Ahir a Atenes i passat demà a Madrid. Fa tres anys a El Caire i fa 25 anys a Pekin. És a dir, revoltes a la capital del país i que vistes des de lluny sembla que passen a tot el país.
Aquestes “revolucions” tenen més o menys èxit en funció de la relació de poder que té la capital respecte al total del país. Si per poder, només comptabilitzem el poder polític, gairebé totes haurien d’aconseguir un èxit ràpid, però resulta que també hi compta la demografia, la geografia, la cultura, el comerç i la indústria. La plaça Tian an Men és més de vint vegades més gran que la Puerta del Sol, però la Xina és trenta vegades més gran que Espanya. I del juny del 89, allà no se’n recorda ningú.
És molt més probable que triomfi Syriza (o com s’escrigui) a Grècia que Podemos a Espanya.
Les dues són revoltes capitalistes, però el pes del conjunt Atenes-El Pireu, respecte al conjunt de Grècia és de l’ordre de tres vegades superior del que representa Madrid respecte a la totalitat de l’estat espanyol.
Fa poc, un orador de Podemos deia que totes les coses importants que han passat a Espanya els últims 200 anys han començat a la Puerta del Sol.
Suposo que es referia a la primera línia de tren de la península que era de “Puerta del Sol – Mataró” O a la primera màquina de vapor que es va muntar a una fàbrica a prop d’Atocha, O a la primera emissora de radio que va ser EAJ 1 radio Puerta del Sol. O a tot el comerç marítim que cap al món sencer, sortia de l’Estanque del Retiro, tot baixant pel Manzanares.
Ara, si es referia a generals muntats a cavall, entrant al Congrés, O a assassinats de primers ministres a la calle del Turco o pels voltants, o concentracions de gran fervor patriòtic a la Plaza de Oriente durant quaranta gloriosos anys… llavors té molta raó. Tot allò important que ha passat a Espanya, ha passat a Madrid, per la senzilla raó que tot allò que no ha passat a Madrid o no era important o senzillament no ha passat a Espanya.
Per acabar vull demanar perdó als ciutadans de la capital de l’estat espanyol a qui considero les primeres víctimes del model ideològic dominant.
26 de gener de 20015.
dilluns, 26 de gener del 2015
divendres, 9 de gener del 2015
No hi ha alternativa.
L’abril de l’any 1939 -jo tenia sis anys- un periodista falangista deixava escrit: “los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir inexorablemente su deber de españoles”. Havien guanyat la guerra. Començava la dictadura.
74 anys més tard -jo ja passava dels 80- un ministre d’educació de Madrid clamava: “vamos a españolizar a los niños catalanes”. Tenien, per segona vegada al segle XXI, majoria absoluta.
El missatge no ha canviat. Els instruments que tenien a les mans per fer-lo complir, sí. I les eines que tenim a les mans els catalans per impedir-ho, també.
Qui és el ministre en qüestió tots ho recordem. Qui era el periodista que va parir aquells escrits convé recordar-ho per entendre la persistència de les idees. Es deia Manuel Aznar. I al seu fill el va batejar amb el nom de… exacte ho heu endevinat.
Les herències biològiques i ideològiques acostumen a anar molt paral•leles. Això passa aquí i allà. Durant tres quartes parts de la meva no curta vida -és a dir la totalitat de la meva vida conscient- he vist sempre el mateix panorama mental enquadrat en paisatges força canviants, tan econòmicament com políticament, però la ideologia dominant al conjunt de l’estat espanyol referent a què és i què vol Catalunya és un invariable.
I allò que volen els catalans, també. Volen més llibertat com a poble. Igual que ho volien fa setanta anys i potser fa tres-cents anys.
La meva curta capacitat d’imaginació no em permet veure cap altra solució que -digueu-ne com vulgueu- la independència o l’acceptació de les propostes dels senyors Aznar, pare i fill. Deixant de banda que l’esperit sant tingui una altra solució.
9 de gener de 2015. (Renoi, 2015).
74 anys més tard -jo ja passava dels 80- un ministre d’educació de Madrid clamava: “vamos a españolizar a los niños catalanes”. Tenien, per segona vegada al segle XXI, majoria absoluta.
El missatge no ha canviat. Els instruments que tenien a les mans per fer-lo complir, sí. I les eines que tenim a les mans els catalans per impedir-ho, també.
Qui és el ministre en qüestió tots ho recordem. Qui era el periodista que va parir aquells escrits convé recordar-ho per entendre la persistència de les idees. Es deia Manuel Aznar. I al seu fill el va batejar amb el nom de… exacte ho heu endevinat.
Les herències biològiques i ideològiques acostumen a anar molt paral•leles. Això passa aquí i allà. Durant tres quartes parts de la meva no curta vida -és a dir la totalitat de la meva vida conscient- he vist sempre el mateix panorama mental enquadrat en paisatges força canviants, tan econòmicament com políticament, però la ideologia dominant al conjunt de l’estat espanyol referent a què és i què vol Catalunya és un invariable.
I allò que volen els catalans, també. Volen més llibertat com a poble. Igual que ho volien fa setanta anys i potser fa tres-cents anys.
La meva curta capacitat d’imaginació no em permet veure cap altra solució que -digueu-ne com vulgueu- la independència o l’acceptació de les propostes dels senyors Aznar, pare i fill. Deixant de banda que l’esperit sant tingui una altra solució.
9 de gener de 2015. (Renoi, 2015).
dimarts, 6 de gener del 2015
El borinot.
Ni por ni pressa. Ni impaciència ni resignació. Fermesa i constància.
Nosaltres som el combustible nuclear que proporciona l’energia necessària perquè la màquina funcioni. Com la del Sol, energia de fusió nuclear, no de fissió com les bombes que han sabut fabricar els exèrcits dels estats per destruir-se mútuament.
La màquina s’està dissenyant, el projecte ja comença a tenir cara i ulls. Hi ha molts i bons professionals treballant-hi. Quan el presentem al món; ¿Es panya? ¿Europa? cal que estigui el màxim elaborat possible, no solament com una utopia, sinó acompanyat dels instruments i camins per arribar-hi. Instruments i camins mai utilitzats fins ara.
Hem d’estar convençuts - jo n’estic- que podem fer-ho, que volem fer-ho, que sabem fer-ho, i que ho farem.
Europa en aquests moments és una associació de propietaris de grans finques, que tenen por que una d’elles es parcel•li, i que l’operació tingui un èxit espectacular. No cal esperar res d’Europa a priori, però tampoc cal témer res d’ella a posteriori. Sobretot si el programa que presentem no només té cara i ulls, com tindrà, sinó que garanteix que cobraran els deutes nostres i la part dels deutes espanyols que acceptem pagar nosaltres. I a l’hora de negociar caldrà ser generosos.
Tampoc s’ha de tenir por de l’aterratge d’un Dron la setmana passada a la Vall d’Hebron, i de la rebuda que li van fer tres mil entusiastes seguidors.
No oblidem una cosa: Dron en anglès significa “borinot” tant en sentit semàntic com metafòric.
Repeteixo: ni por ni pressa. Cal que els polítics que han tingut la sort d’estar en primera fila en aquest moment tan singular recordin que tothom és necessari, però que ningú és imprescindible. Que a la majoria del poble li és indiferent el camí que decideixin ni els importa gaire qui va davant de tot. Que deixin de fer el borinot i de comportar-se com fan els polítics espanyols.
És a dir BON ANY 2015. 5 de gener.
Nosaltres som el combustible nuclear que proporciona l’energia necessària perquè la màquina funcioni. Com la del Sol, energia de fusió nuclear, no de fissió com les bombes que han sabut fabricar els exèrcits dels estats per destruir-se mútuament.
La màquina s’està dissenyant, el projecte ja comença a tenir cara i ulls. Hi ha molts i bons professionals treballant-hi. Quan el presentem al món; ¿Es panya? ¿Europa? cal que estigui el màxim elaborat possible, no solament com una utopia, sinó acompanyat dels instruments i camins per arribar-hi. Instruments i camins mai utilitzats fins ara.
Hem d’estar convençuts - jo n’estic- que podem fer-ho, que volem fer-ho, que sabem fer-ho, i que ho farem.
Europa en aquests moments és una associació de propietaris de grans finques, que tenen por que una d’elles es parcel•li, i que l’operació tingui un èxit espectacular. No cal esperar res d’Europa a priori, però tampoc cal témer res d’ella a posteriori. Sobretot si el programa que presentem no només té cara i ulls, com tindrà, sinó que garanteix que cobraran els deutes nostres i la part dels deutes espanyols que acceptem pagar nosaltres. I a l’hora de negociar caldrà ser generosos.
Tampoc s’ha de tenir por de l’aterratge d’un Dron la setmana passada a la Vall d’Hebron, i de la rebuda que li van fer tres mil entusiastes seguidors.
No oblidem una cosa: Dron en anglès significa “borinot” tant en sentit semàntic com metafòric.
Repeteixo: ni por ni pressa. Cal que els polítics que han tingut la sort d’estar en primera fila en aquest moment tan singular recordin que tothom és necessari, però que ningú és imprescindible. Que a la majoria del poble li és indiferent el camí que decideixin ni els importa gaire qui va davant de tot. Que deixin de fer el borinot i de comportar-se com fan els polítics espanyols.
És a dir BON ANY 2015. 5 de gener.
dissabte, 6 de desembre del 2014
La por i la pressa.
Ningú té cap dubte que s’ha de travessar el riu. Ningú dubte que el riu serà travessat. Fins i tot ho creuen aquells que amb els braços enlaire, invoquen el follet del federalisme que no els fa cas perquè no l’aclamen amb els seu veritable i honrós nom “República federal” i això el té emprenyat.
Els que el volen travessar sense que els peus perdin contacte amb el fons busquen amb delit el lloc més adient, en què el riu no té massa fondària.
Esperen que les aigües baixin més manses. No tenen gens de pressa i tenen una mica massa de por. Temen que a l’altre costat els rebin a pedrades i no hi estan acostumats. Noten que els empenyen, però la por no es venç fàcilment. Diu que una vegada una multitud mirava des d’un pont les aigües d’un riu que baixava fort, quan de sobte veuen que arrossegaven una dona. Tothom cridava però ningú es tirava a l’aigua per ajudar-la. De sobte un home es tira a les aigües furioses i aconsegueix sortir ell i la dona sans i estalvis . L’aclamen, és un heroi etc. etc. ”Gràcies -diu ell- ha estat emocionant… i ara digueu-me qui ha esta el fill de puta que m’ha donat l’empenta”.
Els altres -model búfal- tenen molta pressa. I volen ser molts. Quants més siguem a empènyer, més serem els que arribem a l’altre costat. Si hi arribem molts ningú ens apedregarà. Segurament tenen una mica massa de pressa.
Ni la por ni la pressa són bones conselleres, però ningú ha travessat mai cap riu sense una mica de por i una mica de pressa.
Ara passem a alta mar. Metafòricament s’entén.
Vull dir: de moment nosaltres marxem.
Un cop Espanya ha aconseguit expulsar de dins del seu organisme aquest cos estrany que l’ha fet malviure durant segles es pot replantejar amb l’esperit més tranquil el seu futur.
