Els ossos del franquisme.

Quan va morir Franco, ja feia anys que era poc més que un ninot, només útil per espantar. Mort i enterrat es va poder veure a mitges l’estat de salut de l’Estat espanyol. Tenia tots els ossos trencats.

Era urgent soldar-los com fos. Allò no s’aguantava de cap manera. Calia un pal de paller i van trobar un home de palla que els havia regalat Franco. El van vestir amb una túnica i li van posar una corona. A la cerimònia  van acudir tres padrins de fora per beneir-la. L’americà Kissinger, que no volia perdre les bases a Espanya. L’alemany  Willy Brand que volia sobretot –i amb molta raó- que el mur de Berlin no passés per la Meridiana i l’aristòcrata francès Gerard d’Estaing que volia apadrinar una monarquia al sud del seu país. El món demòcrata beneïa la transició.

Els ossos de l’Estat espanyol es van soldar. D’un dia a l’endemà, tothom era demòcrata.

I au, som-hi. Al cap de poc ja ho veien tot consolidat. Espanya és una democràcia consolidada deien aquí, i allà feien veure que s’ho creien… fins que…

No us preocupeu, deien a la Sarsuela. És un terratrèmol a la zona volcànica d’Olot. Ja fa temps que està inactiu.

No, deien a la Moncloa. És una inundació al baix Llobregat que és un riuet de fireta.

Però tot seguia trontollant. Una tramuntanada de l’Empordà potser?

Pitjor. Eren les tres coses alhora.

L’Estat  es va posar dret d’un bot. Millor dit, ho va intentar.  Tot seguit va constatar que com que feia 40 anys que jeia, mai havia comprovat com havien quedat els ossos soldats. Consolidats  ho estaven  però… quin horror. Un fèmur era un pam més llarg que l’altre, la tíbia esquerra havia quedat soldada al peroné dret. El braç dret era immens i l’esquerre minúscul  (bé, això tampoc va estranyar gaire, abans ja era així).

Com enfrontar terratrèmols, riuades i tramuntanades amb aquella carcanada?

Agafant amb el potent braç dret una immensa porra?

A coces amb la cama llarga?

La imatge era lletja, però això va a gustos. Es vantaven de ser “muy cabezotas”.

No volien veure que a més de ser una imatge horrorosament lletja, afectava la columna vertebral, i que com tothom sap  la columna vertebral d’un Estat és l’economia. L’afectació era i és molt severa. Molt amenaçadora vist des de fora.

És de pissarrí saber què s’ha de fer, però ningú s’atreveix ni a insinuar-ho. S’han de tornar a trencar tots els ossos mal soldats i fer un Estat nou de trinca.

I aquesta vegada fer-ho democràticament, que és com volem  fer-ho  els catalans.

Espavileu espanyols, que nosaltres anem passant.

21 d’octubre de 2019.

Cada dia més clar.

Per esperada que sigui, sempre sorprèn tota manifestació d’odi. Per envoltada que estigui d’explicacions jurídiques, la venjança del vencedor sempre és sinistra.

Estic parlant del llarg període que va d’abril de 1939 a octubre de 2019.

Aquell llunyà 1 d’abril es va consumar la victòria de mitja Espanya contra l’altra mitja. La venjança dels vencedors contra el vençuts va ser aterridora. Cap ciutadà del país té dret a no voler saber què va passar. Allò que va passar durant 40 anys ha condicionat -condicionar és una paraula suau- tot, absolutament tot, el que ha passat els últims 40 anys.

Fins ahir.

La sentència ja no ve condicionada per l’herència del franquisme: aquesta sentència és franquisme autèntic. Del Tribunal de orden público.

Mentre nosaltres cantem: els carrers seran sempre nostres,  ells amb cara burleta canten: els jutjats seran sempre nostres.

Els dos enemics de l’Espanya franquista es resumien en un únic qualificatiu que ens repetien constantment: rojoseparatista.

Jo llavors no ho sabia però ara sí: jo era les dues coses.

El problema és que el color vermell es va anar descolorint fins que el separatisme ha quedat com únic enemic de la mitja Espanya que va guanyar la guerra.

I l’altra mitja, què?

Desconcertada. 40 anys de franquisme total i 40 més com defineix el director de teatre Andres Lima: “El franquismo ha calado en nuestros huesos y copa  las instituciones”:  Atado y bien atado. Va dir el vell criminal que ara amb gran pompa i platerets volen desenterrar, això sí, sense ferir la sensibilitat dels seus hereus carnals, ideològics, politics, religiosos i monàrquics.

La sentència per antonomàsia que forma part d’aquella venjança dels vencedors ha clarificat idees. 

Le relació política actual entre l’Estat espanyol i Catalunya és insostenible. Ha de canviar radicalment. Sobre el paper hi ha dos  finals possibles.

1.- Aniquilació de tot signe diferencial de catalanitat, amb resultat final d’unitat i uniformitat estatals definitives.

2.- Acceptació del fet diferencial en grau suficient que admeti el dret d’autodeterminació.

Diuen que quan un avió s’enlaira en el moment que  ha aconseguit una certa altura, ja no pot invertir la maniobra sense estavellar-se. És el punt de no retorn.

Això ha passat aquesta setmana.

El grau de violència que  comporta la sentència és infinitament superior a cremar mil contenidors i aquesta violència és conseqüència directa d’aquella. Les flames -ens agradin poc o gens- han ajudat a mostrar al món la totalitat del conflicte. Que les condemnem o no és irrellevant.

El salt quantitatiu i també qualitatiu que ha experimentat el coneixement del conflicte és molt considerable. Aquest increment de coneixement perjudica sempre el prestigi de l’Estat que no sap, no vol o no pot resoldre el conflicte.

Això fa que la solució 1.- sigui impossible.

Fermesa, persistència i no gaires escarafalls.

Prohibit trepitjar la gespa.

Quan els nazis van incendiar el Reichstag per poder acusar-ne a comunistes i jueus hi van enviar els bombers per apagar el foc. Els bombers van fer acte de presència però no van actuar.

