Natura nationes non creat. (Spinoza)

 

Sorprèn que aquesta evidència meridiana, costi tant d’acceptar per persones evidentment no estúpides.

La naturalesa fa territoris, els omple de persones, i són aquestes persones -una part potser petita del total- que utilitzant paraules, armes, i diners (és a dir, lleis, guerres i riquesa)  generen Estats, fronteres, senyors i súbdits, amos i esclaus, fidels i heretges, i s’atreveixen a classificar en bons i dolents allò que la naturalesa ha fet igual.

La Naturalesa no crea Nacions. Però el territori genera afinitats entre els seus pobladors en la manera de fer (modus operandi), en la forma de pensar (modus cogitandi) i en les condicions de viure (modus vivendi). Quan aquestes afinitats són sòlides, notablement diferenciades de les veïnes, i prou arrelades entre els seus habitants, ningú pot negar que és un germen de nació necessitada d’un Estat propi.

Allò que diferencia més un poble dels altres  és la forma de relacionar-se amb els pobles dels territoris veïns. La  Història –que no la naturalesa– ha generat pobles dominadors i pobles que es neguen a ser dominats, perquè no volen renunciar a la seva manera  de ser, de fer i de pensar per més guerres que hagin perdut, per més peatges que paguin, ni  per molt febles que semblin.

Entre les moltes dotzenes de pobles repartits per tota la geografia mundial que en ple segle XXI, demanen, reclamen o exigeixen el seu dret a tenir drets destaca Catalunya, no en tinguem cap dubte. Per la seva fermesa, per la seva actitud pacífica, pel seu nivell cultural i sobretot per l’estupidesa i prepotència dels encarregats per l’Estat espanyol de frenar el procés: els jutges .

Ja fa molts anys que en política se sap, que no és l’ús de la força  allò que fa fracassar un projecte, sinó l’ús d’una força insuficient. Produeix dolor, genera injustícia i  mostra davant del món l’estupidesa disfressada de legalitat. Res pitjor que un Torquemada al segle XXI.

Senyors Marxenes i comparses, avui dia no es pot ser alhora emocionalment  inquisidor i políticament just. El seu fracàs és inevitable, per més que aparenti victòria.

No li diré que me n’alegro de la seva estupidesa, no li negaré que el patiment que està produint a tantes persones empresonades, perseguides, exiliades per defensar allò que jo desitjo i sé que tinc dret a tenir, no li negaré que em produeix un dolor i un malestar que no els ho perdonaré mai.

Al mateix temps sé que gracies a l’ús que fa l’Estat espanyol d’una força insuficient, acabarà provocant que Catalunya, obtingui allò que aquestes persones perseguides i jo  volem.

Hi te dret, ho necessita i és inevitable. I ho construirà sense violència, sense armes  i solament amb paraules.

6 d’abril de 2021

 

 

L’Esquerda.

 

Allò que obre una esquerda,  genera  esdeveniment. (Baudrillard).

Quan un mur amenaça ruïna, és fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer. (Proverbi xines).

De l’esquerda a la ruïna, hi ha un pas o cent passes, pot ser una línia recta, una espiral o una  ziga-zaga, pot tardar un dia o mil, però sempre passa quan ningú s’ho esperava, per més que els historiadors després expliquin que es veia venir.

Com a exemples: la sobtada caiguda del mur de  Berlin fa quatre dies  o fa molts segles quan l’emperador romà, Dioclecià l’any 303 va decretar una persecució per exterminar una secta de fanàtics que obria una esquerda a la grandesa de l’Imperi més poderós del  món… i després d’escassos 20 anys, l’emperador de Roma era cristià.

L’esquerda hi és i no para de créixer. Des del cap fins als peus. Des de la costa fins a la meseta. Des del nord cap al sud. Entre la dreta i l’esquerra. I sobretot, entre el centre i la perifèria. Aquell centre que ha passat d’una burocràcia arcaica a una macrocefàlia endògena sense temps per airejar-se.

Entre les diverses característiques dels materials de la construcció, hi ha la duresa, la plasticitat, la rigidesa i l’elasticitat. Massa vegades confonem duresa o rigidesa amb resistència.

En realitat en termes humans -ergo polítics- aquestes dues característiques són el signe més evident de feblesa, mentre que elasticitat i sobre tot plasticitat són les millors qualitats per reeixir.

Tant  a la manera  de fer com de pensar, dominants al llarg de segles, en la cultura i en la política espanyola destaquen aquestes dues característiques: rigidesa i duresa, essent per altra banda les més lloades i exaltades pels seus historiadors, des de Felip II  fins Franco passant per Torquemada.

Però l’esquerda progressa sense aturador.

 Saber què passarà però no quan passarà, és el peatge que han de pagar aquells  (pobles o persones) que renunciem, radicalment a l’ús de la violència per seguir endavant i que ens obliga a tenir una convicció profunda, sòlida i racional, que és imprescindible  per ser lliures  per existir.

25 de març de 2021

Primera dosi rebuda…

Motxilles massa pesades.

 

1.-Com pot anar pel món, defensant la justícia, la llibertat i la pau, el màxim representant d’un immens grup de creients de mig món, que no ha acceptat mai la total igualtat  entre dones i homes? Recordem aquella escena del dia de la consagració de la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona, en què després de fer a l’altar la solemne cerimònia, el Papa rodejat d’una munió de Bisbes, un cop es van retirar, van aparèixer quatre dones per netejar i endreçar l’altar.

Ningú és conscient  que amb aquesta pesada motxilla secular a l’esquena, es fa gairebé impossible en ple segle actual predicar res, per bona voluntat que hi posin?

2.-El país més poderós, més democràtic, més avançat del món, vencedor de l’ultima guerra mundial, auto encarregat de mantenir la pau al món és al mateix temps el més armat, amb més bombes atòmiques que tota la resta dels països junts, amb heroics soldats repartits per tot el món i repartint bufetades a tot el món.

Pot encarregar-se de buscar la pau al món, amb la motxilla plena d’armes i el cap  ple d’heroïcitats bèl·liques?

3.-I al sud dels Pirineus, l’inic país Europeu en què el feixisme va guanyar la guerra. Amb un dictadura que va durar en plena forma durant 40 anys matant a cor que vols cor que desitges. Amb una motxilla plena  de grandeses, de memòries desmemoriades, de… el que vulgueu dir.

I, això sí, amb l’ajuda directa dels dos motxillaires universals. Fins 4  presidents ianquis van venir a Espanya a visitar Franco. El Vaticà no va tenir cap inconvenient  en celebrar un Congres Eucarístic a Barcelona els anys més cruels de la repressió franquista.

Massa motxilles massa pesades. I sembla que ningú a Madrid, a Washington o a Roma se n’adona.

O potser sí que ho veuen  i no s’atreveixen a buidar-les per por a quedar-se despullats.

10 de març de 2021.

Amb violència no s’aconsegueix res. Segur?

 

La frase és maca. És èticament correcta. Però...,és falsa.

Ni edulcorant-la afegint: no s’aconsegueix res de bo. Ni millorant-la especificant: el pobre no aconsegueix res de bo, ni els pobles, tampoc.

Ara ja ningú -o quasi- llegeix l’Evangeli. No fos cas que es trobessin a  l’Evangeli de Mateu 11-12 dient; “Els violents conqueriran el cel”. Recony.

I no. Jo no defenso la violència digui el que digui l’evangeli i diguin el que diguessin totes les Constitucions de totes les nacions sobiranes molt, poc o gens democràtiques.