Tothom sembla tenir clar que el primer que cal fer és recuperar la confiança del poble en els seus dirigents, i que la millor manera és que els dirigents confiïn en el seu poble, cosa que de moment no han fet mai.
Que els preguntin sense por què volen. Alliberats de l’al•lèrgia a LA CONSULTA, podran preguntar als canaris si volen petroli o turisme, podran preguntar als habitants del Condado de Treviño, si volen ser burgalesos o alabesos, fins i tot podran preguntar a bascos o gallecs, què cony volen.
I també podran preguntar a tots junts si prefereixen un cap d’estat elegit o heretat.
Un cop preguntat tot el que calgui i decidit com s’ho munten, serà l’hora de plantejar amb tanta democràcia com siguem capaços quines relacions s’estableixen entre Catalunya i Espanya, i acceptar allò que en resulti.
Bonic, oi?
Els que el volen travessar sense que els peus perdin contacte amb el fons busquen amb delit el lloc més adient, en què el riu no té massa fondària.
Esperen que les aigües baixin més manses. No tenen gens de pressa i tenen una mica massa de por. Temen que a l’altre costat els rebin a pedrades i no hi estan acostumats. Noten que els empenyen, però la por no es venç fàcilment. Diu que una vegada una multitud mirava des d’un pont les aigües d’un riu que baixava fort, quan de sobte veuen que arrossegaven una dona. Tothom cridava però ningú es tirava a l’aigua per ajudar-la. De sobte un home es tira a les aigües furioses i aconsegueix sortir ell i la dona sans i estalvis . L’aclamen, és un heroi etc. etc. ”Gràcies -diu ell- ha estat emocionant… i ara digueu-me qui ha esta el fill de puta que m’ha donat l’empenta”.
Els altres -model búfal- tenen molta pressa. I volen ser molts. Quants més siguem a empènyer, més serem els que arribem a l’altre costat. Si hi arribem molts ningú ens apedregarà. Segurament tenen una mica massa de pressa.
Ni la por ni la pressa són bones conselleres, però ningú ha travessat mai cap riu sense una mica de por i una mica de pressa.
Ara passem a alta mar. Metafòricament s’entén.
Vull dir: de moment nosaltres marxem.
Un cop Espanya ha aconseguit expulsar de dins del seu organisme aquest cos estrany que l’ha fet malviure durant segles es pot replantejar amb l’esperit més tranquil el seu futur.
Tothom sembla tenir clar que el primer que cal fer és recuperar la confiança del poble en els seus dirigents, i que la millor manera és que els dirigents confiïn en el seu poble, cosa que de moment no han fet mai.
Que els preguntin sense por què volen. Alliberats de l’al•lèrgia a LA CONSULTA, podran preguntar als canaris si volen petroli o turisme, podran preguntar als habitants del Condado de Treviño, si volen ser burgalesos o alabesos, fins i tot podran preguntar a bascos o gallecs, què cony volen.
I també podran preguntar a tots junts si prefereixen un cap d’estat elegit o heretat.
Un cop preguntat tot el que calgui i decidit com s’ho munten, serà l’hora de plantejar amb tanta democràcia com siguem capaços quines relacions s’estableixen entre Catalunya i Espanya, i acceptar allò que en resulti.
Bonic, oi?
dimecres, 19 de novembre del 2014
El quart manament.
Com que suposo, que ara no s’ensenya a l’escola, però s’aprèn a casa us diré que aquest manament al meu temps deia així “honraràs pare i mare”, i volia dir obeiràs el pare, faràs i pensaràs el que ell et digui, arribaràs a casa a l’hora correcta (que era la que deia ell) etc., ah, si i a la mare també.
Conseqüència d’això va sorgir allò de “De tal palo tal astilla”.
Ara tenim molt clar que ningú és responsable del que va ser o fer el seu pare, però continuem pensant que el refrany no anava gaire desencaminat.
A Internet hi ha una enciclopèdia, que no sé per què li han posat el nom de la nostra fillola Viqui.
Com que es veu que hi és tot i tothom, a vegades resulta entretingut jugar a trobar nissagues, per allò del tronc i l’estella.
Hi podeu trobar: Saenz de Santamaria, José Antonio, general molt addicte al seu Generalíssim. Va tenir l’honor de col•laborar en les execucions del darrers condemnats del franquisme. Va posar el bonic nom de Soraya a la seva filla.
Torres-Dulce, Antonio. Un dels jutges del TOP més eficaç. TOP, Tribunal de Orden Público, especialment dedicat a perseguir estudiants i obrers, no addictes al GMN, Glorioso Movimiento Nacional. Les places de jutges del TOP es cobrien per jutges que es presentaven voluntàriament per fer aquesta feina. Don Antonio va posar al seu fill el nom d’Eduardo.
Això i moltes altres coses tenen la importància que li vulguem donar en funció del judici que ens mereixi el franquisme en el seu conjunt. És molt probable, que aquet judici sigui força diferent en funció del lloc i del temps. És segur que els que el vam viure íntegrament durant 40 anys i a Catalunya, ens costi entendre que a la resta d’Espanya -si més no la meitat dels ciutadans- en tinguin una visió tan distorsionada. Només se m’acut que deu ser perquè allà la meitat de la població va guanyar la guerra i solament la meitat la va perdre, mentre a Catalunya la va perdre tothom.
Abans pensava que tants anys de franquisme havia conformat el pensament dels ciutadans d’Espanya, però ara m’adono que era al revés que si la dictadura va durar tants anys fou perquè la seva ideologia, i la seva manera de fer i fins i tot amb el tarannà, coincidia amb una gran majoria d’espanyols.
Aquestes dues maneres tan oposades veure els mateixos fets, expliquen en una gran part, l’enorme dificultat d’arribar a enteniments que resultin mínimament satisfactoris per uns i altres.
Però difícil, no vol dir impossible. I els catalans tenim el gran avantatge que ja ho hem pensat.
18 de novembre de 2014.
Conseqüència d’això va sorgir allò de “De tal palo tal astilla”.
Ara tenim molt clar que ningú és responsable del que va ser o fer el seu pare, però continuem pensant que el refrany no anava gaire desencaminat.
A Internet hi ha una enciclopèdia, que no sé per què li han posat el nom de la nostra fillola Viqui.
Com que es veu que hi és tot i tothom, a vegades resulta entretingut jugar a trobar nissagues, per allò del tronc i l’estella.
Hi podeu trobar: Saenz de Santamaria, José Antonio, general molt addicte al seu Generalíssim. Va tenir l’honor de col•laborar en les execucions del darrers condemnats del franquisme. Va posar el bonic nom de Soraya a la seva filla.
Torres-Dulce, Antonio. Un dels jutges del TOP més eficaç. TOP, Tribunal de Orden Público, especialment dedicat a perseguir estudiants i obrers, no addictes al GMN, Glorioso Movimiento Nacional. Les places de jutges del TOP es cobrien per jutges que es presentaven voluntàriament per fer aquesta feina. Don Antonio va posar al seu fill el nom d’Eduardo.
Això i moltes altres coses tenen la importància que li vulguem donar en funció del judici que ens mereixi el franquisme en el seu conjunt. És molt probable, que aquet judici sigui força diferent en funció del lloc i del temps. És segur que els que el vam viure íntegrament durant 40 anys i a Catalunya, ens costi entendre que a la resta d’Espanya -si més no la meitat dels ciutadans- en tinguin una visió tan distorsionada. Només se m’acut que deu ser perquè allà la meitat de la població va guanyar la guerra i solament la meitat la va perdre, mentre a Catalunya la va perdre tothom.
Abans pensava que tants anys de franquisme havia conformat el pensament dels ciutadans d’Espanya, però ara m’adono que era al revés que si la dictadura va durar tants anys fou perquè la seva ideologia, i la seva manera de fer i fins i tot amb el tarannà, coincidia amb una gran majoria d’espanyols.
Aquestes dues maneres tan oposades veure els mateixos fets, expliquen en una gran part, l’enorme dificultat d’arribar a enteniments que resultin mínimament satisfactoris per uns i altres.
Però difícil, no vol dir impossible. I els catalans tenim el gran avantatge que ja ho hem pensat.
18 de novembre de 2014.
dijous, 6 de novembre del 2014
L’altre “gran” partit polític.
Resulta prou evident que l’anomenat partit popular és inaprofitable per a la democràcia, ni admet cap reforma que el transformi en homologable. Cal necessariament que sigui substituït per una altra formació radicalment diferent. Si els ciutadans espanyols no són capaços de fer-ho, tindran problemes insolubles durant anys. Si algun dia pogués, preguntaria al Sr. Miquel Roca, si ha trobat resposta a la pregunta que feia fa uns trenta anys i que fins i tot donà títol al seu llibre “Per què no?”
Però ara volia parlar de “l’altre”. Del partit socialista. El primer que vull dir és que un partit socialista avui dia encara és necessari. Fins i tot indispensable. Això no vol dir que l’actual formació no necessiti una remodelació profunda, que en aquests moments sembla molt difícil de realitzar, però que la recent desaparició de l’escena de l’últim dinosaure protagonista de primera línia socialista de la trista transició, podria ser una bona oportunitat.
Seran prou valents per defensar sense embuts una República Federal, o continuaran amb ambigüitats que els portaran a fer companyia a l’altre “gran” partit? Per què el PSC, no aconsella, demana o exigeix que els seus socis d’allà entenguin que és l’únic camí que té sortida?
Ara, però els catalans ens preguntem: Cal que ens hi emmerdem en tots aquests fangars? Ens ho podem mirar des de la barrera?
En aquests moments no sé quina és la resposta correcta. Potser el que avui es veu confós en un futur no gaire llunyà ho veurem claríssim.
Així ho espero. De moment, diumenge, a votar.
6 de novembre de 2014.
Però ara volia parlar de “l’altre”. Del partit socialista. El primer que vull dir és que un partit socialista avui dia encara és necessari. Fins i tot indispensable. Això no vol dir que l’actual formació no necessiti una remodelació profunda, que en aquests moments sembla molt difícil de realitzar, però que la recent desaparició de l’escena de l’últim dinosaure protagonista de primera línia socialista de la trista transició, podria ser una bona oportunitat.
Seran prou valents per defensar sense embuts una República Federal, o continuaran amb ambigüitats que els portaran a fer companyia a l’altre “gran” partit? Per què el PSC, no aconsella, demana o exigeix que els seus socis d’allà entenguin que és l’únic camí que té sortida?
Ara, però els catalans ens preguntem: Cal que ens hi emmerdem en tots aquests fangars? Ens ho podem mirar des de la barrera?
En aquests moments no sé quina és la resposta correcta. Potser el que avui es veu confós en un futur no gaire llunyà ho veurem claríssim.
Així ho espero. De moment, diumenge, a votar.
6 de novembre de 2014.
dimarts, 4 de novembre del 2014
El gran dèficit.
El gran dèficit polític de la transició va ser la falta d’un partit conservador a nivell del conjunt de l’estat que no fos de paternitat franquista. Tant pel nom dels seus fundadors, com per la seva ideologia i la de la gran majoria dels seus prohoms i dels seus promotors econòmics.
