Diàleg o monòleg?

Aquesta és la qüestió. Entre el sobirà i el súbdit no hi pot haver diàleg, hi pot haver una conversa civilitzada, fins i tot constructiva, però no un diàleg i molt menys sobre sobirania.

Aquesta impossibilitat de diàleg racional i raonable porta inevitablement al fet que les relacions es produeixin a través d’accions i reaccions.

El súbdit vol deixar de ser-ho, mentre el titular de la sobirania sempre creu  que aquesta té un origen d’un ordre superior, i que per tant no té dret a renunciar-hi. O això diu.

El primer opta per la insubmissió realitzant actes de desobediència. El sobirà se sent ofès i reacciona.

La iniciativa està en mans del súbdit -aquest és el primer avantatge al seu favor- i pot triar els passos a fer. Opta decididament per dues característiques determinants de les seves accions: multitudinàries i pacífiques.

Hi ha hagut al llarg de la història moltes protestes multitudinàries, però cap ha resultat pacífica. Hi ha hagut també moltes protestes pacífiques  però sempre han estat individuals.

Multitudinàries i pacífiques, en això rau la seva força i també la seva feblesa. Pel fet de ser fonamentalment multitudinàries els líders no seran mai plenament acceptats i la seva llibertat de decidir és molt petita.

Recentment la nostra distingida exiliada a Escòcia repetia que tot el que es va fer ara fa un any era un error. D’acord, però si s’hagués fet el contrari, també hauria estat un error. I si no s’ hagués fet res, també. Errors més grans als ulls nostres, que als ulls exteriors.

Aquests errors  van provocar reaccions per part de l’Estat espanyol, que té plena llibertat de decisió, i una gran quantitat d’instruments de poder. Policies, jutges, diners, mitjans… I aquests errors els ha vistos i els ha judicat tot el món.

Les conseqüències negatives que rep l’autor d’un error són proporcionals per una banda, lògicament, a la magnitud de l’error, i per l’altra al poder que té qui el comet. I el judici el fa un tercer.

Aquests dos factors tenen efectes que a nosaltres ens semblen massa lents però que a l’estat li resulten massa accelerats.

Els pobles, les multituds, tendeixen a la impaciència, que és més contagiosa que la perseverança.

Cal aconseguir fermament que la nostra insubmissió a la sobirania espanyola sigui  multitudinària,  pacífica i perseverant.

Popper ens va ensenyar que perquè una teoria o proposició pugui ser admesa com a científica ha de ser falsable. Si tanca tots els camins que puguin demostrar la seva falsedat, no és ciència.

De manera similar una proposta de relació entre pobles si no és “errable”, no és política. No es pot fer política afirmant que la unitat d’Espanya no és “errable”.

Crueltat i estupidesa.

Són les dues actituds que adopta qui se sent superior  però se sap inferior. Té necessitat d’aniquilar l’adversari a qui no pot vèncer ni convèncer. Crueltat i estupidesa, són companyes de feina, que es reforcen mútuament, i que acaben destruint a qui les adopta.

Tots els estats han adoptat en algun moment aquestes actituds però  no cal ser clarivident per afirmar que l’Estat espanyol ho ha fet amb massa freqüència, amb coherència amb algunes de les seves característiques culturals seculars dominants.

En primer lloc el dogmatisme, lògica conseqüència d’haver estat durant segles el principal promotor de la Contrareforma. El pensament dogmàtic vaticanista ha impregnat  profundament tots els estaments espanyols. No oblidem, que durant segles els erasmistes eren perseguits i condemnats per la justícia espanyola.

En segon lloc l’autoritarisme. Herència d’un llunyaníssim imperi que després d’un segle de certa  realitat va iniciar una decadència de quatre segles i que n’ha quedat un record nostàlgic totalment imaginari. Llegint llibres d’història europea dels últims tres segles veureu que Espanya no existeix.

Finalment, i com a colofó de les  dues característiques anteriors, el centralisme. Ideològic, econòmic, polític… S’ha canviat l’eterna malaltia hipertrofia burocràtica en la més moderna  macrocefàlia centrípeta. (Madrid ha fet acte de presència al món d’ençà que hi ha avions i internet)

El prestigi que dona ser un jutge rigorós porta inevitablement  a voler ser un jutge sever i en un ambient ideològicament propici com l’espanyol el pas a la crueltat és molt petit.

Però la crueltat inútil (sempre ho és) condueix inexorablement a l’estupidesa. És estúpid quan el resultat que obtens és exactament el contrari del que pretens.

La pregunta és: algú creu que després d’un any de crueltat gratuïta, allò que diuen que defensen els jutges -la unitat de l’Estat Espanyol- ha millorat?  Algú creu que el prestigi de la monarquia s’ha reforçat?

Continuant per aquest cruel camí, provocaran dolor a molts ciutadans, patiment a familiars i amics, irritació a multituds… i continuaran per aquest camí, (em temo molt que no poden evitar-ho), per arribar finalment allà on tants catalans volem arribar. Sense por ni pressa.

I a cau d’orella us he dir, que més aviat del que pensem.

17 d’octubre de 2018.

Conflicte i rivalitat.

El conflictes entre pobles més o menys veïns neixen de les diferències ètniques, culturals, religioses, lingüístiques, etc., que generen desconfiança, recels, sospites,  acusacions i condemnes recíproques.

 Les diferències d’instruments de poder entre els dos pobles solen ser molt grans. El més poderós dels dos acaba  absorbint o aniquilant el feble. Si no aconsegueix cap de les dues solucions el conflicte s’enquista i creix amb els anys.

La rivalitat apareix quan dues comunitats humanes, es reconeixen recíprocament com a competidores  per a l’obtenció d’algun o de molts bens, i al mateix temps que els instruments de poder de cadascuna estan més equilibrats.

Entre Xina i Tibet hi ha un immens conflicte, però no hi ha cap rivalitat.

Entre Londres i París no hi ha conflicte però sí rivalitat.

Actualment està preocupant molt al món sencer la transformació del conflicte ideològic clàssic entre Estats Units i Xina, en rivalitat econòmica.

A nivell més modest, però per a nosaltres més molest, analitzant la relació Espanya/Catalunya, podem afirmar que entre aquests pobles existeix un conflicte de molt llarga durada, mentre que entre Barcelona i Madrid hi ha una rivalitat des de fa dos segles. Per entendre bé la relació cal analitzar-la situant per un costat el conjunt  Madrid/ Espanya i per l’altre  el conjunt Barcelona/ Catalunya.

