Sacsejada.

Enorme, però serà suficient?

Diuen que tindrà un cost econòmic astronòmic. Diuen que els deutes sempre s’acaben pagant. Diuen, amenaçadors, que sempre  algú els paga.

Serà suficient la sacsejada per aconseguir que els pagui aquell 5% que diuen que posseeix el 50% de la riquesa mundial?

Tothom sap i és profecia que el tracte que donem al medi ambient, als boscos, als mars, a l’aire que respirem  és suïcida.

Necessitarem una  sacsejada més violenta per baixar del burro?

Algú dirà: una cosa no té res a veure amb l’altra.

Nosaltres només direm: segur que no?

I les guerres, i les desorbitades despeses militars, tampoc? I les grans migracions universals, fugint de la fam, tampoc?

És o no és l’espècie humana una unitat biològica? Aquell petit aletejar d’una papallona a Cambotja, deien, pot produir una tempesta a Oregon.

La frenada molt brusca d’un tren fa caure els passatgers mal apuntalats i les maletes dels portaequipatges mal lligades. I d’això vull parlar.

La sotragada a l’estat espanyol ha estat i continua sent de primer ordre. I de primaríssim ordre és el viatger i la institució amb l’apuntalament més corcat amb una fortor -el viatger i l’apuntalament- de podrit, insuportable.

L’Estat, aquella part que creu que és l’autèntic estat espanyol ha muntat l’operació subtitulada salvem el primer soldat d’Espanya. La conferència diària -esperpèntica i ridícula alhora- que TVE ofereix cada dia per fer veure que parla de la gran sotragada, està gens dissimuladament programada per mostrar qui mana i què mana.

No sóc massa optimista sobre allò que deia al principi. La sacsejada no serà prou potent per fer variar sensiblement a la curta la forma d’afrontar els grans problemes universals, però en canvi sí que crec que tindrà conseqüències més o menys ràpides sobre problemàtiques estatals i no només d’Espanya. No només però sí amb més probabilitat.

De moment, deixem-ho així.

Magnitud i Justícia.

Cada setmana  moren al món 2 milions de persones.

Cada setmana moren al món 115 mil nens menors de 5 anys.

Cada setmana moren al món per accidents de tràfic 25 mil persones.

Cada setmana  les guerres… Cada setmana destruïm mils d’hectàrees de bosc.

Cada setmana moren al món per coronavirus… 428 persones o el doble o el triple.

Que vull dir amb això? Res, jo no vull dir res en absolut. La meva ignorància només és igualada per la meva impotència.

Però a mi  això em té el cor encongit i pendent de les pulsacions, tancat a casa mirant la tele, esperant no sé què.

Per què això, m’angoixa  i l’allò no? Per què d’això se’n parla tant i de l’altre tan poc? Només hi trobo una explicació. Pot ser perquè tot allò ja ho sabem fa molt temps i això ens ve de nou. Pot ser perquè creiem que això s’acabarà i allò no. Potser parlem tant d’això perquè la culpa no és nostra, mentre que d’allò no em volem parlar perquè no en volem acceptar la responsabilitat.

Una molt llunyana esperança, en aquests moments massa tènue, d’uns pocs nanòmetres com els virus, ens faci entendre que cada nen de 5 anys mort fa perdre 70 anys de vida, els mateixos que fa perdre el virus amb 35 homes de la meva quinta. Que cada hectàrea de l’Amazònia devastada, que cada glacera fosa, que cada bala disparada…

Magnituds i Justícies. L’angoixa serveix de molt poc. Mentre ella hi és, nosaltres no. Quan ella se’n va nosaltres l’oblidem.

21 de març de 2020.

Investigar? Mai.

Jo ho trobo molt bé. El congrés espanyol ha decidit no investigar res sobre l’emèrit. Trobo molt bé que no es vulgui gastar ni temps ni diners en investigar si l’aigua del mar és salada.

Allò que ningú dubta, i que és pura evidència no cal investigar-ho. La C, que li aplicaven no volia dir Campechano. Volia dir cràpula, en el més ampli sentit de la paraula.

No cal investigar, no cal jutjar, no cal condemnar. No perdeu el temps il·lustres diputats. JO, el poble, ja fa anys que el vaig condemnar. Els dotze membres del jurat popular sense pietat, sense  dubtes, sense vacil·lació: CULPABLE.

No cal que busqueu excuses de malalt que es pixa al llit i diu que ha suat. Que si és inviolable, que si la constitució no ho permet, que si és posar en perill la pau, que qui paga mana, que si els jutges s’enfadarien, que si l’exèrcit… deixeu-ho estar. L’aigua del mar és salada.

No us escarrasseu, la sentència popular és inapel·lable.

Diu el xicot aquest que fa de president del govern, que ell es troba còmode amb aquesta monarquia parlamentaria… I les mosques xalen al femer.

Aprofiteu l’avinentesa del coronavirus que d’aquest sí que no en sabeu res de res i per tant en podeu parlar tant com us roti. Que per això se’n diu parlament.