Era inevitable que es passés d’un règim definit com a dictadura suavitzada per la corrupció a un altre que acabés sent una corrupció disfressada de democràcia. I la corrupció acaba derrotant la democràcia.
En aquests moments és de primera necessitat que el PP, desaparegui de primera línia de la política espanyola. Per a Catalunya, però encara és més necessari per a Espanya.
És cert que aquest partit està en greu perill, i com diuen els xinesos quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar deu mil homes disposats a empènyer.
La gran incògnita ni tan sols plantejada per ningú, si més no públicament, és qui omplirà el buit immens que deixarà. Perquè és indispensable l’existència d’un partit que representi el pensament de dretes, sigui més liberal o més conservador, però que estigui totalment alliberat del franquisme residual i no tan residual. Que pugui explicar la Història del segle vint sense amagar res. Que no esperi justícia argentina, per denunciar i condemnar.
La modernitat exigeix l’existència de partits d’esquerra valents i partits de dreta honestos. I també al reves. I uns i altres democràtics i intel•ligents.
De partits d’esquerra el panorama d’Espanya n’està farcit, de partits de dreta a banda del PP només n’hi ha dos de territorials, el PNB i CiU, i precisament de territoris que tenen un peu i mig a fora.
Aquest gran dèficit en la política espanyola d’una dreta culta, civilitzada i moderna no es veu com es podrà omplir. A l’horitzó no es veu cap senyal. Ni de fum.
3 de novembre de 2014.
Era inevitable que es passés d’un règim definit com a dictadura suavitzada per la corrupció a un altre que acabés sent una corrupció disfressada de democràcia. I la corrupció acaba derrotant la democràcia.
En aquests moments és de primera necessitat que el PP, desaparegui de primera línia de la política espanyola. Per a Catalunya, però encara és més necessari per a Espanya.
És cert que aquest partit està en greu perill, i com diuen els xinesos quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar deu mil homes disposats a empènyer.
La gran incògnita ni tan sols plantejada per ningú, si més no públicament, és qui omplirà el buit immens que deixarà. Perquè és indispensable l’existència d’un partit que representi el pensament de dretes, sigui més liberal o més conservador, però que estigui totalment alliberat del franquisme residual i no tan residual. Que pugui explicar la Història del segle vint sense amagar res. Que no esperi justícia argentina, per denunciar i condemnar.
La modernitat exigeix l’existència de partits d’esquerra valents i partits de dreta honestos. I també al reves. I uns i altres democràtics i intel•ligents.
De partits d’esquerra el panorama d’Espanya n’està farcit, de partits de dreta a banda del PP només n’hi ha dos de territorials, el PNB i CiU, i precisament de territoris que tenen un peu i mig a fora.
Aquest gran dèficit en la política espanyola d’una dreta culta, civilitzada i moderna no es veu com es podrà omplir. A l’horitzó no es veu cap senyal. Ni de fum.
3 de novembre de 2014.
diumenge, 2 de novembre del 2014
Em costa molt.
No ho puc entendre, de veritat. Fa molt de temps que em faig la pregunta. Com creuen a Madrid que acabarà el procés català?
N’hi ha uns que diuen que no existeix tal procés. S’ho creuen ells això encara que ho diguin cridant?
N’hi ha uns altres que afirmen que és només una jugada d’un o dos politics amb intencions partidistes.
Uns altres prediquen que s’ha enganyat el poble català, i se l’ha induït a demanar allò que no és bo per a ell mateix, i que mai havia desitjat. Això i altres coses molt més desagradables, francament insultants, sentim per aquí que es diuen a Madrid, i la primera cosa que em crida l’atenció és que davant de l’allau de soroll que ens arriba de la capital, de la resta del país només arribin veus sempre singulars, un president d’aquí, un bisbe d’allà, un pensador de més enllà… però que la gran riuada de paraules, amenaces, avisos, prohibicions, en diaris i en altres mitjans “d’opinió” vénen d’allò que tots entenem què vol dir, quan diem Madrid.
Intentant esbrinar què pensen de com acabarà tot plegat, no n’he tret mai l’aigua clara. Val a dir que ni bruta. No veig, no tan sols cap proposta per poc positiva que sigui, ni cap indici de cap on creuen que aniran les coses, aquestes tres o quatre cosetes -versió Mariano- que passen a Catalunya.
Potser que la nova onada de gestors de l’estat espanyol, liderats per la Sra. Saenz, hereus directes ideològicament i genealògicament del franquisme, però lliures del sentiment de culpa d’haver participat en primera línea en els crims de la dictadura com vam fer els seus pares, se senten tan segurs d’ells mateixos que estan cometent un pecat de supèrbia que obnubila la ment impedint veure cap altra realitat que no sigui la del seu entorn més proper.
Segurament estan més ben preparats que la generació anterior. Potser han participat menys en corrupcions. Saben més llengües -tampoc costa gaire- han llegit una mica més i tot plegat els fa sentir tan segurs que s’atreveixen a fer afirmacions categòriques, que només s’aguanten pel pes del poder de què gaudeixen.
Però tampoc saben on van ni on són. Xuten molt fort, però totes les pilotes van fora.
Escoltant a uns i altres, joves, o no tan joves i a vells, de dretes i de tortes, no hi ha forma d’intuir com pensen que acabarà tot plegat.
Suposo que deu ser perquè sóc una mica -és un eufemisme- sord.
1 de novembre de 2014.
N’hi ha uns que diuen que no existeix tal procés. S’ho creuen ells això encara que ho diguin cridant?
N’hi ha uns altres que afirmen que és només una jugada d’un o dos politics amb intencions partidistes.
Uns altres prediquen que s’ha enganyat el poble català, i se l’ha induït a demanar allò que no és bo per a ell mateix, i que mai havia desitjat. Això i altres coses molt més desagradables, francament insultants, sentim per aquí que es diuen a Madrid, i la primera cosa que em crida l’atenció és que davant de l’allau de soroll que ens arriba de la capital, de la resta del país només arribin veus sempre singulars, un president d’aquí, un bisbe d’allà, un pensador de més enllà… però que la gran riuada de paraules, amenaces, avisos, prohibicions, en diaris i en altres mitjans “d’opinió” vénen d’allò que tots entenem què vol dir, quan diem Madrid.
Intentant esbrinar què pensen de com acabarà tot plegat, no n’he tret mai l’aigua clara. Val a dir que ni bruta. No veig, no tan sols cap proposta per poc positiva que sigui, ni cap indici de cap on creuen que aniran les coses, aquestes tres o quatre cosetes -versió Mariano- que passen a Catalunya.
Potser que la nova onada de gestors de l’estat espanyol, liderats per la Sra. Saenz, hereus directes ideològicament i genealògicament del franquisme, però lliures del sentiment de culpa d’haver participat en primera línea en els crims de la dictadura com vam fer els seus pares, se senten tan segurs d’ells mateixos que estan cometent un pecat de supèrbia que obnubila la ment impedint veure cap altra realitat que no sigui la del seu entorn més proper.
Segurament estan més ben preparats que la generació anterior. Potser han participat menys en corrupcions. Saben més llengües -tampoc costa gaire- han llegit una mica més i tot plegat els fa sentir tan segurs que s’atreveixen a fer afirmacions categòriques, que només s’aguanten pel pes del poder de què gaudeixen.
Però tampoc saben on van ni on són. Xuten molt fort, però totes les pilotes van fora.
Escoltant a uns i altres, joves, o no tan joves i a vells, de dretes i de tortes, no hi ha forma d’intuir com pensen que acabarà tot plegat.
Suposo que deu ser perquè sóc una mica -és un eufemisme- sord.
1 de novembre de 2014.
divendres, 17 d’octubre del 2014
Travessar el riu.
Quan Mao, “el gran timoner” li deien, va morir va agafar el timó Deng Xiaoping. A aquest li van dir “el petit timoner”. No arribava al metre seixanta. Per què deu ser que les metàfores marineres funcionen tan bé en política? Tanco parèntesi.
Doncs bé, Deng deia que els xinesos havien de travessar el riu. Que continuar a la mateixa banda, era un suïcidi, (era una manera elegant de carregar-se el maoisme, que tothom maleïa però feia veure que no). Però matisava, havien de travessar el riu sense que els peus perdessin contacte amb el fons. Això era més que una metàfora, era una declaració de principis. En direm, mètode Deng.
Quan un ramat de búfals entén que la pastura a la seva banda de riu s’està esgotant i veu que allà lluny hi ha senyals d’un incendi al bosc, es posa a mirar a l’altra banda del riu i intueix que el color verd que hi veu és bo de trepitjar, només cal que un tro llunyà vagi seguit d’un altre més proper, per posar-se a córrer cap al riu, i sense pensar-s’hi més començar a travessar-lo. Alguns dels primers perden peu i es queden al fons del riu, i la resta del ramat passa per sobre dels seus cossos fins a l’altra banda. És un mètode, ràpid i eficaç. Però deixa víctimes. En direm, mètode búfal.
Un altre mètode en direm sistema Moisés. Et plantes davant del riu, aixeques els braços enlaire, i demanes al teu déu que aturi el riu una estoneta. De fet Moisés ho va fer així perquè no sabia prou geografia. D’haver-ne sabut, en arribar davant del mar Roig hauria seguit cap a l’esquerra, en direcció al Mediterrani i hauria arribat a la terra promesa a peu sec. Es veu que li havien dit a on havia d’anar, però no li van explicar bé el camí.
Segons la ciència més de moda aquest segle 21, la neurociència, cadascun de nosaltres entén, enfoca, analitza i decideix segons quin model de còrtex prefrontal ens ha tocat, i segons com anem de dopamina, -som el nostre cervell, afirmen categòricament- i com que en la nostra ignorància no ho podem discutir, va i ens ho creiem. Doncs, bé i a això volia arribar, a l’hora de travessar el riu cadascú de nosaltres trobarà més simpàtic, més factible, més eficaç qualsevol dels tres mètodes o de les seves variants. Val a dir que el tercer model anomenat Moisés no té gaires seguidors, ni variants atractives, però sempre hi ha homes de fe, si més no de bona fe.
En una cosa sí que coincidirem una bona majoria: cal travessar el riu.
16 d’octubre de 2014.
Doncs bé, Deng deia que els xinesos havien de travessar el riu. Que continuar a la mateixa banda, era un suïcidi, (era una manera elegant de carregar-se el maoisme, que tothom maleïa però feia veure que no). Però matisava, havien de travessar el riu sense que els peus perdessin contacte amb el fons. Això era més que una metàfora, era una declaració de principis. En direm, mètode Deng.
Quan un ramat de búfals entén que la pastura a la seva banda de riu s’està esgotant i veu que allà lluny hi ha senyals d’un incendi al bosc, es posa a mirar a l’altra banda del riu i intueix que el color verd que hi veu és bo de trepitjar, només cal que un tro llunyà vagi seguit d’un altre més proper, per posar-se a córrer cap al riu, i sense pensar-s’hi més començar a travessar-lo. Alguns dels primers perden peu i es queden al fons del riu, i la resta del ramat passa per sobre dels seus cossos fins a l’altra banda. És un mètode, ràpid i eficaç. Però deixa víctimes. En direm, mètode búfal.
