De tant en tant algú avisa que Catalunya podria quedar fora de la unió europea. Això és una bestiesa. Sigui quin sigui el resultat del que està passant, a ningú, absolutament a cap dels estats implicats o dels interessos de tota mena comercials, financers, industrials, turístics, l’expulsió de Catalunya els reportaria cap benefici, i el principal perjudicat seria l’estat espanyol perquè el 60% de les seves exportacions a Europa haurien de sortir de la unió europea i tornar-hi a entrar. França seria la segona més perjudicada.
Aquesta amenaça, oblidem-la.
La presó. Diuen que poden tancar a la presó aquell dirigent a qui consideren gran culpable.
Veus, en això reconec que l’estat espanyol té l’oportunitat de triar qui vol que sigui el primer president de la república catalana. No tingueu cap dubte, si algú és empresonat té tots els números a favor. (No ho digueu a ningú, però a mi m’agradaria que fos en Romeva).
No se us ha ocorregut mai pensar per què el senyor Jordi Pujol -mèrits a part- va ser ¡23! anys president de la generalitat. Senzillament perquè va ser empresonat i torturat per l’estat espanyol.
Més llunyà encara, el president Companys, el trenta-quatre, va ser empresonat per l’estat espanyol, i el trenta-sis va guanyar altra vegada. El que va passar quatre anys després, ja forma part dels quaranta anys de crims que l’estat espanyol vol amagar sota la catifa. Diu que hem de girar full. D’acord, però després de llegir-lo. Em penso que més que girar pàgines de la història les volen arrencar.
L’ 1-O no sé què passarà, només sé que no passarà res dolent per a ningú.
Hagi passat el que hagi passat s’iniciarà un llarga sèrie de reunions en les que Catalunya notificarà a l’estat espanyol la seva ferma voluntat de negociar-ho absolutament tot, excepte el seu dret a negociar-ho absolutament tot.
El que hagi passat l’1-O condicionarà el resultat de les negociacions, però no les evitarà. Hi haurà un moderador, un àrbitre i un notari neutrals. Ni del Barça ni del Madrid com fins ara.
Llavors votarem la constitució de la república de Catalunya.
2 de juny de 2017.
dilluns, 3 de juliol del 2017
dijous, 29 de juny del 2017
Escòcia, Quebec?
Sovint sentim i continuarem sentint comparacions entre aquest dos països i Catalunya. Amb raó. Tots tres països volen tenir un estat propi i independent. I els tres ho volen aconseguir per mitjans pacífics i democràtics. Un referèndum.
Hi ha força similituds en els tres casos, però també hi ha diferències.
Tant a Escòcia com al Quebec el promotor del respectiu procés cap a la independència és un únic partit polític, característica que produeix feblesa, per a la pròpia idiosincràsia dels partits polítics democràtics que necessàriament representen una part del poble. Aquells que diuen representar tot el poble són totalitaris.
A Catalunya els defensors de fer un referèndum són tres partits i mig.
Al Quebec defensen amb raó la seva llengua, el francès, de l’amenaça prepotent de l’anglès però si el francès arriba a desaparèixer del Canadà, el francès continuarà sent una de les llengües més poderoses del planeta, mentre que si el català desapareix de Catalunya, desapareix del món sencer.
Podríem assenyalar unes quantes diferències entre Catalunya i els altres dos països. Totes certes i comprovables, però en realitat n’hi ha una d’essencial. Catalunya es vol independitzar d’Espanya i les altres dos, no.
El fet radicalment diferent que marca la voluntat d’alliberament és de què i de qui et vols alliberar.
A la dona que es vol separar del seu marit, ja li pots explicar les bondats dels marits, ella només es vol separar del seu marit i no discuteix com de macos són els altres marits.
Catalunya es vol independitzar de l’estat espanyol i nomes de l’estat espanyol. A tots el opinadors estrangers escoltem-los amb atenció i quan acabin d’opinar els preguntem amb un somriure quants anys han viscut ell i el seu poble com a súbdits de l’estat espanyol.
Ni Escòcia ni Quebec ho tenen fàcil per aconseguir guanyar un referèndum d’independència. Potser els catalans tampoc tindríem fàcil independitzar-nos del Canadà o de Gran Bretanya. Ves a saber.
Però es dóna la casualitat, com la dona que només es vol separar del seu marit, que els catalans només ens volem separar d’Espanya.
I tothom sap que quan s’arriba a aquestes situacions l’única solució civilitzada és cridar un jutge imparcial i negociar-ho tot, excepte el dret a negociar-ho tot.
Hi ha força similituds en els tres casos, però també hi ha diferències.
Tant a Escòcia com al Quebec el promotor del respectiu procés cap a la independència és un únic partit polític, característica que produeix feblesa, per a la pròpia idiosincràsia dels partits polítics democràtics que necessàriament representen una part del poble. Aquells que diuen representar tot el poble són totalitaris.
A Catalunya els defensors de fer un referèndum són tres partits i mig.
Al Quebec defensen amb raó la seva llengua, el francès, de l’amenaça prepotent de l’anglès però si el francès arriba a desaparèixer del Canadà, el francès continuarà sent una de les llengües més poderoses del planeta, mentre que si el català desapareix de Catalunya, desapareix del món sencer.
Podríem assenyalar unes quantes diferències entre Catalunya i els altres dos països. Totes certes i comprovables, però en realitat n’hi ha una d’essencial. Catalunya es vol independitzar d’Espanya i les altres dos, no.
El fet radicalment diferent que marca la voluntat d’alliberament és de què i de qui et vols alliberar.
A la dona que es vol separar del seu marit, ja li pots explicar les bondats dels marits, ella només es vol separar del seu marit i no discuteix com de macos són els altres marits.
Catalunya es vol independitzar de l’estat espanyol i nomes de l’estat espanyol. A tots el opinadors estrangers escoltem-los amb atenció i quan acabin d’opinar els preguntem amb un somriure quants anys han viscut ell i el seu poble com a súbdits de l’estat espanyol.
Ni Escòcia ni Quebec ho tenen fàcil per aconseguir guanyar un referèndum d’independència. Potser els catalans tampoc tindríem fàcil independitzar-nos del Canadà o de Gran Bretanya. Ves a saber.
Però es dóna la casualitat, com la dona que només es vol separar del seu marit, que els catalans només ens volem separar d’Espanya.
I tothom sap que quan s’arriba a aquestes situacions l’única solució civilitzada és cridar un jutge imparcial i negociar-ho tot, excepte el dret a negociar-ho tot.
dissabte, 24 de juny del 2017
Un parell de detalls.
A mi no em semblen detalls petits sinó molt significatius. Un parell de característiques, si voleu no extraordinàries, però molt fortes, a part de la ja molt comentada amplitud de l’espectre social.
La primera és la alta, molt alta presència de dones a primera línia, en totes les ideologies compromeses en el procés. Des de l’inici amb dues dones extraordinàries com la Muriel Casals i la Carme Forcadell, ara hi ha una llarga llista de dones que tots coneixem, en totes i cadascuna de les formacions actives. I no oblidem que la dona genera seguretat.
La segona característica es l’absència d’un líder carismàtic. En realitat, si bé hi ha més d’un líder, i sobretot uns quants líders que han compromès la seva carrera, la seva credibilitat i potser altres qüestions personals importants, al meu entendre no n`hi cap de carismàtic. No correm els risc que la desaparició d’una sola persona -és tan fàcil anul•lar un sol home- faci trontollar la decisió d’un milió.
En realitat les dues característiques es reforcen una a l’altra i donen al conjunt una coherència força singular. La presència de dones i l’absència de Gran Líder, incrementa el to pacífic de tota acció i augmenta la necessitat de diàleg intern.
Deixeu-me repetir. Catalunya compleix sobradament tots els paràmetres exigibles a un estat independent. Catalunya vol ser i pot ser un exemple d’una manera de fer el camí cap a la plenitud que tan de bo imitin una munió de pobles que desitgen el mateix.
M’atreveixo a dir que tenim obligació d’aconseguir-ho.
23 de juny de 2017 amb el soroll dels petards de les revetlles de fons.
La primera és la alta, molt alta presència de dones a primera línia, en totes les ideologies compromeses en el procés. Des de l’inici amb dues dones extraordinàries com la Muriel Casals i la Carme Forcadell, ara hi ha una llarga llista de dones que tots coneixem, en totes i cadascuna de les formacions actives. I no oblidem que la dona genera seguretat.
La segona característica es l’absència d’un líder carismàtic. En realitat, si bé hi ha més d’un líder, i sobretot uns quants líders que han compromès la seva carrera, la seva credibilitat i potser altres qüestions personals importants, al meu entendre no n`hi cap de carismàtic. No correm els risc que la desaparició d’una sola persona -és tan fàcil anul•lar un sol home- faci trontollar la decisió d’un milió.
En realitat les dues característiques es reforcen una a l’altra i donen al conjunt una coherència força singular. La presència de dones i l’absència de Gran Líder, incrementa el to pacífic de tota acció i augmenta la necessitat de diàleg intern.
Deixeu-me repetir. Catalunya compleix sobradament tots els paràmetres exigibles a un estat independent. Catalunya vol ser i pot ser un exemple d’una manera de fer el camí cap a la plenitud que tan de bo imitin una munió de pobles que desitgen el mateix.
M’atreveixo a dir que tenim obligació d’aconseguir-ho.
23 de juny de 2017 amb el soroll dels petards de les revetlles de fons.
dilluns, 19 de juny del 2017
No hi ha cap més remei.
Cap govern espanyol, cap partit polític ni cap president, pot fer una proposta política, que sigui simultàniament acceptada per una majoria suficient d’espanyols per una banda i de catalans per l’altra.
Una proposta d’aquest tipus només la podria fer alguna persona o grup que no depengués de les urnes per governar, i això no és democràcia.
No hi ha cap més remei que fer un referèndum.
L’estat el pot dificultar, el pot endarrerir, però no té a les mans cap altre instrument per resoldre el conflicte. I el govern de Catalunya tampoc té cap altre instrument. Quan els conflictes desborden els límits de la política, els polítics el màxim que poden fer és no empitjorar-los.
No hi ha cap altra solució que donar la veu als ciutadans. Les altres solucions històricament aplicades empitjoren el conflicte.
Els dirigents politics dels estats europeus necessàriament han de dir en públic que és un tema exclusivament intern d’Espanya. Admetre una altra realitat posa en qüestió la totalitat de les sobiranies europees i no europees.
Només escoltant aquests dies les paraules del nou-vell secretari general del PSOE al mateix temps que les del poderós Guerra, aquell que amb el seu gracejo andaluz, que tan ens fa riure als catalans, ens va explicar com de lluent havia deixat l’estatut aprovat pel 85% dels parlamentaris catalans, fins al punt que es va guanyar el merescut títol de: su graciosa alteza Gran cepillador del reino. Es veu que aprofitant l’article 155 ara quan expulsin el Puigdemont li agradaria ocupar el seu lloc. Això sí amb el permís de Pedro Sánchez que ens estima molt.
Quan estudiàvem matemàtiques de baix consum ens explicaven que un mètode per resoldre problemes era per reducció a l’absurd. Quan totes les solucions que sabíem imaginar, menys una, portaven a l’absurd, calia aplicar aquella solució.