Un acudit macabre  va començar a circular en veu baixa: els bombers no van apropar-se a l’edifici perquè hi havia un rètol que deia: Prohibit trepitjar la gespa. I ja se sap “les lleis s’han de complir”.

Una vegada un grup de presoners van aconseguir fugir de la presó i un cop saltat el mur van veure un rètol que deia: prohibit trepitjar la gespa. Un dubte moral els va aturar. La gespa no en tenia cap culpa del seu  injust  empresonament. Perjudicar-la era contrari als seus principis… aviat tornaven a ser dins de la presó.

Un dia d’aquests l’exiliat Comin es va atrevir a dir que potser no seria mala idea fer alguna acció que fes pessigolles a l’economia… marededéu,   quines coses de dir…

Amb tota la lògica del món, Foment del treball, els amos de la gespa anomenats empresaris i els seus  jardiners anomenats economistes, van posar el crit al cel: està prohibit trepitjar la gespa.

Allò que em va sorprendre més, és que també ho condemnés una alta autoritat  barcelonesa que havia arribat a ocupar el més alt càrrec de l’ajuntament gràcies a haver-se saltat la prohibició de trepitjar la gespa totes les vegades que li va semblar bé, i que li aplaudíem molt.

Clar que llavors ho feia en defensa de la justícia social, mentre que ara només és en defensa de la Justícia.

Pobreta justícia si li hem de posar adjectius.

No tinguem mala consciència. Trepitgem la gespa amb els peus descalços, si convé. Fins i tot la gespa  ho agrairà. 

Tronat ve de tron.

Un dia d’aquests inhabilitaran el President Torra.

Solucionarà res?

Un altre dia tancaran a la presó mitja dotzena de pseudo terroristes.

Declararan l’estat de setge. Enviaran uns quants milers de fuerzas y cuerpos, (què cony deu voler dir, això? Potser ve d’allò que diem aquí que has de fer força per anar de cos), de seguridad del estado.

Ja estarà tot arreglat?

Dues o tres dotzenes més de persones a la presó? O 200?

I ja està? Ara  ja aplaudiran els catalans al rei quan el trobin pel carrer?

De veritat que estic perplex i amb la boca oberta tement que sigui veritat que a 600 km. de Barcelona ningú, -amb poder s’entén- s’adoni, ni tan sols sospiti que totes aquestes decisions tindran uns efectes radicalment contraris als pretesos.

De veritat el Tron (que ridícul sona) no  veu com  n’és de tronat?

Davant de tanta voluntat de no saber serveix de ben poc intentar raonar. Davant d’algú que primer et diu  Agenolla’t que sinó et tallaré el cap.  I quan ja no se’n recorda que t’ho ha dit afegeix: la decisió és teva.

Suposo que esperen que els catalans es comportin com aquell esclau romà estoic convençut, que li deia al seu amo quan el torturava: vigila, no em retorcis tan el peu que me’l pots trencar. I quan finalment això va passar estoic  com era, li va dir  ja t’ho deia jo.

Em temo molt que el nostre estoïcisme no sigui de tan bona qualitat. Avui dia estem més predisposats a seguir la  filosofia de les arts marcials orientals: si el teu contrincant és més fort que tu, aprofita la seva força per abatre’l. Ajuda’l a ensopegar.

I jo diria que ja ho estem fent.

Acabo de llegir un corresponsal estranger força coneixedor del conflicte, que repeteix una frase, per altra banda molt lògica: no es pot demanar massa temps a la gent que continuï fent això o fent allò.

Però aquesta frase conté un error de base. Jo -és a dir un milió de persones- hem fet el que hem fet no perquè algú ens ho ha demanat, sinó perquè teníem necessitat de fer-ho. I aquesta necessitat continua intacta.

Mengem perquè tenim gana, no perquè ningú ens ho demani. Pensem perquè tenim necessitat de pensar. Riem i plorem perquè en tenim necessitat.

I volem ser lliures, perquè en tenim necessitat. El meu poble i jo, que deia el poeta.

Senyor Iceta.

Nova York, CNN. Entrevista en castellà a Pedroooo Sánchez.

Entrevistador: ¿Franco sigue ocupando un lugar central en la vida española?

Sánchez. A mi me gusta reivindicar la España de la segunda República que defendió derechos y libertades, mancillados por la dictadura franquista... que fueron recuperados por la Constiticion del 78 y la monarquia parlamentaria.

…és a dir, la resposta a la pregunta de l’entrevistador és; SÍ. Franco i el franquisme, està al centre. No se n’ha mogut .

Qui va triar al rei? Qui va dirigir la redacció de  la constitució? Qui va coaccionar  el vot de la gent?

He ressaltat allò de mancillados perquè em sembla un sarcasme d’una crueltat només atenuada per l’estupidesa. I ressalto també recuperados perquè em sembla una estupidesa generada per la crueltat.

S’ha dit i s’ha repetit tant que fa angúnia repetir-ho. El franquisme impregna profundament la política espanyola avui dia. Allò que anomenem franquisme no és més que una fase aguda -terriblement aguda- d’un conjunt de característiques que qualifiquen la manera de pensar i d’actuar en política de la classe dominant espanyola al llarg de segles. Autoritarisme, sectarisme, dogmatisme i centralisme.

Característiques lleugerament atenuades amb el pas del temps però sempre amb dècades de retard.

Senyor Iceta, tot i sabent que en l’àmbit de la política s’admet que una persona intel·ligent digui bestieses  o que un home honest digui mentides, i sabent que vostè és honest i intel·ligent, seria bo que un dia d’aquests quan es trobi en privat amb el Sr. Sánchez enmig de roses, (per cert informi’l que el dia de la rosa per aquests vorals és el dia de sant Jordi), li recordi que la C de psc, vol dir català i no caragirat.