Un altre mètode en direm sistema Moisés. Et plantes davant del riu, aixeques els braços enlaire, i demanes al teu déu que aturi el riu una estoneta. De fet Moisés ho va fer així perquè no sabia prou geografia. D’haver-ne sabut, en arribar davant del mar Roig hauria seguit cap a l’esquerra, en direcció al Mediterrani i hauria arribat a la terra promesa a peu sec. Es veu que li havien dit a on havia d’anar, però no li van explicar bé el camí.
Segons la ciència més de moda aquest segle 21, la neurociència, cadascun de nosaltres entén, enfoca, analitza i decideix segons quin model de còrtex prefrontal ens ha tocat, i segons com anem de dopamina, -som el nostre cervell, afirmen categòricament- i com que en la nostra ignorància no ho podem discutir, va i ens ho creiem. Doncs, bé i a això volia arribar, a l’hora de travessar el riu cadascú de nosaltres trobarà més simpàtic, més factible, més eficaç qualsevol dels tres mètodes o de les seves variants. Val a dir que el tercer model anomenat Moisés no té gaires seguidors, ni variants atractives, però sempre hi ha homes de fe, si més no de bona fe.
En una cosa sí que coincidirem una bona majoria: cal travessar el riu.
16 d’octubre de 2014.
dimecres, 15 d’octubre del 2014
Independències.
Catalunya farà un pas endavant cap a la llibertat, sí, i només sí existeix una quantitat prou significativa de ciutadans que ho volen cadascun d’ells de manera suficientment profunda i constant. És l’única condició necessària i és a l’hora suficient.
Perquè aquest pas no sigui ni massa llunyà ni massa feixuc, cal que existeixi un gruix suficient de persones, surtin o no els seus noms als diaris, disposats a posar a disposició del conjunt les seves capacitats professionals.
Al meu entendre, aquestes dues situacions es donen, i es donen de forma robusta dintre d’una societat civil altament estructurada com la nostra.
En aquests processos els polítics com a conjunt són necessaris, però cap d’ells en particular és imprescindible. Potser ho saben, però tots ells han de fer veure que no ho saben. Sempre n’hi haurà algun que es pot creure molt necessari, i és inútil desenganyar-lo i a vegades és millor fer-li creure que ens ho creiem. La Història, que acaba simplificant de manera no sempre justa, situarà a cadascun al seu lloc. Sobretot cal no escoltar gaire les declaracions dels polítics. I les dels comentaristes, tampoc.
La tan demanada unitat entre polítics no ha existit mai en aquestes situacions.
Quan Irlanda lluitava per la seva independència, els dos líders, Eamon de Valera i Michael Collins no anaven precisament de bracet. Assassinat el segon, males llengües insinuaven coses molt lletges del primer.
Quan Tunísia, va decidir emancipar-se de França, va aparèixer un partit que es va dir Dustur que vol dir Constitució, que és el que volien pactar amb França. No va tardar gaire a sorgir un altre partit més radical que es va dir Neo Dustur, que acusava els primers de ser massa pactistes, els va arraconar i va aconseguir la independència.
No oblidem que a Gandhi el va assassinar un hindú i no un musulmà. Era un dels seus…etc.
Els polítics són necessaris, cap d’ells imprescindible. Millor si van junts però no cal esperar-ho massa. Si van alhora faran la feina més de pressa, però si les condicions que esmentava al principi es compleixen com passa a casa nostra, el final està cantat. A hores d’ara ningú sap quin d’ells escolliran els historiadors per titular el capítol.
Deia abans que la Historia simplifica molt i si segueixen com fins ara els socialistes catalans, passaran a fer companyia als lerrouxistes als futurs llibres d’història.
14 d’octubre de 2014.
Perquè aquest pas no sigui ni massa llunyà ni massa feixuc, cal que existeixi un gruix suficient de persones, surtin o no els seus noms als diaris, disposats a posar a disposició del conjunt les seves capacitats professionals.
Al meu entendre, aquestes dues situacions es donen, i es donen de forma robusta dintre d’una societat civil altament estructurada com la nostra.
En aquests processos els polítics com a conjunt són necessaris, però cap d’ells en particular és imprescindible. Potser ho saben, però tots ells han de fer veure que no ho saben. Sempre n’hi haurà algun que es pot creure molt necessari, i és inútil desenganyar-lo i a vegades és millor fer-li creure que ens ho creiem. La Història, que acaba simplificant de manera no sempre justa, situarà a cadascun al seu lloc. Sobretot cal no escoltar gaire les declaracions dels polítics. I les dels comentaristes, tampoc.
La tan demanada unitat entre polítics no ha existit mai en aquestes situacions.
Quan Irlanda lluitava per la seva independència, els dos líders, Eamon de Valera i Michael Collins no anaven precisament de bracet. Assassinat el segon, males llengües insinuaven coses molt lletges del primer.
Quan Tunísia, va decidir emancipar-se de França, va aparèixer un partit que es va dir Dustur que vol dir Constitució, que és el que volien pactar amb França. No va tardar gaire a sorgir un altre partit més radical que es va dir Neo Dustur, que acusava els primers de ser massa pactistes, els va arraconar i va aconseguir la independència.
No oblidem que a Gandhi el va assassinar un hindú i no un musulmà. Era un dels seus…etc.
Els polítics són necessaris, cap d’ells imprescindible. Millor si van junts però no cal esperar-ho massa. Si van alhora faran la feina més de pressa, però si les condicions que esmentava al principi es compleixen com passa a casa nostra, el final està cantat. A hores d’ara ningú sap quin d’ells escolliran els historiadors per titular el capítol.
Deia abans que la Historia simplifica molt i si segueixen com fins ara els socialistes catalans, passaran a fer companyia als lerrouxistes als futurs llibres d’història.
14 d’octubre de 2014.
dijous, 2 d’octubre del 2014
Sobirania. Efectes secundaris.
Dèiem ahir que la sobirania, sense súbdit no existeix. Si inicialment estava composta per un sobirà i molts súbdits, quan la quantitat de súbdits va començar a augmentar, que va ser molt aviat, si bé la titularitat de la sobirania va continuar sent unipersonal, l’exercici de la mateixa es va anar estenent al voltant del titular. Primer la família més directa, després la no tan directa i molt aviat la cort.
Com que l’exercici de la sobirania dóna moltes satisfaccions, resulta expansiu de per si, i cada vegada abraça cercles més amples, de persones i grups que en volen participar, o que creuen que en participen. Moltes vegades és un efecte il•lusori. Virtual en diríem ara. Però s’ho creuen.
Si inicialment fou un rei, després una cort i aviat va infectar tota una ciutat. La “Villa i Corte” en deien.
La constitució espanyola de 1931, Art,5, La capitalidad de la Republica se fija en Madrid.
La constitució espanyola de 1978, Art. 5, La capital del estado es la villa de Madrid.
A part de la curiosa coincidència numeral, la primera diu Madrid sense especificar si província, ciutat o Villa y Corte i la segona diu villa amb minúscula. I ja està. Tothom sap de què parlem i no cal que diem res més. I de fet ni una ni l’altra constitució expliquen de què va.
Els efectes secundaris -danys col•laterals podríem dir- més notables apareixen a força d’anys d’exercici de la sobirania per part d’una ciutat. Totes aquelles persones o institucions que participen del poder en una ciutat capital d’estat, s’autoatribueixen la seva ració de “sobirania” i miren com a súbdits els habitants de la resta del país. Qualsevol institució: conferencia episcopal, patronal, sindicat intel•lectual o artística etc. i sobretot els mitjans de comunicació, parlen en to doctoral, coneixen a la perfecció què passa i què convé a cada “província”.
No poden entendre que alguna “regió” s’afarti de ser súbdit. No entenen que un súbdit, pugui sentir-se maltractat pel seu sobirà. Per definició un sobirà sempre protegeix, sempre fa el millor pel súbdit. Si el súbdit no ho entén això és perquè està enganyat, o és un traïdor. Un súbdit insubmís és un perill per als altres súbdits, i per a ell mateix.
L’entesa és pràcticament impossible. O gairebé.
Finalment un incís. Una de les víctimes més pregones d’aquesta simbiosi poder/elit, és aquella part de la pròpia ciutadania que no en participa. Ara el “poble“ de Madrid ha començat a adonar-se’n. La pregunta és ¿Podran?
1 d’octubre de 2014.
Com que l’exercici de la sobirania dóna moltes satisfaccions, resulta expansiu de per si, i cada vegada abraça cercles més amples, de persones i grups que en volen participar, o que creuen que en participen. Moltes vegades és un efecte il•lusori. Virtual en diríem ara. Però s’ho creuen.
Si inicialment fou un rei, després una cort i aviat va infectar tota una ciutat. La “Villa i Corte” en deien.
La constitució espanyola de 1931, Art,5, La capitalidad de la Republica se fija en Madrid.
La constitució espanyola de 1978, Art. 5, La capital del estado es la villa de Madrid.
A part de la curiosa coincidència numeral, la primera diu Madrid sense especificar si província, ciutat o Villa y Corte i la segona diu villa amb minúscula. I ja està. Tothom sap de què parlem i no cal que diem res més. I de fet ni una ni l’altra constitució expliquen de què va.
Els efectes secundaris -danys col•laterals podríem dir- més notables apareixen a força d’anys d’exercici de la sobirania per part d’una ciutat. Totes aquelles persones o institucions que participen del poder en una ciutat capital d’estat, s’autoatribueixen la seva ració de “sobirania” i miren com a súbdits els habitants de la resta del país. Qualsevol institució: conferencia episcopal, patronal, sindicat intel•lectual o artística etc. i sobretot els mitjans de comunicació, parlen en to doctoral, coneixen a la perfecció què passa i què convé a cada “província”.
No poden entendre que alguna “regió” s’afarti de ser súbdit. No entenen que un súbdit, pugui sentir-se maltractat pel seu sobirà. Per definició un sobirà sempre protegeix, sempre fa el millor pel súbdit. Si el súbdit no ho entén això és perquè està enganyat, o és un traïdor. Un súbdit insubmís és un perill per als altres súbdits, i per a ell mateix.
L’entesa és pràcticament impossible. O gairebé.
Finalment un incís. Una de les víctimes més pregones d’aquesta simbiosi poder/elit, és aquella part de la pròpia ciutadania que no en participa. Ara el “poble“ de Madrid ha començat a adonar-se’n. La pregunta és ¿Podran?
1 d’octubre de 2014.
dimarts, 30 de setembre del 2014
Sobirà / súbdit
Sobirania és una idea que la història ha anat elaborant al costat de les figures dels reis o emperadors per crear la parella de conceptes sobirà/súbdit que es necessiten l’un a l’altre per mantenir un determinat ordre social. No hi ha sobirà si no hi ha súbdit.
A mitjans del segle 17, els anglesos van matar el seu rei però no van eliminar la sobirania dels reis que van venir després. Se la van repartir entre el rei i una petita minoria de nobles. Amb algunes variacions no significatives encara dura avui dia.