La imaginació en política també té uns límits. Temporals territorials i culturals. Que són els límits que tenim els Homes i els Pobles.
Una proposta d’aquest tipus només la podria fer alguna persona o grup que no depengués de les urnes per governar, i això no és democràcia.
No hi ha cap més remei que fer un referèndum.
L’estat el pot dificultar, el pot endarrerir, però no té a les mans cap altre instrument per resoldre el conflicte. I el govern de Catalunya tampoc té cap altre instrument. Quan els conflictes desborden els límits de la política, els polítics el màxim que poden fer és no empitjorar-los.
No hi ha cap altra solució que donar la veu als ciutadans. Les altres solucions històricament aplicades empitjoren el conflicte.
Els dirigents politics dels estats europeus necessàriament han de dir en públic que és un tema exclusivament intern d’Espanya. Admetre una altra realitat posa en qüestió la totalitat de les sobiranies europees i no europees.
Només escoltant aquests dies les paraules del nou-vell secretari general del PSOE al mateix temps que les del poderós Guerra, aquell que amb el seu gracejo andaluz, que tan ens fa riure als catalans, ens va explicar com de lluent havia deixat l’estatut aprovat pel 85% dels parlamentaris catalans, fins al punt que es va guanyar el merescut títol de: su graciosa alteza Gran cepillador del reino. Es veu que aprofitant l’article 155 ara quan expulsin el Puigdemont li agradaria ocupar el seu lloc. Això sí amb el permís de Pedro Sánchez que ens estima molt.
Quan estudiàvem matemàtiques de baix consum ens explicaven que un mètode per resoldre problemes era per reducció a l’absurd. Quan totes les solucions que sabíem imaginar, menys una, portaven a l’absurd, calia aplicar aquella solució.
La imaginació en política també té uns límits. Temporals territorials i culturals. Que són els límits que tenim els Homes i els Pobles.
divendres, 16 de juny del 2017
La llei és la llei.
L’instrument que més aviat va tenir l’Home per crear cultura va ser la paraula. També molt aviat la paraula es va convertir en eina de poder.
La paraula es va petrificar. Es va convertir en lleis. Recordeu l’anomenat Codi d’Hammurabi o les dues pedrotes que va baixar Moisès del Sinai.
La llei és la paraula petrificada. El que pretenia aconseguir aquella persona o aquell grup dominador és que la seva voluntat de domini fos eterna.
A l’inconscient de la humanitat es va anar introduint molt aviat aquesta veritat, fins i tot els romans que ja no escrivien les lleis sobre pedra ens recordaven; Dura lex, sed lex. És a dir; La llei és la llei.
Per desgràcia dels autors de les lleis es pot afirmar que la immensa majoria de totes les lleis que, emperadors, reis, papes, legisladors de qualsevol mena, hagin escrit, el vent de la història ha convertit la pedra en sorra.
Boris Cyrulnik, neuròleg i psicòleg escriu: “Es pot matar sense odi quan un se sotmet a la convicció delirant que la llei és la llei. L’explicació que es dóna sempre és la mateixa: “ Jo em limito a complir i a fer complir la llei”.
Doncs, bé, jo no sóc cap revolucionari, i crec que les lleis s’han de complir.
Però... voler-les mantenir amb l’únic argument que la llei és la llei, és clarament autoritarisme heretat de velles -potser no tan velles- actituds mentals.
Durant els 40 anys d’espanyolització intensiva -que tan agrada al senyor Wert que en pau descansi i al senyor Rivera que no descansa en pau– en el llibre d’Història d’Espanya se’ns explicava que Torquemada era -deia textualment- un juez justo aunque severo.
Que durant el mandat d’aquest home, tres mil -més o menys- persones morissin cremades en autos de fe, potser era propi de fa 500 anys, però que l’any 1950 quan a Torquemada feia segles que a Europa se l’havia condemnat moralment per crims contra la humanitat, s’ensenyés al batxillerat espanyol que era un juez justo només s’explica per la gran dificultat que tenen algunes cultures socials per evolucionar a la velocitat necessària per no perdre el tren de la història.
Si el poder dominant espanyol no entén -val a dir que poques vegades ho ha entès- els senyals de canvi que nítidament rep, només queda un camí, dir adéu a tots els jueces justos aunque severos.
La paraula es va petrificar. Es va convertir en lleis. Recordeu l’anomenat Codi d’Hammurabi o les dues pedrotes que va baixar Moisès del Sinai.
La llei és la paraula petrificada. El que pretenia aconseguir aquella persona o aquell grup dominador és que la seva voluntat de domini fos eterna.
A l’inconscient de la humanitat es va anar introduint molt aviat aquesta veritat, fins i tot els romans que ja no escrivien les lleis sobre pedra ens recordaven; Dura lex, sed lex. És a dir; La llei és la llei.
Per desgràcia dels autors de les lleis es pot afirmar que la immensa majoria de totes les lleis que, emperadors, reis, papes, legisladors de qualsevol mena, hagin escrit, el vent de la història ha convertit la pedra en sorra.
Boris Cyrulnik, neuròleg i psicòleg escriu: “Es pot matar sense odi quan un se sotmet a la convicció delirant que la llei és la llei. L’explicació que es dóna sempre és la mateixa: “ Jo em limito a complir i a fer complir la llei”.
Doncs, bé, jo no sóc cap revolucionari, i crec que les lleis s’han de complir.
Però... voler-les mantenir amb l’únic argument que la llei és la llei, és clarament autoritarisme heretat de velles -potser no tan velles- actituds mentals.
Durant els 40 anys d’espanyolització intensiva -que tan agrada al senyor Wert que en pau descansi i al senyor Rivera que no descansa en pau– en el llibre d’Història d’Espanya se’ns explicava que Torquemada era -deia textualment- un juez justo aunque severo.
Que durant el mandat d’aquest home, tres mil -més o menys- persones morissin cremades en autos de fe, potser era propi de fa 500 anys, però que l’any 1950 quan a Torquemada feia segles que a Europa se l’havia condemnat moralment per crims contra la humanitat, s’ensenyés al batxillerat espanyol que era un juez justo només s’explica per la gran dificultat que tenen algunes cultures socials per evolucionar a la velocitat necessària per no perdre el tren de la història.
Si el poder dominant espanyol no entén -val a dir que poques vegades ho ha entès- els senyals de canvi que nítidament rep, només queda un camí, dir adéu a tots els jueces justos aunque severos.
dissabte, 10 de juny del 2017
Tripulació, passatge i sala de màquines.
La tripulació, amb el capità al davant, assumeixen la responsabilitat de conduir el passatge des d’on vol marxar fins allà on vol anar. Ni la tripulació ni el capità són responsables d’on els passatgers volen marxar o anar.
A més de confiar en la tripulació el passatger està tranquil perquè sap que més enllà de totes aquelles persones, (a les que veu), que guien i condueixen, aquell enorme transatlàntic, hi ha una munió de grups, (als que no veu o veu molt poc), encarregats del bon funcionament de la sala de màquines.
Hi ha grups d’economistes que estan treballant a fons per a la bona marxa de la nau. Jo, passatger, no tinc prou coneixements d’economia, però confio plenament en ells.
Hi ha grups de juristes que estan treballant a fons per a la bona marxa de la nau. Jo, passatger, no tinc prou coneixements legals, però confio en ells.
Hi ha persones i grups d’especialistes en transports i infraestructures... hi ha grups d’empresaris compromesos.
Hi ha escriptors, periodistes, esportistes, actors i cantants… i segur que me’n deixo un fotimer. Hi ha compromesos especialistes de primer ordre en el funcionament de totes les eines, excepte una: les armes. Passi el que passi , les armes , no. Nosaltres, no.
Gairebé tots els estats actuals independents jurídicament acceptats, gairebé totes les fronteres tan ben dibuixades als mapes, són resultats de fets armats, antics o moderns. Guerres, revolucions, matances, magnicidis han acabat definint quin país té dret a tenir un estat propi i sobirà.
Vistes les partides de naixement de la gran majoria d’estats actuals es fa comprensible el galdós panorama universal.
A la nostra sala de màquines no hi caben eines de matar però hi ha tota classe d’especialistes en l’ús de totes les altres eines. És una realitat.
L’Estat espanyol no veu o no vol veure aquesta realitat i insisteix en donar tota la culpa al capità del vaixell i a tot estirar al contramestre.
Segurament sap que una persona sempre és fàcil d’eliminar i no vol saber que és tot un poble que cal fer callar.
Existeixen alguns grups de catalans que treballen a l’estranger entre els que hi ha internacionalment reconeguts economistes, juristes i informadors que han adoptat el nom de col•lectiu de… suposo per evitar interferències del Margallo de torn.
Recordem el nom de tres d’aquests col•lectius: Wilson, Emma, Praga.
Gràcies amics, coneguts i desconeguts.
Amb el ple convenciment que gràcies a la solidesa del projecte i a la seva bondat intrínseca, superarà les més que probables interferències externes.
Repeteixo, ni urgències, ni pors. Podem ser un exemple, per a altres pobles que busquen ser lliures i que cada dia n’hi haurà més.
7 de juny de 2017.
A més de confiar en la tripulació el passatger està tranquil perquè sap que més enllà de totes aquelles persones, (a les que veu), que guien i condueixen, aquell enorme transatlàntic, hi ha una munió de grups, (als que no veu o veu molt poc), encarregats del bon funcionament de la sala de màquines.
Hi ha grups d’economistes que estan treballant a fons per a la bona marxa de la nau. Jo, passatger, no tinc prou coneixements d’economia, però confio plenament en ells.
Hi ha grups de juristes que estan treballant a fons per a la bona marxa de la nau. Jo, passatger, no tinc prou coneixements legals, però confio en ells.
Hi ha persones i grups d’especialistes en transports i infraestructures... hi ha grups d’empresaris compromesos.
Hi ha escriptors, periodistes, esportistes, actors i cantants… i segur que me’n deixo un fotimer. Hi ha compromesos especialistes de primer ordre en el funcionament de totes les eines, excepte una: les armes. Passi el que passi , les armes , no. Nosaltres, no.
Gairebé tots els estats actuals independents jurídicament acceptats, gairebé totes les fronteres tan ben dibuixades als mapes, són resultats de fets armats, antics o moderns. Guerres, revolucions, matances, magnicidis han acabat definint quin país té dret a tenir un estat propi i sobirà.
Vistes les partides de naixement de la gran majoria d’estats actuals es fa comprensible el galdós panorama universal.
A la nostra sala de màquines no hi caben eines de matar però hi ha tota classe d’especialistes en l’ús de totes les altres eines. És una realitat.
L’Estat espanyol no veu o no vol veure aquesta realitat i insisteix en donar tota la culpa al capità del vaixell i a tot estirar al contramestre.
Segurament sap que una persona sempre és fàcil d’eliminar i no vol saber que és tot un poble que cal fer callar.
Existeixen alguns grups de catalans que treballen a l’estranger entre els que hi ha internacionalment reconeguts economistes, juristes i informadors que han adoptat el nom de col•lectiu de… suposo per evitar interferències del Margallo de torn.
Recordem el nom de tres d’aquests col•lectius: Wilson, Emma, Praga.