El primer conjunt -M.E.-  té a favor seu la història, el segon -B.C.- la geografia. Tinc ara sobre la taula un parell de llibres. Un es titula La venjança de la geografia, i l’altre La venjança de la història. Interessants.

Mentre que la geografia és aliat fidel i constant per als pobles que la saben utilitzar, la història és una càrrega perillosa, difícilment controlable.

Aquestes conflictes i rivalitats, d’enfrontament, cultural l’un i econòmic l’altre, es pretenen solucionar encarregant la tasca a uns suposadament entesos a qui anomenem polítics, que no tenen les eines mínimament necessàries per posar-se a la feina, i que la majoria de vegades l’autorització que els hem donat no els queda gaire clara. Llavors diem erròniament que és un conflicte polític.

Gairebé sempre, a la història del món, han acabat solucionant aquestes situacions els militars amb les úniques eines que ells saben utilitzar, les armes. Catalunya en té una molt llarga experiència.

 No sóc gens pessimista, precisament perquè aquest recurs,  ara M.E.  no el pot utilitzar contra B.C. i de  les  altres eines de què disposa en té molt poca pràctica democràtica .

Tan poca, que les tres que ha fet servir fins ara se li han girat en contra:

1-        La policia a garrotades contra ciutadans que volien votar. Les imatges les ha vist tothom.

2-        La justícia contra dirigents pacífics acusats de rebel·lió. Els tribunals europeus ho desautoritzen.

3-        Retirada de dipòsits d’entitats financeres catalanes, per obligar-les a marxar de Catalunya. Aquesta     actuació ordenada pel govern de l’estat, i que als ulls dels ciutadans pot semblar menor és la que       tindrà pitjors conseqüències per a M.E.

A Europa no li agrada veure garrotades, però desvia la mirada.

A Europa li fa mal d’estómac que un membre de la unió, tingui presos politics, però es pren sal de fruita i canvia de tema.

Ara, que li toquin el voraviu amb els diners, posant en risc entitats financeres, en un país amb l’economia penjada d’un fil, amb un 16% d’atur, amb un deute que no pot tornar (segons Niño Becerra), d’això Europa en veu alta no en dirà res, però …

Els catalans tenim bastants problemes, és veritat i en canvi els espanyols només en tenen un: Espanya.

12 d’octubre de 2018. Doncs, au, a celebrar-ho.

Consells amistosos.

D’un català als espanyols.

Veig que per a molts de vosaltres la unitat d’Espanya té un valor emocional enorme. M’agradaria donar-vos uns quants consells -tot i saber la seva grossa inutilitat- per mantenir i millorar aquesta unitat.

1.-Dessacralitzeu radicalment el concepte. La sacralitat avui dia és perillosa i està molt desprestigiada.

2.-A la nova Constitució que ben aviat haureu d’aprovar que no hi figuri  la unitat com un dogma. Si la sacralitat està desprestigiada, els dogmes són molt més perillosos.

3.-Molts conceptes bàsics són més útils quant menys rígids són. (Diu Feyman, físic genial). Si feu figurar el concepte “unitat” feu que sigui flexible i plàstic.

4.-Doneu a la unitat un caire molt més atractiu i gens coercitiu…

Esmereu-vos, que sou ben capaços de fer bé les coses. Feu més cas a Joaquin Costa: “Siete llaves al sepulcro del Cid”  que a José Antonio: “España es una unidad de destino en lo universal”…

Poseu-vos aviat a la feina i quan la tingueu acabada i aprovada, feu una amistosa invitació a la veïna Republica Catalana per pactar una col·laboració tan estreta com sigui possible.

 Ens agradaria força explicar-vos que els catalans tenim la mateixa queixa contra l’estat espanyol que teniu pel cap baix la meitat dels espanyols. La diferència radica en què nosaltres  podem marxar, i vosaltres no.

Fem cas del senyor Monedero que diu que hem de rebutjar la idea  que  Espanya és irreformable. Però com que el camí és molt llarg, és urgent començar a caminar.

Hauríeu d’entendre que us podem ajudar a resoldre aquest problema secular vostre, però que no ho podem fer si no marxem.

Mentre els catalans continuem formant part de l’estat espanyol, els partits politics dominants a Espanya, atacaran el fet diferencial català per guanyar vots, fomentant l’animadversió mútua. I això no fa més que incrementar el problema nostre i vostre.

Ens arriben veus individuals i col·lectives de tots el punts de l’estat que entenen I defensen aquestes idees, però encara que siguin fluixes, optimista com sóc, (o no)  i després de llegir sense gaire rigor científic milers de  pàgines de llibres d’història i d’històries d’ací i d’allà, la boca de l’estómac em diu que està molt  més a prop del que sembla un pas endavant irreversible.

I així ho deixo.

Exhumacions i inhumacions.

Tot esperant la gloriosa exhumació i per anar obrint boca fa pocs dies van exhumar simbòlicament el quasi extint Aznar. Geni i figura amb un peu a la sepultura (política).

Ràpidament els socialistes van pensar: massa protagonisme i van córrer a exhumar els seu gran popa. I ja tenim als mitjans d’incomunicació un Aznar/Felipe o Felipe /Aznar d’allò més cordial. Estan d’acord en tot. Estan parlant de Catalunya. Exhuma que fa fort.

Mentrestant  les inhumacions no paren. Aquell paio tan divertit,  (batejat cul-d’olla) que no mentia quan deia que ell no sabia res, ni li sonava qui podia ser M. Rajoy.  Aquella noieta, amb unes galtones, (com dimoni es diu mofletes  en català) molt bufones, que posava en liquidació delegacions, i ens donava als catalans permís per fer pícnics.

Aquest constant inhumar/exhumar és una característica dominant de les cultures que sacralitzen la mort, que dogmatitzen les lleis  i converteixen els jutges en inquisidors, que de  cremar condemnats en deien auto sacramental. I que encara avui dia la seva festa més carismàtica consisteix en torturar i assassinar un gran animal de magnífica estampa.

Tot condueix a la necessitat existencial d’alguna veritat suprema a la que aferrar-se per poder seguir respirant. De la tríada clàssica, “Dios, Patria y Rey”, la primera i l’última es van deteriorar irreversiblement fa un segle.

Solament va quedar “Patria”. Renoi si va quedar. “Una, Grande y Libre”.

