Tot menjant una poma aquest dematí pensava. Sento dir i repetir dotzenes de vegades que al Sr. Homs i companyia no l’han condemnat per posar unes urnes, sinó per desobeir. Argument de fortes ressonàncies bíbliques.
I aquí ve la poma. A Adam i Eva els van castigar severament no per menjar una poma sinó per desobeir. El Déu bíblic no podia ignorar que la humanitat menjaria pomes sempre que tingués gana. Tant és així que la poma s’ha convertit en la fruita que més protagonisme té a la petita història humana.
Després de la poma d’Adam aquesta reapareix en mans de Paris, sembrant discòrdia. Guillem Tell comet el delicte de posar ens risc la vida del seu fill per pura fatxenderia. I no fa gaire la senyoreta Blancaneus s’esgargamellà mossegant una verda donzella.
El nostre (nostre?) tribunal constitucional s’atribueix la potestat de condemnar la desobediència tot i saber que allò que ha prohibit no només no és ni dolent ni perjudicial -com menjar pomes- sinó que és necessari per mantenir viva la democràcia.
Per què a Catalunya costa tan d’entendre allò que a Madrid tenen tan clar? Les lleis s’han de complir, diuen i repeteixen des dels més carques als més “progres” de la capital. Malpensats com som els catalans diem que ho pensen perquè les lleis les han fet ells i fa tants anys que les fan que el legalisme s’ha convertit en un dels signes dominants de la cultura capitalina.
Tothom és jurista allà. Tots els tertulians semblen advocats, jutges o catedràtics de jurisprudències vàries. Abans en deien leguleyos. Ara això seria un insult. Quan en l’ambient cultural d’una ciutat és tan dominant el legalisme s’admet que tot allò que no està permès explícitament està prohibit, mentre que per progressar en democràcia és necessari admetre que prohibir quan menys millor. I que condemnar solament per desobeir té reminiscències bíbliques difícilment assumibles al ditxós segle XXI.
divendres, 31 de març del 2017
dissabte, 25 de març del 2017
Cites a la babalà.
El juny de 1931 en plena eufòria republicana, el comunista català Joaquim Maurin va pronunciar una conferència a l’Ateneo de Madrid. (Ves per on al mateix lloc que Mas hi fou fa quatre dies). Va anar enumerant tot allò que calia destruir. La monarquia grans aplaudiments. L’Església grans aplaudiments. El capitalisme enormes aplaudiments. L’exèrcit, els terratinents entusiastes aplaudiments i de cop i volta silenci absolut… Maurin s’acabava de proclamar separatista català i volia destruir la unitat d’Espanya.
Abril de 1939. Les tropes franquistes entraven a Catalunya. Maurin i tots els que l’aplaudien havien desaparegut. Acompanyant a l’exèrcit d’ocupació hi anava un jove periodista intensament falangista, que va deixar escrit: “Los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir INEXORABLEMENTE su deber de españoles”. Es deia Manuel Aznar. EL seu fill José María ha fet molta carrera política.
Octubre de 1974. Suresnes. XIII congres PSOE. Resolució politica:
“La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el estado español parte INDEFECTIBLEMENTE del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas”.
30 anys després. Rodriguez Zapatero. “Apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento catalán”.
Octubre de 2005. Antonio Cañizares, arquebisbe de Toledo. “Pongo en manos de Maria Inmaculada, patrona de todos los pueblos de España, su unidad inquebrantable que ciertamente está amenazada.
Pocs dies després d’acabar la “Comisión del Parlamento Español” la seva feina trituradora sobre l’Estatut aprovat per amplíssima majoria al parlament català, l’ínclit president d’aquella comissió amb el seu gracejo habitual va aclarir: “Lo hemos cepillado y bien cepillado”. Don Alfonso es pensava que amb aquesta enginyosa frase guanyaria el primer premi del concurs de catalanofòbia.
El concursant rival va reaccionar ràpidament (cosa extraordinària per a ell) perquè l’ocasió ho exigia. Recollida de firmes contra los catalanes (Juliana dixit). Tribunal Constitucional a les seves ordres.
Sentència.
Immediatament el poble espanyol va premiar amb una majoria absoluta aquell home que era capaç d’equivocar-se sense dir res i de marrar el camí abans de donar un pas.
I l’última cita per avui: “Vamos a españolizar a los niños catalanes”.
El Sr. Wert volia fer amb els meus nets allò que Franco va fer amb mi. I vist el resultat d’aquella operació vaig pensar que tampoc calia amoïnar-s’hi gaire.
Conclusions provisionals:
A Espanya existeix una ampla majoria de ciutadans que han integrat en el seu inconscient col•lectiu la idea categòrica de la no diferenciació essencial entre els pobles. Han sacralitzat la unitat i han dogmatitzat la constitució.
Lògicament la sobirania és seva, sense adonar-se que no hi ha sobirà si no hi ha súbdit com no hi ha dia sinó hi ha nit. Si en un territori extens hi ha un poble sobirà necessàriament hi haurà un (o més) pobles súbdits.
Sempre arriba un dia que el poble súbdit pren consciència de la seva situació. I reacciona.
Breument. Aquesta situació només té dues sortides o s’aniquilen els súbdits insubmisos o es pacta la separació. Qualsevol altra tercera via és enquistar el problema, fins que la reacció sigui més virulenta.
La pregunta és ¿Pot l’Espanya actual aniquilar la Catalunya actual dins l’Europa actual?
Abril de 1939. Les tropes franquistes entraven a Catalunya. Maurin i tots els que l’aplaudien havien desaparegut. Acompanyant a l’exèrcit d’ocupació hi anava un jove periodista intensament falangista, que va deixar escrit: “Los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir INEXORABLEMENTE su deber de españoles”. Es deia Manuel Aznar. EL seu fill José María ha fet molta carrera política.
Octubre de 1974. Suresnes. XIII congres PSOE. Resolució politica:
“La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el estado español parte INDEFECTIBLEMENTE del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas”.
30 anys després. Rodriguez Zapatero. “Apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento catalán”.
Octubre de 2005. Antonio Cañizares, arquebisbe de Toledo. “Pongo en manos de Maria Inmaculada, patrona de todos los pueblos de España, su unidad inquebrantable que ciertamente está amenazada.
Pocs dies després d’acabar la “Comisión del Parlamento Español” la seva feina trituradora sobre l’Estatut aprovat per amplíssima majoria al parlament català, l’ínclit president d’aquella comissió amb el seu gracejo habitual va aclarir: “Lo hemos cepillado y bien cepillado”. Don Alfonso es pensava que amb aquesta enginyosa frase guanyaria el primer premi del concurs de catalanofòbia.
El concursant rival va reaccionar ràpidament (cosa extraordinària per a ell) perquè l’ocasió ho exigia. Recollida de firmes contra los catalanes (Juliana dixit). Tribunal Constitucional a les seves ordres.
Sentència.
Immediatament el poble espanyol va premiar amb una majoria absoluta aquell home que era capaç d’equivocar-se sense dir res i de marrar el camí abans de donar un pas.
I l’última cita per avui: “Vamos a españolizar a los niños catalanes”.
El Sr. Wert volia fer amb els meus nets allò que Franco va fer amb mi. I vist el resultat d’aquella operació vaig pensar que tampoc calia amoïnar-s’hi gaire.
Conclusions provisionals:
A Espanya existeix una ampla majoria de ciutadans que han integrat en el seu inconscient col•lectiu la idea categòrica de la no diferenciació essencial entre els pobles. Han sacralitzat la unitat i han dogmatitzat la constitució.
Lògicament la sobirania és seva, sense adonar-se que no hi ha sobirà si no hi ha súbdit com no hi ha dia sinó hi ha nit. Si en un territori extens hi ha un poble sobirà necessàriament hi haurà un (o més) pobles súbdits.
Sempre arriba un dia que el poble súbdit pren consciència de la seva situació. I reacciona.
Breument. Aquesta situació només té dues sortides o s’aniquilen els súbdits insubmisos o es pacta la separació. Qualsevol altra tercera via és enquistar el problema, fins que la reacció sigui més virulenta.
La pregunta és ¿Pot l’Espanya actual aniquilar la Catalunya actual dins l’Europa actual?
divendres, 17 de març del 2017
Escrivia Caron de Beaumarchais.
¿Quins serveis ha realitzat Sr. Rei per arribar a ser un gran home, mereixedor del poder que té? Simplement s’ha pres la molèstia de néixer –et rien de plus.
Poc temps després els francesos es cobraven el deute. Es van prendre la molèstia de fer caure la guillotina. Et rien de plus.
Que bèsties aquells francesos¡
Uns 120 anys més tard els russos, més besties encara, al soterrani de la casa de l’enginyer Ignatief a Ekaterinburg van reunir el tsar amb tota la seva família... 18 morts. Pare, dona, fills, filles i el servei i tot.
De fet el costum d’assassinar el rei l’havia inaugurat Cronwell uns 125 anys abans que els francesos. Va ser la forma més convincent per demostrar que allò que era impensable i per tant no podia passar mai -que un súbdit matés el seu rei- era molt fàcil de fer.
Fins llavors les famílies reials de tot el món tenien l’exclusiva de matar-se entre elles i ho practicaven a cor que vols. Pares amb fills. Fills amb pares. Germans entre ells. En petits grups o en grans. A Roma, a la Xina, a Bizanci... És la part més entretinguda de la Història Universal.
Si els reis ja no representen avui dia cap amenaça ni a la llibertat ni a la democràcia; per què la tendència històrica general és substituir-los per repúbliques i mai al revés? Quin paper fan ara?
Primordialment guardar les essències pàtries, és a dir l’opinió que tenen de si mateixos els creadors d’opinió de cada país. Els reis fan la funció de tap del pot de les essències.
Un cop destapat el pot, les essències s’evaporen. Ràpidament.
Els anglesos van anar molt ràpid a trobar un tap nou. El francesos ho van intentar tres o quatre vegades durant el segle 19. Al final ho van deixar córrer, ja no quedaven essències per guardar. Xinesos i russos ja ni ho van provar.
Les cinc petites (en relació als seus veïns) monarquies nord europees no van destapar el pot això els va ajudar a resistir la furiosa envestida nazi.
La monarquia espanyola no va plantar cara a cap mena de feixisme. Més aviat tot el contrari. El pot de les essències pàtries va quedar destapat 45 anys. L’olor que desprenien aquelles essències -marededéu quina olor-cada vegada era més pudent, fins que es van adonar que al fons del pot només hi havia allò que el noi de la Laverda deia que era la vida segons cantava la Guillermotta.
Els hereus del franquisme en comptes de canviar de pot, van córrer a buscar un tap. I quin millor tap que el net de l’últim tap del pot de les essències pàtries.
I ara no sé per què us explicava tot això dels països veïns si és més interessant allò que fan a Borneo de qui no en parla mai ningú. I també tenen rei.
Poc temps després els francesos es cobraven el deute. Es van prendre la molèstia de fer caure la guillotina. Et rien de plus.
Que bèsties aquells francesos¡
Uns 120 anys més tard els russos, més besties encara, al soterrani de la casa de l’enginyer Ignatief a Ekaterinburg van reunir el tsar amb tota la seva família... 18 morts. Pare, dona, fills, filles i el servei i tot.
De fet el costum d’assassinar el rei l’havia inaugurat Cronwell uns 125 anys abans que els francesos. Va ser la forma més convincent per demostrar que allò que era impensable i per tant no podia passar mai -que un súbdit matés el seu rei- era molt fàcil de fer.
Fins llavors les famílies reials de tot el món tenien l’exclusiva de matar-se entre elles i ho practicaven a cor que vols. Pares amb fills. Fills amb pares. Germans entre ells. En petits grups o en grans. A Roma, a la Xina, a Bizanci... És la part més entretinguda de la Història Universal.
Si els reis ja no representen avui dia cap amenaça ni a la llibertat ni a la democràcia; per què la tendència històrica general és substituir-los per repúbliques i mai al revés? Quin paper fan ara?
Primordialment guardar les essències pàtries, és a dir l’opinió que tenen de si mateixos els creadors d’opinió de cada país. Els reis fan la funció de tap del pot de les essències.
Un cop destapat el pot, les essències s’evaporen. Ràpidament.
Els anglesos van anar molt ràpid a trobar un tap nou. El francesos ho van intentar tres o quatre vegades durant el segle 19. Al final ho van deixar córrer, ja no quedaven essències per guardar. Xinesos i russos ja ni ho van provar.
Les cinc petites (en relació als seus veïns) monarquies nord europees no van destapar el pot això els va ajudar a resistir la furiosa envestida nazi.