Au, ja està, ja m’he esbravat.

Moltes gràcies, emèrit.

Com a republicà convençut, li dono les gràcies per l’enorme favor que ens ha fet, suposo que sense voler. O ves a saber.

En quin embolic ha ficat a tota aquesta trepa que no té més remei que defensar-lo quan tenen unes ganes boges de perdre’l  de vista.

L’article 56.3 de la santa constitució diu: la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat.

És a dir, vostè és un irresponsable, des de quan tenia 15 anys que va matar el seu germà d’un tret -sense voler,ei- i ningú en va poder dir res en públic ni gairebé en privat. Ni quan va tirar la seva amant per la borda del iot -ei,sense que prengués mal- perquè li van dir que arribava la seva dona. Ni quan matava elefants -ei, sense arrencar-los els ullals- que està mal vist,…

Continua l’article 56.3. Els seu actes seran sempre subjectes de referendament en la forma establerta en l’article 64… que diu:  64.2. Del actes del rei seran responsables les persones  que els referendin.

Preguntes:

Pot existir un delicte, sense que ningú en sigui responsable?

Pot existir un delinqüent manifest sense delicte imputable?

Quan, els espanyols en general i els madrilenys en particular començaran a sentir l’olor a podrit?

En quin moment acceptaran que si hi ha corruptes a dalt de tot, és que hi ha corrupció a tot l’organisme?

Com és que no veuen que el roc que va deixar Franco al mig del camí, s’està esmicolant?

Aquell roc enorme que ha impedit i segueix impedint que res ni ningú a l’estat espanyol progressi ni adequadament ni de cap manera.

Parlant de progressar: l’actual govern de l’estat no para de repetir que és un govern progressista. ¿Què espera, doncs per aprofitar l’ocasió, que en safata de plata li està regalant l’emèrit, d’eliminar la totalitat de l’obstacle que impedeix tot progrés?

Per què s’esforcen tant en no voler saber què volen els ciutadans i els pobles d’Espanya?

La resposta racional a totes aquestes preguntes és que ja ho saben, però no troben el moment ni la manera.

Ara tenen una oportunitat d’or si saben gestionar hàbilment el coronavirus i el virus coronari.

Pedro i Pablo, mai més tornareu a tenir a l’abast unes condicions tan favorables per passar a la Història (amb majúscules).

Alea iacta es.

9 de març de 2020.

Monarquia? Què cony és?

De les 43 monarquies que hi ha al món, l’espanyola té la sort de ser-ho en un país en què no hi ha monàrquics.

No he llegit mai ningú que defensi cap dels reis espanyols dels últims dos segles. Ni Ferrans, ni Isabels ni Alfonsos, ni cap Borbó lateral o llunyà ha rebut cap elogi d’historiadors ni d’aquí ni de fora.

Com s’explica, doncs la situació actual? Jo penso que així:

Tothom creu que l’actual monarquia espanyola és una institució enormement feble, desacreditada històricament i poc estimada pel poble, i que per tant pot ser utilitzada per qualsevol poder fàctic, tan polític com econòmic, a favor dels seus interessos.

Es pot dir que és la clau de volta d’un castell de cartes.

Això comporta que des dels ultres més franquistes fins als esquerrosos quasi revolucionaris facin la gara-gara a la institució que tots menyspreen. És una arma contra tothom.

Pot ser que hagi arribat l’hora de deixar de fer un Rubalcaba quan deia “yo soy republicano, pero...” com aquell paio que deia “jo sóc vegetarià” mentre es fotia una hamburguesa.

Deixant de banda les tres monarquies que hi ha al món d’origen diví.  El Vaticà, el Japó i Buckingham a l’Europa civilitzada en trobem sis i mitja (Luxemburg per mida i per títol, val per mitja), doncs bé totes excepte una es van guanyar al segle passat el respecte dels seus ciutadans i els vist-i-plau de la resta de països per haver-se enfrontat quan tocava a tot tipus de feixisme.

Totes les monarquies europees actuals ho eren i són antifeixistes, excepte una. Quina deu ser?

Endevina endevinalla, de quin país és el poble que dorm a la palla?

Pedro i Pablo, no creieu que ha arribat l’hora de despertar-lo? O és que també sou Rubalcabes vegetarians?

20 de febrer de 2020.

Convenient, necessari, indispensable, inevitable.

Fa uns quinze anys es va veure amb claredat que era convenient per a Catalunya fer políticament un pas endavant significatiu. El 89% dels parlamentaris catalans van aprovar un Estatut. Encara no es parlava d’independència excepte l’encertat i poc valorat eslògan d’en Carod l’autonomia que ens cal, és la de Portugal.

La comissió del parlament espanyol va perpetrar un estatucidi i el seu inefable president Guerra va cometre l’error políticament memorable de descriure-ho burlant-se’n, perquè creia, potser encertadament, que mostrar catalanofòbia donava vots.

