Farmacèutiques i armamentístiques.

Les dues són empreses capitalistes. És veritat, però una fa eines de matar i l’altra eines de curar. La diferència és més que considerable, és infinita. Per què tenen més mala premsa les empreses farmacèutiques que les d’armes?

Certament el capitalisme té tares profundes i fa necessària  una depuració. Es farà.

La guerra, en canvi, és una pura aberració, molt més  vella que el capitalisme, i desgraciadament  utilitzada per capitalistes i anticapitalistes. Universal i de tot temps.

Per cada monument que hi ha al món dedicat a un metge o similar n’hi ha milers dedicats a militars o similars. 

Des de Gengis Kan a Napoleó. Des de l’estepa primària de Mongòlia fins als súmmum de la cultura europea de París.

Qui pot donar lliçons a qui…?

La guerra no és un art, per més que ara s’hagi posat de moda citar Suntzi el xinès que fa 2500 anys ho deia. La guerra és el principal error monstruós que totes les civilitzacions han comès.

Fins que no s’eradiqui  aquella dita romana “si vis pacem, para bel.lum” de la profunditat del conscient i de l’inconscient humà -i falta molt temps per fer el primer pas- mentre es continuïn exaltant les virtuts del guerrer oblidant la brutalitat inherent…

Sorprèn que sigui l’espècie humana, de la qual estem tan orgullosos de  pertànyer, l’única espècie animal dedicada amb tan entusiasme a autodestruir-se i a sobre gloriar-se’n.

Amb  la meva infantil innocència de vell, m’agradaria pensar que estaria bé, aprofitar les característiques de l’actual pandèmia per començar a pensar en tot això.

Diguem que la pandèmia:

És universal. Tota la humanitat està amenaçada.

És equitativa. Tracta a tothom  igual.

És assassina i cruel. No té cap compassió.

Respecta més els joves que els vells.

Posa nerviosos a tots els governs del món.

No molesta ni animals ni plantes.

…I unes quantes qualitats més, que no m’atreveixo a escriure per no ferir sensibilitats.

Doncs, au, pensadors de tot el món, de totes les ciències, de totes les ideologies, de totes les religions, agafeu un paper en blanc  i encapçaleu-lo: Pandèmia/Guerra, i a veure que en surt.

I sobretot seguint  l’anàlisi útil per a cada país i cada circumstancia històrica, d’atacar la primera pedra del seu camí que impedeix avançar correctament, suggeriria a la primera potencia mundial que esborrés del seu tarannà mental  l’actitud mental que respon a la paraula agressivitat. Quan ets massa poderós, la suposada autodefensa es converteix gairebé sempre en violència agressiva.

Americans, benvingudes les vostres farmacèutiques per capitalistes que siguin, poseu en quarantena les vostres armamentístiques, per defensives que semblin.

I darrera dels americans tots els altres.

Que el maleït coronavirus ens doni un cop de mà.

16 d’abril de 2020.

Progressistes: progresseu sisplau.

I no digueu que ara no toca.

Diuen que el govern que ara patim és progressista. Jo m’atreviria a dir que, desgraciadament és el més progressista pensable a l’Espanya d’avui dia.

Per si de cas no se’ls acut a cap dels membres més progres del conjunt, m’agradaria donar-los un cop de mà.

Ser progressista vol dir voler progressar fent camí cap a un futur imaginat més just, més saludable, més lliure,  més, més…

I, és clar hi ha moltes pedres al camí que ho dificulten considerablement. Tantes, que si les vols treure totes de cop, et resultarà impossible i tindràs una magnifica justificació per no treure’n cap. Doncs bé, encara que ningú m’ho hagi demanat ni és probable que ho faci, aquí va un consell.

Efectivament hi ha moltes pedres, però sempre n’hi ha una que és la primera i que acostuma a ser la més grossa. I si no ho és, ho sembla, perquè amaga totes les altres. Mireu bé, progressistes espanyols que governeu junts, i feu una mica de memòria del que dèieu quan encara no manàveu.

Tant uns com els altres proclamàveu abans de tocar poder, (que tots sabem que obnubila la visió però no produeix amnèsia), que la millor i única opció per fer  progressar l’Estat espanyol en tots els camps politics i socials era coneguda arreu amb el nom de República.

Doncs bé, ja tenim ben clara quina és la primer pedra que cal apartar del camí. És aquella pedra que la brutal esllavissada que es va produir el 1975 va deixar palplantada arrogant al mig de la via, i a la  que  les pluges i tempestes han produït esquerdes cada vegada més grosses i cada dia més poblades de rats penats portadors de virus coronats i altres pestilències…

Progressistes, si  aprofiteu la magnífica ocasió que teniu davant dels ulls per dinamitar -no cal dinamita- la pedra que ens barra el camí a tots, immediatament notareu:

1.      Una gran facilitat per pactar amb Catalunya.

2.      Possibilitat d’esquerdar la crosta que tan denunciàveu.

3.      Una oportunitat única de fer net del franquisme. Etc., etc.

És a dir, poder progressar no solament en ciència, en tecnologia, en economia -que això ho fan i potser millor els països del golf- sinó també en justícia, en equitat, en llibertat i en allò tan nebulós que anomenen democràcia,

El dilema, amic Asens no és Tardà o Torra sinó un de més senzill: República o franquisme.