La monarquia espanyola no va plantar cara a cap mena de feixisme. Més aviat tot el contrari. El pot de les essències pàtries va quedar destapat 45 anys. L’olor que desprenien aquelles essències -marededéu quina olor-cada vegada era més pudent, fins que es van adonar que al fons del pot només hi havia allò que el noi de la Laverda deia que era la vida segons cantava la Guillermotta.
Els hereus del franquisme en comptes de canviar de pot, van córrer a buscar un tap. I quin millor tap que el net de l’últim tap del pot de les essències pàtries.
I ara no sé per què us explicava tot això dels països veïns si és més interessant allò que fan a Borneo de qui no en parla mai ningú. I també tenen rei.
dimecres, 15 de març del 2017
Tectònica i demografia.
Diuen que la demografia és a la història el mateix que la tectònica és a la geografia. Una i altra van fent la seva feina sense demanar permís a ningú i sense parar mai. I en silenci de forma que només qui les vol escoltar les sent. Ignorar-la una o altra et pot portar a Fukushima o a Síria.
Els moviments tectònics tarden mil•lennis en produir canvis en els mapes de la terra, però en cinc segons produeixen destrosses tràgiques. Les fotografies ens arriben en pocs minuts quan ja no hi ha res a fer.
La demografia va una mica més de pressa. Amb unes poques desenes d’anys els canvis salten a la vista de tota persona que no estigui adormida. Tant l’augment de persones a tot arreu, com els moviments migratoris són potser el problema més gran de la humanitat.
La variació de la qual avui m’agradaria parlar fa referència a l’augment del nivell cultural del pobles.
Fa ja bastants anys que l’analfabetisme va disminuint a tot arreu. A tots els països del món han començat a sorgir grups, de joves principalment, amb estudis mitjans i superiors. Amples capes socials han pres consciència de la situació política del seu país. I de la situació econòmica. Coneixement abans reservat a petits grups.
La tecnologia els ha proporcionat informació de la pròpia realitat i de la possibilitat d’altres realitats. Veuen clarament que la humanitat ha creat i segueix creant immenses riqueses però que la distribució entre els homes és cruelment injusta. Veuen amb la mateixa claredat que el poder polític ha crescut enormement, però que està distribuït i exercit de forma irracional.
La reacció contra aquesta situació recentment descoberta per aquests amples grups, els empeny necessàriament a voler deixar de ser espectadors de la realitat política a ser-ne actors. El fenomen notable és que aquesta consciència ha passat a ser suficientment generalitzada per poder manifestar-se amb força a molts indrets del món.
Aquest fenòmen ha pres dos camins diferents, però convergents en molts casos, en funció de la situació particular de cada país. I val a dir que cada país és un cas particular.
El camí més general és voler canviar les regles del joc polític del propi estat, i el segon camí és voler abandonar l’estat del qual en formen part.
Del primer camí en són exemples les anomenades primaveres àrabs, 15 M, Podemos, etc. Aquest camí s’assembla massa a les revolucions històriques però amb violència de baix voltatge. El segon camí és el de Catalunya, Escòcia, Quebec, Euskadi, Kurdistan, Catxemira, Tibet, Uigurs, Taiwan, etc. i molts més dels que se’n parla poc i dels que se’n desconfia molt. Els tres primers de la llista es destaquen per l’ús exclusiu de mètodes pacífics. I Catalunya es destaca per ser l’única d’aquest trio que té una negació irracionalment rotunda per part de l’estat de què forma part.
Però la demografia va fent la seva feina. I no para ni pararà.
Els moviments tectònics tarden mil•lennis en produir canvis en els mapes de la terra, però en cinc segons produeixen destrosses tràgiques. Les fotografies ens arriben en pocs minuts quan ja no hi ha res a fer.
La demografia va una mica més de pressa. Amb unes poques desenes d’anys els canvis salten a la vista de tota persona que no estigui adormida. Tant l’augment de persones a tot arreu, com els moviments migratoris són potser el problema més gran de la humanitat.
La variació de la qual avui m’agradaria parlar fa referència a l’augment del nivell cultural del pobles.
Fa ja bastants anys que l’analfabetisme va disminuint a tot arreu. A tots els països del món han començat a sorgir grups, de joves principalment, amb estudis mitjans i superiors. Amples capes socials han pres consciència de la situació política del seu país. I de la situació econòmica. Coneixement abans reservat a petits grups.
La tecnologia els ha proporcionat informació de la pròpia realitat i de la possibilitat d’altres realitats. Veuen clarament que la humanitat ha creat i segueix creant immenses riqueses però que la distribució entre els homes és cruelment injusta. Veuen amb la mateixa claredat que el poder polític ha crescut enormement, però que està distribuït i exercit de forma irracional.
La reacció contra aquesta situació recentment descoberta per aquests amples grups, els empeny necessàriament a voler deixar de ser espectadors de la realitat política a ser-ne actors. El fenomen notable és que aquesta consciència ha passat a ser suficientment generalitzada per poder manifestar-se amb força a molts indrets del món.
Aquest fenòmen ha pres dos camins diferents, però convergents en molts casos, en funció de la situació particular de cada país. I val a dir que cada país és un cas particular.
El camí més general és voler canviar les regles del joc polític del propi estat, i el segon camí és voler abandonar l’estat del qual en formen part.
Del primer camí en són exemples les anomenades primaveres àrabs, 15 M, Podemos, etc. Aquest camí s’assembla massa a les revolucions històriques però amb violència de baix voltatge. El segon camí és el de Catalunya, Escòcia, Quebec, Euskadi, Kurdistan, Catxemira, Tibet, Uigurs, Taiwan, etc. i molts més dels que se’n parla poc i dels que se’n desconfia molt. Els tres primers de la llista es destaquen per l’ús exclusiu de mètodes pacífics. I Catalunya es destaca per ser l’única d’aquest trio que té una negació irracionalment rotunda per part de l’estat de què forma part.
Però la demografia va fent la seva feina. I no para ni pararà.
diumenge, 12 de març del 2017
La gran sort de construir entre tots.
La necessitat de tenir una vivenda és universal. La possibilitat de participar activament en la construcció de la vivenda pròpia està a l’abast de molt poques persones. Jo, i la meva família vam tenir aquesta fortuna.
La necessitat de tenir una escola per als propis fills és universal. La possibilitat de col•laborar activament i intensament en fer realitat una escola digna quan n’hi havia escassetat, nosaltres la vam tenir. Nosaltres i els nostres veïns de barri vam ser afortunats.
La necessitat de tenir una país propi que formi part del conjunt de pobles lliures del món és sentida per milions de ciutadans. Poder participar en la construcció d’un nou país és ser afortunats.
Ni tots els membres d’una família, ni tots els veïns del barri, ni tots els ciutadans d’un país senten la mateixa necessitat. Tampoc tots aquells que la senten, volen la mateixa solució.
Però si hi ha un grup suficient gran i suficientment entusiasmat i alhora respectuós amb la resta, el projecte tira sempre endavant.
Tant per fer una casa, com una escola, com un país cal buscar tota una colla d’especialistes: constructor i arquitecte en una cas, mestres i director en l’altre i polítics en el tercer. D’aquestes persones dependrà que el resultat final sigui més o menys encertat o del gust del client. Fins i tot en dependrà la rapidesa de l’execució. Però que el projecte tiri endavant depèn exclusivament de la voluntat ferma de la família, dels veïns o dels ciutadans i del seu entusiasme.
La relació entre aquests dos conjunts de persones -clients i especialistes-ha de complir una única condició necessària i suficient: confiança mútua. Confiança en què cada part sabrà fer la seva feina amb independència de virtuts o defectes propis.
Com que és evident que estic parlant del camí cap a la independència de Catalunya diré que a mi no em preocupa gaire, per poc o molt desagradable que ho trobi que algun partit implicat en el procés sigui sospitós de finançament irregular o algun altre ho sigui de cremar contenidors, com em seria indiferent que l’arquitecte que em construís la casa fos infidel a la seva dona, o que el mestre de física de la meva escola anés massa al bingo, mentre la casa quedi com vull o el meu fill aprengui física.
Com que jo tinc molt clar que no canviaré de posició respecte a la decisió de fer tot allò que pugui per aconseguir la independència del meu país no trobo cap raó per dubtar de ni un dels centenars de milers de catalans que s`han manifestat o han votat en el mateix sentit. Els líders m’interessen menys i els periodistes, gens.
Sense pressa i sense por. Amb entusiasme.
La necessitat de tenir una escola per als propis fills és universal. La possibilitat de col•laborar activament i intensament en fer realitat una escola digna quan n’hi havia escassetat, nosaltres la vam tenir. Nosaltres i els nostres veïns de barri vam ser afortunats.
La necessitat de tenir una país propi que formi part del conjunt de pobles lliures del món és sentida per milions de ciutadans. Poder participar en la construcció d’un nou país és ser afortunats.
Ni tots els membres d’una família, ni tots els veïns del barri, ni tots els ciutadans d’un país senten la mateixa necessitat. Tampoc tots aquells que la senten, volen la mateixa solució.
Però si hi ha un grup suficient gran i suficientment entusiasmat i alhora respectuós amb la resta, el projecte tira sempre endavant.
Tant per fer una casa, com una escola, com un país cal buscar tota una colla d’especialistes: constructor i arquitecte en una cas, mestres i director en l’altre i polítics en el tercer. D’aquestes persones dependrà que el resultat final sigui més o menys encertat o del gust del client. Fins i tot en dependrà la rapidesa de l’execució. Però que el projecte tiri endavant depèn exclusivament de la voluntat ferma de la família, dels veïns o dels ciutadans i del seu entusiasme.
La relació entre aquests dos conjunts de persones -clients i especialistes-ha de complir una única condició necessària i suficient: confiança mútua. Confiança en què cada part sabrà fer la seva feina amb independència de virtuts o defectes propis.
Com que és evident que estic parlant del camí cap a la independència de Catalunya diré que a mi no em preocupa gaire, per poc o molt desagradable que ho trobi que algun partit implicat en el procés sigui sospitós de finançament irregular o algun altre ho sigui de cremar contenidors, com em seria indiferent que l’arquitecte que em construís la casa fos infidel a la seva dona, o que el mestre de física de la meva escola anés massa al bingo, mentre la casa quedi com vull o el meu fill aprengui física.
Com que jo tinc molt clar que no canviaré de posició respecte a la decisió de fer tot allò que pugui per aconseguir la independència del meu país no trobo cap raó per dubtar de ni un dels centenars de milers de catalans que s`han manifestat o han votat en el mateix sentit. Els líders m’interessen menys i els periodistes, gens.
Sense pressa i sense por. Amb entusiasme.
dissabte, 4 de març del 2017
Semi-constitucio i semi-democràcia bipolar
Tot va començar abans de l’únic fet realment significatiu. La tant esperada mort. El cul blanc o no el cert és que tenia una munió de llepaculs per tots els racons d’Espanya. A Barcelona també. Un dia parlant Franco amb un d’aquests llepes catalans: Porcioles, Samaranch? insistia en voler saber què deien el catalans de la seva obra. Què trobaven bé? Què, malament?
L’ interlocutor no s’atrevia a dir res. Franco insistia, no tinguis por, díguem la veritat. Suant com un condemnat, es va atrevir. (Senyor semblava més amistós que Excel•lència) és que els catalans troben malament tot el que heu fet.
-Tot? No pot ser home, li fa tot campetxano. Alguna cosa deuen trobar bé.
-Doncs , miri , ara que ho diu, sí que hi ha una cosa que li troben bé.
-Veus home ja m’ho semblava. ¿I quina única cosa troben bé?
-Els agrada molt que no hagi deixat tornar els Borbons.
-Ah, sí. Doncs ara els fotré. I va decidir qui seria el seu successor. I va morir satisfet de deixar la seva obra al sac lligat i ben lligat.
Literatura a part, la realitat és que una vegada més, es va començar a construir la casa per la teulada. Sense permís d’obres.
Amb tres anys va ser engendrada i parida la constitució. A la partida de naixement hi consten set pares i cap mare. Cosa rara perquè sempre s’ha dit “mater certa, pater incertus” a no ser que la mare… deixem-ho córrer.
Tres pares eren decididament neo-franquistes (o sigui, franquistes de tota la vida). Tres eren neo-demòcrates (o sigui; de tota? la vida?) I el setè era contrari a tots, un tal Fraga.
El fill va néixer amb una deficiència d’aquelles que no es manifesten fins que es fa gran. La bipolaritat.
Per una banda tota una sèrie molt maca d’articles sobre drets i llibertats individuals dels ciutadans, amb una mà de pintura democràtica que feia goig. I que molts van creure que faria del poble el motor del futur.