Gràcies amics, coneguts i desconeguts.
Amb el ple convenciment que gràcies a la solidesa del projecte i a la seva bondat intrínseca, superarà les més que probables interferències externes.
Repeteixo, ni urgències, ni pors. Podem ser un exemple, per a altres pobles que busquen ser lliures i que cada dia n’hi haurà més.
7 de juny de 2017.
divendres, 2 de juny del 2017
Sense pors i sense urgències.
Plena confiança amb nosaltres mateixos. Nosaltres no fallarem perquè tenim massa a perdre si fallem i tenim molt a guanyar mantenint-nos ferms.
Entre aquest nosaltres queden inclosos tots aquells, des de Puigdemont fins a Nuet que han mostrat la cara descoberta i han donat el seu nom i cognom a totes les fiscalies hagudes i per haver. I també hi sóc jo, és a dir, mitja milionèsima del nosaltres.
Gens ni mica de por, perquè no poden usar l’únic instrument de poder eficaç que té un estat per aturar un poble decidit, digui el que digui la senyora Cospedal i l’article 8.1 de la santa constitució espanyola. L’última vegada que Espanya ho va fer, el 1936, va tardar més de 50 anys a ser acceptada per Europa.
De moment el senyor Rajoy diu que ell no està per a chismes, que governar és una cosa molt difícil i que un dia d’aquests ho provarà de fer.
Una mica de pressa per donar el primer pas sí que en tenim, però cap urgència pel passos següents. “Quanta més pressa tinguem, més a poc a poc ens hem de vestir”, em deia la mare. Per bastir amb solidesa, cal un bon projecte. I el tenim.
El mur que semblava insalvable, cada vegada trontolla més. Recordeu la dita xinesa: Quan un mur amenaça ruïna, et serà fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer.
Allò que volem construir -i sobretot com ho volem construir- és extraordinari. Ho sabrem fer i ho farem.
31 de maig de 2017.
Entre aquest nosaltres queden inclosos tots aquells, des de Puigdemont fins a Nuet que han mostrat la cara descoberta i han donat el seu nom i cognom a totes les fiscalies hagudes i per haver. I també hi sóc jo, és a dir, mitja milionèsima del nosaltres.
Gens ni mica de por, perquè no poden usar l’únic instrument de poder eficaç que té un estat per aturar un poble decidit, digui el que digui la senyora Cospedal i l’article 8.1 de la santa constitució espanyola. L’última vegada que Espanya ho va fer, el 1936, va tardar més de 50 anys a ser acceptada per Europa.
De moment el senyor Rajoy diu que ell no està per a chismes, que governar és una cosa molt difícil i que un dia d’aquests ho provarà de fer.
Una mica de pressa per donar el primer pas sí que en tenim, però cap urgència pel passos següents. “Quanta més pressa tinguem, més a poc a poc ens hem de vestir”, em deia la mare. Per bastir amb solidesa, cal un bon projecte. I el tenim.
El mur que semblava insalvable, cada vegada trontolla més. Recordeu la dita xinesa: Quan un mur amenaça ruïna, et serà fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer.
Allò que volem construir -i sobretot com ho volem construir- és extraordinari. Ho sabrem fer i ho farem.
31 de maig de 2017.
dimecres, 17 de maig del 2017
Per què no? De Miquel Roca i Junyent.
Ha recaigut a les meves mans el llibre que amb aquest títol va escriure i publicar l’any 1982 ara fa just 35 anys el senyor Miquel Roca i Junyent.
Afegia al títol: Una proposta catalana per a la modernització de l’estat.
Com a conseqüència de l’estrany cop militar de l’any anterior, les forces dominants a l’estat espanyol van fer el primer pas enrere significatiu contra el més petit signe de descentralització, insinuat a la constitució tot just estrenada. LOAPA i altres mamandurries, que diria aquella.
El senyor Roca escriu: ¿És que no és trist, veure com -un cop més a la història d’Espanya- es pretenia sacrificar l’autonomia de Catalunya amb l’excusa de consolidar ( ¿ ? ) la democràcia espanyola?
El senyor Roca ho va intentar. El fracàs va ser tan gros com el projecte Castor.
No sé si ell ha trobat resposta personal al seu: Per què no?
La resposta estava al pròleg del mateix llibre escrit per Jordi Pujol: Ser catalans és la nostre manera de ser espanyols. Deia tot lloant i animant Roca.
Aquí rau el nucli dur del problema, per què Ser espanyol no admet variants. Per això resulta evident que només hi ha una solució del problema. Cadascú a casa seva i internet a la de tots. Les altres propostes porten a l’absurd.
Aquest problema, que tan clarament veiem molts catalans, és en realitat força universal i ha estat estudiat a fons per Arjun Appadurai, antropòleg nascut a Bombay i professor a diverses universitats americanes i europees. En el seu llibre: El rebuig de les minories defineix com a identitats predatòries aquelles que per a la seva construcció social i mobilització necessiten l’extinció d’altres categories socials properes.
Passen a ser d’identitat majoritària a identitat nacional però pateixen l’angoixa d’allò incomplet. En certa manera creuen com diu el proverbi xinés: encara que la taca estigui només en una màniga és tota la túnica que està tacada.
Exemples d’aquestes situacions de puresa frustrada se’n troben a tot el món i en molts moments històrics. La majoria de les vegades el poder dominant ha intentat solucionar el problema violentament. Els casos extrems estan en la memòria de tothom. Mai han resolt el problema.
Sé perfectament que el tema és molt complexe. Sé que el perill de passar de víctima a botxí existeix.
Però també sé quina és la situació actual de Catalunya i quina és l’única solució acceptable: que ho decideixin els ciutadans de Catalunya. I si és l’única solució acceptable, és l’única possible de pensar.
12 de maig de 2017.
Afegia al títol: Una proposta catalana per a la modernització de l’estat.
Com a conseqüència de l’estrany cop militar de l’any anterior, les forces dominants a l’estat espanyol van fer el primer pas enrere significatiu contra el més petit signe de descentralització, insinuat a la constitució tot just estrenada. LOAPA i altres mamandurries, que diria aquella.
El senyor Roca escriu: ¿És que no és trist, veure com -un cop més a la història d’Espanya- es pretenia sacrificar l’autonomia de Catalunya amb l’excusa de consolidar ( ¿ ? ) la democràcia espanyola?
El senyor Roca ho va intentar. El fracàs va ser tan gros com el projecte Castor.
No sé si ell ha trobat resposta personal al seu: Per què no?
La resposta estava al pròleg del mateix llibre escrit per Jordi Pujol: Ser catalans és la nostre manera de ser espanyols. Deia tot lloant i animant Roca.
Aquí rau el nucli dur del problema, per què Ser espanyol no admet variants. Per això resulta evident que només hi ha una solució del problema. Cadascú a casa seva i internet a la de tots. Les altres propostes porten a l’absurd.
Aquest problema, que tan clarament veiem molts catalans, és en realitat força universal i ha estat estudiat a fons per Arjun Appadurai, antropòleg nascut a Bombay i professor a diverses universitats americanes i europees. En el seu llibre: El rebuig de les minories defineix com a identitats predatòries aquelles que per a la seva construcció social i mobilització necessiten l’extinció d’altres categories socials properes.
Passen a ser d’identitat majoritària a identitat nacional però pateixen l’angoixa d’allò incomplet. En certa manera creuen com diu el proverbi xinés: encara que la taca estigui només en una màniga és tota la túnica que està tacada.
Exemples d’aquestes situacions de puresa frustrada se’n troben a tot el món i en molts moments històrics. La majoria de les vegades el poder dominant ha intentat solucionar el problema violentament. Els casos extrems estan en la memòria de tothom. Mai han resolt el problema.
Sé perfectament que el tema és molt complexe. Sé que el perill de passar de víctima a botxí existeix.
Però també sé quina és la situació actual de Catalunya i quina és l’única solució acceptable: que ho decideixin els ciutadans de Catalunya. I si és l’única solució acceptable, és l’única possible de pensar.
12 de maig de 2017.
dilluns, 8 de maig del 2017
Mano tendida.
Diuen i repeteixen. La senyora Santamaria ve a Catalunya amb la mà estesa cap a nosaltres. Molt bé senyora, ara sense fer cap moviment brusc, poc a poc deixi la pistola a terra i amb una graciosa patadeta allunyi-la una mica de res.
Ara ja podem parlar. Per on vol que comencem?
Jo començaria per… no això no interessa ningú. Digui vostè… vol dir que el que diu s’entén? És a dir que… No dona no… doncs miri… deixi la pistola tranqui-la que nosaltres…
I si ho deixéssim córrer. Vull dir, això de parlar, perquè em sembla molt que no tenim res a dir-nos.
Ja que és aquí m’agradaria fer-li una pregunta tot i que sé que ni pot, ni vol, ni sap contestar-la. De veritat creuen que amb el que estan fent arribaran a algun lloc? Què dimonis creuen que passarà? S’adonen que l’única eina que tenen a les mans perquè acabi com vostès desitgen és l’exèrcit?
De vegades penso que saben perfectament com acabarà i que l’únic que pretenen és guanyar temps, endarrerir-ho perquè quan passi ja no els agafi a vostès a primera fila. Allò que el seu… (adjectius de lliure disposició) cap de fila diu i repeteix “Mientras yo sea presidente….” Després , ja s’apanyaran.
Au senyora, ja pot agafar la pistola, que tots sabem que no està carregada. I quan vegi el seu cap digui-li que no continuï parlant només d’Estabilidad.
Que el que el país necessita és estabilitat, que el que Europa demana és estabilitat, que els mercats sobretot volen... això mateix. Expliqui-li que aquesta sobredosi d’estabilitat té un nom: Immobilisme.
Perquè nosaltres anem passant, i no ens convé que vostès es quedin massa enrere.
Ara ja podem parlar. Per on vol que comencem?
Jo començaria per… no això no interessa ningú. Digui vostè… vol dir que el que diu s’entén? És a dir que… No dona no… doncs miri… deixi la pistola tranqui-la que nosaltres…
I si ho deixéssim córrer. Vull dir, això de parlar, perquè em sembla molt que no tenim res a dir-nos.
Ja que és aquí m’agradaria fer-li una pregunta tot i que sé que ni pot, ni vol, ni sap contestar-la. De veritat creuen que amb el que estan fent arribaran a algun lloc? Què dimonis creuen que passarà? S’adonen que l’única eina que tenen a les mans perquè acabi com vostès desitgen és l’exèrcit?
De vegades penso que saben perfectament com acabarà i que l’únic que pretenen és guanyar temps, endarrerir-ho perquè quan passi ja no els agafi a vostès a primera fila. Allò que el seu… (adjectius de lliure disposició) cap de fila diu i repeteix “Mientras yo sea presidente….” Després , ja s’apanyaran.
Au senyora, ja pot agafar la pistola, que tots sabem que no està carregada. I quan vegi el seu cap digui-li que no continuï parlant només d’Estabilidad.
Que el que el país necessita és estabilitat, que el que Europa demana és estabilitat, que els mercats sobretot volen... això mateix. Expliqui-li que aquesta sobredosi d’estabilitat té un nom: Immobilisme.
Perquè nosaltres anem passant, i no ens convé que vostès es quedin massa enrere.
divendres, 5 de maig del 2017
Optimisme? No, Història.
