Diu aquest senyor que la senyora Forcadell ha de saber que si un se salta un semàfor i l’enganxen, el multen.
Sí senyor les lleis s’han de complir.
Una vegada un home va agafar el cotxe per anar a buscar medecines a la farmàcia del poble veí, perquè al seu no hi havia farmàcia. Només hi havia una carretera que en una cruïlla sense gaire trànsit hi havien posat un semàfor.
Quan hi va arribar, el semàfor estava en vermell. Civilitzat com era es va aturar. Van passar uns minuts i allò no canviava. Aviat es va formar una cua de cotxes darrera seu. I va començar un concert de clàxons.
Però les lleis s’han de complir. Es deia a si mateix. Però li va entrar un dubte; Totes les lleis s’han de complir? Totes les lleis s’han de complir sempre? Un semàfor no té per finalitat facilitar el tràfic?
Va arrancar el cotxe, es va saltar el semàfor en vermell, i darrera d’ell dos milions de persones van fer el mateix.
La multa li van posar només a ell, i el sr. Iceta va quedar satisfet.
29 de juliol de 2016.
dissabte, 30 de juliol del 2016
dimarts, 12 de juliol del 2016
Renfe. T.C. Monarquia.
Tres raons que per sí soles justifiquen amb escreix defensar i aconseguir la independència.
La Renfe, el Tribunal Constitucional i la Monarquia. És vital que ens els traguem de sobre per començar a poder respirar, aquests tres monuments a la ineficàcia. I resulta igual en quin ordre ho fem, mentre no tardem gaire a aconseguir-ho.
L a Renfe, resulta tan evident que cal fer-la desaparèixer del nostre horitzó, que no necessita gaires arguments per demostrar-ho. I quan dic Renfe, dic Aena, dic Adif, dic les infinites estructures d’estat hipertrofiades, anquilosades i que per acabar-ho d’adobar treballen per implantar un model de país d’un centralisme malaltís.
Alliberar-nos del T.C. pur franquisme ideològic despullat per sort de les atribucions del seu antecessor el Tribunal d’Ordre Públic, el TOP del que ha pogut aprofitar les sigles com a Tribunal d’Ordre Polític.
I, no puc evitar la pedanteria, “last but not least”, la monarquia. Clau de volta de tota l’arquitectura tardofranquista que va construir la casta espanyola amb la inestimable col•laboració dels poders dominants de l’entorn europeu i americà que només volien -i encara volen- que als toreros espanyols no se’ls acudis tornar-se comunistes.
Els catalans hem de respectar la voluntat dels ciutadans espanyols que volen i defensen aquestes tres institucions -i unes quantes més- que simbolitzen la seva democràcia. És el seu problema.
Nosaltres tenim tot el dret de voler respirar un altre aire .
La Renfe, el Tribunal Constitucional i la Monarquia. És vital que ens els traguem de sobre per començar a poder respirar, aquests tres monuments a la ineficàcia. I resulta igual en quin ordre ho fem, mentre no tardem gaire a aconseguir-ho.
L a Renfe, resulta tan evident que cal fer-la desaparèixer del nostre horitzó, que no necessita gaires arguments per demostrar-ho. I quan dic Renfe, dic Aena, dic Adif, dic les infinites estructures d’estat hipertrofiades, anquilosades i que per acabar-ho d’adobar treballen per implantar un model de país d’un centralisme malaltís.
Alliberar-nos del T.C. pur franquisme ideològic despullat per sort de les atribucions del seu antecessor el Tribunal d’Ordre Públic, el TOP del que ha pogut aprofitar les sigles com a Tribunal d’Ordre Polític.
I, no puc evitar la pedanteria, “last but not least”, la monarquia. Clau de volta de tota l’arquitectura tardofranquista que va construir la casta espanyola amb la inestimable col•laboració dels poders dominants de l’entorn europeu i americà que només volien -i encara volen- que als toreros espanyols no se’ls acudis tornar-se comunistes.
Els catalans hem de respectar la voluntat dels ciutadans espanyols que volen i defensen aquestes tres institucions -i unes quantes més- que simbolitzen la seva democràcia. És el seu problema.
Nosaltres tenim tot el dret de voler respirar un altre aire .
divendres, 6 de maig del 2016
Única sortida per a nosaltres i la millor per a ells.
Ja fa temps que sabem que la no dependència de l’estat espanyol és l’única sortida pensable pels catalans i cada cop tinc més clar que és la millor sortida per a ells. Val a dir que per a Espanya no és, com per a Catalunya l’única, però sí la millor. Guanya tanta llibertat l’esclau que és alliberat com l’amo que l’allibera.
Cal que convertim aquest únic camí que tenim en un camí òptim.
Fem de Catalunya una nació sense nacionalistes. Cal que es conegui i es reconegui a tot arreu com una entitat jurídica amb tots els atributs de nació, i cal que nosaltres mostrem i demostrem que no som ni volem ser nacionalistes.
El signe diferencial d’un estat independent és la seva competència en legislar sobiranament. Fer lleis plenes i exclusives, només sotmeses a les lleis de drets humans i a aquelles altres normes emeses per institucions lliurement acceptades. Fem de Catalunya un país sobirà sense sobirans ni sobiranistes.
Fem de Catalunya una República. En el sentit en què va néixer el concepte “res publica”. I amb el sentit modern. Diguem amb Beaumarchais, a tothom, que pretengui ser rei:
Quins serveis ha realitzat per arribar a ser un gran home mereixedor del poder que té? Vous vous êtes donne la peine de naître - et rien de plus¡ L’esforç de néixer, això és tot.
Cosa publica. I encara que Coromines digui que no està clar que públic vingui de poble, creurem que sí. República Catalana, gestió i administració del poble de Catalunya per les persones elegides pels catalans…
Repetim-ho. Només depèn de nosaltres. Tant de la quantitat de catalans que ho vulguin com de la fermesa amb què ho vulguin.
I d’aquest últim factor no en dubto gens.
Cal que convertim aquest únic camí que tenim en un camí òptim.
Fem de Catalunya una nació sense nacionalistes. Cal que es conegui i es reconegui a tot arreu com una entitat jurídica amb tots els atributs de nació, i cal que nosaltres mostrem i demostrem que no som ni volem ser nacionalistes.
El signe diferencial d’un estat independent és la seva competència en legislar sobiranament. Fer lleis plenes i exclusives, només sotmeses a les lleis de drets humans i a aquelles altres normes emeses per institucions lliurement acceptades. Fem de Catalunya un país sobirà sense sobirans ni sobiranistes.
Fem de Catalunya una República. En el sentit en què va néixer el concepte “res publica”. I amb el sentit modern. Diguem amb Beaumarchais, a tothom, que pretengui ser rei:
Quins serveis ha realitzat per arribar a ser un gran home mereixedor del poder que té? Vous vous êtes donne la peine de naître - et rien de plus¡ L’esforç de néixer, això és tot.
Cosa publica. I encara que Coromines digui que no està clar que públic vingui de poble, creurem que sí. República Catalana, gestió i administració del poble de Catalunya per les persones elegides pels catalans…
Repetim-ho. Només depèn de nosaltres. Tant de la quantitat de catalans que ho vulguin com de la fermesa amb què ho vulguin.
I d’aquest últim factor no en dubto gens.
dimecres, 20 d’abril del 2016
Catalunya no ha de tenir conferència episcopal pròpia.
Molt d’acord, Sr. Arquebisbe. Ni de propietat ni de lloguer. Ni conferència episcopal, ni ayatolalad, ni gran consell budista o jueu. A Catalunya hi ha d’haver bisbes i imams, i els corresponents guies budistes o jueus. Sense oblidar els sikhs, els hindús. Tothom hi cap. I molts catalans ho volen, fins i tot ho necessiten.
Però no cal que Catalunya tingui cap mena de conferència i molt menys episcopal i catòlica. Precisament per avançar en direcció d’augmentar la llibertat no només dels altres sinó també dels mateixos fidels, practicants, creients de qualsevol creença, religió, església o filosofia.
Fent una salt al buit m’atreveixo a afirmar que Catalunya tampoc cal que tingui exèrcit propi. Algú ho havia de dir.
Reconec que és molt més fàcil explicar allò que Catalunya no ha de ser, que què i com ha de ser. Però és molt cert que hi ha moltes persones molt preparades que fa molts anys hi treballen “de debò” com diu el Sr. Borja de Riquer. I ara més que mai.
18 d’abril de 2016.
Però no cal que Catalunya tingui cap mena de conferència i molt menys episcopal i catòlica. Precisament per avançar en direcció d’augmentar la llibertat no només dels altres sinó també dels mateixos fidels, practicants, creients de qualsevol creença, religió, església o filosofia.
Fent una salt al buit m’atreveixo a afirmar que Catalunya tampoc cal que tingui exèrcit propi. Algú ho havia de dir.
Reconec que és molt més fàcil explicar allò que Catalunya no ha de ser, que què i com ha de ser. Però és molt cert que hi ha moltes persones molt preparades que fa molts anys hi treballen “de debò” com diu el Sr. Borja de Riquer. I ara més que mai.
18 d’abril de 2016.
dimecres, 13 d’abril del 2016
Ai Empar, què has fet?
Dona, que no sabies que cremar palla mullada, no escalfa gens i fa molta fumarada? No em diràs que no sabies que allò que cremaves només era palla.
Una muntanya de palla que van acumular uns senyors fa més de 40 anys per donar menjar als dòcils i atemorits servidors, com han fet sempre els pagesos amb els rucs.
Però resulta que des de llavors ha plogut molt, i la palla s’ha mullat. I cremar palla mullada -no sé si ho has vist mai, Empar- crea una atmosfera irrespirable. I més si bufa vent de ponent.
Parlant de la transició i de la seva obra magna: “La constitució”, el Sr. Gregorio Morán ha reeditat el seu llibre “El precio de la transición”.