Per l’altra una defensa (i la millor defensa és un atac) per mantenir tot el poder en les mateixes mans. Les de sempre, vull dir. Van decidir democràticament que ni Istanbul podia tenir més cúpules que Madrid, i van declarar patrimoni nacional la cúpula militar, i la cúpula episcopal, i la cúpula judicial, i la policial, l’econòmica i la bancària i totes les cúpules del poder que van trobar pels carrers de la capital.
La primera dècada va semblar que la democràcia guanyaria la partida. La segona les cúpules es van refer de l’espant inicial i van tornar a recuperar el terreny perdut . A la tercera dècada una crisi econòmica global que a l’estat espanyol va estar ampliada per l’entusiasme del PP i la ineficiència del PSOE, van retornar tot el poder a les cúpules. Els hereus d’aquell Fraga que va votar NO a la constitució ara la sacralitzaven.
Però la Història continua.
El fet més notable dels últims anys és l’aparició en escena d’amplíssims conjunts de ciutadans, fins fa poc simples espectadors, que han pujat a l’escenari amb la intenció d’actuar no com a comparses sinó com a protagonistes.
Aquest fenomen, que té molt d’universal, a Espanya té dues representacions molt significatives. Independentisme a Catalunya i Podemos a la resta de l’estat.
El primer no tinc el menor dubte que reeixirà plenament i aviat i, el segon no tan plenament ni tan aviat, però també.
Els dos ajudaran a passar de la semi-democràcia bipolar actual a una democràcia amb més bona salut.
L’ interlocutor no s’atrevia a dir res. Franco insistia, no tinguis por, díguem la veritat. Suant com un condemnat, es va atrevir. (Senyor semblava més amistós que Excel•lència) és que els catalans troben malament tot el que heu fet.
-Tot? No pot ser home, li fa tot campetxano. Alguna cosa deuen trobar bé.
-Doncs , miri , ara que ho diu, sí que hi ha una cosa que li troben bé.
-Veus home ja m’ho semblava. ¿I quina única cosa troben bé?
-Els agrada molt que no hagi deixat tornar els Borbons.
-Ah, sí. Doncs ara els fotré. I va decidir qui seria el seu successor. I va morir satisfet de deixar la seva obra al sac lligat i ben lligat.
Literatura a part, la realitat és que una vegada més, es va començar a construir la casa per la teulada. Sense permís d’obres.
Amb tres anys va ser engendrada i parida la constitució. A la partida de naixement hi consten set pares i cap mare. Cosa rara perquè sempre s’ha dit “mater certa, pater incertus” a no ser que la mare… deixem-ho córrer.
Tres pares eren decididament neo-franquistes (o sigui, franquistes de tota la vida). Tres eren neo-demòcrates (o sigui; de tota? la vida?) I el setè era contrari a tots, un tal Fraga.
El fill va néixer amb una deficiència d’aquelles que no es manifesten fins que es fa gran. La bipolaritat.
Per una banda tota una sèrie molt maca d’articles sobre drets i llibertats individuals dels ciutadans, amb una mà de pintura democràtica que feia goig. I que molts van creure que faria del poble el motor del futur.
Per l’altra una defensa (i la millor defensa és un atac) per mantenir tot el poder en les mateixes mans. Les de sempre, vull dir. Van decidir democràticament que ni Istanbul podia tenir més cúpules que Madrid, i van declarar patrimoni nacional la cúpula militar, i la cúpula episcopal, i la cúpula judicial, i la policial, l’econòmica i la bancària i totes les cúpules del poder que van trobar pels carrers de la capital.
La primera dècada va semblar que la democràcia guanyaria la partida. La segona les cúpules es van refer de l’espant inicial i van tornar a recuperar el terreny perdut . A la tercera dècada una crisi econòmica global que a l’estat espanyol va estar ampliada per l’entusiasme del PP i la ineficiència del PSOE, van retornar tot el poder a les cúpules. Els hereus d’aquell Fraga que va votar NO a la constitució ara la sacralitzaven.
Però la Història continua.
El fet més notable dels últims anys és l’aparició en escena d’amplíssims conjunts de ciutadans, fins fa poc simples espectadors, que han pujat a l’escenari amb la intenció d’actuar no com a comparses sinó com a protagonistes.
Aquest fenomen, que té molt d’universal, a Espanya té dues representacions molt significatives. Independentisme a Catalunya i Podemos a la resta de l’estat.
El primer no tinc el menor dubte que reeixirà plenament i aviat i, el segon no tan plenament ni tan aviat, però també.
Els dos ajudaran a passar de la semi-democràcia bipolar actual a una democràcia amb més bona salut.
dilluns, 27 de febrer del 2017
Ley de orden público.
Art.2. Es delito todo acto que atente a la unidad espiritual, política, social y nacional, de España
Vigent fins desembre de 1968. A partir de llavors: Constitució.
Van canviar la lletra, però no la música. Ni els músics que la interpretaven. Al tribunal de Orden público li van dir Audiencia nacional.
a.-Unitat espiritual. La unitat d’Espanya és sagrada. Atemptar de pensament, paraula o obra contra ella és pecat.
b.-Unitat nacional. Una única nació pensable. Una altra cosa és irracional.
c.-Unitat política. És la millor definició d’una dictadura.
d.-Unitat social. Això ja era pixar fora del test.
Segurament avui ningú repeteix aquesta definició de la unitat d’Espanya amb les mateixes paraules, però sota paraules diferents no costa gaire endevinar-hi la mateixa actitud, idèntica convicció i fins i tot la mateixa fe.
Basar una política, o qualsevol altre tipus de societat humana en un principi d’ordre indiscutible -sagrat o sacralitzat- porta inexorablement a l’intent d’aniquilar físicament els que el neguen i el que és pitjor, acaba destruint moralment els que el defensen.
Molts catalans des de fa més d’un segle posen en qüestió el fons i la forma d’aquesta unitat. De tant en tant apareix algun pensador espanyol que també ho qüestiona i que intueix que el dogmatisme inherent al pensament espanyol és un fre gran al progrés ideològic, polític i fins i tot econòmic.
Manuel Azaña creia profundament que un camí per fer sortir España del seu endarreriment secular, era la República i molt aviat es va adonar que l’únic aliat sòlid amb què podia comptar per aconseguir-ho, era Catalunya.
Ell no tenia res de catalanista més aviat tot el contrari. No li feia cap gràcia l’estatut d’autonomia que exigia esquerra republicana de Catalunya.
L’any 1932 després que Ortega y Gasset fes un discurs de més d’una hora oposant-se a l’estatut, Azaña en va fer un altre de tres hores demostrant que si es volia el progrés d’Espanya era necessari enfortir la República i per a això era indispensable Catalunya.
El parlament després de retallar l’Estatut tant com va poder, el va aprovar a contracor. Després. La guerra.
Pocs anys després, guanyada la guerra en una anotació personal el caudillo va escriure (Viñas. Sobornos) La unidad es Franco. Sin Franco es la division y el caos. Humil com era.
La idea dominant en una bona part del poble espanyol i en la majoria dels seus polítics segueix sent en el fons actualment la mateixa.
Tard o d’hora apareixerà un corrent de pensament -Cotarelo, Gabilondo i alguns pocs més- amb capacitat per remoure la terrible inèrcia política espanyola ¿Pedro, Pablo?
Sigui com sigui i quan sigui, el plantejament que hauran de fer serà totalment diferent al d’Azaña.
Catalunya ara no vol un estatut d’autonomia. Vol col•laborar amb Espanya plenament i amb total llibertat.
La seva capacitat d’ajudar serà notablement millor.
Vigent fins desembre de 1968. A partir de llavors: Constitució.
Van canviar la lletra, però no la música. Ni els músics que la interpretaven. Al tribunal de Orden público li van dir Audiencia nacional.
a.-Unitat espiritual. La unitat d’Espanya és sagrada. Atemptar de pensament, paraula o obra contra ella és pecat.
b.-Unitat nacional. Una única nació pensable. Una altra cosa és irracional.
c.-Unitat política. És la millor definició d’una dictadura.
d.-Unitat social. Això ja era pixar fora del test.
Segurament avui ningú repeteix aquesta definició de la unitat d’Espanya amb les mateixes paraules, però sota paraules diferents no costa gaire endevinar-hi la mateixa actitud, idèntica convicció i fins i tot la mateixa fe.
Basar una política, o qualsevol altre tipus de societat humana en un principi d’ordre indiscutible -sagrat o sacralitzat- porta inexorablement a l’intent d’aniquilar físicament els que el neguen i el que és pitjor, acaba destruint moralment els que el defensen.
Molts catalans des de fa més d’un segle posen en qüestió el fons i la forma d’aquesta unitat. De tant en tant apareix algun pensador espanyol que també ho qüestiona i que intueix que el dogmatisme inherent al pensament espanyol és un fre gran al progrés ideològic, polític i fins i tot econòmic.
Manuel Azaña creia profundament que un camí per fer sortir España del seu endarreriment secular, era la República i molt aviat es va adonar que l’únic aliat sòlid amb què podia comptar per aconseguir-ho, era Catalunya.
Ell no tenia res de catalanista més aviat tot el contrari. No li feia cap gràcia l’estatut d’autonomia que exigia esquerra republicana de Catalunya.
L’any 1932 després que Ortega y Gasset fes un discurs de més d’una hora oposant-se a l’estatut, Azaña en va fer un altre de tres hores demostrant que si es volia el progrés d’Espanya era necessari enfortir la República i per a això era indispensable Catalunya.
El parlament després de retallar l’Estatut tant com va poder, el va aprovar a contracor. Després. La guerra.
Pocs anys després, guanyada la guerra en una anotació personal el caudillo va escriure (Viñas. Sobornos) La unidad es Franco. Sin Franco es la division y el caos. Humil com era.
La idea dominant en una bona part del poble espanyol i en la majoria dels seus polítics segueix sent en el fons actualment la mateixa.
Tard o d’hora apareixerà un corrent de pensament -Cotarelo, Gabilondo i alguns pocs més- amb capacitat per remoure la terrible inèrcia política espanyola ¿Pedro, Pablo?
Sigui com sigui i quan sigui, el plantejament que hauran de fer serà totalment diferent al d’Azaña.
Catalunya ara no vol un estatut d’autonomia. Vol col•laborar amb Espanya plenament i amb total llibertat.
La seva capacitat d’ajudar serà notablement millor.
divendres, 17 de febrer del 2017
Complir les lleis.
Fa molts dies que d’una manera insisten ens repeteixen a crits amb amplificadors potentíssims i per tots els mitjans les lleis s’han de complir.
Sobretot la llei de la gravetat. I gairebé és l’única que s’ha de complir sempre, en tots els països i en totes les circumstàncies. Estiguis sol o acompanyat.
Quant a les lleis humanes, suposadament justes, en països que han aprovat en democràcia encara que sigui amb un cinc justet i amb un respecte a la llibertat de la persona acceptable, cal dir que cap ciutadà pot interpretar pel seu compte quan i quina llei vol complir.
Cap ciutadà individualment pot fer-ho. D’acord.
Jo puc opinar sobre totes les lleis si són justes, o no. Però no puc desobeir.
Ni les lleis de circulació ni la Constitució. Però…
Dos milions de persones sí. Poden desobeir si es compleixen uns requisits:
1.- Creuen que aquella llei vulnera els seus drets.
2.- No disposen de cap mitjà real, ni jurídic, ni polític, per modificar-la.
3.-Els actes de desobediència són absolutament pacífics.
4.-L’instrument que usaran és plenament democràtic (referèndum).
5.-Estan disposats a pactar la reparació dels danys morals i econòmics que es puguin produir involuntàriament a tercers.
Com que no sóc jurista, ni tan sols amateur, no sé si falten o sobren condicionants, però aquell sentit comú, que tant invoca el sr. Rajoy, (i sé que invocar el sentit comú en política és una bajanada) em diu que no vaig gaire errat.
Per exemple. Com a mostra, un botó per a cada trau.
1.- Ministre Wert: vamos a españolizar a los niños catalanes.
2.-Tres diputats catalans fan una proposta al parlament espanyol. Sense canviar la Constitució es pot votar sí o no. Un NO absolut ens diu no hi ha res a fer.
3.-Demostrat amb cinc manifestacions massives.
4.-Amb assaig general ja realitzat. 9 N.
5.-Aquest punt és el que demana més aclariments. Cal no acorralar massa el responsable de l’estat espanyol que haurà de firmar el pacte. Convé que pugui dir amb el cap ben alt com Méndez Núñez després de la batalla del Callao “mas vale honra sin barcos que barcos sin honra” i a continuació convé que els catalans acceptem pagar els barcos. Vull dir pactar amb els creditors del deute espanyol quina part estem disposats a assumir. La que ens toqui i una mica més, (per allò de la redempció de captius) i encara que ningú en parli és la part decisiva.
