fracassada etapa de les quatre dècades últimes esborrant d’una tacada  franquismo, monarquía i constitución que com diu la dita castellana;  pato, ganso y anserón, tres cosas suenan y una son.

Paraules guanyadores.

Dels tres grups d’eines que té tot poder: armes, diners i paraules, aquestes últimes semblen l’eina més feble, i la més fàcil de manipular. I no obstant crec que és  la més eficient a la llarga.

Catalunya no té armes per resoldre conflictes polítics (universalment les eines més usades)  i seria bo que decidís seguir així. Diners sí que en té , però els dedica a infinites qüestions necessàries i no n’hi sobren gaires...

Amb l’ús d’aquesta eina no cal ser tan primmirat com amb les armes. Per activa i per passiva. Convé tenir present que el punt més feble de l’estat espanyol és l’economia, i que és el que més preocupa a la Unió Europea. És un a opció no menyspreable.

Però sí, que tenim paraules, i cada cop tenim altaveus més potents. Tan enfocats  cap al sud de l’Ebre  com cap al nord dels Pirineus.

Cap al sud hi ha una paraula guanyadora, República. Cap al nord n’hi ha una molt poderosa Urnes. Una i altra acompanyades tant cap al nord, com cap al sud, d’altres paraules com: pacífica multitudinària, perseverant, integradora…

Cap al sud convé repetir fins quedar roncs dues idees bàsiques.

Primera; que els catalans no tenim res en contra dels ciutadans espanyols, que no som ni millors ni pitjors que ells, que només ens volem alliberar de l’estat espanyol des de la monarquia fins a la burocràcia, des de l’autoritarisme  fins al centralisme, des del tardofranquisme  fins  al neofalangisme.

Segona; que això que pretén Catalunya és bo per a la gran majoria de ciutadans espanyols. Que és la millor palanca  i el millor punt de suport, com deia Arquimedes, per aixecar el món. El món de corrupció, d’endarreriment i d’injustícia. Aixecar-lo ben amunt, que es vegi bé i després deixar-lo anar muntanya avall. El catalans no som més bons ni més dolents, però tenim més clar quins són els mals d’Espanya i de Catalunya.

La diferència radica en què mentre a  Espanya gairebé el cent per cent de totes les cúpules del poder, polític, econòmic, religiós, militar, judicial, etc. era – i continua sent – filofranquista més o menys entusiasta, a  Catalunya la gran majoria d’aquestes cúpules van haver d’exiliar-se. Van quedar, això sí, fent costat a la dictadura, molts membres d’allò que  Roger Vinton  (pseudònim) descriu amb detall al seu llibre:  La gran teranyina. I que posteriorment van formar part de l’anomenat pont aeri.

Això que podem anomenar franquisme subliminal, és molt perillós, fins i tot més que el franquisme obertament manifestat per grups ben definits i  tolerats, no solament per les autoritats sinó per una part de la població.

Cal entendre que la dictadura franquista va ser una fase  aguda d’una greu malaltia secular que pateix la classe política espanyola. Com ho va ser pocs anys abans -si bé de més curta durada- la conxorxa Primo de Rivera/ Alfons XIII.

És força sorprenent i molt preocupant, que 43 anys després de la mort del dictador existeixin dificultats  per trobar la porta de sortida.

Finalment vull destacar el gran encert en triar la paraula procés, per definir el nostre projecte. Ni revolta, ni revolució, ni cop d’estat. Procés. Amb el seu contingut de projecte, de viatge, de realització, i d’arribada. Amb força variants a tots i cadascun d’aquests continguts, però amb final únic.

Les paraules són la nostra força.

Campanes.

Si us perdeu per Osca, no deixeu de visitar el palau reial del segle XII. Per una escala de pel·lícula de por pujareu fins a una habitació que ells anomenen la cambra de la campana.

