El trinquet que us deia funciona així.

Va començar així  i així continua.

Durant tot el segle dinou Catalunya va anar renaixent, construint i fabricant. En començar el segle vint va exigir disposar d’eines polítiques més ben esmolades per fer la feina.

L’Estat espanyol va acceptar  que les diputacions provincials (que eren els únics ens polítics existents) d’una mateixa regió poguessin mancomunar serveis. Només s’hi va apuntar Catalunya.

El 1914 la Mancomunitat de Catalunya va començar a treballar de valent sobre tot en educació  i carreteres comarcals. I en sentiment d’identitat.

L’any 1923 un cop d’estat militar -Primo de Rivera- va liquidar la Mancomunitat.

El 1930  va caure la dictadura i la monarquia. Ara Catalunya ja no volia una mancomunitat de diputacions, volia un Estatut d’Autonomia. Ho va aconseguir amb pena i dolor.

De nou un altre cop d’estat militar seguit d’una brutal guerra civil, va tornar a liquidar l’Estatut i gairebé Catalunya.

Cambó, a qui li acabava de caure la bena dels ulls, li deia a Gaziel, exiliats els dos a París; Això serà molt pitjor que el 1714. I tenia raó.

Però els dictadors per brutals que siguin, també moren. El 20 de  novembre de 1975, milers de catalans vam beure xampany francès.

L’onze de setembre de 1977, centenars de milers de catalans, amb el cor alegre, novament demanàvem un nou estatut, que va arribar dos anys després. I novament un cop d’estat, el 23 F de 1981, va intentar liquidar-lo i per sort només ho va aconseguir a mitges, la Loapa el va deixar coix, però per primer cop a la història d’Espanya, les armes no van dir l’última paraula.

Roca Junyent el 1982, al seu llibre Per què no? es preguntava; Com pot ser que diguin que per salvar la democràcia a Espanya cal limitar l’autonomia de Catalunya?  Ignoro si ha trobat la resposta.

Cansats de coixejar, altra vegada -que pesados son estos catalanes- el Parlament  de  Catalunya aprova un nou estatut amb el 89% de vots a favor.

Vam veure la imatge de l’expresident Pujol, felicitant el president Maragall i el futur president Mas tot dient; ”heu fet molt bona feina.”

Tan bona feina havien fet que l’Estat espanyol, no podent usar l’exèrcit aquesta vegada, primer va usar a fons el ribot;  “ese estatuto lo hemos cepillado i bien cepillado” deia amb el seu gracejo andalús l’inefable Alfonso, mentre el també inefable Mariano des de l’altre extrem de la península perquè quedés clar que hi eren todos los españoles de bien, recollia firmes contra los catalanes.

Els tribunals van decidir prendre el relleu a l’exèrcit. Ara serien ells els que salvessin España. I en això estan. I en això estem. Les togues han iniciat el seu immens descrèdit, com abans havien fet les armes. I entre armes i togues, la Monarquia.

L’efecte trinquet porta inexorablement a l’últim graó. Ara ningú demanarà mai més ni mancomunitats, ni estatuts.

 La megatendència històrica és inevitable. Estigueu-ne segurs .

L’efecte trinquet i les megatendències.

Els historiadors i també els sociòlegs parlen de l’efecte trinquet referint-se al mecanisme que permet parar transitòriament el moviment d’una màquina i poder reengegar-la  després. El rellotge de pèndul n’és un bon exemple.

Sembla ser que els processos històrics disposen d’un mecanisme trinquet immaterial i imprevisible que actua sobre ells. Quan un conjunt de circumstàncies socials, culturals o econòmiques provoquen l’inici d’un canvi  imparable -la revolució francesa per exemple-  el camí que segueix no és ni lineal, ni recte, ni continu. Reapareix una vegada i una altra. Fins i tot quan les causes que van provocar l’inici han desaparegut. Si era imparable… seguirà sent-ho.

Sociòlegs i historiadors han intentat fa temps -i cada vegada més científicament-  estudiar i entendre, allò que anomenen megatendències.

Cap a on tendirà la demografia? Cap a on tendirà la democràcia? Cap a on tendirà el clima? Cap a on…?

Si la voluntat d’un poble de fer un pas cap a una plena realització política és ferma, justificada, raonable, constant i pacífica, encara que per l’efecte trinquet pateixi parades, seguirà endavant en paral·lel amb la tendència humana cap a més democràcia i menys autoritarisme, més llibertat i menys repressió, més coordinació  i menys subordinació.

Algú ho dubta?

La monarquia, la guàrdia civil i jo.

No és que fem cap triangle, ni tan sols es pot dir que convivim en pau.

La primera vegada que la guàrdia civil i jo personalment vam coincidir va ser el 1951. Hi havia a Barcelona una vaga de tramvies. Jo tenia 18 anys i feia 5 quilòmetres caminant per anar a classe. A cada cantonada hi havia una parella de GC. amb fusells.

A la sortida de classe, a Llúria, Granvia com sempre tres de nosaltres ens vam quedar a la porta del carrer intentant entendre què era allò de les  equacions diferencials que ens acabava d’explicar el senyor Turet.

De seguida ens va quedar clar. Una parella de GC. va aparèixer, tot cridant “disuelvan grupos”. Tres segons després ni rastre del grup. Amb el nostre esperit matemàtic l’endemà analitzàvem si dos era grupo o no, i si sis era un grup o un conjunt de dos grups.

La segona vegada que vam coincidir la GC i jo, va ser set anys després. Érem a Jerez de la Frontera fent els tres mesos com a alférez de complemento. M’havien deixat una  Guzzi 98. Aprofitant tres dies de permís vam decidir visitar Ubrique. M’acompanyava el Poch que casualment era un dels tres d’aquell grup disuelto anys abans.

Vam sortir de Jerez de bon matí vestits de militar com era obligació. Quan portàvem uns quants quilometres per una carretera fosca i estreta veiem davant nostre algú que ens fa senyals de parar. Ja hem begut oli vam pensar: era la guàrdia civil. Vam parar. I oh sorpresa, el guàrdia civil es va quadrar; A sus ordenes mi alférez. Vayan ustedes con cuidado, esta carretera es peligrosa. Que tengan buen viaje.

Molts, molts anys després recordar aquests dos insignificants episodis m’ha ajudat a entendre què pretenia el Duc d’Ahumada, cap a mitjans del segle dinou, al crear un cos armat de caràcter militar batejant-lo de Civil. Obediència cega a l’autoritat militar i sospita a priori de tot civil.

Així m’explico i em justifico alhora d’allò que m’inspira la presència de la guàrdia civil: un immens respecte, en el pitjor sentit de la paraula.

Ah, i la monarquia? Què? Com a vèrtex superior de la piràmide sustentada per la GC, diré que allò que m’inspira és un sentiment perfectament antisimètric  de l’anterior: un immens menyspreu en el millor sentit de la paraula.

Les dues institucions són incompatibles amb qualsevol model pensable de Catalunya. I , a mi personalment em….

25 de juny de 2018.

Quants referèndums haurem de fer?

Un referèndum? Dos? Quatre?

Jo ho tinc clar. Prefereixo fer mitja dotzena de referèndums que mitja guerra.

