Tothom ho sap i ho repeteix: el poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament.
Durant quaranta anys -que llargs es van fer als que els vam viure tots- Espanya va estar sota un poder absolut,una dictadura militarista i feixista.
Era pura corrupció ideològica, política i econòmica. La majoria de ciutadans ho van patir amb totes les conseqüències, però tots els ciutadans, no. Uns quants formaven part de la corrupció. Tant en formaven part, que no creien que allò fos corrupció. Allò eren drets adquirits i el país els havia d’estar agraït.
Ens vam acostumar a respirar aquell aire corrupte fins al punt que nosaltres tampoc ho notàvem. Havíem nascut en aquell ambient i no en coneixíem cap altre. Ningú, ni franquista ni antifranquista, pensava que defraudar a hisenda fos immoral ni molt menys delicte. Qui duia diners a Andorra o a Suïssa, era perquè ho podia i ho sabia fer i qui no en portava era senzillament perquè no en tenia.
Tots els franquistes i alguns antifranquistes ho van fer. Els diners d’uns i altres provenien de l’ús, abús o aprofitament directe o indirecte del poder. I el poble què va fer?
Menjar poc i pair bé, i l’obrer a prendre pel cul sense perdre les creences que per això hi ha les conferències de sant Vicenç de Paül, com explicava algú uns anys abans. ¡Com s’assemblava tot!
I va arribar el “trànsit” tan esperat i la transició tan exaltada… després.
Es van obrir les finestres i algunes portes. Va entrar aire fresc, però no suficient per netejar l’ambient. Les tradicions i costums profundament arrelats, sobretot en la classe dirigent van passar de pares a fills i amb plenitud les ideologies i els comptes a Suïssa. La transició, tan lloada pels qui la van disfrutar, va deixar intactes totes les cúpules, militars, eclesials, bancàries, judicials, empresarials, constructores, serveis públics i altres que em deixo. Res va canviar, d’un cert nivell cap amunt.
Per acabar-ho d’adobar, es va establir un sistema de partits, que no podien evitar caure a la bassa dels fems per poder sobreviure.
Especialment nefast fou que per la dreta i amb caràcter estatal - Catalunya i el País Basc menjaven a part -solament van aparèixer partits franquistes fundats per ministres de Franco- UCD i AP més tard unificats com a PP, amb tots els seus dirigents emparentats ideològicament i biològicament amb aquelles cúpules que dèiem abans.
Allò que havia de passar, no ha deixat de passar i continuarà passant amb la nova generació de dirigents ara ja fills i néts dels fundadors.
Si més no, de sorpresa, sorpresa, res de res.
22 d’abril de 2015
dijous, 23 d’abril del 2015
dijous, 16 d’abril del 2015
El dilema.
No sé si s’ho plantegen així, perquè el seu fort no és analitzar cap realitat amb ulls ben oberts. Per ajudar-los una mica voldria manifestar com ho veig jo des de Vilanova, que per altra banda dubto que de Madrid estant sàpiguen gaire cap a on cau, geogràficament o ideològicament, i això em fa sentir més lliure per opinar.
Més o menys, el 50% dels catalans són independentistes molt convençuts, i un altre 50% allò que en direm unionistes. Ara bé, aquest segon 50% està dividit, suposem a parts iguals, entre aquells que volen un canvi més o menys gran i més o menys pactat amb l’estat espanyol i els que no volen ni parlar-ne.
El dilema que se li presenta a qualsevol dirigent raonable -que algun en deu haver- per intentar desencallar el conflicte és si ha de fer una oferta per iniciar un diàleg amb Catalunya, o no.
Creu, i segurament no s’equivoca, que sigui quina sigui la proposta que faci, el 50% de ciutadans independentistes, la rebutjaran i de l’altre 50%, la meitat -aquells que no volen ni parlar-ne, també. És a dir seria una proposta que estaria destinada a ser tinguda en compte a tot estirar pel 25% dels catalans, en números rodons i aproximats.
Sigui quina sigui la proposta, la reacció “democràtica” a la resta d’Espanya no costa gaire d’imaginar perquè en l’inconscient hi tenen gravat un axioma: allò que afavoreix Catalunya, perjudica Espanya. El dilema seria clar, per parlar només amb el 25% dels catalans cal enfrontar-se amb tots els espanyols. No sembla gaire engrescadora la idea.
Encara que sembli paradoxal, l’estat espanyol només té una sortida possible d’aquesta situació. Convèncer en secret a Europa perquè aquesta prengui les mesures necessàries per “aconsellar” de forma pública i notòria la necessitat de pactar la independència de Catalunya.
Tan mefistofèlic com vulgueu, però si ho miren amb ulls neutrals (que ja sabem que no n’hi ha abundància) veuran que el dilema que se li ha plantejat a Espanya és el següent: acceptar tenir un bon veí a la porta al mig del camí que du a Europa o en cas contrari continuar vivint amb un cos estrany dintre del propi organisme, que li proporcionarà un mal viure permanent i en progressió ascendent, que el seu rei serà xiulat sempre que hi hagi ocasió, que aprofitant les fogueres de sant Joan cremaran -déu no ho vulgui- el llibre sagrat de la santa constitució, i altres maleses encara no imaginades, donat que aquest cos estrany no s’ha pogut ni absorbir ni dissoldre, que no fa més que engrandir-se i fer-se resistent, i que es pot estendre per tot l’organisme.
Esperem que tot i que sembla impossible, fent les coses tan bé com les sabem fer, jo no tinc cap dubte de quin serà el final.
Ni por ni pressa. Fermesa i constància.
14 d’abril de 2015. Dia de la República.
Més o menys, el 50% dels catalans són independentistes molt convençuts, i un altre 50% allò que en direm unionistes. Ara bé, aquest segon 50% està dividit, suposem a parts iguals, entre aquells que volen un canvi més o menys gran i més o menys pactat amb l’estat espanyol i els que no volen ni parlar-ne.
El dilema que se li presenta a qualsevol dirigent raonable -que algun en deu haver- per intentar desencallar el conflicte és si ha de fer una oferta per iniciar un diàleg amb Catalunya, o no.
Creu, i segurament no s’equivoca, que sigui quina sigui la proposta que faci, el 50% de ciutadans independentistes, la rebutjaran i de l’altre 50%, la meitat -aquells que no volen ni parlar-ne, també. És a dir seria una proposta que estaria destinada a ser tinguda en compte a tot estirar pel 25% dels catalans, en números rodons i aproximats.
Sigui quina sigui la proposta, la reacció “democràtica” a la resta d’Espanya no costa gaire d’imaginar perquè en l’inconscient hi tenen gravat un axioma: allò que afavoreix Catalunya, perjudica Espanya. El dilema seria clar, per parlar només amb el 25% dels catalans cal enfrontar-se amb tots els espanyols. No sembla gaire engrescadora la idea.
Encara que sembli paradoxal, l’estat espanyol només té una sortida possible d’aquesta situació. Convèncer en secret a Europa perquè aquesta prengui les mesures necessàries per “aconsellar” de forma pública i notòria la necessitat de pactar la independència de Catalunya.
Tan mefistofèlic com vulgueu, però si ho miren amb ulls neutrals (que ja sabem que no n’hi ha abundància) veuran que el dilema que se li ha plantejat a Espanya és el següent: acceptar tenir un bon veí a la porta al mig del camí que du a Europa o en cas contrari continuar vivint amb un cos estrany dintre del propi organisme, que li proporcionarà un mal viure permanent i en progressió ascendent, que el seu rei serà xiulat sempre que hi hagi ocasió, que aprofitant les fogueres de sant Joan cremaran -déu no ho vulgui- el llibre sagrat de la santa constitució, i altres maleses encara no imaginades, donat que aquest cos estrany no s’ha pogut ni absorbir ni dissoldre, que no fa més que engrandir-se i fer-se resistent, i que es pot estendre per tot l’organisme.
Esperem que tot i que sembla impossible, fent les coses tan bé com les sabem fer, jo no tinc cap dubte de quin serà el final.
Ni por ni pressa. Fermesa i constància.
14 d’abril de 2015. Dia de la República.
dimecres, 8 d’abril del 2015
Geografia.
Del vell batxillerat del meu temps, l’assignatura que més m’agradava era Geografia i Història. Les dues juntes, i en aquest ordre. Significava que la geografia era abans de la història. De tots els factors que condicionen la Història de qualsevol poble o país el més immutable és el conjunt de components que genera tota geografia. No cal dir a l’inici de totes les civilitzacions en què l’Home depenia absolutament de l’entorn més proper.
També, quan semblava que la humanitat dominava la naturalesa, no feia més que buscar un equilibri, que mai ha resultat del tot a favor seu.
Fa 500 anys Europa va iniciar el seu paper protagonista. Edat Moderna en dèiem. Vam descobrir Amèrica. Vam donar la volta al món. Érem els civilitzadors del planeta. Tots els països i tots els pobles del món eren nostres. I els europeus “ens“ ho crèiem. Quina vergonya, déumeu.
Però la geografia hi era i no en feia cap cas. I el món era i és molt gran.
Cadascun dels regnes d’Europa hi va participar segons pensava la pròpia elit dominant, és a dir la“casta”. Cadascuna d’aquestes, actuava d’acord amb la ideologia pròpia i condicionada per la geografia que li havia tocat.
El primer que van decidir va ser barallar-se entre ells, fins que més de 400 anys després es van gairebé aniquilar mútuament. El seu suposat prestigi va quedar anorreat.
Un cas particular, però molt carismàtic, era i és la península Ibérica. Només cal mirar el mapa. Penja avall a l’esquerra, separada del nucli fort d’Europa, aquella el•lipse allargada que té per eix principal la línia Londres Roma. La península en queda lluny i separada per uns Pirineus que els simpàtics veïns del nord deien, i potser encara pensen, que eren la frontera nord d’Àfrica.
Tota la península Ibérica a finals del segle XVI, estava sota el domini d’un sol home i les decisions que va prendre han condicionat el futur durant tants anys que els seus efectes duren avui.
Fa uns dies parlava de la decisió dels reis d’encapçalar la contrareforma religiosa i ideològica allunyant-se del camí que començava a recórrer Europa cap a la modernitat.
Avui parlarem de la decisió de triar on situava la seu del seu enorme poder polític i militar d’abast universal. Els savis de l’època no parlaven de geopolítica ni encara Robert D. Kaplan havia titulat el seu llibre “La venjança de la geografia”. La geografia ni oblida ni perdona. La tria que es va fer per situar el centre del gran imperi, lluny del mar i sense cap riu amb cara i ulls a prop, al primer moment podia semblar encertada o al menys tolerable, però amb el pas dels anys i dels segles s’ha comprovat que les conseqüències de les opcions ideològica i geogràfica adoptades pel rei Felip II, han sumat els seus efectes negatius sobre el progrés de l’estat espanyol.
Una maquinària de l’estat hipertrofiada fins a nivells grotescos amb gran dificultats per modernitzar-se, concentrada en poques hectàrees d’una Villa y Corte.
Cap als anys cinquanta del segle passat es van adonar d’aquesta hipertrofia paralitzant (de fet, feia segles que ho sabien ”vuelva usted mañana” va escriure Larra).
Podien decidir tres camins:
1.-Curar la hipertrofia, reduint la grandària de l’estat i millorar l’eficàcia.
2.-Distribuir els instruments d’estat per tota la geografia espanyola.
3.-Fer més gran la capital per adequar-la a la magnitud de l’estat.
No van tenir cap dubte, la tercera era la bona. Va començar la boja carrera per fer de Madrid una ciutat gran, enorme, sense calcular costos, absorbint els pobles propers per real decret, construint avingudes i carrers, metros i cinturons M 20, 30, 40, 50, que semblava que els feien de deu en deu.
Ningú va calcular costos ni efectes secundaris sobre la resta del territori. Ara ja tenen una macro ciutat i no han deixat de tenir un estat hipertrofiat. Han concentrat en pocs anys, el 12% dels habitants del país, en l’1 % del territori. Han intentat amagar la hipertrofia, amb una macrocefalia. I no hi ha res pitjor que dissimular un defecte amb un altre de més gros. Al voltant d’aquests 5000 km. quadrats hi ha un territori 50 vegades més gran -250.000 km quadrats- les dues Castelles, Extremadura, el sud d’Aragó i el nord d’Andalusia, amb no gaire més del 17% del espanyols. El més sorprenent és que aquests territoris que són les majors víctimes d’aquest model no posin el crit al cel contra els autors.
Ara, Madrid és una ciutat molt gran, amb molt poder sobre la península i molt poc sobre Europa.
És auto sostenible? Pot ser el motor econòmic d’Espanya? Pot substituir Catalunya, en aquesta funció? Pot prescindir-ne, com pretenien els teòrics del projecte? Està ben situada geogràficament per poder-ho fer? Els seus ciutadans estaran disposats a fer l’esforç necessari per aconseguir-ho? Els territoris perifèrics cauran del burro algun dia?
Moltes preguntes -i encara n’hi ha més- que des de Catalunya en sabem la resposta, però que no serveix de res dir-la a qui ni vol ni pot ni sap escoltar.
7 d’ abril de 2015.
També, quan semblava que la humanitat dominava la naturalesa, no feia més que buscar un equilibri, que mai ha resultat del tot a favor seu.
Fa 500 anys Europa va iniciar el seu paper protagonista. Edat Moderna en dèiem. Vam descobrir Amèrica. Vam donar la volta al món. Érem els civilitzadors del planeta. Tots els països i tots els pobles del món eren nostres. I els europeus “ens“ ho crèiem. Quina vergonya, déumeu.
Però la geografia hi era i no en feia cap cas. I el món era i és molt gran.
Cadascun dels regnes d’Europa hi va participar segons pensava la pròpia elit dominant, és a dir la“casta”. Cadascuna d’aquestes, actuava d’acord amb la ideologia pròpia i condicionada per la geografia que li havia tocat.
El primer que van decidir va ser barallar-se entre ells, fins que més de 400 anys després es van gairebé aniquilar mútuament. El seu suposat prestigi va quedar anorreat.
Un cas particular, però molt carismàtic, era i és la península Ibérica. Només cal mirar el mapa. Penja avall a l’esquerra, separada del nucli fort d’Europa, aquella el•lipse allargada que té per eix principal la línia Londres Roma. La península en queda lluny i separada per uns Pirineus que els simpàtics veïns del nord deien, i potser encara pensen, que eren la frontera nord d’Àfrica.
Tota la península Ibérica a finals del segle XVI, estava sota el domini d’un sol home i les decisions que va prendre han condicionat el futur durant tants anys que els seus efectes duren avui.
Fa uns dies parlava de la decisió dels reis d’encapçalar la contrareforma religiosa i ideològica allunyant-se del camí que començava a recórrer Europa cap a la modernitat.
Avui parlarem de la decisió de triar on situava la seu del seu enorme poder polític i militar d’abast universal. Els savis de l’època no parlaven de geopolítica ni encara Robert D. Kaplan havia titulat el seu llibre “La venjança de la geografia”. La geografia ni oblida ni perdona. La tria que es va fer per situar el centre del gran imperi, lluny del mar i sense cap riu amb cara i ulls a prop, al primer moment podia semblar encertada o al menys tolerable, però amb el pas dels anys i dels segles s’ha comprovat que les conseqüències de les opcions ideològica i geogràfica adoptades pel rei Felip II, han sumat els seus efectes negatius sobre el progrés de l’estat espanyol.
Una maquinària de l’estat hipertrofiada fins a nivells grotescos amb gran dificultats per modernitzar-se, concentrada en poques hectàrees d’una Villa y Corte.
Cap als anys cinquanta del segle passat es van adonar d’aquesta hipertrofia paralitzant (de fet, feia segles que ho sabien ”vuelva usted mañana” va escriure Larra).
Podien decidir tres camins:
1.-Curar la hipertrofia, reduint la grandària de l’estat i millorar l’eficàcia.
2.-Distribuir els instruments d’estat per tota la geografia espanyola.
3.-Fer més gran la capital per adequar-la a la magnitud de l’estat.
No van tenir cap dubte, la tercera era la bona. Va començar la boja carrera per fer de Madrid una ciutat gran, enorme, sense calcular costos, absorbint els pobles propers per real decret, construint avingudes i carrers, metros i cinturons M 20, 30, 40, 50, que semblava que els feien de deu en deu.
Ningú va calcular costos ni efectes secundaris sobre la resta del territori. Ara ja tenen una macro ciutat i no han deixat de tenir un estat hipertrofiat. Han concentrat en pocs anys, el 12% dels habitants del país, en l’1 % del territori. Han intentat amagar la hipertrofia, amb una macrocefalia. I no hi ha res pitjor que dissimular un defecte amb un altre de més gros. Al voltant d’aquests 5000 km. quadrats hi ha un territori 50 vegades més gran -250.000 km quadrats- les dues Castelles, Extremadura, el sud d’Aragó i el nord d’Andalusia, amb no gaire més del 17% del espanyols. El més sorprenent és que aquests territoris que són les majors víctimes d’aquest model no posin el crit al cel contra els autors.
Ara, Madrid és una ciutat molt gran, amb molt poder sobre la península i molt poc sobre Europa.
És auto sostenible? Pot ser el motor econòmic d’Espanya? Pot substituir Catalunya, en aquesta funció? Pot prescindir-ne, com pretenien els teòrics del projecte? Està ben situada geogràficament per poder-ho fer? Els seus ciutadans estaran disposats a fer l’esforç necessari per aconseguir-ho? Els territoris perifèrics cauran del burro algun dia?
Moltes preguntes -i encara n’hi ha més- que des de Catalunya en sabem la resposta, però que no serveix de res dir-la a qui ni vol ni pot ni sap escoltar.
7 d’ abril de 2015.
dijous, 12 de març del 2015
Un lloc al món.
Durant dos o tres mesos no passarà res massa significatiu. Hi haurà paraules abundants. Desqualificacions a dojo. Desapareixerà algú i apareixeran nous pretesos protagonistes. Tot plegat poca cosa.
Aprofitant doncs aquests temps de calma relativa, convé que intentem entendre quin significat té allò que pretenem els catalans que sigui Catalunya en un context més ample que el peninsular.
Per valorar amb visió universal qualsevol canvi, per petit i local que sigui, d’unes estructures polítiques i econòmiques concretes, es fa necessari conèixer, ni que sigui superficialment, quin és el paisatge del conjunt del qual forma part el territori en qüestió, i si els canvis pretesos tendeixen a millorar, no solament les pròpies condicions de vida, sinó que també contribueixen, per petit que sigui l’impacte, a millorar el panorama general.
No cal ser molt viatjat ni tampoc massa llegit per entendre dos dels defectes -per dir-ho dolçament- més evidents del panorama universal.
El primer és la inequitativa distribució de la riquesa universal. Fins a la iniquitat. Fa autèntica vergonya formar part d’una espècie animal, que ha estat capaç de crear una magnitud de riqueses de tota mena, abundants i sobreabundants, necessàries i innecessàries, i que a l’hora de fer-les arribar als seus congèneres ha fracassat d’aquesta manera tan brutal. Potser ni tant sols ho ha intenta mai. El pitjor de tot plegat és creure que no hi ha res a fer i que ningú n’és responsable.
El segon defecte més evident és la irracional distribució del poder polític. Atribuir la mateixa qualitat de nació, independència, estat i sobirania a entitats humanes com Xina i Malta, o Rússia i Timor oriental o Índia i El Vaticà, que van de 1.400 milions de persones a uns centenars o 18 milions de Km quadrats a unes hectàrees, només vol dir una cosa: aquelles quatre paraules no signifiquen res. No tenen cap contingut real. Són pures ficcions o, diguem-ne, convencions per quedar correctes.
Cal iniciar una camí per racionalitzar la distribució del poder polític per que sigui útil als habitants dels diversos territoris del planeta.
També és evident que aquests dos problemes, la falta d’equitat econòmica i política, són d’àmbit universal, i que ningú individualment per poderós i influent que sigui hi pot fer res significatiu. Ni cap nació per rica i armada que estigui, tampoc. Són problemes de caire universal que exigeixen plantejaments universals.
El que sí podem fer cada persona o cada país és que cap acció o cap decisió nostra tendeixi a empitjorar el panorama descrit. De les accions individuals en som responsables cadascú de nosaltres, i encara que no sempre en som plenament conscients, hi ha a la boca de l’estómac no sé què que ens diu “això no ha anat gaire bé”, o sí.
Quant al col•lectiu de ciutadans que vol ser considerat com igual als altres 205 països que actualment són independents i sobirans convé que sàpiga que no és gens difícil millorar el nivell mig en tots els aspectes d’aquest col•lectiu si poden formar-ne part.
Per definir un Estat s’acostuma a donar 5 dades quantitatives força concretes: superfície, quantitat d’habitants, PIB total, renda per càpita i IDH (índex de desenvolupament humà).
Doncs bé. Catalunya està per sobre de 50 dels països acceptats a l’ONU, en TOTS aquests paràmetres. En dos o tres paràmetres està per sobre de més de cent altres països, i només està per sota en tots els paràmetres d’un país d’Àsia (Japó) en dos d’Amèrica (EEUU i Canadà) en cap d’Africà, i en no més de mitja dotzena d’Europa. Tot això si no és exacte, s’hi acosta molt.
La nostra presència al club milloraria el conjunt.
11 de març de 2015
Aprofitant doncs aquests temps de calma relativa, convé que intentem entendre quin significat té allò que pretenem els catalans que sigui Catalunya en un context més ample que el peninsular.
Per valorar amb visió universal qualsevol canvi, per petit i local que sigui, d’unes estructures polítiques i econòmiques concretes, es fa necessari conèixer, ni que sigui superficialment, quin és el paisatge del conjunt del qual forma part el territori en qüestió, i si els canvis pretesos tendeixen a millorar, no solament les pròpies condicions de vida, sinó que també contribueixen, per petit que sigui l’impacte, a millorar el panorama general.
No cal ser molt viatjat ni tampoc massa llegit per entendre dos dels defectes -per dir-ho dolçament- més evidents del panorama universal.