Com que suposo que ara ja no s’estudien aquestes bajanades, deixeu-me que us en faci cinc cèntims. El rei d’Aragó, Ramir II en quedar vidu es va  fer monjo sense abdicar, i els seus vassalls es van esvalotar. No sabent què fer va anar a consultar-ho a l’Abad d’un monestir proper. L’home com que havia fet vot de silenci  acompanyà el rei a un camp de blat proper i sense dir res, començà a tallar la punta d’aquelles espigues que sobresortien més.

Al rei li va quedar clar. Va convidar a palau els nobles i no se sap si abans o després de cruspir-se un porc senglar els va tallar el cap a tots. Va penjar els caps en cercles formant una campana i el cap del capitost penjant al mig  com si fos el batall. Les campanades se sentirien per tot el regne.

Sembla ser que la Soraya Santamaria es va inspirar en aquesta llegenda quan va proclamar joiosa “hemos descabezado el prusés”  i va esperar que les campanades ressonessin per muntanyes i valls… però res, cap batallada, ni un trist dring. Que cony passa? Millo, Albiol?... Senyu, és que el batall de la campana se n’ha anat a Bèlgica.

Entendre i enfocar el segle XXI amb mentalitat del XII, pot fer molt mal a la víctima, però du a la derrota l’actor.

L`Estat espanyol i la seva parafernàlia vol creure que el conflicte a Catalunya és la creació d’uns quants individus que amb interessos espuris  han arrossegat  milers de persones a l’heretgia, al delicte o a l’error, que els han abduït, que els han enganyat, que els han traït. Dic, vol creure, perquè creure-ho és l’única autojustificació al seu comportament. Però de veritat s’ho creu?

Tots aquests jutges tan imponents, fan veure que donen per bones les explicacions dels seus politics, dels seus guardiescivils, dels comentaris del seus comunicadors, dels judicis del seus companys de feina. Han sentit tocar campanes i no saben on.

Justament allò que em fa dir i repetir que de final només n’hi ha un de pensable, és precisament aquest immens error que comet la gairebé totalitat de l’estat espanyol en definir el seu enemic. Perquè el seu enemic sóc jo, que no sóc ningú, però que sóc milions, i ho és un considerable conjunt d’economistes, historiadors, esportistes, arquitectes i enginyers… de primeríssima fila i també, i només també, molts politics.

Els politics són preses fàcils, cosa que els fa mereixedors d’un immens respecte per part meva. Els hem d’agrair que formin la primera línia de defensa davant tots aquells que volen que sonin campanades a mort sobre tot signe de catalanitat.

El dia que esperin que obedients entrem amb el cap cot a la seva escola a espanyolitzar-nos, aquell dia farem campana.

I donarem la campanada.

Ni por ni pressa. Perseverança .

Martells.

Diu Chomsky, tot criticant la forma nord-americana  d’intentar resoldre els problemes del món amb l’ús de la força, que fa temps que circula  la dita: “Si l’eina que tens a la mà és un martell tots els altres et semblaran claus.”

Fa més d’un segle el gran polígraf Menéndez y Pelayo va definir España…martillo de herejes,  i molts encara s’ho creuen.

L’Estat espanyol avui dia per resoldre l’etern problema català,  perdut definitivament el seu martell gros de sempre, que és l’exèrcit, només té a les mans un martell. Un martellet petit, de fusta, (ideal per trencar avellanes però que si t’enxampa un dit amb repelons…), en mans de senyors disfressats amb una bata negra amb punys de punta de coixí, anomenats jutges.

Tornant a Chomsky, si l’única eina que tens a la mà és un martellet de jutge, tots els altres et semblaran delinqüents.

Diuen que a Espanya la justícia és independent de la política i de l’economia. Si és així, és  l’únic lloc del món on això passa.

No és just parlar malament dels jutges com no és just fer-ho dels capellans. Tant en un camp com en l’altre, la gran majoria de persones que trien aquest camí de joves ho fan de bona fe i amb fe de la bona.