Deixem-ho clar: cap humà té dret a l’ús de la violència contra els humans. Els drets humans ho prohibeixen. I ho prohibien abans  que ningú  parlés de tals drets.

I no obstant una gran majoria dels Estats sobirans actualment reconeguts, en algun moment proper o llunyà de la seva història han aconseguit o han defensat amb violència la seva existència.

Per això els Estats -tots els Estats- actuen precisament per les anomenades raons d’Estat, amb un grau de violència sempre superior a la justificable, contra els ciutadans propis o contra els estrangers.

 Fa tants anys que ho fan i amb tanta impunitat, que actualment els ciutadans acceptem com un axioma que l’Estat  té en exclusiva el dret d’usar la violència. Com en tenen els rius, els terratrèmols, les tempestes…

Acceptem que les raons d’Estat tenen un no sé què de sagrat, que els confereix categoria de dogma, i ens costa d’entendre  que és precisament l’actuació violenta -militars, fiscals, jutges o policies, etc.- la que genera directament o indirecta la causa de molta de la violència del poble. Gairebé sempre.

L’Estat -els Estats- disposa plenament dels tres instruments que la humanitat al llarg dels segles ha anat desenvolupant per aconseguir allò que anomenem ordre social: Armes, Diners i Paraules.

Armes que van des de la bomba atòmica fins a les porres.

Els diners prenen mil formes actives i passives.

Les paraules tenen dues ajudes principals: disposar de potents altaveus per una banda  i el prehistòric procés de petrificació de la paraula en forma de Llei -recordeu el codi d’ Hammurabi o les taules de la llei de Moisès, la Constitució espanyola, sobre pedra o sobre paper, tant se val.

El poble actua en condicions d’inferioritat manifesta i quan respon amb violència sempre és una reacció a una violència superior legal, produïda per la incapacitat o negligència de l’Estat  que no  usa correctament els instruments de què disposa.

La violència és l’ús exagerat de la força. I és precisament els Estats que no són prou forts o no se’n senten davant dels seus pobles, els que tendeixen a usar més la violència.

L’anomenada democràcia actual, hereva de l’aristocràcia, al seu torn hereva de la teocràcia, ha conservat tots els tics dels seus antecessors afegint-hi la plutocràcia. És a dir demos  no ha trobat encara la fórmula  eficient de participar de kratos.

Trencar vidres de botigues del passeig de Gràcia -ves a saber qui ho fa- és vandalisme, diuen. Els vàndals era una tribu de bàrbars (que significa  estranger) que  guerrejaven contra els romans i assimilats. Per cada mort que van causar els vàndals, els romans en van causar mil (literàriament parlant), però la Història la van escriure els Romans, i ara vandalisme vol dir violència  i la Pax Romana, va a missa.

El cas de l’Estat Espanyol és un dels millors exemples de l’últim  segle, de l’ús gairebé exclusiu de la violència com a eina política. I el poble espanyol també ha respost amb violència, perquè no tenia cap altra eina…

Però resulta que l’última dècada han sortit a escena dos casos molt diferents entre si en què el poble ha trobat dues fórmules absolutament pacífiques de fer públiques  les seves exigències: les manifestacions multitudinàries del poble català i les cançons dels rapers.

La resposta de l’Estat en tots dos casos tan diferents ha estat la mateixa.

Ja que no podia utilitzar la violència militar, ha usat la  judicial…

...algú troba estrany que es cremin contenidors?

28 de febrer de 2021.

Arribarà abans la vacuna que …

Home, Hasél què has fet?

 

Com se t’acut voler tacar l’honorabilitat d’un digne senyor de 82 anys, que tothom sap que és un meravellós pare de família, que mai ha estat infidel a la seva dona, que s’ha mostrat sempre defensor de la naturalesa, sobretot de les espècies protegides, que mai mataria cap animal ni gros ni petit, que demostra el seu amor als esports aquàtics remant pel parc del Retiro o baixant pel riu Sella, deixant iots pels corruptes mallorquins. I sobretot que mai ha gastat un euro que no se l’hagi guanyat amb la suor del seu front.

No veus que cantant pitjor que la Senyora Ayuso -com diu ella- desafines tant que les oïdes selectes de totes les Excel·lentíssimes, Il·lustríssimes Senyories, (cuya vida guarde Dios muchos años)  pateixen una ruptura de timpà.

Com t’has atrevit  a burxar en allò que és més sagrat del ser Espanyol, que és l’Honra. Si sabessis Història sabries que l’almirall Mendez Nuñez després de fugir de la batalla del Callao va sentenciar;  “Mas vale Honra sin barcos que barcos sin Honra”.

Quan només queda l’excels honor de ser espanyol, no és saludable fer-hi conya.

No hi vas pensar en què una colla d’arreplegats protestant pel recte procedir de fiscals i jutges aprofitarien per cremar contenidors i acabaries anant a la presó, amb el risc  de trobar-te enmig de criminals convictes, sobretot  una banda perillosa capitanejada per un tal Junqueras.

Perquè has de saber que Espanya és una democràcia plena, sense preguntar; plena de QUÈ?

Als cremadors de contenidors els demanaria que en resposta a aquesta pregunta fossin més selectius a l’hora de cremar-ne i nomes ho fessin amb el contingut dels contenidors marrons.

Això sí, respectant l’honor del que se’l mereixi, que com deien els papers militars dels reclutes que descrivien les seves característiques:  “Valor, se le supone”.

Doncs això: “Honra, se le supone”.

17 de febrer de 2021.

Tot esperant la vacuna que ve.

 

 

 

La crosta franquista.

 

Crosta: Capa externa i dura, d’una cosa tova. Diu el diccionari.

Franquisme: Episodi tràgic i cruel, del segle passat, manifestació sublimada de la manera de ser, de pensar i de fer, pròpia de l’Estat espanyol al llarg dels segles.

Capa endurida de llarga durada que ha impedit que l’interior tou, adquirís la consistència necessària per trencar-la, (com han fet amb èxit molt variat alguns països europeus)  tot i haver-ho intentat diverses vegades els dos segles passats, sense cap èxit.

Actualment qui encarna millor la duresa d’aquesta crosta, nítidament franquista, són, a part dels militars per raons d’ofici, per una banda la monarquia i per l’altra els jutges dels tribunals superiors, que accedeixen a aquests càrrecs, precisament per posseir aquest modus cogitandi, herència directa de la Santa Inquisició transmesa pel nacionalcatolicisme franquista.

La gran esquerda que ha aparegut al cim de la cúpula d’aquesta crosta, genera esperances, i les filtracions de fems però també d’aire i una mica de llum, no pararan fins que aquella matèria tova interior adquireixi fermesa suficient per iniciar un camí cap a la  democràcia.

La falta de voluntat de sortir decididament ara fa 40 anys del sistema dictatorial i corrupte profundament arrelat  a tots els estaments politics, econòmics i socials ha tingut la tràgica conseqüència que els principals actors nous al món del poder (socialistes  i convergents, per exemple) es veiessin gairebé obligats  sisplau per força a actuar de manera molt similar a la dels hereus directes del franquisme,  PP i monarquia que eren i són corrupció pura i dura.

La corrupció no va desaparèixer i la democràcia no va néixer. Però la comèdia es va estrenar, com diuen la gent de teatre amb molta merda.

La quasi totalitat de la  gestió, i administració de tots els òrgans de poder de tota mena està en mans de persones d’entre 30 i 70 anys. És a dir, que cada 40 anys hi ha una renovació gairebé total d’actors principals i secundaris.

Per altra banda cada 40 anys (o menys) els instruments de què disposen els gestors del poder també canvien  millorant enormement la seva eficiència .