Negant als catalans tot dret a opinar sobre el tema, anaven tan lluny que deien:

“Más aun terminantemente: aunque todos los españoles estuvieran conformes en convertir  a Cataluña en un pais extranjero, sería el hacerlo merecedor a la cólera celeste. España es irrevocable. Los españoles podrán decidir acerca de cosas secundárias; pero acerca de la esencia misma  de España no tienen nada que decidir…”

Això ho escrivia un Rivera els anys trenta. I això és el que pretén  la Constitució de 40 anys desprès. I això, exactament això imposen, jutges, fiscals, guàrdia civil i policies, senats i congressos, polítics i comunicadors, bisbes i generals …

Per què perdre el temps preguntant als espanyols què volen, si no tenen “nada que decidir”?

Que ningú em digui  que ja van contestar el 1978. No van contestar res, perquè ningú no els va preguntar res. Se’ns va dir o voteu això o continuarà tot igual.

Un referèndum, per legal que aparentés, en què els estats d’ànim dominants entre els votants eren de por i d’urgència tenia una legitimitat amb data de caducitat més curta que un iogurt. Ja fa anys que va caducar.

De la forta pudor que impregna avui dia tot plegat calia buscar-ne un responsable i era fàcil trobar-lo. 

Qui s’havia atrevit a tocar “la esencia misma de España”? Qui volia “romper España”?

Doncs au, som-hi. “A por ellos”.

Ús de la força.

És de manual des de ja fa segles que per resoldre conflictes entre grups humans cal usar la força. Però també fa molts anys que sabem que la pitjor decisió del poderós és usar una força insuficient. Causa grans desastres, dolor i morts i acaba perdent.

Històricament se sap que això passa perquè des del punt de vista del poder no s’ha sabut o no s’ha volgut valorar la resistència del contrari.

Napoleó, se sabia invencible, immensament més poderós que la miserable Rússia tsarista, però no va saber valorar el poder del que després en van dir general hivern. El desastre va ser monumental.

Hitler, no va entendre mai, que a l’altra riba del canal hi havia un  personatge tan tossut com ell, però situat a la banda bona. Per cert que,  era Churchill qui deia que l’error no era usar la força sinó  una força insuficient, com va patir ell mateix a l‘Índia.

Sunzi al seu Art de la guerra, escrivia fa 2400 anys:

“Per esbrinar la situació vertadera cal avaluar les forces respectives, d’acord amb cinc factors, el primer és la força moral, que vol dir l’harmonia entre el poble i els seus governants.”

 Aquell, per poderós que sigui, que  no vol conèixer l’adversari, les seves raons o les seves conviccions, que el menysprea perquè l’ignora, que ni vol ni sap escoltar, farà ús d’una força insuficient creient que en tindrà de sobres.

La història li diu a l’estat espanyol que sempre ha vençut totes les rebel.lies del poble català, fos quina en  fos la causa. Doncs ara serà igual, pensen.

Aquest és l’error majúscul que comet la ideologia dominant a Espanya. Perquè l’única força suficient  que ha usat sempre per resoldre el conflicte, ha estat l’exèrcit i  aquest instrument  avui no el pot fer servir.

Han posat en marxa l’eina mal anomenada justícia -fiscal, jutge, policia- sense dubtar de la seva eficàcia.

Ara constaten esverats, per una banda, que no solament no  han eliminat la rebel·lia, sinó que va en augment i que per altra banda han perdut el control de l’eina que seguirà fent tan de mal com pugui, creient que compleix les ordres superiors que ha rebut del seu déu.

Deia fa poc el ministre d’exteriors senyor Borrell que dedicava la major part dels seus esforços a Europa en revertir (sic) les accions polítiques de la Generalitat. És a dir que l’estat espanyol s’està defensant como gato panza arriba, que dirien ells.

Per si no tenien prous maldecaps; màsters, valle de los caidos, monarquia amb reis de copes... deia que si tenien mals de ventre, va i el passat dia onze  omplen l’avenida del  Generalisimo, desde el paseo del General Mola hasta mas allà de la plaza  Calvo Sotelo, (quins noms tan gloriosos) amb menys d’una dotzena de centenars de milers -un milió només són deu centenars de milers-  de ciutadans.

Allò que us deia, ni por ni pressa. Deixem que vagin cometent errors.

I treballant perquè arribi el dia que tots els poderosos del món entenguin que l’error és utilitzar la força .

És a dir.

Diu el senyor Torra: no acceptaré una sentència condemnatòria.

Pedro Sánchez acaba de sentenciar: En democràcia se acatan las senten- cias, aunque no se compartan.

Nosaltres ho corroborem: En democràcia, sí.

                            ................................................

Han estat molt lloades, a la sexta, les paraules de Joan Tardà comentant que si algun independentista pensa que amb el 50% de catalans favorables a la independència pot imposar-la a l’altre 50% comet un greu error.

Ergo, diem nosaltres: si un unionista creu que amb 50 % de catalans favorables a la unió amb Espanya pot imposar-la a l’altre 50% comet un gravíssim error.

I doncs. Mira que n’és de fàcil la solució. Demanem a la sexta que faci campanya a favor d’una consulta als catalans sobre % (diem consulta per evitar la paraula lletja que els jutges condemnen amb sentències que s’han d’acatar a l’estat espanyol).

Jo m’atreviria a jurar que qui vol fer un referèndum (perdó) és demòcrata i qui impedeix que es faci, no tant.

Tornant al cap del govern espanyol, ell ha sentenciat:

El problema en Cataluña, no es de independencia, es de convivencia. 

Clar que té raó. Si ho sabrà ell que va donar el vist-i-plau quan encara no era president i persisteix ara que ja ho és  en fomentar la situació.

Finalment, amb una generositat que li agraïm, ens diu que ens deixarà votar un altre Estatut d’autonomia.

Com que ara ens fa una mica de mandra, redactar, discutir, aprovar al parlament català, portar-lo al congrés madrileny, rediscutir-lo i ribotar-lo de nou, per guanyar temps i estalviar calerons li proposem una solució més eficient: redactin-lo vostès mateixos, facin unes quantes còpies en paper reciclat i ens les envien. Ens ho llegirem amb molt carinyo, farem un referèndum (ara ja ho puc dir sense por) i direm sí o direm no.

Si diem sí, en Sánchez no només s’haurà de barallar amb en Casado i amb en Rivera sinó també amb la Susana. I si diem no, en Sánchez no s’haurà de barallar amb ningú (potser amb la seva dona si no el  vol acompanyar a viure a Honolulú).

És a dir. Res, però…

6 de setembre de 2018.

Pacíficament, Democràticament i Raonablement.