El primer és la inequitativa distribució de la riquesa universal. Fins a la iniquitat. Fa autèntica vergonya formar part d’una espècie animal, que ha estat capaç de crear una magnitud de riqueses de tota mena, abundants i sobreabundants, necessàries i innecessàries, i que a l’hora de fer-les arribar als seus congèneres ha fracassat d’aquesta manera tan brutal. Potser ni tant sols ho ha intenta mai. El pitjor de tot plegat és creure que no hi ha res a fer i que ningú n’és responsable.
El segon defecte més evident és la irracional distribució del poder polític. Atribuir la mateixa qualitat de nació, independència, estat i sobirania a entitats humanes com Xina i Malta, o Rússia i Timor oriental o Índia i El Vaticà, que van de 1.400 milions de persones a uns centenars o 18 milions de Km quadrats a unes hectàrees, només vol dir una cosa: aquelles quatre paraules no signifiquen res. No tenen cap contingut real. Són pures ficcions o, diguem-ne, convencions per quedar correctes.
Cal iniciar una camí per racionalitzar la distribució del poder polític per que sigui útil als habitants dels diversos territoris del planeta.
També és evident que aquests dos problemes, la falta d’equitat econòmica i política, són d’àmbit universal, i que ningú individualment per poderós i influent que sigui hi pot fer res significatiu. Ni cap nació per rica i armada que estigui, tampoc. Són problemes de caire universal que exigeixen plantejaments universals.
El que sí podem fer cada persona o cada país és que cap acció o cap decisió nostra tendeixi a empitjorar el panorama descrit. De les accions individuals en som responsables cadascú de nosaltres, i encara que no sempre en som plenament conscients, hi ha a la boca de l’estómac no sé què que ens diu “això no ha anat gaire bé”, o sí.
Quant al col•lectiu de ciutadans que vol ser considerat com igual als altres 205 països que actualment són independents i sobirans convé que sàpiga que no és gens difícil millorar el nivell mig en tots els aspectes d’aquest col•lectiu si poden formar-ne part.
Per definir un Estat s’acostuma a donar 5 dades quantitatives força concretes: superfície, quantitat d’habitants, PIB total, renda per càpita i IDH (índex de desenvolupament humà).
Doncs bé. Catalunya està per sobre de 50 dels països acceptats a l’ONU, en TOTS aquests paràmetres. En dos o tres paràmetres està per sobre de més de cent altres països, i només està per sota en tots els paràmetres d’un país d’Àsia (Japó) en dos d’Amèrica (EEUU i Canadà) en cap d’Africà, i en no més de mitja dotzena d’Europa. Tot això si no és exacte, s’hi acosta molt.
La nostra presència al club milloraria el conjunt.
11 de març de 2015
dimarts, 10 de març del 2015
La llei s’ha de complir.
És la frase preferida de tota massa opinadora de qualsevol pelatge. I que consti que jo no ho nego. Però…
El protagonista principal del naixement de la gran nació espanyola, ens ensenyaven al meu batxillerat de 7 anys de durada, era Felip II. Hi ha dues de les decisions que va prendre, fa bastant més de 400 anys, que han marcat tant el caràcter i el tarannà espanyol que s’han mantingut plenament identificables fins avui. Amb variacions a la baixa una d’elles i a l’alça, l’altra. Una ideològica i l’altra geogràfica.
L’opció ideològica va ser liderar l’anomenada contrareforma, és a dir la lluita aferrissada contra qualsevol pas endavant cap a l’alliberament del pensament. Avui dia tothom parla a Espanya de les beques “erasmus”com si des de sempre l’estat espanyol hagi honorat el senyor de Rotterdam a qui es deu aquest nom, oblidant que els seus seguidors van ser perseguits i condemnats per la “santa” inquisició espanyola durant molts anys.
El pensament dominant a tota la classe dirigent tant en el camp de la política com del pensament ha estat des de llavors impregnat d’un perfum de dogmatisme, no solament en el camp diguem-ne conservador, sinó també entre els seguidors de doctrines liberals a partir de la influència de la revolució francesa.
Entre uns i altres, tirant-se dogmes pel cap van dificultar la possibilitat d’un veritable avenç, cap a la ciència, la filosofia o la política com feia segles que Europa es movia.
Quan parles de la falta de pensadors o científics als segles 19 o 20, tot seguit et sortiran amb Ortega i Gasset, i Ramon i Cajal, que sembla que siguin quatre senyors, però que només en són dos.
Per cert aquest últim es va lamentar; “al carro de la cultura española, le falta la rueda de la ciencia”, on clarament denunciava sense voler dues coses alhora: per una banda l’evident absència de ciència i per l’altra que la cultura espanyola era un carro.
Encara que avui dia hagi millorat tant la ciència com el pensament filosòfic en el conjunt de la societat espanyola, no s’ha abandonat una manera inconscient de defensar les idees dogmàticament i donat que els dogmes que defensava fins fa poc han caigut en desús, s’han substituït per altres que semblen més moderns.
La unitat d’Espanya i la Constitució, per exemple, són defensades com dogmes i en pura lògica qui en discrepi és un heretge. I amb els heretges no es discuteix res. Es condemnen i es … No, això no ho poden fer.
Un altre dia parlarem de geografia.
9 de març de 2015.
El protagonista principal del naixement de la gran nació espanyola, ens ensenyaven al meu batxillerat de 7 anys de durada, era Felip II. Hi ha dues de les decisions que va prendre, fa bastant més de 400 anys, que han marcat tant el caràcter i el tarannà espanyol que s’han mantingut plenament identificables fins avui. Amb variacions a la baixa una d’elles i a l’alça, l’altra. Una ideològica i l’altra geogràfica.
L’opció ideològica va ser liderar l’anomenada contrareforma, és a dir la lluita aferrissada contra qualsevol pas endavant cap a l’alliberament del pensament. Avui dia tothom parla a Espanya de les beques “erasmus”com si des de sempre l’estat espanyol hagi honorat el senyor de Rotterdam a qui es deu aquest nom, oblidant que els seus seguidors van ser perseguits i condemnats per la “santa” inquisició espanyola durant molts anys.
El pensament dominant a tota la classe dirigent tant en el camp de la política com del pensament ha estat des de llavors impregnat d’un perfum de dogmatisme, no solament en el camp diguem-ne conservador, sinó també entre els seguidors de doctrines liberals a partir de la influència de la revolució francesa.
Entre uns i altres, tirant-se dogmes pel cap van dificultar la possibilitat d’un veritable avenç, cap a la ciència, la filosofia o la política com feia segles que Europa es movia.
Quan parles de la falta de pensadors o científics als segles 19 o 20, tot seguit et sortiran amb Ortega i Gasset, i Ramon i Cajal, que sembla que siguin quatre senyors, però que només en són dos.
Per cert aquest últim es va lamentar; “al carro de la cultura española, le falta la rueda de la ciencia”, on clarament denunciava sense voler dues coses alhora: per una banda l’evident absència de ciència i per l’altra que la cultura espanyola era un carro.
Encara que avui dia hagi millorat tant la ciència com el pensament filosòfic en el conjunt de la societat espanyola, no s’ha abandonat una manera inconscient de defensar les idees dogmàticament i donat que els dogmes que defensava fins fa poc han caigut en desús, s’han substituït per altres que semblen més moderns.
La unitat d’Espanya i la Constitució, per exemple, són defensades com dogmes i en pura lògica qui en discrepi és un heretge. I amb els heretges no es discuteix res. Es condemnen i es … No, això no ho poden fer.
Un altre dia parlarem de geografia.
9 de març de 2015.
divendres, 27 de febrer del 2015
Instruments de poder.
Tot estat que es preui una mica té tres instruments per imposar ordre entre els ciutadans sempre díscols i a vegades amb moltes ganes de fer gresca. És a dir, els catalans.
Aquestes tres eines són: les lleis, els diners i les armes. I té especialistes per usar-les a cor que vols cor que desitges, amb moltes ganes de fer feina.
Els tribunals grossos no paren. Invaliden tot el que els rota, expulsen jutges, dicten sentències i querelles. Tot molt espectacular i que omple pàgines de diaris i tertúlies, però que a la majoria de nosaltres no ens fa ni fred ni calor i al cap d’una setmana ho hem oblidat perquè tots sabem que les sentències de jutge perjudiquen i molt a una persona però que a un poble no li fan pessigolles.
El segon instrument que deia són els diners. Aquí sempre es parla de la màquina de l’estat per excel•lència. Hisenda. Passejant pel parc de sota casa observo amb no gaire simpatia com funcionen els gossos il•legalment sense lligar. Van d’un costat a l’altre olorant tots els arbres, bancs i fanals que troben. De tant en tant en un, s’hi pixen, i més de tard en tard en un altre pataplum... això. Es veu que hi ha gossos ensinistrats que els donen a olorar un mocador o uns calçotets de la persona perduda i no paren fins que la troben. Males llengües diuen que els inspectors d’hisenda fan si fa no fa el mateix, fiquen el nas sense ordre ni concert per tot arreu però que si se’ls dóna a olorar la cartera d’un catalanista segur que s’hi pixaran.
Aquesta eina fa més por, però només a aquells que tenen una cartera farcida perquè sempre diem que el diner no fa olor però que si n’hi ha molt fa olor de suat. Vull dir que pel gruix dels onzesetembrers que som nosaltres, no hi ha perill per aquest costat.
I el tercer instrument, què? Per què el senyor Marià, no fa complir la seva adorada constitució i usa l’únic instrument que de veritat fa por a tots el pobles i populatxos? Que jo sàpiga, l’article 8 de la constitució no ha estat derogat. Sigui valent senyor Rajoy. Apliqui l’article 8 i veurà com tots nosaltres ens amaguem al cau i s’acaben les quimeres que deia l’ex rei, i les derives separatistes que diu vostè.
(Per estalviar-vos viquipèdia diré: article 8. Les forces armades constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l‘Armada i l’Exèrcit de l’Aire tenen com a missió… defensar la integritat territorial d’Espanya.)
Senyor Rajoy, vostè diu que Espanya és sobirana, i que vostè és l’administrador d’aquesta sobirania, que la constitució s’ha de complir i fer complir, doncs, au som-hi. Mani a la Brunete que escalfi motors.
I què passarà si no ens amaguem al cau?
26 de febrer de 2015.
Aquestes tres eines són: les lleis, els diners i les armes. I té especialistes per usar-les a cor que vols cor que desitges, amb moltes ganes de fer feina.
Els tribunals grossos no paren. Invaliden tot el que els rota, expulsen jutges, dicten sentències i querelles. Tot molt espectacular i que omple pàgines de diaris i tertúlies, però que a la majoria de nosaltres no ens fa ni fred ni calor i al cap d’una setmana ho hem oblidat perquè tots sabem que les sentències de jutge perjudiquen i molt a una persona però que a un poble no li fan pessigolles.
El segon instrument que deia són els diners. Aquí sempre es parla de la màquina de l’estat per excel•lència. Hisenda. Passejant pel parc de sota casa observo amb no gaire simpatia com funcionen els gossos il•legalment sense lligar. Van d’un costat a l’altre olorant tots els arbres, bancs i fanals que troben. De tant en tant en un, s’hi pixen, i més de tard en tard en un altre pataplum... això. Es veu que hi ha gossos ensinistrats que els donen a olorar un mocador o uns calçotets de la persona perduda i no paren fins que la troben. Males llengües diuen que els inspectors d’hisenda fan si fa no fa el mateix, fiquen el nas sense ordre ni concert per tot arreu però que si se’ls dóna a olorar la cartera d’un catalanista segur que s’hi pixaran.
Aquesta eina fa més por, però només a aquells que tenen una cartera farcida perquè sempre diem que el diner no fa olor però que si n’hi ha molt fa olor de suat. Vull dir que pel gruix dels onzesetembrers que som nosaltres, no hi ha perill per aquest costat.
I el tercer instrument, què? Per què el senyor Marià, no fa complir la seva adorada constitució i usa l’únic instrument que de veritat fa por a tots el pobles i populatxos? Que jo sàpiga, l’article 8 de la constitució no ha estat derogat. Sigui valent senyor Rajoy. Apliqui l’article 8 i veurà com tots nosaltres ens amaguem al cau i s’acaben les quimeres que deia l’ex rei, i les derives separatistes que diu vostè.
(Per estalviar-vos viquipèdia diré: article 8. Les forces armades constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l‘Armada i l’Exèrcit de l’Aire tenen com a missió… defensar la integritat territorial d’Espanya.)
Senyor Rajoy, vostè diu que Espanya és sobirana, i que vostè és l’administrador d’aquesta sobirania, que la constitució s’ha de complir i fer complir, doncs, au som-hi. Mani a la Brunete que escalfi motors.
I què passarà si no ens amaguem al cau?
26 de febrer de 2015.
dimarts, 3 de febrer del 2015
Escàndols i escandaleres.
Em temo molt que tenim massa afició a les escandaleres, per poder escandalitzar-nos de debò. Ara caldria que expliqués amb exemples què és una cosa i què l’altra. Però no ho faré. Ho deixo al bon criteri de cadascú.
En intentar explicar què és corrupció i què no ho és tant, es corre el risc que es confongui explicar amb justificar.
Entre el necessari ús del poder i l’abús del mateix no hi ha com diuen els fabricants d’escandaleres una fina línia roja. Hi ha una franja. Per damunt d’aquesta franja està clar que l’ús és correcte, per sota és abús clarament.
Però què passa amb totes les decisions, pactes, ordres, actuacions dels titulars del poder, que queden dintre de la franja? Resulta que la majoria de decisions, pactes, ordres i actuacions, cauen dins de la franja, per millorar l’eficàcia, per responsabilitat, per guanyar temps etc. si més no a criteri del protagonista. I moltes vegades amb raó.
El mal de les escandaleres és que serveixen per tapar els escàndols, i el mal dels escàndols és que dificulten enormement el coneixement dels problemes de fons.
A casa nostra ja tenim la suficient ració d’escàndols i d’escandaleres per poder-nos considerar un país normal. Ara convé que tot aquest soroll per retronant que sembli, no ens faci creure que tota la resta són trons.
També som un país normal, en el fet que els defensors de la independència es barallin entre ells. Mai arribaran tan lluny com Michael Colins i Eamon de Valera, lluitadors per la independència d’Irlanda. Ni com El Dustur i el Neo Dustur, dos partits que lluitaven per la independència de Tunísia, i que només un va arribar al final. O com Menahen Begin i Ben Gurion o la Haganah i l’Irgun lluitaven colze a colze per la creació de l’Estat d’Israel... No arribaran mai més enllà de fer-se alguna traveta cosa que si no es fessin voldria dir que no som un país normal.
Tant és així, que crec que el fet, que CIU, ERC i la CUP, es barallin és positiu pel resultat final, perquè deixa clar que volent el mateix no ho volen de la mateixa manera, perquè hi ha moltes maneres de voler-ho. Quantes més formes diverses es manifestin, més maneres de pensar i de sentir hi cabran. I més persones veuran que no hi ha “tongo”.
La majoria de pobles que han arribat a la independència ho han aconseguit barallant-se entre ells. Possiblement una de les causes per la que els escocesos no ho van aconseguir fos que ho defensava un sol partit i un sol líder, per més majoria que tingués. Els líders únics fan molt bonic a la Història, però sempre fan una mica de nosa al moment real.
Que els escàndols i les escandeleres no ens distreguin més enllà d’una estona davant del televisor.
1 de febrer de 2015
En intentar explicar què és corrupció i què no ho és tant, es corre el risc que es confongui explicar amb justificar.
Entre el necessari ús del poder i l’abús del mateix no hi ha com diuen els fabricants d’escandaleres una fina línia roja. Hi ha una franja. Per damunt d’aquesta franja està clar que l’ús és correcte, per sota és abús clarament.
Però què passa amb totes les decisions, pactes, ordres, actuacions dels titulars del poder, que queden dintre de la franja? Resulta que la majoria de decisions, pactes, ordres i actuacions, cauen dins de la franja, per millorar l’eficàcia, per responsabilitat, per guanyar temps etc. si més no a criteri del protagonista. I moltes vegades amb raó.
El mal de les escandaleres és que serveixen per tapar els escàndols, i el mal dels escàndols és que dificulten enormement el coneixement dels problemes de fons.
A casa nostra ja tenim la suficient ració d’escàndols i d’escandaleres per poder-nos considerar un país normal. Ara convé que tot aquest soroll per retronant que sembli, no ens faci creure que tota la resta són trons.
També som un país normal, en el fet que els defensors de la independència es barallin entre ells. Mai arribaran tan lluny com Michael Colins i Eamon de Valera, lluitadors per la independència d’Irlanda. Ni com El Dustur i el Neo Dustur, dos partits que lluitaven per la independència de Tunísia, i que només un va arribar al final. O com Menahen Begin i Ben Gurion o la Haganah i l’Irgun lluitaven colze a colze per la creació de l’Estat d’Israel... No arribaran mai més enllà de fer-se alguna traveta cosa que si no es fessin voldria dir que no som un país normal.
Tant és així, que crec que el fet, que CIU, ERC i la CUP, es barallin és positiu pel resultat final, perquè deixa clar que volent el mateix no ho volen de la mateixa manera, perquè hi ha moltes maneres de voler-ho. Quantes més formes diverses es manifestin, més maneres de pensar i de sentir hi cabran. I més persones veuran que no hi ha “tongo”.
La majoria de pobles que han arribat a la independència ho han aconseguit barallant-se entre ells. Possiblement una de les causes per la que els escocesos no ho van aconseguir fos que ho defensava un sol partit i un sol líder, per més majoria que tingués. Els líders únics fan molt bonic a la Història, però sempre fan una mica de nosa al moment real.
Que els escàndols i les escandeleres no ens distreguin més enllà d’una estona davant del televisor.
1 de febrer de 2015
dilluns, 26 de gener del 2015
Revoltes capitalistes.
Ahir a Atenes i passat demà a Madrid. Fa tres anys a El Caire i fa 25 anys a Pekin. És a dir, revoltes a la capital del país i que vistes des de lluny sembla que passen a tot el país.
Aquestes “revolucions” tenen més o menys èxit en funció de la relació de poder que té la capital respecte al total del país. Si per poder, només comptabilitzem el poder polític, gairebé totes haurien d’aconseguir un èxit ràpid, però resulta que també hi compta la demografia, la geografia, la cultura, el comerç i la indústria. La plaça Tian an Men és més de vint vegades més gran que la Puerta del Sol, però la Xina és trenta vegades més gran que Espanya. I del juny del 89, allà no se’n recorda ningú.
És molt més probable que triomfi Syriza (o com s’escrigui) a Grècia que Podemos a Espanya.
Les dues són revoltes capitalistes, però el pes del conjunt Atenes-El Pireu, respecte al conjunt de Grècia és de l’ordre de tres vegades superior del que representa Madrid respecte a la totalitat de l’estat espanyol.
Fa poc, un orador de Podemos deia que totes les coses importants que han passat a Espanya els últims 200 anys han començat a la Puerta del Sol.
Suposo que es referia a la primera línia de tren de la península que era de “Puerta del Sol – Mataró” O a la primera màquina de vapor que es va muntar a una fàbrica a prop d’Atocha, O a la primera emissora de radio que va ser EAJ 1 radio Puerta del Sol. O a tot el comerç marítim que cap al món sencer, sortia de l’Estanque del Retiro, tot baixant pel Manzanares.
Ara, si es referia a generals muntats a cavall, entrant al Congrés, O a assassinats de primers ministres a la calle del Turco o pels voltants, o concentracions de gran fervor patriòtic a la Plaza de Oriente durant quaranta gloriosos anys… llavors té molta raó. Tot allò important que ha passat a Espanya, ha passat a Madrid, per la senzilla raó que tot allò que no ha passat a Madrid o no era important o senzillament no ha passat a Espanya.
Per acabar vull demanar perdó als ciutadans de la capital de l’estat espanyol a qui considero les primeres víctimes del model ideològic dominant.
26 de gener de 20015.
Aquestes “revolucions” tenen més o menys èxit en funció de la relació de poder que té la capital respecte al total del país. Si per poder, només comptabilitzem el poder polític, gairebé totes haurien d’aconseguir un èxit ràpid, però resulta que també hi compta la demografia, la geografia, la cultura, el comerç i la indústria. La plaça Tian an Men és més de vint vegades més gran que la Puerta del Sol, però la Xina és trenta vegades més gran que Espanya. I del juny del 89, allà no se’n recorda ningú.
És molt més probable que triomfi Syriza (o com s’escrigui) a Grècia que Podemos a Espanya.
Les dues són revoltes capitalistes, però el pes del conjunt Atenes-El Pireu, respecte al conjunt de Grècia és de l’ordre de tres vegades superior del que representa Madrid respecte a la totalitat de l’estat espanyol.
Fa poc, un orador de Podemos deia que totes les coses importants que han passat a Espanya els últims 200 anys han començat a la Puerta del Sol.
Suposo que es referia a la primera línia de tren de la península que era de “Puerta del Sol – Mataró” O a la primera màquina de vapor que es va muntar a una fàbrica a prop d’Atocha, O a la primera emissora de radio que va ser EAJ 1 radio Puerta del Sol. O a tot el comerç marítim que cap al món sencer, sortia de l’Estanque del Retiro, tot baixant pel Manzanares.
Ara, si es referia a generals muntats a cavall, entrant al Congrés, O a assassinats de primers ministres a la calle del Turco o pels voltants, o concentracions de gran fervor patriòtic a la Plaza de Oriente durant quaranta gloriosos anys… llavors té molta raó. Tot allò important que ha passat a Espanya, ha passat a Madrid, per la senzilla raó que tot allò que no ha passat a Madrid o no era important o senzillament no ha passat a Espanya.
Per acabar vull demanar perdó als ciutadans de la capital de l’estat espanyol a qui considero les primeres víctimes del model ideològic dominant.
26 de gener de 20015.
divendres, 9 de gener del 2015
No hi ha alternativa.
L’abril de l’any 1939 -jo tenia sis anys- un periodista falangista deixava escrit: “los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir inexorablemente su deber de españoles”. Havien guanyat la guerra. Començava la dictadura.
74 anys més tard -jo ja passava dels 80- un ministre d’educació de Madrid clamava: “vamos a españolizar a los niños catalanes”. Tenien, per segona vegada al segle XXI, majoria absoluta.