Guerra ni una ni mitja. Ni guanyada ni empatada. Ni victoriosa. Encara que m’asseguressin que la guanyaríem 10 a 0. No i no.

Tot el que sigui  guanyat en una guerra és una pèrdua per a la humanitat.

Sé perfectament que aquest no és el pensament dominant enlloc del món. Domina el “si vis pacem para bellu” o de qualsevol discrepància fer-ne un “casus belli”. Però tampoc és acceptable aquell “Roma locuta causa finita”, que defensen aquells que són amos de les lleis dels jutges i dels guàrdies civils, argumentant  “dura lex, sed lex scripta es”.

Aquesta sobredosi de llatinades explica prou clar d’on ens ve la cultura dominant a Europa i que 1500 anys després de l’últim emperador romà, encara el pensament imperial heretat per francesos, anglesos, russos, alemanys, turcs i… espanyols formi part de la cultura -visceralment integrada- d’aquests pobles tants anys després de desaparèixer llurs imperis.

Doncs precisament per tot això mostrar a la humanitat que és possible aconseguir la llibertat sense gota de violència és l’aportació més valuosa que pot i vol fer Catalunya. I per altra banda és la força més poderosa de què disposem davant d’un Estat com l’espanyol que té fama, molt ben guanyada històricament, de recórrer a l’ús violent  de les armes fins i tot contra el seu propi poble.

D’ençà de l’entrada a la  unió europea Espanya no pot usar l’exèrcit,  (encara que l’article 8 de la constitució digui que sí),  contra una part dels seus ciutadans. I encara que el seu comandament suprem (article 62. h) se’n mori de ganes de fer-ho.

Per protegir el susdit comandant de la inevitable llibertat d’expressió no violenta però sí sorollosa els impagables organitzadors d’actes públics sota la seva presidència van decidir ahir deixar buides i silencioses metres i metres de grades, mentre en la llunyania se sentia  Lluis Llach cantant:

“Sou vosaltres que heu fet

 Del silenci xiulades.”

23 de juny de 2018.

Acusacions. Drets i obligacions.

Sentireu que ens acusen:

De què es queixen els catalans si són els que viuen millor de la península ibèrica? Això és insolidaritat amb la resta, diuen.

Deixeu passar un parell de minuts sense contestar després pregunteu:

De què es queixen les dones europees, si tenen més privilegis que cap altra dona al món? Això és insolidaritat amb les dones afganeses o indies.

De què es queixen els obrers espanyols? ¿Que no saben que els obrers de Bangla Desh treballen el doble d’hores que ells en condicions intolerables i guanyen deu vegades menys?

Jo m’atreveixo a afirmar, que els obrers espanyols, les dones europees i els ciutadans catalans tenen no solament tot el dret  a exigir més equitat laboral, major igualtat de gènere  o més llibertat política, sinó que tenen obligació de fer-ho.

Tot grup de ciutadans que aconsegueix, sense usar cap violència, millorar alguna de les seves necessitats bàsiques pròpies del gènere humà encara que sembli poca cosa, contribueix  a augmentar el nivell universal de justícia, equitat o igualtat. Si les dones europees aconsegueixen millorar la seva situació, les dones afganeses acabaran rebent-ne els beneficis. Si els obrers espanyols obtenen beneficis laborals ajudaran als obrers de Bangla Desh. Si els catalans obtenim més llibertats, seran molts els pobles de tot el món que podran fer un pas endavant.

Hem de ser capaços  d’entendre la humanitat com una totalitat de sers de la mateixa espècie, agrupats en conjunts diferents uns dels altres, però no adversaris. Ni uns sobirans ni  els altres súbdits.

Aquests conjunts interactuen entre ells com vasos comunicants que al llarg del temps han anat ampliant els conductes per on circulen els  principals instruments de relació entre individus i entre pobles: les paraules des da fa segles i les imatges des de fa poc, cadascun dels dos amb múltiples formes, moltes beneficioses i algunes no tant.

Fem-ho bé catalans. Pacíficament. Amb ple convenciment. Sense pressa però sense pausa. Sense por però sense imprudència. Tothom hi sortirà guanyant.

Potser és un somni, però seria desitjable que una part significativa en quantitat i en qualitat de la societat espanyola i principalment madrilenya, prengués consciència de tenir davant la seva la millor oportunitat dels dos últims segles, de trencar la crosta del reaccionarisme que ha frenat tots els intents de modernitzar el país.

Animadversions i discrepàncies.

Negar que hi ha animadversió entre catalanitat i espanyolitat no condueix a res. No acceptar una gran discrepància en la forma d’entendre la realitat social és inútil.

Cal acceptar que la relació política entre Espanya i Catalunya ha estat de dominador/dominat, i al mateix temps  que la relació entre poders econòmics dels dos últims segles no tenia aquest signe.

Per entendre millor la gran distància ideològica entre aquestes dues realitats escoltem un discurs de Fernández de la Mora, cofundador amb Manuel Fraga d’Alianza Popular, ànima del futur PP, reivindicant l’Estat Franquista <<…motor del máximo avance del pueblo español, ya que ha sido el protagonista de la revolución industrial, de la transformación de una sociedad proletaria en otra de clase media y del salto desde el anlfabetismo hasta la universidad masificada... Venimos de un pasado que ha sido el mas renovador de nuestra historia contemporánea...>>>

És força probable que hi hagi un alt tant per cent d’espanyols que estiguin d’acord amb aquesta afirmació fins i tot entre els que van ser víctimes de la brutalitat franquista i que tot i deplorar els mètodes, accepten els resultats. Especialment la reforçada unitat d’Espanya.

També és segur que una enorme majoria de catalans  condemna  radicalment la dictadura i afirma que tots els seus resultats  van ser profundament negatius per a Catalunya en tots els camps. L’afirmació que el franquisme “ha sido el protagonista de la revolución industrial“ a Catalunya sona  a acudit de l’Eugenio, però vés a saber si a moltes parts d’Espanya sona a veritat.

Aquest abisme entre el judici expressat per una o altra ciutadania posa en evidència com dèiem al principi l’enorme discrepància a entendre la realitat política del país, com demostra que mentre a Espanya el PP obtenia majories absolutes, a Catalunya li costava superar un trist 15 %.

Mirem el paisatge i quin temps fa:

60 intel·lectuals espanyols acaben de publicar un manifest  reclamant una “reforma constitucional  de carácter federal para  acomodar las justas reinvidicaciones  nacionales de diversos territorios …”

Des de Vallecas a Navarra  estan sortint  demandes populars de consultes  sobre Monarquia/ República.

Els ministres Borrell i Batet es contradiuen l’un amb l’altre i cadascun amb si mateix, i reben bufetades des dels dos costats.

La folklòrica reina Letizia (amb falta d’ortografia inclosa) ajuda, tant com pot, a tots els republicans del país…

Reitero. Ni por ni pressa. Mirem amb atenció els signes dels temps, escoltem cap on bufa el vent…

11 de juny de 2018.

Un gran jutge i un bon raier.

És Llarena un mal jutge? És un jutge corrupte? És prevaricador? No, de cap manera. És molt pitjor que tot això. És un gran jutge espanyol.