Copio al peu de la lletra, pag. 10:
El rey era el primer operador fraudulento del país, como lo habian sido todos sus predecesores… y se creyera en la potestad de exigir doble factura a los ciudadanos: la impunidad que le concedia el Estado y la de su real gana...la irresponsabilidad del monarca no fue solo política…. Sino eco- nómica... se puede decir que él fue el ejemplo a seguir para todos los logreros.
Doncs bé, ni aquest llibre ni el seu autor, han merescut ni mereixeran cap escandalera ni amb prou feina algun comentari.
Amb els ulls esbatanats Empar, et preguntaràs. A ell no li diuen res i a mi em volen cremar?
Doncs clar que sí. Ell no és català i tu sí. Ell escriu llibres i tu surts a la tele catalana. I per acabar-ho d’adobar, tu ets una dona.
Que no se’t acudeixi mai més cremar palla barrejada amb fems secs de vaca i molt menys quan s’està començant a podrir.
Escriu llibres que ara ve sant Jordi.
Una muntanya de palla que van acumular uns senyors fa més de 40 anys per donar menjar als dòcils i atemorits servidors, com han fet sempre els pagesos amb els rucs.
Però resulta que des de llavors ha plogut molt, i la palla s’ha mullat. I cremar palla mullada -no sé si ho has vist mai, Empar- crea una atmosfera irrespirable. I més si bufa vent de ponent.
Parlant de la transició i de la seva obra magna: “La constitució”, el Sr. Gregorio Morán ha reeditat el seu llibre “El precio de la transición”.
Copio al peu de la lletra, pag. 10:
El rey era el primer operador fraudulento del país, como lo habian sido todos sus predecesores… y se creyera en la potestad de exigir doble factura a los ciudadanos: la impunidad que le concedia el Estado y la de su real gana...la irresponsabilidad del monarca no fue solo política…. Sino eco- nómica... se puede decir que él fue el ejemplo a seguir para todos los logreros.
Doncs bé, ni aquest llibre ni el seu autor, han merescut ni mereixeran cap escandalera ni amb prou feina algun comentari.
Amb els ulls esbatanats Empar, et preguntaràs. A ell no li diuen res i a mi em volen cremar?
Doncs clar que sí. Ell no és català i tu sí. Ell escriu llibres i tu surts a la tele catalana. I per acabar-ho d’adobar, tu ets una dona.
Que no se’t acudeixi mai més cremar palla barrejada amb fems secs de vaca i molt menys quan s’està començant a podrir.
Escriu llibres que ara ve sant Jordi.
dissabte, 12 de març del 2016
Matar el rei.
És una mica curiós que la paraula més usada en la majoria de discursos i manifestacions de polítics espanyols aparegui la paraula canvi. Cal fer un canvi. El poble espanyol demana un canvi.
I aquí es queden. Dic que resulta interessant perquè gairebé l’única veritat que tots defensen de forma contundent és la unitat d’Espanya amb l’argument que és així des de fa 500 anys. Semblaria natural que demanessin un canvi, però no. Demanen un canvi per seguir igual que els últims 500 anys.
El problema és que per fer un canvi que valgui s’ha de fer una revolució i per fer una revolució s’ha de començar matant el rei. I els espanyols no han matat mai el seu rei, com van fer primer els anglesos, abans de la seva revolució de 1688, després els francesos, a la seva de 1789, i finalment els russos el 1917.
Convé que siguin els súbdits que matin el rei, sinó no val. Tots els reis que han mort assassinats pels seu pares, fills o germans -que són la majoria- no serveixen d’exemple. Allò que és necessari és que els súbdits vegin que és possible matar el rei, i que els reis entenguin que això pot passar.
No n’hi ha prou en fer-los fugir. Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII van fugir vius i tard o d’hora van tornar, ells o els seus hereus. I així no s’arregla res.
Val a dir que ara les revolucions no estan de moda, i matar el rei no estaria ben vist. Per sort la civilització ha trobat el desllorigador i l’ha batejat amb el nom de República.
A l’estat espanyol no hi haurà cap canvi que mereixi aquest nom sense fer el primer pas: matar el rei simbòlicament.
Després poden discutir si la república la volen federal, unitària, centralista o descentralitzada. Molt o poc presidencialista. És el seu problema.
Si volen que els ajudem, amb molt de gust ho farem.
I aquí es queden. Dic que resulta interessant perquè gairebé l’única veritat que tots defensen de forma contundent és la unitat d’Espanya amb l’argument que és així des de fa 500 anys. Semblaria natural que demanessin un canvi, però no. Demanen un canvi per seguir igual que els últims 500 anys.
El problema és que per fer un canvi que valgui s’ha de fer una revolució i per fer una revolució s’ha de començar matant el rei. I els espanyols no han matat mai el seu rei, com van fer primer els anglesos, abans de la seva revolució de 1688, després els francesos, a la seva de 1789, i finalment els russos el 1917.
Convé que siguin els súbdits que matin el rei, sinó no val. Tots els reis que han mort assassinats pels seu pares, fills o germans -que són la majoria- no serveixen d’exemple. Allò que és necessari és que els súbdits vegin que és possible matar el rei, i que els reis entenguin que això pot passar.
No n’hi ha prou en fer-los fugir. Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII van fugir vius i tard o d’hora van tornar, ells o els seus hereus. I així no s’arregla res.
Val a dir que ara les revolucions no estan de moda, i matar el rei no estaria ben vist. Per sort la civilització ha trobat el desllorigador i l’ha batejat amb el nom de República.
A l’estat espanyol no hi haurà cap canvi que mereixi aquest nom sense fer el primer pas: matar el rei simbòlicament.
Després poden discutir si la república la volen federal, unitària, centralista o descentralitzada. Molt o poc presidencialista. És el seu problema.
Si volen que els ajudem, amb molt de gust ho farem.
divendres, 4 de març del 2016
Jo, si fos espanyol…
Estaria molt preocupat, sobre tot si fos de dretes. ¿Com pot ser que al conjunt d’Espanya i sobretot a Madrid no hi hagi un partit polític conservador que no hagi estat fundat per un franquista convençut com era Fraga? ¿Com poden acceptar que l’única alternativa que trobi la gent de dretes sigui un neofalangista que per acabar-ho d’adobar ve de Catalunya?
No em puc creure que no existeixi una gran quantitat de professionals, universitaris, classe mitja alta o baixa, etc., d’ideologia més liberal o més conservadora, democristians o republicans, allò que genèricament en diem gent de dretes que rebutgi tot allò que va ser, i que va significar el franquisme.
Fins que no aparegui un partit plenament espanyol, plenament conservador amb capacitat de condemnar la totalitat de la ideologia i la majoria dels fets d’aquella època, Espanya no sortirà del fangar, i no serà capaç de trobar un model de país viable.
Si fos espanyol i de dretes de veritat estaria amoïnat.
Si fos espanyol i visqués a Andalusia tant si fos de dretes com d’esquerres, a més de preocupat estaria trist. No acabaria d’entendre el delit de les elits de dretes i d’esquerres, des del Conde Duque d’Olivares fins Felipe González de voler anar a Madrid a manar girant-se de esquena a la seva terra.
Fa 40 anys quan jo era enginyer i dirigia una fabrica de prefabricats de formigó a Viladecans, tots els treballadors eren andalusos. Vam fer encarregat de taller a un d’ells. Es deia Pedro Pérez Pareja. De Huescar, Granada. Era i espero que continuï sent, la persona més sòlida, honesta i, fiable i seriosa que he conegut en el món del treball. M’explicava que ell havia vist a la seva terra com un “senyor” fuetejava la cara d’un nen de 12 anys perquè no li aguantava bé l’estrep del cavall. Els ulls li espurnejaven. Ell no m’ho va dir, però moltes vegades he pensat que aquell nen era ell. No tenia res a veure amb l’estereotip de l’andalús que ens han venut. Estava trist.
Si fos espanyol i hagués nascut al nord o al sud dels Picos de Europa, o prop del Cantàbric, no em faria ni poca ni gens de gràcia la imatge que des de fa segles s’ha anat projectant a Europa del meu país. I que encara avui dia es continua fomentant.
Si fos veí de Valladolid, Toledo, o Mérida quan es van inventar allò de les autonomies hauria pensat, mira que bé, visc en una capital castellana, ara podrem ressuscitar. Però va durar poc l’alegria, com a casa dels pobres. Tot seguit es van treure de la màniga l’as que duien amagat, i van crear del no res una nova comunitat autònoma. Si la majoria de les altres ja eren embastades amb puntades llargues aquesta ja vorejava l’absurd. Li van dir Comunidad autónoma de Madrid i contenia al seu interior totes les institucions públiques i privades de tota mena de poder polític, econòmic, militar, religiós, jurídic del país més centralista d’Europa. Si fos veí de Valladolid, Toledo o Mérida, m’hauria quedat cara de tonto.
Si fos… etc., etc., etc. Però com que no és el cas, només puc dir, si voleu alguna cosa només cal que ho demaneu.
No em puc creure que no existeixi una gran quantitat de professionals, universitaris, classe mitja alta o baixa, etc., d’ideologia més liberal o més conservadora, democristians o republicans, allò que genèricament en diem gent de dretes que rebutgi tot allò que va ser, i que va significar el franquisme.
Fins que no aparegui un partit plenament espanyol, plenament conservador amb capacitat de condemnar la totalitat de la ideologia i la majoria dels fets d’aquella època, Espanya no sortirà del fangar, i no serà capaç de trobar un model de país viable.
Si fos espanyol i de dretes de veritat estaria amoïnat.
Si fos espanyol i visqués a Andalusia tant si fos de dretes com d’esquerres, a més de preocupat estaria trist. No acabaria d’entendre el delit de les elits de dretes i d’esquerres, des del Conde Duque d’Olivares fins Felipe González de voler anar a Madrid a manar girant-se de esquena a la seva terra.