Ho volem així i només així. És a dir, al contrari  de com han aconseguit la independència la immensa majoria dels estats avui reconeguts al món.

Ja cal que tinguem totes i cadascuna de les virtuts teologals i no teologals i algunes no virtuts com l’astúcia, la perspicàcia, l’instint d’anticipació…

Atès que la norma del tot s’ha de fer pacíficament i democràticament ja està plenament assumida per tothom, m’agradaria insistir en la conveniència d’actuar també raonablement.  Sé, que aquesta paraula raonable  té mala premsa en situacions difícils. Sona a covardia. Per a mi, no obstant és la màxima expressió de valentia d’aquell que, assumint tot el perill que li ve de l’adversari, accepta les conseqüències negatives possibles i al mateix temps vol ser coherent amb la idea que té de si mateix.

Raonem doncs tan lliurement com permet un bloc.

Seria bo fer arribar al conjunt de la societat espanyola la idea que quan més aviat els seus dirigents s’asseguin a una taula rodona amb els líders  catalans per negociar-ho tot, absolutament tot, sense cap condició prèvia, obtindran pactes més favorables per a l’Estat Espanyol.

El temps va en contra dels interessos de l’Estat. Cada dia que passa es va reduint el seu camp d’acció. Està arribant a un punt en què no tindran més opció que intentar una aniquilació absoluta de tot signe de catalanitat. Llavors, Catalunya patirà però Espanya haurà perdut definitivament la partida.

Senyor Iceta, senyor Domenech, vostès dos no poden al·legar ignorància. Cadascun de vostès té interlocutors poderosos a Madrid que no es poden negar a escoltar-los. Feu-los-hi arribar aquest missatge, d’amagat o a crits.

……………………………………………………………………………………………

A mig escriure sento la generosa oferta del president en funcions del govern espanyol. Escolto el concurs de brams del parell d’aspirants a substituir-lo. També escolto el silenci de la resta…

Mentrestant aniré a visitar en Toni Albà i li entregaré el lliri que duc a la mà  perquè el passi pel seu trinxalliris.

I em quedaré plorant.

Un cop seques les llàgrimes em faré massatges a les cames i al cor, respiraré a fons i esvairé qualsevol dubte.

Sang, suor, esforç i llàgrimes, com prometia Churchill. Igual, però sense sang. Sense por i sense pressa.

3 de setembre de 2018.

Bonnie i Clyde.

Parella de famosos delinqüents duts al  cinema perquè eren joves i guapos i es van permetre fer els que els donava la gana per places i carrers.

Últimament una altra parella de joves i guapos, però no de cinema, han decidit que els carrers eren seus i podien posar i treure -sobretot treure- rètols o llaços al seu gust.

Ser jove i guapo són unes magnífiques característiques per fer cinema i també per fer política. És a dir, per aparèixer a les pantalles en primers plans.

Però no dona per gaire més. I té el greu inconvenient que per mantenir la tan desitjada popularitat no queda més remei que anar constantment in crescendo el discurs i les accions. Al cine això té un fàcil i tràgic final.

Però a la política, no. Vull dir que el final no és tan fàcil, però que és igual  d’inexorable i molt més tràgic.

Voler conquerir el poder polític -ni que sigui parcialment- utilitzant paraules agressives primer  i actes  violents després  és el camí que van començar a caminar a Itàlia el 1922, que va continuar a Alemanya dotze anys després i a Espanya el 1939, i que finalment va acabar tràgicament el 1945. Va acabar a tot arreu, excepte a Espanya.

L’estat espanyol continua malalt d’autoritarisme. El pensament dominant està contaminat de dogmatisme. Continua desconfiant del seu poble. No vol preguntar, no vol saber. La cèlebre transició, i la tan exaltada  constitució en són una demostració .

L’article 2 escrit literalment per militars franquistes (segons  Peces Barba president de la comissió redactora i confirmat per Roca Junyent amb el soroll de sables)  va ser acceptat per evitar mals majors. I així ha quedat. La unitat d’Espanya va quedar sacralitzada.

Ara han decidit confiar-ne la defensa plena a l’anomenat poder judicial. I aquí rau  la causa profunda de l’actual conflicte. Jutges, fiscals i guàrdia civil defensen  la lletra de la llei, al peu de la lletra, i no tenen cap interès en esbrinar l’esperit de les lleis.

Empresonen dotzenes de persones, inhabiliten uns centenars. Processen alguns milers. Amenacen de duplicar o triplicar o multiplicar per deu aquestes xifres.

Deixant de banda, si podem, el dolor injustament produït. Deixant de banda, si podem, la mala sang que ens puja a la boca, cal que preguntem, amb la màxima  serenor, i tan fort com sigui possible:

Quan acabin la feina jutges, fiscals i guàrdia civil, quan el dogma de la unitat quedi escrit en lletres d’or, en aquell moment hi haurà una sola persona aquí o allà amb dos dits de front que cregui que la realitat d’aquesta unitat, ha millorat?

Intel•ligent. Honest. Monàrquic.

Fa anys jugàvem al joc de trobar tríades negres. Aquelles  ternes de qualitats que a parelles són compatibles, però les tres alhora són impossibles.

Evidentment es pot ser honest i monàrquic o bé intel·ligent i monàrquic. I també hi ha força gent intel·ligent I honesta.

Dèiem però, si és honest i monàrquic no és intel·ligent i si és intel·ligent i monàrquic és que no és honest. I rèiem com criatures.

Bertrand Russell parlant de les lleis de la física elemental i amb intenció de desacreditar les velles lleis va escriure:

“ La llei de la causalitat… és una relíquia d’una època passada que sobreviu, com la monarquia, només perquè  se suposa erròniament que no fa cap mal “.

De física no en sé prou per discutir la seva afirmació, però aplaudeixo de bon cor la segona part de la frase.

Les tres actituds socialment dominants  que millor serveixen per sustentar les monarquies en països diguem-ne civilitzats, comencen amb i:

Inèrcia,

Indiferència,

Ignorància.

Les tres actituds són passives i negatives d’aquelles que com deia  Russell se suposa que no fan mal.

Potser no fan mal directament però deixen el camp lliure a aquells gestors de les tres eines de poder que fa segles dominen el món:

Les armes, els diners i les paraules.

I aquests sempre  defensaran la monarquia o qualsevol model d’oligarquia que és exactament el mateix però amb una mà de pintura. I aquests poden fer mal.