Posem dels últims cent anys, més o menys. I una mica per sobre.
A principis del segle passat va començar a quallar amb força la voluntat de dur a la política el fet diferencial que molts catalans sentien respecte a la resta d’espanyols.
Van aconseguir que el govern de Madrid acceptés que les Diputacions provincials -única institució política acceptada a Espanya a part de l’estat des de feia un segle- es mancomunessin entre si per compartir algunes poques competències.
Només Catalunya va posar en pràctica la Mancomunitat de les quatre diputacions pròpies. Unes quantes carreteres noves -als anys quaranta de l’actual passeig de Valldaura que a casa en dèiem la carretera nova- i sobretot una potent empenta en el món de l’educació. L’escola activa, la Dra. Montessori, etc.
Poquet però era massa per a les arcaiques forces dominants a Madrid. Cop d’estat militar. Primo de Rivera. La Mancomunitat enterrada. Havia durat una dotzena d’anys escassos.
Aquesta dictadura tampoc va durar gaire.
Els catalans ara ja no es conformaven amb una nova Mancomunitat. Volien un Estatut d’autonomia. Retallat, però el van aconseguir. Teníem Generalitat de Catalunya.
Allò era massa i la nova dictadura -aquesta era la bona- va anular l’Estatut, va assassinar el president de la Generalitat, va prohibir el català -encara que algun estúpid de primera fila ho negui- i molts espanyols es van creure que havien resolt per sempre el problema catalán.
Els dictadors moren un dia però a la ideologia que els ha mantingut al poder li costa molt més morir.
La desaparició d’un dictador sempre és un pas endavant en direcció a la democràcia. Però amb un pas sol no n’hi ha prou.
I els catalans tornen a insistir, i ara l’Estatut que volen ja exigeix més competències que l’anterior. Retallat i tot torna a ser massa per a les forces dominants a Madrid, de dretes o d’esquerres tant hi fa. Pels catalans torna a ser massa poc i decideixen -ja som al segle 21- fer-ne un de nou.
Surt un paio a Madrid que diu que donarà suport a l’Estatut que aprovi el parlament de Catalunya. Innocència? Ignorància? Estupidesa? Mala fe?
Vés a saber. Com que això ha passat fa quatre dies i està molt fresc a la memòria, escurço.
Allò que era inevitable que passés ha passat.
Cada vegada que Madrid ha concedit una mica no ha tardat gens a tornar-ho a prendre, esperant que el català es resigni, tal i com ens educaven per ser bons cristians, quan se’ns moria un fill; Déu me’l va donar i Déu me l’ha pres.
Però resulta que aquí no som gaire bons creients, i si algú ens en pren cinc la propera vegada en voldran el doble i així narinant que deia la Trinca.
Això és el que volia dir, que ara hem arribat al final d’aquesta història que ha avançat a empentes però que ha avançat.
No hi ha cap altra solució. INDEPENDÈNCIA.
Després ho pactarem tot, amb els veïns del nord, sud, est i oest que com deia em sembla que Brassens, crucifiquen la Terra.
A principis del segle passat va començar a quallar amb força la voluntat de dur a la política el fet diferencial que molts catalans sentien respecte a la resta d’espanyols.
Van aconseguir que el govern de Madrid acceptés que les Diputacions provincials -única institució política acceptada a Espanya a part de l’estat des de feia un segle- es mancomunessin entre si per compartir algunes poques competències.
Només Catalunya va posar en pràctica la Mancomunitat de les quatre diputacions pròpies. Unes quantes carreteres noves -als anys quaranta de l’actual passeig de Valldaura que a casa en dèiem la carretera nova- i sobretot una potent empenta en el món de l’educació. L’escola activa, la Dra. Montessori, etc.
Poquet però era massa per a les arcaiques forces dominants a Madrid. Cop d’estat militar. Primo de Rivera. La Mancomunitat enterrada. Havia durat una dotzena d’anys escassos.
Aquesta dictadura tampoc va durar gaire.
Els catalans ara ja no es conformaven amb una nova Mancomunitat. Volien un Estatut d’autonomia. Retallat, però el van aconseguir. Teníem Generalitat de Catalunya.
Allò era massa i la nova dictadura -aquesta era la bona- va anular l’Estatut, va assassinar el president de la Generalitat, va prohibir el català -encara que algun estúpid de primera fila ho negui- i molts espanyols es van creure que havien resolt per sempre el problema catalán.
Els dictadors moren un dia però a la ideologia que els ha mantingut al poder li costa molt més morir.
La desaparició d’un dictador sempre és un pas endavant en direcció a la democràcia. Però amb un pas sol no n’hi ha prou.
I els catalans tornen a insistir, i ara l’Estatut que volen ja exigeix més competències que l’anterior. Retallat i tot torna a ser massa per a les forces dominants a Madrid, de dretes o d’esquerres tant hi fa. Pels catalans torna a ser massa poc i decideixen -ja som al segle 21- fer-ne un de nou.
Surt un paio a Madrid que diu que donarà suport a l’Estatut que aprovi el parlament de Catalunya. Innocència? Ignorància? Estupidesa? Mala fe?
Vés a saber. Com que això ha passat fa quatre dies i està molt fresc a la memòria, escurço.
Allò que era inevitable que passés ha passat.
Cada vegada que Madrid ha concedit una mica no ha tardat gens a tornar-ho a prendre, esperant que el català es resigni, tal i com ens educaven per ser bons cristians, quan se’ns moria un fill; Déu me’l va donar i Déu me l’ha pres.
Però resulta que aquí no som gaire bons creients, i si algú ens en pren cinc la propera vegada en voldran el doble i així narinant que deia la Trinca.
Això és el que volia dir, que ara hem arribat al final d’aquesta història que ha avançat a empentes però que ha avançat.
No hi ha cap altra solució. INDEPENDÈNCIA.
Després ho pactarem tot, amb els veïns del nord, sud, est i oest que com deia em sembla que Brassens, crucifiquen la Terra.
divendres, 21 d’abril del 2017
Això pinta bé.
Les coses podrien anar ben bé així.
El parlament de Catalunya convoca el referèndum pel diumenge 10 de setembre d’enguany. Acordat, no acordat, amb urnes de cartró o de plàstic. És indiferent que s’assembli jurídicament molt o poc al 9-N, perquè allò que serà radicalment diferent serà l’espectador.
El 9-N va ser un assaig general sense públic, el 10-S la sala estarà plena a vessar. Encara que la representació sigui la mateixa allò que genera èxit o fracàs és la presència de poc o molt públic. I això està garantit. Sabem el valor d’una imatge, i sabem que res és més poderós que la seva difusió. Hi ha tres possibilitats que per ordre decreixent de probabilitat són:
Possibilitat 1.- L’estat espanyol impedeix per la força o com sigui que el dia 10 es posin urnes. L’endemà és dia 11 de Setembre. L’atenció del públic internacional està garantida. Us haig de dir que aquell dia encara que la espondilolisis m’ataqui la cama amb traïdoria aniré amb entusiasme on calgui. Les manifestacions fetes fins ara semblaran de fireta.
Possibilitat 2.- Es fa la votació i guanya el sí amb claredat. L’endemà em quedaré a casa mirant tres televisions a l’hora. TV 3 ,la meva. Euronews, la nostra. I qualsevol de les seves. El que passi després ja no té gaire importància.
Possibilitat 3.- Es fa la votació i no guanya cap opció amb claredat. Ara faré un acte de confiança, gens forçat en la capacitat demostrada dels Puigdemont, Junqueras, Romeva, i un llarguíssim etc.
Sempre m`ha fet riure allò tan repetit que els dirigents catalans tenen una especialitat congènita per barallar-se i fer fracassar el procés.
Mireu.
Quan els anys 40 del segle passat els jueus lluitaven per la independència d’Israel existien diversos grups que no s’estimaven gaire entre sí. Un d’ells l’Irgun va enviar el vaixell Altalena amb carregament d’armes des de França cap a Israel. En arribar a Tel Aviv un altre grup de jueus, la Haganah va atacar el vaixell, el va enfonsar i van morir nombrosos jueus. El líder de l’Irgun es deia Menahen Begin i el de l a Haganah, Ben Gurion. Israel va aconseguir la independència, i Ben Gurion i Menahen Begin, han passat a la Història com dos herois del poble jueu.
A principis del segle passat, Irlanda lluitava per la independència d’Anglaterra. Hi havia diversos grups rebels i diversos líders. Un d’ells Michael Collins del Sinn Fein va morir el 1922 en una emboscada. Eamon de Valera que després va ser president de la República d’Irlanda mai es va treure de sobre l’ombra de la sospita d’aquell fet.
Gandhi i Jinnah no s’entenien ni amb fum de sabatots. Índia i Pakistan independents d’una tacada. Etc. etc.
Per poca història que llegiu veureu que l’Harmonia que impera entre els actors del procés català és excepcional. Hi ha poques ideologies més allunyades que les de Convergència i de la Cup, però l’Artur i el David es van abraçar al parlament.
Cap dels dos està a primera fila, però l’abraçada sí.
El parlament de Catalunya convoca el referèndum pel diumenge 10 de setembre d’enguany. Acordat, no acordat, amb urnes de cartró o de plàstic. És indiferent que s’assembli jurídicament molt o poc al 9-N, perquè allò que serà radicalment diferent serà l’espectador.
El 9-N va ser un assaig general sense públic, el 10-S la sala estarà plena a vessar. Encara que la representació sigui la mateixa allò que genera èxit o fracàs és la presència de poc o molt públic. I això està garantit. Sabem el valor d’una imatge, i sabem que res és més poderós que la seva difusió. Hi ha tres possibilitats que per ordre decreixent de probabilitat són:
Possibilitat 1.- L’estat espanyol impedeix per la força o com sigui que el dia 10 es posin urnes. L’endemà és dia 11 de Setembre. L’atenció del públic internacional està garantida. Us haig de dir que aquell dia encara que la espondilolisis m’ataqui la cama amb traïdoria aniré amb entusiasme on calgui. Les manifestacions fetes fins ara semblaran de fireta.
Possibilitat 2.- Es fa la votació i guanya el sí amb claredat. L’endemà em quedaré a casa mirant tres televisions a l’hora. TV 3 ,la meva. Euronews, la nostra. I qualsevol de les seves. El que passi després ja no té gaire importància.
Possibilitat 3.- Es fa la votació i no guanya cap opció amb claredat. Ara faré un acte de confiança, gens forçat en la capacitat demostrada dels Puigdemont, Junqueras, Romeva, i un llarguíssim etc.
Sempre m`ha fet riure allò tan repetit que els dirigents catalans tenen una especialitat congènita per barallar-se i fer fracassar el procés.
Mireu.
Quan els anys 40 del segle passat els jueus lluitaven per la independència d’Israel existien diversos grups que no s’estimaven gaire entre sí. Un d’ells l’Irgun va enviar el vaixell Altalena amb carregament d’armes des de França cap a Israel. En arribar a Tel Aviv un altre grup de jueus, la Haganah va atacar el vaixell, el va enfonsar i van morir nombrosos jueus. El líder de l’Irgun es deia Menahen Begin i el de l a Haganah, Ben Gurion. Israel va aconseguir la independència, i Ben Gurion i Menahen Begin, han passat a la Història com dos herois del poble jueu.