Fa 40 anys quan jo era enginyer i dirigia una fabrica de prefabricats de formigó a Viladecans, tots els treballadors eren andalusos. Vam fer encarregat de taller a un d’ells. Es deia Pedro Pérez Pareja. De Huescar, Granada. Era i espero que continuï sent, la persona més sòlida, honesta i, fiable i seriosa que he conegut en el món del treball. M’explicava que ell havia vist a la seva terra com un “senyor” fuetejava la cara d’un nen de 12 anys perquè no li aguantava bé l’estrep del cavall. Els ulls li espurnejaven. Ell no m’ho va dir, però moltes vegades he pensat que aquell nen era ell. No tenia res a veure amb l’estereotip de l’andalús que ens han venut. Estava trist.
Si fos espanyol i hagués nascut al nord o al sud dels Picos de Europa, o prop del Cantàbric, no em faria ni poca ni gens de gràcia la imatge que des de fa segles s’ha anat projectant a Europa del meu país. I que encara avui dia es continua fomentant.
Si fos veí de Valladolid, Toledo, o Mérida quan es van inventar allò de les autonomies hauria pensat, mira que bé, visc en una capital castellana, ara podrem ressuscitar. Però va durar poc l’alegria, com a casa dels pobres. Tot seguit es van treure de la màniga l’as que duien amagat, i van crear del no res una nova comunitat autònoma. Si la majoria de les altres ja eren embastades amb puntades llargues aquesta ja vorejava l’absurd. Li van dir Comunidad autónoma de Madrid i contenia al seu interior totes les institucions públiques i privades de tota mena de poder polític, econòmic, militar, religiós, jurídic del país més centralista d’Europa. Si fos veí de Valladolid, Toledo o Mérida, m’hauria quedat cara de tonto.
Si fos… etc., etc., etc. Però com que no és el cas, només puc dir, si voleu alguna cosa només cal que ho demaneu.
dijous, 25 de febrer del 2016
Un cop de mà.
M’agradaria molt poder donar un cop de mà als espanyols. Vull dir a aquella part de la ciutadania -no sé qui ni quants són- que es volen treure de sobre les restes del franquisme que impregnen ideologies, institucions i actuacions de moltes menes.
Durant molts anys vam pensar que 40 anys de franquisme van condicionar profundament el ser i l’estar d’una gran majoria d’espanyols. Un bon dia vam descobrir, amb una gran tristor, que la Història explicava que si el franquisme va durar 40 anys era perquè connectava amb un corrent secular del diguem-ne tarannà d’una part important de la societat espanyola.
Però sembla que avui una part de la ciutadania espanyola intueix que els hereus ideològics, biològics i econòmics del franquisme que formen el PP, un cop alliberats de l’estigma de dictadura, amb aquella herència van rebre la principal característica social d’aquell sistema: la corrupció.
Es deia que el règim franquista era una cruel dictadura militar, suavitzada per la corrupció. Era pràcticament necessària per a algunes empreses per sobreviure, i per les grans constructores i de serveis públics era la font més important de beneficis.
Mort el dictador, va quedar la corrupció.
Els partits politics que han tastat poder post dictadura, no han sabut, no han volgut o no han pogut evitar embrutar-se. El grau de corrupció de cada partit és directament proporcional a dos factors.
El primer factor és el volum de diner que ha manejat de lliure disposició i en aquest tema el govern central supera de llarg a totes les altres administracions juntes.
El segon factor és l’afinitat i relació personal o familiar entre corruptor i corruptible, i aquí el PP guanya per golejada.
Cal -i en això els catalans podem donar un cop de mà- reduir el PP espanyol a un paper testimonial com el que té a Catalunya. Que ens recordi a tots, què era el franquisme, però que no tingui cap possibilitat de recuperar el poder. Ni amb l’ajuda del neofalangisme que defensa allò que Espanya és “una unidad de destino en lo universal”.
Estem disposats a donar un cop de mà, amb el risc enorme que s’interpreti que volem donar un cop de puny.
Durant molts anys vam pensar que 40 anys de franquisme van condicionar profundament el ser i l’estar d’una gran majoria d’espanyols. Un bon dia vam descobrir, amb una gran tristor, que la Història explicava que si el franquisme va durar 40 anys era perquè connectava amb un corrent secular del diguem-ne tarannà d’una part important de la societat espanyola.
Però sembla que avui una part de la ciutadania espanyola intueix que els hereus ideològics, biològics i econòmics del franquisme que formen el PP, un cop alliberats de l’estigma de dictadura, amb aquella herència van rebre la principal característica social d’aquell sistema: la corrupció.
Es deia que el règim franquista era una cruel dictadura militar, suavitzada per la corrupció. Era pràcticament necessària per a algunes empreses per sobreviure, i per les grans constructores i de serveis públics era la font més important de beneficis.
Mort el dictador, va quedar la corrupció.
Els partits politics que han tastat poder post dictadura, no han sabut, no han volgut o no han pogut evitar embrutar-se. El grau de corrupció de cada partit és directament proporcional a dos factors.
El primer factor és el volum de diner que ha manejat de lliure disposició i en aquest tema el govern central supera de llarg a totes les altres administracions juntes.
El segon factor és l’afinitat i relació personal o familiar entre corruptor i corruptible, i aquí el PP guanya per golejada.
Cal -i en això els catalans podem donar un cop de mà- reduir el PP espanyol a un paper testimonial com el que té a Catalunya. Que ens recordi a tots, què era el franquisme, però que no tingui cap possibilitat de recuperar el poder. Ni amb l’ajuda del neofalangisme que defensa allò que Espanya és “una unidad de destino en lo universal”.
Estem disposats a donar un cop de mà, amb el risc enorme que s’interpreti que volem donar un cop de puny.
divendres, 19 de febrer del 2016
Som-hi.
Hi ha dues forces que empenyen les persones i els pobles a moure’s. La primera i, encara que no ho sembli, la més poderosa, és la necessitat de marxar del lloc -físic, emocional o racional- on es troben. I la segona raó és l’atracció d’anar a un lloc diferent, millor? Segurament, però sempre poc o molt desconegut.
La suma de les dues forces és imparable.
Sembla evident que pel cap baix, la meitat dels catalans senten els efectes de les dues forces i que l’altra meitat de ciutadans no sent la necessitat primera, la de marxar, però pot desitjar la segona, anar a un lloc millor.
Per això dic: Som-hi. És just i necessari, definir tan bé com siguem capaços i construir sòlidament i creïble el país on volem anar, tant per satisfer la necessitat del primer col•lectiu com per atreure el segon.
(En aquest moment m’arriba la terrible notícia: Muriel Casals. Tota paraula és inútil).
Cal canviar aquella frase bíblica tan sentida com poc política “aquell que no està amb mi, està contra mi“ per la seva contrària: aquell que no està contra mi està a favor meu.
Aquells que no estan en contra de la llibertat dels pobles però no saben reconèixer que som un poble no són els nostres enemics. Aquells que ens desconeixen, tampoc ho són.
Semblaria que el més raonable és explicar, intentar convèncer, demostrar quanta raó tenim. No dic que no s’hagi de fer, però tinc la profunda convicció; segurament més raonable que racional -com tota convicció, i com més profunda més- que la forma més eficaç d’arribar al final del camí que hem emprès és mostrar una fermesa tranqui-la, una constància pacífica, una confiança amb nosaltres mateixos sense fatxenderies, una pressa sense urgències. Demostrant a aquells que han acceptat el repte de liderar el llarg procés que confiem en ells, que sabem que cometran errors, si no en cometessin no serien de fiar, que ens expliquin allò que ens hagin d’explicar i sabent que sempre hi haurà una part, si pot ser ben petita, que és preferible no publicar.
És a dir: model Muriel Casals.
La suma de les dues forces és imparable.
Sembla evident que pel cap baix, la meitat dels catalans senten els efectes de les dues forces i que l’altra meitat de ciutadans no sent la necessitat primera, la de marxar, però pot desitjar la segona, anar a un lloc millor.
Per això dic: Som-hi. És just i necessari, definir tan bé com siguem capaços i construir sòlidament i creïble el país on volem anar, tant per satisfer la necessitat del primer col•lectiu com per atreure el segon.
(En aquest moment m’arriba la terrible notícia: Muriel Casals. Tota paraula és inútil).
Cal canviar aquella frase bíblica tan sentida com poc política “aquell que no està amb mi, està contra mi“ per la seva contrària: aquell que no està contra mi està a favor meu.
Aquells que no estan en contra de la llibertat dels pobles però no saben reconèixer que som un poble no són els nostres enemics. Aquells que ens desconeixen, tampoc ho són.
Semblaria que el més raonable és explicar, intentar convèncer, demostrar quanta raó tenim. No dic que no s’hagi de fer, però tinc la profunda convicció; segurament més raonable que racional -com tota convicció, i com més profunda més- que la forma més eficaç d’arribar al final del camí que hem emprès és mostrar una fermesa tranqui-la, una constància pacífica, una confiança amb nosaltres mateixos sense fatxenderies, una pressa sense urgències. Demostrant a aquells que han acceptat el repte de liderar el llarg procés que confiem en ells, que sabem que cometran errors, si no en cometessin no serien de fiar, que ens expliquin allò que ens hagin d’explicar i sabent que sempre hi haurà una part, si pot ser ben petita, que és preferible no publicar.
És a dir: model Muriel Casals.
divendres, 22 de gener del 2016
Ja hem travessat el riu.
Encara que algú ho dubti, ja estem a l’altra riba. La resistència que hem trobat és molt més feble del que ens temíem. Tot és cridòria i poca cosa més.
Saben que l’única eina que té un estat per frenar un poble és l’exèrcit, i aquesta eina no la poden usar. Les altres dues armes de què disposen, els diners i les lleis, poden alentir la marxa però difícilment la poden frenar. L’empenta que du, és molt potent.
De moment és un cap de pont, però un cap de pont enormement sòlid. Només mirant la fortalesa dels tres pilars principals -Puigdemont, Forcadell, Junqueres- t’adones de la fermesa de la construcció.
La fortalesa d’una posició sempre es demostra en relació a la fortalesa de l’altra. Fa quatre dies el sr. Puigdemont deia que estava disposat a parlar amb un president del govern espanyol efectiu i no amb un en funcions. De cop i volta aquest president en funcions cau de quatre grapes en una broma d’un programa de radio “El matí i la mare que el va parir” (déu n’hi do del títol), per la necessitat enorme que té que algú vulgui parlar amb ell, ja que diu que no té res més a fer.