Expliqui-li què vol dir atzucac. Quan ho hagi entès -en privat tot s’entén millor- aclareixi-li que quan  el carreró sense sortida és més ample que el passeig de Gràcia i més llarg que la Diagonal deixa de ser un atzucac per convertir-se en… aquí deixo a la seva reconeguda dialèctica senyor Iceta, la paraula adequada per fer que  Pedroooo   baixi del burro.

Senyor Iceta, si us plau, faci-li entendre que no n’hi ha prou en desenterrar una mòmia, cal condemnar radicalment tot allò que significa,  cal netejar a fons la seva herència, cal buscar la veritat i tota la veritat. Digui-li  que si ho intenta ens tindrà  al seu costat. Vostè sap perfectament que el moviment independentista és un exemple extraordinari de pacifisme, vostè  sap perfectament que Catalunya té tot el dret a decidir el seu futur, vostè sap perfectament que Catalunya aconseguirà tenir un estat propi, vostè pot triar què vol que digui la història…

Perdoni els sarcasmes, però sempre són preferibles a les grolleries ciutadanes o a les mentides tertulianes.

Faci un esforç, senyor Iceta.

29 de setembre de 2019.

Criminalitzar la víctima.

Des dels temps de l’Imperi Romà es coneix aquesta  tàctica per reforçar l’autoritat del poder dominant quan no se sent prou segur.

El mecanisme és força senzill. A totes les societats complexes hi ha grups humans minoritaris diferenciats de la majoria. Pel sol fet de negar-se a ser igual que tothom es genera una animadversió en vers ells més o menys intensa.

Els emperadors romans van descobrir que els cristians  complien a la perfecció aquest rol. No els costà gaire acusar-los de l’incendi de Roma o d’enverinar les aigües del Tíber. Doncs au, als lleons. Mentre els ciutadans honestos, “jo ja ho sabia”, deien .

Gairebé vint segles després a l’Alemanya del tercer Raich -i encara més brutalment que els romans- els  va ser fàcil trobar un col·lectiu poc estimat pel conjunt de la població: els jueus. L’Estat, jutges inclosos, els va acusar del que va voler… el que va passar és massa monstruós. L’actitud del poble senzill…deixem-ho estar.

Són dos exemples històrics extrems en el temps i en la brutalitat, d’una forma d’actuar del Poder que amb moltes variants s’ha fet servir a molts països i en moltes èpoques: Criminalitzar la víctima.

El ciutadà majoritari amb la consciència tranquil·litzada, se sent justificat:  jo l’odiava  perquè era criminal  i arxiva aquell petit rau-rau que molt de tant en tant l’insinuava; i si fos que jo el creia criminal perquè l’odiava.

Aquest pecat que m’atreviria a  dir que el cometen tots els grups humans respecte a altres grups més febles, adquireix categoria de delicte quan qui el comet és el gestor legal del poder públic: l’Estat.

Criminalitzar la víctima. Triar el col·lectiu humà menys estimat per la majoria, culpabilitzar-lo d’enverinar l’aigua, d’incendiar el Reichtag, o de fer un referèndum.

Però al  segle 21 tot se sap molt més de pressa. Es veuen imatges. Se senten explicacions. Sabem una mica més d’Història. Costa molt més fer passar bou per bèstia grossa.

Probablement no disminuirà la  malvolença recíproca, però tampoc augmentarà. Allò que segur passarà és que la víctima a qui es vol criminalitzar en sortirà  més forta.

Cada dia que passa l’estat espanyol redueix el seu camp de maniobra. Cada intent d’atemorir que fracassa -i en van una colla- disminueix la seva capacitat de proposar solucions intel·ligents al problema.

En una insensata resposta al parlament espanyol del president Sánchez a ERC, va amenaçar que no dubtaria en aplicar qualsevol article de la Constitució.

Tothom va voler entendre que parlava del celebèrrim 155, però resulta que aquest article ja s’ha aplicat i no va servir per res del que pretenia. Ni l’actitud, ni la voluntat  ni el desig de N milions de catalans ha canviat en el sentit que desitjaven els aplicadors.

En bona lògica caldrà que busquin un altre article. I aquest no pot ser altre que el 8.

Aquest diu:

Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada, i l’Exèrcit de l’Aire tenen com a missió... defensar la integritat  territorial d’Espanya…

Dirà el president Sánchez allò tan heroic; “no em tremolaran les cames”? (Les cames?  Per què les cames? Potser és que la Constitució s’aplica a patades. A patades i tot, l’article 8, plenament constitucional no es pot aplicar. En  aquest punt hem de donar gràcies a Europa.

L’error dels Estats per resoldre els conflictes no és usar la força sinó usar una força insuficient (Churchill).

Aquest és l’immens dilema de qualsevol partit o president espanyol: per una banda no té prou força per aniquilar el fet català, ni té prou clarividència per admetre-ho. I per altra banda no pot fer als catalans, cap oferta de cap mena sense que la resta de partits estatals no se’l mengin.

Oi que sí, senyor Iceta?

26 de setembre de 2019.

Per exemple l’endemà de la sentència.

1. Model “Colles carnaval de Vilanova”. 50 o  60 grups de 50 o 60 persones cadascun, més o menys coordinats, el dia D, hora H, surten a passejar per l’eixample de Barcelona a la mateixa hora. Trien una dotzena de carrers com Balmes,  Aragó, Diagonal, Gran Via… Cada grup s’autoadjudica una dotzena de cruïlles d’aquests carrers .

Un grup puja xino-xano per la vorera dels imparells del carrer Balmes, des de Consell de Cent cap a Aragó i un altre grup baixa per la mateixa vorera des de València cap a Aragó. Casualment coincideixen al mateix verd del semàfor al mig d’Aragó. Fa temps que no es veuen, s’abracen, xerren, es presenten amics respectius , sense adonar-se que el semàfor va canviant de color dues, tres o quatre vegades… fins que mutu proprio se’n va cadascú,  tot fent aquell gest tan simpàtic de girar  el dit índex de la mà dreta al voltant de l’orella que sembla que vol dir ens truquem.