A principis del segle passat, Irlanda lluitava per la independència d’Anglaterra. Hi havia diversos grups rebels i diversos líders. Un d’ells Michael Collins del Sinn Fein va morir el 1922 en una emboscada. Eamon de Valera que després va ser president de la República d’Irlanda mai es va treure de sobre l’ombra de la sospita d’aquell fet.
Gandhi i Jinnah no s’entenien ni amb fum de sabatots. Índia i Pakistan independents d’una tacada. Etc. etc.
Per poca història que llegiu veureu que l’Harmonia que impera entre els actors del procés català és excepcional. Hi ha poques ideologies més allunyades que les de Convergència i de la Cup, però l’Artur i el David es van abraçar al parlament.
Cap dels dos està a primera fila, però l’abraçada sí.
divendres, 7 d’abril del 2017
Desobediència? Oi i tant que sí.
Sense cap mala consciència. Quan el desig humà de llibertat es converteix en necessitat la desobediència passa a ser una obligació.
Diu el pedagog J.A. Marina: Naixem dependents i la nostra meta és arribar a ser lliures.
I això és tan vàlid per als individus, com per als pobles, com per a la humanitat sencera.
Meta potser inassolible per cap dels tres, per tant sempre desitjable i sempre amb intensitat variable. En tot moment hi ha un home o un poble en què aquest desig passa a ser necessitat.
El recentment desaparegut pensador búlgar Todorov molt poc abans de morir va escriure Insubmisos, on parla de mitja dotzena de dones i homes que per obeir la pròpia consciencia han desobeït plenament i conscientment amb risc de la seva vida i de la seva llibertat. Uns són molt coneguts i altres no tant. Alguns estan plenament acceptats Nelson Mandela, per exemple, i altres més discutits Pasternak o Snowden. Però allò que m’ha agradat més del llibre és la dedicatòria “En memòria de l’insubmís desconegut”.
Desobeir una llei, sempre és obeir-ne una altra. La llibertat humana és triar.
Diu el pedagog J.A. Marina: Naixem dependents i la nostra meta és arribar a ser lliures.
I això és tan vàlid per als individus, com per als pobles, com per a la humanitat sencera.
Meta potser inassolible per cap dels tres, per tant sempre desitjable i sempre amb intensitat variable. En tot moment hi ha un home o un poble en què aquest desig passa a ser necessitat.
El recentment desaparegut pensador búlgar Todorov molt poc abans de morir va escriure Insubmisos, on parla de mitja dotzena de dones i homes que per obeir la pròpia consciencia han desobeït plenament i conscientment amb risc de la seva vida i de la seva llibertat. Uns són molt coneguts i altres no tant. Alguns estan plenament acceptats Nelson Mandela, per exemple, i altres més discutits Pasternak o Snowden. Però allò que m’ha agradat més del llibre és la dedicatòria “En memòria de l’insubmís desconegut”.
Desobeir una llei, sempre és obeir-ne una altra. La llibertat humana és triar.
diumenge, 2 d’abril del 2017
Saló del còmic.
Per inaugurar el saló del còmic a Barcelona primer va venir el Sr. Rajoy i va fer una demostració de dibuix ràpid davant d’uns centenars de senyors que li van aplaudir l’acudit. Era un dibuix de línia clara, en blanc i negre. Recordava molt Roberto Alcázar y Pedrín.
Després aparegué, per evitar acusacions de masclisme, la petita gran heroïna Soraya. El seu còmic semblava Florita.
I finalment Patxi López. Ho va passar força malament en mans de la malèvola Pilar.
Un cop inaugurat el saló ha començat la part seriosa.
Algú els hauria de dir que no perdin més el temps i que en lloc d’amenaçar i prometre pastanagues facin una proposta que compleixi aquestes condicions:
1.-Garantia absoluta de la seva realització, sigui quina sigui la majoria parlamentaria a Madrid.
2.-Iniciació immediata de la tramitació dels pactes.
3.- Competències plenes i exclusives del parlament català en matèria de cultura, educació, llengua, territori, i en general de totes aquelles qüestions que afecten exclusivament els ciutadans de Catalunya.
4.-Hisenda pròpia amb competències plenes. Pactes de col•laboració econòmica amb l’estat espanyol discutits en taula rodona amb igualtat de vots per cada part.
5.-Reconeixement del dret d’autodeterminació.
6.-Acceptació del dret del govern de Catalunya a recórrer als tribunals internacionals per resoldre conflictes amb Espanya.
Si el govern espanyol, el parlament o el cap de l’estat i millor tots ells alhora fan una proposta seriosa creïble i acceptable pel poble espanyol sobre aquests punts o altres similars només caldrà que els ciutadans de Catalunya l’aprovin votant.
Sr. Iceta, Sr. Duran i Lleida Sr. Lopez Burniol, Srs. Terceres vies en general creuen que res que s’assembli una mica a això és ni tan sols pensable? Que no veuen qui guanya les eleccions a Espanya?
Per les venes del PP hi corre massa sang franquista per oblidar que avui és l’aniversari del parte de guerra que ben llegit deia:
“En el dia de hoy, derrotada la democracia, vencida media Espanya y cautiva Catalunya, la guerra ha terminado. Firmado Francisco Franco”
Fa molta tristor veure que els representants de la mitja Espanya vençuda quan parlen de Catalunya s’assemblin tant als vencedors.
1 d’abril de 2017.
Després aparegué, per evitar acusacions de masclisme, la petita gran heroïna Soraya. El seu còmic semblava Florita.
I finalment Patxi López. Ho va passar força malament en mans de la malèvola Pilar.
Un cop inaugurat el saló ha començat la part seriosa.
Algú els hauria de dir que no perdin més el temps i que en lloc d’amenaçar i prometre pastanagues facin una proposta que compleixi aquestes condicions:
1.-Garantia absoluta de la seva realització, sigui quina sigui la majoria parlamentaria a Madrid.
2.-Iniciació immediata de la tramitació dels pactes.
3.- Competències plenes i exclusives del parlament català en matèria de cultura, educació, llengua, territori, i en general de totes aquelles qüestions que afecten exclusivament els ciutadans de Catalunya.
4.-Hisenda pròpia amb competències plenes. Pactes de col•laboració econòmica amb l’estat espanyol discutits en taula rodona amb igualtat de vots per cada part.
5.-Reconeixement del dret d’autodeterminació.
6.-Acceptació del dret del govern de Catalunya a recórrer als tribunals internacionals per resoldre conflictes amb Espanya.
Si el govern espanyol, el parlament o el cap de l’estat i millor tots ells alhora fan una proposta seriosa creïble i acceptable pel poble espanyol sobre aquests punts o altres similars només caldrà que els ciutadans de Catalunya l’aprovin votant.
Sr. Iceta, Sr. Duran i Lleida Sr. Lopez Burniol, Srs. Terceres vies en general creuen que res que s’assembli una mica a això és ni tan sols pensable? Que no veuen qui guanya les eleccions a Espanya?
Per les venes del PP hi corre massa sang franquista per oblidar que avui és l’aniversari del parte de guerra que ben llegit deia:
“En el dia de hoy, derrotada la democracia, vencida media Espanya y cautiva Catalunya, la guerra ha terminado. Firmado Francisco Franco”
Fa molta tristor veure que els representants de la mitja Espanya vençuda quan parlen de Catalunya s’assemblin tant als vencedors.
1 d’abril de 2017.
divendres, 31 de març del 2017
Tot menjant una poma.
Tot menjant una poma aquest dematí pensava. Sento dir i repetir dotzenes de vegades que al Sr. Homs i companyia no l’han condemnat per posar unes urnes, sinó per desobeir. Argument de fortes ressonàncies bíbliques.
I aquí ve la poma. A Adam i Eva els van castigar severament no per menjar una poma sinó per desobeir. El Déu bíblic no podia ignorar que la humanitat menjaria pomes sempre que tingués gana. Tant és així que la poma s’ha convertit en la fruita que més protagonisme té a la petita història humana.
Després de la poma d’Adam aquesta reapareix en mans de Paris, sembrant discòrdia. Guillem Tell comet el delicte de posar ens risc la vida del seu fill per pura fatxenderia. I no fa gaire la senyoreta Blancaneus s’esgargamellà mossegant una verda donzella.
El nostre (nostre?) tribunal constitucional s’atribueix la potestat de condemnar la desobediència tot i saber que allò que ha prohibit no només no és ni dolent ni perjudicial -com menjar pomes- sinó que és necessari per mantenir viva la democràcia.
Per què a Catalunya costa tan d’entendre allò que a Madrid tenen tan clar? Les lleis s’han de complir, diuen i repeteixen des dels més carques als més “progres” de la capital. Malpensats com som els catalans diem que ho pensen perquè les lleis les han fet ells i fa tants anys que les fan que el legalisme s’ha convertit en un dels signes dominants de la cultura capitalina.
Tothom és jurista allà. Tots els tertulians semblen advocats, jutges o catedràtics de jurisprudències vàries. Abans en deien leguleyos. Ara això seria un insult. Quan en l’ambient cultural d’una ciutat és tan dominant el legalisme s’admet que tot allò que no està permès explícitament està prohibit, mentre que per progressar en democràcia és necessari admetre que prohibir quan menys millor. I que condemnar solament per desobeir té reminiscències bíbliques difícilment assumibles al ditxós segle XXI.
I aquí ve la poma. A Adam i Eva els van castigar severament no per menjar una poma sinó per desobeir. El Déu bíblic no podia ignorar que la humanitat menjaria pomes sempre que tingués gana. Tant és així que la poma s’ha convertit en la fruita que més protagonisme té a la petita història humana.
Després de la poma d’Adam aquesta reapareix en mans de Paris, sembrant discòrdia. Guillem Tell comet el delicte de posar ens risc la vida del seu fill per pura fatxenderia. I no fa gaire la senyoreta Blancaneus s’esgargamellà mossegant una verda donzella.
El nostre (nostre?) tribunal constitucional s’atribueix la potestat de condemnar la desobediència tot i saber que allò que ha prohibit no només no és ni dolent ni perjudicial -com menjar pomes- sinó que és necessari per mantenir viva la democràcia.
Per què a Catalunya costa tan d’entendre allò que a Madrid tenen tan clar? Les lleis s’han de complir, diuen i repeteixen des dels més carques als més “progres” de la capital. Malpensats com som els catalans diem que ho pensen perquè les lleis les han fet ells i fa tants anys que les fan que el legalisme s’ha convertit en un dels signes dominants de la cultura capitalina.
Tothom és jurista allà. Tots els tertulians semblen advocats, jutges o catedràtics de jurisprudències vàries. Abans en deien leguleyos. Ara això seria un insult. Quan en l’ambient cultural d’una ciutat és tan dominant el legalisme s’admet que tot allò que no està permès explícitament està prohibit, mentre que per progressar en democràcia és necessari admetre que prohibir quan menys millor. I que condemnar solament per desobeir té reminiscències bíbliques difícilment assumibles al ditxós segle XXI.
dissabte, 25 de març del 2017
Cites a la babalà.