D’aquesta esperpèntica situació cal treure’n alguna lliçó. Catalunya segueix igual de forta que fa anys i ara ha aconseguit posar el peus sòlidament en camp contrari. La dificultat de fons continua sent la mateixa, però la relació de forces ha fet un tomb significatiu. Potser que ara calgui més prudència que mai i la mateixa constància que sempre. I diria que els tres que he anomenat al principi i l’enorme equip que els acompanya han demostrat que en tenen.
Saben que l’única eina que té un estat per frenar un poble és l’exèrcit, i aquesta eina no la poden usar. Les altres dues armes de què disposen, els diners i les lleis, poden alentir la marxa però difícilment la poden frenar. L’empenta que du, és molt potent.
De moment és un cap de pont, però un cap de pont enormement sòlid. Només mirant la fortalesa dels tres pilars principals -Puigdemont, Forcadell, Junqueres- t’adones de la fermesa de la construcció.
La fortalesa d’una posició sempre es demostra en relació a la fortalesa de l’altra. Fa quatre dies el sr. Puigdemont deia que estava disposat a parlar amb un president del govern espanyol efectiu i no amb un en funcions. De cop i volta aquest president en funcions cau de quatre grapes en una broma d’un programa de radio “El matí i la mare que el va parir” (déu n’hi do del títol), per la necessitat enorme que té que algú vulgui parlar amb ell, ja que diu que no té res més a fer.
D’aquesta esperpèntica situació cal treure’n alguna lliçó. Catalunya segueix igual de forta que fa anys i ara ha aconseguit posar el peus sòlidament en camp contrari. La dificultat de fons continua sent la mateixa, però la relació de forces ha fet un tomb significatiu. Potser que ara calgui més prudència que mai i la mateixa constància que sempre. I diria que els tres que he anomenat al principi i l’enorme equip que els acompanya han demostrat que en tenen.
dimecres, 6 de gener del 2016
Recapitulem.
Catalunya supera amb escreix, totes les condicions i paràmetres exigibles a qualsevol nació independent. Ho feia fa 5 anys i ho continua fent avui. I ho continuarà complint d’aquí 5 anys.
El poble català té tot el dret a voler ser independent. Aquest dret ni l’ha perdut ni el perdrà.
El camí que ha elegit Catalunya per aconseguir aquest fi té un nom i només un: democràcia.
En l’actual distribució universal dels pobles o ets un país independent o no ets res. No hi ha terme mig. Es pot pensar que al món potser hi ha dos casos de solucions intermèdies vàlides. Estats Units de Nord-Amèrica i Alemanya. El primer fruit de la seva gènesi única a la història i el segon conseqüència de la seva gran derrota de 1945. L’estat espanyol no s’assembla ni en pintura a cap dels dos.
No hi ha terceres vies ni segones. No existeix cap possibilitat que en un termini de temps raonable cap forma de poder, ni cap partit polític, ni cap ideologia dels dominants a Espanya pugui fer una proposta -i molt menys oferta plausible- en cap dels tres camps següents:
1.- Competències plenes i exclusives en matèria d’educació, cultura i usos lingüístics en tot el territori, i en general en totes aquelles qüestions que afecten exclusivament ciutadans de Catalunya.
2.- Gestió de l’economia i administració de la fiscalitat, amb competències plenes.
3.- Reconeixement jurídic suficient, per poder recórrer amb caràcter ordinari, en cas de conflicte amb l’estat espanyol, als tribunals internacionals pertinents.
Oi que tot això sona a música celestial?
Aquesta era la realitat fa 5 anys, ho és avui, i més de dos milions de catalans no volen que ho sigui d’aquí a 5 anys.
Aquests dies sembla que passin moltes coses, però significatives cap. Res del que tant soroll fa avui, figurarà a les pàgines dels llibres d’Història.
Fins i tot és possible que d’aquí un any, no ens en recordem.
El màxim que puc dir és que aquest any serà divertit.
Nit de reis, 2016.
El poble català té tot el dret a voler ser independent. Aquest dret ni l’ha perdut ni el perdrà.
El camí que ha elegit Catalunya per aconseguir aquest fi té un nom i només un: democràcia.
En l’actual distribució universal dels pobles o ets un país independent o no ets res. No hi ha terme mig. Es pot pensar que al món potser hi ha dos casos de solucions intermèdies vàlides. Estats Units de Nord-Amèrica i Alemanya. El primer fruit de la seva gènesi única a la història i el segon conseqüència de la seva gran derrota de 1945. L’estat espanyol no s’assembla ni en pintura a cap dels dos.
No hi ha terceres vies ni segones. No existeix cap possibilitat que en un termini de temps raonable cap forma de poder, ni cap partit polític, ni cap ideologia dels dominants a Espanya pugui fer una proposta -i molt menys oferta plausible- en cap dels tres camps següents:
1.- Competències plenes i exclusives en matèria d’educació, cultura i usos lingüístics en tot el territori, i en general en totes aquelles qüestions que afecten exclusivament ciutadans de Catalunya.
2.- Gestió de l’economia i administració de la fiscalitat, amb competències plenes.
3.- Reconeixement jurídic suficient, per poder recórrer amb caràcter ordinari, en cas de conflicte amb l’estat espanyol, als tribunals internacionals pertinents.
Oi que tot això sona a música celestial?
Aquesta era la realitat fa 5 anys, ho és avui, i més de dos milions de catalans no volen que ho sigui d’aquí a 5 anys.
Aquests dies sembla que passin moltes coses, però significatives cap. Res del que tant soroll fa avui, figurarà a les pàgines dels llibres d’Història.
Fins i tot és possible que d’aquí un any, no ens en recordem.
El màxim que puc dir és que aquest any serà divertit.
Nit de reis, 2016.
dissabte, 26 de desembre del 2015
El discurs del rei.
No va tartamudejar gens. Ho va dir tot amb convenciment, d’aquells que no convenç a ningú. Feia cara d’estar enfadat amb tothom. I trobo que va ser una llàstima, perquè va dir alguna cosa interessant.
Va afirmar que res pitjor que quan uns pocs imposen la seva voluntat a una majoria. Era una clara referència al que va fer el general Franco quan acompanyat d’una minoria de feixistes va imposar de forma brutal la seva voluntat durant 40 anys a la totalitat dels catalans.
Em va estranyar una mica que fes una condemna tan explicita a l’obra del seu avi putatiu, (el seu pare no es cansava de repetir que Franco era com el seu pare) perquè als avis se’ls ha de respectar i més en aquest cas en què el nét deu tot el que és i tot el que té, que no és poc, al seu avi.
També em va agradar que recordés els refugiats que per culpa de la guerra han d’abandonar casa seva i el seu país. Això li vull agrair personalment, perquè el dia que jo complia 6 anys, dormia a l’estació de Saragossa acompanyat de la mare i quatre germans, el més gran de 12 anys, fugint de Flix per l’arribada de les tropes franquistes, en una imatge que es devia assemblar força a l’estació de Budapest d’enguany.
Suposo que per això aquell xicot estava enfadat. S’adonava que tot allò que defensava, era exactament el mateix que defensava el seu avi putatiu i al mateix temps veia que tot plegat era indefensable.
També pot ser que jo estigui completament equivocat, que les bombes que van caure a casa nostra, que la fugida massiva de catalans que mai van tornar, que la persecució a sang contra la meva llengua, que l’obligació d’estudiar “La vaca ciega” de Maragall o “El pino de Formentor” de Costa i Llobera, que tot això i infinitat de “detalls” durant 40 anys, fos pel nostre bé per evitar que els catalans cometessin el pecat, el delicte i l’error de voler ser lliures.
Sentint aquell apassionat i apassionant discurs del rei solament puc dir “res de nou a l’oest.”
Va afirmar que res pitjor que quan uns pocs imposen la seva voluntat a una majoria. Era una clara referència al que va fer el general Franco quan acompanyat d’una minoria de feixistes va imposar de forma brutal la seva voluntat durant 40 anys a la totalitat dels catalans.
Em va estranyar una mica que fes una condemna tan explicita a l’obra del seu avi putatiu, (el seu pare no es cansava de repetir que Franco era com el seu pare) perquè als avis se’ls ha de respectar i més en aquest cas en què el nét deu tot el que és i tot el que té, que no és poc, al seu avi.
També em va agradar que recordés els refugiats que per culpa de la guerra han d’abandonar casa seva i el seu país. Això li vull agrair personalment, perquè el dia que jo complia 6 anys, dormia a l’estació de Saragossa acompanyat de la mare i quatre germans, el més gran de 12 anys, fugint de Flix per l’arribada de les tropes franquistes, en una imatge que es devia assemblar força a l’estació de Budapest d’enguany.
Suposo que per això aquell xicot estava enfadat. S’adonava que tot allò que defensava, era exactament el mateix que defensava el seu avi putatiu i al mateix temps veia que tot plegat era indefensable.
També pot ser que jo estigui completament equivocat, que les bombes que van caure a casa nostra, que la fugida massiva de catalans que mai van tornar, que la persecució a sang contra la meva llengua, que l’obligació d’estudiar “La vaca ciega” de Maragall o “El pino de Formentor” de Costa i Llobera, que tot això i infinitat de “detalls” durant 40 anys, fos pel nostre bé per evitar que els catalans cometessin el pecat, el delicte i l’error de voler ser lliures.
Sentint aquell apassionat i apassionant discurs del rei solament puc dir “res de nou a l’oest.”
dimarts, 15 de desembre del 2015
El pont dels dos dogmes.
Fa quatre dies que l’hem travessat, aquest pont. Ja hem comptat si s’han mort a la carretera més persones que l’any passat. Ja ho hem oblidat. L’any que ve repetirem ponts i dogmes.
És un pont molt sòlid perquè se sosté en dues columnes altes i robustes fruit d’una manera de pensar: els dogmes.