Doncs, au, som-hi.
Sobretot la llei de la gravetat. I gairebé és l’única que s’ha de complir sempre, en tots els països i en totes les circumstàncies. Estiguis sol o acompanyat.
Quant a les lleis humanes, suposadament justes, en països que han aprovat en democràcia encara que sigui amb un cinc justet i amb un respecte a la llibertat de la persona acceptable, cal dir que cap ciutadà pot interpretar pel seu compte quan i quina llei vol complir.
Cap ciutadà individualment pot fer-ho. D’acord.
Jo puc opinar sobre totes les lleis si són justes, o no. Però no puc desobeir.
Ni les lleis de circulació ni la Constitució. Però…
Dos milions de persones sí. Poden desobeir si es compleixen uns requisits:
1.- Creuen que aquella llei vulnera els seus drets.
2.- No disposen de cap mitjà real, ni jurídic, ni polític, per modificar-la.
3.-Els actes de desobediència són absolutament pacífics.
4.-L’instrument que usaran és plenament democràtic (referèndum).
5.-Estan disposats a pactar la reparació dels danys morals i econòmics que es puguin produir involuntàriament a tercers.
Com que no sóc jurista, ni tan sols amateur, no sé si falten o sobren condicionants, però aquell sentit comú, que tant invoca el sr. Rajoy, (i sé que invocar el sentit comú en política és una bajanada) em diu que no vaig gaire errat.
Per exemple. Com a mostra, un botó per a cada trau.
1.- Ministre Wert: vamos a españolizar a los niños catalanes.
2.-Tres diputats catalans fan una proposta al parlament espanyol. Sense canviar la Constitució es pot votar sí o no. Un NO absolut ens diu no hi ha res a fer.
3.-Demostrat amb cinc manifestacions massives.
4.-Amb assaig general ja realitzat. 9 N.
5.-Aquest punt és el que demana més aclariments. Cal no acorralar massa el responsable de l’estat espanyol que haurà de firmar el pacte. Convé que pugui dir amb el cap ben alt com Méndez Núñez després de la batalla del Callao “mas vale honra sin barcos que barcos sin honra” i a continuació convé que els catalans acceptem pagar els barcos. Vull dir pactar amb els creditors del deute espanyol quina part estem disposats a assumir. La que ens toqui i una mica més, (per allò de la redempció de captius) i encara que ningú en parli és la part decisiva.
Doncs, au, som-hi.
dilluns, 13 de febrer del 2017
Franco, Fraga, Rajoy i alguns.
He sentit per la tele que el sr. Mariano deia que impediria amb tots els mitjans de què disposa una cosa molt lletja que volien fer algunos politicos catalanes.
No m’ha quedat clar si faria res contra alguns economistes, alguns historiadors, alguns filosofs, alguns arquitectes, alguns enginyers, alguns escriptors, alguns periodistes, alguns lampistes, alguns metges… I sobretot sobre alguns alguns. Aquests són els que m’interessen més perquè jo sóc un d’aquests alguns alguns.
Em penso que només diu “polítics” o bé perquè creu que són els únics que volen fer aquella cosa tan lletja o bé perquè pensa que és contra els únics que pot fer res. Jo diria que és per aquesta segona raó. Deu saber -i si no ho sap en Moragues o la Soraya li explicaran- que dels tres mitjans -lleis , diners i armes- de què disposa un Estat per imposar ordre, només l’últim és eficaç contra una multitud d’alguns.
Les lleis –conjunt de legisladors i judicators- és el més fàcilment utilitzable, però només és eficaç contra politics. Té l’inconvenient que és lent. No en pot eliminar més enllà de mitja dotzena a l’any i tothom sap que és una espècie amb alta capacitat de regeneració.
I els diners? Quan les guerres eren de bon veure al cinema, el primer que feia l’exèrcit que assetjava una ciutat emmurallada, era tallar l’arribada d’aigua a l’interior. Tenia la pega que es morien de set tant els enemics com els amics. Aquest és el problema que té el Mariano per no seguir els consells d’en Montoro que si fos per ell... També és possible que algú de per llà baix s’hagi llegit un consell de Maquiavel al Princep quan ha conquerit el castell del seu enemic. Mata el teu enemic, però no li prenguis les seves propietats. Els fills del teu enemic et perdonaran abans la mort del seu pare, que la pèrdua dels seus bens. Volia dir, que amb els diners no s’hi juga. I que perjudicar la principal font de riquesa del país no és bo per a ningú.
I les armes, què? Al cap i a la fi no es pot negar que l’altre gallec que va ocupar el mateix càrrec que el Mariano no se’n va estar de fer-les servir sense gaire miraments i bé li devia explicar això el ministre d’aquell senyor, també gallec quan va fundar el partit del Mariano.
Aquests dies estic llegint un llibre de l’historiador Angel Viñas titulat “SOBORNOS, de como Churchill y March compraron a los generales de Franco”. No té res a veure amb la situació històrica actual però m’han sorprès dues coincidències amb l’actualitat. La primera evidentment és el títol de l’obra; “SOBORNOS” i la segona; l’actitud radicalment passiva dels dos protagonistes davant situacions extremadament greus, evidentment molt més les de Franco al començament de la segona guerra mundial. Aquell gallec de llavors i aquest d’ara han decidit no fer res i esperar que els seus contraris es matin entre ells. Als anys 40 brutalment i ara metafòricament.
No cal ser cap expert en res per veure el cordó umbilical que uneix Franco, Fraga, Rajoy, tres dels últims representants d’una cadena de pensament i d’actitud, iniciada fa molts segles i que també de fa molts segles ha significat un fre per poder adquirir la velocitat necessària per no perdre el tren imparable del progrés.
També és cert que aquesta cadena va estar a punt de trencar-se fa 80 anys, i que si bé es va reforçar per mitjà d’una guerra civil des de fa poc ha iniciat el seu debilitament definitiu. Rajoy serà l’última anella.
P.D. Demano excuses al poble gallec, sé perfectament que els pobles no són mai els únics responsables dels seus ciutadans. Però que els ciutadans sí que són responsables dels seu pobles, signifiqui el que signifiqui aquesta paraula.
No m’ha quedat clar si faria res contra alguns economistes, alguns historiadors, alguns filosofs, alguns arquitectes, alguns enginyers, alguns escriptors, alguns periodistes, alguns lampistes, alguns metges… I sobretot sobre alguns alguns. Aquests són els que m’interessen més perquè jo sóc un d’aquests alguns alguns.
Em penso que només diu “polítics” o bé perquè creu que són els únics que volen fer aquella cosa tan lletja o bé perquè pensa que és contra els únics que pot fer res. Jo diria que és per aquesta segona raó. Deu saber -i si no ho sap en Moragues o la Soraya li explicaran- que dels tres mitjans -lleis , diners i armes- de què disposa un Estat per imposar ordre, només l’últim és eficaç contra una multitud d’alguns.
Les lleis –conjunt de legisladors i judicators- és el més fàcilment utilitzable, però només és eficaç contra politics. Té l’inconvenient que és lent. No en pot eliminar més enllà de mitja dotzena a l’any i tothom sap que és una espècie amb alta capacitat de regeneració.
I els diners? Quan les guerres eren de bon veure al cinema, el primer que feia l’exèrcit que assetjava una ciutat emmurallada, era tallar l’arribada d’aigua a l’interior. Tenia la pega que es morien de set tant els enemics com els amics. Aquest és el problema que té el Mariano per no seguir els consells d’en Montoro que si fos per ell... També és possible que algú de per llà baix s’hagi llegit un consell de Maquiavel al Princep quan ha conquerit el castell del seu enemic. Mata el teu enemic, però no li prenguis les seves propietats. Els fills del teu enemic et perdonaran abans la mort del seu pare, que la pèrdua dels seus bens. Volia dir, que amb els diners no s’hi juga. I que perjudicar la principal font de riquesa del país no és bo per a ningú.
I les armes, què? Al cap i a la fi no es pot negar que l’altre gallec que va ocupar el mateix càrrec que el Mariano no se’n va estar de fer-les servir sense gaire miraments i bé li devia explicar això el ministre d’aquell senyor, també gallec quan va fundar el partit del Mariano.
Aquests dies estic llegint un llibre de l’historiador Angel Viñas titulat “SOBORNOS, de como Churchill y March compraron a los generales de Franco”. No té res a veure amb la situació històrica actual però m’han sorprès dues coincidències amb l’actualitat. La primera evidentment és el títol de l’obra; “SOBORNOS” i la segona; l’actitud radicalment passiva dels dos protagonistes davant situacions extremadament greus, evidentment molt més les de Franco al començament de la segona guerra mundial. Aquell gallec de llavors i aquest d’ara han decidit no fer res i esperar que els seus contraris es matin entre ells. Als anys 40 brutalment i ara metafòricament.
No cal ser cap expert en res per veure el cordó umbilical que uneix Franco, Fraga, Rajoy, tres dels últims representants d’una cadena de pensament i d’actitud, iniciada fa molts segles i que també de fa molts segles ha significat un fre per poder adquirir la velocitat necessària per no perdre el tren imparable del progrés.
També és cert que aquesta cadena va estar a punt de trencar-se fa 80 anys, i que si bé es va reforçar per mitjà d’una guerra civil des de fa poc ha iniciat el seu debilitament definitiu. Rajoy serà l’última anella.
P.D. Demano excuses al poble gallec, sé perfectament que els pobles no són mai els únics responsables dels seus ciutadans. Però que els ciutadans sí que són responsables dels seu pobles, signifiqui el que signifiqui aquesta paraula.
dimecres, 18 de gener del 2017
Més coordinació i menys subordinació
El 4 de juliol de 1776 tretze senyors a Filadèlfia firmen un document que no té cap validesa jurídica. Una DUI. Aquí la U no volia dir unilateral sinó unànime. Declaració unànime d’independència. Però s’hi assembla molt.
La monarquia britànica no tarda gens a proclamar que allò no pot ser i que allò no serà. Que cap altre país acceptarà aquella insensatesa que no portarà enlloc. Etc. Etc.
El juny de 1785, no havien passat nou anys, el rei George III, anomenat The Patriot King, rep la visita del primer ambaixador d’Estats Units, i li etziba: “Seré franc amb vos. Jo he estat l’últim en acceptar la separació; però ja que la separació ha estat inevitable i ja és una realitat, jo seré el primer a buscar l’amistat d’Estats units”.
Dit i fet i no en parlem més. La col•laboració entre els dos països ha estat i continua sent enormement beneficiosa per a les dues parts. Aquelles tretze colònies amb la meitat d’habitants del que té Catalunya avui, un segle després era una gran potència i avui dia tots sabem què és.
La Gran Bretanya es va convertir en l’imperi més universal de la Història i al segle 20 quan començava a declinar el seu poder gràcies als Estats Units va sortir vencedora en les dues guerres mundials.
La unió fa la força, diem tots, però la col•laboració entre dos països lliures en fa el doble.
Totes les circumstàncies són diferents, però el fons de la qüestió és el mateix. Catalunya vol ser independent, però l’Estat espanyol no en vol sentir parlar. Però en sentirà parlar, molt , molt clar i molt fort.
Qui farà el paper de Rei patriota?
Voler mantenir la situació actual de total subordinació, a part de disminuir la eficiència econòmica i política del conjunt farà augmentar dia a dia el malestar d’uns i altres, perquè cada dia hi haurà més catalans que estriparan fotos, penjaran banderes, xiularan himnes i trencaran ous. No deixarem de menjar truites a la francesa o a l’espanyola encara que francesos i espanyols diguin que són seves. Per cert per fer dos ous ferrats, també s’han de trencar ous. I aquests són nostres. Els ous ferrats, vull dir.
Els catalans volem, i no hi ha cap possibilitat que deixem de voler-ho, augmentar la coordinació entre pobles i eliminar la subordinació d’un poble a un altre.
Tots hi sortirem guanyant.
La monarquia britànica no tarda gens a proclamar que allò no pot ser i que allò no serà. Que cap altre país acceptarà aquella insensatesa que no portarà enlloc. Etc. Etc.
El juny de 1785, no havien passat nou anys, el rei George III, anomenat The Patriot King, rep la visita del primer ambaixador d’Estats Units, i li etziba: “Seré franc amb vos. Jo he estat l’últim en acceptar la separació; però ja que la separació ha estat inevitable i ja és una realitat, jo seré el primer a buscar l’amistat d’Estats units”.