És a dir actors nous, eines noves… a tot arreu però idees velles, actituds mentals encarcarades, i en algun país com Espanya en què es va desaprofitar escandalosament l’ocasió de la mort del dictador per fer un canvi profund, es troben 40 anys després, a les portes d’una crisi total, política, social i econòmica, amb un desprestigi creixent a Europa, sense que es vegi a l’horitzó ni una llunyana llumeneta d’esperança de l’aparició d’un grup humà prou clarivident i suficientment poderós per arrossegar sense cap violència els ciutadans cap a una societat més lliure i més equitativa.

Quan encara sents un ministre o ministressa defensar el prestigi de l’Estat, dient que aquí no hi ha presos politics sinó politics presos penso que també és veritat que a Espanya no hi ha ministres idiotes, que l’únic que hi ha són idiotes ministres.

Amb molta por i una mica d’esperança, o bé al revés, amb molta esperança i una mica  de por, segons el tarannà de cadascú  esperem que el proper dia 14 serveixi per donar un pas endavant significatiu perquè la relació Espanya/Catalunya deixi de ser la de sobirà/súbdit. Hi guanyarem tots.

Quan un amo deixa marxar un esclau, els dos  guanyen llibertat.

7 de febrer del 2021.

Covid menguante.

 

Causes diferents, causant comú.

  

Una ullada al món, per superficial que sigui, capta a l’instant les dues grans aberracions que mostra el conjunt de la humanitat.

La primera, i més estremidora, és el repartiment de la riquesa entre els humans. Entre persones i entre països. Entre continents i entre cultures. Des del malbaratament indecent, fins a la misèria  més cruel.

La segona aberració és l'alhora estrambòtica i estúpida distribució de l’anomenat poder polític concedint o negant el grau d’Estat Sobirà a comunitats humanes infinitament diverses sense cap criteri ni racional, ni coherent.

La primera aberració, aixeca un clam universal exigint equitat, la segona exigeix llibertat. Les causes d’aquests dos clams semblen diferents però els causants són els mateixos.

Lluitar contra els causants és la mateixa lluita tant si exigeixes equitat com si busques llibertat. Una exigència sense l’altra neix morta.

Carregats de raons fins al terrat, grans lluitadors per l’equitat, contra tota mena de Tsars, han acabat fracassant -i el que és pitjor han envilit la lluita- per no haver respectat l’anhel de llibertat humana.

Igualment tots els llibertadors de pobles oprimits que han triomfat  gràcies a haver matat més que l’altre han tendit fatalment cap a dictadures.

Tinc la immensa esperança que Catalunya faci aquest pas endavant cap a la llibertat i cap a l’equitat social, si no pot ser de bracet uns i altres, sí sabent que l’adversari dels dos és el mateix.

M’atreviria a dir -com diu la professora Spivac parlant d’Armènia-  que Catalunya més que un territori és un estat de consciència mantingut al llarg dels segles.

Tant Armènia com Catalunya han estat camins de pas i de guerra entre dues grans cultures, on  ha anat sedimentant una cultura pròpia, una llengua  i una manera de fer diferenciades dels imperis veïns.

Els catalans no som ni millors ni pitjors persones que els pobles veïns o llunyans, ni més intel·ligents ni més rucs, ni més generosos o garrepes, però en tant que conjunt  i analitzant les tres característiques que distingeixen tot poble dels pobles veïns, i que són: manera de fer (modus operandi) manera de viure (modus vivendi) i manera de pensar (modus cogitandi), llavors sí que apareixen evidents les diferències que fan difícil, sinó impossible la supeditació d’un poble a un altre sense la  violència del més poderós.

Usar la violència de les armes, com ha fet històricament l’Estat  espanyol, sobretot al segle passat, sense aconseguir esborrar del mapa el fet diferencial català, ha generat molt dolor, molta misèria i molta ràbia i al mateix temps ha enfortit  la nostra  convicció de la necessitat vital de ser un poble lliure.

Per altra banda, i d’això no n’estic tan segur, han començat a aparèixer signes en diversos territoris i en diferents estaments de la resta de la península d’una visió divergent de l’oficial, que entén que els únics perjudicats d’aquesta política, no són només els catalans, sinó la gran majoria dels altres  territoris i ciutadans.

Si al conjunt de la humanitat s’intueix  força bé què o qui és el causant d’aquelles dues aberracions de què parlava al principi, a l’Estat espanyol és de pissarrí.

Per si fos que tot això ho trobeu massa esotèric, apunteu-vos urgentment i amb entusiasme a qualsevol de les quatre creixents marees universals actuals, que condueixen al mateix  lloc:

Ecologisme - Anti Masclisme - Anti Racisme - Anti Imperialisme.

26 de gener de 2021.

El covid no és l’única pandèmia universal.

 

 

Magnífica ocasió.

 

Oblidem Antígona i  recordem Lisístrata

Aprofitem l’ocasió que jutges i fiscals en han ofert.

Em dirigeixo als partits politics amb seu central a Catalunya -bàsicament; Junts per C., Esquerra Republicana i la CUP- que es posin d’acord en actuar de la següent manera:

No s’oposen a les eleccions que siguin el 14 F.

Una setmana abans, els tres retiren les seves candidatures i es neguen a participar.

Junts per C. publica el seu eslògan explicatiu: Ja us ho fareu.

Esquerra manifesta: Amb nosaltres no hi compteu.

CUP clarifica. Aneu-vos-en a la merda.

Els partits amb seu central a Madrid, defensors de fer les eleccions, no tindran més  remei que presentar-s’hi.

Resultats:  80% d’abstenció…

Quan allò que necessitem no ho podem aconseguir per activa, fem-ho per passiva, com Lisístrata.

La còvid ens donarà un cop de mà.

Com cantàvem el Maig del 68,  La imaginació al poder.

19 de gener de 2021.

 

MATRIUSCA

 

Tot va començar amb una encaixada de mans. Una senyora de noranta-nou anys i que l’any passat encara anava a ballar. A l’hora de dir adeu a la Pura a la residència de Sitges me la va presentar. La seva mà prima com ella i amb poca memòria me la vaig trobar unes quantes vegades, desmemoriada, entre la meva. Me’n vaig anar a buscar el tren com cada setmana entre pena i satisfacció d’haver fet allò que em va dir una cuidadora de la residència: la Pura m’esperava sempre com “agua de mayo”.

Se’m va escapar el tren i per tant vaig anar a seure en un banc de l’estació que no toqués el sol. Al costat se’m va seure una noia que duia un nen de dos anys i mig. Aquest portava una bosseta fantàstica, plena de sorpreses. Vaig fer-li lloc perquè les pogués anar traient. El primer i el més voluminós era un camionet amb un conductor que es podia posar i treure. Cotxes de diferents colors i formes, blaus, verds, vermells, platejats, tots petits i una avioneta amb una hèlice que girava. Aquesta avioneta ja va ser l’inici de la nostra relació perquè me’l feia volar per sobre meu. L’última cosa que va treure va ser una matriusca que en fer-ho va provocar que la bossa de paper fes una petita voladeta amb el perill d’acabar a la via. Vaig córrer a agafar-la i la seva mare ho va agrair. La Matriusca ja va ser amb col·laboració. Jo l’anava obrint i ell feia saltets d’alegria i rialles, sobretot amb la darrera més petitona. Amb tot això vaig saber que amb la seva mare es comunicaven en armeni. Armènia que lluny!! I que es deia Enrí.