Els francesos, a finals del segle 18, també van matar el seu rei, i li van anul•lar la soberania. Aviat es van adonar, que per odiós que fos ser súbdit, alguna mena de sobirania feia falta per mantenir l’ordre públic. La idea que van tenir -de fet no sé de qui va ser- fou dir i només dir que la sobirania era del poble.
El primer problema que se’ls va presentar era ¿qui era el poble? Van decidir que eren els ciutadans “citoyens “ que evidentment no era tot el poble. Van ampliar la base dels sobirans.
El segon problema que no es van plantejar però que hi era, va ser: si el poble és sobirà, i perquè pugui existir un sobirà ha d’existir un súbdit, ¿qui és aquest súbdit? Aquesta pregunta no l’ha contestada mai cap pensador francès, però l’han contestat amb els fets tots el francesos. El poble sobirà és el poble francès, tots els altres pobles són súbdits reals o en potència (i si no que li preguntin al poble argelí).
Una gran majoria de sobiranies europees ha anat imitant amb més o menys mala gana el model francès per imperfecte que fos -i déu n’hi do- això de la sobirania del poble, i de com posar-la a la pràctica. Cada terra fa sa guerra, diem per aquí, i si bé ho diem metafòricament ha resultat una frase d’un realisme esgarrifós. La guerra ha estat l’instrument més vegades usat pels “administradors” de les sobiranies, que eren dels pobles, precisament contra els pobles.
Aquests administradors de les sobiranies, eren més o menys -més aviat menys i moltes vegades gens- elegits pels ciutadans. I tot i ser un sistema clarament defectuós, és el millor de llarg de tots els sistemes coneguts generant automàticament la terrible idea dominant que és millor no tocar-ho. Ni tan sols de pensament o paraula. I molt menys d’obra.
L’altra idea màgica ve de juxtaposar dos conceptes incompatibles entre si, aprofitant dos mots grecs “demos” i “kratia” i voler-ne fer una paraula única: democràcia. El que significaven al seu origen aquestes paraules i el que signifiquen ara té una relació igual que el que significava àtom llavors i el que significa ara. Físicament parlant, cap relació.
El temps, i l’angunia de pensar, sacralitzen les paraules. I si a més hi ha paraules com “sobirania” que afavoreixen els posseïdors del poder, veureu com tots aquells que se senten copropietaris d’alguna forma de poder, dins i fora de qualsevol país posaran el crit al cel -i si només és el crit, rai- contra qui gosi tan sols parlar-ne. Ja ho sabeu, els diran que són “populistes “ o “separatistes”.
El tema dóna per tant…
A mitjans del segle 17, els anglesos van matar el seu rei però no van eliminar la sobirania dels reis que van venir després. Se la van repartir entre el rei i una petita minoria de nobles. Amb algunes variacions no significatives encara dura avui dia.
Els francesos, a finals del segle 18, també van matar el seu rei, i li van anul•lar la soberania. Aviat es van adonar, que per odiós que fos ser súbdit, alguna mena de sobirania feia falta per mantenir l’ordre públic. La idea que van tenir -de fet no sé de qui va ser- fou dir i només dir que la sobirania era del poble.
El primer problema que se’ls va presentar era ¿qui era el poble? Van decidir que eren els ciutadans “citoyens “ que evidentment no era tot el poble. Van ampliar la base dels sobirans.
El segon problema que no es van plantejar però que hi era, va ser: si el poble és sobirà, i perquè pugui existir un sobirà ha d’existir un súbdit, ¿qui és aquest súbdit? Aquesta pregunta no l’ha contestada mai cap pensador francès, però l’han contestat amb els fets tots el francesos. El poble sobirà és el poble francès, tots els altres pobles són súbdits reals o en potència (i si no que li preguntin al poble argelí).
Una gran majoria de sobiranies europees ha anat imitant amb més o menys mala gana el model francès per imperfecte que fos -i déu n’hi do- això de la sobirania del poble, i de com posar-la a la pràctica. Cada terra fa sa guerra, diem per aquí, i si bé ho diem metafòricament ha resultat una frase d’un realisme esgarrifós. La guerra ha estat l’instrument més vegades usat pels “administradors” de les sobiranies, que eren dels pobles, precisament contra els pobles.
Aquests administradors de les sobiranies, eren més o menys -més aviat menys i moltes vegades gens- elegits pels ciutadans. I tot i ser un sistema clarament defectuós, és el millor de llarg de tots els sistemes coneguts generant automàticament la terrible idea dominant que és millor no tocar-ho. Ni tan sols de pensament o paraula. I molt menys d’obra.
L’altra idea màgica ve de juxtaposar dos conceptes incompatibles entre si, aprofitant dos mots grecs “demos” i “kratia” i voler-ne fer una paraula única: democràcia. El que significaven al seu origen aquestes paraules i el que signifiquen ara té una relació igual que el que significava àtom llavors i el que significa ara. Físicament parlant, cap relació.
El temps, i l’angunia de pensar, sacralitzen les paraules. I si a més hi ha paraules com “sobirania” que afavoreixen els posseïdors del poder, veureu com tots aquells que se senten copropietaris d’alguna forma de poder, dins i fora de qualsevol país posaran el crit al cel -i si només és el crit, rai- contra qui gosi tan sols parlar-ne. Ja ho sabeu, els diran que són “populistes “ o “separatistes”.
El tema dóna per tant…
divendres, 26 de setembre del 2014
Sr. Sánchez.
Com que vostè és políglota, suposo que m’entendrà. En tot cas pot demanar que li tradueixi l’ex alcalde de Vilanova Sr. Elena que interpretarà millor el que vull dir que el Sr. Iceta. I els dos són socialistes.
La setmana passada ens va dir que la majoria de catalans volen ”una Catalunya millor, dins d’una Espanya millor”. Certament tots els catalans volem una Catalunya millor i una Espanya millor, no ho dubti.
A la frase només hi canviem una preposició. En comptes de “dins” posem “al costat”.
Resulta que des de” dins”, els ciutadans de Catalunya no podem fer res efectiu, per millorar Espanya, i en prou feines per millorar Catalunya. Demanem estar al costat d’Espanya per poder contribuir a millorar-la.
Li serà molt difícil, convèncer els catalans, que no tenim dret a expressar cap on volem anar i com hi volem anar. Per descomptat, democràticament no ho aconseguiran. Si ho volen impedir no tindran més remei que fer costat a les posicions del pensament tardo franquista del PP. Vostès mateixos.
Sr. Sánchez, durant 40 anys. Catalunya ha estat lligada de peus i mans i amb la boca emmordassada. Primer li van deslligar les mans, perquè pogués treballar al servei dels seus amos, però no li van treure la bola dels peus. Els catalans només podíem parlar en veu baixa entre nosaltres. Però parlàvem.
Quan va morir l’assassí ho vam celebrar -encara d’amagat- bevent Xampany francès. Va morir Franco però el franquisme va continuar al poder, i mai no n’ha marxat. (¿Com pot ser que al conjunt de l’estat espanyol no hagi pogut sorgir un partit polític de dretes, conservador, liberal o democratacristià que no fos de paternitat franquista? ¿Per què això només ha estat possible a Euskadi i a Catalunya?.
A més d’allargar la cadena amb què arrossegava una bola a un peu, a Catalunya li van treure la mordassa de la boca i allò que feia anys ens anàvem dient a cau d’orella ho vam poder dir en veu alta. Van aparèixer diaris, ràdios, televisions, tertúlies, conferències, associacions de veïns i comunitats cristianes. I escoles catalanes, de barri, cooperatives, públiques i privades.
No crec que ni vostè, ni ningú mínimament informat, pensi seriosament que la culpa és del Sr. Mas o del Sr. Junqueres, i que desapareixent ells s’acaba el problema. Tots vostès saben que el problema ve de molt lluny, de molt abans de néixer vostè Sr. Sánchez i de molt abans de néixer jo, que li porto més de 40 anys d’avantatge. Quan jo estava a punt de néixer el Sr. Ortega y Gaset clamava contra la voluntat dels catalans de tenir un estatut d’autonomia tot dient “cuando alguien es pura herida, curarle es matarlo. Pues tal sucede con el problema catalan”. Ell no era franquista, però els franquistes van aprofitar el seu prestigi per aplicar aquesta cura, per liquidar d’una vegada el “problema catalán”.
Espanya ha malviscut incòmoda, amb un cos estrany a les seves entranyes. Castella el va fagocitar fa tres-cents anys, però no el va poder digerir. ”Los catalanes, son españoles o no?” -clamava Prim-, “si ho són tractem-los com iguals i si no ho són, eliminem-los”. Mai han volgut fer el primer i mai han aconseguit fer el segon, per més que ho han intentat. I així seguim.
Sr. Sánchez, diu l’article 168 de la Constitució que vostè proposa reformar, que n’hi ha prou amb què un terç dels senadors o un terç dels diputats -i tant valen uns com els altres- s’hi oposi per frenar tota reforma.
Honestament, Sr Sánchez ¿vostè creu que és possible modificar la Constitució? ¿No és més racional i raonable, saber què volen els catalans que negar-se a saber-ho?
25 de setembre de 2014.
dimarts, 23 de setembre del 2014
Paraules maleïdes.
Hi ha paraules que l’ús ha anat convertint en descriptives d’allò que la societat benpensant rebutja sense haver-se detingut mai a analitzar-les. Ni sobretot a voler entendre perquè ha sorgit allò que condemnen, ni qui n’és més responsable.
A Europa han sorgit tot una colla de grups diversos, als que s’ha qualificat de antieuropeus, sense distingir els d’un costat o l’altre, sense analitzar si són contraris a Europa o a un model determinat d’Europa. Tothom que està al poder desqualificarà tot allò que li fa por o simplement li fa ombra al seu poder.
A l’estat espanyol n’han aparegut entre altres un parell que manifesten un profund malestar contra la situació política, cultural i econòmica. Un d’aquests moviments ha aparegut majoritàriament a Madrid i l’altre íntegrament a Catalunya. Els dos són poderoses expressions de multitud de persones. Les causes que els han generat tenen força punts similars.
Uns són “populistes” els altres ”separatistes”. Trobades les paraules maleïdes ja està tot dit. Són malvats, o ignorants o mal informats. Un cop qualificats degudament queda oberta la caça. El gossos es preparen per iniciar la persecució…
Tot i que les causes profundes tenen algunes similituds hi ha diferències substancials entre un i altre moviment.
Mentre el de Madrid és una gran protesta enormement justificada, li costa molt fer una proposta coherent i constructiva, el moviment català té molt clar no només el projecte, sinó també el camí a fer.
Els dos moviments són per sortir d’on som, però un no troba la porta de sortida i l’altre la té molt clara.
El d’allà pot fer molt mal al sistema de partits polítics grans responsables actuals del pèssim funcionament de l’Estat. El d’aquí va directament a allunyar-se d’aquest Estat.
I aquí tenim l’estat espanyol, totes les forces politiques que el sostenen, totes les institucions, mitjans de comunicació, poders econòmics còmplices etc. incapacitats d’intentar estudiar amb voluntat d’entendre quin significat té tot el que passa, que es limiten a dir : “populistes uns, separatistes els altres”, i no en parlem més.