Si sou prou valents i intel·ligents per tant, sols insinuar-ho, us guanyaríeu el qualificatiu de progressistes, del que ara fardeu sense cap mèrit.

I potser, això ja no us ho prometo, a tres milions de catalans els serà més fàcil oblidar la canallada d’aquest govern progressista que manté a la presó Homes plens de raó, com cantava Raimon.

Ni les pandèmies, ni les franquícies, ni les letícies, ni les infinites immundícies de les justícies poden ser barreres pels progressistes que volen progressar.

Voleu?

  

Constitució Espanyola. Article 5.

La capital de l’estat és la villa de Madrid. Simplificant: L’estat és Madrid.

Tot, absolutament tot allò que representi, exerceixi, executí, etc. poder polític, econòmic, militar, religiós, judicial, etc. de forma total, integral, parcial, etc., transitòriament, temporalment, definitivament, eternament… de forma i manera democràtica, totalitària, absoluta, dictatorial… des de Felip II, Felip V, Carles III, Constitució de 1812, Alfons XIII, Primo de Rivera, Franco i Constitució del 78... fins avui, demà i per sempre més, tot, tot radica, pertany… a Madrid.

I sobretot la burocràcia en la seva concepció nítidament madrilenya, del vuelva usted   mañana de Larra. Hipertròfia burocràtica, abans que Parkinson escrivís els seu cèlebre principi; la burocràcia crea burocràcia.

I de cop i volta, fa escassament 50 anys a Madrid es va iniciar  una gran eclosió, que avui dia continua potent. Demogràficament  i econòmicament. La facilitat de desplaçament de les persones per una banda, i per altra la instantaneïtat de moviments universals del diner, han produït el miracle.

No hi ha dubte que Madrid avui dia és una gran ciutat. Conserva tots el poders de sempre i a més té més gent, més professionals preparats i maneja més diners. I tots contents?

D’on ha vingut la gent?  D’on venen els diners?

Heu sentit parlar de la “España vaciada”?  (Amb un feble lament turolenc que reclama existència). Heu sentit parlar de dèficits fiscals, de la perifèria? Heu sentit parlar de dèficit de l’Estat?

Aquest Madrid que ocupa l’1% de la superfície del país té més habitants que el seu hinterland (les dues Castelles, Extremadura, Teruel…) amb el 40% de la superfície. El problema és precisament que sigui el “seu únic hinterland”.

“Madrid és una isla” titula el seu llibre el gallec Oscar Pazos. “El Estado contra la ciutadania”, aclareix. Llegint només el pròleg diria  que a Galicia  ho tenen tant o més clar que a Catalunya.

“España, capital París” escriu Germà Bel des de les Terres de l’Ebre i  afegeix “Origen y apoteosis del Estado radial: del Madrid sede cortesana a la << capital total>>”.

Diagnòstic: per intentar curar una malaltia secular anomenada Burocràcia Hipertròfica  sense utilitzar tractaments adequats s’ha provocat una Macrocefalia Degenerativa de molt difícil tractament.

La paraula més suau que defineix el panorama és un “nyap” insostenible i  el que és pitjor, dificilíssim d’esmenar. Difícil perquè el primer pas per corregir errors és detectar-los i admetre’ls i tot això queda solament dins del camp mental d’una minsa minoria d’hispano-madrilenys.

I per acabar-ho d’adobar apareix una pandèmia.

O bé serà aquest manomètric element qui donarà la primera empenta? Com que d’això no en sé res seguiré el consell lògic matemàtic de Wittgensteinesm: d’allò que no en saps  gens, és millor no dir res. Consell que els politics no  poden seguir,  el periodistes no volen seguir i els científics no saben què fer.

Som-hi, doncs. 

Catalunya, 23 d’abril de 2020. Sant Jordi confinat a la cova del drac.

Lidia Falcón i la transició.

Acabo de llegir una magnífica crítica que escriu l’admirada Lidia Falcón sobre transició i (copio traduint al català): “l’immens engany que va representar aquell intent de superar 3 anys de guerra civil i 40 de dictadura que va produir l’extermini de dirigents sindicals, polítics, feministes, intel.lectuals, científics, professors, masons, liberals, fins i tot religiosos crítics amb el franquisme,...”

Llista llarga i molt certa, però no hi falta  ningú? Per exemple catalanistes, republicans, Lluís Companys,…

Perquè una persona al meu parer intel·ligent i honesta fa una llista i a mi el que em salta més a la vista és no ser-hi present ni representat com a poble perseguit, gairebé exterminat, per aquella guerra civil genocida, i per 40 anys de dictadura especialment cruel contra la meva llengua, (sap la senyora Falcón, que per estudiar poesia de Maragall  o Costa i Llobera apreníem de memòria La vaca ciega i El pino de Formentor?).