Doncs això multiplicat per 60, durant unes horetes, dos o tres dies…

2. Model  “Jeu de paume”. Paris 20/ 6/ 1789. Tots els càrrecs electes afins al sobiranisme –parlament, ajuntaments, govern, etc- es tanquen al Parlament de Catalunya disposats i preparats a quedar-s’hi uns quants dies. Fan  assemblees, xerren i aguanten el tipus…

3. Model “Abuelas plaza  de Mayo”.  Aquest va dirigit a tots nosaltres majors de 60 anys, que som els responsables (culpables?) d’haver aprovat una nefasta Constitució, escull principal per a la llibertat de Catalunya. També en podem dir “brigades del tamboret”.  Mitja dotzena de grups d’un centenar de persones d’edat es planten (mai més ben dit) en uns quants llocs singulars; verbigràcia Via Laietana, Princesa, Travessera de Gracia, Roger de Flor,  o bé  Mallorca, Llúria, etc. Sense fer res i sense pressa i amb els màxim de fotògrafs per metre quadrat possible.

4. Model “Primer dia de rebaixes.” A una hora convinguda, apareixen a les portes d’alguns Grans Magatzems de la Plaça Catalunya alguns milers de pseudo-compradors que van entrant civilitzadament es queden a la planta baixa tafanejant sense comprar res, pugen a la planta primera i tornen a baixar, fins que el concepte col·lapse pren realitat.

Altres models possibles; 

Paraigües d’Hong Kong,

Clavells de Portugal,

Llambordes del Maig de 68,

Un paio davant d’un tanc a Tian An Men,

Places d’El Cairo  o de Kiev,

Primaveres Àrabs,

i un llarguíssim  etc., a més dels tradicionals talls universitaris de la Diagonal o de les acampades a la plaça Catalunya.  

  

En tenia al cap un parell de models més però s’han evaporat . Això no m’amoïna gens, perquè sé que  la imaginació és un dels punts forts més poderosos de la nostra gent. Los catalanes hacen cosas, va sentenciar un tal Mariano.

Això o una cosa similar és necessari que passi i quan més aviat millor.

Tots recordem el comentari d’Alfonso Guerra sobre el tracte que va donar el Parlament espanyol a  l’Estatut que havien aprovat el 89% de parlamentaris catalans. Vergonyós.

Això i tot allò que em va clarificar nítidament la profunditat del conflicte va ser uns dies després en un programa televisiu parlant del fet que l’Estatut havia estat promogut pel president socialista de la Generalitat,  vaig sentir al sr. Jose Bono sentenciant; “ Maragall ha traicionado a Zapatero”. Definitiu, vaig pensar.

Espero,  que l’explosió d’energia que provocarà la sentencia la canalitzin tots els grups compromesos, que tenen audiència suficient des de la Generalitat fins a les colles castelleres. I  que apareguin com menys noms propis, millor. L’única eina que l’estat espanyol té  ara  a les mans és la fiscalia, i aquesta eina necessita noms i cognoms, contra mi que em dic ningú com va dir Ulisses a Polifem, no pot fer res.

15 de setembre de 2019.

,

Què ha canviat?

En origen, naturaleza y conducta el régimen de Franco, es un régimen de carácter fascista, impuesto al pueblo español por la fuerza, gracias a la ayuda de la Alemania nazi de Hitler y la Italia fascista de Mussolini.

Declaració de la assemblea de  les Nacions Unides el 12 / 12/ 1946.

Franco va morir al llit, amb totes les atencions mèdiques, religioses, socials i emocionals tres dècades més tard d’aquesta declaració. I altres tres dècades llargues després continua enterrat amb tots els honors al bell mig del país al qual va aniquilar moralment, econòmicament, intel·lectualment i políticament.

Què ha canviat a Espanya? Tot i res. Ha canviat tot allò circumstancial però res essencial. Han canviat gairebé totes les persones i no han canviat gairebé cap de les idees.

O bé és que això només és un miratge dels que mirem el paisatge des del  llunyà nord-est de la península?  Som curts de vista, una mica sords o poc llegidors?  És posant-nos ulleres mal graduades, altaveus ensordidors, o lectures obligades, que hi veurem, hi sentirem o pensarem al  gust de l’Espanya oficial, a qui li costa tant canviar el moll de l’os de la seva identitat?

Potser no vol canviar. Potser no pot. Potser no sap com fer-ho. Potser no vol  saber-ho. O bé potser -i això és el que  fa més angúnia- vol no saber-ho.

I de cop i volta els catalans vam perdre la por. No som ni més bons, ni més intel·ligents, ni més generosos, simplement mirem el panorama des de lluny i el volem estudiar des de fora. Per entendre’l millor i si ho accepten, com sentim veus que ho demanen, donar un cop de mà.

Cal que els fem entendre que si anem pel món amb els open arms és per abraçar a qui ho necessita i que no entenem que com a resposta enviïn un magnífic guerrer tan  audaz.

Potser tenim pa a l’ull, els catalans, o potser no ens volem mocar amb mitja màniga, però és  evident de tota evidència que aquí ho tenim clar, fins i tot les dues grans dames catalanes (La Caixa i La Vanguardia) que veuen  que la seva reputació entra en zones pantanoses volent mantenir els dos ciris encesos, aquells que l’evangeli diu que nanai.

És a dir…

28 d’agost de 2019.

Hi estic plenament d’acord.

Estic plenament d’acord  amb ERC i el seu president, en  la conveniència d’incloure en la lluita per la llibertat a la majoria de ciutadans del meu país. Tot aquell que no està contra mi, està amb mi.

Estic totalment d’acord amb el president a Brussel·les i el president al Palau de la Generalitat  i els  seus grups politics en la necessitat de plantar cara amb fermesa però sense violència, amb constància però sense pressa.

I encara estic més d’acord en la urgència i la contundència de totes les accions i omissions que proposa la CUP i els seus derivats.

I no, això no és esquizofrènia ni triple personalitat. Això és catalanitat, tan complexa com qualsevol altra realitat humana que és clara i vol ser plena. Que és plural  i vol ser lliure.