Aquests conjunts de persones constitueixen un camp de forces. Els camps de força tenen unes regles pròpies que actuen diferent sobre cada partícula que en forma part. Penseu en un camp magnètic com actua sobre un tros de ferro o sobre un d’alumini.

Entre les forces que actuen n’hi ha d’ascensionals. Estiren cap amunt aquells elements més favorables al conjunt encara que aparentment -o no tan aparentment- s’allunyi de la raó de ser fonamental  del grup.

Per exemple l’atractiu que fa que molts es facin capellans pot ser “el sermó de la muntanya” però la força ascensional que els fa arribar a bisbes ... caldria buscar-la a… (aquí cadascú que hi posi el que la seva fe li aconselli).

El camp de forces judicials s’assembla a tot arreu, però té regles pròpies i diferents en cada Estat del qual  constitueixen una part essencial, però la  força ascensional més comú a tots els països és que l’aspirant tingui un grau ample i profund de concomitàncies amb tots i cadascun dels sectors dominants del país, ideològics, econòmics i polítics. A Espanya aquests tres sectors estan ben definits, sobre tot les últimes dècades.

Si el resultat és satisfactori per a tots i cadascun d’aquests conjunts s’atorgarà a l’aspirant el certificat d’independència i  se’l deixarà actuar lliurement. Ell ja sabrà què s’ha de fer. I ho farà amb  total llibertat.

Es proclamarà a tort i a dret, tan si ve a tomb com sinó, que la justícia espanyola és independent de la política.

La llei s’ha de complir.

Tothom és igual davant la llei.

Les sentències s’han d’acatar.

Que li caigui tot el pes de la llei.

Dura lex, sed lex scripta est.

Tots creiem que això és veritat i moltes més coses també. O sigui que només cal donar el martellet a la persona adequada.

Aquesta persona ja s’encarregarà de tancar a la presó inventant-se el delicte i el delinqüent convingut, sense que ningú li hagi d’indicar.

9 de novembre de 2018.

Tres versions i mitja.

Quatre visions  o quatre mirades cap al nord-est des del centre.

Les mirades polítiques cap a Catalunya s’han clarificat  i desvergonyit alhora, i donen tres versions i mitja.

La primera

és la de més llarga tradició dins del pensament espanyol, està encarnada en  el PP, hereu directe de la branca del franquisme anomenada “nacional catolicismo“.  La unitat d ‘Espanya és sagrada. Qui la ataca és un heretge .

Per mostra, un botó. L’any 1974, el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya va donar suport a la publicació d’un llibre de Jesús Marcos apadrinat per A.C. Comin titulat “Los ingenieros industriales entre el pasado y el futuro” en què es feia una enquesta entre aquests professionals. 

Encara estava fresca la tinta  que el dia 13 de febrer d’aquell any el Degà del Col·legi  senyor Vallvé rebia una carta de Madrid que “con estupor e indignación”  en “la encuesta se plantean temas que atentan a las Leyes Fundamentales del Estado como por ejemplo la pregunta 110 cuya posibilidad cuarta dice <<autonomia total de Cataluña como nación y como estado>> . Este tema incide en terreno sagrado…

Firma la carta Ricardo de la Cierva. Director general de cultura Popular. Ministerio de Informacion y Turismo. (Doctor en ciències, emparentat amb ministres, aviadors, i ministre de Cultura ja en democràcia.)

El model  de jutge d’aquesta visió es diu Torquemada.

La segona

versió de les mirades sobre  Catalunya la projecta el grup polític ideològicament hereu de la segona branca del franquisme que va començar dient-se; “Falange”  i quan va perdre velocitat es va dir “Movimiento” ,  i ara ressuscitat es diu “Ciudadanos”. Tan abans com ara, a la seva bandera rojigualda hi ha gravada en lletres  de foc;  España es una  unidad de destino en lo universal. I és aquesta la llei de la jungla més antiga i més vera que el cel, viurà bé tot aquell que la servi i morirà qui li sigui infidel. És a dir, allò que pretén Catalunya és un delicte, millor dit és el delicte.