Per sort per a Europa, que com tots sabem és la mare de tota modernitat, la generadora de totes les grans idees alliberadores (“bueno”, deixant de banda el feixisme i el marxisme), deia, per sort a Europa només queden una dotzena de monarquies .

Quatre, petitones i bufones, no fan gaire nosa: Liechtenstein, Mònaco, Andorra i El Vaticà però hi són. N’hi ha una altra que és tot el contrari, imperi residual però immens: Londres (sí Londres, més ben dit que Gran Bretanya).

Cinc i mitja o sigui sis, Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda, Bèlgica i Luxemburg, que serveixen per justificar (que ja és tenir imaginació) la que fa dotze: España.

D’aquestes cinc volia parlar. –Luxemburg de moment la deixem a part, per preguntar-li al senyor Juncker un dia que no tingui ciàtica, com explica que mig milió de conciutadans seus tinguin dret a decidir allò que set milions de catalans no poden fer.

Quina és la condició històrica, social, o ideològica que els permet a aquests cinc països nòrdics superar amb èxit la tríada negra que dèiem al principi? (Si més no, de moment).

Jo m’ho explico així. Els cinc són pesos de mida mitjana, força cohesionats culturalment -potser Bèlgica el  que menys- i envoltats per tres grans potències -gran Bretanya, França i Alemanya- històricament absorbents, dominants i massa vegades agressives. Els cinc països han trobat en les seves monarquies un instrument d’unió interna i de defensa contra l’agressió molt principalment de l’Alemanya nazi.

És a dir, exactament el contrari que la monarquia espanyola, que ha recuperat la corona de mans de l’home que va guanyar la guerra contra el seu poble amb l’ajuda de Hitler i Mussolini.

Qui  pot ser al sud dels Pirineus;

intel·ligent, honest i monàrquic ?

Una pregunta només.

És a dir, moltes preguntes.

Dirigida al conjunt de ciutadans espanyols, (especialment als madrilenys) que siguin  conservadors, de dretes, democratacristians, etc.

Professionals, acadèmics, comerciants o industrials, fins i tot financers o alts directius. Votants en general de partits de dreta.

A veure si la sé fer correctament la pregunta o preguntes.

¿Creieu que algun dels  dos personatges; Casado i Rivera que encapçalen els únics partits a què podeu votar coherentment, és sòlid, és creïble, és vàlid -poc o gens- per ser president del govern?  

                    

A mi, si fos de dretes (que no en sóc gaire) i bon espanyol (que no en sóc gens) em faria una mica  d’allò a l’estómac veure’m  obligat a escollir algun d’aquests dos xitxarel·los feixistoides.

¿No trobeu estrany que no existeixi en el conjunt de l’estat -com existeix a Catalunya i a Euscadi- un partit, tan  conservador com  vulgueu, però nítidament antifranquista?

¿Per què Espanya no va trobar un Adenauer o un De Gasperi, conservadors els dos, per recuperar els seus països després de derrotar llurs feixismes?

¿O bé resulta que a Espanya el feixisme no ha estat mai derrotat?

Ens agradi o ens emprenyi, els partits politics conservadors són necessaris, exactament igual que ho són els partits polítics d’esquerres. I no ens ha de fer por que per un costat hi hagi filo marxistes i a l’altre n’hi hagi de filo feixistes. El que fa angoixa és que la dreta espanyola actual estigui tan sotmesa ideològicament a l’anterior règim.

Insisteixo, Espanya té un greu problema polític i el té a la dreta. La conseqüència més deplorable d’aquest buit és que l’esquerra -PSOE fins ara- es desplaci perillosament cap a la dreta deixant el seu espai natural a la intempèrie.

I a nosaltres, què?  Preguntareu.

D’entrada és bo saber qui  hi ha a l’altra banda de la xarxa, per saber si hem d’esmatxar o fer un globus, i en segon lloc -i això ho tenim millor del que pensem- fer veure al jutge de cadira que la pilota ha entrat.

Per altra banda, encara que no s’ho creguin, no volem als espanyols ni de dretes ni d’esquerres, cap mal

.

Volem tenir bons veïns al nord i al sud. No dubtem que França i Espanya siguin grans nacions, i després de cridar visca Catalunya no ens sap greu cridar  viva España i vive la France. Això sí, cadascú a casa seva i Internet a la de tots.

Dic jo, vaja.

Mala peça al teler.

L’estat espanyol, sigui del color que sigui el seu govern, ho té francament fotut. Si és socialista, ho té pitjor.

Cada dia que passa es fa més evident, dins i fora de les fronteres, la necessitat imperiosa de desfranquitzar. Desfranquitzar-ho tot. Totes les cúpules i tots els quartos foscos.

Els tardo-franquistes del PP evidentment no en tenen cap ganes i els ciutadans neo-falangistes menys. Tant a  uns com als altres rebutjar, ni que sigui una miqueta, el franquisme, els deixa despullats.

El problema gros el tenen els socialistes que diuen que volen netejar de merda el valle de los caidos sense fer malbé l’herència del gran caganer. Saben que si qüestionen una miqueta la terrible obra de Franco, necessàriament qüestionen la legitimitat del seu hereu i de tota la seva herència. Constitució inclosa.

El senyor Borrell, anant per Europa fent de ministre, ha notat una mala olor intensa que pujava del sud dels Pirineus. Calia desinfectar si es volia curar les ferides, va dir. I tenia raó, és urgent desinfectar. L’ home, però no va encertar el diagnòstic d’on venia la infecció fins que uns jutges de poble alemanys que en temes de feixisme en tenen el cul pelat li van fotre  un clatellot.

El seu cap, un tal Sánchez, que  diu que vol desinfectar el valle, i al mateix temps salvar la monarquia ens vol convèncer que aquest Felip entén molt bé la España plural. Però no diu si entén la Catalunya singular.

No sé com s’ho farà per desinfectar sense llançar la peça més pudent de totes.

Com a anècdota històrica recordem que a aquest Felip li ha tocat el numero VI, perquè el seu avantpassat Carles III, fill de Felip V, al seu primogènit li va posar Felip i li tocava ser Felip VI, però no va poder ser. Va ser declarat oficialment  idiota.

Vés per on aquella vegada hi van arribar  a temps. 

Aquest és el dilema dels socialistes: desinfectem a fons o emblanquinem l’escala?

Continuarà…

Amb agreujant de catalanitat.

A l’inconscient d’una gran majoria de jutges espanyols -evidentment ho negaran- a tots els delictes comesos per persones públiques de reconegut catalanisme, hi concorre l’agreujant de catalanitat.