Lògicament, allò que havia semblat als catalans convenient es començava a dibuixar com a necessari.

També lògicament si el Guerra-socialisme pensava que la catalanofòbia donava vots, per a l’Aznarpepisme era un dogma, i que si els sociates eren amos de comissions parlamentàries els peperos eren amos de tribunals constitucionals. Doncs, au.

Allò que havia començat sent convenient, que s’havia convertit en necessari, el tribunal constitucional (no es mereix les majúscules) acabava de conferir-li la categoria d’indispensable.

Tres parlamentaris catalans van anar al congrés a demanar permís per fer una consulta d’acord amb la sacrosanta constitució. El NO va ser insultant. D’aquells tres, un està a la presó, l’altra a l’exili i del tercer no se’n sap res.

Carregats de raó, (ho capta sr. Iceta?). Vam tirar endavant. Urnes, paperetes, meses i milers i milers de votants.

Bocabadats i esmaperduts clamen fiscals i jutges: fins aquí podíem arribar. Usen, abusen, distorsionen lleis  i  sentencien. Tothom a la presó.

Allò que quinze anys abans era convenient, quatre o cinc anys més tard semblava necessari i aviat s’havia convertit en indispensable, després de la sentencia s’ha convertit en inevitable.

Sabem que inevitable del tot només hi ha la mort o la llei de la gravetat, però que molt difícilment evitables hi ha moltes qüestions. Deixem-ho així: la independència de  Catalunya de l’estat espanyol és molt difícilment evitable. Recordem: inevitable no equival a imminent.

La relació secular entre Espanya i Catalunya, queda ben definida com la relació sobirà/ súbdit. La ruptura d’aquest model de relació és el que afirmo que és inevitable.

La manifestació més contundent d’aquesta ruptura es fa pública i notòria en la persona que encarna la sobirania espanyola: el rei.

Mai més, repeteixo mai més, el rei d’Espanya es podrà presentar en públic i en obert davant de ciutadans catalans.

Qui tingui ulls per mirar, que miri i que tingui orelles per escoltar, que escolti.

17 de febrer de 2020.

El problema és de fons. Molt de fons.

En el temps i en l’espai. És a dir en la geografia i en la història. En el conscient i en l’inconscient.

Mica en mica està sortint a la superfície.

Com tot gran problema important a uns llocs es fa evident molt més aviat que a d’altres. L’últim crit que hem sentit, solitari però potentíssim s’ha sentit a Terol.

Terol diu que el seu Estat s’ha oblidat d’ells. A Euronews el sr. Guitarte s’ha explicat clar de forma molt convincent com se sent abandonat del que creu que és el seu Estat.

A Catalunya ja fa molts més anys que sabem que L’Estat del qual formem part, no és el nostre, més aviat tot al contrari.

A Madrid tenen plenament assumit que L’Estat és seu des de fa segles. Quan diem Madrid no volem dir la majoria dels madrilenys i per altra banda incloem bastants no madrilenys.

Amb matisos, aquestes tres visions (no tenim Estat, l’Estat va contra nosaltres, l’Estat és nostre) es repeteixen per tota la geografia hispànica, amb el tràgic agreujant que les característiques històricament dominants d’aquest Estat són la hipertrofia, la ineficiència i la corrupció.

A part dels clàssics; Euskadi, Catalunya, i mitges Galicia, Navarra, València i Balears, i també una mica d’Andalusia, sortiran a escena veus sorprenents com Terol o Leon que mostren un malestar que no acaben de saber definir.

I la democràcia, què? Jo recordo molt bé que l’anterior règim (eufemisme per no dir dictadura franquista) s’autoproclamava Democràcia Orgànica. Ara els seus actuals hereus en diuen a tort i dret Democràcia Constitucional. Abans hi havia les lleis Orgàniques i ara les Constitucionals, que per dissimular que els autors de les dues són els mateixos van convidar un socialista, un comunista i el senyor Roca Jungent que van fer el que van poder, mentre a l’habitació del costat se sentia remor de sables (Jungent dixit).

I el problema de fons continua igual.

Ara es comença a acceptar que és un problema polític. Que ho és, però és molt més que això. Dir que és un problema polític ens indueix a l’error de pensar que l’han creat els polítics, que ve a ser com dir que si hi ha un problema mèdic l’han creat els metges, quan és exactament el contrari. Els metges i els politics són els encarregats per la societat per solucionar-los.

Però és molt més que solament  polític. És cultural, és emocional, és econòmic, és històric, va de legalitat i legitimitat, de la lletra i de l’esperit de la llei etc. i tot això, els polítics sols no ho poden solucionar. Ni els jutges. Ni els militars ni els reis.

O bé potser l’error és qualificar-ho de conflicte. Potser sigui amagar rere una paraula ambigua una altra realitat Si el teu cotxe es para a mig viatge i no hi ha forma d’engegar-lo, ni cap mecànic ho pot fer, ni canviant mitja dotzena de peces, a ningú se li acut dir que hi ha un conflicte entre tu i el teu cotxe.