No m’atreveixo a pensar que en l’inconscient profund de l’autora de la llista és que aquells absents, no hi són perquè potser es  mereixien el que els va passar.

Que delito cometí, contra vosotros naciendo..., paraules del vostre Calderon, que faig meves.

Sisplau, madrilenys progressistes, d’esquerra, del mig o de dretes (que com els gallecs amb les meigas, molts catalans no hi creuen gaire, però haberlos, haylos) traïu-vos la bena dels ulls que no us deixa veure, a la costa nord-est de la península, res més que súbdits insubmisos en lloc de veure-hi companys de viatge indispensables per poder fer el pas definitiu que la senyora  Lidia Falcón denuncia que no es va fer ara fa 40 anys.

Aprofitant l’empenta que fem tots plegats per expulsar el coronavirus tinc l’esperança…

19 d’abril de 2020.

I ara quan tanquem el parèntesi? Què? Com? Quan?

Tot s’oblidarà i tornarem a la mateixa casella? Costa creure-ho, si més no, durant uns anys se’n parlarà. Doncs, au som-hi, parlem-ne de pressa mentre hi ha més gent escoltant.

Els morts s’aniran oblidant de mica en mica, però els mals de ventre que han sofert  una gran majoria dels ciutadans del món que seguiran vius, buscaran culpables i no els costarà gens trobar-los.

En primer lloc els governs propis, siguin del color que siguin, i siguin poc o molt autoritaris, i encara que no ho hagin fet malament del tot.

Les reaccions seran en dues direccions completament oposades. Unes a favor de més democràcia i les altres d’incrementar l’autoritat. És a dir com ara, però una mica pitjor.

És molt recomanable (per a lectors d’història) el llibre titulat Por qué fracasan los países de dos professors americans, Acemoglu d’economia i Robinson politòleg, en què en el capítol 4, analitzen com l’anomenada pesta negra que a partir del 1345 va afectar brutalment tot Europa, amb mortaldat similar i amb pèrdues de mà d’obra pagesa comparables, va tenir conseqüències polítiques radicalment diferents; als països  de l’est (Rússia, Polònia,...) i les de l’oest (Anglaterra, França,...). A l’est es va endurir la servitud molt propera a l’esclavitud, a l’oest -especialment a Anglaterra- es va iniciar un camí en sentit contrari. Dos segles després la diferència era abismal.

Avui  les opinions de molts entesos  i dels no tant, sobre què passarà  s’anul·laran entre si, i ens permetrà a nosaltres i a tota la colla d’aficionats, afirmar amb contundència allò que haurem vist des de la primera fila.

L’Estat espanyol en sortirà molt mal parat, no només el govern actual sinó tota  l’estructura del poder, especialment la monarquia i l’economia, i molt a prop, els partits polítics. Tots.

Em temo molt que l’exèrcit, l’església, la judicatura i la gran banca aguantaran bé. Bé per a ells però no tant per a nosaltres. Espero, en canvi, que les mòmies de la transició passin d’una vegada al museu de la prehistòria,

Quant als marxenas en general és bo que recordin que la santa inquisició fou dissolta l’any 1835 i que en aquell temps ja era arcaica. Allò més perillós que tenir mentalitat arcaica és ser al mateix temps estúpid. Utilitzar trabucs és antiquat, utilitzar-los per matar mosques és estúpid.

En temps de Mao, van comprovar que els ocells es menjaven la meitat de la collita d’arròs. Decisió valenta: matarem tants ocells com puguem… L’any següent la quantitat d’insectes de tota mena va augmentar tant que no van poder sembrar arròs.

Com a mostra amb un botó n’hi ha prou. Tancar  a la presó al segle XXI, amb mentalitat torquemada, 10, 20 o 100 líders catalans no només és una canallada, és una estupidesa.

La meva pregunta és: quan tanquem el parèntesi viral, la corba de l’estupidesa farà un pico  d’una vegada per sempre? O només fins la propera pandèmia.

De moment nosaltres ho tenim més clar: aguantar.

I d’això en tenim molta pràctica.

16 d’abril de 2020. Confinats, resignats i emprenyats. Això és bo.

L’esperit de la Moncloa.

Aquell esperit que rondava per despatxos, casernes i sagristies de Madrid a començaments de l’últim terç del segle passat, tothom sabia  que era el fantasma de Franco, condemnat per la Història, a vagar durant tants anys com anys va durar la seva dictadura.

Havent complert no fa gaire el termini, i en expulsar la seva mòmia de la tomba on li feien companyia milers de les seves víctimes, aprofitant el passeig en helicòpter el fantasma de Franco es va esvair, i ara vol reaparèixer amb el nom que li van donar llavors: esperit de la Moncloa.

La pregunta a la que m’ha costat tant temps contestar era; com podia ser que un ninot estúpid, de veu repugnant i orador pèssim, aguantés 40 anys governant Espanya?