A mi em passa una mica com al ciutadà  Albert: pateixo el mateix tipus de daltonisme.

Jo no veig jutges i fiscals: només veig espanyols.

Jo no veig guardiacivils o policies nacionals: jo només veig espanyols.

Jo no veig pepés o pesoes. Jo només veig ciutadans espanyols .

Em penso molt que el senyor Rivera i jo volem dir el mateix quan diem espanyol i que ell i jo coincidim en què ell és un bon espanyol.

Quan el general Prim es preguntava: els catalans, són espanyols, o no? no devia tenir a mà l’explicació que més de dos segles abans li havia donat Quevedo:

“Mientras haya una piedra en el desierto y en España viva un solo catalan tendremos un enemigo y guerra”.

(Per cert, no sé què volia dir amb això d’una pedra al desert)

No és que els catalans no siguin espanyols, és que són mals espanyols i a sobre se’n vanten. Diuen ells. Els bons espanyols diuen: no podem liquidar els catalans perquè són espanyols, però els hem de liquidar perquè són mals espanyols.

I d’aquí no en surten. I mira que n’és de fàcil la solució.

Vés per on l’estimat ministre raier de La Pobla ha proposat una bona solució. Desinfectar la ferida. Llàstima que per diagnosticar la infecció en comptes de consultar-ho a alguna Societat Mèdica, que a Catalunya n’hi ha de molt prestigi, va i ho consulta a una Sociedad Civil Catalana que ve a ser com si el senyor Borrell consultes com es  lliguen els troncs, als raiers del Manzanares.

Ferida n’hi ha, infectada o no ho cal veure llegint història. Ferides  n’hi ha, i moltes. Ferides de guerres perdudes, sempre per Catalunya. Des del 1640, 1714, fins la més brutal de totes, la del 1939. 

Que aquestes ferides  provocades per tantes guerres estiguin infectades no és gens estrany  tenint en compte la quantitat de merda que els vencedors han llançat sobre els vençuts. Sempre i des de tots cantons…

Allò que resulta més sorprenent, és que després de tantes derrotes i tantes infeccions estiguem cada dia -no en dubteu gens ni mica- més a prop de la llibertat. Sans i forts.

Jauria, algarabia.

Renoi quines paraules castellanes. Que suaus sonen les paraules catalanes gossada o guirigall. Els catalans hem d’acceptar que en contundència lingüística guanyen ells.

Quan sento tota la retahila-reguitzell  d’insults, escarnis i befes de tots i totes els que tenen veu i altaveu més enllà  de l’Ebre no puc ni vull evitar que a la pantalla gran  aparegui la paraula JAURIA. 

Quan de jovenet llegia tots els Vernes, Salgaris, Sabatinis que em queien a les mans sempre n’hi havia algun en què el nen protagonista fugia d’una jauria  que el perseguia amb una algarabia furibunda. El noi sempre aconseguia pujar a un arbre. Només calia esperar que els cridaners  es cansessin i marxessin a buscar una altra presa. Aviat la trobaven, pobres Pablo/Irene.

Doncs, això, paciència i serenitat. Ni por ni pressa.

Aquests dies sentim i seguirem sentint algunes persones de possible bona fe que consideren un error nomenar aquest President i que aquest nomeni tals consellers, i que la cerimònia sigui curta  o que l’espera ha estat massa llarga, etc. Cal dir que si el president o els consellers nomenats fossin uns altres o si la cerimònia més llarga o més curta, també ho considerarien un error.

I sí, és un error. És un error per anar on aquestes persones volen anar. Però resulta que on aquestes persones volen portar Catalunya no és el lloc on els votants del que ha resultat ser la majoria parlamentària volem anar.

Uns altres, aquests amb més encert, diuen que tot plegat és una provocació. Els  dono la raó. Diu el diccionari:  Provocar;  incitar a algú a fer una cosa indeguda o inconvenient. I així (això no ho diu el diccionari) poder-li donar la culpa del que passi. Oh dones provocatives!

D’un temps cap aquí, l’estat espanyol s’atipa de fer coses indegudes o inconvenients com a resposta de la provocació anomenada Referèndum. Una empenteta més sempre serà bona i això no és cap error.

1851. Parlamento, Madrid.

Copio de la Història d’Espanya de Soldevila, fragments del discurs al parlament de Madrid del diputat per Barcelona, general Prim:

Es pregunta...

“si han de estar los catalanes eternamente mandados como pais conquistado y cuando se piensa devolverles las garantías constitucionales a las cuales son acreedores como todas las provincias de España… Y ¿Por qué tanta opresión? ¿Cual es la causa? La causa es vuestra pequeñez, Ministros de la Corona. La causa es el raquítico conocimiento que tenéis de la ciencia de gobernar. Cataluña es un país vigoroso. Cataluña es un país robusto. Los catalanes son altivos, belicosos y de corazón esforzado; pues palo y hierro a los catalanes, decís vosotros…”

I al final del discurs torna a preguntar:

“Los  catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonia…”

“Si no los quereis como españoles, levantad de allí vuestros reales; dejadlos, que para nada os necesitan. Pero si siendo españoles los quereis esclavos (...) que sea en buena hora y sea por completo… encerradlos en un circulo de bronce; y si esto no es bastante, sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita porque así y solo así doblegareis nuestra cerviz, porque así y solo así vencereis nuestra altivez, así  y solamente así domareis nuestra fiereza.”

Llenguatge de segle dinou, formes militars d’expressió, situació política, cultural a la Península i a Europa radicalment diferents a les actuals, però el fons de la qüestió  s’assembla tràgicament a la situació actual.

 He dit i repeteixo: el conflicte entre Catalunya i Espanya, només té dos finals possibles.

1. Aniquilació radical de de tota expressió de catalanitat.

2. Independència de Catalunya.

La primera solució l’ha perseguit durant segles l’estat espanyol fos quina fos la forma tingués, sigués el que sigués el partit que manés, totalitari o més o menys democràtic, i sempre ha fracassat. Ha usat l’exèrcit, ha guanyat totes les batalles contra Catalunya, però ha perdut totes les guerres. La diferència amb la situació actual és que ara no pot usar l’exèrcit (encara que l’article 8 de la Constitució digui que sí), i fa servir jutges, fiscals i guàrdia civil igual d’agressius però menys eficients.

L’estat espanyol no intenta, -em temo molt que ni vol, ni sap, ni pot- buscar una proposta per minsa que sigui per iniciar res que s’assembli a un diàleg. Cal entendre que qualsevol govern, partit polític o grup d’opinió que ho intentés, seria a l’instant linxat per tothom, absolutament per tota  la resta d’espanyols de dreta, d’esquerra, de dalt o de baix.

És a dir no poden aniquilar Catalunya, ni poden dialogar.

ERGO: INDEPENDÈNCIA. Política o jurídica. Després, i solament després les dues parts seran prou lliures per proposar-ho tot,  per negociar-ho tot i per pactar-ho tot.

 Demà (avui per al lector) començarem a córrer ….

13 de maig de 2018

De què serveix un cavaller amb armadura...

Si no té un drac a qui matar?