A l’inconscient d’un important conjunt de ciutadans espanyols de diferents nivells culturals existeix la creença que la catalanitat és només una tara de l’espanyolitat ben entesa. Ortega y Gasset deia que era una pura herida.

A la cultura política de la totalitat dels partits politics d’àmbit estatal hi ha la idea  (que dèiem abans) que col·laborar amb partits politics catalans és cedir al xantatge i que oposar-s’hi frontalment, dona vots.

Al pensament conscient de tots els estrats de ciutadans espanyols hi ha profundament arrelada la idea que la relació política entre el poble castellà i el poble català té la forma natural de sobirà-súbdit.

Ara, bé.

D’una manera més nebulosa, expressada per molt pocs i en termes força críptics, apareix la sospita que alguna cosa  anomenada progrés arriba a Espanya pel corredor mediterrani. Progrés industrial, progrés social, ideològic, econòmic  però tot ell tacat de catalanitat.

Com destriar allò que és progrés, d’allò que és catalanisme? Gran dilema mai resolt per l’espanyolitat de centre o d’esquerra,  mentre que la dreta  ha resolt  la situació negant que allò fos progrés i aniquilant allò que era catalanitat.

L’intent de progrés més frustrant duu el nom de:  “ República”.

Fa 150 anys, el primer intent de fer República a Espanya va arribar de mans de catalans. Els dos primers presidents -Figueres i Pi- tenien noms d’arbres mediterranis. Van desaparèixer a la primera ponentada. I de la República ni rastre durant 60 anys.

Altra vegada van bufar vents republicans fa 90 anys (i com passa el temps!). Aviat el senyor Azaña, gran republicà, va tenir clar que sense Catalunya la República no tenia cap possibilitat d’èxit i va cedir al xantatge de Macià  que volia un estatut d’autonomia.

El que va passar després és terriblement prou sabut; 40 anys de dictadura tràgica amb un final còmic.

Ara, uns altres 40 anys més tard  (i com passa el temps!) sant tornem-hi.

La República apareix amb més força que mai de la mà de Catalunya. Ara els catalans ja no volen un estatut, volen una República i la volen pròpia. I si els espanyols  volen la seva -per què ningú no els ho pregunta?- els ajudarem de bon cor.

I no penseu que això sigui somiar truites a la francesa.

El mur s’esquerda.

Tots els nostres intents  d’avançar pacíficament cap a un nivell superior de llibertat, cap a una millora substancial de democràcia xoquen contra un mur.

Espanya, diuen, és una democràcia. Espanya, diuen, forma part del grup d’estats democràtics més sòlid del món. La Unió Europea, oficialment reconeix  tots els seus membres com a democràcies. 

Oficialment diuen que l’estat espanyol és  una democràcia consolidada, paraula que evita emetre un judici sobre la seva qualitat.

Les velles democràcies europees -posem francesos i anglesos- quan parlen entre elles de la democràcia espanyola  fan servir aquella dita castellana: “para quien és don Juan, doña Maria basta“ .

El món  polític, periodístic i potser l’acadèmic espanyol no veu -no vol o no pot veure- la feblesa de les institucions en què es fonamenta la seva trista democràcia embolcallada en una mal engendrada i no gaire ben parida Constitució. La monarquia, la justícia, la corrupció, els partits polítics, la jerarquia eclesiàstica, el franquisme gens residual, el militarisme, la ineficiència, fins i tot als ulls dels seus ciutadans, l’abjecta submissió a tot poder econòmic propi i aliè.

El mur que defensa tot aquest món s’està esquerdant. I com diuen els xinesos, vells entesos en muralles, quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer.

Nosaltres diem: no vint mil, sinó dos milions.

  

Benvolgut rondinaire.

Segurament tens força raó en algunes coses que dius.

També reconec que ets necessari en tota caminada llarga.

El rabadà deia que era perdre el temps allò que volien fer aquella colla.

Si  no rondinés ningú, pensaria que alguna cosa no es fa bé. De fet crec que molts trobem que una cosa o altra no es fa prou bé, però no rondinem. Entre el que fa i el que opina, no he tingut mai cap dubte de donar deu punts d’avantatge al primer.

Quan un projecte col·lectiu afecta tan intensament  un conjunt important de ciutadans, d’acord amb el tarannà de cadascú adopta una actitud mental entre els dos extrems que definiríem així:

Tot aquell que no està amb mi, està contra mi o bé tot aquell que no està contra mi està amb mi.

La primera és l’actitud mental de gairebé totes les religions, teistes i atees, la segona de moltes filosofies estoiques o epicúries. Tots entenem què vol dir actuar religiosament o prendre-s’ho filosòficament. I aquesta és la diferència.

Quan un conflicte interessa molt intensament a una quantitat important de persones apareixen  diferències, tot i que buscant el mateix resultat final volen seguir camins diferents. Quan més gran és la dificultat per aconseguir l’èxit final, més separades semblaran  les diferents opcions i cap d’elles apareixerà com a nítidament millor.

Encara que sembli que la falta d’unitat és un inconvenient, la història diu que no ho és tant. Només cal recordar les diferències entre Michael Collins i Eamon de Valera lluitant per la independència d’Irlanda o els crits a les reunions de Gandhi, Nehru, i Jinnah que discrepaven radicalment sobre la independència de l’Índia. Irlanda i Índia són independents.

Allò que dona una força a tots aquests moviments, no és el camí a fer, ni qui en serà el conductor, ni tan sols a on es vol  arribar. Allò que dona una força imparable és d’on i de què es vol marxar. Ja sigui d’una presó, d’una dominació aliena, d’una opressió cultural o econòmica, o d’un menyspreu. O de tot alhora.

Aquesta forta voluntat de marxar d’on som portarà a un final inevitable, facin el que facin  els politics d’aquí i d’allà.

Remuguem o aplaudim,  ens farà canviar d’humor, i poca cosa més.

El camí fa baixada i com ens deia aquell sergent d’artilleria que ens explicava balística: Las balas caen por la ley de la gravedad, pero es igual porqué tambien caerian por su propio peso.

Espanya està franquitzada.

Qui la desenfranquitzarà, el bon desenfranquitzador que la desenfranquitzi, bon desenfranquitzador serà.

Però, ha nascut ja?

El senyor Monedero deia ahir que els catalans hem de arxivar la idea que España és  irreformable. Fa bé de dir-ho, i fa bé de creure que el seu moviment serà el motor del canvi.

I jo li diria: doncs, au, som-hi, que entre tots ho farem tot que diem per aquí.