Tothom sap quina és la solució. Canviar el cotxe.

26 de gener de 2020.

No ha lugar.

No hi ha lloc. Diu i repeteix Marchena, que ni al seu cap, ni a la seva Espanya  no hi ha  res que pugui unir en una sola frase les paraules llibertat i català.

No crec que sigui per influència del seu pare, capità de la legió, ni pel seu batxillerat a un institut d’Aiun al Sàhara encara llavors espanyol. Ni pel disgust  de veure com aquell tros d’Espanya es perdia estúpidament per culpa dels enemics de Franco.

No ha lugar, repeteix. Però mentre diu que no hi ha lloc en troba un d’adequat: la presó.

De la llarguíssima llista d’adjectius que em venen al cap, tots qualificatius d’alt contingut, per definir la seva gestió en triaré un  ben nostrat: niciesa.

Actuació esforçada  que obté un resultat totalment oposat al pretès.

Sense voler-ho repetireu la gesta del vostre pare: després de jugar-se la vida defensant un boci d’Espanya… tots sabem l’èxit aconseguit.

No ha lugar. Té raó, senyor Marchena. A Espanya no hi ha lloc per a Catalunya i amb el seu meritori esforç (val a dir que no només el de vostè) i suposada la impossibilitat que Catalunya s’evapori, trobarà el seu lloc sota el sol del cel i sobre el sòl d’Europa, des d’on podrem ajudar amb gran alegria, perquè molts espanyols s’alliberin de la feixuga càrrega ideològica de fons i de formes que genera tanta niciesa.

Resumint:

1.- La relació política actual entre Espanya i Catalunya és insostenible.

2.- L’aniquilació de Catalunya és impossible.

3.- La independència de Catalunya és inevitable.

4.- El camí per arribar-hi serà tan car i dolorós com Espanya pretengui i Europa toleri.

11 de gener de 2020.

Nota. Demano disculpes al sr. Marchena per semblar que li dono una part excessiva de culpa. Sé perfectament que ell només és una part (més petita del que ell pensa, cap Dostoievski en parlarà d’ell) d’unes estructures de poder amb greus defectes de naixement i creixement que el fet català, o Euskadi, com el kurd, l’uigur, el taiwanès, el tibetà, el tàmil, l’escocès, el cors i una llarguíssima llista més, qüestionen tant a nivell mundial com a europeu.

La complexitat i universalitat no minva ni la validesa ni la voluntat de seguir lluitant, més aviat al contrari, amb la mateixa intensitat (perquè l’origen del problema és el mateix)  que cal lluitar per la igualtat de gènere, pel medi ambient, pels drets de tots els humans…

Progressa adequadament.

L’esquerda, vull dir. L’esquerda del mur que amenaça ruïna. Ja estan apareixent els 20.000 homes disposats a empènyer, com diuen a la Xina.

Aquests dies al parlament hispano-madrileny, per l’esquerda ja hi passava un braç. De moment, el braç esquerre.

Han ajudat a augmentar l’esquerda, les coces  de  Vox, que es creuen  hereus primogènits del Franquisme i els  cops de puny dels Populars que reclamen la legítima, uns i altres clamant als peus de l’únic Hereu: Felip de Borbó i de Franco.

Crits i coces ajuden, i molt, a ampliar l’esquerda. Coces i renecs i brams d’ase no arriben al cel. Màxim arriben a bisbes que tampoc són immunes a les esquerdes.

Tot ajuda. Sobretot els errors comesos per altes instàncies  judicials. Si un jutge de pau, endut per la seva ideologia comet un error, és greu, però fàcilment reparable. Si el mateix error el comet un jutge del suprem passa de ser greu a ser catastròfic. I si el cometen 7 jutges, més encara. Afecta a la totalitat del sistema judicial que es veu obligat a optar per defensar-los a capa i espasa  o bé a estripar les cartes.

Haver arribat a aquesta situació (el 7 a 6 de la JEC hi apunta) amb uns paios a Brussel·les que no paren d’emprenyar. Europa insulta de nuevo a España clamen veus patriotes, evidencia que l’esquerda es veu de  força lluny.

Mantenella y no enmendalla. És la divisa que llueix a l’escut rovellat de l’orgull ferit que enterboleix la vista i obnubila la ment.  I amb la visió miop i la potència intel·lectual minvada ha comès el tràgic error d’equivocar-se d’enemics. Ha  fet una llarga llista de noms i cognoms, de càrrecs politics i dirigents socials, de Catalunya. Com  l’inventor de la campana de Huesca  ha tallat tot allò que sobresortia… sense  sospitar que la fortalesa està en allò que no sobresurt. És a dir, jo i dos o tres milions més.