El juny de 1931 en plena eufòria republicana, el comunista català Joaquim Maurin va pronunciar una conferència a l’Ateneo de Madrid. (Ves per on al mateix lloc que Mas hi fou fa quatre dies). Va anar enumerant tot allò que calia destruir. La monarquia grans aplaudiments. L’Església grans aplaudiments. El capitalisme enormes aplaudiments. L’exèrcit, els terratinents entusiastes aplaudiments i de cop i volta silenci absolut… Maurin s’acabava de proclamar separatista català i volia destruir la unitat d’Espanya.
Abril de 1939. Les tropes franquistes entraven a Catalunya. Maurin i tots els que l’aplaudien havien desaparegut. Acompanyant a l’exèrcit d’ocupació hi anava un jove periodista intensament falangista, que va deixar escrit: “Los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir INEXORABLEMENTE su deber de españoles”. Es deia Manuel Aznar. EL seu fill José María ha fet molta carrera política.
Octubre de 1974. Suresnes. XIII congres PSOE. Resolució politica:
“La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el estado español parte INDEFECTIBLEMENTE del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas”.
30 anys després. Rodriguez Zapatero. “Apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento catalán”.
Octubre de 2005. Antonio Cañizares, arquebisbe de Toledo. “Pongo en manos de Maria Inmaculada, patrona de todos los pueblos de España, su unidad inquebrantable que ciertamente está amenazada.
Pocs dies després d’acabar la “Comisión del Parlamento Español” la seva feina trituradora sobre l’Estatut aprovat per amplíssima majoria al parlament català, l’ínclit president d’aquella comissió amb el seu gracejo habitual va aclarir: “Lo hemos cepillado y bien cepillado”. Don Alfonso es pensava que amb aquesta enginyosa frase guanyaria el primer premi del concurs de catalanofòbia.
El concursant rival va reaccionar ràpidament (cosa extraordinària per a ell) perquè l’ocasió ho exigia. Recollida de firmes contra los catalanes (Juliana dixit). Tribunal Constitucional a les seves ordres.
Sentència.
Immediatament el poble espanyol va premiar amb una majoria absoluta aquell home que era capaç d’equivocar-se sense dir res i de marrar el camí abans de donar un pas.
I l’última cita per avui: “Vamos a españolizar a los niños catalanes”.
El Sr. Wert volia fer amb els meus nets allò que Franco va fer amb mi. I vist el resultat d’aquella operació vaig pensar que tampoc calia amoïnar-s’hi gaire.
Conclusions provisionals:
A Espanya existeix una ampla majoria de ciutadans que han integrat en el seu inconscient col•lectiu la idea categòrica de la no diferenciació essencial entre els pobles. Han sacralitzat la unitat i han dogmatitzat la constitució.
Lògicament la sobirania és seva, sense adonar-se que no hi ha sobirà si no hi ha súbdit com no hi ha dia sinó hi ha nit. Si en un territori extens hi ha un poble sobirà necessàriament hi haurà un (o més) pobles súbdits.
Sempre arriba un dia que el poble súbdit pren consciència de la seva situació. I reacciona.
Breument. Aquesta situació només té dues sortides o s’aniquilen els súbdits insubmisos o es pacta la separació. Qualsevol altra tercera via és enquistar el problema, fins que la reacció sigui més virulenta.
La pregunta és ¿Pot l’Espanya actual aniquilar la Catalunya actual dins l’Europa actual?
Abril de 1939. Les tropes franquistes entraven a Catalunya. Maurin i tots els que l’aplaudien havien desaparegut. Acompanyant a l’exèrcit d’ocupació hi anava un jove periodista intensament falangista, que va deixar escrit: “Los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir INEXORABLEMENTE su deber de españoles”. Es deia Manuel Aznar. EL seu fill José María ha fet molta carrera política.
Octubre de 1974. Suresnes. XIII congres PSOE. Resolució politica:
“La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el estado español parte INDEFECTIBLEMENTE del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas”.
30 anys després. Rodriguez Zapatero. “Apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento catalán”.
Octubre de 2005. Antonio Cañizares, arquebisbe de Toledo. “Pongo en manos de Maria Inmaculada, patrona de todos los pueblos de España, su unidad inquebrantable que ciertamente está amenazada.
Pocs dies després d’acabar la “Comisión del Parlamento Español” la seva feina trituradora sobre l’Estatut aprovat per amplíssima majoria al parlament català, l’ínclit president d’aquella comissió amb el seu gracejo habitual va aclarir: “Lo hemos cepillado y bien cepillado”. Don Alfonso es pensava que amb aquesta enginyosa frase guanyaria el primer premi del concurs de catalanofòbia.
El concursant rival va reaccionar ràpidament (cosa extraordinària per a ell) perquè l’ocasió ho exigia. Recollida de firmes contra los catalanes (Juliana dixit). Tribunal Constitucional a les seves ordres.
Sentència.
Immediatament el poble espanyol va premiar amb una majoria absoluta aquell home que era capaç d’equivocar-se sense dir res i de marrar el camí abans de donar un pas.
I l’última cita per avui: “Vamos a españolizar a los niños catalanes”.
El Sr. Wert volia fer amb els meus nets allò que Franco va fer amb mi. I vist el resultat d’aquella operació vaig pensar que tampoc calia amoïnar-s’hi gaire.
Conclusions provisionals:
A Espanya existeix una ampla majoria de ciutadans que han integrat en el seu inconscient col•lectiu la idea categòrica de la no diferenciació essencial entre els pobles. Han sacralitzat la unitat i han dogmatitzat la constitució.
Lògicament la sobirania és seva, sense adonar-se que no hi ha sobirà si no hi ha súbdit com no hi ha dia sinó hi ha nit. Si en un territori extens hi ha un poble sobirà necessàriament hi haurà un (o més) pobles súbdits.
Sempre arriba un dia que el poble súbdit pren consciència de la seva situació. I reacciona.
Breument. Aquesta situació només té dues sortides o s’aniquilen els súbdits insubmisos o es pacta la separació. Qualsevol altra tercera via és enquistar el problema, fins que la reacció sigui més virulenta.
La pregunta és ¿Pot l’Espanya actual aniquilar la Catalunya actual dins l’Europa actual?
divendres, 17 de març del 2017
Escrivia Caron de Beaumarchais.
¿Quins serveis ha realitzat Sr. Rei per arribar a ser un gran home, mereixedor del poder que té? Simplement s’ha pres la molèstia de néixer –et rien de plus.
Poc temps després els francesos es cobraven el deute. Es van prendre la molèstia de fer caure la guillotina. Et rien de plus.
Que bèsties aquells francesos¡
Uns 120 anys més tard els russos, més besties encara, al soterrani de la casa de l’enginyer Ignatief a Ekaterinburg van reunir el tsar amb tota la seva família... 18 morts. Pare, dona, fills, filles i el servei i tot.
De fet el costum d’assassinar el rei l’havia inaugurat Cronwell uns 125 anys abans que els francesos. Va ser la forma més convincent per demostrar que allò que era impensable i per tant no podia passar mai -que un súbdit matés el seu rei- era molt fàcil de fer.
Fins llavors les famílies reials de tot el món tenien l’exclusiva de matar-se entre elles i ho practicaven a cor que vols. Pares amb fills. Fills amb pares. Germans entre ells. En petits grups o en grans. A Roma, a la Xina, a Bizanci... És la part més entretinguda de la Història Universal.
Si els reis ja no representen avui dia cap amenaça ni a la llibertat ni a la democràcia; per què la tendència històrica general és substituir-los per repúbliques i mai al revés? Quin paper fan ara?
Primordialment guardar les essències pàtries, és a dir l’opinió que tenen de si mateixos els creadors d’opinió de cada país. Els reis fan la funció de tap del pot de les essències.
Un cop destapat el pot, les essències s’evaporen. Ràpidament.
Els anglesos van anar molt ràpid a trobar un tap nou. El francesos ho van intentar tres o quatre vegades durant el segle 19. Al final ho van deixar córrer, ja no quedaven essències per guardar. Xinesos i russos ja ni ho van provar.
Les cinc petites (en relació als seus veïns) monarquies nord europees no van destapar el pot això els va ajudar a resistir la furiosa envestida nazi.
La monarquia espanyola no va plantar cara a cap mena de feixisme. Més aviat tot el contrari. El pot de les essències pàtries va quedar destapat 45 anys. L’olor que desprenien aquelles essències -marededéu quina olor-cada vegada era més pudent, fins que es van adonar que al fons del pot només hi havia allò que el noi de la Laverda deia que era la vida segons cantava la Guillermotta.
Els hereus del franquisme en comptes de canviar de pot, van córrer a buscar un tap. I quin millor tap que el net de l’últim tap del pot de les essències pàtries.
I ara no sé per què us explicava tot això dels països veïns si és més interessant allò que fan a Borneo de qui no en parla mai ningú. I també tenen rei.
Poc temps després els francesos es cobraven el deute. Es van prendre la molèstia de fer caure la guillotina. Et rien de plus.
Que bèsties aquells francesos¡
Uns 120 anys més tard els russos, més besties encara, al soterrani de la casa de l’enginyer Ignatief a Ekaterinburg van reunir el tsar amb tota la seva família... 18 morts. Pare, dona, fills, filles i el servei i tot.
De fet el costum d’assassinar el rei l’havia inaugurat Cronwell uns 125 anys abans que els francesos. Va ser la forma més convincent per demostrar que allò que era impensable i per tant no podia passar mai -que un súbdit matés el seu rei- era molt fàcil de fer.
Fins llavors les famílies reials de tot el món tenien l’exclusiva de matar-se entre elles i ho practicaven a cor que vols. Pares amb fills. Fills amb pares. Germans entre ells. En petits grups o en grans. A Roma, a la Xina, a Bizanci... És la part més entretinguda de la Història Universal.
Si els reis ja no representen avui dia cap amenaça ni a la llibertat ni a la democràcia; per què la tendència històrica general és substituir-los per repúbliques i mai al revés? Quin paper fan ara?
Primordialment guardar les essències pàtries, és a dir l’opinió que tenen de si mateixos els creadors d’opinió de cada país. Els reis fan la funció de tap del pot de les essències.
Un cop destapat el pot, les essències s’evaporen. Ràpidament.
Els anglesos van anar molt ràpid a trobar un tap nou. El francesos ho van intentar tres o quatre vegades durant el segle 19. Al final ho van deixar córrer, ja no quedaven essències per guardar. Xinesos i russos ja ni ho van provar.
Les cinc petites (en relació als seus veïns) monarquies nord europees no van destapar el pot això els va ajudar a resistir la furiosa envestida nazi.
La monarquia espanyola no va plantar cara a cap mena de feixisme. Més aviat tot el contrari. El pot de les essències pàtries va quedar destapat 45 anys. L’olor que desprenien aquelles essències -marededéu quina olor-cada vegada era més pudent, fins que es van adonar que al fons del pot només hi havia allò que el noi de la Laverda deia que era la vida segons cantava la Guillermotta.
Els hereus del franquisme en comptes de canviar de pot, van córrer a buscar un tap. I quin millor tap que el net de l’últim tap del pot de les essències pàtries.
I ara no sé per què us explicava tot això dels països veïns si és més interessant allò que fan a Borneo de qui no en parla mai ningú. I també tenen rei.
dimecres, 15 de març del 2017
Tectònica i demografia.