Actualment ningú s’interessa per saber què van fer Joaquim i Anna per engendrar una nena sense pecat original. En realitat poca gent deu saber què és el pecat original, jo tampoc ho sé. El que sí sé és que el dia 8 era festa. Era una festa robusta al sud dels Pirineus, basada en un dogma amb un nom tan contundent com; Immaculada Concepció.
El dia 6 també era festa. Un altre dogma; la Sagrada Constitució. Aquest dogma és més jove, 124 anys més jove que l’altre però més poderós avui dia.
Quan el 1854 el Papa de torn va proclamar el dogma de la Concepció Immaculada de Maria per acabar amb les baralles entre defensors i contraris va tenir un èxit notable: a partir d’aquell moment el tema va deixar d’interessar, i avui dia ja no interessa a ningú. I per celebrar l’èxit van començar a fer festa el dia 8 de desembre. I tots tan contents.
El 1978, el dia que jo complia 46,5 anys justos, vaig votar no. A casa tothom que ho podia fer, va votar no. És a dir dos NO.
Es veu que per cada no, hi va haver 20 SÍ. A primer cop d’ull, un èxit. I és veritat que ho va ser, perquè el dilema que s’oferia era: O bé voteu sí a “tota” la constitució, o continua el franquisme 40 anys més (això no ho deien però s’entenia perfectament).
I va ser un èxit perquè la part més dolorosa del franquisme es va acabar. Van obrir les portes dels calabossos on feia 40 anys que estàvem tancats i ens van deixar sortir al pati de la presó. Ens van donar permís per parlar. per saltar i córrer, i una colla més de drets i llibertats que ens van enlluernar tant, que no vam veure l’altra meitat de la constitució: aquella que explicava qui es quedava tot el poder polític.
Aquesta segona mitja part és el dogma de la constitució. I aquest és el seu pecat original.
Doncs bé, el dia 8 vaig sentir al ministre de l’interior, un tal Fernández, que ell era molt devot dels “dos” dogmes. I vaig pensar: tenim pont per estona.
Serà millor que travessem el riu per un gual.
És un pont molt sòlid perquè se sosté en dues columnes altes i robustes fruit d’una manera de pensar: els dogmes.
Actualment ningú s’interessa per saber què van fer Joaquim i Anna per engendrar una nena sense pecat original. En realitat poca gent deu saber què és el pecat original, jo tampoc ho sé. El que sí sé és que el dia 8 era festa. Era una festa robusta al sud dels Pirineus, basada en un dogma amb un nom tan contundent com; Immaculada Concepció.
El dia 6 també era festa. Un altre dogma; la Sagrada Constitució. Aquest dogma és més jove, 124 anys més jove que l’altre però més poderós avui dia.
Quan el 1854 el Papa de torn va proclamar el dogma de la Concepció Immaculada de Maria per acabar amb les baralles entre defensors i contraris va tenir un èxit notable: a partir d’aquell moment el tema va deixar d’interessar, i avui dia ja no interessa a ningú. I per celebrar l’èxit van començar a fer festa el dia 8 de desembre. I tots tan contents.
El 1978, el dia que jo complia 46,5 anys justos, vaig votar no. A casa tothom que ho podia fer, va votar no. És a dir dos NO.
Es veu que per cada no, hi va haver 20 SÍ. A primer cop d’ull, un èxit. I és veritat que ho va ser, perquè el dilema que s’oferia era: O bé voteu sí a “tota” la constitució, o continua el franquisme 40 anys més (això no ho deien però s’entenia perfectament).
I va ser un èxit perquè la part més dolorosa del franquisme es va acabar. Van obrir les portes dels calabossos on feia 40 anys que estàvem tancats i ens van deixar sortir al pati de la presó. Ens van donar permís per parlar. per saltar i córrer, i una colla més de drets i llibertats que ens van enlluernar tant, que no vam veure l’altra meitat de la constitució: aquella que explicava qui es quedava tot el poder polític.
Aquesta segona mitja part és el dogma de la constitució. I aquest és el seu pecat original.
Doncs bé, el dia 8 vaig sentir al ministre de l’interior, un tal Fernández, que ell era molt devot dels “dos” dogmes. I vaig pensar: tenim pont per estona.
Serà millor que travessem el riu per un gual.
dijous, 10 de desembre del 2015
Comencem pel Senat.
Aquests dies he sentit que volien traslladar el Senat a Barcelona. Em sem- bla molt bé. No sé a quin hospital l’ingressaran. Jo aconsellaria a Sant Pau on tenen un servei de cures pal•liatives per a terminals, molt eficient.
Hauria preferit, però, que comencessin pel Tribunal Constitucional, per iniciar el tractament de la madrilenitis macrocefàlica a què ha conduit el pla de cures de la hipertròfia secular de l’Estat, aplicat les últimes dècades.
L’atròfia feia molts anys que estava diagnosticada. El símptoma més repetit en deien “vuelva usted mañana”, però no s’havien posat mai a la feina per intentar una millora, fins a mitjans del segle passat, amb la dictadura agonitzant. Van aparèixer uns senyors (una quants d’ells es deien Lopez però el poble els deia l’opus) que tenien un pla. L’amo els va donar permís.
Recordaven el desig que Alfons XII, tornant de l’exili francès, va expressar a Barcelona “hacer de España un Barcelona”. Després de 100 anys d’aquell discurs aquests senyors van constatar que ni tan sols s’havia intentat res seriosament, i van tenir una idea. Si no es podia fer d’Espanya un Barcelona, sí que es podia fer de Madrid un Barcelona en el sentit que ho volia aquell rei de curta durada.
Calia que Catalunya deixés de ser el motor (li racionarien la gasolina) havia de deixar de ser la locomotora (això rai, no posant vies s’acabava el problema) però per això era necessari un nou motor i una nova locomotora: Madrid.
La demografia ens dóna un indici.
Habitants de Madrid: 1900 -540.000
1920 -750.000
1940 -1.100.000
1960 -2.260.000
1980 -3.200.000.
Tenien la mà d’obra, tenien tots els diners dels espanyols, tenien tot el poder polític autocràtic, i tenien quilòmetres quadrats disponibles de sobres.
I naturalment ho van fer. Madrid, ara, és una gran ciutat, amb molts bons serveis públics i privats, amb indústria, comerç, entitats financeres, seus de multinacionals de dintre i de fora, amb funcionaris de tota classe i de tot nivell. Es pot dir que l’operació ha estat un èxit ... per als madrilenys.
Deixant de banda quant ha costat i a qui, deixant de banda els efectes col•laterals d’haver concentrat en 7.000 Km.2 més habitants que en els 220.000 Km.2 del seu hinterland, deixant de banda que el 68% dels habitants del país estan a una distància mitjana de 400 semi poblats Km. de la capital, sorgeix la pregunta: És Madrid el motor de l’economia espanyola? Pot ser-ho? És sostenible aquest model? La resposta fa temps que se sap.
Un petit exemple per acabar. Aquest any s’ha inaugurat una de les obres públiques més importants pel comerç mundial i especialment per Europa. El canal de Suez ha ampliat la seva capacitat de pas de vaixells. Molt aviat, es triplicarà la quantitat de mercaderies, provinents de Xina, Índia, Indonèsia, Vietnam, etc. que arribaran al mediterrani. El port més ben preparat per rebre’n és Barcelona, però és molt deficitari en estructures ferroviàries, per distribuir-les per Europa. No solament pel maltractat corredor mediterrani, sinó per un altre corredor tan necessari com oblidat. La connexió entre la costa mediterrània i l’atlàntica a traves del corredor del Ebre, que uneixi les dues zones mes dinàmiques de la península ibèrica, i que podria cobrir tot el sud de França.
És evident que aquestes propostes no conjuguen amb aquell model del qual parlàvem abans. Ni tan sols és pensable.
Hi ha tres causes que arruïnen els pobles: La corrupció del seus dirigents, la ineficiència dels seus gestors, però la pitjor de totes és equivocar-se de model.
Ja us ho deia. El senat a Sant Pau.
Hauria preferit, però, que comencessin pel Tribunal Constitucional, per iniciar el tractament de la madrilenitis macrocefàlica a què ha conduit el pla de cures de la hipertròfia secular de l’Estat, aplicat les últimes dècades.
L’atròfia feia molts anys que estava diagnosticada. El símptoma més repetit en deien “vuelva usted mañana”, però no s’havien posat mai a la feina per intentar una millora, fins a mitjans del segle passat, amb la dictadura agonitzant. Van aparèixer uns senyors (una quants d’ells es deien Lopez però el poble els deia l’opus) que tenien un pla. L’amo els va donar permís.
Recordaven el desig que Alfons XII, tornant de l’exili francès, va expressar a Barcelona “hacer de España un Barcelona”. Després de 100 anys d’aquell discurs aquests senyors van constatar que ni tan sols s’havia intentat res seriosament, i van tenir una idea. Si no es podia fer d’Espanya un Barcelona, sí que es podia fer de Madrid un Barcelona en el sentit que ho volia aquell rei de curta durada.
Calia que Catalunya deixés de ser el motor (li racionarien la gasolina) havia de deixar de ser la locomotora (això rai, no posant vies s’acabava el problema) però per això era necessari un nou motor i una nova locomotora: Madrid.
La demografia ens dóna un indici.
Habitants de Madrid: 1900 -540.000
1920 -750.000
1940 -1.100.000
1960 -2.260.000
1980 -3.200.000.
Tenien la mà d’obra, tenien tots els diners dels espanyols, tenien tot el poder polític autocràtic, i tenien quilòmetres quadrats disponibles de sobres.
I naturalment ho van fer. Madrid, ara, és una gran ciutat, amb molts bons serveis públics i privats, amb indústria, comerç, entitats financeres, seus de multinacionals de dintre i de fora, amb funcionaris de tota classe i de tot nivell. Es pot dir que l’operació ha estat un èxit ... per als madrilenys.