Comencem  per negar la idea generalment indiscutida, que 40 anys de dictadura van ser la causa principal que les idees i les formes de fer política  a Espanya actualment siguin tan escassament democràtiques. La realitat és que la dictadura franquista va durar 40 anys perquè la ideologia que defensava i les eines amb què ho feia coincidien plenament amb les  de feia segles al país.

Els 40 anys de dictadura i els 40 de post dictadura, no són res més que una variant amb èxit de la política practicada -amb curtes excepcions fracassades- per tots els grups dominants els últims dos segles, tirant curt.

Els senyors de Podemos, creuen que poden reformar Espanya.

No serem nosaltres qui els posarà dificultats, ans al contrari. Però creiem molt fermament, senyor  Domenech, que la nostra ajuda serà molt més eficaç si disposem de tots els instruments de què gaudeixen els Estats.

Senyors del PSC, què hi diuen? Volen o no volen reformar Espanya? O ja els està bé com ha anat des  que Pablo Iglesias -el primer- ho va intentar sense gaire èxit.

Desenfranquitzeu el país d’una punyetera vegada. Un cop ho hagueu fet veureu com n’és de fàcil parlar, col·laborar, progressar de qualsevol de les moltes maneres possibles. Això sí, lliurement.

9 de juliol de 2018.   Avui s’ha fet un pas de puça, però en la bona direcció.

El trinquet que us deia funciona així.

Va començar així  i així continua.

Durant tot el segle dinou Catalunya va anar renaixent, construint i fabricant. En començar el segle vint va exigir disposar d’eines polítiques més ben esmolades per fer la feina.

L’Estat espanyol va acceptar  que les diputacions provincials (que eren els únics ens polítics existents) d’una mateixa regió poguessin mancomunar serveis. Només s’hi va apuntar Catalunya.

El 1914 la Mancomunitat de Catalunya va començar a treballar de valent sobre tot en educació  i carreteres comarcals. I en sentiment d’identitat.

L’any 1923 un cop d’estat militar -Primo de Rivera- va liquidar la Mancomunitat.

El 1930  va caure la dictadura i la monarquia. Ara Catalunya ja no volia una mancomunitat de diputacions, volia un Estatut d’Autonomia. Ho va aconseguir amb pena i dolor.

De nou un altre cop d’estat militar seguit d’una brutal guerra civil, va tornar a liquidar l’Estatut i gairebé Catalunya.

Cambó, a qui li acabava de caure la bena dels ulls, li deia a Gaziel, exiliats els dos a París; Això serà molt pitjor que el 1714. I tenia raó.

Però els dictadors per brutals que siguin, també moren. El 20 de  novembre de 1975, milers de catalans vam beure xampany francès.

L’onze de setembre de 1977, centenars de milers de catalans, amb el cor alegre, novament demanàvem un nou estatut, que va arribar dos anys després. I novament un cop d’estat, el 23 F de 1981, va intentar liquidar-lo i per sort només ho va aconseguir a mitges, la Loapa el va deixar coix, però per primer cop a la història d’Espanya, les armes no van dir l’última paraula.

Roca Junyent el 1982, al seu llibre Per què no? es preguntava; Com pot ser que diguin que per salvar la democràcia a Espanya cal limitar l’autonomia de Catalunya?  Ignoro si ha trobat la resposta.

Cansats de coixejar, altra vegada -que pesados son estos catalanes- el Parlament  de  Catalunya aprova un nou estatut amb el 89% de vots a favor.

Vam veure la imatge de l’expresident Pujol, felicitant el president Maragall i el futur president Mas tot dient; ”heu fet molt bona feina.”

Tan bona feina havien fet que l’Estat espanyol, no podent usar l’exèrcit aquesta vegada, primer va usar a fons el ribot;  “ese estatuto lo hemos cepillado i bien cepillado” deia amb el seu gracejo andalús l’inefable Alfonso, mentre el també inefable Mariano des de l’altre extrem de la península perquè quedés clar que hi eren todos los españoles de bien, recollia firmes contra los catalanes.

Els tribunals van decidir prendre el relleu a l’exèrcit. Ara serien ells els que salvessin España. I en això estan. I en això estem. Les togues han iniciat el seu immens descrèdit, com abans havien fet les armes. I entre armes i togues, la Monarquia.

L’efecte trinquet porta inexorablement a l’últim graó. Ara ningú demanarà mai més ni mancomunitats, ni estatuts.

 La megatendència històrica és inevitable. Estigueu-ne segurs .

L’efecte trinquet i les megatendències.

Els historiadors i també els sociòlegs parlen de l’efecte trinquet referint-se al mecanisme que permet parar transitòriament el moviment d’una màquina i poder reengegar-la  després. El rellotge de pèndul n’és un bon exemple.

Sembla ser que els processos històrics disposen d’un mecanisme trinquet immaterial i imprevisible que actua sobre ells. Quan un conjunt de circumstàncies socials, culturals o econòmiques provoquen l’inici d’un canvi  imparable -la revolució francesa per exemple-  el camí que segueix no és ni lineal, ni recte, ni continu. Reapareix una vegada i una altra. Fins i tot quan les causes que van provocar l’inici han desaparegut. Si era imparable… seguirà sent-ho.

Sociòlegs i historiadors han intentat fa temps -i cada vegada més científicament-  estudiar i entendre, allò que anomenen megatendències.

Cap a on tendirà la demografia? Cap a on tendirà la democràcia? Cap a on tendirà el clima? Cap a on…?

Si la voluntat d’un poble de fer un pas cap a una plena realització política és ferma, justificada, raonable, constant i pacífica, encara que per l’efecte trinquet pateixi parades, seguirà endavant en paral·lel amb la tendència humana cap a més democràcia i menys autoritarisme, més llibertat i menys repressió, més coordinació  i menys subordinació.

Algú ho dubta?

La monarquia, la guàrdia civil i jo.

No és que fem cap triangle, ni tan sols es pot dir que convivim en pau.

La primera vegada que la guàrdia civil i jo personalment vam coincidir va ser el 1951. Hi havia a Barcelona una vaga de tramvies. Jo tenia 18 anys i feia 5 quilòmetres caminant per anar a classe. A cada cantonada hi havia una parella de GC. amb fusells.

A la sortida de classe, a Llúria, Granvia com sempre tres de nosaltres ens vam quedar a la porta del carrer intentant entendre què era allò de les  equacions diferencials que ens acabava d’explicar el senyor Turet.