A Europa han sorgit tot una colla de grups diversos, als que s’ha qualificat de antieuropeus, sense distingir els d’un costat o l’altre, sense analitzar si són contraris a Europa o a un model determinat d’Europa. Tothom que està al poder desqualificarà tot allò que li fa por o simplement li fa ombra al seu poder.
A l’estat espanyol n’han aparegut entre altres un parell que manifesten un profund malestar contra la situació política, cultural i econòmica. Un d’aquests moviments ha aparegut majoritàriament a Madrid i l’altre íntegrament a Catalunya. Els dos són poderoses expressions de multitud de persones. Les causes que els han generat tenen força punts similars.
Uns són “populistes” els altres ”separatistes”. Trobades les paraules maleïdes ja està tot dit. Són malvats, o ignorants o mal informats. Un cop qualificats degudament queda oberta la caça. El gossos es preparen per iniciar la persecució…
Tot i que les causes profundes tenen algunes similituds hi ha diferències substancials entre un i altre moviment.
Mentre el de Madrid és una gran protesta enormement justificada, li costa molt fer una proposta coherent i constructiva, el moviment català té molt clar no només el projecte, sinó també el camí a fer.
Els dos moviments són per sortir d’on som, però un no troba la porta de sortida i l’altre la té molt clara.
El d’allà pot fer molt mal al sistema de partits polítics grans responsables actuals del pèssim funcionament de l’Estat. El d’aquí va directament a allunyar-se d’aquest Estat.
I aquí tenim l’estat espanyol, totes les forces politiques que el sostenen, totes les institucions, mitjans de comunicació, poders econòmics còmplices etc. incapacitats d’intentar estudiar amb voluntat d’entendre quin significat té tot el que passa, que es limiten a dir : “populistes uns, separatistes els altres”, i no en parlem més.
diumenge, 21 de setembre del 2014
Sra. Sáenz.
Vostè i el seu cap plasmàtic insisteixen una i una altra vegada que els catalans no podem votar en una consulta perquè és anticonstitucional. Ho han dit i repetit tantes vegades que al final sembla veritat.
Doncs, no. No és anticonstitucional.
Fa pocs mesos, tres diputats del parlament de Catalunya van acudir al Congrés dels diputats a fer una petició perfectament constitucional. Era tan constitucional votar sí com votar no. Vostès van votar no, per raons de partit polític, no per raons jurídiques o constitucionals. És a dir els catalans si no podem votar no és perquè la Constitució ho prohibeixi, sinó perquè vostès, fidels a la ideologia nítidament franquista del seu fundador, no ho podien admetre. Vostè, a més, havia de ser fidel a la memòria del seu pare, que suposo que ja li han explicat alguna vegada, que quan era vostè una nena de 4 anys, el seu pare va participar activament i amb fidelitat al seu superior militar -el generalíssim- li deien- a fer complir els afusellaments perquè com vostè recorda “la llei és la que és” i s’ha de complir. Que tot Europa clamés en contra era un detall sense importància. En aquesta vida ser fidel a la memòria des pare està molt ben vist.
Segurament, té molt poder, però li asseguro que no té cap autoritat. També suposo que ha sentit parlar de la diferència entre “auctoritas” i “potestas”.
Li agrada molt parlar, s’aprofita de les poques ganes que en té el seu cap de files. A vegades penso que el seu cap sap, que qui parla més, és el que diu més bestieses i s’aprofita de la seva loquacitat diarreica per fer-li dir allò que ell no vol dir perquè sap que és mentida. I, no Sra. Sáenz. El senyor Mas no és president de la Generalitat gràcies a una constitució que vostès no van votar i que el seu fundador va torpedinar tant com va poder. El Sr. Mas és president perquè l`han votat els catalans.
De totes maneres li dic que vostès restringint la democràcia tant com poden, i no deixar-nos exercir-la, votant, són més coherents amb la seva ideologia fundacional, que l’altre partit nacional espanyol, que en el congrés d’octubre de 1974, en què va sortir elegit el líder carismàtic per excel•lència, i que va representar una refundació del PSOE, van decidir formalment:
“Resolucion política: La definitiva solucion del problema de las naciones que integran el estado español, parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas.”
Ja ho veu Sra. Sáenz. Es poden permetre ser tan poc democràtics com els tolerin les circumstàncies, perquè els seus contrincant són tan incoherents com els permet la memòria.
El miracle espanyol de la gloriosa transició va ser construir una democràcia, sense demòcrates. El problema gros és que no hi ha miracles, sobretot en política.
Doncs, no. No és anticonstitucional.
Fa pocs mesos, tres diputats del parlament de Catalunya van acudir al Congrés dels diputats a fer una petició perfectament constitucional. Era tan constitucional votar sí com votar no. Vostès van votar no, per raons de partit polític, no per raons jurídiques o constitucionals. És a dir els catalans si no podem votar no és perquè la Constitució ho prohibeixi, sinó perquè vostès, fidels a la ideologia nítidament franquista del seu fundador, no ho podien admetre. Vostè, a més, havia de ser fidel a la memòria del seu pare, que suposo que ja li han explicat alguna vegada, que quan era vostè una nena de 4 anys, el seu pare va participar activament i amb fidelitat al seu superior militar -el generalíssim- li deien- a fer complir els afusellaments perquè com vostè recorda “la llei és la que és” i s’ha de complir. Que tot Europa clamés en contra era un detall sense importància. En aquesta vida ser fidel a la memòria des pare està molt ben vist.
Segurament, té molt poder, però li asseguro que no té cap autoritat. També suposo que ha sentit parlar de la diferència entre “auctoritas” i “potestas”.
Li agrada molt parlar, s’aprofita de les poques ganes que en té el seu cap de files. A vegades penso que el seu cap sap, que qui parla més, és el que diu més bestieses i s’aprofita de la seva loquacitat diarreica per fer-li dir allò que ell no vol dir perquè sap que és mentida. I, no Sra. Sáenz. El senyor Mas no és president de la Generalitat gràcies a una constitució que vostès no van votar i que el seu fundador va torpedinar tant com va poder. El Sr. Mas és president perquè l`han votat els catalans.
De totes maneres li dic que vostès restringint la democràcia tant com poden, i no deixar-nos exercir-la, votant, són més coherents amb la seva ideologia fundacional, que l’altre partit nacional espanyol, que en el congrés d’octubre de 1974, en què va sortir elegit el líder carismàtic per excel•lència, i que va representar una refundació del PSOE, van decidir formalment:
“Resolucion política: La definitiva solucion del problema de las naciones que integran el estado español, parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas.”
Ja ho veu Sra. Sáenz. Es poden permetre ser tan poc democràtics com els tolerin les circumstàncies, perquè els seus contrincant són tan incoherents com els permet la memòria.
El miracle espanyol de la gloriosa transició va ser construir una democràcia, sense demòcrates. El problema gros és que no hi ha miracles, sobretot en política.
dimecres, 17 de setembre del 2014
Suposem el problema resolt.
Quan estudiàvem la carrera vam aprendre que existien problemes de molt difícil solució, o bé per falta de dades o bé per incapacitat nostra o per falta d’eines matemàtiques a la nostra disposició. Després a la vida professional vam veure que aquests eren els problemes més freqüents.
Convenia aplicar-los el mètode que anomenàvem “suposem el problema resolt” i donàvem a la incògnita buscada un valor que per deducció o per intuïció pressuposàvem, i a partir d’aquest valor estudiàvem les conseqüències que se’n derivaven. Moltes voltes en comptes de provar un valor calia intentar-ho amb dos. Optàvem per aquell que produïa millors conseqüències.
El “problema català“ té dues solucions finals i només dues. Independència o aniquilació de Catalunya.
Sabem que Independència absoluta no la té cap estat. Tots són interdependents. Per això sabem que quan demanem “independència” volem dir “interdependència” com la que té Dinamarca, per exemple. Anar pel carrer cridant INTERDEPENDÈNCIA seria poc melòdic.
També sabem que l’Aniquilació de Catalunya, no seria total, ni un extermini del poble, però sí que seria una reproducció amb mètodes moderns d’allò que va passar el 1939. Els mètodes moderns vol dir bàsicament substituir l’exèrcit pels tribunals, amb la finalitat d’evitar a Europa i a Estats Units, la vergonya de repetir el fet d’haver donat suport a una dictadura feixista durant 40 anys.
Conseqüències altament probables de cadascuna de les dues solucions del problema català:
Primera solució: independència.
Després d’una petita pausa per pair-ho, increment exponencial del PIB, degut a tres factors fonamentals: eufòria de la població, millora de la rendibilitat dels mitjans disponibles, increment de la confiança en tots els camps. Si a aquesta solució s’hi ha arribat per camins raonables, aquesta millora del PIB català repercutirà favorablement en la majoria de ciutadans de la resta de l’estat actual. Tots, evidentment no. Probablement la llotja del Bernabeu, i la Zarzuela hi surtin perdent.
Segona solució: aniquilació de Catalunya.
Profunda depressió de la població. Baixada del PIB català fins el 20% i per tant del 4% de baixada del PIB espanyol. Escruiximent total. Això sí, no hi haurà violència. Europa s’ho mirarà de lluny. Només estarà preocupada per saber com cobrarà el que Espanya li deu, que no és poc.
Tot i saber -que ho saben- quina és la millor solució de les dues, solament se’ls acut dir que no podem votar. I ho poden impedir perquè són els mateixos que a mi no en van deixar votar fins que tenia 45 anys, i ningú me n’ha demanat disculpes.
Si no confiés en els nostres fills i néts, em posaria a plorar.
Convenia aplicar-los el mètode que anomenàvem “suposem el problema resolt” i donàvem a la incògnita buscada un valor que per deducció o per intuïció pressuposàvem, i a partir d’aquest valor estudiàvem les conseqüències que se’n derivaven. Moltes voltes en comptes de provar un valor calia intentar-ho amb dos. Optàvem per aquell que produïa millors conseqüències.
El “problema català“ té dues solucions finals i només dues. Independència o aniquilació de Catalunya.
Sabem que Independència absoluta no la té cap estat. Tots són interdependents. Per això sabem que quan demanem “independència” volem dir “interdependència” com la que té Dinamarca, per exemple. Anar pel carrer cridant INTERDEPENDÈNCIA seria poc melòdic.
També sabem que l’Aniquilació de Catalunya, no seria total, ni un extermini del poble, però sí que seria una reproducció amb mètodes moderns d’allò que va passar el 1939. Els mètodes moderns vol dir bàsicament substituir l’exèrcit pels tribunals, amb la finalitat d’evitar a Europa i a Estats Units, la vergonya de repetir el fet d’haver donat suport a una dictadura feixista durant 40 anys.
Conseqüències altament probables de cadascuna de les dues solucions del problema català:
Primera solució: independència.
Després d’una petita pausa per pair-ho, increment exponencial del PIB, degut a tres factors fonamentals: eufòria de la població, millora de la rendibilitat dels mitjans disponibles, increment de la confiança en tots els camps. Si a aquesta solució s’hi ha arribat per camins raonables, aquesta millora del PIB català repercutirà favorablement en la majoria de ciutadans de la resta de l’estat actual. Tots, evidentment no. Probablement la llotja del Bernabeu, i la Zarzuela hi surtin perdent.