El tren va treure el nas del fons de l’estació i aquella preciositat de nen saltava d’alegria i li va dir a la seva mare que anava amb un patinet adaptat per pujar-hi el nen, una motxilla i la bossa de les joguines, que si podia donar-me la mà i així poder pujar al tren sense caure. Aquella maneta, tan diferent de la que acabava de deixar, amb noranta-dos anys de diferència em va fer entendrir. No em va deixar anar fins que vam ser dalt del tren i asseguts. Així que el vaig tenir al seient del davant li vaig fer una foto. Un record fantàstic. A l’hora de baixar, ràpidament em va donar la mà de nou. Que boniques i tendres són les mans dels nens. La vaig tenir agafada fins que baixades les escales de l’estació els vaig dir que sortia per l’altre costat i li vaig fer un petó a l’Enrí que espero que algun dia me’l retrobi a Sitges que és on viuen.

No els vaig dir que ells dos i jo teníem una cosa en comú. Formàvem part d’un país  que era una Matriusca petiteta, ells tenien una de grossa que els cobria i amb coloraines duia plantades al pit una falç i un martell, en el meu cas el meu país tenia una Matriusca gran que s’enorgullia de dur al pit unes fletxes i un ocellot.

20 de setembre 2018. Vilanova i la Geltrú.

Antònia

 

Una mica de "brillo", sisplau.

 

M’ho deien a casa quan jo feia el ronso. (Perdó, mestres Fabres).

El sr. Monedero, progressista madrileny de primera, renya els catalans, si diem que Espanya és irreformable, i reforça la seva tesi de progrés democràtic, mostrant com a exemple que una persona com Rodrigo Rato està a la presó.

Té tota la raó. O gairebé tota, perquè resulta que buscant noms de persones empresonades per l’Estat espanyol surt sense gaire esforç noms com Carme Forcadell, i això també és tot un exemple  de progrés?, democràtic.

Cap a finals del segle XVI hi havia un tal Francisco Sandoval, duc de Lerma, favorit del Rei Felip III, que va fer el desfalc de diner públic més gran de la Història. En aquells temps la sentència era la forca. Solament bisbes i cardenals eren inviolables. El tal duc va aconseguir que el nomenessin cardenal.

 Per Madrid es cantava d’amagatotis;

“Para no ser ahorcado, el mayor ladron de España, se vistió de colorado".

Avui dia se sent (in pectore) una  cançoneta que fa: 

“Para no ser processado, el mayor ladron de España, se largó a los emiratos”.

La rima no es tan bona però l’emoció és la mateixa.

De totes maneres cal donar la raó al sr. Monedero el progrés reformista de l’Estat espanyol és molt notable. Ara ja no es penja a la gent. Fins i tot el garrote vil, ja fa 50 anys que no s’aplica.(Pobre Puig Antic).

El progrés encara és més notable perquè hem passat en 400 anys de Felip 3, a Felip 6. I això és el doble.

Molt be sr. Monedero,  felicitats progres en general, ànims en aquest camí de reforma de l’Estat.

Però per favor una mica de "brillo".

Desembre 2020.

Covid oscilante.

 

 

 

El govern més “progre”.

 

Ens diuen una vegada i una altra, que l’actual govern de Madrid és el més progressista possible. Doncs  bé, el més terrible d’aquesta afirmació, és que és veritat.

Hi ha una petita esperança: la personalitat del seu President. Un senyor que alhora és això i allò i tot el contrari. Té planta, té labia, té filia i té fòbia el que calgui i al mateix temps, amb independència de la causa i de l’efecte. És a dir, és un polític com déu mana, en el pitjor sentit de la paraula. Un bon marxista, de Groucho no de  Karl.

Té la xamba de disposar d’una oposició -la part grossa- d’una categoria tan perfectament definible, que no necessita definició.

Només  té un greu problema: els seus ministres.

Bé, també té el problema del seu Rei, i de la seva monarquia.

I el problema del Tribunal Constitucional i del Suprem.

I el problema d’una colla de militars que volen matar 26 milions de ciutadans. (Per cert per què 26  milions si els catalans només som 7’5 milions?)

I uns quants  problemes econòmics: no poder pagar els deutes, no poder atendre les víctimes econòmiques de còvid, no poder complir els pressupostos que tant han costat aprovar. Bé, tot això no és cap problema, ja se sap que els pressupostos no es fan per complir-se, i els deutes ja els pagaran els nostres nets.

Quan aquest president, es mou per Europa, no fa aquell terrible ridícul del seu antecessor en el càrrec, i si voleu que us digui, fa certa patxoca entre la colla dels seus companys d’ofici dels altres països. ¡¡¡Europa, on ets que no et veiem!!!  O bé, potser és que Europa és allò que pensen totes les seves excolònies africanes.

Aquí, al sud dels Pirineus, tot segueix estant lligat i ben lligat. No es pot remoure una pedreta sense risc d’enrunar  tot el muntatge, diu una ministra. No es pot preguntar res. No es vol saber res…

 La conjunció d’aquestes dues realitats, per una banda un risc palpable d’esfondrament de l’estructura per fallada dels fonaments franquistes o  per despreniment de la clau de volta Reialista, i per altra la necessitat de mantenir davant de Déu i davant del homes (vull dir davant dels europeus i del espanyols) la marca de progressista, provoca com explica la Bea Talegon  a “ La República “.  …sento vertigen: vaig seguint l’evolució de l’actualitat  política i social espanyola i tinc la sensació que tot es precipita.

O com diu Gonzalo Boye: Quan se’n vulguin adonar, la situació serà irreversible .

O com dic jo, ja és irreversible, ja s’està precipitant.

Un  Govern mínimament progressista d’un Estat màximament retrògrad, és una bomba de rellotgeria de tic-tac auto accelerat .

Jo aconsellaria al progressisme en general i al president en particular  seguir el consell que ens donaven els directors espirituals fa una pila d’anys: “Quan us confesseu, comenceu pel pecat més gros, tots els altres sortiran sense cap dificultat”.

Quina és la primera pedra, sinó la més grossa, que troba el progressisme al mig del camí del progrés?

Sabrà i podrà el govern tan  progressista transformar aquesta pedra d’escull en motor?

Naturalment que parlo de Catalunya, com a eina necessària i gairebé suficient, per fer el pas indispensable per iniciar un camí d’alliberament no solament dels catalans, sinó de la majoria d’espanyols. Paul Preston escriu un gros llibre; “Un poble traït” pels seus dirigents. Espanya 1874-2014.

Tindrà el president del govern espanyol, la prudència i la saviesa suficients per entendre que Catalunya no és la causa del fracàs d’aquest Estat, sinó que n’és la  conseqüència. Progressistes espanyols, existiu de veritat?

I els progressistes catalans?  Iceta, Colau, Albiac heu celebrat un bon Nadal, amb les vostres famílies, com ho han pogut fer, Dolors Bassa i Carme Forcadell per  exemple?

Contra Catalunya, Espanya no podrà fer cap pas endavant, al costat de Catalunya tot progrés és possible.

Així i tot , Bon Nadal a tothom.

25 de desembre de 2020.

(Covid menguante)

 

 

 

Consens? Monarquia?

 

El que consent no diu res. El que no diu res, consent.

Sembla ser que això és el que ens demanen, que callem d’una vegada. Confonen consentir amb consensuar. Si no ens deixen dir res del que volem dir, no podem consensuar res. Volen que ens neguem a nosaltres mateixos. I no és un joc de paraules.