Ja sé que era una dictadura militar, cruel, amb bastants espanyols i molts catalans a la  presó i més encara a l’exili, això ja ho sabem però també sabem que molts més espanyols i bastants catalans estaven aquí donant-li suport. I Europa mirant-ho amb cara de fàstic però, autoexculpant-se dient els espanyols són així.

Aquest tòpic em va ajudar a  mig entendre tot plegat. El franquisme no era res més que una fase aguda d’una malaltia endèmica de molt llarga tradició a la península Ibèrica, amb simptomatologia persistent: dogmatisme (amb inquisicions permanents), autoritarisme (amb militarisme intermitent), centralisme (amb unionisme conseqüent) i uns quants ismes de segona categoria.

Sense entrar en més detalls -per altra banda molt interessants- cal explicar que els anomenats pactes de la Moncloa  induïts per l’esperit del mateix nom, van consistir en què els hereus directes de la dictadura cedissin no gaire més del 20 % del poder polític (i no es pot negar que això fou un èxit extraordinari)  reservant-se la totalitat del poder militar, jurídic, religiós i econòmic (i això fou una amenaça pel futur), és a dir el fantasma del franquisme seguia viu.

Algú pot creure que un virus pot matar un fantasma? O bé, que més aviat el revifa?

El covid 19, l’any 21 serà història (creuem els dits) però la reencarnació de l’esperit de l’Espanya eterna trontollarà per una causa vulgar anomenada economia que no tolera ni fantasmes ni fantasmades. I pensem com pensem en aquesta vulgaritat econòmica, els catalans hi tenim una eina de primer ordre; matar fantasmes i mals esperits, per enderrocar palaus reials, palaus de justícia, casernes i creus de Cuelgamuros.

Ei, sense que ningú prengui mal.

6 d’abril de 2020. Enèsim dia  de confinament.

Tragèdia per als humans, oportunitat per a la Humanitat.

Sens  dubte per a massa milers  d’individus de l’espècie humana les pandèmies són una tragèdia, i l’actual a més a més entra a totes les cases tant si vols com si no. Cadascú a casa seva i Internet a la de tots. Hi entra, però no gaire, el covid 19, però hi entren pel broc gros paraules, imatges, poques veritats i moltes mitges mentides i sobretot hi entra un malestar universal a la boca de l’estómac, que com se sap és el gran generador d’actituds contràries a tota mena d’autoritat i poder existent.

Per això espero que aquest ens, tràgic i nanomètric (1 nanòmetre = una milionèsima de mil·límetre) faci trontollar les grans certeses que mantenen un equilibri universal, aparentment estable però evidentment absurd.

En primer lloc només cal  una mirada superficial a la  humanitat per veure la pèssima distribució de la riquesa universal entre les persones i els pobles. Fa mal  de cor. És una realitat absurda i criminal. Però és beneficiosa? Per a quants?

En segon lloc -potser no tan evident, però igualment nefasta- la distribució de tota la humanitat en estats sobirans. Sigui el que sigui el que signifiqui això, se’m fa incomprensible que pugui aplicar-se al mateix temps a la Xina o a Malta, a Rússia o a Andorra…, en tot cas només s’entén si en realitat no vol dir res, però que resulta molt útil…, per a tothom?

Sabran aprofitar els conjunts de persones honestes, preparades, i influents de tots els racons del món, l’enorme malestar que sentim en aquests moments? Qüestionaran  amb profunditat les actuals estructures de poder?

L’oportunitat hi és, les persones adequades hi són, la necessitat de canviar de paradigmes mentals es palpa.

Per gran que sigui -que ho és-  la complexitat d’allò que anomenem economia i d’allò altre que en diem política, hem de pensar que tant una com l’altra són obres humanes i només humanes. De llarg recorregut, però sense cap altra intervenció significativa.

Si la humanitat ha generat -més o menys conscientment-  la totalitat de les lleis, les regles del joc, les actituds mentals que han dut per una banda a una creació de riquesa realment admirable i per l’altra a un pèssim repartiment de la mateixa, ara que  la mateixa  humanitat n’està començant a prendre’n consciència universalment, i que disposa de més i millors eines, és urgent aprofitar el moment emocional generat per un enemic de tothom.

Cal témer que el descontent que una gran majoria de pobles senten envers els seus propis governants als que culpen amb raó, no de l’aparició del virus, sinó d’haver oblidat o destruït  les eines per combatre’l, cal témer, dic, que aquests governants i les classes poderoses que els sustenten, reaccionin intentant incrementar aquelles característiques més allunyades d’aquestes demandes; autoritarisme, centralisme, militarisme, dogmatisme, etc.,  que precisament són les grans responsables.

L’oportunitat hi és, les eines i els seus professionals preparats també... ara ja no podem dir resignadament allò que dèiem fa no molts anys: Que  déu hi faci més que nosaltres.

No és la seva feina, sinó la nostra.

4 d’abril de 2020. Setzè dia de confinament.

Sacsejada.

Enorme, però serà suficient?

Diuen que tindrà un cost econòmic astronòmic. Diuen que els deutes sempre s’acaben pagant. Diuen, amenaçadors, que sempre  algú els paga.