Diuen que la demografia és a la història el mateix que la tectònica és a la geografia. Una i altra van fent la seva feina sense demanar permís a ningú i sense parar mai. I en silenci de forma que només qui les vol escoltar les sent. Ignorar-la una o altra et pot portar a Fukushima o a Síria.
Els moviments tectònics tarden mil•lennis en produir canvis en els mapes de la terra, però en cinc segons produeixen destrosses tràgiques. Les fotografies ens arriben en pocs minuts quan ja no hi ha res a fer.
La demografia va una mica més de pressa. Amb unes poques desenes d’anys els canvis salten a la vista de tota persona que no estigui adormida. Tant l’augment de persones a tot arreu, com els moviments migratoris són potser el problema més gran de la humanitat.
La variació de la qual avui m’agradaria parlar fa referència a l’augment del nivell cultural del pobles.
Fa ja bastants anys que l’analfabetisme va disminuint a tot arreu. A tots els països del món han començat a sorgir grups, de joves principalment, amb estudis mitjans i superiors. Amples capes socials han pres consciència de la situació política del seu país. I de la situació econòmica. Coneixement abans reservat a petits grups.
La tecnologia els ha proporcionat informació de la pròpia realitat i de la possibilitat d’altres realitats. Veuen clarament que la humanitat ha creat i segueix creant immenses riqueses però que la distribució entre els homes és cruelment injusta. Veuen amb la mateixa claredat que el poder polític ha crescut enormement, però que està distribuït i exercit de forma irracional.
La reacció contra aquesta situació recentment descoberta per aquests amples grups, els empeny necessàriament a voler deixar de ser espectadors de la realitat política a ser-ne actors. El fenomen notable és que aquesta consciència ha passat a ser suficientment generalitzada per poder manifestar-se amb força a molts indrets del món.
Aquest fenòmen ha pres dos camins diferents, però convergents en molts casos, en funció de la situació particular de cada país. I val a dir que cada país és un cas particular.
El camí més general és voler canviar les regles del joc polític del propi estat, i el segon camí és voler abandonar l’estat del qual en formen part.
Del primer camí en són exemples les anomenades primaveres àrabs, 15 M, Podemos, etc. Aquest camí s’assembla massa a les revolucions històriques però amb violència de baix voltatge. El segon camí és el de Catalunya, Escòcia, Quebec, Euskadi, Kurdistan, Catxemira, Tibet, Uigurs, Taiwan, etc. i molts més dels que se’n parla poc i dels que se’n desconfia molt. Els tres primers de la llista es destaquen per l’ús exclusiu de mètodes pacífics. I Catalunya es destaca per ser l’única d’aquest trio que té una negació irracionalment rotunda per part de l’estat de què forma part.
Però la demografia va fent la seva feina. I no para ni pararà.
Els moviments tectònics tarden mil•lennis en produir canvis en els mapes de la terra, però en cinc segons produeixen destrosses tràgiques. Les fotografies ens arriben en pocs minuts quan ja no hi ha res a fer.
La demografia va una mica més de pressa. Amb unes poques desenes d’anys els canvis salten a la vista de tota persona que no estigui adormida. Tant l’augment de persones a tot arreu, com els moviments migratoris són potser el problema més gran de la humanitat.
La variació de la qual avui m’agradaria parlar fa referència a l’augment del nivell cultural del pobles.
Fa ja bastants anys que l’analfabetisme va disminuint a tot arreu. A tots els països del món han començat a sorgir grups, de joves principalment, amb estudis mitjans i superiors. Amples capes socials han pres consciència de la situació política del seu país. I de la situació econòmica. Coneixement abans reservat a petits grups.
La tecnologia els ha proporcionat informació de la pròpia realitat i de la possibilitat d’altres realitats. Veuen clarament que la humanitat ha creat i segueix creant immenses riqueses però que la distribució entre els homes és cruelment injusta. Veuen amb la mateixa claredat que el poder polític ha crescut enormement, però que està distribuït i exercit de forma irracional.
La reacció contra aquesta situació recentment descoberta per aquests amples grups, els empeny necessàriament a voler deixar de ser espectadors de la realitat política a ser-ne actors. El fenomen notable és que aquesta consciència ha passat a ser suficientment generalitzada per poder manifestar-se amb força a molts indrets del món.
Aquest fenòmen ha pres dos camins diferents, però convergents en molts casos, en funció de la situació particular de cada país. I val a dir que cada país és un cas particular.
El camí més general és voler canviar les regles del joc polític del propi estat, i el segon camí és voler abandonar l’estat del qual en formen part.
Del primer camí en són exemples les anomenades primaveres àrabs, 15 M, Podemos, etc. Aquest camí s’assembla massa a les revolucions històriques però amb violència de baix voltatge. El segon camí és el de Catalunya, Escòcia, Quebec, Euskadi, Kurdistan, Catxemira, Tibet, Uigurs, Taiwan, etc. i molts més dels que se’n parla poc i dels que se’n desconfia molt. Els tres primers de la llista es destaquen per l’ús exclusiu de mètodes pacífics. I Catalunya es destaca per ser l’única d’aquest trio que té una negació irracionalment rotunda per part de l’estat de què forma part.
Però la demografia va fent la seva feina. I no para ni pararà.
diumenge, 12 de març del 2017
La gran sort de construir entre tots.
La necessitat de tenir una vivenda és universal. La possibilitat de participar activament en la construcció de la vivenda pròpia està a l’abast de molt poques persones. Jo, i la meva família vam tenir aquesta fortuna.
La necessitat de tenir una escola per als propis fills és universal. La possibilitat de col•laborar activament i intensament en fer realitat una escola digna quan n’hi havia escassetat, nosaltres la vam tenir. Nosaltres i els nostres veïns de barri vam ser afortunats.
La necessitat de tenir una país propi que formi part del conjunt de pobles lliures del món és sentida per milions de ciutadans. Poder participar en la construcció d’un nou país és ser afortunats.
Ni tots els membres d’una família, ni tots els veïns del barri, ni tots els ciutadans d’un país senten la mateixa necessitat. Tampoc tots aquells que la senten, volen la mateixa solució.
Però si hi ha un grup suficient gran i suficientment entusiasmat i alhora respectuós amb la resta, el projecte tira sempre endavant.
Tant per fer una casa, com una escola, com un país cal buscar tota una colla d’especialistes: constructor i arquitecte en una cas, mestres i director en l’altre i polítics en el tercer. D’aquestes persones dependrà que el resultat final sigui més o menys encertat o del gust del client. Fins i tot en dependrà la rapidesa de l’execució. Però que el projecte tiri endavant depèn exclusivament de la voluntat ferma de la família, dels veïns o dels ciutadans i del seu entusiasme.
La relació entre aquests dos conjunts de persones -clients i especialistes-ha de complir una única condició necessària i suficient: confiança mútua. Confiança en què cada part sabrà fer la seva feina amb independència de virtuts o defectes propis.
Com que és evident que estic parlant del camí cap a la independència de Catalunya diré que a mi no em preocupa gaire, per poc o molt desagradable que ho trobi que algun partit implicat en el procés sigui sospitós de finançament irregular o algun altre ho sigui de cremar contenidors, com em seria indiferent que l’arquitecte que em construís la casa fos infidel a la seva dona, o que el mestre de física de la meva escola anés massa al bingo, mentre la casa quedi com vull o el meu fill aprengui física.
Com que jo tinc molt clar que no canviaré de posició respecte a la decisió de fer tot allò que pugui per aconseguir la independència del meu país no trobo cap raó per dubtar de ni un dels centenars de milers de catalans que s`han manifestat o han votat en el mateix sentit. Els líders m’interessen menys i els periodistes, gens.
Sense pressa i sense por. Amb entusiasme.
La necessitat de tenir una escola per als propis fills és universal. La possibilitat de col•laborar activament i intensament en fer realitat una escola digna quan n’hi havia escassetat, nosaltres la vam tenir. Nosaltres i els nostres veïns de barri vam ser afortunats.
La necessitat de tenir una país propi que formi part del conjunt de pobles lliures del món és sentida per milions de ciutadans. Poder participar en la construcció d’un nou país és ser afortunats.
Ni tots els membres d’una família, ni tots els veïns del barri, ni tots els ciutadans d’un país senten la mateixa necessitat. Tampoc tots aquells que la senten, volen la mateixa solució.
Però si hi ha un grup suficient gran i suficientment entusiasmat i alhora respectuós amb la resta, el projecte tira sempre endavant.
Tant per fer una casa, com una escola, com un país cal buscar tota una colla d’especialistes: constructor i arquitecte en una cas, mestres i director en l’altre i polítics en el tercer. D’aquestes persones dependrà que el resultat final sigui més o menys encertat o del gust del client. Fins i tot en dependrà la rapidesa de l’execució. Però que el projecte tiri endavant depèn exclusivament de la voluntat ferma de la família, dels veïns o dels ciutadans i del seu entusiasme.
La relació entre aquests dos conjunts de persones -clients i especialistes-ha de complir una única condició necessària i suficient: confiança mútua. Confiança en què cada part sabrà fer la seva feina amb independència de virtuts o defectes propis.
Com que és evident que estic parlant del camí cap a la independència de Catalunya diré que a mi no em preocupa gaire, per poc o molt desagradable que ho trobi que algun partit implicat en el procés sigui sospitós de finançament irregular o algun altre ho sigui de cremar contenidors, com em seria indiferent que l’arquitecte que em construís la casa fos infidel a la seva dona, o que el mestre de física de la meva escola anés massa al bingo, mentre la casa quedi com vull o el meu fill aprengui física.
Com que jo tinc molt clar que no canviaré de posició respecte a la decisió de fer tot allò que pugui per aconseguir la independència del meu país no trobo cap raó per dubtar de ni un dels centenars de milers de catalans que s`han manifestat o han votat en el mateix sentit. Els líders m’interessen menys i els periodistes, gens.
Sense pressa i sense por. Amb entusiasme.
dissabte, 4 de març del 2017
Semi-constitucio i semi-democràcia bipolar
Tot va començar abans de l’únic fet realment significatiu. La tant esperada mort. El cul blanc o no el cert és que tenia una munió de llepaculs per tots els racons d’Espanya. A Barcelona també. Un dia parlant Franco amb un d’aquests llepes catalans: Porcioles, Samaranch? insistia en voler saber què deien el catalans de la seva obra. Què trobaven bé? Què, malament?
L’ interlocutor no s’atrevia a dir res. Franco insistia, no tinguis por, díguem la veritat. Suant com un condemnat, es va atrevir. (Senyor semblava més amistós que Excel•lència) és que els catalans troben malament tot el que heu fet.
-Tot? No pot ser home, li fa tot campetxano. Alguna cosa deuen trobar bé.
-Doncs , miri , ara que ho diu, sí que hi ha una cosa que li troben bé.
-Veus home ja m’ho semblava. ¿I quina única cosa troben bé?
-Els agrada molt que no hagi deixat tornar els Borbons.
-Ah, sí. Doncs ara els fotré. I va decidir qui seria el seu successor. I va morir satisfet de deixar la seva obra al sac lligat i ben lligat.