Deixant de banda quant ha costat i a qui, deixant de banda els efectes col•laterals d’haver concentrat en 7.000 Km.2 més habitants que en els 220.000 Km.2 del seu hinterland, deixant de banda que el 68% dels habitants del país estan a una distància mitjana de 400 semi poblats Km. de la capital, sorgeix la pregunta: És Madrid el motor de l’economia espanyola? Pot ser-ho? És sostenible aquest model? La resposta fa temps que se sap.
Un petit exemple per acabar. Aquest any s’ha inaugurat una de les obres públiques més importants pel comerç mundial i especialment per Europa. El canal de Suez ha ampliat la seva capacitat de pas de vaixells. Molt aviat, es triplicarà la quantitat de mercaderies, provinents de Xina, Índia, Indonèsia, Vietnam, etc. que arribaran al mediterrani. El port més ben preparat per rebre’n és Barcelona, però és molt deficitari en estructures ferroviàries, per distribuir-les per Europa. No solament pel maltractat corredor mediterrani, sinó per un altre corredor tan necessari com oblidat. La connexió entre la costa mediterrània i l’atlàntica a traves del corredor del Ebre, que uneixi les dues zones mes dinàmiques de la península ibèrica, i que podria cobrir tot el sud de França.
És evident que aquestes propostes no conjuguen amb aquell model del qual parlàvem abans. Ni tan sols és pensable.
Hi ha tres causes que arruïnen els pobles: La corrupció del seus dirigents, la ineficiència dels seus gestors, però la pitjor de totes és equivocar-se de model.
Ja us ho deia. El senat a Sant Pau.
dimecres, 25 de novembre del 2015
Transició i constitució.
Ara que estem a punt de fer una cosa similar, convé conèixer els errors que es van cometre fa quaranta anys. Com llavors, ara ens dominen dos estats d’ànim col•lectius: la por i la pressa.
Teníem por que la transició no acabés bé i teníem molta urgència.
Cap d’aquestes emocions són bones conselleres per fer passos sòlids, però són bones per empènyer el procés.
Fa alguns anys em produïa una gran estranyesa els grans elogis que arribaven d’alguns estats estrangers democràtics, sobre la transició a Espanya i la seva constitució.
Ara ho entenc una mica millor. D’entrada cal dir que cap país dels anomenats grans democràcies estén l’exigència de molta democràcia més enllà de les pròpies fronteres. A l’altre costat amb una mica en tenen prou.
La gran raó perquè lloïn tant la transició espanyola és perquè ells la van dissenyar, la van finançar, i van aprovar el resultat final.
Sense creure al peu de la lletra el que explica Cristina Martin, al seu llibre “Los planes del club Bilderberg para España” on diu que tot va ser una conspiració, la veritat és que s’hi va assemblar força. L’omnipresent Henry Kissinger, si bé preferia el tardo franquisme de Fraga que volia alentir qualsevol pas endavant, va acabar acceptant la tesi de l’amant de les monarquies Giscard d’Estaing que en volia imposar una, al país de sota (no només geogràficament) encara que fos donant suport al neofranquista Suárez a qui menyspreava. Per acabar de tancar la feina Willi Brandt, tòtem del socialisme europeu, va beneir i finançar a través de la fundació Ebert el doblet Gonzalez-Guerra.
Per acabar de deixar contentes i satisfetes les “grans democràcies” es va aconseguir que durant el canvi “només “ es produïssin unes 500 morts violentes. (La transicion sangrienta, titula al seu llibre Mariano Sánchez Sorel).
Què més podien esperar les democràcies? Un canvi d’imatge, uns governs obedients, i una economia entregada amb cos i ànima als interessos de les pròpies elits. Perfecte.
I la constitució, què? “Para quien es don Juan, doña Maria basta” pensaven francesos, anglesos i alemanys. Els americans segurament no coneixien el sentit de la frase castellana. L’opinió que mereixien i continuen mereixent el poble i sobretot els líders espanyols al nord dels Pirineus és perfectament quantificable.
Algú pot pensar que els alemanys haurien acceptat un senat similar per representar els landers? El anglesos, podrien tolerar un sistema judicial com el dibuixat a la constitució d’aquí? Els francesos s’empassarien un article 8? Els americans només volien les bases i que els governs espanyols no imitessin la revolució dels clavells de l’any anterior a Portugal (que va resultar molt més light del que es temia).
Té força gràcia que aquesta constitució que no volien de cap manera ni el fundador emèrit ni els líders del futur PP, sigui ara el gran dogma dels seus actuals dirigents i dirigits. Té gràcia, però no fa riure.
Déu hi faci més que nosaltres, deien als pobles davant de qualsevol desgràcia que no podien evitar.
Doncs això.
Teníem por que la transició no acabés bé i teníem molta urgència.
Cap d’aquestes emocions són bones conselleres per fer passos sòlids, però són bones per empènyer el procés.
Fa alguns anys em produïa una gran estranyesa els grans elogis que arribaven d’alguns estats estrangers democràtics, sobre la transició a Espanya i la seva constitució.
Ara ho entenc una mica millor. D’entrada cal dir que cap país dels anomenats grans democràcies estén l’exigència de molta democràcia més enllà de les pròpies fronteres. A l’altre costat amb una mica en tenen prou.
La gran raó perquè lloïn tant la transició espanyola és perquè ells la van dissenyar, la van finançar, i van aprovar el resultat final.
Sense creure al peu de la lletra el que explica Cristina Martin, al seu llibre “Los planes del club Bilderberg para España” on diu que tot va ser una conspiració, la veritat és que s’hi va assemblar força. L’omnipresent Henry Kissinger, si bé preferia el tardo franquisme de Fraga que volia alentir qualsevol pas endavant, va acabar acceptant la tesi de l’amant de les monarquies Giscard d’Estaing que en volia imposar una, al país de sota (no només geogràficament) encara que fos donant suport al neofranquista Suárez a qui menyspreava. Per acabar de tancar la feina Willi Brandt, tòtem del socialisme europeu, va beneir i finançar a través de la fundació Ebert el doblet Gonzalez-Guerra.
Per acabar de deixar contentes i satisfetes les “grans democràcies” es va aconseguir que durant el canvi “només “ es produïssin unes 500 morts violentes. (La transicion sangrienta, titula al seu llibre Mariano Sánchez Sorel).
Què més podien esperar les democràcies? Un canvi d’imatge, uns governs obedients, i una economia entregada amb cos i ànima als interessos de les pròpies elits. Perfecte.
I la constitució, què? “Para quien es don Juan, doña Maria basta” pensaven francesos, anglesos i alemanys. Els americans segurament no coneixien el sentit de la frase castellana. L’opinió que mereixien i continuen mereixent el poble i sobretot els líders espanyols al nord dels Pirineus és perfectament quantificable.
Algú pot pensar que els alemanys haurien acceptat un senat similar per representar els landers? El anglesos, podrien tolerar un sistema judicial com el dibuixat a la constitució d’aquí? Els francesos s’empassarien un article 8? Els americans només volien les bases i que els governs espanyols no imitessin la revolució dels clavells de l’any anterior a Portugal (que va resultar molt més light del que es temia).
Té força gràcia que aquesta constitució que no volien de cap manera ni el fundador emèrit ni els líders del futur PP, sigui ara el gran dogma dels seus actuals dirigents i dirigits. Té gràcia, però no fa riure.
Déu hi faci més que nosaltres, deien als pobles davant de qualsevol desgràcia que no podien evitar.
Doncs això.
dimarts, 24 de novembre del 2015
EL Suïcidi està permès, però no és obligatori.
Amics de la CUP, teniu permís per suïcidar-vos. Només us demanaríem que trieu un altre mètode, perquè aquest d’enfonsar la barca, als que no sabem nedar no ens fa peça.
Com a bons deixebles que sou de Francesc d’Assis, no necessiteu gaire coses i les que necessiteu no les necessiteu gaire. Però a la barca hi anem una colla de bona gent que sí que tenim necessitats diverses i a vegades curioses. Sense anar més lluny tenim necessitat urgent d’arribar, ni que sigui a l’illa de Lesbos, per començar a caminar per terra ferma, camí d’Europa.
Suposo que sou dels que creieu que una cosa a la que podem anomenar “poble català” existeix. Un país on hi viu un poble, que es creu nació i vol tenir estat Independent i sobirà. Cap d’aquestes paraules contenen un dogma obligat a creure-ho, ni un axioma consensuat per la raó universal, però al món hi ha unes 200 unitats d’aquest tipus acceptades. I el “poble català” i vosaltres en formeu part, no entén què impedeix que n’hi hagi 201.
Una gran part d’aquest poble creu que el primer pas és ara triar un president provisional posem per 18 mesos, i en proposa un de determinat. Els vostres portantveus han dit que ni per activa ni per passiva l’accepteu.
Diu la saviesa popular que l’home és amo dels seus silencis, i esclau de les seves paraules, però també diu que l’home lliure -com vosaltres- no pot ser esclau de res ni de ningú. Ni de les pròpies paraules.
Jo us proposo, que si no ho voleu fer ni per activa ni per passiva, ho feu per “perifràstica” aquells temps verbals formats amb l’ajut d’un verb auxiliar.
Entre vosaltres hi ha gent molt llegida i amb molta imaginació que trobarà una bona solució que impedeixi que acabeu suïcidant-vos. I sobretot, no afoneu lo llagut, que diuen al meu poble.
Com a bons deixebles que sou de Francesc d’Assis, no necessiteu gaire coses i les que necessiteu no les necessiteu gaire. Però a la barca hi anem una colla de bona gent que sí que tenim necessitats diverses i a vegades curioses. Sense anar més lluny tenim necessitat urgent d’arribar, ni que sigui a l’illa de Lesbos, per començar a caminar per terra ferma, camí d’Europa.
Suposo que sou dels que creieu que una cosa a la que podem anomenar “poble català” existeix. Un país on hi viu un poble, que es creu nació i vol tenir estat Independent i sobirà. Cap d’aquestes paraules contenen un dogma obligat a creure-ho, ni un axioma consensuat per la raó universal, però al món hi ha unes 200 unitats d’aquest tipus acceptades. I el “poble català” i vosaltres en formeu part, no entén què impedeix que n’hi hagi 201.