De seguida ens va quedar clar. Una parella de GC. va aparèixer, tot cridant “disuelvan grupos”. Tres segons després ni rastre del grup. Amb el nostre esperit matemàtic l’endemà analitzàvem si dos era grupo o no, i si sis era un grup o un conjunt de dos grups.

La segona vegada que vam coincidir la GC i jo, va ser set anys després. Érem a Jerez de la Frontera fent els tres mesos com a alférez de complemento. M’havien deixat una  Guzzi 98. Aprofitant tres dies de permís vam decidir visitar Ubrique. M’acompanyava el Poch que casualment era un dels tres d’aquell grup disuelto anys abans.

Vam sortir de Jerez de bon matí vestits de militar com era obligació. Quan portàvem uns quants quilometres per una carretera fosca i estreta veiem davant nostre algú que ens fa senyals de parar. Ja hem begut oli vam pensar: era la guàrdia civil. Vam parar. I oh sorpresa, el guàrdia civil es va quadrar; A sus ordenes mi alférez. Vayan ustedes con cuidado, esta carretera es peligrosa. Que tengan buen viaje.

Molts, molts anys després recordar aquests dos insignificants episodis m’ha ajudat a entendre què pretenia el Duc d’Ahumada, cap a mitjans del segle dinou, al crear un cos armat de caràcter militar batejant-lo de Civil. Obediència cega a l’autoritat militar i sospita a priori de tot civil.

Així m’explico i em justifico alhora d’allò que m’inspira la presència de la guàrdia civil: un immens respecte, en el pitjor sentit de la paraula.

Ah, i la monarquia? Què? Com a vèrtex superior de la piràmide sustentada per la GC, diré que allò que m’inspira és un sentiment perfectament antisimètric  de l’anterior: un immens menyspreu en el millor sentit de la paraula.

Les dues institucions són incompatibles amb qualsevol model pensable de Catalunya. I , a mi personalment em….

25 de juny de 2018.

Quants referèndums haurem de fer?

Un referèndum? Dos? Quatre?

Jo ho tinc clar. Prefereixo fer mitja dotzena de referèndums que mitja guerra.

Guerra ni una ni mitja. Ni guanyada ni empatada. Ni victoriosa. Encara que m’asseguressin que la guanyaríem 10 a 0. No i no.

Tot el que sigui  guanyat en una guerra és una pèrdua per a la humanitat.

Sé perfectament que aquest no és el pensament dominant enlloc del món. Domina el “si vis pacem para bellu” o de qualsevol discrepància fer-ne un “casus belli”. Però tampoc és acceptable aquell “Roma locuta causa finita”, que defensen aquells que són amos de les lleis dels jutges i dels guàrdies civils, argumentant  “dura lex, sed lex scripta es”.

Aquesta sobredosi de llatinades explica prou clar d’on ens ve la cultura dominant a Europa i que 1500 anys després de l’últim emperador romà, encara el pensament imperial heretat per francesos, anglesos, russos, alemanys, turcs i… espanyols formi part de la cultura -visceralment integrada- d’aquests pobles tants anys després de desaparèixer llurs imperis.

Doncs precisament per tot això mostrar a la humanitat que és possible aconseguir la llibertat sense gota de violència és l’aportació més valuosa que pot i vol fer Catalunya. I per altra banda és la força més poderosa de què disposem davant d’un Estat com l’espanyol que té fama, molt ben guanyada històricament, de recórrer a l’ús violent  de les armes fins i tot contra el seu propi poble.

D’ençà de l’entrada a la  unió europea Espanya no pot usar l’exèrcit,  (encara que l’article 8 de la constitució digui que sí),  contra una part dels seus ciutadans. I encara que el seu comandament suprem (article 62. h) se’n mori de ganes de fer-ho.

Per protegir el susdit comandant de la inevitable llibertat d’expressió no violenta però sí sorollosa els impagables organitzadors d’actes públics sota la seva presidència van decidir ahir deixar buides i silencioses metres i metres de grades, mentre en la llunyania se sentia  Lluis Llach cantant:

“Sou vosaltres que heu fet

 Del silenci xiulades.”

23 de juny de 2018.

Acusacions. Drets i obligacions.

Sentireu que ens acusen:

De què es queixen els catalans si són els que viuen millor de la península ibèrica? Això és insolidaritat amb la resta, diuen.

Deixeu passar un parell de minuts sense contestar després pregunteu:

De què es queixen les dones europees, si tenen més privilegis que cap altra dona al món? Això és insolidaritat amb les dones afganeses o indies.

De què es queixen els obrers espanyols? ¿Que no saben que els obrers de Bangla Desh treballen el doble d’hores que ells en condicions intolerables i guanyen deu vegades menys?

Jo m’atreveixo a afirmar, que els obrers espanyols, les dones europees i els ciutadans catalans tenen no solament tot el dret  a exigir més equitat laboral, major igualtat de gènere  o més llibertat política, sinó que tenen obligació de fer-ho.

Tot grup de ciutadans que aconsegueix, sense usar cap violència, millorar alguna de les seves necessitats bàsiques pròpies del gènere humà encara que sembli poca cosa, contribueix  a augmentar el nivell universal de justícia, equitat o igualtat. Si les dones europees aconsegueixen millorar la seva situació, les dones afganeses acabaran rebent-ne els beneficis. Si els obrers espanyols obtenen beneficis laborals ajudaran als obrers de Bangla Desh. Si els catalans obtenim més llibertats, seran molts els pobles de tot el món que podran fer un pas endavant.

Hem de ser capaços  d’entendre la humanitat com una totalitat de sers de la mateixa espècie, agrupats en conjunts diferents uns dels altres, però no adversaris. Ni uns sobirans ni  els altres súbdits.

Aquests conjunts interactuen entre ells com vasos comunicants que al llarg del temps han anat ampliant els conductes per on circulen els  principals instruments de relació entre individus i entre pobles: les paraules des da fa segles i les imatges des de fa poc, cadascun dels dos amb múltiples formes, moltes beneficioses i algunes no tant.

Fem-ho bé catalans. Pacíficament. Amb ple convenciment. Sense pressa però sense pausa. Sense por però sense imprudència. Tothom hi sortirà guanyant.

Potser és un somni, però seria desitjable que una part significativa en quantitat i en qualitat de la societat espanyola i principalment madrilenya, prengués consciència de tenir davant la seva la millor oportunitat dels dos últims segles, de trencar la crosta del reaccionarisme que ha frenat tots els intents de modernitzar el país.