Dit i fet i no en parlem més. La col•laboració entre els dos països ha estat i continua sent enormement beneficiosa per a les dues parts. Aquelles tretze colònies amb la meitat d’habitants del que té Catalunya avui, un segle després era una gran potència i avui dia tots sabem què és.
La Gran Bretanya es va convertir en l’imperi més universal de la Història i al segle 20 quan començava a declinar el seu poder gràcies als Estats Units va sortir vencedora en les dues guerres mundials.
La unió fa la força, diem tots, però la col•laboració entre dos països lliures en fa el doble.
Totes les circumstàncies són diferents, però el fons de la qüestió és el mateix. Catalunya vol ser independent, però l’Estat espanyol no en vol sentir parlar. Però en sentirà parlar, molt , molt clar i molt fort.
Qui farà el paper de Rei patriota?
Voler mantenir la situació actual de total subordinació, a part de disminuir la eficiència econòmica i política del conjunt farà augmentar dia a dia el malestar d’uns i altres, perquè cada dia hi haurà més catalans que estriparan fotos, penjaran banderes, xiularan himnes i trencaran ous. No deixarem de menjar truites a la francesa o a l’espanyola encara que francesos i espanyols diguin que són seves. Per cert per fer dos ous ferrats, també s’han de trencar ous. I aquests són nostres. Els ous ferrats, vull dir.
Els catalans volem, i no hi ha cap possibilitat que deixem de voler-ho, augmentar la coordinació entre pobles i eliminar la subordinació d’un poble a un altre.
Tots hi sortirem guanyant.
divendres, 13 de gener del 2017
Fer o no fer, aquesta és la qüestió.
Quan estudiàvem la carrera, teníem un professor de mecànica racional, el Dr. Enric Freixa, que queia molt bé als estudiants pels consells que donava a part de l’assignatura.
Ens deia: “És molt probable que quan dirigiu una fàbrica us veieu obligats a acceptar com a cap d’algun departament algun col•laborador no especialment brillant, és a dir una mica negat, doncs bé, el millor que us pot passar és que al mateix temps sigui gandul, com més millor. No l’animeu a treballar més, digueu-li que ho fa molt bé. No us imagineu les destrosses que pot arribar a fer un curt de gambals massa treballador".
Aquest consell em ve al cap, sentint els elogis que alguns dirigents de Brussel•les o de Berlin (que semblen molt savis) dediquen amb tanta efusió al nostre estimat Mariano.
És el col•laborador perfecte pels amos d’Europa de dret i de fet. Fa el que li manen, manté la temuda canalla espanyola tranqui-la i guanya eleccions.
Cor que vols, cor que desitges. I en castellà: Que mas quieres Baldomero?
El problema li vindrà per on menys s’espera. Pels seus antics amics i dirigents que l’acusaran de no fer res per aturar d’una vegada i abans no hi hagi un contagi massa general la terrible epidèmia del nord-est de la península.
Li diran -i ja li han dit- que cal tornar als orígens. No especifiquen si volen dir el 1714 o bé el 1939, però s’entén què volen dir. Que usi tots els instruments de l’Estat que són tres: les armes, les lleis i els diners.
Els dos segons ja els fa servir tan com pot, sense resultats sensibles i el primer no s’atreveix a usar-lo per més que l’article 8 de la santa constitució l’autoritza a fer-ho, i això que el seu inspirador ideològic el va usar amb gran èxit durant 40 anys.
Renoi Mariano, renoi Brussel•les, renoi Europa, quin paperàs.
¿Qui vol fer de Daladier o Chamberlain?
Exagero una mica, ja ho sé. Però…
Ens deia: “És molt probable que quan dirigiu una fàbrica us veieu obligats a acceptar com a cap d’algun departament algun col•laborador no especialment brillant, és a dir una mica negat, doncs bé, el millor que us pot passar és que al mateix temps sigui gandul, com més millor. No l’animeu a treballar més, digueu-li que ho fa molt bé. No us imagineu les destrosses que pot arribar a fer un curt de gambals massa treballador".
Aquest consell em ve al cap, sentint els elogis que alguns dirigents de Brussel•les o de Berlin (que semblen molt savis) dediquen amb tanta efusió al nostre estimat Mariano.
És el col•laborador perfecte pels amos d’Europa de dret i de fet. Fa el que li manen, manté la temuda canalla espanyola tranqui-la i guanya eleccions.
Cor que vols, cor que desitges. I en castellà: Que mas quieres Baldomero?
El problema li vindrà per on menys s’espera. Pels seus antics amics i dirigents que l’acusaran de no fer res per aturar d’una vegada i abans no hi hagi un contagi massa general la terrible epidèmia del nord-est de la península.
Li diran -i ja li han dit- que cal tornar als orígens. No especifiquen si volen dir el 1714 o bé el 1939, però s’entén què volen dir. Que usi tots els instruments de l’Estat que són tres: les armes, les lleis i els diners.
Els dos segons ja els fa servir tan com pot, sense resultats sensibles i el primer no s’atreveix a usar-lo per més que l’article 8 de la santa constitució l’autoritza a fer-ho, i això que el seu inspirador ideològic el va usar amb gran èxit durant 40 anys.
Renoi Mariano, renoi Brussel•les, renoi Europa, quin paperàs.
¿Qui vol fer de Daladier o Chamberlain?
Exagero una mica, ja ho sé. Però…
dijous, 22 de desembre del 2016
Déu n'hi do, quina eficàcia.
Entre els serveis d’investigació, el PP, els fiscals, els jutges i els mitjans madrilenys han aconseguit treure de la presidència del parlament català a la rebel Núria de Gispert i substituir-la per la dòcil Forcadell.
Han canviat el gran culpable president Artur Mas, pel xai obedient Puigdemont. S’han tret de sobre el pesat Mas Cullell i han aconseguit parlar d’hisenda amb l’unionista Oriol Junqueras.
Fins i tot els va sortir bé la gran jugada d’acusar falsament el senyor Trias, i ara tenen a l’Ajuntament de Barcelona la senyora Ada Colau. El guany pel PP és evident.
Amb tants èxits seguits no sé per què volen canviar de tàctica. Seguint els mètodes clàssics podrien anar inhabilitant càrrecs polítics catalans a una velocitat de 20 cada any, o sigui que en 10 anys se n’haurien tret de sobre 200 i com que a tot estirar n’hi deuen haver un màxim de 20.000 en menys de 1.000 anys… llestos.
Tothom sap que dialogant políticament es pot aguantar dos o tres dotzenes d’anys, sense necessitat d’avançar gaire… però és clar, no acaben de sortir els números. I és que...
Tothom ho sap que només hi ha una solució, perquè l’altra solució que l’Estat espanyol ha aplicat sempre -l’última vegada el 1939- ara no pot aplicar-la.
Als partidaris catalans de dialogar -senyor Iceta, senyor Roca per exemple- els proposo, per dir alguna cosa, que per començar posin sobre la taula de negociacions amb Madrid, sigui el que sigui que signifiqui això, el text de l’Estatut de Catalunya tal com va ser aprovat per majoria absolutíssima pel parlament català, abans que el seu soci, senyor Iceta, li apliqués un tercer grau i el piquet d’execució el llancés a la cuneta com feien els seus predecessors.
Com que sé que vostès dos -per exemple- són bons negociadors aconseguiran millorar aquell text de forma tan clara que quan es posi a votació en referèndum autoritzat per Madrid, els catalans botaran d’alegria, amb un SÍ com aquells que aconseguia el senyor Fraga, als seus bons anys, d’un 105 % d’aprovació.
La tercera via, ¡quin somni més meravellós!
Doncs, au, que ara ve Nadal.
20 de desembre de 2016.
Han canviat el gran culpable president Artur Mas, pel xai obedient Puigdemont. S’han tret de sobre el pesat Mas Cullell i han aconseguit parlar d’hisenda amb l’unionista Oriol Junqueras.
Fins i tot els va sortir bé la gran jugada d’acusar falsament el senyor Trias, i ara tenen a l’Ajuntament de Barcelona la senyora Ada Colau. El guany pel PP és evident.
Amb tants èxits seguits no sé per què volen canviar de tàctica. Seguint els mètodes clàssics podrien anar inhabilitant càrrecs polítics catalans a una velocitat de 20 cada any, o sigui que en 10 anys se n’haurien tret de sobre 200 i com que a tot estirar n’hi deuen haver un màxim de 20.000 en menys de 1.000 anys… llestos.
Tothom sap que dialogant políticament es pot aguantar dos o tres dotzenes d’anys, sense necessitat d’avançar gaire… però és clar, no acaben de sortir els números. I és que...
Tothom ho sap que només hi ha una solució, perquè l’altra solució que l’Estat espanyol ha aplicat sempre -l’última vegada el 1939- ara no pot aplicar-la.
Als partidaris catalans de dialogar -senyor Iceta, senyor Roca per exemple- els proposo, per dir alguna cosa, que per començar posin sobre la taula de negociacions amb Madrid, sigui el que sigui que signifiqui això, el text de l’Estatut de Catalunya tal com va ser aprovat per majoria absolutíssima pel parlament català, abans que el seu soci, senyor Iceta, li apliqués un tercer grau i el piquet d’execució el llancés a la cuneta com feien els seus predecessors.
Com que sé que vostès dos -per exemple- són bons negociadors aconseguiran millorar aquell text de forma tan clara que quan es posi a votació en referèndum autoritzat per Madrid, els catalans botaran d’alegria, amb un SÍ com aquells que aconseguia el senyor Fraga, als seus bons anys, d’un 105 % d’aprovació.
La tercera via, ¡quin somni més meravellós!
Doncs, au, que ara ve Nadal.
20 de desembre de 2016.
divendres, 16 de desembre del 2016
Susi i Mìkel
La cantaora i el ballarí parlant de federalisme.
Susana-. (Mig recitant mig cantant) ¿Qué es federalismo? ¿Y tu me lo preguntas? Federalismo eres tu... y tu y tu, y solamente tu.
Mikel-. Vols federar-te amb mi?
Susi-. Antes muerta que federà.
I a la primera ocasió que algú l’escoltava fronteres enllà, l’andalusa va córrer a dir que un dels tres principals perills per Europa era el separatisme català.
A l’altra punta de la península, el Feijoo afirmava que no es podia negociar amb Catalunya amb la pistola sobre la taula. Sempre tan elegant, ell.
Bones mostres de la disposició al diàleg de dos líders molt significats de cadascun dels grans partits espanyols.
Es pot afirmar, sense risc d’error, que cap govern, cap parlament ni cap partit polític espanyol pot fer una proposta fiable de repartiment de competències amb Catalunya que sigui acceptada per més enllà del 20% d’espanyols i al mateix ho sigui per més enllà de 20% de catalans. I si volem diguem el 25%. És a dir una proposta que pugui ser acceptable pel 50% de votants catalans és impensable pel 50% de votants espanyols.
Per deficient que sigui la democràcia al sud o al nord de l`Ebre, de forma directa o indirecta s’acabarà votant, i allò que pensa, desitja o somia una part molt important d’un o altre poble no variarà encara que canviessin el seu discurs alguns polítics.
La mediocritat del líder del partit majoritari, és tan espectacular, que gairebé fa innecessari desacreditar-lo. No en diré “mantra” per respecte als lames del Tibet, però el seu únic discurs sobre la unidad de España, la igualdad de los españoles, y el cumplimiento de la ley, sona tan igual als discursos del seu passat antecessor en el càrrec que s’hi va mantenir 40 anys, que no cal ser un historiador molt agut per entendre d’on treu la seva saviesa.
Però oblida un petit detall. Aquell mestre seu va aguantar 40 anys al càrrec no precisament per cap virtut personal, ni per defensar exactament les mateixes idees que defensen desgraciadament una notable majoria de politics espanyols, va aguantar 40 anys perquè podia expressar amb plena llibertat els seus instints assassins i tenia les eines per fer-ho.
Mala sort Mariano, aquelles eines ara no es poden fer servir.
Vagi a fer una corregudeta pels boscos gallecs, perquè em sembla que només va de pressa quan no va enlloc.
Susana-. (Mig recitant mig cantant) ¿Qué es federalismo? ¿Y tu me lo preguntas? Federalismo eres tu... y tu y tu, y solamente tu.
Mikel-. Vols federar-te amb mi?
Susi-. Antes muerta que federà.
I a la primera ocasió que algú l’escoltava fronteres enllà, l’andalusa va córrer a dir que un dels tres principals perills per Europa era el separatisme català.
A l’altra punta de la península, el Feijoo afirmava que no es podia negociar amb Catalunya amb la pistola sobre la taula. Sempre tan elegant, ell.
Bones mostres de la disposició al diàleg de dos líders molt significats de cadascun dels grans partits espanyols.