I no és l’únic poble al món que vol això, però pot ser que sigui el més capacitat per aconseguir-ho. Cada dia  arriben notícies de llocs coneguts o estranys amb semblants exigències. Tots havíem sentit parlar del Tibet, i ara ens surt Hong-Kong. Sabíem que els Tàmils estaven molt encesos, però no sabíem què passava a Catxemira. Ni al Kurdistan, ni a Txexenia. Ni a Taiwan o Còrsega. I ... una llarguíssima llista, i més que s’hi apuntaran.

Tristament, fins que no hi ha violència no és notícia. Fins que no hi ha morts els poders mundials miren cap a un altre costat... A vegades s’esveren … i poca cosa més.

El camí que ha  escollit Catalunya pot semblar massa llarg, però és el més eficient i el millor exemple per a la majoria de pobles que pretenen el mateix. El primer pas -mostrar-ho al món- ja està fet. Amb contundència.

La majoria d’Estats grans existents al món -i Espanya n’és un exemple paradigmàtic-  actua sobre els diversos pobles que controla, com feia  Procust amb els seus invitats a dormir a casa seva. Tots el llits eren iguals. Si l’invitat era massa alt, li tallava el tros de cama que sobrava i si era massa baix l’estirava amb un joc de garfis, desconjuntant-lo.

Es vantava de tractar  a tots igual. Com tots els estats democràtics.

Deia  Peguy -el poeta cristià- que quan Déu va tastar l’amor d’un  home lliure, va rebutjar per sempre més l’amor d’esclau.

A la  Humanitat -el Déu d’avui dia- li passa el mateix, quan un país aconsegueix la llibertat, ho celebra. Però als déus els costa molt defensar la llibertat dels homes. De tant en tant convé enderrocar pedestals sense mirar la cara del déu.

23 d’agost de 2019.

La Justícia és independent.

Malament, penso jo, si aquesta és la millor característica de la justícia. Jo em pensava, innocent de mi, que la millor qualitat era ser justa.

D’acord amb el ric refranyer espanyol: ”Aunque se vista con toga  de seda, la hiena, hiena se queda”. I si és independent, pitjor...

Perquè la sospita és que Catalunya és culpable. És culpable de l’únic delicte que no perdona mai cap jutge i que la història sempre condemna. Catalunya d’un temps ençà, ha perdut totes les guerres que li han declarat.

Totes, excepte l’actual. L’Estat espanyol no pot utilitzar l’eina que sempre ha fet servir: l’exèrcit (encara que l’article 8 de la constitució digui que sí que pot)  ha encarregat la feina a les dues maquinàries més eficients i més ben connectades entre elles: els serveis d’informació (més o menys secrets)  i els alts tribunals. Altrament dit,  les clavegueres i les togues de seda.

Ara ells comencen a adonar-se que l’enemic que volen vèncer viu simbòlicament a la muntanya on la merda no fa pudor i no calen clavegueres i que són multitud sense nom ni cognom i per tant impaperables.

Als ulls de tota mena d’elits, intel·lectuals, econòmiques, socials, religioses o atees, conservadores o progressistes des dels grecs,  la multitud sempre ha tingut molt mala  premsa, deien i diuen; és violenta per naturalesa, la covardia li és inherent, es deixa enganyar pel primer demagog que passa per allí (un petit detall: si una persona es dedica a educar nens “paidos” l’elogiaran amb el nom de pedagog, si una persona intenta el mateix amb una multitud “demos” serà insultat amb el nom de demagog).

Doncs bé, el poble català (la multitud catalana) ha entès i ha assumit tres actituds dominants:

1.- Rebuig radical a tota violència .

2- No tenir por.

3.- No voler un líder únic i suprem.

Agraïm profundament l’esforç, la feina i el sacrifici que han fet i estan fent totes aquelles persones que han donat i donen la cara i el nom, sabent que són vulnerables i que les togues de seda i les clavegueres no descansen.

Però agrair no significa acatar amb submissió. Agrair vol dir escoltar, solidaritzar, fer costat i tots aquells verbs horitzontals que converteixen una multitud en un poble.

La gran majoria de noticies que avui omplen les boques d’entesos, comentaristes, tertulians o tuitaires abans d’un any estaran oblidades, l’única noticia actual  que perdurarà i sortirà als llibres d’Història és que hi ha tancats a la presó, injustament, ignominiosament i cruelment  unes persones dignes, presoneres de la guerra bruta que un Estat, incapaç de resoldre el seu greu problema secular, ha declarat a un poble petit a qui carrega la culpa amb total estupidesa.

La crueltat i l’estupidesa unides, causen més dolor que separades, però tenen la vida més curta.

Pobreta Espanya.

 Avui, 18 de juliol, oblidat, dia d’infausta memòria i després de veure a T.V. espanyola l’aparició dels dos eximis presidents durant els 22 anys (1982/2004) en què es va sentenciar a mort (o gairebé)  tota possibilitat de fer el pas endavant  cap a la secularment somiada democràcia, en què es va desaprofitar l’acceptació d’Espanya per part d’Europa, en què es va malbaratar l’ajuda que aquesta li va regalar...,etc. Anys perduts sobretot per afeblir el franquisme, arrelat profundament  a les cúpules dels poders econòmics, judicials i clericals…

L’únic èxit relatiu obtingut pel govern González -amb ajuda del seu ínclit ministre de defensa Narcís- va ser apaivagar les ànsies de la gloriosa  cúpula militar. Ningú en va preguntar el preu, ni llavors ni mai més. Fos quin fos el preu, alabat sigui déu.

No és que tanquessin en fals el procés democratitzador del país, és que no van arribar a obrir la porta, i va passar el que havia de passar.

Els darrers 15 anys les bandades no han fet més que anar en augment. Quin Titànic més titànic.

Els intents de desfranquització són tan ridículs que fan plorar.

Veient el panorama d’aquell principi de mil·lenni, des de Catalunya va anar arrelant la convicció que no hi havia cap altre camí que  no fos l’allunyament, distanciar-se políticament, econòmicament i jurídicament tant com fos possible de l’Estat, produint el mínim perjudici al poble espanyol.