Segona solució: aniquilació de Catalunya.
Profunda depressió de la població. Baixada del PIB català fins el 20% i per tant del 4% de baixada del PIB espanyol. Escruiximent total. Això sí, no hi haurà violència. Europa s’ho mirarà de lluny. Només estarà preocupada per saber com cobrarà el que Espanya li deu, que no és poc.
Tot i saber -que ho saben- quina és la millor solució de les dues, solament se’ls acut dir que no podem votar. I ho poden impedir perquè són els mateixos que a mi no en van deixar votar fins que tenia 45 anys, i ningú me n’ha demanat disculpes.
Si no confiés en els nostres fills i néts, em posaria a plorar.
divendres, 5 de setembre del 2014
Història.
Cal llegir Història. Cal saber que la Història ensenya moltes coses, en mostra i n’explica moltes més, però no en demostra cap. Cal llegir-la (professionals a part) sense jutjar amb criteris d’avui el comportament dels actors de cada moment. Sense intentar magnificar els fets i les intencions dels “nostres” ni condemnar els contraris. Les dosis de canalles i d’herois, d’estúpids i de genis són gairebé sempre molt similars.
Però s’aprenen alguns perquès i força coms. Sobretot actituds que s’han mantingut constants -amb tants altibaixos, o frenades i acceleracions com vulgueu- al llarg fins i tot de segles. L’aparença d’un problema pot variar notablement, i quan reapareix els que neguen que existeixi tal conflicte diran que és nou, ignoraran que és el mateix d’abans amb formes noves. És cert que els actors no són els mateixos, que l’entorn ha canviat, però si és un conflicte entre pobles, només l’eliminació absoluta d’un dels dos pobles, resol definitivament la qüestió.
Mirem uns quants moments significatius, però que històricament formen un “continuum”.
1635. El comte-duc d’Olivares necessita més soldats i més impostos per fer guerres a Europa. Richelieu pensa el mateix. Segons Elliot són personatges comparables, però el regne d’Espanya inicia la baixada i el de França la pujada. Any rere any la distància augmenta. Els dos volen incrementar el domini sobre els propis territoris. Unificar i uniformar. Imposar la llengua del dominador.
Olivares ordena que a Catalunya el castellà sigui l’única llengua usada. Però… en aquella època a Catalunya tot el poder local estava en mans de l’Església. Bisbes i Canonges manaven molt aquí i bastant allà. Els d’aquí van argumentar que no es podia ensenyar la veritable religió a un poble ignorant i analfabet, com era el català, en una llengua que no entenia. Els d’allà ho van entomar i els d’aquí van creure allò que “la veritat us farà lliures”. Uns i altres van oblidar què havien fet a Amèrica.
1714. Ara els catalans defensaven el descendent del rei que havia nomenat Olivares, perquè el descendent del rei que havia noment Richelieu s’havia tornat molt més centralista, i a França l’anorreament de les diferències tenia molt més èxit que al sud dels Pirineus. Ara els d’aquí, ja no defensaven únicament la llegua catalana, ara ja defensaven la catalanitat. S’havia iniciat un procés.
La derrota va ser majúscula. Però… a partir d’aquest moment ja no era simplement la llengua, ara ja era la catalanitat.
Cent anys més tard semblava que tot s’havia acabat. A la “república de les lletres, el català és una llengua morta” deien saberuts de principis de segle dinou. Vés per on, poc després, tot va renéixer. I en van dir la Renaixença. Primer la llengua, després, la catalanitat i no va tardar gaire a sortir a escena, el catalanisme. La narrativa havia fet un pas endavant.
Altra vegada la reacció estatal va ser la mateixa. Calia extirpar el mal, i com era d’esperar el mal va créixer. Primer en van dir “regionalisme” La Lliga regional catalana. Cambó i Prat de la Riba. La mancomunitat. Altra vegada l’estat va reaccionar igual que sempre. Cop militar i dictadura. El catalanisme regional, a fer gàrgares (siguem benparlats). I altra vegada la reaparició de Catalunya, va pujar un graó més amunt. Ara la demanda ja era un estatut d’autonomia. Quin “disbarat” clamava Ortega y Gasset.
Aquest cop va ser massa, i la reacció fou brutal. Cop d’estat “Alzamiento” en deien ells. Guerra. I Victoria. I per al “problema catalan: solucion final”. D’aquesta última etapa en sóc testimoni de càrrec.
El vell assassí es va acabar morint com tots els vells assassins o no. I va aparèixer en escena el nacionalisme català. Un graó més amunt, que el regionalisme. Aquest nacionalisme català es va atrevir a fer un estatut, i quin estatut clamaven els de sempre. Després de ribotar-lo i ben ribotar-lo uns i de sentenciar-lo a mort els altres, va passar el que havia de passar. Ara el catalans exigeixen la independència.
Durant tots aquests anys han passat moltes, moltíssimes coses. Algunes molt importants i que res tenen a veure amb aquesta narració. Tantes, que els que vulguin negar-les poden, fins i tot de bona fe, fer-ho. Però la història és la història.
Hi ha un fil conductor de tota aquesta narrativa. Un conjunt de ciutadans del nord-est de la península Ibérica no s’ha sentit secularment ni identificada plenament ni ben tractada pels poders centrals, i ha intentat mostrar-ho. Aquest poder no ha volgut mai acceptar-ho i ha reaccionat sempre intentant eliminar-ne la causa. L’instrument que ha usat habitualment ha estat l’exèrcit. Després de cada intent fracassat d’eliminació del problema, aquest ha ressorgit amb més força i un pas més enlaire de l’anterior. A mida que la comunitat catalana augmentava en cultura, en economia i en prestigi, s’incrementava la consciència de la pròpia identitat. Molts dels noms dels actors d’aquesta narració estan oblidats, com ho estaran la majoria dels que avui omplen les pàgines dels diaris.
També és cert que els protagonistes de cadascun dels moments més intensos, han cregut que eren moments definitius. I alguns d’ells no han dubtat de jugar-s’hi la vida. Per sort, avui dia, quan l’aposta és la més alta d’aquesta història, l’estat no pot usar l’exèrcit, I per la part catalana tothom rebutja tota violència.
Més bé no pot anar.
Però s’aprenen alguns perquès i força coms. Sobretot actituds que s’han mantingut constants -amb tants altibaixos, o frenades i acceleracions com vulgueu- al llarg fins i tot de segles. L’aparença d’un problema pot variar notablement, i quan reapareix els que neguen que existeixi tal conflicte diran que és nou, ignoraran que és el mateix d’abans amb formes noves. És cert que els actors no són els mateixos, que l’entorn ha canviat, però si és un conflicte entre pobles, només l’eliminació absoluta d’un dels dos pobles, resol definitivament la qüestió.
Mirem uns quants moments significatius, però que històricament formen un “continuum”.
1635. El comte-duc d’Olivares necessita més soldats i més impostos per fer guerres a Europa. Richelieu pensa el mateix. Segons Elliot són personatges comparables, però el regne d’Espanya inicia la baixada i el de França la pujada. Any rere any la distància augmenta. Els dos volen incrementar el domini sobre els propis territoris. Unificar i uniformar. Imposar la llengua del dominador.
Olivares ordena que a Catalunya el castellà sigui l’única llengua usada. Però… en aquella època a Catalunya tot el poder local estava en mans de l’Església. Bisbes i Canonges manaven molt aquí i bastant allà. Els d’aquí van argumentar que no es podia ensenyar la veritable religió a un poble ignorant i analfabet, com era el català, en una llengua que no entenia. Els d’allà ho van entomar i els d’aquí van creure allò que “la veritat us farà lliures”. Uns i altres van oblidar què havien fet a Amèrica.
1714. Ara els catalans defensaven el descendent del rei que havia nomenat Olivares, perquè el descendent del rei que havia noment Richelieu s’havia tornat molt més centralista, i a França l’anorreament de les diferències tenia molt més èxit que al sud dels Pirineus. Ara els d’aquí, ja no defensaven únicament la llegua catalana, ara ja defensaven la catalanitat. S’havia iniciat un procés.
La derrota va ser majúscula. Però… a partir d’aquest moment ja no era simplement la llengua, ara ja era la catalanitat.
Cent anys més tard semblava que tot s’havia acabat. A la “república de les lletres, el català és una llengua morta” deien saberuts de principis de segle dinou. Vés per on, poc després, tot va renéixer. I en van dir la Renaixença. Primer la llengua, després, la catalanitat i no va tardar gaire a sortir a escena, el catalanisme. La narrativa havia fet un pas endavant.
Altra vegada la reacció estatal va ser la mateixa. Calia extirpar el mal, i com era d’esperar el mal va créixer. Primer en van dir “regionalisme” La Lliga regional catalana. Cambó i Prat de la Riba. La mancomunitat. Altra vegada l’estat va reaccionar igual que sempre. Cop militar i dictadura. El catalanisme regional, a fer gàrgares (siguem benparlats). I altra vegada la reaparició de Catalunya, va pujar un graó més amunt. Ara la demanda ja era un estatut d’autonomia. Quin “disbarat” clamava Ortega y Gasset.
Aquest cop va ser massa, i la reacció fou brutal. Cop d’estat “Alzamiento” en deien ells. Guerra. I Victoria. I per al “problema catalan: solucion final”. D’aquesta última etapa en sóc testimoni de càrrec.
El vell assassí es va acabar morint com tots els vells assassins o no. I va aparèixer en escena el nacionalisme català. Un graó més amunt, que el regionalisme. Aquest nacionalisme català es va atrevir a fer un estatut, i quin estatut clamaven els de sempre. Després de ribotar-lo i ben ribotar-lo uns i de sentenciar-lo a mort els altres, va passar el que havia de passar. Ara el catalans exigeixen la independència.
Durant tots aquests anys han passat moltes, moltíssimes coses. Algunes molt importants i que res tenen a veure amb aquesta narració. Tantes, que els que vulguin negar-les poden, fins i tot de bona fe, fer-ho. Però la història és la història.
Hi ha un fil conductor de tota aquesta narrativa. Un conjunt de ciutadans del nord-est de la península Ibérica no s’ha sentit secularment ni identificada plenament ni ben tractada pels poders centrals, i ha intentat mostrar-ho. Aquest poder no ha volgut mai acceptar-ho i ha reaccionat sempre intentant eliminar-ne la causa. L’instrument que ha usat habitualment ha estat l’exèrcit. Després de cada intent fracassat d’eliminació del problema, aquest ha ressorgit amb més força i un pas més enlaire de l’anterior. A mida que la comunitat catalana augmentava en cultura, en economia i en prestigi, s’incrementava la consciència de la pròpia identitat. Molts dels noms dels actors d’aquesta narració estan oblidats, com ho estaran la majoria dels que avui omplen les pàgines dels diaris.
També és cert que els protagonistes de cadascun dels moments més intensos, han cregut que eren moments definitius. I alguns d’ells no han dubtat de jugar-s’hi la vida. Per sort, avui dia, quan l’aposta és la més alta d’aquesta història, l’estat no pot usar l’exèrcit, I per la part catalana tothom rebutja tota violència.