El missatge no ha canviat. Els instruments que tenien a les mans per fer-lo complir, sí. I les eines que tenim a les mans els catalans per impedir-ho, també.
Qui és el ministre en qüestió tots ho recordem. Qui era el periodista que va parir aquells escrits convé recordar-ho per entendre la persistència de les idees. Es deia Manuel Aznar. I al seu fill el va batejar amb el nom de… exacte ho heu endevinat.
Les herències biològiques i ideològiques acostumen a anar molt paral•leles. Això passa aquí i allà. Durant tres quartes parts de la meva no curta vida -és a dir la totalitat de la meva vida conscient- he vist sempre el mateix panorama mental enquadrat en paisatges força canviants, tan econòmicament com políticament, però la ideologia dominant al conjunt de l’estat espanyol referent a què és i què vol Catalunya és un invariable.
I allò que volen els catalans, també. Volen més llibertat com a poble. Igual que ho volien fa setanta anys i potser fa tres-cents anys.
La meva curta capacitat d’imaginació no em permet veure cap altra solució que -digueu-ne com vulgueu- la independència o l’acceptació de les propostes dels senyors Aznar, pare i fill. Deixant de banda que l’esperit sant tingui una altra solució.
9 de gener de 2015. (Renoi, 2015).
74 anys més tard -jo ja passava dels 80- un ministre d’educació de Madrid clamava: “vamos a españolizar a los niños catalanes”. Tenien, per segona vegada al segle XXI, majoria absoluta.
El missatge no ha canviat. Els instruments que tenien a les mans per fer-lo complir, sí. I les eines que tenim a les mans els catalans per impedir-ho, també.
Qui és el ministre en qüestió tots ho recordem. Qui era el periodista que va parir aquells escrits convé recordar-ho per entendre la persistència de les idees. Es deia Manuel Aznar. I al seu fill el va batejar amb el nom de… exacte ho heu endevinat.
Les herències biològiques i ideològiques acostumen a anar molt paral•leles. Això passa aquí i allà. Durant tres quartes parts de la meva no curta vida -és a dir la totalitat de la meva vida conscient- he vist sempre el mateix panorama mental enquadrat en paisatges força canviants, tan econòmicament com políticament, però la ideologia dominant al conjunt de l’estat espanyol referent a què és i què vol Catalunya és un invariable.
I allò que volen els catalans, també. Volen més llibertat com a poble. Igual que ho volien fa setanta anys i potser fa tres-cents anys.
La meva curta capacitat d’imaginació no em permet veure cap altra solució que -digueu-ne com vulgueu- la independència o l’acceptació de les propostes dels senyors Aznar, pare i fill. Deixant de banda que l’esperit sant tingui una altra solució.
9 de gener de 2015. (Renoi, 2015).
dimarts, 6 de gener del 2015
El borinot.
Ni por ni pressa. Ni impaciència ni resignació. Fermesa i constància.
Nosaltres som el combustible nuclear que proporciona l’energia necessària perquè la màquina funcioni. Com la del Sol, energia de fusió nuclear, no de fissió com les bombes que han sabut fabricar els exèrcits dels estats per destruir-se mútuament.
La màquina s’està dissenyant, el projecte ja comença a tenir cara i ulls. Hi ha molts i bons professionals treballant-hi. Quan el presentem al món; ¿Es panya? ¿Europa? cal que estigui el màxim elaborat possible, no solament com una utopia, sinó acompanyat dels instruments i camins per arribar-hi. Instruments i camins mai utilitzats fins ara.
Hem d’estar convençuts - jo n’estic- que podem fer-ho, que volem fer-ho, que sabem fer-ho, i que ho farem.
Europa en aquests moments és una associació de propietaris de grans finques, que tenen por que una d’elles es parcel•li, i que l’operació tingui un èxit espectacular. No cal esperar res d’Europa a priori, però tampoc cal témer res d’ella a posteriori. Sobretot si el programa que presentem no només té cara i ulls, com tindrà, sinó que garanteix que cobraran els deutes nostres i la part dels deutes espanyols que acceptem pagar nosaltres. I a l’hora de negociar caldrà ser generosos.
Tampoc s’ha de tenir por de l’aterratge d’un Dron la setmana passada a la Vall d’Hebron, i de la rebuda que li van fer tres mil entusiastes seguidors.
No oblidem una cosa: Dron en anglès significa “borinot” tant en sentit semàntic com metafòric.
Repeteixo: ni por ni pressa. Cal que els polítics que han tingut la sort d’estar en primera fila en aquest moment tan singular recordin que tothom és necessari, però que ningú és imprescindible. Que a la majoria del poble li és indiferent el camí que decideixin ni els importa gaire qui va davant de tot. Que deixin de fer el borinot i de comportar-se com fan els polítics espanyols.
És a dir BON ANY 2015. 5 de gener.
Nosaltres som el combustible nuclear que proporciona l’energia necessària perquè la màquina funcioni. Com la del Sol, energia de fusió nuclear, no de fissió com les bombes que han sabut fabricar els exèrcits dels estats per destruir-se mútuament.
La màquina s’està dissenyant, el projecte ja comença a tenir cara i ulls. Hi ha molts i bons professionals treballant-hi. Quan el presentem al món; ¿Es panya? ¿Europa? cal que estigui el màxim elaborat possible, no solament com una utopia, sinó acompanyat dels instruments i camins per arribar-hi. Instruments i camins mai utilitzats fins ara.
Hem d’estar convençuts - jo n’estic- que podem fer-ho, que volem fer-ho, que sabem fer-ho, i que ho farem.
Europa en aquests moments és una associació de propietaris de grans finques, que tenen por que una d’elles es parcel•li, i que l’operació tingui un èxit espectacular. No cal esperar res d’Europa a priori, però tampoc cal témer res d’ella a posteriori. Sobretot si el programa que presentem no només té cara i ulls, com tindrà, sinó que garanteix que cobraran els deutes nostres i la part dels deutes espanyols que acceptem pagar nosaltres. I a l’hora de negociar caldrà ser generosos.
Tampoc s’ha de tenir por de l’aterratge d’un Dron la setmana passada a la Vall d’Hebron, i de la rebuda que li van fer tres mil entusiastes seguidors.
No oblidem una cosa: Dron en anglès significa “borinot” tant en sentit semàntic com metafòric.
Repeteixo: ni por ni pressa. Cal que els polítics que han tingut la sort d’estar en primera fila en aquest moment tan singular recordin que tothom és necessari, però que ningú és imprescindible. Que a la majoria del poble li és indiferent el camí que decideixin ni els importa gaire qui va davant de tot. Que deixin de fer el borinot i de comportar-se com fan els polítics espanyols.
És a dir BON ANY 2015. 5 de gener.
dissabte, 6 de desembre del 2014
La por i la pressa.
Ningú té cap dubte que s’ha de travessar el riu. Ningú dubte que el riu serà travessat. Fins i tot ho creuen aquells que amb els braços enlaire, invoquen el follet del federalisme que no els fa cas perquè no l’aclamen amb els seu veritable i honrós nom “República federal” i això el té emprenyat.
Els que el volen travessar sense que els peus perdin contacte amb el fons busquen amb delit el lloc més adient, en què el riu no té massa fondària.
Esperen que les aigües baixin més manses. No tenen gens de pressa i tenen una mica massa de por. Temen que a l’altre costat els rebin a pedrades i no hi estan acostumats. Noten que els empenyen, però la por no es venç fàcilment. Diu que una vegada una multitud mirava des d’un pont les aigües d’un riu que baixava fort, quan de sobte veuen que arrossegaven una dona. Tothom cridava però ningú es tirava a l’aigua per ajudar-la. De sobte un home es tira a les aigües furioses i aconsegueix sortir ell i la dona sans i estalvis . L’aclamen, és un heroi etc. etc. ”Gràcies -diu ell- ha estat emocionant… i ara digueu-me qui ha esta el fill de puta que m’ha donat l’empenta”.
Els altres -model búfal- tenen molta pressa. I volen ser molts. Quants més siguem a empènyer, més serem els que arribem a l’altre costat. Si hi arribem molts ningú ens apedregarà. Segurament tenen una mica massa de pressa.
Ni la por ni la pressa són bones conselleres, però ningú ha travessat mai cap riu sense una mica de por i una mica de pressa.
Ara passem a alta mar. Metafòricament s’entén.
Vull dir: de moment nosaltres marxem.
Un cop Espanya ha aconseguit expulsar de dins del seu organisme aquest cos estrany que l’ha fet malviure durant segles es pot replantejar amb l’esperit més tranquil el seu futur.
Tothom sembla tenir clar que el primer que cal fer és recuperar la confiança del poble en els seus dirigents, i que la millor manera és que els dirigents confiïn en el seu poble, cosa que de moment no han fet mai.
Que els preguntin sense por què volen. Alliberats de l’al•lèrgia a LA CONSULTA, podran preguntar als canaris si volen petroli o turisme, podran preguntar als habitants del Condado de Treviño, si volen ser burgalesos o alabesos, fins i tot podran preguntar a bascos o gallecs, què cony volen.
I també podran preguntar a tots junts si prefereixen un cap d’estat elegit o heretat.
Un cop preguntat tot el que calgui i decidit com s’ho munten, serà l’hora de plantejar amb tanta democràcia com siguem capaços quines relacions s’estableixen entre Catalunya i Espanya, i acceptar allò que en resulti.
Bonic, oi?
Els que el volen travessar sense que els peus perdin contacte amb el fons busquen amb delit el lloc més adient, en què el riu no té massa fondària.
Esperen que les aigües baixin més manses. No tenen gens de pressa i tenen una mica massa de por. Temen que a l’altre costat els rebin a pedrades i no hi estan acostumats. Noten que els empenyen, però la por no es venç fàcilment. Diu que una vegada una multitud mirava des d’un pont les aigües d’un riu que baixava fort, quan de sobte veuen que arrossegaven una dona. Tothom cridava però ningú es tirava a l’aigua per ajudar-la. De sobte un home es tira a les aigües furioses i aconsegueix sortir ell i la dona sans i estalvis . L’aclamen, és un heroi etc. etc. ”Gràcies -diu ell- ha estat emocionant… i ara digueu-me qui ha esta el fill de puta que m’ha donat l’empenta”.
Els altres -model búfal- tenen molta pressa. I volen ser molts. Quants més siguem a empènyer, més serem els que arribem a l’altre costat. Si hi arribem molts ningú ens apedregarà. Segurament tenen una mica massa de pressa.
Ni la por ni la pressa són bones conselleres, però ningú ha travessat mai cap riu sense una mica de por i una mica de pressa.
Ara passem a alta mar. Metafòricament s’entén.
Vull dir: de moment nosaltres marxem.
Un cop Espanya ha aconseguit expulsar de dins del seu organisme aquest cos estrany que l’ha fet malviure durant segles es pot replantejar amb l’esperit més tranquil el seu futur.
Tothom sembla tenir clar que el primer que cal fer és recuperar la confiança del poble en els seus dirigents, i que la millor manera és que els dirigents confiïn en el seu poble, cosa que de moment no han fet mai.
Que els preguntin sense por què volen. Alliberats de l’al•lèrgia a LA CONSULTA, podran preguntar als canaris si volen petroli o turisme, podran preguntar als habitants del Condado de Treviño, si volen ser burgalesos o alabesos, fins i tot podran preguntar a bascos o gallecs, què cony volen.
I també podran preguntar a tots junts si prefereixen un cap d’estat elegit o heretat.
Un cop preguntat tot el que calgui i decidit com s’ho munten, serà l’hora de plantejar amb tanta democràcia com siguem capaços quines relacions s’estableixen entre Catalunya i Espanya, i acceptar allò que en resulti.
Bonic, oi?
dimecres, 19 de novembre del 2014
El quart manament.
Com que suposo, que ara no s’ensenya a l’escola, però s’aprèn a casa us diré que aquest manament al meu temps deia així “honraràs pare i mare”, i volia dir obeiràs el pare, faràs i pensaràs el que ell et digui, arribaràs a casa a l’hora correcta (que era la que deia ell) etc., ah, si i a la mare també.
Conseqüència d’això va sorgir allò de “De tal palo tal astilla”.
Ara tenim molt clar que ningú és responsable del que va ser o fer el seu pare, però continuem pensant que el refrany no anava gaire desencaminat.
A Internet hi ha una enciclopèdia, que no sé per què li han posat el nom de la nostra fillola Viqui.
Com que es veu que hi és tot i tothom, a vegades resulta entretingut jugar a trobar nissagues, per allò del tronc i l’estella.
Hi podeu trobar: Saenz de Santamaria, José Antonio, general molt addicte al seu Generalíssim. Va tenir l’honor de col•laborar en les execucions del darrers condemnats del franquisme. Va posar el bonic nom de Soraya a la seva filla.
Torres-Dulce, Antonio. Un dels jutges del TOP més eficaç. TOP, Tribunal de Orden Público, especialment dedicat a perseguir estudiants i obrers, no addictes al GMN, Glorioso Movimiento Nacional. Les places de jutges del TOP es cobrien per jutges que es presentaven voluntàriament per fer aquesta feina. Don Antonio va posar al seu fill el nom d’Eduardo.
Això i moltes altres coses tenen la importància que li vulguem donar en funció del judici que ens mereixi el franquisme en el seu conjunt. És molt probable, que aquet judici sigui força diferent en funció del lloc i del temps. És segur que els que el vam viure íntegrament durant 40 anys i a Catalunya, ens costi entendre que a la resta d’Espanya -si més no la meitat dels ciutadans- en tinguin una visió tan distorsionada. Només se m’acut que deu ser perquè allà la meitat de la població va guanyar la guerra i solament la meitat la va perdre, mentre a Catalunya la va perdre tothom.
Abans pensava que tants anys de franquisme havia conformat el pensament dels ciutadans d’Espanya, però ara m’adono que era al revés que si la dictadura va durar tants anys fou perquè la seva ideologia, i la seva manera de fer i fins i tot amb el tarannà, coincidia amb una gran majoria d’espanyols.
Aquestes dues maneres tan oposades veure els mateixos fets, expliquen en una gran part, l’enorme dificultat d’arribar a enteniments que resultin mínimament satisfactoris per uns i altres.
Però difícil, no vol dir impossible. I els catalans tenim el gran avantatge que ja ho hem pensat.
18 de novembre de 2014.
Conseqüència d’això va sorgir allò de “De tal palo tal astilla”.
Ara tenim molt clar que ningú és responsable del que va ser o fer el seu pare, però continuem pensant que el refrany no anava gaire desencaminat.
A Internet hi ha una enciclopèdia, que no sé per què li han posat el nom de la nostra fillola Viqui.
Com que es veu que hi és tot i tothom, a vegades resulta entretingut jugar a trobar nissagues, per allò del tronc i l’estella.
Hi podeu trobar: Saenz de Santamaria, José Antonio, general molt addicte al seu Generalíssim. Va tenir l’honor de col•laborar en les execucions del darrers condemnats del franquisme. Va posar el bonic nom de Soraya a la seva filla.
Torres-Dulce, Antonio. Un dels jutges del TOP més eficaç. TOP, Tribunal de Orden Público, especialment dedicat a perseguir estudiants i obrers, no addictes al GMN, Glorioso Movimiento Nacional. Les places de jutges del TOP es cobrien per jutges que es presentaven voluntàriament per fer aquesta feina. Don Antonio va posar al seu fill el nom d’Eduardo.
Això i moltes altres coses tenen la importància que li vulguem donar en funció del judici que ens mereixi el franquisme en el seu conjunt. És molt probable, que aquet judici sigui força diferent en funció del lloc i del temps. És segur que els que el vam viure íntegrament durant 40 anys i a Catalunya, ens costi entendre que a la resta d’Espanya -si més no la meitat dels ciutadans- en tinguin una visió tan distorsionada. Només se m’acut que deu ser perquè allà la meitat de la població va guanyar la guerra i solament la meitat la va perdre, mentre a Catalunya la va perdre tothom.
Abans pensava que tants anys de franquisme havia conformat el pensament dels ciutadans d’Espanya, però ara m’adono que era al revés que si la dictadura va durar tants anys fou perquè la seva ideologia, i la seva manera de fer i fins i tot amb el tarannà, coincidia amb una gran majoria d’espanyols.
Aquestes dues maneres tan oposades veure els mateixos fets, expliquen en una gran part, l’enorme dificultat d’arribar a enteniments que resultin mínimament satisfactoris per uns i altres.
Però difícil, no vol dir impossible. I els catalans tenim el gran avantatge que ja ho hem pensat.
18 de novembre de 2014.
dijous, 6 de novembre del 2014
L’altre “gran” partit polític.
Resulta prou evident que l’anomenat partit popular és inaprofitable per a la democràcia, ni admet cap reforma que el transformi en homologable. Cal necessariament que sigui substituït per una altra formació radicalment diferent. Si els ciutadans espanyols no són capaços de fer-ho, tindran problemes insolubles durant anys. Si algun dia pogués, preguntaria al Sr. Miquel Roca, si ha trobat resposta a la pregunta que feia fa uns trenta anys i que fins i tot donà títol al seu llibre “Per què no?”
Però ara volia parlar de “l’altre”. Del partit socialista. El primer que vull dir és que un partit socialista avui dia encara és necessari. Fins i tot indispensable. Això no vol dir que l’actual formació no necessiti una remodelació profunda, que en aquests moments sembla molt difícil de realitzar, però que la recent desaparició de l’escena de l’últim dinosaure protagonista de primera línia socialista de la trista transició, podria ser una bona oportunitat.
Seran prou valents per defensar sense embuts una República Federal, o continuaran amb ambigüitats que els portaran a fer companyia a l’altre “gran” partit? Per què el PSC, no aconsella, demana o exigeix que els seus socis d’allà entenguin que és l’únic camí que té sortida?
Ara, però els catalans ens preguntem: Cal que ens hi emmerdem en tots aquests fangars? Ens ho podem mirar des de la barrera?
En aquests moments no sé quina és la resposta correcta. Potser el que avui es veu confós en un futur no gaire llunyà ho veurem claríssim.
Així ho espero. De moment, diumenge, a votar.
6 de novembre de 2014.
Però ara volia parlar de “l’altre”. Del partit socialista. El primer que vull dir és que un partit socialista avui dia encara és necessari. Fins i tot indispensable. Això no vol dir que l’actual formació no necessiti una remodelació profunda, que en aquests moments sembla molt difícil de realitzar, però que la recent desaparició de l’escena de l’últim dinosaure protagonista de primera línia socialista de la trista transició, podria ser una bona oportunitat.
Seran prou valents per defensar sense embuts una República Federal, o continuaran amb ambigüitats que els portaran a fer companyia a l’altre “gran” partit? Per què el PSC, no aconsella, demana o exigeix que els seus socis d’allà entenguin que és l’únic camí que té sortida?
Ara, però els catalans ens preguntem: Cal que ens hi emmerdem en tots aquests fangars? Ens ho podem mirar des de la barrera?
En aquests moments no sé quina és la resposta correcta. Potser el que avui es veu confós en un futur no gaire llunyà ho veurem claríssim.
Així ho espero. De moment, diumenge, a votar.
6 de novembre de 2014.
dimarts, 4 de novembre del 2014
El gran dèficit.
El gran dèficit polític de la transició va ser la falta d’un partit conservador a nivell del conjunt de l’estat que no fos de paternitat franquista. Tant pel nom dels seus fundadors, com per la seva ideologia i la de la gran majoria dels seus prohoms i dels seus promotors econòmics.
Era inevitable que es passés d’un règim definit com a dictadura suavitzada per la corrupció a un altre que acabés sent una corrupció disfressada de democràcia. I la corrupció acaba derrotant la democràcia.
En aquests moments és de primera necessitat que el PP, desaparegui de primera línia de la política espanyola. Per a Catalunya, però encara és més necessari per a Espanya.
És cert que aquest partit està en greu perill, i com diuen els xinesos quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar deu mil homes disposats a empènyer.
La gran incògnita ni tan sols plantejada per ningú, si més no públicament, és qui omplirà el buit immens que deixarà. Perquè és indispensable l’existència d’un partit que representi el pensament de dretes, sigui més liberal o més conservador, però que estigui totalment alliberat del franquisme residual i no tan residual. Que pugui explicar la Història del segle vint sense amagar res. Que no esperi justícia argentina, per denunciar i condemnar.
La modernitat exigeix l’existència de partits d’esquerra valents i partits de dreta honestos. I també al reves. I uns i altres democràtics i intel•ligents.
De partits d’esquerra el panorama d’Espanya n’està farcit, de partits de dreta a banda del PP només n’hi ha dos de territorials, el PNB i CiU, i precisament de territoris que tenen un peu i mig a fora.
Aquest gran dèficit en la política espanyola d’una dreta culta, civilitzada i moderna no es veu com es podrà omplir. A l’horitzó no es veu cap senyal. Ni de fum.
3 de novembre de 2014.
Era inevitable que es passés d’un règim definit com a dictadura suavitzada per la corrupció a un altre que acabés sent una corrupció disfressada de democràcia. I la corrupció acaba derrotant la democràcia.
En aquests moments és de primera necessitat que el PP, desaparegui de primera línia de la política espanyola. Per a Catalunya, però encara és més necessari per a Espanya.
És cert que aquest partit està en greu perill, i com diuen els xinesos quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar deu mil homes disposats a empènyer.
La gran incògnita ni tan sols plantejada per ningú, si més no públicament, és qui omplirà el buit immens que deixarà. Perquè és indispensable l’existència d’un partit que representi el pensament de dretes, sigui més liberal o més conservador, però que estigui totalment alliberat del franquisme residual i no tan residual. Que pugui explicar la Història del segle vint sense amagar res. Que no esperi justícia argentina, per denunciar i condemnar.
La modernitat exigeix l’existència de partits d’esquerra valents i partits de dreta honestos. I també al reves. I uns i altres democràtics i intel•ligents.
De partits d’esquerra el panorama d’Espanya n’està farcit, de partits de dreta a banda del PP només n’hi ha dos de territorials, el PNB i CiU, i precisament de territoris que tenen un peu i mig a fora.