Serà suficient la sacsejada per aconseguir que els pagui aquell 5% que diuen que posseeix el 50% de la riquesa mundial?

Tothom sap i és profecia que el tracte que donem al medi ambient, als boscos, als mars, a l’aire que respirem  és suïcida.

Necessitarem una  sacsejada més violenta per baixar del burro?

Algú dirà: una cosa no té res a veure amb l’altra.

Nosaltres només direm: segur que no?

I les guerres, i les desorbitades despeses militars, tampoc? I les grans migracions universals, fugint de la fam, tampoc?

És o no és l’espècie humana una unitat biològica? Aquell petit aletejar d’una papallona a Cambotja, deien, pot produir una tempesta a Oregon.

La frenada molt brusca d’un tren fa caure els passatgers mal apuntalats i les maletes dels portaequipatges mal lligades. I d’això vull parlar.

La sotragada a l’estat espanyol ha estat i continua sent de primer ordre. I de primaríssim ordre és el viatger i la institució amb l’apuntalament més corcat amb una fortor -el viatger i l’apuntalament- de podrit, insuportable.

L’Estat, aquella part que creu que és l’autèntic estat espanyol ha muntat l’operació subtitulada salvem el primer soldat d’Espanya. La conferència diària -esperpèntica i ridícula alhora- que TVE ofereix cada dia per fer veure que parla de la gran sotragada, està gens dissimuladament programada per mostrar qui mana i què mana.

No sóc massa optimista sobre allò que deia al principi. La sacsejada no serà prou potent per fer variar sensiblement a la curta la forma d’afrontar els grans problemes universals, però en canvi sí que crec que tindrà conseqüències més o menys ràpides sobre problemàtiques estatals i no només d’Espanya. No només però sí amb més probabilitat.

De moment, deixem-ho així.

Magnitud i Justícia.

Cada setmana  moren al món 2 milions de persones.

Cada setmana moren al món 115 mil nens menors de 5 anys.

Cada setmana moren al món per accidents de tràfic 25 mil persones.

Cada setmana  les guerres… Cada setmana destruïm mils d’hectàrees de bosc.

Cada setmana moren al món per coronavirus… 428 persones o el doble o el triple.

Que vull dir amb això? Res, jo no vull dir res en absolut. La meva ignorància només és igualada per la meva impotència.

Però a mi  això em té el cor encongit i pendent de les pulsacions, tancat a casa mirant la tele, esperant no sé què.

Per què això, m’angoixa  i l’allò no? Per què d’això se’n parla tant i de l’altre tan poc? Només hi trobo una explicació. Pot ser perquè tot allò ja ho sabem fa molt temps i això ens ve de nou. Pot ser perquè creiem que això s’acabarà i allò no. Potser parlem tant d’això perquè la culpa no és nostra, mentre que d’allò no em volem parlar perquè no en volem acceptar la responsabilitat.

Una molt llunyana esperança, en aquests moments massa tènue, d’uns pocs nanòmetres com els virus, ens faci entendre que cada nen de 5 anys mort fa perdre 70 anys de vida, els mateixos que fa perdre el virus amb 35 homes de la meva quinta. Que cada hectàrea de l’Amazònia devastada, que cada glacera fosa, que cada bala disparada…

Magnituds i Justícies. L’angoixa serveix de molt poc. Mentre ella hi és, nosaltres no. Quan ella se’n va nosaltres l’oblidem.

21 de març de 2020.

Investigar? Mai.

Jo ho trobo molt bé. El congrés espanyol ha decidit no investigar res sobre l’emèrit. Trobo molt bé que no es vulgui gastar ni temps ni diners en investigar si l’aigua del mar és salada.

Allò que ningú dubta, i que és pura evidència no cal investigar-ho. La C, que li aplicaven no volia dir Campechano. Volia dir cràpula, en el més ampli sentit de la paraula.

No cal investigar, no cal jutjar, no cal condemnar. No perdeu el temps il·lustres diputats. JO, el poble, ja fa anys que el vaig condemnar. Els dotze membres del jurat popular sense pietat, sense  dubtes, sense vacil·lació: CULPABLE.

No cal que busqueu excuses de malalt que es pixa al llit i diu que ha suat. Que si és inviolable, que si la constitució no ho permet, que si és posar en perill la pau, que qui paga mana, que si els jutges s’enfadarien, que si l’exèrcit… deixeu-ho estar. L’aigua del mar és salada.

No us escarrasseu, la sentència popular és inapel·lable.

Diu el xicot aquest que fa de president del govern, que ell es troba còmode amb aquesta monarquia parlamentaria… I les mosques xalen al femer.

Aprofiteu l’avinentesa del coronavirus que d’aquest sí que no en sabeu res de res i per tant en podeu parlar tant com us roti. Que per això se’n diu parlament.

Au, ja està, ja m’he esbravat.

Moltes gràcies, emèrit.

Com a republicà convençut, li dono les gràcies per l’enorme favor que ens ha fet, suposo que sense voler. O ves a saber.