I jo i dos o tres de milions més sabem que allò que no et destrueix, t’enforteix. I també sabem que uns quants jutges per afició que tinguin a menjar fetge d’un heretge que han penjat no poden substituir l’únic instrument que té un Estat per destruir un Poble. L’exèrcit. I això estiguem tranquils, la dubitativa Europa no ho permetrà.

L’esquerda anirà eixamplant-se deixant entrar més llum a la resta d’espanyols, entre els que cada dia se senten més veus i més potents  que entenen que el seu problema i el nostre, sent diferents, tenen la mateixa causa.

Costa ben poc endevinar-la.

9 de gener de 2020.

Espanya, un cas de manual.

Aquells  Estats que evolucionen d’una  dictadura no derrotada militarment a una  democràcia, passen per un seguit d’estadis cada vegada més estudiats i millor coneguts.

Un dels estudiosos més valorats és Dimitri Furman, rus ja mort, que va analitzar en profunditat l’evolució post soviètica  de diversos països alliberats de Moscou.

Anomena com “Democràcia Imitativa” la situació política creada que es caracteritza per la lluita més o menys violenta entre  formes democràtiques i fons ademocràtic.

A partir de llavors hi ha partits politics, hi ha eleccions, hi ha parlaments, etc. fins i tot la Unió Europea concedeix una mena d’aprovat general  a aquells Estats que en volen formar part.

La característica més comú a qualsevol model de dictadura és  l’autoritarisme, que concentra tots els instruments de poder en un grup molt reduït de persones, i que quan es  manté en el poder més d’una generació produeix sobre una majoria de ciutadans l’efecte  devastador mental i moral  d’acceptació de la situació com a normal. Per activa o per passiva.

Aquesta acceptació més o menys conscient de l’autoritat com un bé necessari, i poc  o gens modificable, és el que  genera aquell fons ademocràtic  que deia Furman i que és aprofitat pels hereus del dictador no derrotat.

Els és força fàcil canviar l’instrument anterior de domini -l’exèrcit- per un altre instrument estatal -la judicatura- que com l’anterior té una estructura vertical i autoritària. Obediència i respecte màxims al superior.

Deia fa poc Elisa Beni que un Jutge (esquerrós, ei) li havia explicat que una gran majoria de fiscals i molts jutges del grossos, eren votants i alguna cosa més de l’ultradreta. Com no podia ser d’altra manera, afegeixo, jo.

L’estat espanyol és doncs un exemple de manual. Democràcia Imitativa.

De fet, quan mort el dictador amb tota mena de bombos i platerets, es va proposar la celebèrrima transició amb grans dubtes per part de molts ciutadans, se’ns intentava tranquil·litzar dient que igual que s’aprèn a caminar, caminant, aprendríem a ser demòcrates, votant la Constitució.

Santa Innocència.

Santa, però no eterna. La innocència es perd i quan passa ja no es torna a recuperar mai més. Ni els individus  ni els pobles.

El panorama és d’una claredat palesa, i tot i que el camí mostri aparents alts i baixos, persegueix una fita molt ben definida, menys llunyana cada dia.

La pregunta que s’han de fer, quan més aviat millor, tots els defensors d’aquest bé d’ordre superior que segons ells és la Unidad de España,  és aquesta:

D’ençà que fa 10 anys es va posar en mans de jutges la defensa d’aquesta unitat  n’ha sortit reforçada?

I la pregunta que els  fem nosaltres:

Són conscients de la profunditat del dolor que han ocasionat? …

Als ulls d’analistes, politics i d’historiadors segurament Espanya és un cas de manual, als ulls nostres…¡Senyor, perdoneu-nos els mals pensaments!

4 de gener de 2020…com passa el temps.

Constitució espanyola.

Preàmbul…

Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions…

Oh, que bonic!

I a continuació més de 40 pàgines i 13 x 13 = 169 articles  per disminuir desmentir o simplement anul·lar qualsevol lectura que vulgui fer efectives aquestes  paraules tal com sonen.

I per si  fos que algun ingenu vol fer un pas endavant en la direcció que tan clarament marca aquest preàmbul, no costa gens ni mica, trobar en aquesta mateixa constitució, articles, estaments, arguments i persones disposades i legitimades per tancar-lo a la presó una dotzena d’anys .

 Preàmbul, significa Abans de començar a caminar però no diu res de quin camí cal seguir.

La finalitat exitosa d’aquest preàmbul de la Constitució fou aconseguir uns quants centenars de milers de SÍ, de catalans d’aquells  que firmen un document sense llegir-lo del tot.

Una quants centenars més, van votar SÍ, perquè, ei amb bon criteri, sabien que votar NO, equivalia a uns quants anys més de dictadura en estat pur, cosa que només sabem què vol dir una escassa tercera part dels ciutadans actuals.

Tot i aquesta escassíssima legitimitat, allò va servir per sortir de la presó. Això sí, per la porta del darrere i sense allunyar-nos gaire...