Aquest gran dèficit en la política espanyola d’una dreta culta, civilitzada i moderna no es veu com es podrà omplir. A l’horitzó no es veu cap senyal. Ni de fum.
3 de novembre de 2014.
diumenge, 2 de novembre del 2014
Em costa molt.
No ho puc entendre, de veritat. Fa molt de temps que em faig la pregunta. Com creuen a Madrid que acabarà el procés català?
N’hi ha uns que diuen que no existeix tal procés. S’ho creuen ells això encara que ho diguin cridant?
N’hi ha uns altres que afirmen que és només una jugada d’un o dos politics amb intencions partidistes.
Uns altres prediquen que s’ha enganyat el poble català, i se l’ha induït a demanar allò que no és bo per a ell mateix, i que mai havia desitjat. Això i altres coses molt més desagradables, francament insultants, sentim per aquí que es diuen a Madrid, i la primera cosa que em crida l’atenció és que davant de l’allau de soroll que ens arriba de la capital, de la resta del país només arribin veus sempre singulars, un president d’aquí, un bisbe d’allà, un pensador de més enllà… però que la gran riuada de paraules, amenaces, avisos, prohibicions, en diaris i en altres mitjans “d’opinió” vénen d’allò que tots entenem què vol dir, quan diem Madrid.
Intentant esbrinar què pensen de com acabarà tot plegat, no n’he tret mai l’aigua clara. Val a dir que ni bruta. No veig, no tan sols cap proposta per poc positiva que sigui, ni cap indici de cap on creuen que aniran les coses, aquestes tres o quatre cosetes -versió Mariano- que passen a Catalunya.
Potser que la nova onada de gestors de l’estat espanyol, liderats per la Sra. Saenz, hereus directes ideològicament i genealògicament del franquisme, però lliures del sentiment de culpa d’haver participat en primera línea en els crims de la dictadura com vam fer els seus pares, se senten tan segurs d’ells mateixos que estan cometent un pecat de supèrbia que obnubila la ment impedint veure cap altra realitat que no sigui la del seu entorn més proper.
Segurament estan més ben preparats que la generació anterior. Potser han participat menys en corrupcions. Saben més llengües -tampoc costa gaire- han llegit una mica més i tot plegat els fa sentir tan segurs que s’atreveixen a fer afirmacions categòriques, que només s’aguanten pel pes del poder de què gaudeixen.
Però tampoc saben on van ni on són. Xuten molt fort, però totes les pilotes van fora.
Escoltant a uns i altres, joves, o no tan joves i a vells, de dretes i de tortes, no hi ha forma d’intuir com pensen que acabarà tot plegat.
Suposo que deu ser perquè sóc una mica -és un eufemisme- sord.
1 de novembre de 2014.
N’hi ha uns que diuen que no existeix tal procés. S’ho creuen ells això encara que ho diguin cridant?
N’hi ha uns altres que afirmen que és només una jugada d’un o dos politics amb intencions partidistes.
Uns altres prediquen que s’ha enganyat el poble català, i se l’ha induït a demanar allò que no és bo per a ell mateix, i que mai havia desitjat. Això i altres coses molt més desagradables, francament insultants, sentim per aquí que es diuen a Madrid, i la primera cosa que em crida l’atenció és que davant de l’allau de soroll que ens arriba de la capital, de la resta del país només arribin veus sempre singulars, un president d’aquí, un bisbe d’allà, un pensador de més enllà… però que la gran riuada de paraules, amenaces, avisos, prohibicions, en diaris i en altres mitjans “d’opinió” vénen d’allò que tots entenem què vol dir, quan diem Madrid.
Intentant esbrinar què pensen de com acabarà tot plegat, no n’he tret mai l’aigua clara. Val a dir que ni bruta. No veig, no tan sols cap proposta per poc positiva que sigui, ni cap indici de cap on creuen que aniran les coses, aquestes tres o quatre cosetes -versió Mariano- que passen a Catalunya.
Potser que la nova onada de gestors de l’estat espanyol, liderats per la Sra. Saenz, hereus directes ideològicament i genealògicament del franquisme, però lliures del sentiment de culpa d’haver participat en primera línea en els crims de la dictadura com vam fer els seus pares, se senten tan segurs d’ells mateixos que estan cometent un pecat de supèrbia que obnubila la ment impedint veure cap altra realitat que no sigui la del seu entorn més proper.
Segurament estan més ben preparats que la generació anterior. Potser han participat menys en corrupcions. Saben més llengües -tampoc costa gaire- han llegit una mica més i tot plegat els fa sentir tan segurs que s’atreveixen a fer afirmacions categòriques, que només s’aguanten pel pes del poder de què gaudeixen.
Però tampoc saben on van ni on són. Xuten molt fort, però totes les pilotes van fora.
Escoltant a uns i altres, joves, o no tan joves i a vells, de dretes i de tortes, no hi ha forma d’intuir com pensen que acabarà tot plegat.
Suposo que deu ser perquè sóc una mica -és un eufemisme- sord.
1 de novembre de 2014.
divendres, 17 d’octubre del 2014
Travessar el riu.
Quan Mao, “el gran timoner” li deien, va morir va agafar el timó Deng Xiaoping. A aquest li van dir “el petit timoner”. No arribava al metre seixanta. Per què deu ser que les metàfores marineres funcionen tan bé en política? Tanco parèntesi.
Doncs bé, Deng deia que els xinesos havien de travessar el riu. Que continuar a la mateixa banda, era un suïcidi, (era una manera elegant de carregar-se el maoisme, que tothom maleïa però feia veure que no). Però matisava, havien de travessar el riu sense que els peus perdessin contacte amb el fons. Això era més que una metàfora, era una declaració de principis. En direm, mètode Deng.
Quan un ramat de búfals entén que la pastura a la seva banda de riu s’està esgotant i veu que allà lluny hi ha senyals d’un incendi al bosc, es posa a mirar a l’altra banda del riu i intueix que el color verd que hi veu és bo de trepitjar, només cal que un tro llunyà vagi seguit d’un altre més proper, per posar-se a córrer cap al riu, i sense pensar-s’hi més començar a travessar-lo. Alguns dels primers perden peu i es queden al fons del riu, i la resta del ramat passa per sobre dels seus cossos fins a l’altra banda. És un mètode, ràpid i eficaç. Però deixa víctimes. En direm, mètode búfal.
Un altre mètode en direm sistema Moisés. Et plantes davant del riu, aixeques els braços enlaire, i demanes al teu déu que aturi el riu una estoneta. De fet Moisés ho va fer així perquè no sabia prou geografia. D’haver-ne sabut, en arribar davant del mar Roig hauria seguit cap a l’esquerra, en direcció al Mediterrani i hauria arribat a la terra promesa a peu sec. Es veu que li havien dit a on havia d’anar, però no li van explicar bé el camí.
Segons la ciència més de moda aquest segle 21, la neurociència, cadascun de nosaltres entén, enfoca, analitza i decideix segons quin model de còrtex prefrontal ens ha tocat, i segons com anem de dopamina, -som el nostre cervell, afirmen categòricament- i com que en la nostra ignorància no ho podem discutir, va i ens ho creiem. Doncs, bé i a això volia arribar, a l’hora de travessar el riu cadascú de nosaltres trobarà més simpàtic, més factible, més eficaç qualsevol dels tres mètodes o de les seves variants. Val a dir que el tercer model anomenat Moisés no té gaires seguidors, ni variants atractives, però sempre hi ha homes de fe, si més no de bona fe.
En una cosa sí que coincidirem una bona majoria: cal travessar el riu.
16 d’octubre de 2014.
Doncs bé, Deng deia que els xinesos havien de travessar el riu. Que continuar a la mateixa banda, era un suïcidi, (era una manera elegant de carregar-se el maoisme, que tothom maleïa però feia veure que no). Però matisava, havien de travessar el riu sense que els peus perdessin contacte amb el fons. Això era més que una metàfora, era una declaració de principis. En direm, mètode Deng.
Quan un ramat de búfals entén que la pastura a la seva banda de riu s’està esgotant i veu que allà lluny hi ha senyals d’un incendi al bosc, es posa a mirar a l’altra banda del riu i intueix que el color verd que hi veu és bo de trepitjar, només cal que un tro llunyà vagi seguit d’un altre més proper, per posar-se a córrer cap al riu, i sense pensar-s’hi més començar a travessar-lo. Alguns dels primers perden peu i es queden al fons del riu, i la resta del ramat passa per sobre dels seus cossos fins a l’altra banda. És un mètode, ràpid i eficaç. Però deixa víctimes. En direm, mètode búfal.
Un altre mètode en direm sistema Moisés. Et plantes davant del riu, aixeques els braços enlaire, i demanes al teu déu que aturi el riu una estoneta. De fet Moisés ho va fer així perquè no sabia prou geografia. D’haver-ne sabut, en arribar davant del mar Roig hauria seguit cap a l’esquerra, en direcció al Mediterrani i hauria arribat a la terra promesa a peu sec. Es veu que li havien dit a on havia d’anar, però no li van explicar bé el camí.
Segons la ciència més de moda aquest segle 21, la neurociència, cadascun de nosaltres entén, enfoca, analitza i decideix segons quin model de còrtex prefrontal ens ha tocat, i segons com anem de dopamina, -som el nostre cervell, afirmen categòricament- i com que en la nostra ignorància no ho podem discutir, va i ens ho creiem. Doncs, bé i a això volia arribar, a l’hora de travessar el riu cadascú de nosaltres trobarà més simpàtic, més factible, més eficaç qualsevol dels tres mètodes o de les seves variants. Val a dir que el tercer model anomenat Moisés no té gaires seguidors, ni variants atractives, però sempre hi ha homes de fe, si més no de bona fe.
En una cosa sí que coincidirem una bona majoria: cal travessar el riu.
16 d’octubre de 2014.
dimecres, 15 d’octubre del 2014
Independències.
Catalunya farà un pas endavant cap a la llibertat, sí, i només sí existeix una quantitat prou significativa de ciutadans que ho volen cadascun d’ells de manera suficientment profunda i constant. És l’única condició necessària i és a l’hora suficient.
Perquè aquest pas no sigui ni massa llunyà ni massa feixuc, cal que existeixi un gruix suficient de persones, surtin o no els seus noms als diaris, disposats a posar a disposició del conjunt les seves capacitats professionals.
Al meu entendre, aquestes dues situacions es donen, i es donen de forma robusta dintre d’una societat civil altament estructurada com la nostra.
En aquests processos els polítics com a conjunt són necessaris, però cap d’ells en particular és imprescindible. Potser ho saben, però tots ells han de fer veure que no ho saben. Sempre n’hi haurà algun que es pot creure molt necessari, i és inútil desenganyar-lo i a vegades és millor fer-li creure que ens ho creiem. La Història, que acaba simplificant de manera no sempre justa, situarà a cadascun al seu lloc. Sobretot cal no escoltar gaire les declaracions dels polítics. I les dels comentaristes, tampoc.
La tan demanada unitat entre polítics no ha existit mai en aquestes situacions.
Quan Irlanda lluitava per la seva independència, els dos líders, Eamon de Valera i Michael Collins no anaven precisament de bracet. Assassinat el segon, males llengües insinuaven coses molt lletges del primer.
Quan Tunísia, va decidir emancipar-se de França, va aparèixer un partit que es va dir Dustur que vol dir Constitució, que és el que volien pactar amb França. No va tardar gaire a sorgir un altre partit més radical que es va dir Neo Dustur, que acusava els primers de ser massa pactistes, els va arraconar i va aconseguir la independència.
No oblidem que a Gandhi el va assassinar un hindú i no un musulmà. Era un dels seus…etc.
Els polítics són necessaris, cap d’ells imprescindible. Millor si van junts però no cal esperar-ho massa. Si van alhora faran la feina més de pressa, però si les condicions que esmentava al principi es compleixen com passa a casa nostra, el final està cantat. A hores d’ara ningú sap quin d’ells escolliran els historiadors per titular el capítol.
Deia abans que la Historia simplifica molt i si segueixen com fins ara els socialistes catalans, passaran a fer companyia als lerrouxistes als futurs llibres d’història.
14 d’octubre de 2014.
Perquè aquest pas no sigui ni massa llunyà ni massa feixuc, cal que existeixi un gruix suficient de persones, surtin o no els seus noms als diaris, disposats a posar a disposició del conjunt les seves capacitats professionals.
Al meu entendre, aquestes dues situacions es donen, i es donen de forma robusta dintre d’una societat civil altament estructurada com la nostra.
En aquests processos els polítics com a conjunt són necessaris, però cap d’ells en particular és imprescindible. Potser ho saben, però tots ells han de fer veure que no ho saben. Sempre n’hi haurà algun que es pot creure molt necessari, i és inútil desenganyar-lo i a vegades és millor fer-li creure que ens ho creiem. La Història, que acaba simplificant de manera no sempre justa, situarà a cadascun al seu lloc. Sobretot cal no escoltar gaire les declaracions dels polítics. I les dels comentaristes, tampoc.
La tan demanada unitat entre polítics no ha existit mai en aquestes situacions.
Quan Irlanda lluitava per la seva independència, els dos líders, Eamon de Valera i Michael Collins no anaven precisament de bracet. Assassinat el segon, males llengües insinuaven coses molt lletges del primer.
Quan Tunísia, va decidir emancipar-se de França, va aparèixer un partit que es va dir Dustur que vol dir Constitució, que és el que volien pactar amb França. No va tardar gaire a sorgir un altre partit més radical que es va dir Neo Dustur, que acusava els primers de ser massa pactistes, els va arraconar i va aconseguir la independència.
No oblidem que a Gandhi el va assassinar un hindú i no un musulmà. Era un dels seus…etc.
Els polítics són necessaris, cap d’ells imprescindible. Millor si van junts però no cal esperar-ho massa. Si van alhora faran la feina més de pressa, però si les condicions que esmentava al principi es compleixen com passa a casa nostra, el final està cantat. A hores d’ara ningú sap quin d’ells escolliran els historiadors per titular el capítol.
Deia abans que la Historia simplifica molt i si segueixen com fins ara els socialistes catalans, passaran a fer companyia als lerrouxistes als futurs llibres d’història.
14 d’octubre de 2014.
dijous, 2 d’octubre del 2014
Sobirania. Efectes secundaris.
Dèiem ahir que la sobirania, sense súbdit no existeix. Si inicialment estava composta per un sobirà i molts súbdits, quan la quantitat de súbdits va començar a augmentar, que va ser molt aviat, si bé la titularitat de la sobirania va continuar sent unipersonal, l’exercici de la mateixa es va anar estenent al voltant del titular. Primer la família més directa, després la no tan directa i molt aviat la cort.
Com que l’exercici de la sobirania dóna moltes satisfaccions, resulta expansiu de per si, i cada vegada abraça cercles més amples, de persones i grups que en volen participar, o que creuen que en participen. Moltes vegades és un efecte il•lusori. Virtual en diríem ara. Però s’ho creuen.
Si inicialment fou un rei, després una cort i aviat va infectar tota una ciutat. La “Villa i Corte” en deien.
La constitució espanyola de 1931, Art,5, La capitalidad de la Republica se fija en Madrid.
La constitució espanyola de 1978, Art. 5, La capital del estado es la villa de Madrid.
A part de la curiosa coincidència numeral, la primera diu Madrid sense especificar si província, ciutat o Villa y Corte i la segona diu villa amb minúscula. I ja està. Tothom sap de què parlem i no cal que diem res més. I de fet ni una ni l’altra constitució expliquen de què va.
Els efectes secundaris -danys col•laterals podríem dir- més notables apareixen a força d’anys d’exercici de la sobirania per part d’una ciutat. Totes aquelles persones o institucions que participen del poder en una ciutat capital d’estat, s’autoatribueixen la seva ració de “sobirania” i miren com a súbdits els habitants de la resta del país. Qualsevol institució: conferencia episcopal, patronal, sindicat intel•lectual o artística etc. i sobretot els mitjans de comunicació, parlen en to doctoral, coneixen a la perfecció què passa i què convé a cada “província”.
No poden entendre que alguna “regió” s’afarti de ser súbdit. No entenen que un súbdit, pugui sentir-se maltractat pel seu sobirà. Per definició un sobirà sempre protegeix, sempre fa el millor pel súbdit. Si el súbdit no ho entén això és perquè està enganyat, o és un traïdor. Un súbdit insubmís és un perill per als altres súbdits, i per a ell mateix.
L’entesa és pràcticament impossible. O gairebé.
Finalment un incís. Una de les víctimes més pregones d’aquesta simbiosi poder/elit, és aquella part de la pròpia ciutadania que no en participa. Ara el “poble“ de Madrid ha començat a adonar-se’n. La pregunta és ¿Podran?
1 d’octubre de 2014.
Com que l’exercici de la sobirania dóna moltes satisfaccions, resulta expansiu de per si, i cada vegada abraça cercles més amples, de persones i grups que en volen participar, o que creuen que en participen. Moltes vegades és un efecte il•lusori. Virtual en diríem ara. Però s’ho creuen.
Si inicialment fou un rei, després una cort i aviat va infectar tota una ciutat. La “Villa i Corte” en deien.
La constitució espanyola de 1931, Art,5, La capitalidad de la Republica se fija en Madrid.
La constitució espanyola de 1978, Art. 5, La capital del estado es la villa de Madrid.
A part de la curiosa coincidència numeral, la primera diu Madrid sense especificar si província, ciutat o Villa y Corte i la segona diu villa amb minúscula. I ja està. Tothom sap de què parlem i no cal que diem res més. I de fet ni una ni l’altra constitució expliquen de què va.
Els efectes secundaris -danys col•laterals podríem dir- més notables apareixen a força d’anys d’exercici de la sobirania per part d’una ciutat. Totes aquelles persones o institucions que participen del poder en una ciutat capital d’estat, s’autoatribueixen la seva ració de “sobirania” i miren com a súbdits els habitants de la resta del país. Qualsevol institució: conferencia episcopal, patronal, sindicat intel•lectual o artística etc. i sobretot els mitjans de comunicació, parlen en to doctoral, coneixen a la perfecció què passa i què convé a cada “província”.
No poden entendre que alguna “regió” s’afarti de ser súbdit. No entenen que un súbdit, pugui sentir-se maltractat pel seu sobirà. Per definició un sobirà sempre protegeix, sempre fa el millor pel súbdit. Si el súbdit no ho entén això és perquè està enganyat, o és un traïdor. Un súbdit insubmís és un perill per als altres súbdits, i per a ell mateix.
L’entesa és pràcticament impossible. O gairebé.
Finalment un incís. Una de les víctimes més pregones d’aquesta simbiosi poder/elit, és aquella part de la pròpia ciutadania que no en participa. Ara el “poble“ de Madrid ha començat a adonar-se’n. La pregunta és ¿Podran?
1 d’octubre de 2014.
dimarts, 30 de setembre del 2014
Sobirà / súbdit
Sobirania és una idea que la història ha anat elaborant al costat de les figures dels reis o emperadors per crear la parella de conceptes sobirà/súbdit que es necessiten l’un a l’altre per mantenir un determinat ordre social. No hi ha sobirà si no hi ha súbdit.
A mitjans del segle 17, els anglesos van matar el seu rei però no van eliminar la sobirania dels reis que van venir després. Se la van repartir entre el rei i una petita minoria de nobles. Amb algunes variacions no significatives encara dura avui dia.
Els francesos, a finals del segle 18, també van matar el seu rei, i li van anul•lar la soberania. Aviat es van adonar, que per odiós que fos ser súbdit, alguna mena de sobirania feia falta per mantenir l’ordre públic. La idea que van tenir -de fet no sé de qui va ser- fou dir i només dir que la sobirania era del poble.
El primer problema que se’ls va presentar era ¿qui era el poble? Van decidir que eren els ciutadans “citoyens “ que evidentment no era tot el poble. Van ampliar la base dels sobirans.
El segon problema que no es van plantejar però que hi era, va ser: si el poble és sobirà, i perquè pugui existir un sobirà ha d’existir un súbdit, ¿qui és aquest súbdit? Aquesta pregunta no l’ha contestada mai cap pensador francès, però l’han contestat amb els fets tots el francesos. El poble sobirà és el poble francès, tots els altres pobles són súbdits reals o en potència (i si no que li preguntin al poble argelí).
Una gran majoria de sobiranies europees ha anat imitant amb més o menys mala gana el model francès per imperfecte que fos -i déu n’hi do- això de la sobirania del poble, i de com posar-la a la pràctica. Cada terra fa sa guerra, diem per aquí, i si bé ho diem metafòricament ha resultat una frase d’un realisme esgarrifós. La guerra ha estat l’instrument més vegades usat pels “administradors” de les sobiranies, que eren dels pobles, precisament contra els pobles.
Aquests administradors de les sobiranies, eren més o menys -més aviat menys i moltes vegades gens- elegits pels ciutadans. I tot i ser un sistema clarament defectuós, és el millor de llarg de tots els sistemes coneguts generant automàticament la terrible idea dominant que és millor no tocar-ho. Ni tan sols de pensament o paraula. I molt menys d’obra.
L’altra idea màgica ve de juxtaposar dos conceptes incompatibles entre si, aprofitant dos mots grecs “demos” i “kratia” i voler-ne fer una paraula única: democràcia. El que significaven al seu origen aquestes paraules i el que signifiquen ara té una relació igual que el que significava àtom llavors i el que significa ara. Físicament parlant, cap relació.
El temps, i l’angunia de pensar, sacralitzen les paraules. I si a més hi ha paraules com “sobirania” que afavoreixen els posseïdors del poder, veureu com tots aquells que se senten copropietaris d’alguna forma de poder, dins i fora de qualsevol país posaran el crit al cel -i si només és el crit, rai- contra qui gosi tan sols parlar-ne. Ja ho sabeu, els diran que són “populistes “ o “separatistes”.
El tema dóna per tant…
A mitjans del segle 17, els anglesos van matar el seu rei però no van eliminar la sobirania dels reis que van venir després. Se la van repartir entre el rei i una petita minoria de nobles. Amb algunes variacions no significatives encara dura avui dia.