Es pot afirmar, sense risc d’error, que cap govern, cap parlament ni cap partit polític espanyol pot fer una proposta fiable de repartiment de competències amb Catalunya que sigui acceptada per més enllà del 20% d’espanyols i al mateix ho sigui per més enllà de 20% de catalans. I si volem diguem el 25%. És a dir una proposta que pugui ser acceptable pel 50% de votants catalans és impensable pel 50% de votants espanyols.
Per deficient que sigui la democràcia al sud o al nord de l`Ebre, de forma directa o indirecta s’acabarà votant, i allò que pensa, desitja o somia una part molt important d’un o altre poble no variarà encara que canviessin el seu discurs alguns polítics.
La mediocritat del líder del partit majoritari, és tan espectacular, que gairebé fa innecessari desacreditar-lo. No en diré “mantra” per respecte als lames del Tibet, però el seu únic discurs sobre la unidad de España, la igualdad de los españoles, y el cumplimiento de la ley, sona tan igual als discursos del seu passat antecessor en el càrrec que s’hi va mantenir 40 anys, que no cal ser un historiador molt agut per entendre d’on treu la seva saviesa.
Però oblida un petit detall. Aquell mestre seu va aguantar 40 anys al càrrec no precisament per cap virtut personal, ni per defensar exactament les mateixes idees que defensen desgraciadament una notable majoria de politics espanyols, va aguantar 40 anys perquè podia expressar amb plena llibertat els seus instints assassins i tenia les eines per fer-ho.
Mala sort Mariano, aquelles eines ara no es poden fer servir.
Vagi a fer una corregudeta pels boscos gallecs, perquè em sembla que només va de pressa quan no va enlloc.
dimecres, 16 de novembre del 2016
Geni i figura.
Fins tres dies abans de la sepultura.
A Amèrica (o sigui a Estats Units) ha aparegut fa uns mesos un fenomen difícil d’apostrofar. Es veu que passegen pels carrers uns individus disfressats de pallasso intentant terroritzar la gent. És a dir, el personatge universal creat per fer riure transformat en tot el contrari. L’esperit innovador d’aquell poble deixa garratibats a molts europeus que ens continuem creient la torxa que …
Sembla que el fenomen ha tingut èxit, tant, que un d’aquests personatges ha arribat a la Casa Blanca.
Recordo una pel•lícula en què un individu anava pel carrer amb carota de Dràcula fent por als vianants, però ningú en feia cas. Cansat de la comèdia de cop es treu la carota i al veure’l la gent fuig morta de por.
Un cop arribat el nostre protagonista actual on volia arribar, es vol treure el vestit de pallasso i ara és quan fa por de veritat. Geni i figura.
Diuen que Xi Jinping li preguntava a Putin: ¿O sigui, que això és la democràcia? Tres dies després encara reien. Erdogan s’ho mirava no sabent si riure o emblanquinar l’escala.
És gairebé impossible canviar en profunditat allò que durant una vida -d’una persona, d’una comunitat o d’un un país- ha estat una constant. Pot modificar les formes, pot alleugerir les paraules fins i tot pot somriure, però tard o d’hora el geni tornarà ha sortir de l’ampolla.
Parlant de democràcia, la setmana passada ha aparegut un nou-vell govern a Madrid. Allò de més notable que hi he trobat són tres senyals:
1) Hi ha cinc noms de ministres amb un “de”.
2) Hi ha un ministre Català i una ministra catalana que no n’exerceixen.
3) La diferència més notable entre dos ministres és de trenta centímetres.
I aquí s’acaba el meu interès pel tema. Tot el que en puc dir no té cap sentit ni per a mi ni per a ningú.
¿I per què tres dies abans de la sepultura?
Perquè qui riu l’últim riu més a gust.
15 de novembre de 2016.
A Amèrica (o sigui a Estats Units) ha aparegut fa uns mesos un fenomen difícil d’apostrofar. Es veu que passegen pels carrers uns individus disfressats de pallasso intentant terroritzar la gent. És a dir, el personatge universal creat per fer riure transformat en tot el contrari. L’esperit innovador d’aquell poble deixa garratibats a molts europeus que ens continuem creient la torxa que …
Sembla que el fenomen ha tingut èxit, tant, que un d’aquests personatges ha arribat a la Casa Blanca.
Recordo una pel•lícula en què un individu anava pel carrer amb carota de Dràcula fent por als vianants, però ningú en feia cas. Cansat de la comèdia de cop es treu la carota i al veure’l la gent fuig morta de por.
Un cop arribat el nostre protagonista actual on volia arribar, es vol treure el vestit de pallasso i ara és quan fa por de veritat. Geni i figura.
Diuen que Xi Jinping li preguntava a Putin: ¿O sigui, que això és la democràcia? Tres dies després encara reien. Erdogan s’ho mirava no sabent si riure o emblanquinar l’escala.
És gairebé impossible canviar en profunditat allò que durant una vida -d’una persona, d’una comunitat o d’un un país- ha estat una constant. Pot modificar les formes, pot alleugerir les paraules fins i tot pot somriure, però tard o d’hora el geni tornarà ha sortir de l’ampolla.
Parlant de democràcia, la setmana passada ha aparegut un nou-vell govern a Madrid. Allò de més notable que hi he trobat són tres senyals:
1) Hi ha cinc noms de ministres amb un “de”.
2) Hi ha un ministre Català i una ministra catalana que no n’exerceixen.
3) La diferència més notable entre dos ministres és de trenta centímetres.
I aquí s’acaba el meu interès pel tema. Tot el que en puc dir no té cap sentit ni per a mi ni per a ningú.
¿I per què tres dies abans de la sepultura?
Perquè qui riu l’últim riu més a gust.
15 de novembre de 2016.
dissabte, 1 d’octubre del 2016
Llibertat i ordre
Parella de ball mal avinguda. El cor de l’Home anhela llibertat i el cap li exigeix ordre. El jo exigeix ple reconeixement de la seva singularitat, i el nosaltres suplica fer camí junts.
Per poder gestionar aquest conflicte la humanitat ha anat generant unes entitats a les que no sé per què s’anomenen Estats a les que, tampoc sé per què, s’atorga una propietat rara anomenada sobirania, heretada clarament de la idea encara dominant que l’única manera de relacionar-se les persones és assumint lliurement el binomi sobirà-subdit.Un és sobirà tots els altres som súbdits. I el meu poble o bé és sobirà o bé és súbdit.
El panorama resultant és esperpèntic. Irracional, antiestètic i lògicament insostenible. Les eines més usades per construir els estats antics i moderns han estat les armes, després s’han utilitzat les lleis per dissimular els desastres, i alguns estats -no tots- ho han pintat tot de colors amb la tercera eina de poder: els diners.
Allò que resulta particularment injust és que qualsevol país o té un estat propi o senzillament no existeix. Ens agradi o no l’única manera d’estar al món que té Catalunya hic et nunc, és tenint un estat independent. Sense usar les armes.
És pensable que sobre el paper existeixin solucions més intel•ligents i fins i tot més justes. Ja sabem que el paper ho aguanta tot, però cap altra solució és realitzable durant l’actual generació.
A Europa hi ha actualment 47 territoris reconeguts com estats sobirans. D’aquests 24 són mes petits que Catalunya. 11, tenen menys habitants. 37 tenen una renda per càpita inferior a la catalana. 40 tenen un IDH (índex de desenvolupament humà) inferior al nostre. Etc., etc.
Objectivament aquesta realitat és inqüestionable. O bé aconseguim el lloc 48 o bé ocuparem el 49, després d’Escòcia. I això seria fer tard.
29 de setembre de 2016.
Per poder gestionar aquest conflicte la humanitat ha anat generant unes entitats a les que no sé per què s’anomenen Estats a les que, tampoc sé per què, s’atorga una propietat rara anomenada sobirania, heretada clarament de la idea encara dominant que l’única manera de relacionar-se les persones és assumint lliurement el binomi sobirà-subdit.Un és sobirà tots els altres som súbdits. I el meu poble o bé és sobirà o bé és súbdit.
El panorama resultant és esperpèntic. Irracional, antiestètic i lògicament insostenible. Les eines més usades per construir els estats antics i moderns han estat les armes, després s’han utilitzat les lleis per dissimular els desastres, i alguns estats -no tots- ho han pintat tot de colors amb la tercera eina de poder: els diners.
Allò que resulta particularment injust és que qualsevol país o té un estat propi o senzillament no existeix. Ens agradi o no l’única manera d’estar al món que té Catalunya hic et nunc, és tenint un estat independent. Sense usar les armes.
És pensable que sobre el paper existeixin solucions més intel•ligents i fins i tot més justes. Ja sabem que el paper ho aguanta tot, però cap altra solució és realitzable durant l’actual generació.
A Europa hi ha actualment 47 territoris reconeguts com estats sobirans. D’aquests 24 són mes petits que Catalunya. 11, tenen menys habitants. 37 tenen una renda per càpita inferior a la catalana. 40 tenen un IDH (índex de desenvolupament humà) inferior al nostre. Etc., etc.
Objectivament aquesta realitat és inqüestionable. O bé aconseguim el lloc 48 o bé ocuparem el 49, després d’Escòcia. I això seria fer tard.
29 de setembre de 2016.
Si vols estar ben servit...
Hi ha tres condicions -entre altres- indispensables per fer bé el llit.
Primera : els llençols han d’estar nets.
Segona: cal que quedin ben llisos i les arrugues només es poden treure estirant, ara cap aquí ara cap allà. Cap amunt i cap avall. Sempre estirant i mai empenyent. No serveix de res pegar cops.
Tercera: no atrapar els llençols abans d’eliminar totes les arrugues. Un cop atrapats no es poden treure les arrugues.
Aquestes tres normes -entre altres- són indispensables per fer una bona Constitució: Espanyola o Catalana.
Quan va morir el vell tirà, degudament turmentat per la seva família capitanejada pel seu gendre Villaverde, els espanyols que feia 40 anys que no podien dormir van córrer com esperitats a fabricar una constitució per poder estirar-se a descansar. Com si fos el llit.
I no van complir cap de les tres condicions necessàries. Els llençols estaven bruts. El de sota tenia unes taques fosques que sense necessitat de ser del CSI, es veia clar que eren de sang. Seques, però de sang. Ràpidament van posar el llençol de sobre per tapar-ho, però en aquest no solament es veien les taques sinó que s’oloraven. Allò era senzillament merda.
Van pegar quatre empentes i uns quants cops de porra i van atrapar els llençols. Mai més van eliminar les arrugues.
El poble fou convidat a descansar al llit acabat de fer.
Per estar més segurs del que es feien van demanar consulta a tres prestigiosos doctors internacionals. Un americà, un francès i un alemany.
L’americà es deia Kissinger i feia un parell d’anys havia solucionat amb èxit la disbauxa de Xile. Va aconsellar aplicar al poble espanyol una llarga cura de son.
El francès de noble nissaga es deia Giscard D’Estaing. Veient el mal aspecte del llit acabat de fer va aconsellar -i li van fer cas- posar a sobre un cobrellit decorat amb una corona reial d’una dinastia francesa.
El tercer, l’alemany Wily Brandt, era el més ben intencionat dels tres, patia per por que el terrible virus comunista que coneixia de prop i que l’any anterior havia arribat a Portugal no contaminés tota la península ibèrica. Va donar ple suport a uns nois sevillans que anaven de socialistes amb l’única condició que frenessin el comunistes. Aquests es van passar de frenada. No van quedar comunistes al país i una mica després tampoc quedaven socialistes.
Tothom a dormir. Va durar poc. Les taques de merda del llençol de damunt van traspuar cap al cobrellit. Pertot arreu. Per la dreta, per l’esquerra. Al mig de la corona reial hi va aparèixer…
Les arrugues dels llençols no deixaven dormir tranquil a ningú. Uns es queixaven que se’ls gelaven els peus, altres deien que els que dormien a la dreta estiraven tant els llençols que ells es quedaven amb el cul a l’aire.
I va passar el que havia de passar. Que uns quants -més o menys dos milions- van decidir saltar del llit.
Llavors, com una inspiració col•lectiva, van recordar l’antic consell de l’àvia:
Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.
Això sí seguint les normes per fer-lo bé. Llençols nets ,sense arrugues i ben atrapats. I amb un cobrellit sense brodats i que puguem canviar de tant en tant.
30 de setembre de 2016.
Primera : els llençols han d’estar nets.
Segona: cal que quedin ben llisos i les arrugues només es poden treure estirant, ara cap aquí ara cap allà. Cap amunt i cap avall. Sempre estirant i mai empenyent. No serveix de res pegar cops.