Com sí que ho és, el que fan Pedro Sánchez i tota la colla de ministres, polítics, periodistes, etc. que repeteixen que davant l’evidència de la corrupció absoluta de l’emèrit  carallot, es pot condemnar la persona però no es jutja la monarquia. Com si diguéssim que Robespierre i companyia només van guillotinar Lluis XVI, i no la monarquia. Si aquesta va desaparèixer després, va ser pura coincidència.

Però resulta que el problema és exactament al revés. La realitat diu que Lluis XVI, Juan Carlos I, i tots el reis del món haguts i per haver, tendeixen a ser corruptes precisament pel fet de ser reis. És sabut que al llarg de tota la Història i a l’ample de tot el món, dintre de les famílies reials és on s’han comés més parricidis, més fratricidis, més violacions, i s’han tingut  harems, eunucs... i un llarguíssim reguitzell  de crims de tota mena.

Els porcs no són per naturalesa més bruts que altres animals, però si la cort on viuen està plena de merda… ara m’adono que usem la mateixa paraula “cort” per designar el lloc on viuen els reis  o els porcs.

Quina mala llet la llengua catalana! Mestre Fabra, se us va escapar?

És ben cert que avui dia les granges modernes de porcs acostumen a estar força netes, cosa que també passa amb aquella mitja dotzena de monarquies europees que han renunciat al sentit etimològic de la paraula grega arquia, quedant únicament l’altra meitat per continuar seguint fent la mona.

Però la d’aquí no ho ha fet.

Tot això ve a tomb pel comportament vergonyós de les dues famílies hereves directes d’un criminal de guerra no jutjat i no condemnat, ans al contrari honorat per l’Estat i adorat per molts espanyols.

Evidentment parlo de la família Franco i de la  família Borbó. Com que no s’ha fet públic mai el nom d’un sol membre de cap de les dues famílies que renunciés  a la sagnant herència del dictador m’atreveixo a parlar de la  totalitat  familiar. És a dir que a Espanya no n’hi havia prou amb una família.

Les escadusseres mostres de crítica que se senten per la península no sembla que afectin els autèntics centres de poder, ni el gruix de la població espanyola.

Però sí, a gran part de la població catalana, que veu de bons ulls aquest desprestigi galopant  de totes les estructures de poder de l’Estat.

No ens demaneu ni consens ni consentiment, senyors del govern espanyol .

Abans de fer-ho cal que busqueu el diagnòstic de quina naturalesa és el càncer que pateix l’Estat espanyol.

A partir del 1 d’abril de 1939 es va entrar en un període d’alegalitat total.

Els militars no es regeixen per lleis, sinó per ordres. Les dictadures militars imposen, no legislen. Tot, absolutament tot el que decideixen no té cap valor legítim. D’una Alegalitat flagrant no en pot néixer cap Legalitat.

L’únic final vàlid d’una dictadura és una renuncia absoluta a qualsevol intent de perllongar la seva obra. Els finals més coherent d’un dictador són els exemples de Hitler, Mussolini, Ceacescu…

Voler utilitzar els hereus que ha nomenat un dictador per construir una democràcia és assegurar el fracàs.

Espanya està on està. No ens demaneu ni consens ni consentiment.

12 de desembre 2020.

 (Covid regnante)

 

Ubiquem el conflicte al seu lloc.

 

Omphalos.

Ens atipem de queixar-nos que el govern de la Generalitat ho fa fatal i que el govern de l’Estat ho fa pitjor. O al revés. I vinga somicar.

Com si els fans de la Samboiana (1) es desesperessin perquè el Barça els ha clavat una pallissa, sense voler saber si el partit era de futbol o de rugbi.

El conflicte per antonomàsia no és entre el govern d’aquí i el gobierno d’allà: és entre l’Estat d’allà i el poble d’aquí. La realitat ens diu que el govern d’aquí no té cap eina  ni cap poder per avançar un pam, i que per tant les crítiques tan abundoses que rep són poc justes i  molt inútils.

Mentre que el govern d’allà té algunes eines però insuficient poder per usar-les i dubtosa voluntat d’intentar-ho.

Ubiquem el conflicte al seu lloc, Estat versus poble. Mirem la seva evolució com fem amb qualsevol altra pandèmia. Comprovarem que hi ha moltíssims “opinadors” que ens dificulten distingir el soroll de la paraula.

Sigui quina sigui la nostra pròpia preferència seria convenient  que qualsevol camí triat cap a la llibertat inclogués intentar fer entendre a tants ciutadans espanyols com es pugui, que l’amenaça que perceben que els arriba des de Catalunya, no és res més que la part visible de l’ iceberg, i que només representa una dècima part del total.  Que allò que va enfonsar el Titànic era la part que no veien. I que d’aquesta part ni Catalunya ni els catalans en tenen cap responsabilitat.

¿Què dificulta tan extraordinàriament l’anàlisi per part de qualsevol ens estatal, poc o molt oficial, d’aquesta càrrega morta?  Per exemple, Espanya va aprovar el Conveni Europeu en defensa de les Minories Nacionals,  el 1998 ,  però ha continuat negant-ne l’existència de cap, tot i que parlar una llengua pròpia, és una de les característiques especificades al conveni.

Per què té  l’Estat  Espanyol aquesta necessitat vital d’anorrear tota diferència?

Quan diem: els espanyols són així o els francesos o els anglesos aixà, cometem un error massa habitual i gens menyspreable. El que succeeix és que el caràcter que atribuïm a tot un poble, és el caràcter dominant, propi de la classe dominant, de la ciutat dominant del país. I d’aquest caràcter dominant se’n deriven la majoria de les característiques pròpies de cada Estat, amb escassa o nul·la participació del poble.

Dogmatisme, autoritarisme, centralisme, en tant que virtuts constitutives de l’Estat generen en la perifèria marítima de la península  clares mostres de disconformitat.

Això que anomenem Madrid, sense massa concreció, existeix. La seva característica més profunda l’anomenarem Omphalia.

Delfos tenia la seva pedra Omphalos, que permetia connectar directament la sibil·la amb el déu del sol. Els seus dictàmens no admetien rèplica.

Aquesta paraula grega significa “melic”. Delfos era el melic (ombligo en castellà) del món.

Doncs , bé, Madrid, té una plaça que és la porta d’arribada del sol a la terra. D’aquí li ve el nom Puerta del Sol i en l’empedrat hi ha una llosa que du una inscripció  KM- 0.

És l’Omphalion madrileny.

L’actual sibil·la fa poc ha declamat el seu oracle inapel·lable: Madrid es España y España es Madrid. (La seva  humilitat li va aconsellar no dir El Món).

És tan poderosa l’energia que es genera en aquesta plaça que fa uns escassos anys un grup de joves entusiastes van proclamar l’arribada d’una nova Era, amb un crit estremidor: PODEMOS.

 El que deia: Madrid és omfalic, i adopta l’actitud valenta de l’heroi de l’espectacle més emblemàtic del món davant de la terrible bèstia amb banyes que l’amenaça esbufegant , cridant que tothom ho senti; “Deixeu-me Sol”.

Ens ho ha dit tantes vegades que el deixem sol, que ha arribat l’hora de fer-li cas.

30 de novembre de 2020.

Nota (1) Alma mater del rugbi català.

 

 

 

 

Catalunya: una colònia imperfecta.

 

…però colònia.

Catalunya compleix gairebé totes les condicions d’una colònia des de fa tres-cents anys, com la majoria de colònies d’Europa  ara ja emancipades.

Té un parlament molt “xulo”, en què la meitat dels partits representats tenen la seu central a la Metròpoli que els mana què han de votar, i que voten d’acord amb els interessos d’allà  i l’altra meitat dels partits que està sota sospita permanent.