Els francesos, a finals del segle 18, també van matar el seu rei, i li van anul•lar la soberania. Aviat es van adonar, que per odiós que fos ser súbdit, alguna mena de sobirania feia falta per mantenir l’ordre públic. La idea que van tenir -de fet no sé de qui va ser- fou dir i només dir que la sobirania era del poble.
El primer problema que se’ls va presentar era ¿qui era el poble? Van decidir que eren els ciutadans “citoyens “ que evidentment no era tot el poble. Van ampliar la base dels sobirans.
El segon problema que no es van plantejar però que hi era, va ser: si el poble és sobirà, i perquè pugui existir un sobirà ha d’existir un súbdit, ¿qui és aquest súbdit? Aquesta pregunta no l’ha contestada mai cap pensador francès, però l’han contestat amb els fets tots el francesos. El poble sobirà és el poble francès, tots els altres pobles són súbdits reals o en potència (i si no que li preguntin al poble argelí).
Una gran majoria de sobiranies europees ha anat imitant amb més o menys mala gana el model francès per imperfecte que fos -i déu n’hi do- això de la sobirania del poble, i de com posar-la a la pràctica. Cada terra fa sa guerra, diem per aquí, i si bé ho diem metafòricament ha resultat una frase d’un realisme esgarrifós. La guerra ha estat l’instrument més vegades usat pels “administradors” de les sobiranies, que eren dels pobles, precisament contra els pobles.
Aquests administradors de les sobiranies, eren més o menys -més aviat menys i moltes vegades gens- elegits pels ciutadans. I tot i ser un sistema clarament defectuós, és el millor de llarg de tots els sistemes coneguts generant automàticament la terrible idea dominant que és millor no tocar-ho. Ni tan sols de pensament o paraula. I molt menys d’obra.
L’altra idea màgica ve de juxtaposar dos conceptes incompatibles entre si, aprofitant dos mots grecs “demos” i “kratia” i voler-ne fer una paraula única: democràcia. El que significaven al seu origen aquestes paraules i el que signifiquen ara té una relació igual que el que significava àtom llavors i el que significa ara. Físicament parlant, cap relació.
El temps, i l’angunia de pensar, sacralitzen les paraules. I si a més hi ha paraules com “sobirania” que afavoreixen els posseïdors del poder, veureu com tots aquells que se senten copropietaris d’alguna forma de poder, dins i fora de qualsevol país posaran el crit al cel -i si només és el crit, rai- contra qui gosi tan sols parlar-ne. Ja ho sabeu, els diran que són “populistes “ o “separatistes”.
El tema dóna per tant…
divendres, 26 de setembre del 2014
Sr. Sánchez.
Com que vostè és políglota, suposo que m’entendrà. En tot cas pot demanar que li tradueixi l’ex alcalde de Vilanova Sr. Elena que interpretarà millor el que vull dir que el Sr. Iceta. I els dos són socialistes.
La setmana passada ens va dir que la majoria de catalans volen ”una Catalunya millor, dins d’una Espanya millor”. Certament tots els catalans volem una Catalunya millor i una Espanya millor, no ho dubti.
A la frase només hi canviem una preposició. En comptes de “dins” posem “al costat”.
Resulta que des de” dins”, els ciutadans de Catalunya no podem fer res efectiu, per millorar Espanya, i en prou feines per millorar Catalunya. Demanem estar al costat d’Espanya per poder contribuir a millorar-la.
Li serà molt difícil, convèncer els catalans, que no tenim dret a expressar cap on volem anar i com hi volem anar. Per descomptat, democràticament no ho aconseguiran. Si ho volen impedir no tindran més remei que fer costat a les posicions del pensament tardo franquista del PP. Vostès mateixos.
Sr. Sánchez, durant 40 anys. Catalunya ha estat lligada de peus i mans i amb la boca emmordassada. Primer li van deslligar les mans, perquè pogués treballar al servei dels seus amos, però no li van treure la bola dels peus. Els catalans només podíem parlar en veu baixa entre nosaltres. Però parlàvem.
Quan va morir l’assassí ho vam celebrar -encara d’amagat- bevent Xampany francès. Va morir Franco però el franquisme va continuar al poder, i mai no n’ha marxat. (¿Com pot ser que al conjunt de l’estat espanyol no hagi pogut sorgir un partit polític de dretes, conservador, liberal o democratacristià que no fos de paternitat franquista? ¿Per què això només ha estat possible a Euskadi i a Catalunya?.
A més d’allargar la cadena amb què arrossegava una bola a un peu, a Catalunya li van treure la mordassa de la boca i allò que feia anys ens anàvem dient a cau d’orella ho vam poder dir en veu alta. Van aparèixer diaris, ràdios, televisions, tertúlies, conferències, associacions de veïns i comunitats cristianes. I escoles catalanes, de barri, cooperatives, públiques i privades.
No crec que ni vostè, ni ningú mínimament informat, pensi seriosament que la culpa és del Sr. Mas o del Sr. Junqueres, i que desapareixent ells s’acaba el problema. Tots vostès saben que el problema ve de molt lluny, de molt abans de néixer vostè Sr. Sánchez i de molt abans de néixer jo, que li porto més de 40 anys d’avantatge. Quan jo estava a punt de néixer el Sr. Ortega y Gaset clamava contra la voluntat dels catalans de tenir un estatut d’autonomia tot dient “cuando alguien es pura herida, curarle es matarlo. Pues tal sucede con el problema catalan”. Ell no era franquista, però els franquistes van aprofitar el seu prestigi per aplicar aquesta cura, per liquidar d’una vegada el “problema catalán”.
Espanya ha malviscut incòmoda, amb un cos estrany a les seves entranyes. Castella el va fagocitar fa tres-cents anys, però no el va poder digerir. ”Los catalanes, son españoles o no?” -clamava Prim-, “si ho són tractem-los com iguals i si no ho són, eliminem-los”. Mai han volgut fer el primer i mai han aconseguit fer el segon, per més que ho han intentat. I així seguim.
Sr. Sánchez, diu l’article 168 de la Constitució que vostè proposa reformar, que n’hi ha prou amb què un terç dels senadors o un terç dels diputats -i tant valen uns com els altres- s’hi oposi per frenar tota reforma.
Honestament, Sr Sánchez ¿vostè creu que és possible modificar la Constitució? ¿No és més racional i raonable, saber què volen els catalans que negar-se a saber-ho?
25 de setembre de 2014.
dimarts, 23 de setembre del 2014
Paraules maleïdes.
Hi ha paraules que l’ús ha anat convertint en descriptives d’allò que la societat benpensant rebutja sense haver-se detingut mai a analitzar-les. Ni sobretot a voler entendre perquè ha sorgit allò que condemnen, ni qui n’és més responsable.
A Europa han sorgit tot una colla de grups diversos, als que s’ha qualificat de antieuropeus, sense distingir els d’un costat o l’altre, sense analitzar si són contraris a Europa o a un model determinat d’Europa. Tothom que està al poder desqualificarà tot allò que li fa por o simplement li fa ombra al seu poder.
A l’estat espanyol n’han aparegut entre altres un parell que manifesten un profund malestar contra la situació política, cultural i econòmica. Un d’aquests moviments ha aparegut majoritàriament a Madrid i l’altre íntegrament a Catalunya. Els dos són poderoses expressions de multitud de persones. Les causes que els han generat tenen força punts similars.
Uns són “populistes” els altres ”separatistes”. Trobades les paraules maleïdes ja està tot dit. Són malvats, o ignorants o mal informats. Un cop qualificats degudament queda oberta la caça. El gossos es preparen per iniciar la persecució…
Tot i que les causes profundes tenen algunes similituds hi ha diferències substancials entre un i altre moviment.
Mentre el de Madrid és una gran protesta enormement justificada, li costa molt fer una proposta coherent i constructiva, el moviment català té molt clar no només el projecte, sinó també el camí a fer.
Els dos moviments són per sortir d’on som, però un no troba la porta de sortida i l’altre la té molt clara.
El d’allà pot fer molt mal al sistema de partits polítics grans responsables actuals del pèssim funcionament de l’Estat. El d’aquí va directament a allunyar-se d’aquest Estat.
I aquí tenim l’estat espanyol, totes les forces politiques que el sostenen, totes les institucions, mitjans de comunicació, poders econòmics còmplices etc. incapacitats d’intentar estudiar amb voluntat d’entendre quin significat té tot el que passa, que es limiten a dir : “populistes uns, separatistes els altres”, i no en parlem més.
A Europa han sorgit tot una colla de grups diversos, als que s’ha qualificat de antieuropeus, sense distingir els d’un costat o l’altre, sense analitzar si són contraris a Europa o a un model determinat d’Europa. Tothom que està al poder desqualificarà tot allò que li fa por o simplement li fa ombra al seu poder.
A l’estat espanyol n’han aparegut entre altres un parell que manifesten un profund malestar contra la situació política, cultural i econòmica. Un d’aquests moviments ha aparegut majoritàriament a Madrid i l’altre íntegrament a Catalunya. Els dos són poderoses expressions de multitud de persones. Les causes que els han generat tenen força punts similars.
Uns són “populistes” els altres ”separatistes”. Trobades les paraules maleïdes ja està tot dit. Són malvats, o ignorants o mal informats. Un cop qualificats degudament queda oberta la caça. El gossos es preparen per iniciar la persecució…
Tot i que les causes profundes tenen algunes similituds hi ha diferències substancials entre un i altre moviment.
Mentre el de Madrid és una gran protesta enormement justificada, li costa molt fer una proposta coherent i constructiva, el moviment català té molt clar no només el projecte, sinó també el camí a fer.
Els dos moviments són per sortir d’on som, però un no troba la porta de sortida i l’altre la té molt clara.
El d’allà pot fer molt mal al sistema de partits polítics grans responsables actuals del pèssim funcionament de l’Estat. El d’aquí va directament a allunyar-se d’aquest Estat.
I aquí tenim l’estat espanyol, totes les forces politiques que el sostenen, totes les institucions, mitjans de comunicació, poders econòmics còmplices etc. incapacitats d’intentar estudiar amb voluntat d’entendre quin significat té tot el que passa, que es limiten a dir : “populistes uns, separatistes els altres”, i no en parlem més.
diumenge, 21 de setembre del 2014
Sra. Sáenz.
Vostè i el seu cap plasmàtic insisteixen una i una altra vegada que els catalans no podem votar en una consulta perquè és anticonstitucional. Ho han dit i repetit tantes vegades que al final sembla veritat.
Doncs, no. No és anticonstitucional.
Fa pocs mesos, tres diputats del parlament de Catalunya van acudir al Congrés dels diputats a fer una petició perfectament constitucional. Era tan constitucional votar sí com votar no. Vostès van votar no, per raons de partit polític, no per raons jurídiques o constitucionals. És a dir els catalans si no podem votar no és perquè la Constitució ho prohibeixi, sinó perquè vostès, fidels a la ideologia nítidament franquista del seu fundador, no ho podien admetre. Vostè, a més, havia de ser fidel a la memòria del seu pare, que suposo que ja li han explicat alguna vegada, que quan era vostè una nena de 4 anys, el seu pare va participar activament i amb fidelitat al seu superior militar -el generalíssim- li deien- a fer complir els afusellaments perquè com vostè recorda “la llei és la que és” i s’ha de complir. Que tot Europa clamés en contra era un detall sense importància. En aquesta vida ser fidel a la memòria des pare està molt ben vist.
Segurament, té molt poder, però li asseguro que no té cap autoritat. També suposo que ha sentit parlar de la diferència entre “auctoritas” i “potestas”.
Li agrada molt parlar, s’aprofita de les poques ganes que en té el seu cap de files. A vegades penso que el seu cap sap, que qui parla més, és el que diu més bestieses i s’aprofita de la seva loquacitat diarreica per fer-li dir allò que ell no vol dir perquè sap que és mentida. I, no Sra. Sáenz. El senyor Mas no és president de la Generalitat gràcies a una constitució que vostès no van votar i que el seu fundador va torpedinar tant com va poder. El Sr. Mas és president perquè l`han votat els catalans.
De totes maneres li dic que vostès restringint la democràcia tant com poden, i no deixar-nos exercir-la, votant, són més coherents amb la seva ideologia fundacional, que l’altre partit nacional espanyol, que en el congrés d’octubre de 1974, en què va sortir elegit el líder carismàtic per excel•lència, i que va representar una refundació del PSOE, van decidir formalment:
“Resolucion política: La definitiva solucion del problema de las naciones que integran el estado español, parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas.”
Ja ho veu Sra. Sáenz. Es poden permetre ser tan poc democràtics com els tolerin les circumstàncies, perquè els seus contrincant són tan incoherents com els permet la memòria.
El miracle espanyol de la gloriosa transició va ser construir una democràcia, sense demòcrates. El problema gros és que no hi ha miracles, sobretot en política.
Doncs, no. No és anticonstitucional.
Fa pocs mesos, tres diputats del parlament de Catalunya van acudir al Congrés dels diputats a fer una petició perfectament constitucional. Era tan constitucional votar sí com votar no. Vostès van votar no, per raons de partit polític, no per raons jurídiques o constitucionals. És a dir els catalans si no podem votar no és perquè la Constitució ho prohibeixi, sinó perquè vostès, fidels a la ideologia nítidament franquista del seu fundador, no ho podien admetre. Vostè, a més, havia de ser fidel a la memòria del seu pare, que suposo que ja li han explicat alguna vegada, que quan era vostè una nena de 4 anys, el seu pare va participar activament i amb fidelitat al seu superior militar -el generalíssim- li deien- a fer complir els afusellaments perquè com vostè recorda “la llei és la que és” i s’ha de complir. Que tot Europa clamés en contra era un detall sense importància. En aquesta vida ser fidel a la memòria des pare està molt ben vist.
Segurament, té molt poder, però li asseguro que no té cap autoritat. També suposo que ha sentit parlar de la diferència entre “auctoritas” i “potestas”.
Li agrada molt parlar, s’aprofita de les poques ganes que en té el seu cap de files. A vegades penso que el seu cap sap, que qui parla més, és el que diu més bestieses i s’aprofita de la seva loquacitat diarreica per fer-li dir allò que ell no vol dir perquè sap que és mentida. I, no Sra. Sáenz. El senyor Mas no és president de la Generalitat gràcies a una constitució que vostès no van votar i que el seu fundador va torpedinar tant com va poder. El Sr. Mas és president perquè l`han votat els catalans.
De totes maneres li dic que vostès restringint la democràcia tant com poden, i no deixar-nos exercir-la, votant, són més coherents amb la seva ideologia fundacional, que l’altre partit nacional espanyol, que en el congrés d’octubre de 1974, en què va sortir elegit el líder carismàtic per excel•lència, i que va representar una refundació del PSOE, van decidir formalment:
“Resolucion política: La definitiva solucion del problema de las naciones que integran el estado español, parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas.”
Ja ho veu Sra. Sáenz. Es poden permetre ser tan poc democràtics com els tolerin les circumstàncies, perquè els seus contrincant són tan incoherents com els permet la memòria.
El miracle espanyol de la gloriosa transició va ser construir una democràcia, sense demòcrates. El problema gros és que no hi ha miracles, sobretot en política.
dimecres, 17 de setembre del 2014
Suposem el problema resolt.
Quan estudiàvem la carrera vam aprendre que existien problemes de molt difícil solució, o bé per falta de dades o bé per incapacitat nostra o per falta d’eines matemàtiques a la nostra disposició. Després a la vida professional vam veure que aquests eren els problemes més freqüents.
Convenia aplicar-los el mètode que anomenàvem “suposem el problema resolt” i donàvem a la incògnita buscada un valor que per deducció o per intuïció pressuposàvem, i a partir d’aquest valor estudiàvem les conseqüències que se’n derivaven. Moltes voltes en comptes de provar un valor calia intentar-ho amb dos. Optàvem per aquell que produïa millors conseqüències.
El “problema català“ té dues solucions finals i només dues. Independència o aniquilació de Catalunya.
Sabem que Independència absoluta no la té cap estat. Tots són interdependents. Per això sabem que quan demanem “independència” volem dir “interdependència” com la que té Dinamarca, per exemple. Anar pel carrer cridant INTERDEPENDÈNCIA seria poc melòdic.
També sabem que l’Aniquilació de Catalunya, no seria total, ni un extermini del poble, però sí que seria una reproducció amb mètodes moderns d’allò que va passar el 1939. Els mètodes moderns vol dir bàsicament substituir l’exèrcit pels tribunals, amb la finalitat d’evitar a Europa i a Estats Units, la vergonya de repetir el fet d’haver donat suport a una dictadura feixista durant 40 anys.
Conseqüències altament probables de cadascuna de les dues solucions del problema català:
Primera solució: independència.
Després d’una petita pausa per pair-ho, increment exponencial del PIB, degut a tres factors fonamentals: eufòria de la població, millora de la rendibilitat dels mitjans disponibles, increment de la confiança en tots els camps. Si a aquesta solució s’hi ha arribat per camins raonables, aquesta millora del PIB català repercutirà favorablement en la majoria de ciutadans de la resta de l’estat actual. Tots, evidentment no. Probablement la llotja del Bernabeu, i la Zarzuela hi surtin perdent.
Segona solució: aniquilació de Catalunya.
Profunda depressió de la població. Baixada del PIB català fins el 20% i per tant del 4% de baixada del PIB espanyol. Escruiximent total. Això sí, no hi haurà violència. Europa s’ho mirarà de lluny. Només estarà preocupada per saber com cobrarà el que Espanya li deu, que no és poc.
Tot i saber -que ho saben- quina és la millor solució de les dues, solament se’ls acut dir que no podem votar. I ho poden impedir perquè són els mateixos que a mi no en van deixar votar fins que tenia 45 anys, i ningú me n’ha demanat disculpes.
Si no confiés en els nostres fills i néts, em posaria a plorar.
Convenia aplicar-los el mètode que anomenàvem “suposem el problema resolt” i donàvem a la incògnita buscada un valor que per deducció o per intuïció pressuposàvem, i a partir d’aquest valor estudiàvem les conseqüències que se’n derivaven. Moltes voltes en comptes de provar un valor calia intentar-ho amb dos. Optàvem per aquell que produïa millors conseqüències.
El “problema català“ té dues solucions finals i només dues. Independència o aniquilació de Catalunya.
Sabem que Independència absoluta no la té cap estat. Tots són interdependents. Per això sabem que quan demanem “independència” volem dir “interdependència” com la que té Dinamarca, per exemple. Anar pel carrer cridant INTERDEPENDÈNCIA seria poc melòdic.
També sabem que l’Aniquilació de Catalunya, no seria total, ni un extermini del poble, però sí que seria una reproducció amb mètodes moderns d’allò que va passar el 1939. Els mètodes moderns vol dir bàsicament substituir l’exèrcit pels tribunals, amb la finalitat d’evitar a Europa i a Estats Units, la vergonya de repetir el fet d’haver donat suport a una dictadura feixista durant 40 anys.
Conseqüències altament probables de cadascuna de les dues solucions del problema català:
Primera solució: independència.
Després d’una petita pausa per pair-ho, increment exponencial del PIB, degut a tres factors fonamentals: eufòria de la població, millora de la rendibilitat dels mitjans disponibles, increment de la confiança en tots els camps. Si a aquesta solució s’hi ha arribat per camins raonables, aquesta millora del PIB català repercutirà favorablement en la majoria de ciutadans de la resta de l’estat actual. Tots, evidentment no. Probablement la llotja del Bernabeu, i la Zarzuela hi surtin perdent.
Segona solució: aniquilació de Catalunya.
Profunda depressió de la població. Baixada del PIB català fins el 20% i per tant del 4% de baixada del PIB espanyol. Escruiximent total. Això sí, no hi haurà violència. Europa s’ho mirarà de lluny. Només estarà preocupada per saber com cobrarà el que Espanya li deu, que no és poc.
Tot i saber -que ho saben- quina és la millor solució de les dues, solament se’ls acut dir que no podem votar. I ho poden impedir perquè són els mateixos que a mi no en van deixar votar fins que tenia 45 anys, i ningú me n’ha demanat disculpes.
Si no confiés en els nostres fills i néts, em posaria a plorar.
divendres, 5 de setembre del 2014
Història.
Cal llegir Història. Cal saber que la Història ensenya moltes coses, en mostra i n’explica moltes més, però no en demostra cap. Cal llegir-la (professionals a part) sense jutjar amb criteris d’avui el comportament dels actors de cada moment. Sense intentar magnificar els fets i les intencions dels “nostres” ni condemnar els contraris. Les dosis de canalles i d’herois, d’estúpids i de genis són gairebé sempre molt similars.
Però s’aprenen alguns perquès i força coms. Sobretot actituds que s’han mantingut constants -amb tants altibaixos, o frenades i acceleracions com vulgueu- al llarg fins i tot de segles. L’aparença d’un problema pot variar notablement, i quan reapareix els que neguen que existeixi tal conflicte diran que és nou, ignoraran que és el mateix d’abans amb formes noves. És cert que els actors no són els mateixos, que l’entorn ha canviat, però si és un conflicte entre pobles, només l’eliminació absoluta d’un dels dos pobles, resol definitivament la qüestió.
Mirem uns quants moments significatius, però que històricament formen un “continuum”.
1635. El comte-duc d’Olivares necessita més soldats i més impostos per fer guerres a Europa. Richelieu pensa el mateix. Segons Elliot són personatges comparables, però el regne d’Espanya inicia la baixada i el de França la pujada. Any rere any la distància augmenta. Els dos volen incrementar el domini sobre els propis territoris. Unificar i uniformar. Imposar la llengua del dominador.
Olivares ordena que a Catalunya el castellà sigui l’única llengua usada. Però… en aquella època a Catalunya tot el poder local estava en mans de l’Església. Bisbes i Canonges manaven molt aquí i bastant allà. Els d’aquí van argumentar que no es podia ensenyar la veritable religió a un poble ignorant i analfabet, com era el català, en una llengua que no entenia. Els d’allà ho van entomar i els d’aquí van creure allò que “la veritat us farà lliures”. Uns i altres van oblidar què havien fet a Amèrica.