En quin embolic ha ficat a tota aquesta trepa que no té més remei que defensar-lo quan tenen unes ganes boges de perdre’l  de vista.

L’article 56.3 de la santa constitució diu: la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat.

És a dir, vostè és un irresponsable, des de quan tenia 15 anys que va matar el seu germà d’un tret -sense voler,ei- i ningú en va poder dir res en públic ni gairebé en privat. Ni quan va tirar la seva amant per la borda del iot -ei,sense que prengués mal- perquè li van dir que arribava la seva dona. Ni quan matava elefants -ei, sense arrencar-los els ullals- que està mal vist,…

Continua l’article 56.3. Els seu actes seran sempre subjectes de referendament en la forma establerta en l’article 64… que diu:  64.2. Del actes del rei seran responsables les persones  que els referendin.

Preguntes:

Pot existir un delicte, sense que ningú en sigui responsable?

Pot existir un delinqüent manifest sense delicte imputable?

Quan, els espanyols en general i els madrilenys en particular començaran a sentir l’olor a podrit?

En quin moment acceptaran que si hi ha corruptes a dalt de tot, és que hi ha corrupció a tot l’organisme?

Com és que no veuen que el roc que va deixar Franco al mig del camí, s’està esmicolant?

Aquell roc enorme que ha impedit i segueix impedint que res ni ningú a l’estat espanyol progressi ni adequadament ni de cap manera.

Parlant de progressar: l’actual govern de l’estat no para de repetir que és un govern progressista. ¿Què espera, doncs per aprofitar l’ocasió, que en safata de plata li està regalant l’emèrit, d’eliminar la totalitat de l’obstacle que impedeix tot progrés?

Per què s’esforcen tant en no voler saber què volen els ciutadans i els pobles d’Espanya?

La resposta racional a totes aquestes preguntes és que ja ho saben, però no troben el moment ni la manera.

Ara tenen una oportunitat d’or si saben gestionar hàbilment el coronavirus i el virus coronari.

Pedro i Pablo, mai més tornareu a tenir a l’abast unes condicions tan favorables per passar a la Història (amb majúscules).

Alea iacta es.

9 de març de 2020.

Monarquia? Què cony és?

De les 43 monarquies que hi ha al món, l’espanyola té la sort de ser-ho en un país en què no hi ha monàrquics.

No he llegit mai ningú que defensi cap dels reis espanyols dels últims dos segles. Ni Ferrans, ni Isabels ni Alfonsos, ni cap Borbó lateral o llunyà ha rebut cap elogi d’historiadors ni d’aquí ni de fora.

Com s’explica, doncs la situació actual? Jo penso que així:

Tothom creu que l’actual monarquia espanyola és una institució enormement feble, desacreditada històricament i poc estimada pel poble, i que per tant pot ser utilitzada per qualsevol poder fàctic, tan polític com econòmic, a favor dels seus interessos.

Es pot dir que és la clau de volta d’un castell de cartes.

Això comporta que des dels ultres més franquistes fins als esquerrosos quasi revolucionaris facin la gara-gara a la institució que tots menyspreen. És una arma contra tothom.

Pot ser que hagi arribat l’hora de deixar de fer un Rubalcaba quan deia “yo soy republicano, pero...” com aquell paio que deia “jo sóc vegetarià” mentre es fotia una hamburguesa.

Deixant de banda les tres monarquies que hi ha al món d’origen diví.  El Vaticà, el Japó i Buckingham a l’Europa civilitzada en trobem sis i mitja (Luxemburg per mida i per títol, val per mitja), doncs bé totes excepte una es van guanyar al segle passat el respecte dels seus ciutadans i els vist-i-plau de la resta de països per haver-se enfrontat quan tocava a tot tipus de feixisme.

Totes les monarquies europees actuals ho eren i són antifeixistes, excepte una. Quina deu ser?

Endevina endevinalla, de quin país és el poble que dorm a la palla?

Pedro i Pablo, no creieu que ha arribat l’hora de despertar-lo? O és que també sou Rubalcabes vegetarians?

20 de febrer de 2020.

Convenient, necessari, indispensable, inevitable.

Fa uns quinze anys es va veure amb claredat que era convenient per a Catalunya fer políticament un pas endavant significatiu. El 89% dels parlamentaris catalans van aprovar un Estatut. Encara no es parlava d’independència excepte l’encertat i poc valorat eslògan d’en Carod l’autonomia que ens cal, és la de Portugal.

La comissió del parlament espanyol va perpetrar un estatucidi i el seu inefable president Guerra va cometre l’error políticament memorable de descriure-ho burlant-se’n, perquè creia, potser encertadament, que mostrar catalanofòbia donava vots.

Lògicament, allò que havia semblat als catalans convenient es començava a dibuixar com a necessari.

També lògicament si el Guerra-socialisme pensava que la catalanofòbia donava vots, per a l’Aznarpepisme era un dogma, i que si els sociates eren amos de comissions parlamentàries els peperos eren amos de tribunals constitucionals. Doncs, au.