Té un govern que pot manar com netejar les rieres i alguna coseta més que ara no em ve al cap.

Té una policia que si se li acut detenir uns terroristes autèntics crea un malestar considerable  a la policia de “debò”, la benemèrita de tota la vida, que no li perdonarà mai.

Fa quatre dies havíem de fer manifestacions cridant volem bisbes catalans. Ara que tant ens foten els bisbes, no ens atrevim a cridar volem jutges catalans que fan més falta.

Tot això i moltes coses més defineixen una colònia, però hi ha dues característiques nostres que la fan imperfecta:

1.-No hi ha un mar que ens separi de la metròpoli .

2.- El nivell d‘europeïtzat és superior a la colònia que a la metròpoli. Al  reves que la gran majoria de colònies ja descolonitzades.

Com totes les colònies té alguns dels seus ciutadans col·laboradors (fins i tot de bona fe) amb els colonitzadors. I com totes les colònies perfectes o imperfectes, vol deixar de ser-ho.

Actualment, i això és important, ja s’han produït a Catalunya els dos fenòmens previs  per iniciar un camí sense retorn.

El primer, que molts intel·lectuals africans proclamen com a necessari i suficient, ells l’han batejat com descolonitzar la ment. Pensar com individus i pobles plenament reals.

El segon fenomen, que al meu entendre s’ha produït a Catalunya, és una ruptura emocional irreversible, amb l’Estat espanyol.  No acceptar aquesta evidència serà inútil i només  generarà dolor a les dues parts, com li passa a qualsevol parella.

El  fet que un d’aquest canvis afecti la manera de pensar i l’altre a la forma de sentir, és a dir, un a la racionalitat i l’altre a les emocions,  incideix en la totalitat  de la persona reforçant-se mútuament adquirint  cadascun de nosaltres un convenciment  fort i profund.

Som molts i estem molt convençuts. Tan convençuts que ens neguem a usar cap arma, qüestió que ens por fer semblar ingenus i que fa uns anys seria veritat però, avui no.

Som molts i molt ben repartits, en totes les capes socials, a la ciutat i al camp, amb noms propis i anònims i  aquesta última característica és la més remarcable.

Podem dir que hi ha tres estrats  clarament diferenciables, i igualment necessaris.

A tot moviment en què hi participa molta gent sempre apareix la distinció entre massa i dirigents, entre votants i votats, entre poble i polítics. Naturalment aquí també succeeix això. Però hi ha un tercer grup entre els dos que cohesiona el conjunt i el diversifica, amb situacions socials i econòmiques diverses, que viuen aquí o a fora. No formen entre ells un grup homogeni o cohesionat, però són molts i molt convençuts. Que tenen veu i no callen…

Finalment aconsello analitzar a vol d’ocell quin del dos “contrincants”; Catalunya versus Estat espanyol, ha sofert des de fa 5 o 6 anys més pèrdues de prestigi exterior, o de fortalesa interior. Monarquia, judicatura, economia... El model constitucional està clarament en perill, acaba de dir Aznar.

Tenim raó, tenim convenciment, tenim fortalesa… Què més volem…  

I aviat tindrem vacuna.

15  de novembre 2020.

 

“Abeyances” i CORP.

 

Abeyances és un terme anglosaxó que significa “pactes informals no escrits” que condicionen i preformen els pactes firmats posteriorment  i entre d’altres efectes, tenen el de ser la base fonamental de les Constitucions. Aquests pactes els fan evidentment les forces i els poders anteriors als que resulten de la citada Constitució, quedant aquesta per sempre  tocada i tacada.

Al cap de poc o molt temps és inevitable que les forces o poders que n’han sortit malparats reclamin o exigeixin una restauració de drets, no atesa ni en el moment inicial ni en els anys posteriors. La reclamació és legítima però no és legal.

El conflicte està servit... la desobediència és obligada, inevitable i necessària…

…i conseqüentment apareix en escena el fiscal qualificant la desobediència de “contumaç, obstinada, recalcitrant i persistent”  és a dir CORP.

Aquelles abeyances  han engendrat aquests CORPs …

L’any 1974  a Suresnes es va celebrar un Congrés del PSOE en què es va nomenar nova directiva, jove i progressista: Felipe González i Alfonso Guerra. Van publicar una   Resolución Política que deia entre altres punts:

Punt    3.    

El PSOE se pronunciarà por la Constitución de una República Española.

Punt 11.

Reconocimiento del derecho de Autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas... La resolución definitiva del problema pasa indefectiblemente por el reconocimiento del derecho de autodeterminación.

L’any 1975  va morir Franco. L’únic poder polític, religiós, militar i econòmic que hi havia a l’Estat era franquista. Però no ho era el poder social. Calia trobar algun grup més o menys  clandestí amb qui pactar abeyances. Van optar pel PSOE. Aquest, va acceptar pactar.

Per començar els punts  3 i 11 de Suresnes a la paperera, després… au, som-hi, tireu cap a la dreta, que  a l’esquerra fa molt fred, i a Berlin encara hi ha un mur.

Senyor, sí senyor, va dir el PSOE.

Van fer una Constitució tan maca que diu per exemple que  “tots el espanyols tenen dret a una vivenda digna, (no es van a atrevir a escriure que tots tenien dret a ser milionaris, que tampoc costava tant) .

El poble espanyol ho va aprovar, (ves quin remei). Ja ho diu la dita; feta la Constitució feta la gàbia. La van fer tan bé que és pràcticament impossible modificar-la, deixant únicament la possibilitat remota de llançar-la sencera a la bassa.

Simplificant, van votar sí a sortir de la presó, per anar a parar a la gàbia, que és més airejada, i es veu el paisatge. Es va canviar tot, perquè no canviés res (Gatopardo dixit).

Sigui com sigui, a les grans manifestacions organitzades pels socialistes en aquells dies, un dels crits més forts era  España, mañana,… será republicana…

No els sembla, senyors  socialistes que aquell mañana, ja és avui.

No els sembla que ha arribat -amb retard- però ja ha arribat l’hora de noves abeyances que aquelles ja estan  podrides. Permetreu que Xile us passi la mà per la cara?

Ser el govern més progressista en un Estat de “crancs” significa caminar més poc a poc del que la societat necessita i exigeix. Des que Einstein ens va explicar allò de la relativitat va quedar clar que caminar poc a poc, és anar enrere.

Espanyols de bona fe (que haberlos, haylos)  aprofiteu el retir espiritual a què ens obliga a tots el virus nanomètric per trobar una sortida que faci joc amb el segle XXI, que ja portem 20 anys de retard.

Espanyols de bona fe, penseu que els catalans estem profundament ferits per la vostra  justícia, per la vostra policia, per la vostra premsa i pel vostre govern. Del vostre rei...?

Espanyols de bona fe política, proposeu una solució digna, justa i alliberadora. Hi sortirem guanyant tots.

Potser és un clam al desert. Potser és una veueta llunyana… però ves a saber.

Del virus no en dic res, perquè jo tampoc en sé res.

 

  

 

 

Més a prop del que em pensava.

 

Sabent perfectament que l’Exèrcit, la Conferència Episcopal i l’Íbex 35 (les armes, les paraules i els diners) seguirien sempre fidels al vell poder, l’edifici nou del  poder anomenat Transició, es va consolidar sobre tres pilars, el primer de nova creació, el segon degudament reforçat i el tercer  vell de segles: La Monarquia, L’alta Judicatura i la Guardia Civil.