Més bé no pot anar.
dissabte, 30 d’agost del 2014
Tres nivells.
Allò que em fa estar més tranquil i segur de l’èxit del procés d’independència de Catalunya és observar l’alt grau de coherència entre els tres estrats implicats i fortament compromesos.
L’estrat que en direm superior, no per qualitat dels seus components que és la mateixa que la resta, però sí per ser el més visible està format per la classe política. Certament el procés és polític, però no únicament polític. Ni tan sols principalment polític. Les forces estatals que s‘hi oposen frontalment creuen –si més no fan veure que ho creuen- que és un problema exclusivament entre politics. (Jo em temo molt que ja saben que és un problema entre un estat i un poble, però això no ho poden admetre en públic.)
L’estrat que en direm inferior, som nosaltres. Els que anem i anirem a les manifestacions. La característica més destacable és l’alegria amb què hi anem. La serenor i l’entusiasme, que ens fa que en sortim satisfets i plens de confiança amb nosaltres mateixos. I sigui com sigui i quan sigui serem els que votarem.
Però a més existeix un estrat intermedi, no tan visible com aquests dos, format per professionals de totes les branques que formen una societat altament estructurada com és la catalana. Jutges, sociòlegs, metges, enginyers, periodistes, advocats i un llarguíssim etc. Compromesos i implicats. Que hi treballen i hi dediquen hores i il•lusions. D’aquest estrat també en formen part més de dues mil agrupacions, des de col•legis professionals a colles castelleres… i voluntaris de tots els colors.
La cohesió entre aquests tres estrats, fa que la necessitat que tenen alguns membres del primer de no callar, per no sentir-se morts, la puguem entomar com uns esquitxos a la cara que no ens fan perdre de vista ni la mar de fons ni la força de les onades.
Som-hi, doncs.
L’estrat que en direm superior, no per qualitat dels seus components que és la mateixa que la resta, però sí per ser el més visible està format per la classe política. Certament el procés és polític, però no únicament polític. Ni tan sols principalment polític. Les forces estatals que s‘hi oposen frontalment creuen –si més no fan veure que ho creuen- que és un problema exclusivament entre politics. (Jo em temo molt que ja saben que és un problema entre un estat i un poble, però això no ho poden admetre en públic.)
L’estrat que en direm inferior, som nosaltres. Els que anem i anirem a les manifestacions. La característica més destacable és l’alegria amb què hi anem. La serenor i l’entusiasme, que ens fa que en sortim satisfets i plens de confiança amb nosaltres mateixos. I sigui com sigui i quan sigui serem els que votarem.
Però a més existeix un estrat intermedi, no tan visible com aquests dos, format per professionals de totes les branques que formen una societat altament estructurada com és la catalana. Jutges, sociòlegs, metges, enginyers, periodistes, advocats i un llarguíssim etc. Compromesos i implicats. Que hi treballen i hi dediquen hores i il•lusions. D’aquest estrat també en formen part més de dues mil agrupacions, des de col•legis professionals a colles castelleres… i voluntaris de tots els colors.
La cohesió entre aquests tres estrats, fa que la necessitat que tenen alguns membres del primer de no callar, per no sentir-se morts, la puguem entomar com uns esquitxos a la cara que no ens fan perdre de vista ni la mar de fons ni la força de les onades.
Som-hi, doncs.
divendres, 29 d’agost del 2014
És un disbarat.
Va dir. A mi no em va quedar clar si deia que està prohibit perquè és un disbarat o bé al revés, votar és un disbarat perquè està prohibit. Si els disbarats estan prohibits al senyor Rajoy, Goya i Valle Inclan, el deuen fer patir de valent.
Diuen que a mitjans del segle 18, a Pennsilvanià, Edwin Drake va tenir l’ocurrència de fer un pou al mig del pati de casa seva perquè hi havia una taca oliosa força grossa i volia treure’n petroli. Tothom li va dir que era un disbarat. Ell no en va fotre cas. Va fer un pou de vint metres i va començar a sortir petroli a manta. Quan el país estava ple de pous de petroli, d’aquell indret en deien i encara en diuen “el disbarat d’en Drake”.
Em penso molt que el susdit Mariano va usar aquest argument tan poderós, perquè no n’ha trobat cap altre més convincent.
La pregunta que em faig moltes vegades és què deu pensar que passarà,quines conseqüències tindrà la seva actitud. I només hi trobo una explicació. Està convençut que la independència de Catalunya és inevitable. N’està més convençut, que el més convençut dels catalans.
N’està tan segur que l’únic que vol aconseguir, és que això no passi sent ell president del govern espanyol. Sap que al president que li passi això, ocuparà un lloc vilipendiat, denigrat, insultat etc.etc. pels segles dels segles en la Història Sagrada d’Espanya. Això és massa dur…
Va pensar: ara que tinc al meu costat la Sra. Merkel, tan estimada per tota la població del meu país, podré usar paraules contundents sobre l’únic problema que no puc resoldre de cap manera, i ella no podrà dir que allò del “disbarat” li semblava una bajanada.
Vaig recordar l’escena del pare polític de Rajoy, l’ínclit Aznar, convencent l’espavilat Bush que ell, Aznar, aconseguiria que Xile i Mèxic votessin al consell de seguretat de l’ONU del qual en aquell moment en formaven part a favor de la proposta del ianqui d’intervenir militarment a l’Irak. L’Aznar es vantava que els iberoamericans farien el que la “madre patria” els manava. Mèxic i Xile van votar “NO”. Bush no va a tornar a deixar que Aznar posés els peus sobre la taula al ranxo de Texas.
Ara, Rajoy ha jurat a Merkel que l’ajudarà a superar el mal moment que aquesta passa per culpa de França i Itàlia que no li fan gaire cas. L’alemanya ha fet veure que s’ho creia i a canvi ha fotut un clatellot a Catalunya, com li demanava Rajoy. Tot plegat -passejada inclosa- no arribava a semblar ni tan sols un disbarat. De fet, ja ningú se’n recorda. ¿Quan tardaran Merkel i Rajoy a tornar a passejar junts?
S’admeten apostes.
28 d’agost de 2014
Diuen que a mitjans del segle 18, a Pennsilvanià, Edwin Drake va tenir l’ocurrència de fer un pou al mig del pati de casa seva perquè hi havia una taca oliosa força grossa i volia treure’n petroli. Tothom li va dir que era un disbarat. Ell no en va fotre cas. Va fer un pou de vint metres i va començar a sortir petroli a manta. Quan el país estava ple de pous de petroli, d’aquell indret en deien i encara en diuen “el disbarat d’en Drake”.
Em penso molt que el susdit Mariano va usar aquest argument tan poderós, perquè no n’ha trobat cap altre més convincent.
La pregunta que em faig moltes vegades és què deu pensar que passarà,quines conseqüències tindrà la seva actitud. I només hi trobo una explicació. Està convençut que la independència de Catalunya és inevitable. N’està més convençut, que el més convençut dels catalans.
N’està tan segur que l’únic que vol aconseguir, és que això no passi sent ell president del govern espanyol. Sap que al president que li passi això, ocuparà un lloc vilipendiat, denigrat, insultat etc.etc. pels segles dels segles en la Història Sagrada d’Espanya. Això és massa dur…
Va pensar: ara que tinc al meu costat la Sra. Merkel, tan estimada per tota la població del meu país, podré usar paraules contundents sobre l’únic problema que no puc resoldre de cap manera, i ella no podrà dir que allò del “disbarat” li semblava una bajanada.
Vaig recordar l’escena del pare polític de Rajoy, l’ínclit Aznar, convencent l’espavilat Bush que ell, Aznar, aconseguiria que Xile i Mèxic votessin al consell de seguretat de l’ONU del qual en aquell moment en formaven part a favor de la proposta del ianqui d’intervenir militarment a l’Irak. L’Aznar es vantava que els iberoamericans farien el que la “madre patria” els manava. Mèxic i Xile van votar “NO”. Bush no va a tornar a deixar que Aznar posés els peus sobre la taula al ranxo de Texas.
Ara, Rajoy ha jurat a Merkel que l’ajudarà a superar el mal moment que aquesta passa per culpa de França i Itàlia que no li fan gaire cas. L’alemanya ha fet veure que s’ho creia i a canvi ha fotut un clatellot a Catalunya, com li demanava Rajoy. Tot plegat -passejada inclosa- no arribava a semblar ni tan sols un disbarat. De fet, ja ningú se’n recorda. ¿Quan tardaran Merkel i Rajoy a tornar a passejar junts?
S’admeten apostes.
28 d’agost de 2014
dijous, 7 d’agost del 2014
Hem trobat un bon boc.
Expiatori, vull dir. D’aquells que carreguen totes les culpes, les pròpies i les alienes. Un cop ben carregat de culpes, l’enviem al sacrifici, i llestos, tots lliures de pecats.
Com que a més a més, tenim la sort que de culpes pròpies en té moltes, potser aconseguirem que se’n carregui tantes que pugui semblar que la resta d’abusos de poder, de corrupcions i corrupteles eren minúcies sense importància.
Ara deixeu-me ser un pèl cínic. És tanta la fòbia que ha despertat l’anomenat cas Pujol, per les espanyes, era tanta la rancúnia que despertava el personatge, que els sembla que descarregant tota la bilis justiciera sobre una família que ells creuen que representa un poble -i precisament per això- de forma que sense expressar-ho, creuen que era una família corrupta perquè era catalana. Mentre que aquí molts creiem que era corrupta perquè era poderosa.
A vegades convé que un home mori per un poble, paro mai que un poble mori per un home. Han dit evangelistes i poetes.
I en certa manera és indiferent que aquest home sigui innocent o culpable. Mai ningú és absolutament una cosa o l’altra. Per als pobles és tan saludable tenir màrtirs com tenir bocs expiatoris. I una mica de cinisme no fa mal a ningú.
Sempre ens quedarà la ironia salvífica.
8 d’agost de 2014.
Com que a més a més, tenim la sort que de culpes pròpies en té moltes, potser aconseguirem que se’n carregui tantes que pugui semblar que la resta d’abusos de poder, de corrupcions i corrupteles eren minúcies sense importància.
Ara deixeu-me ser un pèl cínic. És tanta la fòbia que ha despertat l’anomenat cas Pujol, per les espanyes, era tanta la rancúnia que despertava el personatge, que els sembla que descarregant tota la bilis justiciera sobre una família que ells creuen que representa un poble -i precisament per això- de forma que sense expressar-ho, creuen que era una família corrupta perquè era catalana. Mentre que aquí molts creiem que era corrupta perquè era poderosa.
A vegades convé que un home mori per un poble, paro mai que un poble mori per un home. Han dit evangelistes i poetes.
I en certa manera és indiferent que aquest home sigui innocent o culpable. Mai ningú és absolutament una cosa o l’altra. Per als pobles és tan saludable tenir màrtirs com tenir bocs expiatoris. I una mica de cinisme no fa mal a ningú.
Sempre ens quedarà la ironia salvífica.
8 d’agost de 2014.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)