Els dos personatges preferits de la cultura espanyola són el Cid i el Quixot. Els dos són personatges de ficció. Els dos són cavallers amb armadura amb dracs a qui atacar, el primer els  sarraïns, el segon els molins de vent. Tots dos dracs imaginats, un per a la Història, l’altre per a la Literatura.

Salvador de Madariaga al seu llibre Ingleses, Franceses, Españoles, adjudica a cada una d’aquestes identitats dues característiques dominants i atribueix als espanyols Dignidad y Crueldad. Tot allò que ataca la seva dignitat -algú sap què significa aquesta paraula en política?- ho converteix en Drac  i no pot evitar que li pugi cap al cervell, del cor, de l’estómac i de més avall -la tríade d’òrgans dominants de tot mascle hispà- tota la seva crueltat. Escriu novel·les o fa lleis i envia la guàrdia civil si no pot enviar l’exèrcit.

El drac basc s’ha mort i el cavaller amb armadura ple de dignitat no li perdona. Cal entendre que ETA va ser un subproducte monstruós del franquisme, igual que el PP n’és una derivada covarda. Al cavaller amb armadura no li ha costat gaire inventar un altre drac amb l’ajuda de primeres espases (quin sinònim més ben trobat) de la literatura castellana; des de Quevedo a Ortega i Gasset (si home aquell que va dir el 1932 al discurs al parlament espanyol contra l’estatut de Catalunya: Cuando algo es pura herida curar-lo es matar-lo. Pues tal sucede con els caso catalán ). 

Al cavaller amb armadura completa, la visera no li deixa veure clar i no distingeix entre sarraïns o molins de vent, ni entre posar bombes sota un cotxe o posar paperetes en una urna.

El cavaller amb armadura rovellada li grinyolen les idees i està més a prop de l’Home de Llauna del Mag d’Oz, que no tenia cor i que els impulsos li sortien de més avall i que si bada acaba adoptant el model “pachuloyo”  tan abundant en les altes esferes ministerials, judicials, i tertulianes.

Ara ja no se’n parla gaire però un dels discursos que diuen que més ha influït en l’espècie humana, du per títol: El sermó de la muntanya. El predicador, Jesús, fa una llista de 8 grups humans als qui qualifica de Benaurats. Els que tenen fam, els  que passen fred,  etc. i en vuitè lloc  diu: Benaurats els que pateixen persecució per la justícia.

Amb qui cony devia pensar Crist quan deia aquesta última benaurança? Amb l’Oriol Junqueras segur i com que no feia distincions entre creients i gentils en tots el altres també.

Al cavaller se li ha escapat el cavall i ara va passejant la seva trista figura sense trobar la deixalleria que admeti ferro rovellat .

Senyors Rajois, senyors Llarenas, utilitzar La Llei per inventar-se un drac a qui matar és pitjor que una canallada: és un estupidesa.

5 de maig de 2018.

“Seis pies castellanos”.

De la incidència de la geografia sobre la història ningú no en dubte. Sobre la intensitat d’aquesta influència hi ha força discrepància.

Tothom sap què és una península i què  és un istme, tot i que aquest és més difícil de definir. Itàlia és una península però i l’istme, on és?

Intentem definir l’istme de la península Ibèrica.

Mirem el mapa sense prejudicis. Cantàbric a l’esquerra i Mediterrani a la dreta. A la vessant nord dels Pirineus  des de Baiona a Perpinyà de mar a mar 360 km. A la conca esquerra  de l’Ebre des de Donostia a Amposta, els mateixos 360 km.

Aquest quadrilàter Baiona, Donostia, Perpinyà, Amposta és l’istme  de la península Iberica. Els Pirineus només deixen un pas fàcil prop dels dos mars. El pas  del Cantàbric entre Baiona i Donostia té una longitud d’uns 30 km. El del Mediterrani entre Perpinyà i Amposta uns 300 Km.

Els istmes són lloc de pas. Hi passa  gent amunt i avall, i molta s’hi queda.

La gent que s’hi queda va arrelant, va creant identitat pròpia. Els que van arribant enriqueixen i qüestionen alhora aquesta identitat. Però tots ells saben que des que Haníbal va passar per aquí amb els seus elefants per atacar Roma i poc després  van ser aquests que van construir la Via Augusta, la característica de Catalunya era ser un corredor mediterrani, entre Europa i Ibèria.

Però… durant el segle dinou es va inventar el tren. Què millor per un tren que un corredor. Cada país va començar a muntar vies una mica al seu aire. Madrid va decidir, induïts pel seu potent centrisme geogràfic i ideològic, que l’ample de via seria de “seis pies castellanos”. Aviat la major part d’Europa va entendre que si el tren volia tenir futur comercial calia unificar l’ample de via. Però a Madrid són  com són. Els seus sis peus es van mantenir més de cent anys.

Ara fa quatre dies han caigut del burro i s’han posat a construir vies d’ample europeu a un cost inassumible amb una rendibilitat baixíssima i comercialment gens eficients. I el corredor, esperant en via morta.

I què en fan dels “seis pies castellanos”?  Doncs continuar trepitjant a… No, que després diran que no estimem prou les forces d’ocupació. I no estimar prou és fomentar l’odi, i fomentar l’odi és delicte i als delinqüents els cal pegar una patada al cul amb qualsevol dels “seis pies castellanos”.

30 d’abril de 2018.

Un altre discurs del Rei.

Fa tres o quatre dies va venir d’amagat dels seus súbdits  a repartir sobres a una colla d’aprenents de jutge.

I va dir (no sabem qui l’havia escrit) un discurs. Va lloar la magnífica obra que feien els jutges espanyols que gràcies a la seva dedicació havien aconseguit fer desaparèixer d’Espanya tot indici de corrupció sense cap privilegi a cap persona ni cunyats ni compi-iogui  de ningú.

Va destacar l’èxit que representava que gràcies al treball dels jutges s’hagués eradicat de l’Estat tota mena de violència masclista, així com la gran millora de les relacions laborals entre empreses i treballadors…

Què dius? Que no va dir res d’això? Que només va parlar de… de què dius que va parlar?  Del terrible desafio que haurien de combatre els nous jutges.

 Doncs sabeu que us dic: que aquest rei tenia raó. L’únic problema que té des de fa uns anys la monarquia espanyola és que ha descobert que trontolla. Els fonaments són falsos. El gran patrocinador de la monarquia era un genocida del seu propi poble que per més inri era antimonàrquic.

Catalunya li ha dit a la cara que no el vol. A la resta d’Espanya ningú s’atreveix a preguntar-ho. I sospito que tots aquells que li fan la gara-gara només el mantenen perquè creuen que és la clau de volta del poder polític, econòmic, judicial i eclesiàstic heretat del dictador.

És la clau de volta i al mateix temps és el punt més feble de tota l’estructura. Una ventada massa forta del nord-est  reforçada per una depressió de llevant o un cicló del cantàbric…

Fa bé el rei de demanar ajuda als jutges i fiscals perquè encara que l’article 62 h) de la santa constitució espanyola diu que li correspon la funció de comandament suprem de les forces armades sap perfectament que això és paper mullat.

I ja ho sabem, els jutges manen i la guàrdia civil obeeix. I això és tot.