Tinc entre mans un magnífic llibre d’ Ivan Krastev i Stephen Holmes, La luz que se apaga, que no té res a veure  amb catalans ni espanyols. Estudia i analitza els canvis dels països  ex-comunistes de l’est d’Europa (principalment Polònia i Hongria) des de l’eufòria de la caiguda del mur fins l’actual triomf del populisme  més reaccionari.

Assenyala dues causes d’aquest aparentment ràpid pas des de l’alegria d’haver conquerit la llibertat democràtica al retorn a actituds autoritàries.

En primer lloc, la nova  generació no té experiència viscuda de la dictadura i la coneix com un fet històric del passat que li han explicat però que no ocupa un lloc preeminent vivencial i que tendeix a oblidar.

La segona causa, - i copio literalment- les antigues elits van participar en el desmantellament i van contribuir de forma important en la naturalesa pacifica da la transició. El resultat fou que van seguir sent els  millors posicionats per transformar el capital simbòlic que posseïen, en capital financer i polític.

Les dictadures, de  les quals van fugir els europeus del sud  i els europeus de l’est, eren radicalment oposades però enormement similars en tant que dictadures.

Ni ells ni nosaltres hem arribat mai a respirar democràticament. Les minories dominants en un i altre cas no han variat substancialment.

Però deixeu-me ser pretensiosament optimista. Crec  que ho tenim molt millor nosaltres que els polonesos o  els hongaresos.

A l’Estat espanyol ha aparegut una  esquerda, que no para d’engrandir-se.

La histèria s’ha apoderat de totes les altes instàncies  que  volen tapar l’esquerda amb grapats de fang que no fan més que embrutar l’aigua que no para de rajar. Aigua bruta que la pudor que fa puja  Pirineus enllà, amb la no prou ponderada ajuda de Llarenas, Marchenas i Borrells i uns quants més. 

No tots, però alguns europeus tenen el nas fi.

Diu un proverbi xinès; “quan un mur amenaça caure, et serà fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer”.

Aquí en tenim 2.000.000 empenyent.

18 de desembre de 2019,

Drets dels homes i altres ximpleries.

Durant l’admirada Revolució francesa, un cop feta la primera neteja, sense gaire miraments, la mala consciència els va empènyer a fer una solemne declaració dels drets de l’home. De veritat que va ser una bona pensada. Assentava jurisprudència.

Però aviat es van adonar que continuaven tenint els mateixos enemics. La recent proclamació dels drets de l’home dificultava l’aplicació de la Llei tal com han fet sempre els que tenen el poder. Van buscar i van trobar una bona solució. Van crear una nova figura jurídica: l’enemic del poble, i llestos. Un enemic del poble no té drets humans.

El regne d’Espanya no ha tingut mai problemes amb els drets humans. Amb allò que no existeix al país, la Llei no hi té problemes. Deien (avui dia no ho diuen, però ho creuen)  que la ley es lo que manda el Rey, i punt. Van crear una figura jurídico-religiosa, l’heretge, amb el seu tribunal adequat, la Inquisició. Aquest triangle Rei-Inquisidor- Heretge amb petits retocs ha funcionat força bé durant 500 anys. El tàndem Rei- Inquisidor s’ha vestit recentment de seda democràtica conservant intacte el cor i la ment.

La figura que ha evolucionat més és la dels heretges, perquè al passar la prioritat emocional del bon espanyol de la religió a la política, ha substituït la figura del que vol trencar la unitat de l’Església per la figura del “ que quiere romper España”.

Els heretges d’abans i els separatistes d’ara són enemics del poble, i per tant en la versió hispànica dels drets de l’home no hi tenen cabuda. Són enemics, i punt. Tothom  ho sap i cap tertulià d’allà en dubta.

Però… les fogueres de la inquisició es van apagar. Els seguidors d’Erasme de Rotterdam, a Espanya eren perseguits per heretges i ara les Beques Erasmus són perseguides per tots els bon espanyols.

Nosaltres no  volem trencar Espanya. Volem ajudar a trencar la crosta secular que a finals del segle XX  va començar a esquerdar-se sense acabar de fer-ho i que sembla que cada dia són més els espanyols que ho veuen possible. Els xicots de Podem ho creuen. Si més no, ho creien.

Per què es tan difícil trencar aquesta crosta?

 I si fos que no és crosta solament?

Potser sí que allò que nosaltres veiem com superficial, per a molts espanyols és part fonamental de la seva identitat.

Pot ser que allò que nosaltres veiem com franquisme, allà ho entenen com patriotisme. Tots? Molts?

Cal repetir tantes vegades com faci falta que la concepció, la gestació, la parida i fins i tot el bateig (via referèndum) de l’anomenada Constitució, de la qual estàvem a nivells tan mínims de legitimitat, que per dissimular-ho la van farcir d’una sobredosi de legalismes tan gran, que mai ha aconseguit mostrar una cara saludable ni molt menys riallera.

Comença a ser hora -estan a punt de fer tard- de  voler saber de veritat què vol el conjunt i cadascuna de les parts del poble espanyol.