I van fer un nou Estatut. I el van aprovar al parlament català amb el 89% de vots favorables

.

 A partir d’aquest moment es va iniciar una competició entre el dos partits dominants a Espanya per demostrar qui era més anticatalà. Els errors polítics comesos -destrossar l’Estatut i a sobre fotre-se’n (Guerra).

Portar-lo al Constitucional encara avui ideològicament no desfranquitzat, (Rajoy) i vantar-se’n ( Santamaria ), van produir l’única reacció possible per part del poble català que no vol morir. L’1-O…

Ja està, van cridar cofois, polítics, jutges, periodistes, tertulians espanyols, de tots els pelatges; “la causa de tots els mals d’Espanya la tenen els catalans”…

Pobreta Espanya.

Juliol de 2019

Perquè s’entengui allà.

(A Dios rogando y con el mazo  dando.)

Que traduït al català actual diria: Mentre a Déu preguem, anem-la fotent.

I com que no convé nomenar Déu a la babalà, al seu lloc direm Europa, que està més a l’abast i que és el millor recanvi que li hem trobat a tot déu.

Convé no callar, davant de parlaments, tribunals, places públiques o mitjans de comunicació. Ens escoltin poc o molt. Tinguem fermesa, paciència i la pressa justa i no més. Com exemple, penseu que des de les primeres dones sufragistes fins al Me too, han passat més de cent anys, i el camí que queda és molt llarg, però ningú creu que tingui marxa enrere, perquè la manera de pensar humana sembla inamovible fins que deixa de ser-ho. 

 

Deixem que polítics, advocats, professors, periodistes i altres persones amb noms i cognoms públicament coneguts s’encarreguin de pregar, insistir, d’emprenyar cadascun d’ells a la seva manera. Pensem que l’arma més perillosa que té i que usa l’Estat espanyol  -la mal anomenada Justícia- atacarà sempre persones amb noms i cognoms, als que hem d’agrair, hi estiguem o no d’acord amb el que fan o diuen, el risc que assumeixen.

Però avui toca parlar de la segona part de la dita:

 -Anem-la fotent- .

L’anàlisi és força simple. Quin és el flanc més feble de Ñ? L’econòmic, evidentment. Quin és el camp que més amorosament conrea la Unió Europea? L’econòmic, efectivament.

Aquest és el camp d’acció de nosaltres; els innominats. Després d’una tempesta d’idees, entenent que la millor no violència és la no acció, i sabent que la base de tota economia és el moviment de persones, productes i diners, com proclama orgullosament la Unió Europea, i sabut que Catalunya és el millor passadís i Barcelona la millor plaça …

Amb el degut respecte i demanant per endavant perdó a qui calgui cal preparar una setmana d’escassa mobilitat a tot Catalunya  i de màxima dificultat a Barcelona. D’aquesta setmana en direm Setmana Màgica.

De formes de no actuar n’hi ha infinites (si algú m’ho preguntés m’atreviria a proposar--ne mitja dotzena)  però confio plenament amb allò de la imaginació al poder.

Tenint en compte que la finalitat no és produir cap perjudici, sinó convèncer l’altre que el podem produir, jo proposaria fer un assaig general contundent,  aprofitant la mitja setmana posterior a l’11 de setembre, que cau en dimecres.

 Si he arribat a la conclusió que és  necessària una o unes accions d’aquests tipus no és per l’evident permanència del tardo franquisme i del neo falangisme entre la dreta espanyola, sinó per la tristíssima constatació de la visió que tenen i manifesten massa sovint, sobre la realitat catalana, persones per altra banda molt respectades aquí.

Continuarà…

16 de juliol d2 2019.

Malvolença, animadversió, fòbia, odi.

Odiar, allò que es diu odiar, no ho fem gaire. És molt cansat.

Fòbia ja és més  habitual. Deriva de fobos, por, l’emoció més poderosa i universal, que hem heretat dels mamífers, gestionada per l’amígdala, part del  cervell  que compartim amb ells.

Animadversions a dojo. Insensates i absurdes la majoria. Infantilisme mal curat. Present en totes -o gairebé- les relacions humanes.

Malvolença difusa i confusa. Habita a la boca de l’estómac i provoca un malestar indefinible però real.

Totes les relacions entre grups humans extensos, tenen en graus diversos algunes -massa vegades totes- aquestes característiques.

En canvi en les relacions personals o entre grups petits d’humans és molt més freqüent el domini de sentiments positius: afecte, benvolença, amistat, empatia o simpatia fins i tot el cim més alt al que anomenem amor.

El  defecte més greu que tenen els sistemes democràtics per elegir dirigents és que el seu client no és la persona en singular  sinó el milió d’individus. Allò que mou a un milió té molt poc a veure amb allò que  mou a un o a cent. Allò que mou a un milió tendeix a estar basat en malvolences definides o difuses. Tot i això, ningú dubta  que tots els altres sistemes no democràtics són pitjors.

Aquest convenciment que la democràcia és el millor mètode amb molt avantatge  ha resultat nefast per a la seva indispensable millora contínua, conforme s’anava estenent per tot el món, més en quantitat que en qualitat.

Cap poder  -polític, econòmic, religiós, ni de cap mena- vetlla per la bona  qualitat de la democràcia, per la senzilla raó que tot poderós -grup o persona-  intueix  que a millor democràcia menor quota de poder a les seves mans.

Essent aquest problema universal manifestat amb infinites variants, a  nosaltres ens interessa la versió Ibèrica, és a dir, la relació: Estat espanyol/ Catalunya. En quin grau l’animadversió recíproca condiciona la relació  poble sobirà / poble súbdit existent des de fa segles?

Quan  fa més de 200 anys els revolucionaris francesos van proclamar que “el titular de la sobirania era el poble” van cometre dos (pel cap baix) errors, potser inevitables però de greus conseqüències. El primer suposar que dins de les fronteres establertes en aquells moments, hi vivia un únic poble i el segon no preveure que el poble era i seguiria essent en l’exercici de la seva sobirania, menor d’edat, amb necessitat d’un tutor.