Allò que havia començat sent convenient, que s’havia convertit en necessari, el tribunal constitucional (no es mereix les majúscules) acabava de conferir-li la categoria d’indispensable.

Tres parlamentaris catalans van anar al congrés a demanar permís per fer una consulta d’acord amb la sacrosanta constitució. El NO va ser insultant. D’aquells tres, un està a la presó, l’altra a l’exili i del tercer no se’n sap res.

Carregats de raó, (ho capta sr. Iceta?). Vam tirar endavant. Urnes, paperetes, meses i milers i milers de votants.

Bocabadats i esmaperduts clamen fiscals i jutges: fins aquí podíem arribar. Usen, abusen, distorsionen lleis  i  sentencien. Tothom a la presó.

Allò que quinze anys abans era convenient, quatre o cinc anys més tard semblava necessari i aviat s’havia convertit en indispensable, després de la sentencia s’ha convertit en inevitable.

Sabem que inevitable del tot només hi ha la mort o la llei de la gravetat, però que molt difícilment evitables hi ha moltes qüestions. Deixem-ho així: la independència de  Catalunya de l’estat espanyol és molt difícilment evitable. Recordem: inevitable no equival a imminent.

La relació secular entre Espanya i Catalunya, queda ben definida com la relació sobirà/ súbdit. La ruptura d’aquest model de relació és el que afirmo que és inevitable.

La manifestació més contundent d’aquesta ruptura es fa pública i notòria en la persona que encarna la sobirania espanyola: el rei.

Mai més, repeteixo mai més, el rei d’Espanya es podrà presentar en públic i en obert davant de ciutadans catalans.

Qui tingui ulls per mirar, que miri i que tingui orelles per escoltar, que escolti.

17 de febrer de 2020.

El problema és de fons. Molt de fons.

En el temps i en l’espai. És a dir en la geografia i en la història. En el conscient i en l’inconscient.

Mica en mica està sortint a la superfície.

Com tot gran problema important a uns llocs es fa evident molt més aviat que a d’altres. L’últim crit que hem sentit, solitari però potentíssim s’ha sentit a Terol.

Terol diu que el seu Estat s’ha oblidat d’ells. A Euronews el sr. Guitarte s’ha explicat clar de forma molt convincent com se sent abandonat del que creu que és el seu Estat.

A Catalunya ja fa molts més anys que sabem que L’Estat del qual formem part, no és el nostre, més aviat tot al contrari.

A Madrid tenen plenament assumit que L’Estat és seu des de fa segles. Quan diem Madrid no volem dir la majoria dels madrilenys i per altra banda incloem bastants no madrilenys.

Amb matisos, aquestes tres visions (no tenim Estat, l’Estat va contra nosaltres, l’Estat és nostre) es repeteixen per tota la geografia hispànica, amb el tràgic agreujant que les característiques històricament dominants d’aquest Estat són la hipertrofia, la ineficiència i la corrupció.

A part dels clàssics; Euskadi, Catalunya, i mitges Galicia, Navarra, València i Balears, i també una mica d’Andalusia, sortiran a escena veus sorprenents com Terol o Leon que mostren un malestar que no acaben de saber definir.

I la democràcia, què? Jo recordo molt bé que l’anterior règim (eufemisme per no dir dictadura franquista) s’autoproclamava Democràcia Orgànica. Ara els seus actuals hereus en diuen a tort i dret Democràcia Constitucional. Abans hi havia les lleis Orgàniques i ara les Constitucionals, que per dissimular que els autors de les dues són els mateixos van convidar un socialista, un comunista i el senyor Roca Jungent que van fer el que van poder, mentre a l’habitació del costat se sentia remor de sables (Jungent dixit).

I el problema de fons continua igual.

Ara es comença a acceptar que és un problema polític. Que ho és, però és molt més que això. Dir que és un problema polític ens indueix a l’error de pensar que l’han creat els polítics, que ve a ser com dir que si hi ha un problema mèdic l’han creat els metges, quan és exactament el contrari. Els metges i els politics són els encarregats per la societat per solucionar-los.

Però és molt més que solament  polític. És cultural, és emocional, és econòmic, és històric, va de legalitat i legitimitat, de la lletra i de l’esperit de la llei etc. i tot això, els polítics sols no ho poden solucionar. Ni els jutges. Ni els militars ni els reis.

O bé potser l’error és qualificar-ho de conflicte. Potser sigui amagar rere una paraula ambigua una altra realitat Si el teu cotxe es para a mig viatge i no hi ha forma d’engegar-lo, ni cap mecànic ho pot fer, ni canviant mitja dotzena de peces, a ningú se li acut dir que hi ha un conflicte entre tu i el teu cotxe.

Tothom sap quina és la solució. Canviar el cotxe.

26 de gener de 2020.

No ha lugar.

No hi ha lloc. Diu i repeteix Marchena, que ni al seu cap, ni a la seva Espanya  no hi ha  res que pugui unir en una sola frase les paraules llibertat i català.