1714. Ara els catalans defensaven el descendent del rei que havia nomenat Olivares, perquè el descendent del rei que havia noment Richelieu s’havia tornat molt més centralista, i a França l’anorreament de les diferències tenia molt més èxit que al sud dels Pirineus. Ara els d’aquí, ja no defensaven únicament la llegua catalana, ara ja defensaven la catalanitat. S’havia iniciat un procés.
La derrota va ser majúscula. Però… a partir d’aquest moment ja no era simplement la llengua, ara ja era la catalanitat.
Cent anys més tard semblava que tot s’havia acabat. A la “república de les lletres, el català és una llengua morta” deien saberuts de principis de segle dinou. Vés per on, poc després, tot va renéixer. I en van dir la Renaixença. Primer la llengua, després, la catalanitat i no va tardar gaire a sortir a escena, el catalanisme. La narrativa havia fet un pas endavant.
Altra vegada la reacció estatal va ser la mateixa. Calia extirpar el mal, i com era d’esperar el mal va créixer. Primer en van dir “regionalisme” La Lliga regional catalana. Cambó i Prat de la Riba. La mancomunitat. Altra vegada l’estat va reaccionar igual que sempre. Cop militar i dictadura. El catalanisme regional, a fer gàrgares (siguem benparlats). I altra vegada la reaparició de Catalunya, va pujar un graó més amunt. Ara la demanda ja era un estatut d’autonomia. Quin “disbarat” clamava Ortega y Gasset.
Aquest cop va ser massa, i la reacció fou brutal. Cop d’estat “Alzamiento” en deien ells. Guerra. I Victoria. I per al “problema catalan: solucion final”. D’aquesta última etapa en sóc testimoni de càrrec.
El vell assassí es va acabar morint com tots els vells assassins o no. I va aparèixer en escena el nacionalisme català. Un graó més amunt, que el regionalisme. Aquest nacionalisme català es va atrevir a fer un estatut, i quin estatut clamaven els de sempre. Després de ribotar-lo i ben ribotar-lo uns i de sentenciar-lo a mort els altres, va passar el que havia de passar. Ara el catalans exigeixen la independència.
Durant tots aquests anys han passat moltes, moltíssimes coses. Algunes molt importants i que res tenen a veure amb aquesta narració. Tantes, que els que vulguin negar-les poden, fins i tot de bona fe, fer-ho. Però la història és la història.
Hi ha un fil conductor de tota aquesta narrativa. Un conjunt de ciutadans del nord-est de la península Ibérica no s’ha sentit secularment ni identificada plenament ni ben tractada pels poders centrals, i ha intentat mostrar-ho. Aquest poder no ha volgut mai acceptar-ho i ha reaccionat sempre intentant eliminar-ne la causa. L’instrument que ha usat habitualment ha estat l’exèrcit. Després de cada intent fracassat d’eliminació del problema, aquest ha ressorgit amb més força i un pas més enlaire de l’anterior. A mida que la comunitat catalana augmentava en cultura, en economia i en prestigi, s’incrementava la consciència de la pròpia identitat. Molts dels noms dels actors d’aquesta narració estan oblidats, com ho estaran la majoria dels que avui omplen les pàgines dels diaris.
També és cert que els protagonistes de cadascun dels moments més intensos, han cregut que eren moments definitius. I alguns d’ells no han dubtat de jugar-s’hi la vida. Per sort, avui dia, quan l’aposta és la més alta d’aquesta història, l’estat no pot usar l’exèrcit, I per la part catalana tothom rebutja tota violència.
Més bé no pot anar.
Però s’aprenen alguns perquès i força coms. Sobretot actituds que s’han mantingut constants -amb tants altibaixos, o frenades i acceleracions com vulgueu- al llarg fins i tot de segles. L’aparença d’un problema pot variar notablement, i quan reapareix els que neguen que existeixi tal conflicte diran que és nou, ignoraran que és el mateix d’abans amb formes noves. És cert que els actors no són els mateixos, que l’entorn ha canviat, però si és un conflicte entre pobles, només l’eliminació absoluta d’un dels dos pobles, resol definitivament la qüestió.
Mirem uns quants moments significatius, però que històricament formen un “continuum”.
1635. El comte-duc d’Olivares necessita més soldats i més impostos per fer guerres a Europa. Richelieu pensa el mateix. Segons Elliot són personatges comparables, però el regne d’Espanya inicia la baixada i el de França la pujada. Any rere any la distància augmenta. Els dos volen incrementar el domini sobre els propis territoris. Unificar i uniformar. Imposar la llengua del dominador.
Olivares ordena que a Catalunya el castellà sigui l’única llengua usada. Però… en aquella època a Catalunya tot el poder local estava en mans de l’Església. Bisbes i Canonges manaven molt aquí i bastant allà. Els d’aquí van argumentar que no es podia ensenyar la veritable religió a un poble ignorant i analfabet, com era el català, en una llengua que no entenia. Els d’allà ho van entomar i els d’aquí van creure allò que “la veritat us farà lliures”. Uns i altres van oblidar què havien fet a Amèrica.
1714. Ara els catalans defensaven el descendent del rei que havia nomenat Olivares, perquè el descendent del rei que havia noment Richelieu s’havia tornat molt més centralista, i a França l’anorreament de les diferències tenia molt més èxit que al sud dels Pirineus. Ara els d’aquí, ja no defensaven únicament la llegua catalana, ara ja defensaven la catalanitat. S’havia iniciat un procés.
La derrota va ser majúscula. Però… a partir d’aquest moment ja no era simplement la llengua, ara ja era la catalanitat.
Cent anys més tard semblava que tot s’havia acabat. A la “república de les lletres, el català és una llengua morta” deien saberuts de principis de segle dinou. Vés per on, poc després, tot va renéixer. I en van dir la Renaixença. Primer la llengua, després, la catalanitat i no va tardar gaire a sortir a escena, el catalanisme. La narrativa havia fet un pas endavant.
Altra vegada la reacció estatal va ser la mateixa. Calia extirpar el mal, i com era d’esperar el mal va créixer. Primer en van dir “regionalisme” La Lliga regional catalana. Cambó i Prat de la Riba. La mancomunitat. Altra vegada l’estat va reaccionar igual que sempre. Cop militar i dictadura. El catalanisme regional, a fer gàrgares (siguem benparlats). I altra vegada la reaparició de Catalunya, va pujar un graó més amunt. Ara la demanda ja era un estatut d’autonomia. Quin “disbarat” clamava Ortega y Gasset.
Aquest cop va ser massa, i la reacció fou brutal. Cop d’estat “Alzamiento” en deien ells. Guerra. I Victoria. I per al “problema catalan: solucion final”. D’aquesta última etapa en sóc testimoni de càrrec.
El vell assassí es va acabar morint com tots els vells assassins o no. I va aparèixer en escena el nacionalisme català. Un graó més amunt, que el regionalisme. Aquest nacionalisme català es va atrevir a fer un estatut, i quin estatut clamaven els de sempre. Després de ribotar-lo i ben ribotar-lo uns i de sentenciar-lo a mort els altres, va passar el que havia de passar. Ara el catalans exigeixen la independència.
Durant tots aquests anys han passat moltes, moltíssimes coses. Algunes molt importants i que res tenen a veure amb aquesta narració. Tantes, que els que vulguin negar-les poden, fins i tot de bona fe, fer-ho. Però la història és la història.
Hi ha un fil conductor de tota aquesta narrativa. Un conjunt de ciutadans del nord-est de la península Ibérica no s’ha sentit secularment ni identificada plenament ni ben tractada pels poders centrals, i ha intentat mostrar-ho. Aquest poder no ha volgut mai acceptar-ho i ha reaccionat sempre intentant eliminar-ne la causa. L’instrument que ha usat habitualment ha estat l’exèrcit. Després de cada intent fracassat d’eliminació del problema, aquest ha ressorgit amb més força i un pas més enlaire de l’anterior. A mida que la comunitat catalana augmentava en cultura, en economia i en prestigi, s’incrementava la consciència de la pròpia identitat. Molts dels noms dels actors d’aquesta narració estan oblidats, com ho estaran la majoria dels que avui omplen les pàgines dels diaris.
També és cert que els protagonistes de cadascun dels moments més intensos, han cregut que eren moments definitius. I alguns d’ells no han dubtat de jugar-s’hi la vida. Per sort, avui dia, quan l’aposta és la més alta d’aquesta història, l’estat no pot usar l’exèrcit, I per la part catalana tothom rebutja tota violència.
Més bé no pot anar.
dissabte, 30 d’agost del 2014
Tres nivells.
Allò que em fa estar més tranquil i segur de l’èxit del procés d’independència de Catalunya és observar l’alt grau de coherència entre els tres estrats implicats i fortament compromesos.
L’estrat que en direm superior, no per qualitat dels seus components que és la mateixa que la resta, però sí per ser el més visible està format per la classe política. Certament el procés és polític, però no únicament polític. Ni tan sols principalment polític. Les forces estatals que s‘hi oposen frontalment creuen –si més no fan veure que ho creuen- que és un problema exclusivament entre politics. (Jo em temo molt que ja saben que és un problema entre un estat i un poble, però això no ho poden admetre en públic.)
L’estrat que en direm inferior, som nosaltres. Els que anem i anirem a les manifestacions. La característica més destacable és l’alegria amb què hi anem. La serenor i l’entusiasme, que ens fa que en sortim satisfets i plens de confiança amb nosaltres mateixos. I sigui com sigui i quan sigui serem els que votarem.
Però a més existeix un estrat intermedi, no tan visible com aquests dos, format per professionals de totes les branques que formen una societat altament estructurada com és la catalana. Jutges, sociòlegs, metges, enginyers, periodistes, advocats i un llarguíssim etc. Compromesos i implicats. Que hi treballen i hi dediquen hores i il•lusions. D’aquest estrat també en formen part més de dues mil agrupacions, des de col•legis professionals a colles castelleres… i voluntaris de tots els colors.
La cohesió entre aquests tres estrats, fa que la necessitat que tenen alguns membres del primer de no callar, per no sentir-se morts, la puguem entomar com uns esquitxos a la cara que no ens fan perdre de vista ni la mar de fons ni la força de les onades.
Som-hi, doncs.
L’estrat que en direm superior, no per qualitat dels seus components que és la mateixa que la resta, però sí per ser el més visible està format per la classe política. Certament el procés és polític, però no únicament polític. Ni tan sols principalment polític. Les forces estatals que s‘hi oposen frontalment creuen –si més no fan veure que ho creuen- que és un problema exclusivament entre politics. (Jo em temo molt que ja saben que és un problema entre un estat i un poble, però això no ho poden admetre en públic.)
L’estrat que en direm inferior, som nosaltres. Els que anem i anirem a les manifestacions. La característica més destacable és l’alegria amb què hi anem. La serenor i l’entusiasme, que ens fa que en sortim satisfets i plens de confiança amb nosaltres mateixos. I sigui com sigui i quan sigui serem els que votarem.
Però a més existeix un estrat intermedi, no tan visible com aquests dos, format per professionals de totes les branques que formen una societat altament estructurada com és la catalana. Jutges, sociòlegs, metges, enginyers, periodistes, advocats i un llarguíssim etc. Compromesos i implicats. Que hi treballen i hi dediquen hores i il•lusions. D’aquest estrat també en formen part més de dues mil agrupacions, des de col•legis professionals a colles castelleres… i voluntaris de tots els colors.
La cohesió entre aquests tres estrats, fa que la necessitat que tenen alguns membres del primer de no callar, per no sentir-se morts, la puguem entomar com uns esquitxos a la cara que no ens fan perdre de vista ni la mar de fons ni la força de les onades.
Som-hi, doncs.
divendres, 29 d’agost del 2014
És un disbarat.
Va dir. A mi no em va quedar clar si deia que està prohibit perquè és un disbarat o bé al revés, votar és un disbarat perquè està prohibit. Si els disbarats estan prohibits al senyor Rajoy, Goya i Valle Inclan, el deuen fer patir de valent.
Diuen que a mitjans del segle 18, a Pennsilvanià, Edwin Drake va tenir l’ocurrència de fer un pou al mig del pati de casa seva perquè hi havia una taca oliosa força grossa i volia treure’n petroli. Tothom li va dir que era un disbarat. Ell no en va fotre cas. Va fer un pou de vint metres i va començar a sortir petroli a manta. Quan el país estava ple de pous de petroli, d’aquell indret en deien i encara en diuen “el disbarat d’en Drake”.
Em penso molt que el susdit Mariano va usar aquest argument tan poderós, perquè no n’ha trobat cap altre més convincent.
La pregunta que em faig moltes vegades és què deu pensar que passarà,quines conseqüències tindrà la seva actitud. I només hi trobo una explicació. Està convençut que la independència de Catalunya és inevitable. N’està més convençut, que el més convençut dels catalans.
N’està tan segur que l’únic que vol aconseguir, és que això no passi sent ell president del govern espanyol. Sap que al president que li passi això, ocuparà un lloc vilipendiat, denigrat, insultat etc.etc. pels segles dels segles en la Història Sagrada d’Espanya. Això és massa dur…
Va pensar: ara que tinc al meu costat la Sra. Merkel, tan estimada per tota la població del meu país, podré usar paraules contundents sobre l’únic problema que no puc resoldre de cap manera, i ella no podrà dir que allò del “disbarat” li semblava una bajanada.
Vaig recordar l’escena del pare polític de Rajoy, l’ínclit Aznar, convencent l’espavilat Bush que ell, Aznar, aconseguiria que Xile i Mèxic votessin al consell de seguretat de l’ONU del qual en aquell moment en formaven part a favor de la proposta del ianqui d’intervenir militarment a l’Irak. L’Aznar es vantava que els iberoamericans farien el que la “madre patria” els manava. Mèxic i Xile van votar “NO”. Bush no va a tornar a deixar que Aznar posés els peus sobre la taula al ranxo de Texas.
Ara, Rajoy ha jurat a Merkel que l’ajudarà a superar el mal moment que aquesta passa per culpa de França i Itàlia que no li fan gaire cas. L’alemanya ha fet veure que s’ho creia i a canvi ha fotut un clatellot a Catalunya, com li demanava Rajoy. Tot plegat -passejada inclosa- no arribava a semblar ni tan sols un disbarat. De fet, ja ningú se’n recorda. ¿Quan tardaran Merkel i Rajoy a tornar a passejar junts?
S’admeten apostes.
28 d’agost de 2014
Diuen que a mitjans del segle 18, a Pennsilvanià, Edwin Drake va tenir l’ocurrència de fer un pou al mig del pati de casa seva perquè hi havia una taca oliosa força grossa i volia treure’n petroli. Tothom li va dir que era un disbarat. Ell no en va fotre cas. Va fer un pou de vint metres i va començar a sortir petroli a manta. Quan el país estava ple de pous de petroli, d’aquell indret en deien i encara en diuen “el disbarat d’en Drake”.
Em penso molt que el susdit Mariano va usar aquest argument tan poderós, perquè no n’ha trobat cap altre més convincent.
La pregunta que em faig moltes vegades és què deu pensar que passarà,quines conseqüències tindrà la seva actitud. I només hi trobo una explicació. Està convençut que la independència de Catalunya és inevitable. N’està més convençut, que el més convençut dels catalans.
N’està tan segur que l’únic que vol aconseguir, és que això no passi sent ell president del govern espanyol. Sap que al president que li passi això, ocuparà un lloc vilipendiat, denigrat, insultat etc.etc. pels segles dels segles en la Història Sagrada d’Espanya. Això és massa dur…
Va pensar: ara que tinc al meu costat la Sra. Merkel, tan estimada per tota la població del meu país, podré usar paraules contundents sobre l’únic problema que no puc resoldre de cap manera, i ella no podrà dir que allò del “disbarat” li semblava una bajanada.
Vaig recordar l’escena del pare polític de Rajoy, l’ínclit Aznar, convencent l’espavilat Bush que ell, Aznar, aconseguiria que Xile i Mèxic votessin al consell de seguretat de l’ONU del qual en aquell moment en formaven part a favor de la proposta del ianqui d’intervenir militarment a l’Irak. L’Aznar es vantava que els iberoamericans farien el que la “madre patria” els manava. Mèxic i Xile van votar “NO”. Bush no va a tornar a deixar que Aznar posés els peus sobre la taula al ranxo de Texas.
Ara, Rajoy ha jurat a Merkel que l’ajudarà a superar el mal moment que aquesta passa per culpa de França i Itàlia que no li fan gaire cas. L’alemanya ha fet veure que s’ho creia i a canvi ha fotut un clatellot a Catalunya, com li demanava Rajoy. Tot plegat -passejada inclosa- no arribava a semblar ni tan sols un disbarat. De fet, ja ningú se’n recorda. ¿Quan tardaran Merkel i Rajoy a tornar a passejar junts?
S’admeten apostes.
28 d’agost de 2014
dijous, 7 d’agost del 2014
Hem trobat un bon boc.
Expiatori, vull dir. D’aquells que carreguen totes les culpes, les pròpies i les alienes. Un cop ben carregat de culpes, l’enviem al sacrifici, i llestos, tots lliures de pecats.
Com que a més a més, tenim la sort que de culpes pròpies en té moltes, potser aconseguirem que se’n carregui tantes que pugui semblar que la resta d’abusos de poder, de corrupcions i corrupteles eren minúcies sense importància.
Ara deixeu-me ser un pèl cínic. És tanta la fòbia que ha despertat l’anomenat cas Pujol, per les espanyes, era tanta la rancúnia que despertava el personatge, que els sembla que descarregant tota la bilis justiciera sobre una família que ells creuen que representa un poble -i precisament per això- de forma que sense expressar-ho, creuen que era una família corrupta perquè era catalana. Mentre que aquí molts creiem que era corrupta perquè era poderosa.
A vegades convé que un home mori per un poble, paro mai que un poble mori per un home. Han dit evangelistes i poetes.
I en certa manera és indiferent que aquest home sigui innocent o culpable. Mai ningú és absolutament una cosa o l’altra. Per als pobles és tan saludable tenir màrtirs com tenir bocs expiatoris. I una mica de cinisme no fa mal a ningú.
Sempre ens quedarà la ironia salvífica.
8 d’agost de 2014.
Com que a més a més, tenim la sort que de culpes pròpies en té moltes, potser aconseguirem que se’n carregui tantes que pugui semblar que la resta d’abusos de poder, de corrupcions i corrupteles eren minúcies sense importància.
Ara deixeu-me ser un pèl cínic. És tanta la fòbia que ha despertat l’anomenat cas Pujol, per les espanyes, era tanta la rancúnia que despertava el personatge, que els sembla que descarregant tota la bilis justiciera sobre una família que ells creuen que representa un poble -i precisament per això- de forma que sense expressar-ho, creuen que era una família corrupta perquè era catalana. Mentre que aquí molts creiem que era corrupta perquè era poderosa.
A vegades convé que un home mori per un poble, paro mai que un poble mori per un home. Han dit evangelistes i poetes.
I en certa manera és indiferent que aquest home sigui innocent o culpable. Mai ningú és absolutament una cosa o l’altra. Per als pobles és tan saludable tenir màrtirs com tenir bocs expiatoris. I una mica de cinisme no fa mal a ningú.
Sempre ens quedarà la ironia salvífica.
8 d’agost de 2014.
Informats.
Cal que estiguem ben informats. Els catalans, s’entén. És que si no estem ben informats no tenim dret a opinar sobre res. Es veu que si votem sense estar ben informats, el resultat de la votació no val.
Suposo que aquesta afirmació només val pels catalans, perquè si fos veritat que una votació queda devaluada per falta d’informació dels votants, us juro que la constitució espanyola no té la més petita validesa, perquè una cosa tan senzilla com llegir-la abans de votar-la no ho va fer pràcticament ningú.
I si tanta gent va votar que sí, és perquè tothom tenia clar d’on volíem marxar -del franquisme pur i dur- amb molt poqueta informació d’on anàvem a parar: al neofranquisme disfressat de democràcia.
Cal saber història, és una bona font d’informació. Sabent, això sí, que la Història no demostra res. Informa molt, però demostra poc. O res. Per exemple.
El dia 9 de gener de 1875, arriba des de l’exili francès a Barcelona, Alfons XII. Com a resposta a les paraules del president del Foment del Treball Bosch i Labrus diu “Seré breve en mi contestación: si consiguiese hacer de España un Barcelona, estoy seguro que habría conseguido hacer de mi patria una gran nación”.
L’èxit que va tenir va ser perfectament descriptible. En aquells moments l’estat espanyol no era ni tan sols decadent. I ja que no sabia, no volia o no podia complir el desig de la seva restaurada (amb una mà de pintura) vella monarquia, de fer d’Espanya una Catalunya, va decidir fer de Catalunya una Espanya.
Per fer “una gran nación” va decidir liquidar, tota diferència, bona o dolenta, positiva o negativa.
Però la Historia acostuma a fer el seu camí amb menyspreu de la voluntat dels que es creuen poderosos, però que no en són tant com pensen. Citem a Churchill, per fardar una mica “per resoldre els problemes polítics, el mal no és usar la força, sinó usar una força insuficient”. Es devia quedar tan ample. I posats a citar, ara Mandela. “L’ús de la violència sempre genera més problemes dels que soluciona”.
El poder, la força, la violència obté victòries, que per decisives que semblin -i a vegades duren 40 anys- mai canvien el curs secular de la Història.
25 d’abril de 2014
Suposo que aquesta afirmació només val pels catalans, perquè si fos veritat que una votació queda devaluada per falta d’informació dels votants, us juro que la constitució espanyola no té la més petita validesa, perquè una cosa tan senzilla com llegir-la abans de votar-la no ho va fer pràcticament ningú.
I si tanta gent va votar que sí, és perquè tothom tenia clar d’on volíem marxar -del franquisme pur i dur- amb molt poqueta informació d’on anàvem a parar: al neofranquisme disfressat de democràcia.
Cal saber història, és una bona font d’informació. Sabent, això sí, que la Història no demostra res. Informa molt, però demostra poc. O res. Per exemple.
El dia 9 de gener de 1875, arriba des de l’exili francès a Barcelona, Alfons XII. Com a resposta a les paraules del president del Foment del Treball Bosch i Labrus diu “Seré breve en mi contestación: si consiguiese hacer de España un Barcelona, estoy seguro que habría conseguido hacer de mi patria una gran nación”.