L’Exèrcit i la Conferència només cal recordar que existeixen, per  mantenir el temor als càstigs terrenals o eterns, i tant un com l’altre són útils també per educar en valors d’ordre superior (sense especificar superior a què). Els diners sempre estan al costat de qui té poder, igual que el poder està  al costat de qui té diners, com germans siamesos. És a dir aquest tres ens són útils, però no són de fiar.

Calien tres potes; sòlides, dominables i de confiança. La Monarquia, la Judicatura i la Guardia Civil. Tres potes és el mínim per mantenir un tamboret estable. Per irregular que sigui el terreny, tres sempre toquen a terra, una quarta potser no, i dues soles és inestable.

Doncs vet aquí que la pota que queda davant, la més solemne , la més decorativa, i fins fa quatre dies l’aparentment més sòlida resulta que està corcada, podrida i clarament amenaça roïna: La Monarquia.

La segona pota ha comès l’error descomunal de confondre justícia amb repressió, d’oblidar que la lletra de la llei pot assassinar l’esperit de la llei, que Torquemada i Eichmann també  complien i feien complir la llei.

Acabem de recordar l’afusellament del president Companys sentenciat per un consell de guerra. Els “Marxenes” i companyia han condemnat pels mateixos motius Puigdemont i uns quants més. Tant aquell tribunal com l’actual defensaven els mateixos valors i en nom del  cap d‘Estat  del moment. Aquells, Franco aquests el Rei.

És evident que els membres d’aquell consell de guerra eren molt més cruels que els “Marxenes” d’ara, però també és evident que aquests “Marxenes” són molt més estúpids que aquells. Gràcies a la decisió d’aquell consell de guerra, el  Cap d’estat d’aquell moment en va sortir enfortit durant 35 anys més fins que va morir en plena glòria.

Algú creu que l’actuació del Marchena ha enfortit l’actual cap d’Estat, en nom del qual imparteixen justícia?

La monarquia trontolla, la justícia  hi ajuda, el tamboret perd la pota més sòlida gràcies a la pota més estúpida, deixant sola la tercera pota, la Guardia Civil. Amb una pota sola només s’aguanten els bolets i tothom sap que als catalans ens agrada molt anar a caçar bolets.

Els estúpids no saben mai que ho són, per més que els ho diguin, i quan van per l’autopista en contra direcció i senten que des d’un helicòpter avisen “atenció, conductors, hi ha un cotxe circulant en sentit contrari” es diuen entre ells: No un,TOTS.

Cruels com el Torquemada i estúpids com el… no dic res, no fos cas que s’ofenguin.

 En referència als perifèrics de la dictadura, a la Conferència Episcopal avui dia no se la creu ni déu (ni amb minúscula ni amb majuscula). L’Exèrcit  només té permís de l’Otan per matar moros i a l’Íbex 35  no li surten els números.

Val a dir que la monarquia espanyola, no necessitava ningú per autodestruir-se però sempre és d’agrair un cop de mà de Vox, Boadelles, Cayetanes i Marxenes.

El que deia, més a prop del que em pensava.

 14 d’octubre de 2020.

 

 

Opinants, penseu dues vegades què aneu a dir.

 

Fins i tot els de bona voluntat. Fins I tot els saberuts.

I en tot cas no oblideu el fons de la qüestió, que condiciona, coacciona i coarta tota acció, tota decisió i tota preparació d’aquells que han acceptat estar a primera fila.

L’argument de la comèdia:

La relació entre Espanya i el poble català es pot definir amb una sèrie de parelles de conceptes, que segons el camp d’anàlisi pren diversos noms i intensitats.

Políticament:  Sobirà / Súbdit.

Militarment:  Vencedor / Vençut.

Culturalment:  Dominador / Dominat.

Jurídicament:   Jutge / Acusat.

Econòmicament : Cobrador / Pagador.

Existencialment: Tot / Res.

L’escenari:

El nord-est de la península Ibèrica, amb un pas pels Pirineus de menys de 400 m. d’altitud, que ha facilitat el trànsit des dels elefants d’Hannibal fins l’Ave a París, però no el corredor mediterrani de la tercera mega-regió econòmica europea que va des de Lió fins a Alacant camí d’ Africà.

Els actors:

Protagonistes: jo i dos milions de ciutadans més.

Actors secundaris: guàrdia civils, periodistes, opinadors, jutges, fiscals, reis ...

I a dalt de l’escenari una colla de persones de  bona voluntat amb noms i cognoms, i disposades a defensar les idees personals o col·lectives i que coneixen perfectament l’argument de la comèdia, i els perills de denunciar mentides o proclamar veritats...

El proper febrer -potser per sant Valentí que aquí no celebrem gaire-  es representarà l’anomenada festa major de la democràcia que manté presos politics, podran votar?, exiliats, inhabilitats, sancionats, perseguits per aquells a qui anomenem Sobirà, Vencedor, Dominador, Jutge i Cobrador.

 

Per això demano: opinants de casa nostra de tota mena, des de la tele fins al mòbil, des del diari fins a la ràdio, penseu bé les vostres paraules. No fos cas que les vostres ben intencionades critiques al que fan o al que no fan, al que diuen o callen des de dalt de l’escenari tots aquells que volen el mateix que tu i que jo, assumint perills que ni tu ni  jo sofrirem,  no fos cas, dic, que dificultin el camí i augmentin els perills.

Hi haurà, amb tota seguretat, dos grups polítics perseguint el mateix objectiu, per camins diferents. Hi haurà dues persones amb personalitats marcadament diferents, al capdavant de cada grup.

Fem costat al grup amb qui combreguem més i a la personalitat amb qui sintonitzem millor, i estalviem-nos de denigrar l’altre. Empassem-nos la saliva tantes vegades com faci falta.

Jo, per la meva banda ja ho tinc decidit: votaré aquell partit polític i aquell candidat que parli millor del seu adversari.

S’aixeca el teló. I no oblideu l’argument de la comèdia.

4 d’octubre del 2020.

 

 

Progressem adequadament… i accelerant.

Oi que ningú ho diria?

L’aparent fortalesa d’ells es va mostrant cada dia més fràgil. La seva rigidesa massa evident és una mostra de fragilitat. El perill dels materials rígids és que la seva ruptura és violenta.

A partir d’ara el conflicte català  deixarà de ser el protagonista de les primeres planes informatives madrilenyes, en tot cas només l’acusaran d’haver provocat   la revifalla de  l’autèntic problema molt més antic i més profund de les dues Espanyes, aquelles que gelaven el cor de tot espanyolet que a aquest món venia.

Tots els òrgans de poder estan a la mateixa banda. Tots els instruments de pressió i repressió, també. Ni tan sols s’albira l’existència d’un ens, de la naturalesa que sigui, amb capacitat de fer de jutge de pau, o d’àrbitre neutral…Tot sembla aturat.

Eppur si mouve.

De l’èxit més notable -i gairebé l’únic- del govern de Felipe González, la dècada dels 80 del segle passat, no se n’ha parlat gaire por no dir gens. El protagonista, Narcís Serra,  ministre de defensa llavors,  també n’ha quedat a l’ombra suposo que voluntàriament. Va consistir en fer desaparèixer de la primera línia política, l’exèrcit. Ningú ha preguntat mai el cost de l’operació, ni  ganes.

L’exèrcit espanyol, no és que ocupés durant 40 anys un lloc  dominant a l’Estat, sinó que era L’Estat. Tota la resta eren els seus col·laboradors més o menys voluntaris i més o menys significants.

Després de l’heroica gesta d’en Narcís, l’Estat  va veure que es quedava despullat i es va tapar les vergonyes amb el drap que va trobar més a mà: era un Toga.