No crec que sigui per influència del seu pare, capità de la legió, ni pel seu batxillerat a un institut d’Aiun al Sàhara encara llavors espanyol. Ni pel disgust  de veure com aquell tros d’Espanya es perdia estúpidament per culpa dels enemics de Franco.

No ha lugar, repeteix. Però mentre diu que no hi ha lloc en troba un d’adequat: la presó.

De la llarguíssima llista d’adjectius que em venen al cap, tots qualificatius d’alt contingut, per definir la seva gestió en triaré un  ben nostrat: niciesa.

Actuació esforçada  que obté un resultat totalment oposat al pretès.

Sense voler-ho repetireu la gesta del vostre pare: després de jugar-se la vida defensant un boci d’Espanya… tots sabem l’èxit aconseguit.

No ha lugar. Té raó, senyor Marchena. A Espanya no hi ha lloc per a Catalunya i amb el seu meritori esforç (val a dir que no només el de vostè) i suposada la impossibilitat que Catalunya s’evapori, trobarà el seu lloc sota el sol del cel i sobre el sòl d’Europa, des d’on podrem ajudar amb gran alegria, perquè molts espanyols s’alliberin de la feixuga càrrega ideològica de fons i de formes que genera tanta niciesa.

Resumint:

1.- La relació política actual entre Espanya i Catalunya és insostenible.

2.- L’aniquilació de Catalunya és impossible.

3.- La independència de Catalunya és inevitable.

4.- El camí per arribar-hi serà tan car i dolorós com Espanya pretengui i Europa toleri.

11 de gener de 2020.

Nota. Demano disculpes al sr. Marchena per semblar que li dono una part excessiva de culpa. Sé perfectament que ell només és una part (més petita del que ell pensa, cap Dostoievski en parlarà d’ell) d’unes estructures de poder amb greus defectes de naixement i creixement que el fet català, o Euskadi, com el kurd, l’uigur, el taiwanès, el tibetà, el tàmil, l’escocès, el cors i una llarguíssima llista més, qüestionen tant a nivell mundial com a europeu.

La complexitat i universalitat no minva ni la validesa ni la voluntat de seguir lluitant, més aviat al contrari, amb la mateixa intensitat (perquè l’origen del problema és el mateix)  que cal lluitar per la igualtat de gènere, pel medi ambient, pels drets de tots els humans…

Progressa adequadament.

L’esquerda, vull dir. L’esquerda del mur que amenaça ruïna. Ja estan apareixent els 20.000 homes disposats a empènyer, com diuen a la Xina.

Aquests dies al parlament hispano-madrileny, per l’esquerda ja hi passava un braç. De moment, el braç esquerre.

Han ajudat a augmentar l’esquerda, les coces  de  Vox, que es creuen  hereus primogènits del Franquisme i els  cops de puny dels Populars que reclamen la legítima, uns i altres clamant als peus de l’únic Hereu: Felip de Borbó i de Franco.

Crits i coces ajuden, i molt, a ampliar l’esquerda. Coces i renecs i brams d’ase no arriben al cel. Màxim arriben a bisbes que tampoc són immunes a les esquerdes.

Tot ajuda. Sobretot els errors comesos per altes instàncies  judicials. Si un jutge de pau, endut per la seva ideologia comet un error, és greu, però fàcilment reparable. Si el mateix error el comet un jutge del suprem passa de ser greu a ser catastròfic. I si el cometen 7 jutges, més encara. Afecta a la totalitat del sistema judicial que es veu obligat a optar per defensar-los a capa i espasa  o bé a estripar les cartes.

Haver arribat a aquesta situació (el 7 a 6 de la JEC hi apunta) amb uns paios a Brussel·les que no paren d’emprenyar. Europa insulta de nuevo a España clamen veus patriotes, evidencia que l’esquerda es veu de  força lluny.

Mantenella y no enmendalla. És la divisa que llueix a l’escut rovellat de l’orgull ferit que enterboleix la vista i obnubila la ment.  I amb la visió miop i la potència intel·lectual minvada ha comès el tràgic error d’equivocar-se d’enemics. Ha  fet una llarga llista de noms i cognoms, de càrrecs politics i dirigents socials, de Catalunya. Com  l’inventor de la campana de Huesca  ha tallat tot allò que sobresortia… sense  sospitar que la fortalesa està en allò que no sobresurt. És a dir, jo i dos o tres milions més.

I jo i dos o tres de milions més sabem que allò que no et destrueix, t’enforteix. I també sabem que uns quants jutges per afició que tinguin a menjar fetge d’un heretge que han penjat no poden substituir l’únic instrument que té un Estat per destruir un Poble. L’exèrcit. I això estiguem tranquils, la dubitativa Europa no ho permetrà.

L’esquerda anirà eixamplant-se deixant entrar més llum a la resta d’espanyols, entre els que cada dia se senten més veus i més potents  que entenen que el seu problema i el nostre, sent diferents, tenen la mateixa causa.

Costa ben poc endevinar-la.

9 de gener de 2020.