L’èxit que va tenir va ser perfectament descriptible. En aquells moments l’estat espanyol no era ni tan sols decadent. I ja que no sabia, no volia o no podia complir el desig de la seva restaurada (amb una mà de pintura) vella monarquia, de fer d’Espanya una Catalunya, va decidir fer de Catalunya una Espanya.
Per fer “una gran nación” va decidir liquidar, tota diferència, bona o dolenta, positiva o negativa.
Però la Historia acostuma a fer el seu camí amb menyspreu de la voluntat dels que es creuen poderosos, però que no en són tant com pensen. Citem a Churchill, per fardar una mica “per resoldre els problemes polítics, el mal no és usar la força, sinó usar una força insuficient”. Es devia quedar tan ample. I posats a citar, ara Mandela. “L’ús de la violència sempre genera més problemes dels que soluciona”.
El poder, la força, la violència obté victòries, que per decisives que semblin -i a vegades duren 40 anys- mai canvien el curs secular de la Història.
25 d’abril de 2014
diumenge, 3 d’agost del 2014
Idòlatres, iconoclastes.
Es veu que o bé som idòlatres o bé iconoclastes. Adorar o destruir l’ídol. Són dues formes simètriques de la mateixa malaltia. Bé, potser no és una malaltia, potser només és una insuficiència cardíaca: incapacitat d’estimar correctament, racionalment? la persona que sobresurt per mèrits propis o aparents prèviament elevada a la categoria d’ídol.
Una de les malalties de transmissió sexual més difícil d’eradicar és la monarquia. En la majoria de llocs en què s’ha aconseguit eliminar, rarament reapareix, però hi ha llocs on semblava desapareguda, on ha rebrotat amb força i és en aquests llocs on resulta més perillosa, perquè és molt probable que hagi estat re introduïda per forces obscures amb intencions de recuperar el domini sobre pobles sencers.
Alguns dels efectes secundaris que produeix aquesta malaltia són sorprenents, gairebé fan riure. Veure senyores elegantíssimes fer una espècie de genuflexió insinuada davant d’una locutora de TV. O veure doblegar el cap -un cop de cap no reeixit- davant d’un noi alt, que vés a saber perquè està palplantat, sabent perfectament que cap d’aquells cops de cap li arribarien més amunt d’unes medalles que porta al pit i que devia guanyar quan era més baix.
Hi ha cinc petits països europeus, que són dels més avançats, tot i que no l’han eradicada definitivament han aconseguit esterilitzar-la del tot. Ja no els fa nosa. Tothom sap que no serveix per a res però de tant en tant es diverteixen fent festes de casaments o batejos força lluïts estil segle dinou, però no tant fastuosos. I per altra banda els fa mandra fer canvis, com a tothom. Per cert la gran monarquia europea, amb aires imperials i sense perdre el reconegut humor britànic han aconseguit sacralitzar-la que és l’única manera de conservar-les.
I la pregunta és. Per què dimonis s’ha re introduït a l’estat espanyol? A qui cony podia interessar? Es volia fer renéixer la idolatria? Es volia fotre els iconoclastes? Preguntes retòriques, oi?
Val a dir que el moment que van aprofitar per fer-ho no podia estar més ben triat. I, sí, la idolatria ha renascut amb força, o potser no? I els iconoclastes estem ben fotuts, o potser no tant?
31 de juliol de 2014.
Una de les malalties de transmissió sexual més difícil d’eradicar és la monarquia. En la majoria de llocs en què s’ha aconseguit eliminar, rarament reapareix, però hi ha llocs on semblava desapareguda, on ha rebrotat amb força i és en aquests llocs on resulta més perillosa, perquè és molt probable que hagi estat re introduïda per forces obscures amb intencions de recuperar el domini sobre pobles sencers.
Alguns dels efectes secundaris que produeix aquesta malaltia són sorprenents, gairebé fan riure. Veure senyores elegantíssimes fer una espècie de genuflexió insinuada davant d’una locutora de TV. O veure doblegar el cap -un cop de cap no reeixit- davant d’un noi alt, que vés a saber perquè està palplantat, sabent perfectament que cap d’aquells cops de cap li arribarien més amunt d’unes medalles que porta al pit i que devia guanyar quan era més baix.
Hi ha cinc petits països europeus, que són dels més avançats, tot i que no l’han eradicada definitivament han aconseguit esterilitzar-la del tot. Ja no els fa nosa. Tothom sap que no serveix per a res però de tant en tant es diverteixen fent festes de casaments o batejos força lluïts estil segle dinou, però no tant fastuosos. I per altra banda els fa mandra fer canvis, com a tothom. Per cert la gran monarquia europea, amb aires imperials i sense perdre el reconegut humor britànic han aconseguit sacralitzar-la que és l’única manera de conservar-les.
I la pregunta és. Per què dimonis s’ha re introduït a l’estat espanyol? A qui cony podia interessar? Es volia fer renéixer la idolatria? Es volia fotre els iconoclastes? Preguntes retòriques, oi?
Val a dir que el moment que van aprofitar per fer-ho no podia estar més ben triat. I, sí, la idolatria ha renascut amb força, o potser no? I els iconoclastes estem ben fotuts, o potser no tant?
31 de juliol de 2014.
dimarts, 29 de juliol del 2014
La fi de la innocència.
De cop i volta el nen descobreix que el seu pare posa banyes a la seva mare. Sabia que a molts dels seus amics els passava el mateix, però el seu pare… no podia ser. Però era.
D’això i de moltes situacions similars i inevitables, en diem perdre la innocència. Deixar de ser nen i començar a ser adult. I això no és ni bo ni dolent. Pot ser més o menys dolorós, emprenyador o fer vergonya, però tothom acaba entomant-ho, i no escoltant els escarafalls del veïns, més o menys mal intencionats i que així obliden més de pressa que a ells els va passar el mateix no fa gaire.
Dic que no és bo ni dolent -depèn de la moralitat de cada lloc- però ajuda força a madurar. Pot retardar l’entrada d’algú a l’edat adulta, però mai impedir-ho.
Ja fa anys que sabem que el poder corromp. Que de l’ús necessari del poder, a l’abús hi ha una franja indefinible que no es veu igual d’ampla des de dalt que des de baix. Ningú que no hagi tingut mai poder pot entendre que la ratlla que defineix la separació entre aquests dos camps no sigui nítida i ben definida. Segurament tenim raó els de baix: hi ha una ratlla vermella.
I ara que ja hem proclamat la nostra honestedat, què fem? Escarafalls?
Diuen editorials amb grandiloqüència. La confessió de frau fiscal de l’ex honorable és una ofensa a tots els que paguen religiosament el seu impostos. Si fos veritat això, tranquil Jordi tranquil, no has ofès a ningú. Ningú paga religiosament els seus impostos, tots paguem aquells impostos que no podem evitar pagar. (Per altra banda tampoc sé què vol dir fer una cosa religiosament i quan ho entenc no em sembla una bona manera de fer res).
Dels homes públics, ens hauríem d’anar acostumant a jutjar la seva obra més que la seva persona. D’entrada cal que digui que jo no vaig votar mai el senyor Pujol, com no vaig votar mai a Felipe González. I això no m’impedeix afirmar que van ser el dos polítics, durant una dècada, que van fer més per allunyar-nos de la dictadura franquista. No ho van ser, la parella de moda -el rei i Suárez- el primer hereu directe de Franco i l’altre l’últim primer ministre del franquisme.
Doncs tant González com Pujol van acceptar el paper d’ídols dels seus respectius pobles. I aquest és el veritable pecat dels dos. Que aprofitessin per enriquir-se, encara que pugui fer molt mal d’ulls és realment secundari.
Els dos van cometre el mateix error polític: no saber marxar a temps. El cicle del poder és força repetitiu. Comença amb potència, que va augmentant primer de mica en mica i després de pressa. Aviat es cau en la prepotència, sense gairebé adonar-se’n. I de cop i volta apareix la impotència. El cicle és inexorable. El pitjor succeeix durant la fase de prepotència “canviarem Espanya que no la coneixerà ni la mare que la va parir” tronaven…
Avui molts catalans tenen el coragre, tenen por que les males notícies tinguin males conseqüències.
Si les noticies ens acosten més a la realitat, no són mai males notícies. Acostar-nos a la veritat no és una mala notícia. No som, ni volem ser un ramat que necessita pastor. Cal que veiem clar que som un poble, que sap on vol anar, i que en qui hem de confiar, és en nosaltres mateixos.
28 de juny de 2014.
D’això i de moltes situacions similars i inevitables, en diem perdre la innocència. Deixar de ser nen i començar a ser adult. I això no és ni bo ni dolent. Pot ser més o menys dolorós, emprenyador o fer vergonya, però tothom acaba entomant-ho, i no escoltant els escarafalls del veïns, més o menys mal intencionats i que així obliden més de pressa que a ells els va passar el mateix no fa gaire.
Dic que no és bo ni dolent -depèn de la moralitat de cada lloc- però ajuda força a madurar. Pot retardar l’entrada d’algú a l’edat adulta, però mai impedir-ho.
Ja fa anys que sabem que el poder corromp. Que de l’ús necessari del poder, a l’abús hi ha una franja indefinible que no es veu igual d’ampla des de dalt que des de baix. Ningú que no hagi tingut mai poder pot entendre que la ratlla que defineix la separació entre aquests dos camps no sigui nítida i ben definida. Segurament tenim raó els de baix: hi ha una ratlla vermella.
I ara que ja hem proclamat la nostra honestedat, què fem? Escarafalls?
Diuen editorials amb grandiloqüència. La confessió de frau fiscal de l’ex honorable és una ofensa a tots els que paguen religiosament el seu impostos. Si fos veritat això, tranquil Jordi tranquil, no has ofès a ningú. Ningú paga religiosament els seus impostos, tots paguem aquells impostos que no podem evitar pagar. (Per altra banda tampoc sé què vol dir fer una cosa religiosament i quan ho entenc no em sembla una bona manera de fer res).
Dels homes públics, ens hauríem d’anar acostumant a jutjar la seva obra més que la seva persona. D’entrada cal que digui que jo no vaig votar mai el senyor Pujol, com no vaig votar mai a Felipe González. I això no m’impedeix afirmar que van ser el dos polítics, durant una dècada, que van fer més per allunyar-nos de la dictadura franquista. No ho van ser, la parella de moda -el rei i Suárez- el primer hereu directe de Franco i l’altre l’últim primer ministre del franquisme.
Doncs tant González com Pujol van acceptar el paper d’ídols dels seus respectius pobles. I aquest és el veritable pecat dels dos. Que aprofitessin per enriquir-se, encara que pugui fer molt mal d’ulls és realment secundari.
Els dos van cometre el mateix error polític: no saber marxar a temps. El cicle del poder és força repetitiu. Comença amb potència, que va augmentant primer de mica en mica i després de pressa. Aviat es cau en la prepotència, sense gairebé adonar-se’n. I de cop i volta apareix la impotència. El cicle és inexorable. El pitjor succeeix durant la fase de prepotència “canviarem Espanya que no la coneixerà ni la mare que la va parir” tronaven…
Avui molts catalans tenen el coragre, tenen por que les males notícies tinguin males conseqüències.
Si les noticies ens acosten més a la realitat, no són mai males notícies. Acostar-nos a la veritat no és una mala notícia. No som, ni volem ser un ramat que necessita pastor. Cal que veiem clar que som un poble, que sap on vol anar, i que en qui hem de confiar, és en nosaltres mateixos.
28 de juny de 2014.
diumenge, 29 de juny del 2014
Discrepàncies.
Acceptant sense cap recel, que un milió de catalans són iguals que un milió d’espanyols, que la proporció d’intel•ligents o gamarussos, d’honestos o aprofitats, de treballadors o de vividors en un o altre conjunt de ciutadans és molt similar. Acceptant encara amb seguretat que les coincidències genètiques són més que notables, sabent que des d’Hu bei o des d’Arkansas ens veuen exactament iguals, no hi ha cap dubte que vistos de prop apareixen discrepàncies a l’hora d’encarar la realitat més propera entre un i altre col•lectiu. Tot i que potser sigui veritat que la visió que tenim a Catalunya del ciutadà espanyol sigui exageradament decantada cap a la versió madrilenya, tot i sabent que “namés” (només, dit per la Camacho) representa aproximadament el 12% del conjunt.
Per exemple. La percepció del franquisme entre el catalans és molt negativa. Es pot afirmar que al voltant del 85 % assumeixen que no va tenir cap valor positiu, que va ser nefast per la totalitat del país, i que no només va ser una dictadura criminal, sinó que la totalitat de les idees que defensava eren inacceptables. En canvi sembla que la percepció que de la dictadura franquista es té a Espanya és notablement diferent. Els que la condemnen radicalment no sembla que arribin al 50% i encara entre aquests, condemnen més les formes dictatorials que la totalitat de les idees.
Aparentment un 50% accepta i aplaudeix l’obra de la dictadura encara que posi alguna tímida objecció a les formes, que en molts casos justifica.
Per exemple. La reminiscència, per llunyana i feble que sigui, d’haver estat un imperi. A les ciutats que han sigut capitals d’un gran imperi n’hi queda sempre un record mai oblidat. Queda un sentiment d’injustícia històrica entre els seus ciutadans, i sobretot hi queda un record d’Estat -institucions, funcionaris…- que necessita vitalment manifestar-se com pugui. No importa que sigui sobre dimensionat ni notablement arcaic ni ineficient, ha de seguir existint, i per no morir no té més remei que créixer i no parar. (Un cas notable de reminiscència imperial, el tenim ara a Moscou, on l’home que ha assumit el paper de recordar-ho als seus conciutadans és aclamat: Putin)
Ni a Barcelona ni a Catalunya, de tot això no n’hi ha ni rastre. Ni Catalunya ha estat un imperi ni Barcelona la seva capital. Ni ho enyorem, ni ho entenem. Però existeix i marca, i de quina manera, els ciutadans de Madrid, els funcionaris alts, mitjos i baixos, i sobretot tota la seva classe dirigent, política, econòmica, religiosa i desgraciadament també cultural. De dretes i d’esquerres. Els marca tant que els dificulta, gairebé els impossibilita -i alguns s’hi esforcen- a entendre una realitat diferent.
Marca més la nostàlgia d’un imperi perdut en la llunyania del temps i del que no en queda cap rastre del poder que tenia, que una pèrdua recent de la que encara queda un regust a la boca i una esperança de retorn. Londres encara té la City, i Moscou la Sibèria. A Madrid no li queda res.
I a sobre Barcelona li fa ombra. I Catalunya se’n vol anar. Els polítics de Madrid estan desconcertats. No se’ls acut res més que ignorar, menysprear i amenaçar. Alguns pensen que han de fer una proposta, una oferta, però tots saben que no en poden fer cap sense contradir-se a si mateixos ni sense irritar profundament els seus conciutadans. També pensen -i crec que amb raó- que sigui quina sigui la proposta els catalans la rebutjaran.
Aquesta història només té dos finals possibles. O la independència de Catalunya o l’aniquilació de la catalanitat. Que és el mateix que dir la desaparició definitiva de Catalunya. Però...
Reges volant
Leges mutant.
Populi manent... Dixit. 26 de juny de 2014.
Per exemple. La percepció del franquisme entre el catalans és molt negativa. Es pot afirmar que al voltant del 85 % assumeixen que no va tenir cap valor positiu, que va ser nefast per la totalitat del país, i que no només va ser una dictadura criminal, sinó que la totalitat de les idees que defensava eren inacceptables. En canvi sembla que la percepció que de la dictadura franquista es té a Espanya és notablement diferent. Els que la condemnen radicalment no sembla que arribin al 50% i encara entre aquests, condemnen més les formes dictatorials que la totalitat de les idees.
Aparentment un 50% accepta i aplaudeix l’obra de la dictadura encara que posi alguna tímida objecció a les formes, que en molts casos justifica.
Per exemple. La reminiscència, per llunyana i feble que sigui, d’haver estat un imperi. A les ciutats que han sigut capitals d’un gran imperi n’hi queda sempre un record mai oblidat. Queda un sentiment d’injustícia històrica entre els seus ciutadans, i sobretot hi queda un record d’Estat -institucions, funcionaris…- que necessita vitalment manifestar-se com pugui. No importa que sigui sobre dimensionat ni notablement arcaic ni ineficient, ha de seguir existint, i per no morir no té més remei que créixer i no parar. (Un cas notable de reminiscència imperial, el tenim ara a Moscou, on l’home que ha assumit el paper de recordar-ho als seus conciutadans és aclamat: Putin)
Ni a Barcelona ni a Catalunya, de tot això no n’hi ha ni rastre. Ni Catalunya ha estat un imperi ni Barcelona la seva capital. Ni ho enyorem, ni ho entenem. Però existeix i marca, i de quina manera, els ciutadans de Madrid, els funcionaris alts, mitjos i baixos, i sobretot tota la seva classe dirigent, política, econòmica, religiosa i desgraciadament també cultural. De dretes i d’esquerres. Els marca tant que els dificulta, gairebé els impossibilita -i alguns s’hi esforcen- a entendre una realitat diferent.
Marca més la nostàlgia d’un imperi perdut en la llunyania del temps i del que no en queda cap rastre del poder que tenia, que una pèrdua recent de la que encara queda un regust a la boca i una esperança de retorn. Londres encara té la City, i Moscou la Sibèria. A Madrid no li queda res.
I a sobre Barcelona li fa ombra. I Catalunya se’n vol anar. Els polítics de Madrid estan desconcertats. No se’ls acut res més que ignorar, menysprear i amenaçar. Alguns pensen que han de fer una proposta, una oferta, però tots saben que no en poden fer cap sense contradir-se a si mateixos ni sense irritar profundament els seus conciutadans. També pensen -i crec que amb raó- que sigui quina sigui la proposta els catalans la rebutjaran.
Aquesta història només té dos finals possibles. O la independència de Catalunya o l’aniquilació de la catalanitat. Que és el mateix que dir la desaparició definitiva de Catalunya. Però...
Reges volant
Leges mutant.
Populi manent... Dixit. 26 de juny de 2014.
dimecres, 11 de juny del 2014
Oportunitat històrica.
Els pobles que no saben aprofitar les oportunitats que se’ls presenten en safata de plata per fer un pas significatiu en la direcció que la Història condueix a la humanitat perden una gran ocasió per avançar cap a la modernitat.
Si fem talls retrospectius de cinquanta en cinquanta anys posem dels últims tres segles i comptem el nombre de monarquies de cada moment, veurem sense el més petit dubte quin és el sentit de la Història en allò que fa referència al dilema Monarquia-República.
A partir del segle divuit va començar allò que anomenem modernitat i certament no tot van ser millores ni igualment repartides, però ningú dubta que la línia nítidament dibuixada és allò que anomenem progrés, i tampoc ningú posa en dubte que aquesta línia va paral•lela a la de països que passen de monarquia a república. Amb tots els alts i baixos que vulgueu, amb algunes anades i tornades, però la modernitat té un sentit històric evident.
Europa pot semblar que té algunes excepcions, que tot i conservar les seves monarquies, són del més modern del món. És veritat. Sense entrar a analitzar en particular a cadascuna, podem afirmar que totes les monarquies nòrdiques van fer front als atacs del nazisme i van ajudar els seus pobles a sobreviure. Aquelles monarquies europees que en algun moment del segle vint van donar suport a qualsevol dictadura militar o feixista, han desaparegut definitivament. Excepte l’espanyola.
Tots els arguments a favor de la monarquia em semblen o bé arcaics o bé interessats. El millor de tots és que no fa nosa. Déu n’hi do.
Diuen: el rei reina però no governa. No pot prendre decisions. No té responsabilitats.
Llavors que coi fa. Per a què el necessitem?
El president de la república italiana senyor Napolitano durant les crisis recents ha pres grans decisions; fer marxar Berlusconi, nomenar un cap de govern de transició, obligar moralment els partits a posar-se d’acord, etc., doncs bé, cap d’aquestes coses les podria haver fet el rei d’Espanya.
(Suposant que ho hagués sabut fer).
Resulta evident que és necessari un cap d’estat amb responsabilitat, que pugui prendre decisions importants i que si s’equivoca pugui ser apartat del seu càrrec.
Mantenir un càrrec, una institució -encara que el titular ho faci bé- de tan baixa rendibilitat sempre serà car. Si només costés un euro, seria un euro mal aprofitat. Jo, evidentment preferia la república el 1975 i la prefereixo ara sigui qui sigui el president. Un president elegit sempre té data de caducitat.
L’únic dubte que tinc és de si això realment m’interessa.
Si fem talls retrospectius de cinquanta en cinquanta anys posem dels últims tres segles i comptem el nombre de monarquies de cada moment, veurem sense el més petit dubte quin és el sentit de la Història en allò que fa referència al dilema Monarquia-República.
A partir del segle divuit va començar allò que anomenem modernitat i certament no tot van ser millores ni igualment repartides, però ningú dubta que la línia nítidament dibuixada és allò que anomenem progrés, i tampoc ningú posa en dubte que aquesta línia va paral•lela a la de països que passen de monarquia a república. Amb tots els alts i baixos que vulgueu, amb algunes anades i tornades, però la modernitat té un sentit històric evident.
Europa pot semblar que té algunes excepcions, que tot i conservar les seves monarquies, són del més modern del món. És veritat. Sense entrar a analitzar en particular a cadascuna, podem afirmar que totes les monarquies nòrdiques van fer front als atacs del nazisme i van ajudar els seus pobles a sobreviure. Aquelles monarquies europees que en algun moment del segle vint van donar suport a qualsevol dictadura militar o feixista, han desaparegut definitivament. Excepte l’espanyola.
Tots els arguments a favor de la monarquia em semblen o bé arcaics o bé interessats. El millor de tots és que no fa nosa. Déu n’hi do.
Diuen: el rei reina però no governa. No pot prendre decisions. No té responsabilitats.
Llavors que coi fa. Per a què el necessitem?