Però el pitjor error, encara no  detectat en l’actualitat, és no entendre que sobirania és un concepte intrínsicament negatiu perquè l’existència d’un sobirà exigeix l’existència d’un súbdit. Tant se val que el sobirà sigui un individu sol o un conjunt de persones, l’altre sempre serà un súbdit.

I molt més quan l’altre és un altre poble.

8 de juliol de 2019

Per què és tan difícil?

Gairebé impossible. Sense el gairebé: impossible. Més encara, és impensable, inimaginable, inconcebible,.. Renoi quantes paraules contundents per a dir-nos senzillament que no en volen parlar. 

Els poquets  espanyols amb poder polític que sospiten que se n’ha de parlar,  tenen por d’insinuar-ho ni amb veu baixa. Parlar-ne, només parlar -ne  és un greu pecat polític que cap líder espanyol que vulgui ser votat pot assumir. Mentrestant continuen afirmant que el problema més gran que té Espanya  és Catalunya, i això és un greu error de diagnòstic.

Catalunya es veu com gra purulent que ha aparegut a la cara de l’autoestima espanyola, però no és res més que la manifestació d’una molt greu infecció secular a la sang  mai tractada correctament i que de tant en tant travessa episodis virulents. Un dels pitjors va aparèixer fa 80 anys i degut a la seva extraordinària  brutalitat és extremadament difícil fer net.

L’any 1975 es va fer una rentada de cara, però sense fer una desinfecció ni receptar cap antibiòtic. Aquesta és la diferencia amb la majoria de democràcies europees (per altra banda…, deixem-ho estar) que  acabada la bogeria col·lectiva i universal el 1945 van iniciar un camí amb  bons propòsits d’esmena. Aquests 30 anys de retard i aquesta manca de voluntat de fer net per part de l’Estat espanyol, han portat a l’estranya situació actual.

Cal entendre que l’actual onada de territoris amb voluntat manifesta d’independència de l’estat del qual formen part és universal. Les situacions són enormement diferents. Les causes també. Els mètodes van d’una extrema violència a un pacifisme admirable. Hi ha raons; religioses, culturals, econòmiques, lingüístiques, d’identitat… unes molt justificables i altres no tant.

L’oponent sempre és el mateix: un Estat. I aquest és per una banda el gran problema amb què topa Catalunya perquè qüestiona el model general d’organització, tan mundial com europeu, mentre que per altra banda és exemplar per la manera de fer-ho, per les raons demostrables que aporta, i  potser l’argument més poderós, perquè l’Estat del qual es vol separar és d’una qualitat democràtica manifestament inferior als del seu entorn europeu.

Taiwan, Hong Kong, Uigurs,  Tibet, Catxemira, Kurds, Tàmils, Corsos, Bascos, Txetxènia, Escòcia i un llarguíssim etc. que no fa res més que augmentar dia a dia i que tota organització d’Estats  no vol, ni sap, ni pot resoldre. Però la Historia Humana va en aquesta direcció.

Amb un profund convenciment que Catalunya en serà capdavantera.

2 de juliol de 2019

Deien i diuen.

“Paralela a la ocupación física de  Cataluña, cabrá, pues fundamentalmente, una a manera de ocupación moral. Ocupación moral que apremia tanto más, cuanto que se trata no solo de crear una conciencia política determinada, sino primordiamente de desarraigar otra existente”. (La Falange. 8 de gener de 1939.) Les negretes són meves.

Fa 80 anys. La Falange avui no existeix. El protagonista principal de la ocupación física  fa 40 anys que està enterrat amb tots el honors. No en queda cap dels personatges significatius d’aquell moment.

Però, no ens sona avui exactament igual aquest “desarraigar”?

Protagonistes, mètodes i eines, són unes altres, però la ideologia és idèntica. Una vegada i una altra repetim la mateixa reflexió: si amb tot el poder a la mà durant 40 anys, sense cap impediment interior ni exterior no van aconseguir desarrelar una consciència política existent, com és que en el conjunt del món pensant espanyol sorgeixin tan escasses veus preocupades o senzillament ocupades en fer un estudi neutral i seriós de la qüestió?

L’Estat espanyol; conjunt d’ideologies, fantasies, dogmes, instruments de poder, etc., -en el seu últim intent- ¿desesperat? –de desarrelar una consciència catalana que va molt més enllà de ser   merament política, ha tret de l’armari l’eina, mai amagada del tot, que més fama d’eficàcia li ha donat al llarg dels segles: La Justicia Española. Mal anomenada… calla Dostoievski.

Si no es poden matar mosques a canonades, molt  menys es poden desarrelar consciències amb presons. Tant un mètode com l’altre són essencialment estúpids, especialment el segon, que produeix moltes ferides que no fan més que  fortificar aquella  consciència que es pretén desarrelar.

Diu l’actual ministra d’economia espanyola que no deixarà  de controlar l’economia catalana, mentre el govern de la Generalitat repeteixi que “Ho tornarà a fer”. Diu el president de la Generalitat que ”Ho tornarem a fer”, mentre el govern de l’estat…etc., etc.

Poques vegades (cap?) a la història de les independències dels més de 100 països que ho han aconseguit, des del final de l’última Gran Guerra fa 75 anys, s’ha fet un plantejament tan pacífic, tan raonable i tan fàcil de solucionar, ni tan beneficiós per a les dues parts, si es fa ben fet, com el que suplica, demana i exigeix el poble català.

Recordem: la responsabilitat de no resoldre un conflicte entre dues parts és proporcional al quadrat  de la relació de poder  entre elles.

Que cony passa, doncs?

28 de juny de 2019.

La peça prescindible.