Tercera: no atrapar els llençols abans d’eliminar totes les arrugues. Un cop atrapats no es poden treure les arrugues.
Aquestes tres normes -entre altres- són indispensables per fer una bona Constitució: Espanyola o Catalana.
Quan va morir el vell tirà, degudament turmentat per la seva família capitanejada pel seu gendre Villaverde, els espanyols que feia 40 anys que no podien dormir van córrer com esperitats a fabricar una constitució per poder estirar-se a descansar. Com si fos el llit.
I no van complir cap de les tres condicions necessàries. Els llençols estaven bruts. El de sota tenia unes taques fosques que sense necessitat de ser del CSI, es veia clar que eren de sang. Seques, però de sang. Ràpidament van posar el llençol de sobre per tapar-ho, però en aquest no solament es veien les taques sinó que s’oloraven. Allò era senzillament merda.
Van pegar quatre empentes i uns quants cops de porra i van atrapar els llençols. Mai més van eliminar les arrugues.
El poble fou convidat a descansar al llit acabat de fer.
Per estar més segurs del que es feien van demanar consulta a tres prestigiosos doctors internacionals. Un americà, un francès i un alemany.
L’americà es deia Kissinger i feia un parell d’anys havia solucionat amb èxit la disbauxa de Xile. Va aconsellar aplicar al poble espanyol una llarga cura de son.
El francès de noble nissaga es deia Giscard D’Estaing. Veient el mal aspecte del llit acabat de fer va aconsellar -i li van fer cas- posar a sobre un cobrellit decorat amb una corona reial d’una dinastia francesa.
El tercer, l’alemany Wily Brandt, era el més ben intencionat dels tres, patia per por que el terrible virus comunista que coneixia de prop i que l’any anterior havia arribat a Portugal no contaminés tota la península ibèrica. Va donar ple suport a uns nois sevillans que anaven de socialistes amb l’única condició que frenessin el comunistes. Aquests es van passar de frenada. No van quedar comunistes al país i una mica després tampoc quedaven socialistes.
Tothom a dormir. Va durar poc. Les taques de merda del llençol de damunt van traspuar cap al cobrellit. Pertot arreu. Per la dreta, per l’esquerra. Al mig de la corona reial hi va aparèixer…
Les arrugues dels llençols no deixaven dormir tranquil a ningú. Uns es queixaven que se’ls gelaven els peus, altres deien que els que dormien a la dreta estiraven tant els llençols que ells es quedaven amb el cul a l’aire.
I va passar el que havia de passar. Que uns quants -més o menys dos milions- van decidir saltar del llit.
Llavors, com una inspiració col•lectiva, van recordar l’antic consell de l’àvia:
Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.
Això sí seguint les normes per fer-lo bé. Llençols nets ,sense arrugues i ben atrapats. I amb un cobrellit sense brodats i que puguem canviar de tant en tant.
30 de setembre de 2016.
dimarts, 20 de setembre del 2016
Hem triat el camí correcte.
El sentit de la Història corre paral•lel a l’augment constant de la llibertat tant dels individus com dels col•lectius de persones.
Quan un conjunt d’humans pren consciència de la seva situació de falta de llibertat o de menys llibertat que la resta de persones del seu entorn, pel fet de pertànyer a un grup, o bé minoritari o bé més feble o simplement diferent, tard o d’hora iniciarà un procés irreversible per incrementar allò que creu que és la llibertat, encara que l’entorn dominant no ho entengui.
Fa uns segles l’existència d’esclaus era assumida com normal. Cap religió, cap filosofia ni cap política oficial l’havien condemnat. Era un fet i prou. Fins i tot es demostrava que era imprescindible per a l’economia.
Fa poc més d’un segle que pràcticament ningú dubtava quin era el lloc que la dona havia d’ocupar a la societat. Tampoc cap religió, cap filosofia o política trobava gens criticable la submissió a què estava condemnada. Fins i tot avui dia queda molt camí a fer.
(Nota curiosa: en una ressenya publicada per la mort d’un insigne capellà de l’Opus, s’indica que tenia dos germans jesuïtes i una germana superiora d’un convent de monges, i s’obliden casualment de la germana casada i amb vuit fills.)
Fa quatre dies, com qui diu, totes les persones que s’apartaven de la condició sexual que totes les cultures, religions i polítiques havien decidit com acceptables … és tan recent aquest tema que no cal insistir-hi.
Aquests col•lectius han descobert que podien ser lliures. Cap d’ells pot afirmar que ja ho ha aconseguit del tot, però sí que les cultures dominants del món, en grau diferent, han acceptat que l’increment de llibertat de qualsevol grup humà augmenta la llibertat de tota la humanitat.
Això també passa en l’anomenat món polític, però aquí les reticències i les resistències en sentit contrari són molt fortes. Fins i tot hi ha un corrent que defensa que cal limitar la llibertat per preservar la seguretat. Que la relació entre pobles sempre serà d’enfrontament i que el més fort té més raó. Que tota unió és superior a tota separació.
Si tothom creu això, això acaba sent veritat. Per sort a la humanitat mai ha existit unitat de pensament. Per sort sempre han existit individus, col•lectius i pobles que anhelen més llibertat, que la busquen i que acaben trobant-la.
Per sort Catalunya ha iniciat aquest camí.
Quan un conjunt d’humans pren consciència de la seva situació de falta de llibertat o de menys llibertat que la resta de persones del seu entorn, pel fet de pertànyer a un grup, o bé minoritari o bé més feble o simplement diferent, tard o d’hora iniciarà un procés irreversible per incrementar allò que creu que és la llibertat, encara que l’entorn dominant no ho entengui.
Fa uns segles l’existència d’esclaus era assumida com normal. Cap religió, cap filosofia ni cap política oficial l’havien condemnat. Era un fet i prou. Fins i tot es demostrava que era imprescindible per a l’economia.
Fa poc més d’un segle que pràcticament ningú dubtava quin era el lloc que la dona havia d’ocupar a la societat. Tampoc cap religió, cap filosofia o política trobava gens criticable la submissió a què estava condemnada. Fins i tot avui dia queda molt camí a fer.
(Nota curiosa: en una ressenya publicada per la mort d’un insigne capellà de l’Opus, s’indica que tenia dos germans jesuïtes i una germana superiora d’un convent de monges, i s’obliden casualment de la germana casada i amb vuit fills.)
Fa quatre dies, com qui diu, totes les persones que s’apartaven de la condició sexual que totes les cultures, religions i polítiques havien decidit com acceptables … és tan recent aquest tema que no cal insistir-hi.
Aquests col•lectius han descobert que podien ser lliures. Cap d’ells pot afirmar que ja ho ha aconseguit del tot, però sí que les cultures dominants del món, en grau diferent, han acceptat que l’increment de llibertat de qualsevol grup humà augmenta la llibertat de tota la humanitat.
Això també passa en l’anomenat món polític, però aquí les reticències i les resistències en sentit contrari són molt fortes. Fins i tot hi ha un corrent que defensa que cal limitar la llibertat per preservar la seguretat. Que la relació entre pobles sempre serà d’enfrontament i que el més fort té més raó. Que tota unió és superior a tota separació.
Si tothom creu això, això acaba sent veritat. Per sort a la humanitat mai ha existit unitat de pensament. Per sort sempre han existit individus, col•lectius i pobles que anhelen més llibertat, que la busquen i que acaben trobant-la.
Per sort Catalunya ha iniciat aquest camí.
dijous, 15 de setembre del 2016
Llibertat de i llibertat per a.
Els líders del procés sembla que es barallen. Molt millor. Si no discrepessin entre ells profundament significaria que no els interessa prou.
Ho fan per interès de partit? Molt bé. Ho fan per interès personal? Millor. I si ho fan per prepotència, per orgull o vanitat, fins i tot si discrepen entre si per petiteses no importa gaire, perquè la força que impulsa el moviment està en un altre lloc.Tots sabem on està.
Es pot expressar en forma d’integral. Sí, d’integral matemàtica.
Ja sabem que en democràcia es compten el nombre de vots i res més, però la realitat és que el que compta a la vida d’un poble és la suma dels productes de cada ciutadà multiplicat per la intensitat de l’adhesió amb allò que vota.
En una obra de Samuel Beckett hi ha un personatge que li diu al seu presoner:
Em demanes llibertat. Té la donaré si m’expliques què és això.
L’altre li respon:
No ho sé, i encara que m’arranquessis les ungles una a una, no t’ho sabria dir. L’únic que sé és que la vull.
Els entesos en el tema parlen de dues variants d’aquesta idea:
Llibertat de o bé llibertat per a.
Llibertat de què o llibertat per a què. De què et vols alliberar o per fer què vols la llibertat.
La primera té un fort component emocional sense deixar de ser racional, i la segona el component racional és més fort que l’emocional.
Les emocions es contagien i les raons s’expliquen.
Tothom sent en un moment o altre de la vida aquesta necessitat d’alliberar-se de… i aquí poseu la llista tan llarga com vulgueu i entre aquestes necessitats n’hi apareix de tant en tant alguna molt intensa que sense saber com descobreixes que és compartida per molta gent.
Persones molt properes i altres que ni tan sols sabies que existien. De molt més cultes que tu i de més ignorants, de més joves i de més velles.
I també descobreixes que hi ha persones que no entenen de què parles quan demanes llibertat i que se n’estranyen com el carceller de Beckett.
El cert és que entre aquells que demanen llibertat de, hi acostuma a haver-hi una gran sintonia.
Quant a la segona versió de llibertat, llibertat per a què … les coses són força diferents.
Diuen que Lenin que no era gaire amant de la llibertat, en un discurs per enterrar-la, va fer precisament aquesta pregunta. Llibertat?, per a què?
La primera part la tenim clara. Ens volem alliberar de l’Estat espanyol. I es inútil explicar-ho, si no ets poeta.
Quan algú comença a preguntar: per a què? sense fer cap esforç previ d’entendre de què, li serà molt difícil d’entendre què es la llibertat que volem.
Per programar la resposta a aquest per a què, existeixen els polítics. I les diverses respostes que donen, generen les discrepàncies i baralles que dèiem al començar. Benvingudes siguin. Tots aquells polítics que han donat la mateixa resposta a la primera pregunta; de què ens volem separar? mereixen el nostre vot de confiança. Després, ja votarem a qui vulguem tantes vegades com calgui.
Tinc la ferma convicció que tots aquells que ja hem fet el pas emocional o racional cap a la no dependència no canviarem d’opinió, i que bastants dels que encara no l’han fet, l’acabaran fent amb la ferma ajuda dels poders de l’estat espanyol que tant s’hi esforcen.
No està recomanat però està permès escoltar comentaristes i tertulians, això sí, sense deixar de la mà el comandament a distància, per poder actuar ràpid.
Ho fan per interès de partit? Molt bé. Ho fan per interès personal? Millor. I si ho fan per prepotència, per orgull o vanitat, fins i tot si discrepen entre si per petiteses no importa gaire, perquè la força que impulsa el moviment està en un altre lloc.Tots sabem on està.
Es pot expressar en forma d’integral. Sí, d’integral matemàtica.
Ja sabem que en democràcia es compten el nombre de vots i res més, però la realitat és que el que compta a la vida d’un poble és la suma dels productes de cada ciutadà multiplicat per la intensitat de l’adhesió amb allò que vota.
En una obra de Samuel Beckett hi ha un personatge que li diu al seu presoner:
Em demanes llibertat. Té la donaré si m’expliques què és això.
L’altre li respon:
No ho sé, i encara que m’arranquessis les ungles una a una, no t’ho sabria dir. L’únic que sé és que la vull.
Els entesos en el tema parlen de dues variants d’aquesta idea:
Llibertat de o bé llibertat per a.
Llibertat de què o llibertat per a què. De què et vols alliberar o per fer què vols la llibertat.
La primera té un fort component emocional sense deixar de ser racional, i la segona el component racional és més fort que l’emocional.
Les emocions es contagien i les raons s’expliquen.
Tothom sent en un moment o altre de la vida aquesta necessitat d’alliberar-se de… i aquí poseu la llista tan llarga com vulgueu i entre aquestes necessitats n’hi apareix de tant en tant alguna molt intensa que sense saber com descobreixes que és compartida per molta gent.
Persones molt properes i altres que ni tan sols sabies que existien. De molt més cultes que tu i de més ignorants, de més joves i de més velles.
I també descobreixes que hi ha persones que no entenen de què parles quan demanes llibertat i que se n’estranyen com el carceller de Beckett.
El cert és que entre aquells que demanen llibertat de, hi acostuma a haver-hi una gran sintonia.
Quant a la segona versió de llibertat, llibertat per a què … les coses són força diferents.