El president de la república italiana senyor Napolitano durant les crisis recents ha pres grans decisions; fer marxar Berlusconi, nomenar un cap de govern de transició, obligar moralment els partits a posar-se d’acord, etc., doncs bé, cap d’aquestes coses les podria haver fet el rei d’Espanya.
(Suposant que ho hagués sabut fer).
Resulta evident que és necessari un cap d’estat amb responsabilitat, que pugui prendre decisions importants i que si s’equivoca pugui ser apartat del seu càrrec.
Mantenir un càrrec, una institució -encara que el titular ho faci bé- de tan baixa rendibilitat sempre serà car. Si només costés un euro, seria un euro mal aprofitat. Jo, evidentment preferia la república el 1975 i la prefereixo ara sigui qui sigui el president. Un president elegit sempre té data de caducitat.
L’únic dubte que tinc és de si això realment m’interessa.
divendres, 6 de juny del 2014
Xantatge.
Durant molts anys abans de la mort del dictador Franco i alguns després, es va anar difonent, la idea dominant que el poble espanyol no estava preparat per a la democràcia. Els defensors del règim franquista ho defensaven per raons òbvies, però desgraciadament alguns dels seus opositors també ho creien. La idea es va introduir al subconscient de molts ciutadans, generant una desconfiança força general uns del altres. El poble no confiava en si mateix i sobretot tenia por, molta por.
Mort el general, es va produir un estat de coses absolutament caòtic, amb molta més violència i morts de les que ara es vol recordar. Els defensors de la dictadura, Juan Carlos entre ells, no volien cedir ni un pam de poder, fins que pressionats per França (Giscard d’Estaing) Alemanya (Willy Brandt) i pels ambaixadors d’Estats Units i de Gran Bretanya, que encara es malfiaven més del poble (fins al menyspreu) i per por d’una revolta popular comunista similar a la portuguesa de l’any anterior, van fer un pas enrere, i després un altre pas i un altre. D’això en van dir la transició.
L’ambient estava dominat per dues pèssimes conselleres: la por i la urgència i de les dues se’n van saber aprofitar amb profunditat i traïdoria el grup liderat per Suarez i el rei per conduir el procés a favor propi. El xantatge era: nosaltres o els militars. La majoria de ciutadans ho van creure i la totalitat de governs europeus i americans els anava molt bé creure-ho. Tots van dir: vosaltres.
Res de consens, res de pactes. Redactada la constitució per franquistes de tota la vida, amb algun retoc de nouvinguts al món de la política democràtica. Es diu que totes les parts van cedir per arribar a un acord. La meva pregunta era llavors i continua sent ara. En què van cedir els franquistes? En concedir unes llibertats als ciutadans, que no volien concedir? No hem quedat que els dos representants màxims del règim franquista que van liderar la transició eren uns grans demòcrates?
A l’hora de redactar les formes del poder, de distribuir-lo, d’exercir-lo, la golejada que van encaixar els no franquistes va ser descomunal i sobretot va ser per plorar tot allò que fa referència a cap possible modificació ni petita ni gran que no vulgui fer el partit que està en mans dels hereus ideològics, genealògics i econòmics del franquisme.
Les malformacions congènites d’aquella nounada democràcia tard o d’hora s’havien de manifestar i molt més sobretot pel comportament -per altra banda previsible- de totes aquelles institucions, grups econòmics i derivats politics hereus d’aquell règim que el poble definia com una dictadura suavitzada per la corrupció que inevitablement havia de convertir-se en una corrupció disfressada de democràcia.
¿Algú podia creure que els poders fàctics -en dèiem- que feia quaranta anys menyspreaven els demòcrates quan no podien tancar-los a la presó o condemnar-los a l’infern previ pas pel ”garrote vil”, algú creia que les persones que encarnaven aquests poders farien un curset de vint-i-quatre hores per convertir-se en demòcrates de tota la vida? Estic parlant de “totes“ les persones, i evidentment començant per dalt de tot.
La transició va ser un èxit. Nomes hi va haver cinc cents morts. Es veu que els hem d’agrair que alguns dels seus vells companys de dictadura no fessin una barbaritat més grossa. Doncs, bé: moltes gràcies. Però eren els vostres companys, no els nostres.
Em queden tantes preguntes, tantes paraules, tants dubtes… per exemple; segueix el poble espanyol no preparat per a la democràcia? Cal que els catalans els ajudem a democratitzar-se?...
4 de juny de 2014
Mort el general, es va produir un estat de coses absolutament caòtic, amb molta més violència i morts de les que ara es vol recordar. Els defensors de la dictadura, Juan Carlos entre ells, no volien cedir ni un pam de poder, fins que pressionats per França (Giscard d’Estaing) Alemanya (Willy Brandt) i pels ambaixadors d’Estats Units i de Gran Bretanya, que encara es malfiaven més del poble (fins al menyspreu) i per por d’una revolta popular comunista similar a la portuguesa de l’any anterior, van fer un pas enrere, i després un altre pas i un altre. D’això en van dir la transició.
L’ambient estava dominat per dues pèssimes conselleres: la por i la urgència i de les dues se’n van saber aprofitar amb profunditat i traïdoria el grup liderat per Suarez i el rei per conduir el procés a favor propi. El xantatge era: nosaltres o els militars. La majoria de ciutadans ho van creure i la totalitat de governs europeus i americans els anava molt bé creure-ho. Tots van dir: vosaltres.
Res de consens, res de pactes. Redactada la constitució per franquistes de tota la vida, amb algun retoc de nouvinguts al món de la política democràtica. Es diu que totes les parts van cedir per arribar a un acord. La meva pregunta era llavors i continua sent ara. En què van cedir els franquistes? En concedir unes llibertats als ciutadans, que no volien concedir? No hem quedat que els dos representants màxims del règim franquista que van liderar la transició eren uns grans demòcrates?
A l’hora de redactar les formes del poder, de distribuir-lo, d’exercir-lo, la golejada que van encaixar els no franquistes va ser descomunal i sobretot va ser per plorar tot allò que fa referència a cap possible modificació ni petita ni gran que no vulgui fer el partit que està en mans dels hereus ideològics, genealògics i econòmics del franquisme.
Les malformacions congènites d’aquella nounada democràcia tard o d’hora s’havien de manifestar i molt més sobretot pel comportament -per altra banda previsible- de totes aquelles institucions, grups econòmics i derivats politics hereus d’aquell règim que el poble definia com una dictadura suavitzada per la corrupció que inevitablement havia de convertir-se en una corrupció disfressada de democràcia.
¿Algú podia creure que els poders fàctics -en dèiem- que feia quaranta anys menyspreaven els demòcrates quan no podien tancar-los a la presó o condemnar-los a l’infern previ pas pel ”garrote vil”, algú creia que les persones que encarnaven aquests poders farien un curset de vint-i-quatre hores per convertir-se en demòcrates de tota la vida? Estic parlant de “totes“ les persones, i evidentment començant per dalt de tot.
La transició va ser un èxit. Nomes hi va haver cinc cents morts. Es veu que els hem d’agrair que alguns dels seus vells companys de dictadura no fessin una barbaritat més grossa. Doncs, bé: moltes gràcies. Però eren els vostres companys, no els nostres.
Em queden tantes preguntes, tantes paraules, tants dubtes… per exemple; segueix el poble espanyol no preparat per a la democràcia? Cal que els catalans els ajudem a democratitzar-se?...
4 de juny de 2014
divendres, 30 de maig del 2014
En la bona direcció.
Acceptant sense cap reserva que Catalunya posseeix totes les condicions intrínseques per poder accedir a la plena sobirania (si algú té dubtes sobre l’economia li recomano que llegeixi un informe editat pel Col•legi d’Economistes de Catalunya, encara que només sigui les conclusions a què arriba la Comissió d’Economia Catalana, que ha fet aquest estudi) cal intentar mostrar que la consecució de la independència va en la bona direcció no solament pel poble català sinó per una gran majoria de pobles d’Europa i de fora d’Europa.
A primera vista això, que nosaltres veiem molt clar, no ho és tant segons quins paràmetres politics es considerin dominants. Si la relació entre pobles és exclusivament una relació de força, de poder, de domini d’un sobre un altre, com ha estat històricament, es pot posar en qüestió l’existència d’Estats menys poderosos com ara Catalunya però també Espanya que encara que sigui una mica més poderosa, no podrà mai competir amb els Estats realment poderosos, no només els clàssics sinó els nous apareguts, com Xina ,Índia, Brasil i uns quants més que ara ningú té en compte.
En canvi si la direcció que la humanitat busca i no acaba de trobar és organitzar-se en grups humans, que tinguin capacitat d’autogestionar-se, col•laborant al màxim amb els pobles veïns, per aconseguir el millor per als dos, si aquesta és la bona direcció, Catalunya va en la bona direcció.
El camí iniciat serà llarg, difícil al començar, però molt menys costerut del que pretenen els que per raons viscerals, o bé de pèrdua de poder polític, o disminució del volum de riquesa controlada s’oposen a qualsevol pas endavant en la bona direcció.
Per llarg que sigui un camí sempre comença amb un primer pas. Fem-lo.
A primera vista això, que nosaltres veiem molt clar, no ho és tant segons quins paràmetres politics es considerin dominants. Si la relació entre pobles és exclusivament una relació de força, de poder, de domini d’un sobre un altre, com ha estat històricament, es pot posar en qüestió l’existència d’Estats menys poderosos com ara Catalunya però també Espanya que encara que sigui una mica més poderosa, no podrà mai competir amb els Estats realment poderosos, no només els clàssics sinó els nous apareguts, com Xina ,Índia, Brasil i uns quants més que ara ningú té en compte.
En canvi si la direcció que la humanitat busca i no acaba de trobar és organitzar-se en grups humans, que tinguin capacitat d’autogestionar-se, col•laborant al màxim amb els pobles veïns, per aconseguir el millor per als dos, si aquesta és la bona direcció, Catalunya va en la bona direcció.
El camí iniciat serà llarg, difícil al començar, però molt menys costerut del que pretenen els que per raons viscerals, o bé de pèrdua de poder polític, o disminució del volum de riquesa controlada s’oposen a qualsevol pas endavant en la bona direcció.
Per llarg que sigui un camí sempre comença amb un primer pas. Fem-lo.
divendres, 9 de maig del 2014
Tres, eren tres.
Les terceres vies eren tres, i com les filles d’Elena, tres eren tres, i la cançó diu quantes n’hi havia de bones.
La primera arriba a una autonomia amb grans competències. Plenes i exclusives competències de la Generalitat de Catalunya en cultura, llengua, educació i esports. Amb grans competències econòmiques i fiscals. Amb pactes lliurement acceptats sobre solidaritat. Amb reconeixement jurídic a fi que Catalunya pugui recórrer a qualsevol tribunal internacional, per dirimir conflictes amb l’estat espanyol. Bonic, oi?
La segona via condueix a un Estat federal -millor República- en què Catalunya té aquestes mateixes competències molt millorades, i garantides per la nova Constitució.
La tercera, aniria a parar a una confederació, lloc més agradable de viure però més difícil d’aconseguir i fins i tot de definir.
Tres terceres vies per arribar a tres llocs, tots ells millor que on som ara. Pot semblar temptador, perquè els tres llocs existeixen en els tractats de política. El problema rau en què els tres camins són intransitables, i per acabar-ho d’adobar molt abans d’arribar a la rotonda d’on surten els tres hi ha un rètol de direcció prohibida custodiat por la guàrdia civil.
Algú creu que un govern, partit o parlament espanyol pot fer una proposta, per generosa que sigui segons ells, que tingui alguna possibilitat de ser acceptada en una consulta al poble català? I si un president o govern català l’acceptés, sense consultar-ho als ciutadans, què li passaria a les següents eleccions? I al govern espanyol que s’atrevís a oferir cap de les competències dites abans, el tornaria a votar algú?
Si alguna possibilitat de trànsit tenen aquestes vies, és en sentit contrari, és a dir, a partir del fet consumat de la independència de Catalunya i si els ciutadans volen arribar a alguna de les situacions insinuades abans. Sempre lliurement, democràticament i pacíficament.
La primera arriba a una autonomia amb grans competències. Plenes i exclusives competències de la Generalitat de Catalunya en cultura, llengua, educació i esports. Amb grans competències econòmiques i fiscals. Amb pactes lliurement acceptats sobre solidaritat. Amb reconeixement jurídic a fi que Catalunya pugui recórrer a qualsevol tribunal internacional, per dirimir conflictes amb l’estat espanyol. Bonic, oi?
La segona via condueix a un Estat federal -millor República- en què Catalunya té aquestes mateixes competències molt millorades, i garantides per la nova Constitució.
La tercera, aniria a parar a una confederació, lloc més agradable de viure però més difícil d’aconseguir i fins i tot de definir.
Tres terceres vies per arribar a tres llocs, tots ells millor que on som ara. Pot semblar temptador, perquè els tres llocs existeixen en els tractats de política. El problema rau en què els tres camins són intransitables, i per acabar-ho d’adobar molt abans d’arribar a la rotonda d’on surten els tres hi ha un rètol de direcció prohibida custodiat por la guàrdia civil.
Algú creu que un govern, partit o parlament espanyol pot fer una proposta, per generosa que sigui segons ells, que tingui alguna possibilitat de ser acceptada en una consulta al poble català? I si un president o govern català l’acceptés, sense consultar-ho als ciutadans, què li passaria a les següents eleccions? I al govern espanyol que s’atrevís a oferir cap de les competències dites abans, el tornaria a votar algú?
Si alguna possibilitat de trànsit tenen aquestes vies, és en sentit contrari, és a dir, a partir del fet consumat de la independència de Catalunya i si els ciutadans volen arribar a alguna de les situacions insinuades abans. Sempre lliurement, democràticament i pacíficament.
dimecres, 7 de maig del 2014
Finalitat o mitjà?
Això de la independència és una finalitat en si mateixa o bé és un mitjà per aconseguir què?
Avui, tot passejant per la platja de Ribes Roges, he vist un petit grup de peixets molt a prop de la sorra. Va, i els hi pregunto. Per a vosaltres l’aigua és una finalitat o és un mitjà? Fan cara de dir: què pregunta ara aquest ximple, i donant mitja volta se’n van mar endins. I penso en veu alta: què feliços estan. Darrere meu sento una veu coneguda que em diu. Zhuang Zi, si tu no ets peix, com saps que són feliços? Jo li responc, si tu no ets jo, com saps què puc saber jo?
Contínuament sentirem veus que vénen del més enllà - de mes enllà de les terres de l’Ebre- que ens preguntaran, i ens aconsellaran. Algunes són veus amigues, i fins i tot molt estimades. Alguna ens dirà: la independència no és la millor solució, potser ni tant sols és una bona solució. L’escoltarem com a bon amic. Fins i tot li podem admetre que té una bona part de raó: no és la millor solució, però la qüestió és que és l’única solució. Fora de l’aigua els peixos es moren.
Ho hem provat moltes vegades, hem cantat moltes vegades, diguem no. Hem repetit que nosaltres no érem d’eixe món. I hem aconseguit tan poques coses, dient no, que al final hem decidit deixar de dir no, i començar a dir sí, i ara volem dir Sí-Sí.
Demanem als nostres amics de més enllà o de més ençà de les terres de l’Ebre, que continuïn dient el que pensen, que no per pensar diferent de nosaltres deixaran de ser els nostres amics.
Jo no sóc peix, però puc saber que els peixos són més feliços dins de l’aigua que fora. No cal ser membre d’un poble per saber que es podrà realitzar millor sent lliure que no sent-ho.
7 de maig de 2014.
Avui, tot passejant per la platja de Ribes Roges, he vist un petit grup de peixets molt a prop de la sorra. Va, i els hi pregunto. Per a vosaltres l’aigua és una finalitat o és un mitjà? Fan cara de dir: què pregunta ara aquest ximple, i donant mitja volta se’n van mar endins. I penso en veu alta: què feliços estan. Darrere meu sento una veu coneguda que em diu. Zhuang Zi, si tu no ets peix, com saps que són feliços? Jo li responc, si tu no ets jo, com saps què puc saber jo?
Contínuament sentirem veus que vénen del més enllà - de mes enllà de les terres de l’Ebre- que ens preguntaran, i ens aconsellaran. Algunes són veus amigues, i fins i tot molt estimades. Alguna ens dirà: la independència no és la millor solució, potser ni tant sols és una bona solució. L’escoltarem com a bon amic. Fins i tot li podem admetre que té una bona part de raó: no és la millor solució, però la qüestió és que és l’única solució. Fora de l’aigua els peixos es moren.
Ho hem provat moltes vegades, hem cantat moltes vegades, diguem no. Hem repetit que nosaltres no érem d’eixe món. I hem aconseguit tan poques coses, dient no, que al final hem decidit deixar de dir no, i començar a dir sí, i ara volem dir Sí-Sí.
Demanem als nostres amics de més enllà o de més ençà de les terres de l’Ebre, que continuïn dient el que pensen, que no per pensar diferent de nosaltres deixaran de ser els nostres amics.
Jo no sóc peix, però puc saber que els peixos són més feliços dins de l’aigua que fora. No cal ser membre d’un poble per saber que es podrà realitzar millor sent lliure que no sent-ho.
7 de maig de 2014.
dissabte, 3 de maig del 2014
Efectes secundaris.
O no tan secundaris. Es parla molt dels efectes negatius de qualsevol separació. De parella, d’empresa o d’estat. És molt probable que n’hi hagin, però segurament són inferiors als efectes negatius de no fer un pas endavant, si la situació s’ha fet insuportable per una de les dues parts. Però avui toca parlar d’uns efectes secundaris, que no són demostrables però que és molt probable que passin, i com que estic parlant del “tema” en citaré dos. L’efecte eufòria i l’efecte capitalitat.
Del primer ja n’he llegit alguna referència al diari. Es diu que quan un país aconsegueix un èxit, o que molts ciutadans perceben com un èxit del país, sigui en el camp que sigui, encara que no tingui relació directa amb l’economia -guanyar un campionat mundial del que sigui- té una repercussió molt favorable sobre el PIB del conjunt de la nació. S’ha parlat d’un 3% per un campionat del món de futbol. A mi em sembla exagerat, però segur que l’eufòria d’una victòria aconseguida sense violència té conseqüències positives sobre l’ànim de la població, i avui dia tothom accepta, que la millora de l’economia d’un país és proporcional a la millora de l’estat d’ànim d’una majoria dels seus ciutadans. I sembla clar que per a molts catalans la millora d’aquest estat d’ànim seria més que notable.
El segon efecte secundari, del que se’n parla menys, per no dir gens, és l’efecte capitalitat. La ciutat que ostenta la titularitat de capital d’estat, és a dir, és la seu d’un poder polític sobirà, atreu indefectiblement empreses, capitals, inversions i visites per aquest sol fet, amb independència de les seves característiques pròpies. Si a aquesta atracció de la capitalitat si sumen unes condicions inherents a la ciutat anteriors a aquesta situació, no és aventurat suposar que els efectes positius sobre l’economia de la ciutat i de l’estat que lidera siguin molt considerables. Al meu entendre, Barcelona compleix amb escreix aquestes condicions, i no hi ha cap dubte que serà la gran beneficiada de la independència de Catalunya. És més m’atreveixo a dir que aquests efectes ja s’han començat a produir, abans d’haver-ho aconseguit.
Les conseqüències econòmiques d’aquest traspàs de poder polític de Madrid a Barcelona, és el gran escull en el camí encetat. Aquí és pràcticament impossible allò del “win- win” (això ho insinua repetidament el notari tertulià).
Si suposem que Espanya no és Madrid, i que els poders econòmics -bancs, constructores, empreses de serveis o energia etc.- no són precisament els millors representants del poble espanyol ni els seus millors servidors, sí que podem pensar que un sotrac com el que desitgem molts catalans sigui enormement profitós pel conjunt dels ciutadans de la península despenjada al sud-oest d’Europa. I que Europa capti el missatge, que bona falta li fa.
2 de maig de 2014.
Del primer ja n’he llegit alguna referència al diari. Es diu que quan un país aconsegueix un èxit, o que molts ciutadans perceben com un èxit del país, sigui en el camp que sigui, encara que no tingui relació directa amb l’economia -guanyar un campionat mundial del que sigui- té una repercussió molt favorable sobre el PIB del conjunt de la nació. S’ha parlat d’un 3% per un campionat del món de futbol. A mi em sembla exagerat, però segur que l’eufòria d’una victòria aconseguida sense violència té conseqüències positives sobre l’ànim de la població, i avui dia tothom accepta, que la millora de l’economia d’un país és proporcional a la millora de l’estat d’ànim d’una majoria dels seus ciutadans. I sembla clar que per a molts catalans la millora d’aquest estat d’ànim seria més que notable.
El segon efecte secundari, del que se’n parla menys, per no dir gens, és l’efecte capitalitat. La ciutat que ostenta la titularitat de capital d’estat, és a dir, és la seu d’un poder polític sobirà, atreu indefectiblement empreses, capitals, inversions i visites per aquest sol fet, amb independència de les seves característiques pròpies. Si a aquesta atracció de la capitalitat si sumen unes condicions inherents a la ciutat anteriors a aquesta situació, no és aventurat suposar que els efectes positius sobre l’economia de la ciutat i de l’estat que lidera siguin molt considerables. Al meu entendre, Barcelona compleix amb escreix aquestes condicions, i no hi ha cap dubte que serà la gran beneficiada de la independència de Catalunya. És més m’atreveixo a dir que aquests efectes ja s’han començat a produir, abans d’haver-ho aconseguit.
Les conseqüències econòmiques d’aquest traspàs de poder polític de Madrid a Barcelona, és el gran escull en el camí encetat. Aquí és pràcticament impossible allò del “win- win” (això ho insinua repetidament el notari tertulià).
Si suposem que Espanya no és Madrid, i que els poders econòmics -bancs, constructores, empreses de serveis o energia etc.- no són precisament els millors representants del poble espanyol ni els seus millors servidors, sí que podem pensar que un sotrac com el que desitgem molts catalans sigui enormement profitós pel conjunt dels ciutadans de la península despenjada al sud-oest d’Europa. I que Europa capti el missatge, que bona falta li fa.
2 de maig de 2014.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)