El seu model de jutges són aquells jutges alemanys, que acusats als judicis de Nuremberg es defensaven dient; “jo em limitava a complir la llei i a fer-la complir”.

La tercera

versió no acusa directament els catalans de ser heretges o de ser delinqüents. Només diuen  que cometen un error. Un immens error de caire genètic. És la versió socialista que diu; els catalans és segur que no són heretges, i que potser no són delinqüents, són ignorants i l’obligació de tot bon espanyol d’esquerres és ensenyar al que no sap i tothom diu que “la letra con sangre entra”.

Més o menys la tercera part de carpetovetònics pensen que nosaltres som espanyols herètics, una altra tercera part afirma que som espanyols delinqüents, i la tercera part creu que som espanyols ignorants.

Curiosament a cap se li acut sospitar que potser el que passa és que els catalans no són espanyols.

Ai sí, havia dit tres versions i mitja. Aquesta mitja visió és la que defensen un conjunt que diuen que  volen canviar Espanya  i diuen que  Poden. Aquests entenen que la descripció que fan els catalans de l’Estat espanyol és encertada però que la solució no és marxar sinó que és canviar l’Estat.

D’acord els diem nosaltres, canvieu-ho tot de cap a peus i quan acabeu la feina, feu-nos un xiulet que vindrem corrents que segur que pactarem una  muntanya de coses. Bé, els nostres i els vostres néts, perquè vistes les tres versions dominants a Espanya de moment  nosaltres anem passant.

3 de novembre de 2018. Dia dels difunts o quasi.

Saber una mica d’història.

No fa mal. T’ajuda a no tenir pressa. La França tan revolucionària ella,  va proclamar la primera República, l’any 1792 (després de guillotinar degudament el rei ) i el 1815 la perdia, el 1848 proclamava la  segona república que poc després també s’esfumava i fins el 1871 no proclamava la tercera. D’aquí ve allò de “a la tercera va la vençuda” . Encara que tardi 80 anys, que a la vida d’un país són quatre dies.

Jo, com que vaig ser engendrat i parit durant la segona República, no vaig tastar monarquia fins el 1978. Tenia 46 anys. L’alegria de la mort del dictador va quedar enterbolida.

Per sort, avui ja torno a viure en una República des de l’octubre de l’any passat. República a més catalana, no com les anteriors. Perquè existir, existeix.

Quan diem que inicia la seva existència un nadó? Quan obre els ulls i arranca el plor, o direu que no existeix fins que no està apuntat al registre civil?

Quan el nom d’un nen és escrit en un registre civil obté tots els drets que aquell registre empara, però al mateix moment perd tots els drets continguts en els altres més de 200 registres civils  mundials. Tots els nadons del món en són perjudicats, i la gran majoria de forma  brutal.

La República catalana quedarà inscrita en el registre d’estats independents en un temps molt  inferior al que va tardar  la francesa, ¿posem la desena part? No oblidem que al segle  XXI tot va enormement més despresa que al segle XVIII.

No tinguem pressa ni por. Que els drets dels nostres nadons quedin protegits i els dels nadons no nostres, també. !Quina canallada parlar de nadons nostres i  nadons d’ells!  Fem bé les coses. Fa anys que sabem que “ la feina ben feta, no té fronteres”.

El 90% de les notícies que omplen planes avui, la setmana que ve seran fum que d’aquí un mes s’hauran esfumat. I molts dels noms ara escrits en lletres grosses, ni tan sols figuraran als llibres d’història. En canvi és ben possible que fets i noms ara ignorats, ocupin llocs de primera fila en els capítols que expliquin com un petit país que representa gairebé exactament l’u  per mil dels habitants del món  va  conquerir pacíficament el seu dret a una existència plena i lliure.

De veritat que podem mostrar un caminet  possible cap a un món millor.