El primer consell que ens va donar el professor de mecànica de l’escola d’enginyers va ser que,  segons ell; fer el projecte d’una màquina era organitzar un conjunt de peces cadascuna amb una funció pròpia i que totes elles una a una ens causarien problemes més o menys importants i que l’única peça que no ens en causaria cap, era aquella que podíem eliminar.

Tots sabem que l’Estat és una gran màquina. La maquinaria de l’Estat,té infinites peces des dels  seus orígens. Unes han canviat poc i altres més. Totes han causat problemes, alguns molt grossos.

Hi ha una peça important  que és la que ha causat més problemes a tots els Estats, raó per la qual molts d’ells l’han eliminat.

És la monarquia.

A mitjans del segle disset -tractats de Westfalia- quan es va dissenyar el model d’Estat actual, amb fronteres definides, exèrcits propis, etc. la majoria -sinó tots-  incloïen un monarca. Avui dia fruit del progrés i de les lleis de Darwin són una immensa minoria. A l’Europa continental en queden  mitja dotzena de monarquies. Totes elles justifiquen la seva permanència gracies a l’oposició dels seus titulars al nazisme.

Hi ha un únic país al món que després de gairebé mig segle de  prescindir de la monarquia i sense que aquesta hagi fet cap mèrit democràtic, ha tornat a instal·lar la peça totalment inútil i responsable en primer grau del mal funcionament de la maquinària.

Ja m’enteneu .

13 de maig de 2019.

Antígona i Eichmann.

La tragèdia d’Antígona és prou coneguda. Representada, reproduïda i reinterpretada milers de vegades és la senzilla història d’una desobediència, plenament conscient d’una noia feble davant d’una ordre que creu injusta. Coneix les conseqüències del seu acte i es nega  a acceptar que  ignorava l’ordre  com li proposa el poderós en l’intent de   voler passar a la història com just i generós alhora.

Eichmann, acusat de la mort de milers de jueus en els camps d’extermini nazis, es nega a acceptar cap culpa. Ell, només obeïa amb tota la diligència i efectivitat, les ordres que rebia. Ell no havia fet les lleis, ell no dictava les ordres. Feia bé la seva feina i prou. Hannah Arendt, jueva, ho  va qualificar com la banalitat del mal. Les seves paraules van desfermar una tempesta de desqualificacions per part de la majoria de jueus.

La literatura ha glorificat la desobediència d’Antigona, però el poder ha condemnat la desobediència de totes les antigones i ha predicat amb les  lleis a la mà, l’obediència cega.

Diuen que Thoreau, l’apòstol del retorn a la natura va desobeir l’ordre de pagar un impost que segons ell era per finançar una guerra injusta. El van empresonar, i allà va rebre la visita d’Emerson, filòsof i moralitzador, que li va preguntar: Per què estàs aquí? Thoreau li va respondre: Aquesta no és la pregunta correcta, la pregunta és: Per què no esteu vos aquí?

Tinguem-ho clar: caldrà desobeir.

Hi ha dos models bàsics de desobediència civil. En direm model Lisistrata i model Xirinacs.  A aquest segon li direm objecció de consciencia a la totalitat. Serveix d’estímul i de paradigma. Els seus efectes són minoritaris, profunds i a llarg termini.

Lisístrata, farta que els  homes de la seva ciutat es  matessin amb els homes de la ciutat veïna amb tanta heroïcitat com estupidesa va promoure amb èxit una vaga singular de  les dones de les dues ciutats per forçar els mascles respectius a deixar de fer el carallot.

Aquest model de vaga, en què el feble  desobeeix una llei  amb perjudici  propi sabent que posarà molt nerviós a l’altre és el tipus de desobediència que cal imitar.

Lisístrata va encertar triant el sexe. Nosaltres farem bé escollint l’economia.

Irresponsables i desobedients.

Espartac va ser un irresponsable incitant els esclaus que es rebel·lessin contra Roma. Sabia de sobres com les gastaven els centurions.

Luter a més de desobedient  va ser un irresponsable. Les guerres de religió a Europa  van omplir de  mort i misèria.

Gandhi amb la seva terrible irresponsabilitat va conduir centenars de milers d’indis a matar-se entre ells.

Tota aquesta colla d’irresponsables i moltíssims més, van cometre el pecat d’oblidar que La Llei, (tota  llei) s’ha d’obeir.

Ara no em vingueu amb aquella criaturada que gràcies a aquesta colla de desobedients irresponsables, ha progressat la humanitat, quan tots sabem que qui ha creat riquesa i benestar són Alexandre el Gran, Juli Cèsar i Napoleó i un llarguíssim etc., d’homes de bé, que tenen preciosos monuments a tots els països del món. (No dic noms, tan abundants, de l’últim segle perquè no vull que se m’interpreti correctament).

Quan un home d’ordre, d’ofici i de ment, professionalment eficaç honest i conseqüent amb les seves idees -per exemple un tal Trapero- qualifica d’irresponsable a un polític li està fent un gran elogi.

Està dient  que en l’etern conflicte mai resolt entre  llibertat i ordre el polític democràtic ha d’ optar per defensar la llibertat  més enllà de l’ordre, encara  que això prengui l’aparença de falta de responsabilitat.

Un cap de policia responsable (de fet o de dret) sempre acusarà d’irresponsable  a tot polític que actuï amb responsabilitat, perquè obligarà a actuar -ei, en sistemes democràtics- a les forces d’ordre amb més finor de la que a qualsevol escola de policia s’ensenya.

De fet a l’estat espanyol  només hi ha una persona irresponsable per definició: El cap d’estat.

Qualsevol persona, entitat, empresa o Estat que té un cap irresponsable, esdevé necessàriament irresponsable en la seva totalitat. La responsabilitat com tota característica racional resideix al cap.

Tots els Estats a qui  s’ha reconegut la seva sobirania es creuen irresponsables moralment, i a aquells que tenen el cap irresponsable jurídicament o de facto, els resulta pràcticament impossible -si més no molt difícil- progressar adequadament sobretot quan es resisteixen a voler saber la veritat quan és massa incòmoda. Sempre serà fàcil trobar guàrdia-civils amb imaginació.