14 d’abril de 2018.    Dia de la República.

Dictadura. Democràcia.

La primera condició per passar de dictadura a democràcia és que es mori el dictador. És una condició necessària però no suficient.

Per començar l’anàlisi, cal estudiar com ha mort el dictador i qui l’ha matat. Veiem tres models de morts de dictadors:

1.-Ha estat mort després de ser derrotat, ex. Hitler o Mussolini.

2.-Ha esta assassinat pel seu propi poble, ex. Ceaucescu o Gadaffi.

3.-Ha mort al llit en plenitud de  glòria i enterrat en un gran mausoleu conservat anys i panys.  Ex . Franco o Mao.

En el primer cas el pas de la dictadura a la democràcia pot ser ràpid, en el segon és impredictible què passarà i en el tercer és segur que la democràcia  podria començar a caminar però tardarà molts anys a arribar, si arriba algun dia.

En el cas que ens interessa la situació és molt evident:

Valle de los caidos, Pazo de Meiras, Fundación Francisco Franco, Familia Real. etc... ergo,  una democràcia plena no ha arribat encara a Espanya.

Cal entendre que el dictador és una peça important en una dictadura, però sense l’existència d’infinites peces més, algunes d’elles igual de necessàries que el dictador, la dictadura cauria aviat. Quan dura 40 anys és  per l’existència de col·laboradors  de primera, segona o tercera línia, que en el cas que el dictador mori al llit i glorificat no perdran el poder i oposaran  forta resistència a qualsevol canvi més enllà d’una rentada de cara.

Però, i l’Estat de dret? Ja el tenim aquí?

Fa més de 300 anys el anglesos van aconseguir superar l’absolutisme monàrquic amb el que ells anomenen gloriosa revolució del 1688. A partir de llavors les lleis les feia el Parlament. Era un primer pas cap a la democràcia moderna. Però aviat es van adonar que no era el mateix rule of law, Estat de dret , que rule by law governar aplicant la llei.

Aplicar la llei, ho fan tots els estats del món i la immensa majoria no són estats de dret. Un signe evident  que no ho són o bé que ho són de baixa qualitat és la molta freqüència en què afirmen ser-ho. O les vegades que repeteixen que les lleis s’han de complir. O en la facilitat que té l’estat d’usar la violència per fer complir la llei.

Votar cada quatre o cinc anys  és una condició necessària per ser una democràcia. Però no és una condició suficient. A Rússia, a Turquia o a Egipte es vota de tant en tant. I a Espanya també.

Formar part de la Unió Europea és una garantia a mitges. La necessitat d’Europa d’admetre més països l’ha portat a donar una mena d’aprovat general  a la democràcia dels nous membres mentre diguessin amen a les obligacions econòmiques que Europa imposa.

Ara ens queixem que retornin a molts països partits politics feixistizants, cosa que a Espanya no passa per la senzilla raó que no han marxat mai d’aquí .

5 d’abril de 2018

P.D. Quina plantofada acaba de rebre l’Estat de dret que patim.

Mal gust de boca. I mal d’estómac.

I poca cosa més. No ha variat res gaire important. Ni tan sols és una batalla perduda, i  no influirà  en el resultat final de la guerra.

Res essencial ha variat. L’estat espanyol continua deixant en mans de la guàrdia civil la defensa de la unidad, substituint l’exèrcit que va protagonitzar aquesta funció durant 40 anys.

El mecanisme és d’una simplicitat extrema, comença i acaba amb la  GC.

Aquest invent del duc d’Ahumada inicia el procés amb una investigació teatral. Hores i hores escorcollant. Capses de cartró amunt i avall. Una mica després envien un informe imparcial  al fiscal adequat que corregeix les faltes d’ortografia, afina i redacta. Tot el paperam va a parar a mans d’un jutge. Aquí no cal triar gaire. Qualsevol jutge d’aquest nivell (els de més avall no conten)  farà bé la seva feina. Es limitarà a complir la llei i a fer-la complir, alguns amb un entusiasme i un amor a la pàtria admirables.

Ja sabem que els deu manaments de la llei sagrada es resumeixen en dos:

Estimaràs a Espanya sobre totes les coses, i a la guàrdia civil com a tu mateix.

                          ………………………………………………………

Acaba d’arribar la notícia de la detenció de Puigdemont a Alemanya, ara el mal gust de boca ja és mal d’estómac. Espero que els jutges alemanys recordin l’última vegada que els seus policies van detenir un president de la Generalitat de Catalunya i el van lliurar a les autoritats espanyoles. 

Alemanya ha canviat molt des de llavors i Espanya molt poc.

L’estat espanyol ha pres malament les mides del seu adversari. En realitat s’ha confós d’adversari. On hi havien dos milions de persones n`ha vist dues-centes. I les vol tancar totes a la presó. Les 200. I dels dos milions no sap què fer-ne.

Fa segles que tots els teòrics de les guerres diuen que l’error no és aplicar la força per resoldre un conflicte sinó aplicar una força insuficient, i si no avalues bé la capacitat de resistència del contrari encara que sembli al principi que tens la victòria assegurada tard o d’hora acabaràs derrotat.

Ja sé que no es pot evitar, però crec que estem posant massa dramatisme al dia a dia. Davant de la majoria de comentaristes, fins i  tot els nostres,  i repeteixo que entre el que fa i el que critica li dono deu punts d’avantatge al primer. I si som on som -i crec que hem fet molt camí- és gràcies als que fan. 

No és cap error saltar d’una finestra del segon pis per fugir de la presó si és l’única que es pot obrir, tot i saber que alguns es trencaran una cama al caure, i a algun altre l’enxamparan, però que molts podran anar on sigui a demanar ajuda.

Nosaltres, els dos milions seguim empenyent sense por i sense pressa, I si algun dia s’ha de trencar un plat… que sigui un plat fondo.

Guerra no declarada.

Però guerra. Civil, freda, santa, de poder, bruta, judicial, policial. Com vulgueu qualificar-la, però guerra.

L’Estat espanyol està en guerra contra Catalunya. Hi ha presoners de guerra. Hi ha forces armades pels nostres carrers. Però… de moment no és l’exèrcit com el 1640, el 1714 o el 1939. Guerres totes elles en què Catalunya va quedar vençuda i destruïda.

L’estratègia és atacar les quatre columnes principals que ells creuen, encertadament, que  sostenen el fet català.

En primer lloc, la llengua que evidentment és la columna vertebral de Catalunya. Els atacs van dirigits a les dues institucions bàsiques en la vida de tota llengua: l’ensenyament  i els mitjans de comunicació. Ras i curt, l’escola i TV3. Crec que l’estat espanyol ha avaluat malament la fortalesa de les dues. Un atac frontal contra qualsevol de les dues institucions provocaria una reacció ciutadana insostenible.

En segon lloc, l’economia. En aquest camp l’estat espanyol té un dilema insalvable. No pot cometre cap error perquè sap perfectament que perjudicar l’economia catalana tindria funestes conseqüències per a l’economia espanyola. Es pot afirmar sense cap dubte que Catalunya és econòmicament auto sostenible,  i Espanya sense Catalunya, no.

La tàctica d’atac en aquests dos camps –llengua i economia– serà simplement fer por i res més.