Diuen que Lenin que no era gaire amant de la llibertat, en un discurs per enterrar-la, va fer precisament aquesta pregunta. Llibertat?, per a què?
La primera part la tenim clara. Ens volem alliberar de l’Estat espanyol. I es inútil explicar-ho, si no ets poeta.
Quan algú comença a preguntar: per a què? sense fer cap esforç previ d’entendre de què, li serà molt difícil d’entendre què es la llibertat que volem.
Per programar la resposta a aquest per a què, existeixen els polítics. I les diverses respostes que donen, generen les discrepàncies i baralles que dèiem al començar. Benvingudes siguin. Tots aquells polítics que han donat la mateixa resposta a la primera pregunta; de què ens volem separar? mereixen el nostre vot de confiança. Després, ja votarem a qui vulguem tantes vegades com calgui.
Tinc la ferma convicció que tots aquells que ja hem fet el pas emocional o racional cap a la no dependència no canviarem d’opinió, i que bastants dels que encara no l’han fet, l’acabaran fent amb la ferma ajuda dels poders de l’estat espanyol que tant s’hi esforcen.
No està recomanat però està permès escoltar comentaristes i tertulians, això sí, sense deixar de la mà el comandament a distància, per poder actuar ràpid.
dimarts, 6 de setembre del 2016
El temps és or.
Al segle dinou en plena febre descobridora Àsia es va omplir d’exploradors de tota mena. La majoria britànics. Hi ha un riu que passa pel nord de l’Himàlaia al sud de la capital del Tibet, Lhasa. Una mica més avall de la capital hi ha aquest riu que li deien Tsengpo. Ressegueix la vessant nord de la serralada cap a l’est, i aviat s’endinsa cap a una zona molt abrupta amb vegetació que el fa impenetrable.
Per altra banda, al sud de l’Himàlaia prop de la desembocadura del Ganges, hi arriba un riu que els indis anomenaven Brahmaputra, fill de Brahma, perquè ningú sabia d’on venia.
Membres de la Reial Societat Geogràfica discutien si els dos riu eren el mateix o no. Un explorador va tenir una idea tot passejant pel Tibet. Va tallar dotze grossos troncs d’arbre, els va marcar i els va enviar riu avall. La idea era bona, no comptava cap risc personal i era econòmica.
Al cap de quatre anys el van avisar han arribat dos troncs al Brahmapautra. Demostrat; els dos rius són el mateix.
Content com un gínjol convoca una reunió extraordinària a la Reial Societat per comunicar als socis l’èxit de la demostració.
Arriba el dia que tant somniava i a la sala no hi ha ningú. Què passa?
El seu ajudant compungit li explica. Un mes després d’enviar els troncs una expedició imprudent i temerària es va llançar riu avall. Hi va haver víctimes i tot. Però ja fa tres anys que van arribar.
No sé per què aquesta historia me’n recorda una altra.
Hi havia un país al dong bei (1) de la península situada al nanxi (2) d’Europa que volia marxar de la península sense sortir d’Europa. I discutien.
Un grup del petit país va tenir una gran idea. Convencerem els nostres companys de partit que allò que vam dir a Suresnes: “La definitiva solución del problema pasa indefectiblemente por el pleno reconocimiente del derecho de autodeterminación” és tan veritat avui com ho era l’any 1974. Un cop convençuts continuarem treballant fins aconseguir,etc. etc.
Passat un temps va arribar al carrer Nicaragua una nota confidencial: tots els partits estatals acceptaven una consulta.
Ho hem de dir a l’Iceta que es posarà molt content. Nerviós i emocionat aquest va començar a donar ordres. Convocarem a tot el poble català a una gran concentració per comunicar-los una gran notícia. Podrem votar.
Van muntar un escenari espectacular davant de les fonts de Montjuïc. Arribada l’hora, l’Iceta tot nerviós i amb ganes de ballar puja a l’escenari i mira cap al públic.
Què passa? Com és que no hi ha ningú?
L’ajudant, tot empenyent la cadira de rodes li confessa “no ens atrevíem a dir-li però és que Catalunya fa deu anys que és independent.
Notes. (1) Nord-est. (2) Sud-oest. Hem fet dues petites mostres de l’ idioma més parlat del món per si el Sr. Rivera creu oportú començar a introduir el seu aprenentatge a tercer de primària dels nens d’Ulldecona.
Per altra banda, al sud de l’Himàlaia prop de la desembocadura del Ganges, hi arriba un riu que els indis anomenaven Brahmaputra, fill de Brahma, perquè ningú sabia d’on venia.
Membres de la Reial Societat Geogràfica discutien si els dos riu eren el mateix o no. Un explorador va tenir una idea tot passejant pel Tibet. Va tallar dotze grossos troncs d’arbre, els va marcar i els va enviar riu avall. La idea era bona, no comptava cap risc personal i era econòmica.
Al cap de quatre anys el van avisar han arribat dos troncs al Brahmapautra. Demostrat; els dos rius són el mateix.
Content com un gínjol convoca una reunió extraordinària a la Reial Societat per comunicar als socis l’èxit de la demostració.
Arriba el dia que tant somniava i a la sala no hi ha ningú. Què passa?
El seu ajudant compungit li explica. Un mes després d’enviar els troncs una expedició imprudent i temerària es va llançar riu avall. Hi va haver víctimes i tot. Però ja fa tres anys que van arribar.
No sé per què aquesta historia me’n recorda una altra.
Hi havia un país al dong bei (1) de la península situada al nanxi (2) d’Europa que volia marxar de la península sense sortir d’Europa. I discutien.
Un grup del petit país va tenir una gran idea. Convencerem els nostres companys de partit que allò que vam dir a Suresnes: “La definitiva solución del problema pasa indefectiblemente por el pleno reconocimiente del derecho de autodeterminación” és tan veritat avui com ho era l’any 1974. Un cop convençuts continuarem treballant fins aconseguir,etc. etc.
Passat un temps va arribar al carrer Nicaragua una nota confidencial: tots els partits estatals acceptaven una consulta.
Ho hem de dir a l’Iceta que es posarà molt content. Nerviós i emocionat aquest va començar a donar ordres. Convocarem a tot el poble català a una gran concentració per comunicar-los una gran notícia. Podrem votar.
Van muntar un escenari espectacular davant de les fonts de Montjuïc. Arribada l’hora, l’Iceta tot nerviós i amb ganes de ballar puja a l’escenari i mira cap al públic.
Què passa? Com és que no hi ha ningú?
L’ajudant, tot empenyent la cadira de rodes li confessa “no ens atrevíem a dir-li però és que Catalunya fa deu anys que és independent.
Notes. (1) Nord-est. (2) Sud-oest. Hem fet dues petites mostres de l’ idioma més parlat del món per si el Sr. Rivera creu oportú començar a introduir el seu aprenentatge a tercer de primària dels nens d’Ulldecona.
diumenge, 4 de setembre del 2016
Acervo, acerbo.
Contundents mots castellans. El primer sense traducció lineal al català i el segon només traient la O final queda idèntic.
Doncs aquest “acervo, acerbo” espanyol és el principal escull que troben aquells escadussers individus de més avall de l’Ebre que intenten fer avançar el seu país al ritme de la Història. I és el principal obstacle que troben els ciutadans del nord de l’Ebre per seguir el seu propi camí a la velocitat dels veïns de nord enllà.
Acervo: Conjunto de valores éticos i culturales de una comunidad. Diccionari Anaya dixit.
Acerb: Aspre, rigorós, cruel.
Tota comunitat està satisfeta i fins i tot orgullosa del conjunt de valors ètics i culturals que creu que la identifiquen. Encara que de tant en tant apareguin esgarriacries que remuguin i fins i tot que desertin.
Cap d’aquests valors ha sorgit per generació espontània gracies al “geni” de la pròpia raça. Tots estan influïts per la geografia i per la història.
La geografia és estàtica i la història dinàmica. La geografia frena i la història estira. La geografia aïlla i la història barreja.
La història d’Espanya no ha sabut guanyar la batalla a la seva geografia. Quan, sobretot a partir dels segles disset i divuit, Europa va començar a córrer cap al futur, les elits, els poderosos, els molt nobles senyors, els dirigents politics i culturals espanyols, es van quedar aturats admirant-se a si mateixos i gaudint del magnífic “acervo” espanyol.
Els catalans, que no estaven ten ben servits d’acervo propi van decidir agafar el tren de la història que circulava prop d’ells. I hi van ser a temps.
No sent ni més bons ni més dolents, ni més intel•ligents ni més rucs, el cert és que a principis del segle vint Catalunya vivia, pensava i treballava ben bé 50 anys per davant d’Espanya.
Res de xoc de trens. El tren català molt més lleuger d’equipatge, s‘allunyava cada dia més i més del tren de càrrega espanyol amb el seu feixuc i pesat “acervo” que l’aixafava.
Quan Madrid en va prendre consciència…(“Quiero hacer de España, un Barcelona” proclamava Alfons XII tot tornant de l’exili”), el seu “acervo” es va tornar acerb.
El nefast segle vint espanyol amb més anys de dictadures i guerra civil que de pau, gairebé va anorrear Catalunya. No és que 40 anys de franquisme creessin els vicis intel•lectuals, les corrupcions econòmiques,la ineficiència governamental, la hipertrofia de la màquina de l’estat, de la qual actualment tant ens queixem. No, els 40 anys de franquisme no van crear això. La realitat és, que la dictadura franquista va durar 40 anys perquè estava en perfecta sintonia amb l’Acervo Espanyol.
Hi ha a la vista algun indici, per petit que sigui, que volen canviar?
Des de Catalunya els podem donar un cop de mà, però donada la lentitud secular que aquests canvis requereixen -revolucions excloses- no és esperable que el canvi, adquireixi un nivell acceptable en un temps raonable.
O algú creu que sí?
3 de setembre de 2016.
Doncs aquest “acervo, acerbo” espanyol és el principal escull que troben aquells escadussers individus de més avall de l’Ebre que intenten fer avançar el seu país al ritme de la Història. I és el principal obstacle que troben els ciutadans del nord de l’Ebre per seguir el seu propi camí a la velocitat dels veïns de nord enllà.
Acervo: Conjunto de valores éticos i culturales de una comunidad. Diccionari Anaya dixit.
Acerb: Aspre, rigorós, cruel.
Tota comunitat està satisfeta i fins i tot orgullosa del conjunt de valors ètics i culturals que creu que la identifiquen. Encara que de tant en tant apareguin esgarriacries que remuguin i fins i tot que desertin.
Cap d’aquests valors ha sorgit per generació espontània gracies al “geni” de la pròpia raça. Tots estan influïts per la geografia i per la història.
La geografia és estàtica i la història dinàmica. La geografia frena i la història estira. La geografia aïlla i la història barreja.
La història d’Espanya no ha sabut guanyar la batalla a la seva geografia. Quan, sobretot a partir dels segles disset i divuit, Europa va començar a córrer cap al futur, les elits, els poderosos, els molt nobles senyors, els dirigents politics i culturals espanyols, es van quedar aturats admirant-se a si mateixos i gaudint del magnífic “acervo” espanyol.
Els catalans, que no estaven ten ben servits d’acervo propi van decidir agafar el tren de la història que circulava prop d’ells. I hi van ser a temps.
No sent ni més bons ni més dolents, ni més intel•ligents ni més rucs, el cert és que a principis del segle vint Catalunya vivia, pensava i treballava ben bé 50 anys per davant d’Espanya.
Res de xoc de trens. El tren català molt més lleuger d’equipatge, s‘allunyava cada dia més i més del tren de càrrega espanyol amb el seu feixuc i pesat “acervo” que l’aixafava.
Quan Madrid en va prendre consciència…(“Quiero hacer de España, un Barcelona” proclamava Alfons XII tot tornant de l’exili”), el seu “acervo” es va tornar acerb.
El nefast segle vint espanyol amb més anys de dictadures i guerra civil que de pau, gairebé va anorrear Catalunya. No és que 40 anys de franquisme creessin els vicis intel•lectuals, les corrupcions econòmiques,la ineficiència governamental, la hipertrofia de la màquina de l’estat, de la qual actualment tant ens queixem. No, els 40 anys de franquisme no van crear això. La realitat és, que la dictadura franquista va durar 40 anys perquè estava en perfecta sintonia amb l’Acervo Espanyol.
Hi ha a la vista algun indici, per petit que sigui, que volen canviar?
Des de Catalunya els podem donar un cop de mà, però donada la lentitud secular que aquests canvis requereixen -revolucions excloses- no és esperable que el canvi, adquireixi un nivell acceptable en un temps raonable.
O algú creu que sí?
3 de setembre de 2016.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)