Una gran part d’aquest poble creu que el primer pas és ara triar un president provisional posem per 18 mesos, i en proposa un de determinat. Els vostres portantveus han dit que ni per activa ni per passiva l’accepteu.
Diu la saviesa popular que l’home és amo dels seus silencis, i esclau de les seves paraules, però també diu que l’home lliure -com vosaltres- no pot ser esclau de res ni de ningú. Ni de les pròpies paraules.
Jo us proposo, que si no ho voleu fer ni per activa ni per passiva, ho feu per “perifràstica” aquells temps verbals formats amb l’ajut d’un verb auxiliar.
Entre vosaltres hi ha gent molt llegida i amb molta imaginació que trobarà una bona solució que impedeixi que acabeu suïcidant-vos. I sobretot, no afoneu lo llagut, que diuen al meu poble.
divendres, 13 de novembre del 2015
És molt senzill.
D’entendre, vull dir. Fem una minilectura de la santa constitució i un parell de sumes.
Article 167:
“Els projectes de reforma constitucional hauran de ser aprovats per una majoria de tres cinquenes parts de cada una de les cambres”. Ergo el 40% dels senadors poden impedir tota reforma.
Article 69:
2) Cada província elegirà quatre senadors…
5) Cada comunitat autònoma designarà un senador més un senador per cada milió d’habitants.
Per exemple:
Catalunya: 4 províncies, 1 comunitat, 7 milions d’habitants, 16+1+7=24
Castilla Leon + Castilla la Mancha + Extremadura (La Meseta):
16 províncies, 3 comunitats, 5 milions d’habitants, 64+3+5 = 72
Resum: 7,5 milions de catalans tenen 24 senadors i 5,3 milions de castellans en tenen 72 (i el Sr Rajoy no para de declamar que ell defensarà la igualtat de no sé qui). I això és només un botó de mostra, i amb un n’hi prou.
Per això deia que és molt fàcil deduir que:
1. Qualsevol proposta de reforma constitucional proposada per Catalunya, en defensa dels seus interessos i competències, encara que sigui pel 100% dels seus representants, no té cap probabilitat de ser acceptada.
2. La probabilitat que qualsevol modificació constitucional resulti perjudicial a les competències i interessos dels catalans, és 10 vegades superior a la probabilitat del contrari. Aproximadament hi ha un senador català per cada 10 que no.
Tot això no és matemàtica pura, però s’hi assembla força.
Insisteixo. Aquest procés nomes té dos finals possibles. O bé s’aconsegueix la independència tan negociada i pactada com es vulgui, o bé 2 o 3 milions de catalans renuncien d’una vegada per sempre, per a ells i pels seus fills, a tot signe de catalanitat.
I jo estic segur de quin serà el final. La voluntat ferma d’un poble que confia en ell mateix, no té aturador.
Article 167:
“Els projectes de reforma constitucional hauran de ser aprovats per una majoria de tres cinquenes parts de cada una de les cambres”. Ergo el 40% dels senadors poden impedir tota reforma.
Article 69:
2) Cada província elegirà quatre senadors…
5) Cada comunitat autònoma designarà un senador més un senador per cada milió d’habitants.
Per exemple:
Catalunya: 4 províncies, 1 comunitat, 7 milions d’habitants, 16+1+7=24
Castilla Leon + Castilla la Mancha + Extremadura (La Meseta):
16 províncies, 3 comunitats, 5 milions d’habitants, 64+3+5 = 72
Resum: 7,5 milions de catalans tenen 24 senadors i 5,3 milions de castellans en tenen 72 (i el Sr Rajoy no para de declamar que ell defensarà la igualtat de no sé qui). I això és només un botó de mostra, i amb un n’hi prou.
Per això deia que és molt fàcil deduir que:
1. Qualsevol proposta de reforma constitucional proposada per Catalunya, en defensa dels seus interessos i competències, encara que sigui pel 100% dels seus representants, no té cap probabilitat de ser acceptada.
2. La probabilitat que qualsevol modificació constitucional resulti perjudicial a les competències i interessos dels catalans, és 10 vegades superior a la probabilitat del contrari. Aproximadament hi ha un senador català per cada 10 que no.
Tot això no és matemàtica pura, però s’hi assembla força.
Insisteixo. Aquest procés nomes té dos finals possibles. O bé s’aconsegueix la independència tan negociada i pactada com es vulgui, o bé 2 o 3 milions de catalans renuncien d’una vegada per sempre, per a ells i pels seus fills, a tot signe de catalanitat.
I jo estic segur de quin serà el final. La voluntat ferma d’un poble que confia en ell mateix, no té aturador.
diumenge, 8 de novembre del 2015
Homes i pobles.
Naixem dependents i la nostra obligació és fer-nos lliures.
( J.A.Marina).
El somni vell
Sovint trencat
Duu l’etern nom
De llibertat.
(S. Espriu)
Els dos parlen de persones i de pobles. Si el teu poble no és lliure, tu no pots ser lliure.
Poetes i pedagogs, defensen el mateix amb mirades des de la persona al grup o des del grup a la persona. Som el que som en tant que formem part d’un poble.
Ni poetes ni pedagogs són especialment estimats per aquells que no creuen que la llei s’ha fet per a l’home i no l’home per a la llei, tot i proclamar-se seguidors d’aquell que va dir això.
Pedagogs i poetes parlen massa de llibertat, diuen, i massa poc d’ordre.
Un dilema és aquest: De què va més escassa la humanitat de llibertat o d’ordre?
L’altre gran dilema diu: Què és més urgent; produir el màxim de riquesa o buscar-ne una distribució equitativa?
I si els dos dilemes fossin el mateix?
Una ullada no cal gaire profunda al panorama universal detecta dos greus defectes destacables:
1. Un repartiment de la totalitat de la riquesa que ha produït el conjunt de la humanitat al llarg dels segles, totalment injust, fins extrems criminals. Per petit que sigui el nostre sentit de l’equitat, això resulta evident.
2. Una distribució del poder polític entre conjunts de ciutadans totalment irracional. Aplicar el mateix reconeixement d’estat independent i sobirà a realitats tan heterogènies com Xina o Andorra, Estats Units o Timor Oriental, només pot tenir una interpretació racional: el reconeixement jurídic com Estat independent, de qualsevol conjunt de ciutadans, és una pura ficció, creada i sostinguda pels mateixos grups de persones que al llarg dels segles s’han apoderat de la part del lleó de la riquesa universal.
Catalunya, està ara a punt de fer un pas endavant necessari per poder seguir existint, perquè en la realitat política universal o ets un estat independent o no ets res, no hi ha terme mig, i tot i saber el simple valor convencional que té el terme estat independent, cal aconseguir-ho.
Al fer aquest pas és convenient que no oblidi aquells dos defectes mundials, i apliqui la norma tan sensata que aconsella trobar solucions locals a problemes universals. Per petita que sigui l’aportació dels catalans -som exactament una mil•lèsima del total- pot ser exemplar en molts aspectes. I això és la nostra força.
( J.A.Marina).
El somni vell
Sovint trencat
Duu l’etern nom
De llibertat.
(S. Espriu)
Els dos parlen de persones i de pobles. Si el teu poble no és lliure, tu no pots ser lliure.
Poetes i pedagogs, defensen el mateix amb mirades des de la persona al grup o des del grup a la persona. Som el que som en tant que formem part d’un poble.
Ni poetes ni pedagogs són especialment estimats per aquells que no creuen que la llei s’ha fet per a l’home i no l’home per a la llei, tot i proclamar-se seguidors d’aquell que va dir això.
Pedagogs i poetes parlen massa de llibertat, diuen, i massa poc d’ordre.
Un dilema és aquest: De què va més escassa la humanitat de llibertat o d’ordre?
L’altre gran dilema diu: Què és més urgent; produir el màxim de riquesa o buscar-ne una distribució equitativa?
I si els dos dilemes fossin el mateix?
Una ullada no cal gaire profunda al panorama universal detecta dos greus defectes destacables:
1. Un repartiment de la totalitat de la riquesa que ha produït el conjunt de la humanitat al llarg dels segles, totalment injust, fins extrems criminals. Per petit que sigui el nostre sentit de l’equitat, això resulta evident.
2. Una distribució del poder polític entre conjunts de ciutadans totalment irracional. Aplicar el mateix reconeixement d’estat independent i sobirà a realitats tan heterogènies com Xina o Andorra, Estats Units o Timor Oriental, només pot tenir una interpretació racional: el reconeixement jurídic com Estat independent, de qualsevol conjunt de ciutadans, és una pura ficció, creada i sostinguda pels mateixos grups de persones que al llarg dels segles s’han apoderat de la part del lleó de la riquesa universal.
Catalunya, està ara a punt de fer un pas endavant necessari per poder seguir existint, perquè en la realitat política universal o ets un estat independent o no ets res, no hi ha terme mig, i tot i saber el simple valor convencional que té el terme estat independent, cal aconseguir-ho.
Al fer aquest pas és convenient que no oblidi aquells dos defectes mundials, i apliqui la norma tan sensata que aconsella trobar solucions locals a problemes universals. Per petita que sigui l’aportació dels catalans -som exactament una mil•lèsima del total- pot ser exemplar en molts aspectes. I això és la nostra força.
dimecres, 4 de novembre del 2015
Als senyors Obama i Merkel. (Tot segueix igual)
Cal que tinguem molt present que continua sent cert que no hi ha altra solució. Per arriscada -que no ho és gaire- per incerta o llarga que resulti és l’única solució pensable.
Quan més escoltem TOTS els representants de totes les forces politiques de l’estat espanyol més manifest queden dues coses, no han entès res i no deixen cap possibilitat de diàleg, que en realitat són la mateixa cosa: no hi ha cap altre camí.
Quan el Sr. Rajoy, diu que està disposat a escoltar està dient que ho vol fer com a “sobirà” amb el “súbdit”, sempre i quan aquest reconegui “lleialment” aquesta relació, mentre que el president de la generalitat, sigui qui sigui, diu que hem de parlar amb Madrid, pensa en una taula rodona en què representants de diverses empreses analitzen i proposen pactes i accions beneficioses per tothom, i en què tots els presents tenen dret a “aixecar-se de la taula”.