La tercera columna que sosté tot estat és d’ordre jurídic. Quin estatus jurídic volem els catalans, quin  permet l’estat espanyol, quin accepta la comunitat internacional?

Tot i que aparentment és el pilar més feble, cal entendre que sigui el que sigui el que s’aconsegueixi sempre serà un  pas endavant. És un camp en el qual no podem perdre res, perquè res no tenim. Per petit que sigui el primer pas, serà l’inici d’un llarg camí. En aquest camp la tàctica que usa l’adversari és ignorar-ho i menysprear-ho públicament, per una banda, i per l’altra pressionar  d’amagat les cancelleries estrangeres que fan veure que  l’escolten, però que s’emprenyen de mala manera.

La promoció  del fet català i el seu conflicte amb l’estat espanyol  és segurament la feina més ben feta i més efectiva que han realitzat des del Romeva fins al Puigdemont i tots els seus col·laboradors. Només cal comparar el coneixement internacional que del tema hi havia fa tres o quatre anys i el que hi ha ara.

En quart lloc un last but not least com una copa d’un pi, la columna més sòlida  i  que no hi ha guerra -ni tan sols una guerra com déu mana- que la venci de forma decisiva. Aquesta columna és jo.

Milions de jo que com jo no som ningú, i a ningú no se’l pot vèncer, no se’l pot tancar a la presó ni afusellar. Només cal que jo perseveri i perseveraré. Que cridi i cridaré. Que confií i confiaré.

Què passarà demà, no ho sé. Què passarà la setmana o el mes que ve, no ho sé. Quin serà el final, sí que ho sé.

20 de març de 2018

El reglament diu.

El reglament diu que; un corredor amb una cama trencada no pot participar en la cursa.

Qui l’ha escrit aquest reglament? Preguntem nosaltres

Nosaltres, diuen ells.

I qui anomena el jutge per aplicar-lo? Preguntem.

Nosaltres, afirmen ells.

I qui ha trencat la cama al corredor?

Nosaltres, evidentment. Aclareixen ells.

Així doncs, qui guanyarà cursa? Volen saber els espectadors.

Nosaltres diem, nosaltres perquè hi ha dos milions de voluntaris per portar a collibè el corredor amb la cama trencada. Això el reglament no ho prohibeix, perquè no en diu res i ja se sap que en democràcia, allò que no està prohibit està permès si ho fas pacíficament.

Ras i curt o bé llarg i costerut, que dos milions donen per molt, i no te’ls acabes mai.

I ara ve el bon temps.

Tina i Mandela.

Parella de ball molt mal avinguda. I potser impossible d’aparellar.

Tots sabem qui és  Mandela. En Nelson, però a Tina no la coneix ningú.

Són dues actituds davant la humanitat i la seva encarnació política incompatibles entre si. Segons quina adoptem cadascú de nosaltres, i segons quants de nosaltres l’adoptem la història avançarà (optimista com sóc això no ho dubto) o s’encallarà.

TINA. Paraula formada com una gran munió d’altres paraules, per les sigles en anglès (en quina llengua sinó) de  There Is  Not  Alternative, que traduït al català vol dir No hi ha res a fotre i en castellà Alabado sea dios.

MANDELA pare d’infinites dites va dir: Tot sembla impossible, fins que ho fas. Que traduït al català diem Entre tots ho farem tot, i en castellà El uno por el otro, la casa sin barrer.

Totes les persones, grups politics, econòmics, religiosos,  judicials o de qualsevol mena, que siguin posseïdors, administradors o gestors de PODER, tendeixen a predicar TINA.

El cor i la ment de tota persona humana oscil·la constantment entre Tina i Mandela. Es veu que les emocions les gestiona des de la nostra part del cervell heretat dels mamífers l‘amígdala i les administra el còrtex prefrontal que només tenim els humans, que si hi ha sort les converteix en sentiments.

 L’emoció més poderosa de totes és  la por. Molts segles abans de saber res del cervell, tots el amos d’alguna de les tres eines de poder -les paraules, les armes o els diners- han utilitzat la por, per defensar els seu poder.

La història ens diu que els que han intentat  que el poder canviés de mans, han usat les mateixes eines que els poderosos. Poques vegades ho han aconseguit i sempre han provocat molt dolor inútil.

M’agradaria pensar, que el canvi de poder polític que tenim activat els catalans no utilitzi gens les armes, el mínim necessari els diners, i tant com faci  falta les paraules, sobretot per aconseguir que aquella part més racional del nostre cervell controli les emocions, principalment la por.

El “ geni” ja ha sortit de l’ampolla.

L’ 1-O, va saltar el tap. La pressió era tan forta que el tap va sortir disparat.

Els genis en llibertat són incontrolables. Intentar tornar-los dins l’ampolla a cops de porra és pitjor que inútil: és ridícul. Voler-los caçar fent servir togues com a xarxes, deixa víctimes, però no aconsegueix res.

Hi ha una llarga tradició entre alguns jutges espanyols des de Torquemada, (a qui el meu llibre d’Història del Imperio Español de batxillerat definia com a juez justo aunque severo), fins per exemple Lamela o Llarena que segueixen una pauta similar en moments diferents. Una creença acceptada com a veritat indiscutida per una gran part del conjunt del propi poble adquireix  un caràcter sagrat. La llei que la defensa es converteix en dogma. Qui la transgredeix conscientment és un Heretge. Qui ho fa per ignorància és una Bruixa.

Els jutges disposen d’allò que se’n diu discrecionalitat  que vol dir que la sentència que emeten es mou dintre d’una ampla franja entre gran lenitat fins a severitat extrema.

Determinada saga de jutges quan han de dictar sentència sobre delictes comesos contra un Bé que en el seu inconscient tenen com a Sagrat tendeixen a moure’s per la franja de màxima duresa amb  el perill evident de trepitjar la línia de l’equitat.

Sempre ha estat més fàcil detectar heretges que bruixes, i en canvi sempre ha estat més fàcil condemnar bruixes que heretges.

Quan el pensament d’Erasme de Rotterdam, (el pare de les beques Erasmus), va ser declarat heretge els seus seguidors a Espanya van ser perseguits però sembla ser que no en van cremar més d’un parell. Quan de tant en tant hi  havia una passa de Bruixeria les fogueres eren molt abundants.

Avui en dia la Unidad de España  té un caràcter sagrat. La llei que la vol defensar té categoria de dogma. Aquells que la volem transgredir som heretges… o potser estem embruixats. Algú va dir que estàvem abduïts, que ve a ser el mateix en llenguatge actual.

I ara ve la gran pegunta. Si estem embruixats, qui són les bruixes? Si estem abduïts, on són els extraterrestres abductors?

Guàrdies civils, fiscals i jutges, van bojos remenant escombraries. I no troben res. En temps de la inquisició els jutges tenien la facilitat de poder torturar no només els acusats sinó també els testimonis. Aviat acabaven la feina. Ara només els queda el recurs de fer por. A tort i a dret. Però...

El geni que s’ha escapat de l’ampolla, no és ni bruixa ni E.T. No es pot tancar a la presó, ni es pot cremar.

I a més no té por ni té pressa.