Ara l’alta judicatura ha passat no tan sols a ocupar un lloc dominant a l’Estat sinó que vol ser qui defineixi Espanya, què significa ser fidel o ser traïdor, de pensament, paraula, obra o omissió com deia el catecisme (ara ja no sé si ho diu, fa anys que no el llegeixo) del Concili de Trento presidit pel Rei d’Espanya d’aquella època.

L’alta judicatura és  l’Estat , com abans ho era l ‘exèrcit.

Dic, i repeteixo,  que el conflicte Estat/Catalunya té dues i solament dues, solucions definitives: una és l’aniquilació de tot signe de catalanitat i l’altra  la independència  de Catalunya. La Justícia espanyola persegueix amb contumàcia la primera de les solucions, i acabada una primera part del partit en què sembla que guanya per golejada, empresonant, multant, inhabilitant, etc., polítics, pallassos, funcionaris, opinadors, dotzenes o centenars, després del descans, no tindrà més remei que aixecar el cap i analitzar els resultats i veuran amb estupefacció que el conflicte segueix igual però més enrabiat, veuran que 2 milions de ciutadans estarem al mateix lloc que érem, veuran que el  prestigi que suposaven que tenia es va descolorint, veuran que es qüestionen condemnes d’uns i absolucions d’altres…

Si  l’Estat espanyol perd la Judicatura com va perdre l’Exèrcit com a puntals sòlids, què en quedarà? Què n’està quedant?

Inhabilitar un President de la Generalitat té un gran impacte emocional, però és absolutament inútil i contraproduent d’allò que es pretén. O bé creuen que a partir d’ara el rei d’Espanya ja pot venir  a passejar amb la dona pel Passeig de Gràcia? Ja pot sortir al balcó de l’Ajuntament a saludar els fervorosos ciutadans que l’aplaudeixen? Ja pot anar a l’Estadi del Barça a lliurar copes?

Marededéu senyor, que dèiem a casa. Quanta, quanta estupidesa.

No tinc clar si constatar l’estupidesa de l’enemic  produeix alegria o por. Però sí que sé que l’estupidesa fa cometre errors, que acceleren nous errors  i que aquests s’acaben pagant.

Recordeu  que  les conseqüències negatives de cometre un error són proporcionals al poder de qui el comet. I en aquest cas  tots sabem qui té el poder.

Ei, que no parlem només del Gran Inquisidor Lesmes.

Perseverança, fermesa, constància... per part nostra no cal res més.

Finals de setembre d’un etern any covídic.

 

 

 

 

 

Les dues grans Senyores de Barcelona.

 

Les dues tenen més de 100 anys. Han estat molt admirades, tan aquí com allà. Han fet la seva feina força bé. La  Caixa i La Vanguardia.

Quan fèiem la primera comunió ens obrien una llibreta a la Caixa amb 50 cèntims. Ja érem grans i entràvem al món dels adults.

Quan ja érem una mica més grandets, sabíem  que si volíem informació sobre el que passava de veritat a l’estranger de fora, calia llegir algun corresponsal de La Vanguardia.

Quan s’ha trencat d’idil·li?

Moltes vegades penso que no són elles les que han canviat, sinó nosaltres.

O bé, és el món que ha canviat tant que allò que era bonic fa uns anys ara fa fàstic.

O, sí que elles ja no són el que eren.

Deu me’n guard de fer judicis temeraris sobre les persones que prenen decisions compromeses i que segur que els fa patir d’allò més haver de fer-ho. Vaig sentir com un altíssim dirigent de La Caixa explicava la decisió de traslladar la seu fora de Barcelona. Amb molta coherència i força convicció deia que la seva obligació era defensar els interessos d’uns senyors que havien confiat en la Caixa.

Suposo que també han patit molt ara, havent-se de carregar el mort que els han deixat a la porta, perquè jo no crec que l’hagin anat a buscar.

L’altra gran senyora, que va superar amb elegància, l’assetjament fastigós d’un tal Galinsoga, no  sap o no vol oblidar la noblesa comtal amb grandesa inclosa i fa tentines per no perdre el noble equilibri de les veritats.

No es pot dir que jo me les estimés aquestes dues gran dames, però les respectava. I creia que si feien bé la seva feina era en bona part perquè eren catalanes i que existia un cert paral·lelisme entre la  seva manera de fer i la  meva.

I creia, i això ho continuo creient  que si bé és veritat que Catalunya deu molt  a aquestes dues senyores, elles ho deuen TOT a Catalunya.

Renegar de les arrels és començar a morir.

Setembre de 2020.   

 

La República és inevitable.

 

Si la sensatesa puja un graó.

L’actual sistema pseudo-monarquic, vigent a l’Estat espanyol té unes característiques negatives, tant  de naixement com de praxis institucional que ha conduït al fet que  no  aparegui en públic pràcticament cap defensor entre els historiadors, sociòlegs, filòsofs i altres pensadors d’una mica  de prestigi.

Sí que defensen el sistema, ministres, polítics, empresaris, algun sociòleg i bastants tertulians i periodistes, més o menys independents, i principalment a la capital de l’Estat.

Quina tristor veure els quatre expresidents del govern espanyol justificant l’injustificable, amagant l’evidència, distorsionant la història.

El més interessant és que els arguments que més utilitzen aquests defensors són majoritàriament negatius. Defensen la situació actual, perquè la contraria és pitjor, (evidentment per a ells), sense adonar-se que això és admetre l’absència de virtuts positives del sistema. Pitjor, vol dir més dolent que allò que és dolent.

Un (o una) ministre ha intentat justificar la defensa de no canviar la situació argumentant que els últims 40 anys han estat els millors del 200 últims anys de la Història d’Espanya.

Això és tan cert com que la situació actual del poble xinès, és la millor dels últims 3.000 anys de la seva història. No entenc perquè remuguen els tibetans, ni de què es queixen els uigurs ni de què protesten a Hong-Kong…

Els arguments a la contra tenen un efecte bumerang també inevitable. Només cal que els altaveus es distribueixin una mica més d’acord amb criteris moderns, més equitatius o simplement més eficients.

Diuen que els peixos també es comencen a podrir pel cap. Diuen que quan un mur amenaça ruïna, és  fàcil trobar vint mil homes  disposats a empènyer. Diuen que  allò que no passa en cent anys, passa en un dia.

Sense  gens de modèstia jo dic que ningú per escàs que sigui el seu coneixement,  professional o aficionat,  de la història de la monarquia espanyola els últims dos segles  i per poc honest intel·lectualment que sigui, ningú pot  defensar i o simplement justificar ni la institució ni la família.

Ha estat nefasta en tots els camps i a tots els nivells. Deslleial amb els pocs col·laboradors honestos i brutal amb els  que la qüestionen.

I ara ve la contra. Soluciona l’eliminació de la monarquia, tots el problemes d’Espanya?

 No, ni de lluny. Els  més grossos, segur que no.

Si per culpa d’un incendi, et quedes tancat dins d’una casa en ruïnes, la necessitat més urgent és tirar la porta a terra, encara que a fora nevi i troni. Saps, que tirar la porta no et solucionarà cap problema i  potser passaràs molt fred, però no desistiràs.

Que la majoria de ciutadans de Catalunya no volem monarquia, no ho dubta ningú. Ni nosaltres ni ells.

Què volen la majoria de ciutadans de la resta de l’Estat?

No voler-ho saber és un delicte de lesa democràcia.

I de tot això no en té cap culpa el covid dels …

 Setembre de 2020.