Aquesta actitud indispensable per a Catalunya, és impensable per a Madrid. Cap politic espanyol, que vulgui guanyar unes eleccions al conjunt de l’estat, encara que cregués que seria una bona solució pot proposar res similar.
L’única solució tant per a nosaltres com per a ells és el camí iniciat pel parlament català. Per estrany i confós que sembli, els altres camins -terceres vies- que vistos en abstracte i per un observador extern, poden semblar més racionals són inviables.
Al Sr. Obama li diria que si Catalunya fos l’estat 51 del seu país, amb seguretat no demanaria sortir-ne. Al cap i a la fi del seu despatx a Barcelona no hi ha més dilatància que a Honolulú. I aquí li deixaríem fer rodes de premsa en una sala oval com el seu despatx però més gran i més maca.
A la Sra. Merkel li explicaria que si Catalunya fos un “lander” veí de Baviera no demanaríem canviar de sistema. I el Barça podria jugar contra el Bayern. Amb Guardiola fent d’àrbitre.
Però el que passa Srs. Obamas I Merkels i altres, és que de qui es vol independitzar Catalunya és de l’estat espanyol i només de l’estat espanyol que no crec que vostès el coneguin tan bé com nosaltres.
Aprofitant una de les seves visites a Madrid, demanin al Sr. Rajoy que el proper dia 20 de novembre els acompanyi a visitar el Valle de los Caidos, (no sé si n’han sentit parlar) perquè és un dia de festa grossa. Allí hi ha enterrat un home a qui un cap d’estat alemany anterior a la Sra. Merkel va ajudar a guanyar una guerra i de passada aprofitar l’avinentesa per intentar liquidar el poble català. Ja sabem Sra. Merkel, que deu estar tipa de demanar perdó en nom del seu estat, per aquells fets. No li demanem que demani perdó per tot allò, però sis plau, no oblidi la Història i de passada expliqui-la al Sr. Obama que segurament no recorda massa que va ser un president americà -I Like Ike- que va allargar 20 anys més l’obra de l’home que Espanya recorda cada 20 N en aquell “magnífic” mausoleu.
Quan més escoltem TOTS els representants de totes les forces politiques de l’estat espanyol més manifest queden dues coses, no han entès res i no deixen cap possibilitat de diàleg, que en realitat són la mateixa cosa: no hi ha cap altre camí.
Quan el Sr. Rajoy, diu que està disposat a escoltar està dient que ho vol fer com a “sobirà” amb el “súbdit”, sempre i quan aquest reconegui “lleialment” aquesta relació, mentre que el president de la generalitat, sigui qui sigui, diu que hem de parlar amb Madrid, pensa en una taula rodona en què representants de diverses empreses analitzen i proposen pactes i accions beneficioses per tothom, i en què tots els presents tenen dret a “aixecar-se de la taula”.
Aquesta actitud indispensable per a Catalunya, és impensable per a Madrid. Cap politic espanyol, que vulgui guanyar unes eleccions al conjunt de l’estat, encara que cregués que seria una bona solució pot proposar res similar.
L’única solució tant per a nosaltres com per a ells és el camí iniciat pel parlament català. Per estrany i confós que sembli, els altres camins -terceres vies- que vistos en abstracte i per un observador extern, poden semblar més racionals són inviables.
Al Sr. Obama li diria que si Catalunya fos l’estat 51 del seu país, amb seguretat no demanaria sortir-ne. Al cap i a la fi del seu despatx a Barcelona no hi ha més dilatància que a Honolulú. I aquí li deixaríem fer rodes de premsa en una sala oval com el seu despatx però més gran i més maca.
A la Sra. Merkel li explicaria que si Catalunya fos un “lander” veí de Baviera no demanaríem canviar de sistema. I el Barça podria jugar contra el Bayern. Amb Guardiola fent d’àrbitre.
Però el que passa Srs. Obamas I Merkels i altres, és que de qui es vol independitzar Catalunya és de l’estat espanyol i només de l’estat espanyol que no crec que vostès el coneguin tan bé com nosaltres.
Aprofitant una de les seves visites a Madrid, demanin al Sr. Rajoy que el proper dia 20 de novembre els acompanyi a visitar el Valle de los Caidos, (no sé si n’han sentit parlar) perquè és un dia de festa grossa. Allí hi ha enterrat un home a qui un cap d’estat alemany anterior a la Sra. Merkel va ajudar a guanyar una guerra i de passada aprofitar l’avinentesa per intentar liquidar el poble català. Ja sabem Sra. Merkel, que deu estar tipa de demanar perdó en nom del seu estat, per aquells fets. No li demanem que demani perdó per tot allò, però sis plau, no oblidi la Història i de passada expliqui-la al Sr. Obama que segurament no recorda massa que va ser un president americà -I Like Ike- que va allargar 20 anys més l’obra de l’home que Espanya recorda cada 20 N en aquell “magnífic” mausoleu.
dijous, 29 d’octubre del 2015
La llei s’ha de complir.
Com tothom sap l’article 155 de la santa constitució diu:
1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la constitució… el govern podrà adoptar les mesures necessàries per
obligar-la al compliment forçós de les anomenades obligacions…
2. Per a la execució de les mesures previstes... el govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.
… I ja està. Algú creu que això pot funcionar? A part de servir per amenaçar, no serveix per a res més.
Em costa molt entendre per què no avisen que faran servir l’article 8 que diu:
1. Les forces armades … terra mar i aire... tenen com a missió… Defensar la integritat territorial…
I l’article 62 apartat h) diu:
Correspon al rei el comandament suprem de les forces armades.
… veus, aquests articles sí que poden funcionar, perquè tothom sap que l’única manera de convèncer un milió de persones que obeeixin és l’ús de l’exèrcit.
L’ús de les lleis i els tribunals i la policia, pot forçar a obeir una o 10 o 50 persones, però no a mil ni molt menys a un milió.
Com és doncs que ni tan sols el citen l’article 8? No serà que tan sols citar-lo seria mortal de necessitat per l’autoritat que ho fes? La tan vilipendiada Europa faria veure que no ho pot tolerar i no ho toleraria.
Les coses aniran així:
El parlament de Catalunya aprovarà un dia d’aquests el document en qüestió. El Govern de Madrid com diu el 155… farà un requeriment al president de la comunitat autònoma que si aquest president desatent… (no diu quan temps té per atendre’l) etc . etc.
Mentre el president s’ho rumia, ja estarà presentat a mans del tribunal que l’ONU té a La Haia i del tribunal que Europa té a Luxemburg un conflicte de legitimitats entre l’estat espanyol i el parlament de Catalunya, dues institucions legitimades en els seus camps.
En el moment que qualsevol dels dos tribunals accepti a tràmit l’estudi del conflicte el panorama farà un tomb radical.
És probable -i ara especulo més que fins aquí- que ho faci primer el de La Haia, perquè reconeix en la seva declaració dels drets dels pobles el dret d’autogovernar-se, si bé no defineix amb precisió quines condicions mínimes cal que es compleixin. Condicions que molts catalans estem segurs que complim amb escreix.
De totes maneres el procés serà llarg però cada vegada més sòlid. Això sí ens mullarem. Fins on?
Com diuen a Vilanova l’u de gener quan es fa el primer bany de l’any:
Primer nivell fins al turmell.
Nivell segon fins al genoll.
Tercer nivell fins a l’aparell.
I quart nivell fins al clatell.
És a dir que poc o molt tots ens mullarem.
1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la constitució… el govern podrà adoptar les mesures necessàries per
obligar-la al compliment forçós de les anomenades obligacions…
2. Per a la execució de les mesures previstes... el govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.
… I ja està. Algú creu que això pot funcionar? A part de servir per amenaçar, no serveix per a res més.
Em costa molt entendre per què no avisen que faran servir l’article 8 que diu:
1. Les forces armades … terra mar i aire... tenen com a missió… Defensar la integritat territorial…
I l’article 62 apartat h) diu:
Correspon al rei el comandament suprem de les forces armades.
… veus, aquests articles sí que poden funcionar, perquè tothom sap que l’única manera de convèncer un milió de persones que obeeixin és l’ús de l’exèrcit.
L’ús de les lleis i els tribunals i la policia, pot forçar a obeir una o 10 o 50 persones, però no a mil ni molt menys a un milió.
Com és doncs que ni tan sols el citen l’article 8? No serà que tan sols citar-lo seria mortal de necessitat per l’autoritat que ho fes? La tan vilipendiada Europa faria veure que no ho pot tolerar i no ho toleraria.
Les coses aniran així:
El parlament de Catalunya aprovarà un dia d’aquests el document en qüestió. El Govern de Madrid com diu el 155… farà un requeriment al president de la comunitat autònoma que si aquest president desatent… (no diu quan temps té per atendre’l) etc . etc.
Mentre el president s’ho rumia, ja estarà presentat a mans del tribunal que l’ONU té a La Haia i del tribunal que Europa té a Luxemburg un conflicte de legitimitats entre l’estat espanyol i el parlament de Catalunya, dues institucions legitimades en els seus camps.
En el moment que qualsevol dels dos tribunals accepti a tràmit l’estudi del conflicte el panorama farà un tomb radical.
És probable -i ara especulo més que fins aquí- que ho faci primer el de La Haia, perquè reconeix en la seva declaració dels drets dels pobles el dret d’autogovernar-se, si bé no defineix amb precisió quines condicions mínimes cal que es compleixin. Condicions que molts catalans estem segurs que complim amb escreix.
De totes maneres el procés serà llarg però cada vegada més sòlid. Això sí ens mullarem. Fins on?
Com diuen a Vilanova l’u de gener quan es fa el primer bany de l’any:
Primer nivell fins al turmell.
Nivell segon fins al genoll.
Tercer nivell fins a l’aparell.
I quart nivell fins al clatell.
És a dir que poc o molt tots ens mullarem.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)