19 de febrer de 2018.

L’ 1.O vam vèncer la por. El 21.D la pressa.

Sense por i sense pressa tenim la partida guanyada. Com es deia abans podem seure davant de casa esperant veure passar el cadàver del teu enemic. I ei, metafòricament¡¡¡ Que no vinguin ara fiscals i jutges, amb conyes marineres.

Mentre esperem i per no avorrir-nos podríem fer diverses festes. Per exemple:

Recordeu el  Jurament del “ Jeu de Paume”?  ( corrents cap a Google).

No tenia cap validesa jurídica. Políticament era incorrecte. El poder de tota la vida se’n fotia. Però... allí va començar tot i la Història ho recorda.

Mutatis mutandis, reunim a Brussel·les tres o quatre mil homes i dones que han estat elegits pel poble de Catalunya per a alguna  tasca política, tots ells fan un jurament, i la resta fem una bona campanya de publicitat. Segur que l’estat espanyol  hi contribuirà de molt bona mala gana. No hi ha millor propaganda que la prohibició, sobretot quan no es pot impedir que passi. (Diuen que l’editor de  Goethe, va fer mans i mànigues per aconseguir que  Werther que no comprava ningú, fos inclòs  a l’Índex de llibres prohibits. L’èxit va ser total).

Cal entendre que la principal batalla s’està produint a Europa. I Waterloo seria un bon lloc. Té nom de batalla guanyada pels bons. I això sempre ven.

Mentrestant per distreure la gent de casa, engrescar els cupaires i simpatitzants, posar en marxa amb molt de seny  allò dels carrers són nostres, i les carreteres  i les vies de tren també.

Assegudes només les brigades del tamboret .

L’espectacle que ens arriba de  Madrid, amb vídeos de sopars de família amb nenes educadetes,  de directors  generals de tràfic treballant amb entusiasme… Sincerament no crec que el poble espanyol s’ho mereixi. Si més no una bona part.

Ànims, que els catalans us podem ajudar a treure-us de sobre d’una vegada el tardo-franquisme i el neo-falangisme.

Ja que sembla impossible actualment l’aparició en el conjunt d’Espanya d’un partit conservador i democràtic alhora, la tasca de modernitzar, democratitzar, i regenerar la política del conjunt de l’Estat recau forçosament sobre els partits polítics d’esquerra.

Estaran a l’alçada?

No els demanem que  siguin independentistes. Només els exigim que siguin demòcrates. Sense por i sense pressa, però fem-ne via.

La guerra segueix.

Tranquils, doncs. Deixem que els guàrdies civils facin hores extres. I que els jutges es vagin desacreditant dia rere dia. Deixem que el govern espanyol segueixi  fent i dient bestieses. Vull dir que l’estat espanyol continuï fent la seva guerra. Nosaltres com si res.

Fem costat moral als presoners de guerra i a les seves famílies. Ajudem-los tant com puguem. Potser n’hi haurà més.

La major singularitat d’aquesta guerra és que només hi ha un bàndol bel·ligerant i això li fa creure  a aquest  bàndol, com van repetint any rere any, que el  procés s’ha acabat.

Però resulta que el procés no és res tangible, ni empresonable, ni atonyinable. L’estat espanyol ha declarat la guerra a no sap què ni qui.

Els jutges de qui no es  pot dubtar del seu amor a la justícia, ni de la seva preparació jurídica, fan una interpretació de la realitat tan imaginativa que mostra que estan parlant i dictaminant sobre una ficció. 

El problema no són els jutges, ni tan sols la guàrdia civil que compleix les seves ordres de tan bon grat. Igual que el problema no són els grans a la cara si tens una infecció  a la sang i no ho saps. Pitjor encara, si no ho vols saber. I encara pitjor, vols no saber-ho.

Aquest és el gran misteri: l’estat espanyol s’esforça per no saber.  S’entesta en no saber si el seu poble prefereix república a monarquia. Fa grans esforços per tancar els ulls, no fos cas que veiés què vol, pacíficament, el poble català.

Anar pel món amb els ulls clucs, funciona si és de nit -i encara- però no és aconsellable  caminar a les palpentes amb un garrot a la mà. Com va pintar Goya.

Entossudir-se en donar garrotades a tort i dret té dos perills inevitables. En primer lloc que no pots parar de donar-ne i en segon que acabes trencant les cames dels teus.

Els grans partits politics espanyols ni saben, ni volen ni poden canviar la seva tàctica. Acabaran tots amb les cames trencades. Sentint a Guerra,  Gonzalez, Rivera, Soraya i els seus lacais, i un llarguíssim etc., de comentaristes, tertulians, reis, etc., tinc l’estranya sensació que veuen la seva guerra definitivament perduda i molt aviat tots donaran la culpa a l’altre.

Abans però faran molt mal.

Presoners de guerra?

Per fi he entès perquè s’enfaden tant si diem que aquesta colla d’homes  que està a la presó són presos polítics. Tenen raó, no ho són. Són presoners de guerra.

Com deia Torrente Ballester el dret que  assistia a Castella per  reclamar els papers de Salamanca, era  el derecho de conquista.

Ara, veient que Catalunya posa en dubte aquest dret de conquesta, totes les forces vives i mortes de l’estat espanyol han proclamat l’inici d’una segona reconquesta, ara no contra els moros del sud, sinó contra els descreguts  del nord-est.

Val a dir que l’estat no fa servir per aquesta guerra l’única eina de què disposa expressament per fer aquesta feina. Això fa que surti una mica boteruda. Però guerra, ho és. A la fi , tots sabem que hi ha guerres fredes, guerres brutes, guerres fratricides o tribals, guerres comercials, fins i tot guerres d’idees. Però, guerres.

Doncs bé, l’estat utilitza totes les eines que té per fer la guerra, menys l’exèrcit. I totes les guerres fan presoners de guerra. Actualment n’hi ha quatre i bastants més a la sala d’espera. També fa víctimes col·laterals. Probablement sigui l’efecte més interessant.

El rei d’Espanya. Aquest senyor no podrà mai més aparèixer a Catalunya davant del públic en obert i en directe sense rebre una sobirana xiulada. Serà víctima de la  guerra que ell mateix ha patrocinat.

L’Albiol i els tres mosqueters residuals que li queden al PP al parlament de Catalunya anuncien l’hora dels adéus. Això sí, sense cap recança. I com ells els socialistes i una mica menys, però també víctimes col·laterals els comuns i els comunistes.

No obstant la víctima de guerra més important de totes i de majors conseqüències és la definitiva mort de la ja malaltissa esperança d’un acord  de bona fe  entre Catalunya i Espanya. L’acord hi serà, però la bona fe, no.

L’acord hi serà per imperatiu biològic. Continuar aquesta guerra és molt pitjor que un crim, és una estupidesa. Catalunya prendrà mal, però Espanya se suïcidarà. Espanya té molt més poder que Catalunya, però la seva feblesa -atur, deute, corrupció- és molt més alta.

Quan un conflicte entre dos pobles, nacions o estats s’eternitza la responsabilitat de no trobar una solució és proporcional al quadrat de la relació de poder entre les dues parts. És a dir, si una té doble poder que l’altra, té quatre vegades més de responsabilitat. Però el risc de pèrdues és proporcional a la pròpia feblesa de cada part.