D’aquella generació que la va aprovar (de casa nostra van sortir 2 No) ja nomes en queden restes.

No diuen amb grandiloqüència que no hem de mirar el passat, sinó encarar amb valentia el futur?

Doncs, què esperen?

6 de desembre de 2019¡ Quina casualitat,oi!

La mort digna d’un dictador.

Els dictadors de bona fusta són coherents fins i tot en la forma de morir.

Hitler, Mussolini, Ceausescu, Gadafi i tots els dictadors decents han mort com Déu mana.

Excepte el nostre dictador per antonomàsia que no era ni de bona fusta (massa podrida)  ni coherent (massa estúpid). És com si no hagués acabat de morir.

La seva herència pública ha deixat marcades amb ferro roent les seves dues característiques dominants; la corrupció i la ineficiència, tenyides de dogmatisme i revestides de violència. I ara, disfressada de democràcia.

Però l’hàbit no fa el monjo. I la disfressa, menys. (Allò de la mona vestida de seda).

Val a dir, que aquestes dues característiques -ineficiència i corrupció- no les va inventar ell. Ja hi eren segles ha, en la trista  història peninsular.

Però fa 45 anys que es va morir, i estem parlant del mateix.

Fa 45 anys es va estendre un immens llençol per damunt de tot per amagar la brutícia i la estupidesa. Només calia tancar els ulls i tapar-se el nas.

Fins que un cop fort de tramuntana va fer voleiar l’extrem nord-est del llençol, deixant al descobert als ulls del món tot allò que el món ja sabia però que feia veure que no.

Calia trobar el responsable que havia permès que el llençol no estés ben atrapat. Va ser fàcil trobar els culpables…

Un cop tancats a la presó, va aparèixer, en tot el seu esplendor, la magnitud de la tragèdia grega que com Déu mana sempre acaba malament; amb l’heroi fotut, intentant resoldre la quadratura del cercle.

Heus aquí el dilema: Tornen a atrapar fort el llençol o bé el treuen del tot? Desaprofitarà Espanya una magnífica oportunitat per fer un pas en la bona direcció, solament perquè ve d’on ve l’avís?

Que sant Pere i sant Pau els il·lumini.

Nosaltres tranquils, ferms, constants amb una mica de tsunami  ben amanit, tot mirant a la nostra que fan a Polònia i esperant cada dia a un quart de 9, què està passant. Rient però sense oblidar la gran canallada amb què els juristes hereus directes del dictador apliquen les seves lleis.

A qui responsabilitzarà la Història?

Per barbaritats que fessin Robespierre i companyia, la culpa que comencés tot el procés anomenat revolució francesa ningú dubta que la tingué totalment la monarquia francesa  i tota la resta  de l’aristocràcia.

Per brutal que fos -que ho va ser- la revolució russa, la responsabilitat que tot allò comencés tothom diu que fou del Tsar i del tsarisme despòtic i esclavista.

Quan existeix un conflicte -gran o petit- entre dos grups humans, la responsabilitat  que no es resolgui pacíficament i racionalment és d’aquella part que té el Poder.

Molt recentment  235 intel·lectuals han fet públic un manifest demanant que “després de la sentència s’han produït aldarulls al carrer que fan necessari un diàleg entre”…

Els agraïm molt l’interès i la bona voluntat. A mi, que no sóc del seu gremi, m’agradaria molt saber si aquesta  necessitat de parlar la genera, segons els firmants els aldarulls  o bé la sentència. És a dir l’efecte o la causa.

I si la responsable és la causa -és a dir la sentència- és del tot necessari voler saber  què l’ha produït.

Qui impedeix una revolució pacífica, acaba provocant una revolució violenta. Kennedy.

Tenir a la presó un sol dia a un home pacífic i innocent és una violència superior a cremar mil contenidors. És una vulneració flagrant dels drets humans, i que jo sàpiga ningú ha parlat mai dels drets dels contenidors.

Repeteixo: gràcies 235. No us quedeu amb aquest primer pas. Feu honor al qualificatiu d’intel·lectuals volent saber més. I si ja ho sabeu, teniu una certa obligació de no callar, per no ser còmplice passiu de la violència.

Moltes gràcies i perdoneu l’expressió.

Súbdits o veïns.

Aquesta és la disjuntiva que  necessàriament s’acabarà plantejant l’estament (sigui el que sigui que vol dir això) polític espanyol.

Què esperen que sigui Catalunya respecte d’Espanya? Un  súbdit rebel o bé un veí amistós. Un súbdit a qui s’ha d’imposar tot per la força o bé un veí amb qui es pot pactar tot dialogant? Un súbdit al que no et queda més remei que aniquilar-lo o un veí a qui pots convèncer que vas de bona fe? Pot entendre l’Estat espanyol que mai més tindrà unes condicions per pactar, tan favorables als seus interessos com les actuals?