Literatura a part, la realitat és que una vegada més, es va començar a construir la casa per la teulada. Sense permís d’obres.
Amb tres anys va ser engendrada i parida la constitució. A la partida de naixement hi consten set pares i cap mare. Cosa rara perquè sempre s’ha dit “mater certa, pater incertus” a no ser que la mare… deixem-ho córrer.
Tres pares eren decididament neo-franquistes (o sigui, franquistes de tota la vida). Tres eren neo-demòcrates (o sigui; de tota? la vida?) I el setè era contrari a tots, un tal Fraga.
El fill va néixer amb una deficiència d’aquelles que no es manifesten fins que es fa gran. La bipolaritat.
Per una banda tota una sèrie molt maca d’articles sobre drets i llibertats individuals dels ciutadans, amb una mà de pintura democràtica que feia goig. I que molts van creure que faria del poble el motor del futur.
Per l’altra una defensa (i la millor defensa és un atac) per mantenir tot el poder en les mateixes mans. Les de sempre, vull dir. Van decidir democràticament que ni Istanbul podia tenir més cúpules que Madrid, i van declarar patrimoni nacional la cúpula militar, i la cúpula episcopal, i la cúpula judicial, i la policial, l’econòmica i la bancària i totes les cúpules del poder que van trobar pels carrers de la capital.
La primera dècada va semblar que la democràcia guanyaria la partida. La segona les cúpules es van refer de l’espant inicial i van tornar a recuperar el terreny perdut . A la tercera dècada una crisi econòmica global que a l’estat espanyol va estar ampliada per l’entusiasme del PP i la ineficiència del PSOE, van retornar tot el poder a les cúpules. Els hereus d’aquell Fraga que va votar NO a la constitució ara la sacralitzaven.
Però la Història continua.
El fet més notable dels últims anys és l’aparició en escena d’amplíssims conjunts de ciutadans, fins fa poc simples espectadors, que han pujat a l’escenari amb la intenció d’actuar no com a comparses sinó com a protagonistes.
Aquest fenomen, que té molt d’universal, a Espanya té dues representacions molt significatives. Independentisme a Catalunya i Podemos a la resta de l’estat.
El primer no tinc el menor dubte que reeixirà plenament i aviat i, el segon no tan plenament ni tan aviat, però també.
Els dos ajudaran a passar de la semi-democràcia bipolar actual a una democràcia amb més bona salut.
L’ interlocutor no s’atrevia a dir res. Franco insistia, no tinguis por, díguem la veritat. Suant com un condemnat, es va atrevir. (Senyor semblava més amistós que Excel•lència) és que els catalans troben malament tot el que heu fet.
-Tot? No pot ser home, li fa tot campetxano. Alguna cosa deuen trobar bé.
-Doncs , miri , ara que ho diu, sí que hi ha una cosa que li troben bé.
-Veus home ja m’ho semblava. ¿I quina única cosa troben bé?
-Els agrada molt que no hagi deixat tornar els Borbons.
-Ah, sí. Doncs ara els fotré. I va decidir qui seria el seu successor. I va morir satisfet de deixar la seva obra al sac lligat i ben lligat.
Literatura a part, la realitat és que una vegada més, es va començar a construir la casa per la teulada. Sense permís d’obres.
Amb tres anys va ser engendrada i parida la constitució. A la partida de naixement hi consten set pares i cap mare. Cosa rara perquè sempre s’ha dit “mater certa, pater incertus” a no ser que la mare… deixem-ho córrer.
Tres pares eren decididament neo-franquistes (o sigui, franquistes de tota la vida). Tres eren neo-demòcrates (o sigui; de tota? la vida?) I el setè era contrari a tots, un tal Fraga.
El fill va néixer amb una deficiència d’aquelles que no es manifesten fins que es fa gran. La bipolaritat.
Per una banda tota una sèrie molt maca d’articles sobre drets i llibertats individuals dels ciutadans, amb una mà de pintura democràtica que feia goig. I que molts van creure que faria del poble el motor del futur.
Per l’altra una defensa (i la millor defensa és un atac) per mantenir tot el poder en les mateixes mans. Les de sempre, vull dir. Van decidir democràticament que ni Istanbul podia tenir més cúpules que Madrid, i van declarar patrimoni nacional la cúpula militar, i la cúpula episcopal, i la cúpula judicial, i la policial, l’econòmica i la bancària i totes les cúpules del poder que van trobar pels carrers de la capital.
La primera dècada va semblar que la democràcia guanyaria la partida. La segona les cúpules es van refer de l’espant inicial i van tornar a recuperar el terreny perdut . A la tercera dècada una crisi econòmica global que a l’estat espanyol va estar ampliada per l’entusiasme del PP i la ineficiència del PSOE, van retornar tot el poder a les cúpules. Els hereus d’aquell Fraga que va votar NO a la constitució ara la sacralitzaven.
Però la Història continua.
El fet més notable dels últims anys és l’aparició en escena d’amplíssims conjunts de ciutadans, fins fa poc simples espectadors, que han pujat a l’escenari amb la intenció d’actuar no com a comparses sinó com a protagonistes.
Aquest fenomen, que té molt d’universal, a Espanya té dues representacions molt significatives. Independentisme a Catalunya i Podemos a la resta de l’estat.
El primer no tinc el menor dubte que reeixirà plenament i aviat i, el segon no tan plenament ni tan aviat, però també.
Els dos ajudaran a passar de la semi-democràcia bipolar actual a una democràcia amb més bona salut.
dilluns, 27 de febrer del 2017
Ley de orden público.
Art.2. Es delito todo acto que atente a la unidad espiritual, política, social y nacional, de España
Vigent fins desembre de 1968. A partir de llavors: Constitució.
Van canviar la lletra, però no la música. Ni els músics que la interpretaven. Al tribunal de Orden público li van dir Audiencia nacional.
a.-Unitat espiritual. La unitat d’Espanya és sagrada. Atemptar de pensament, paraula o obra contra ella és pecat.
b.-Unitat nacional. Una única nació pensable. Una altra cosa és irracional.
c.-Unitat política. És la millor definició d’una dictadura.
d.-Unitat social. Això ja era pixar fora del test.
Segurament avui ningú repeteix aquesta definició de la unitat d’Espanya amb les mateixes paraules, però sota paraules diferents no costa gaire endevinar-hi la mateixa actitud, idèntica convicció i fins i tot la mateixa fe.
Basar una política, o qualsevol altre tipus de societat humana en un principi d’ordre indiscutible -sagrat o sacralitzat- porta inexorablement a l’intent d’aniquilar físicament els que el neguen i el que és pitjor, acaba destruint moralment els que el defensen.
Molts catalans des de fa més d’un segle posen en qüestió el fons i la forma d’aquesta unitat. De tant en tant apareix algun pensador espanyol que també ho qüestiona i que intueix que el dogmatisme inherent al pensament espanyol és un fre gran al progrés ideològic, polític i fins i tot econòmic.
Manuel Azaña creia profundament que un camí per fer sortir España del seu endarreriment secular, era la República i molt aviat es va adonar que l’únic aliat sòlid amb què podia comptar per aconseguir-ho, era Catalunya.
Ell no tenia res de catalanista més aviat tot el contrari. No li feia cap gràcia l’estatut d’autonomia que exigia esquerra republicana de Catalunya.
L’any 1932 després que Ortega y Gasset fes un discurs de més d’una hora oposant-se a l’estatut, Azaña en va fer un altre de tres hores demostrant que si es volia el progrés d’Espanya era necessari enfortir la República i per a això era indispensable Catalunya.
El parlament després de retallar l’Estatut tant com va poder, el va aprovar a contracor. Després. La guerra.
Pocs anys després, guanyada la guerra en una anotació personal el caudillo va escriure (Viñas. Sobornos) La unidad es Franco. Sin Franco es la division y el caos. Humil com era.
La idea dominant en una bona part del poble espanyol i en la majoria dels seus polítics segueix sent en el fons actualment la mateixa.
Tard o d’hora apareixerà un corrent de pensament -Cotarelo, Gabilondo i alguns pocs més- amb capacitat per remoure la terrible inèrcia política espanyola ¿Pedro, Pablo?
Sigui com sigui i quan sigui, el plantejament que hauran de fer serà totalment diferent al d’Azaña.
Catalunya ara no vol un estatut d’autonomia. Vol col•laborar amb Espanya plenament i amb total llibertat.
La seva capacitat d’ajudar serà notablement millor.
Vigent fins desembre de 1968. A partir de llavors: Constitució.
Van canviar la lletra, però no la música. Ni els músics que la interpretaven. Al tribunal de Orden público li van dir Audiencia nacional.
a.-Unitat espiritual. La unitat d’Espanya és sagrada. Atemptar de pensament, paraula o obra contra ella és pecat.
b.-Unitat nacional. Una única nació pensable. Una altra cosa és irracional.
c.-Unitat política. És la millor definició d’una dictadura.
d.-Unitat social. Això ja era pixar fora del test.
Segurament avui ningú repeteix aquesta definició de la unitat d’Espanya amb les mateixes paraules, però sota paraules diferents no costa gaire endevinar-hi la mateixa actitud, idèntica convicció i fins i tot la mateixa fe.
Basar una política, o qualsevol altre tipus de societat humana en un principi d’ordre indiscutible -sagrat o sacralitzat- porta inexorablement a l’intent d’aniquilar físicament els que el neguen i el que és pitjor, acaba destruint moralment els que el defensen.
Molts catalans des de fa més d’un segle posen en qüestió el fons i la forma d’aquesta unitat. De tant en tant apareix algun pensador espanyol que també ho qüestiona i que intueix que el dogmatisme inherent al pensament espanyol és un fre gran al progrés ideològic, polític i fins i tot econòmic.
Manuel Azaña creia profundament que un camí per fer sortir España del seu endarreriment secular, era la República i molt aviat es va adonar que l’únic aliat sòlid amb què podia comptar per aconseguir-ho, era Catalunya.
Ell no tenia res de catalanista més aviat tot el contrari. No li feia cap gràcia l’estatut d’autonomia que exigia esquerra republicana de Catalunya.
L’any 1932 després que Ortega y Gasset fes un discurs de més d’una hora oposant-se a l’estatut, Azaña en va fer un altre de tres hores demostrant que si es volia el progrés d’Espanya era necessari enfortir la República i per a això era indispensable Catalunya.
El parlament després de retallar l’Estatut tant com va poder, el va aprovar a contracor. Després. La guerra.
Pocs anys després, guanyada la guerra en una anotació personal el caudillo va escriure (Viñas. Sobornos) La unidad es Franco. Sin Franco es la division y el caos. Humil com era.
La idea dominant en una bona part del poble espanyol i en la majoria dels seus polítics segueix sent en el fons actualment la mateixa.
Tard o d’hora apareixerà un corrent de pensament -Cotarelo, Gabilondo i alguns pocs més- amb capacitat per remoure la terrible inèrcia política espanyola ¿Pedro, Pablo?
Sigui com sigui i quan sigui, el plantejament que hauran de fer serà totalment diferent al d’Azaña.
Catalunya ara no vol un estatut d’autonomia. Vol col•laborar amb Espanya plenament i amb total llibertat.
La seva capacitat d’ajudar serà notablement millor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)