No ho dubtem gens. El temps corre a favor nostre.

26 de gener del 2018, (Aniversari de l’entrada  de les tropes franquistes per la Diagonal).

Pel bon camí.

Encara falta molt tros per arribar-hi, però el camí és l’encertat. Segurament tots els passos que dia a dia es van donant no són els òptims, però al meu entendre això és  irrellevant. Fins i tot m’atreveixo a dir que els protagonistes que en cada instant omplen tota la pantalla poden desaparèixer, i les seves paraules tan escoltades repetides i analitzades seran oblidades  aviat.

Sé que és un bon camí perquè jo el puc fer, el vull fer i el faré acompanyant milers i milers de persones, algunes com jo que no som ningú i altres que sortiran a la pantalla, que diran coses, i que acceptaran riscos.

Així com sé que el camí nostre és l’encertat, també sé que el camí que inevitablement faran aquells que s’oposen al nostre caminar no els porta enlloc. Dic inevitablement perquè no tindran més remei que incrementar la intensitat de la repressió com a única resposta a la persistència del nostre caminar endavant. L’estat no pot fer cap oferta mínimament acceptable, ni pels independentistes ni pels de la tercera via, i que al mateix temps no aixequi tempestes incontrolables  entre tota mena d’unionistes i constitucionalistes.

Sembla que l’estat té a la seves mans molt poder i molts poders, però en realitat només té una eina eficaç per aturar aquest tipus de conflictes, ara bé, aquesta eina sap perfectament que no la pot utilitzar. Encara que l’article 8 de la santa constitució digui que sí, no pot usar l’exèrcit. El rebombori que s’ha produït per  l’ús,  als seus ulls un ús  proporcionat, de la policia que a la fi no portava ni tan sols kalainikov. I que com deia l’exministre francès Valls tampoc no hi va haver cap mort.

L’estat no té més remei que incrementar la repressió, però no pot usar l’exèrcit. Heus aquí el dilema.

Aquesta situació que el govern central s’entesta a definir com a vuelta a la normalidad és insostenible i la primera víctima serà l’economia espanyola, amb un deute públic que farà que els assistents a Davos posin el crit al cel, sense voler saber si la culpa la té Puigdemont o Junqueras. Per aquells senyors l’únic responsable serà emepuntorajoy.

Amb un anorac gruixut i les velles xiruques ben cordades seguim caminant i quan serem a dalt de la carena veurem un cel pur i seré.

21 de gener de 2018.

El gos de l’hortolà.

L’han feta grossa amb aquella collonada que en van dir La España de las autonomías.  Ja se sap que una cosa mal engendrada no pot sortir ben parida.

Amb l’única finalitat d’emmascarar Catalunya i Euskadi van repartir cromos a tothom que passava per allí. L’error més garrafal va ser inventar-se una comunidad autónoma que incloïa al seu interior la capital d’Estat més centralista d’Europa. La concentració de poder polític, econòmic, judicial, eclesiàstic, militar i mediàtic ha convertit allò que històricament era un estat hipertrofiat  en un país malalt de macrocefalia tot ficat dins d’una autonomia.

Van donar un caramel a Euskadi i van acceptar de mala gana que Catalunya anés ficant durant anys  peix al cove.

Aviat es va veure que el cove era molt petit i la macrocefalia molt aguda.

Catalunya va llançar el cove a mar i es va posar a caminar primer i a córrer  de seguida cap a la pista d’enlairament per començar a volar.

Es veu que la macrocefalia produeix visió borrosa que no permet veure més enllà d’uns quants kilòmetres. Allò que volia fer Catalunya era al mateix temps, un pecat, un error i un delicte. Valga’m Déu val. (De fet qualsevol pas humà cap a més llibertat sempre és un pecat, un delicte o un error, per a algú).

Amb l’ajuda de fiscals, jutges, guàrdies civils, i periodistes, i fins i tot bisbes van creure que n’hi hauria prou. Però, no.

I ara, què?

Destituït un tal Moragas, (i degudament premiat) l’ ideòleg de l’operació que ha dut al cul de sac en què es troba ficat no només el govern de l’estat, sinó l’estat sencer, han buscat un ideòleg substitut. (¿?) que es veu que proposa donar a Catalunya un caramel, com al seu dia van donar a Euskadi.

Tot just ha començat a circular el rumor d’aquesta proposta un grapat de presidents de comunitats autònomes han posat el crit al cel fent bona aquella dita castellana del perro del hortelano, que ni come ni deja comer.

Aquest és el dilema de M. Rajoy: oferir a contracor un caramel a qui no el vol, i contra la voluntat dels seus amics, que sí que el volen. O bé admetre que el conflicte només té dues solucions possibles:

1.- Aniquilar definitivament tot signe de catalanitat.

2.-Pactar catalans i espanyols com a socis iguals tot allò que calgui.

Val a dir que l’home ho té fotut. No té ni capacitat mental ni força política per liderar cap dels dos camins.

Nosaltres només cal que resistim tranquils, controlant emocions, sense por ni pressa. Recordem que l’estat espanyol té tres punts molt flacs: el Deute, la Corrupció i la Monarquia .

Quin petarà primer?

6 de gener 2018. Dia de reis de veritat.

Charles Darwin. Bismarck i d’altres.

 Darwin deia: Les espècies que sobreviuen no són les mes fortes, sinó aquelles que s’adapten millor als canvis.

Bismarck diuen que deia: La política és l’art de gestionar allò que és possible. Jo m’atreveixo  a afegir; i també és la ciència de fer possible allò que és necessari. Art més ciència cal que facin realitat allò que és desitjable.

Per petulant que sembli i  per petita que sigui Catalunya (1 per mil gairebé exacte de la humanitat) gosa qüestionar pel cap baix, tres dels dogmes més sòlidament establerts en el pensament polític.

Què significa sobirania d’un estat?

Què vol ser  Europa?

És  l’Onu un instrument útil per millorar la relació entre pobles?

Aquestes preguntes estan sempre sent formulades per multitud de pensadors de totes classes i de molts llocs diversos. Allò que té de singular el qüestionament que en fa Catalunya és la ferma voluntat de dur a terme un acte real d’assumpció de competències plenes i exclusives en tots aquells camps que afecten exclusivament  els seus ciutadans, de gestionar els recursos propis necessaris per poder-ho fer, i per últim obtenir un reconeixement jurídic suficient internacionalment. I tot això, aconseguir-ho pacíficament.

Catalunya té una dimensió òptima de país que afavoreix la capacitat d’adaptar-se als canvis de tot tipus que constantment es van produint. (Bona cosa segons Darwin).

La societat catalana té una aptitud notable per governar-se d’acord amb les seves possibilitats (com aconsellava Bismarck)  i al mateix temps està imbuïda del desig de fer realitzable allò que és desitjable. (Tenim un somni, com deia Luther King).

Una gota d’aigua? Un gra de sorra? Un petit pas per a la humanitat però un immens pas per a un poble.

Allò que és possible i que és bo que sigui, acaba sent. Nomes cal no dubtar-ne.

1 de gener de 2018.