La condició de veí és inevitable. La geografia no és qüestionable. La condició de súbdit sempre és transitòria, perquè està basada sobre un dogma i aquests sempre estan sostinguts per actes de fe, que la racionalitat acaba fent trontollar.

Ja hi ha veus espanyoles que intenten explicar al seu poble que li serà més profitós tenir un veí que l’ajudi a alliberar-se, que un poble sotmès però insubmís. De veus n’hi ha moltes, però no tenen altaveus.

La dificultat d’avançar en el bon camí va aparèixer en escena de forma violenta fa una dotzena d’anys quan la classe política catalana va intentar millorar la capacitat d’existir dels catalans. El Parlament català  va aprovar un estatut d’autonomia amb el 89% de vots  a favor.

El Parlament  espanyol el va triturar. L’inefable Alfonso Guerra es va atribuir la victòria contra els catalans. La catalanofòbia va adquirir categoria de primera classe en el camp de les conteses electorals fins arribar actualment a copar tot el panorama.

Cap partit polític d’àmbit estatal s’atreveix ni tan sols a plantejar el problema en la seva totalitat, que va més enllà del fet català, i que inclou la monarquia, la constitució, el poder judicial i unes quantes realitats espanyoles més. Tenen necessitat de fer veure que es creuen que només és un tema judicial, o d’ordre públic. No volen veure que la profunda convicció de milions de ciutadans és molt anterior a l’aparició en l’escena política dels últims anys.

Quan tot l’edifici de l’Estat espanyol trontolla donen la culpa a la tramuntana. Quan els fonaments de la democràcia gemeguen perquè van usar un formigó sense ciment, es dediquen a fer campanyes per tots els “monsdedeu” glorificant la magnificència de la seva Constitució.

L’Estat ha comés l’immens error de confiar la solució del problema a dos dels estaments que pitjor han assimilat el pas de la dictadura cap a una possible democràcia: la guàrdia civil  i l’alta judicatura. Ni uns ni altres farien cap mal paper en temps del recentment desenterrat i re enterrat dictador.

Catalunya ho té molt difícil però Espanya ho té impossible.

Qui decidirà la partida?

La Deessa economia, no ho dubteu. No li agrada que li toquin allò que sí que sona a Barcelona quan és bona.

2 novembre de 2019.

Els ossos del franquisme.

Quan va morir Franco, ja feia anys que era poc més que un ninot, només útil per espantar. Mort i enterrat es va poder veure a mitges l’estat de salut de l’Estat espanyol. Tenia tots els ossos trencats.

Era urgent soldar-los com fos. Allò no s’aguantava de cap manera. Calia un pal de paller i van trobar un home de palla que els havia regalat Franco. El van vestir amb una túnica i li van posar una corona. A la cerimònia  van acudir tres padrins de fora per beneir-la. L’americà Kissinger, que no volia perdre les bases a Espanya. L’alemany  Willy Brand que volia sobretot –i amb molta raó- que el mur de Berlin no passés per la Meridiana i l’aristòcrata francès Gerard d’Estaing que volia apadrinar una monarquia al sud del seu país. El món demòcrata beneïa la transició.

Els ossos de l’Estat espanyol es van soldar. D’un dia a l’endemà, tothom era demòcrata.

I au, som-hi. Al cap de poc ja ho veien tot consolidat. Espanya és una democràcia consolidada deien aquí, i allà feien veure que s’ho creien… fins que…

No us preocupeu, deien a la Sarsuela. És un terratrèmol a la zona volcànica d’Olot. Ja fa temps que està inactiu.

No, deien a la Moncloa. És una inundació al baix Llobregat que és un riuet de fireta.

Però tot seguia trontollant. Una tramuntanada de l’Empordà potser?

Pitjor. Eren les tres coses alhora.

L’Estat  es va posar dret d’un bot. Millor dit, ho va intentar.  Tot seguit va constatar que com que feia 40 anys que jeia, mai havia comprovat com havien quedat els ossos soldats. Consolidats  ho estaven  però… quin horror. Un fèmur era un pam més llarg que l’altre, la tíbia esquerra havia quedat soldada al peroné dret. El braç dret era immens i l’esquerre minúscul  (bé, això tampoc va estranyar gaire, abans ja era així).

Com enfrontar terratrèmols, riuades i tramuntanades amb aquella carcanada?

Agafant amb el potent braç dret una immensa porra?

A coces amb la cama llarga?

La imatge era lletja, però això va a gustos. Es vantaven de ser “muy cabezotas”.

No volien veure que a més de ser una imatge horrorosament lletja, afectava la columna vertebral, i que com tothom sap  la columna vertebral d’un Estat és l’economia. L’afectació era i és molt severa. Molt amenaçadora vist des de fora.

És de pissarrí saber què s’ha de fer, però ningú s’atreveix ni a insinuar-ho. S’han de tornar a trencar tots els ossos mal soldats i fer un Estat nou de trinca.

I aquesta vegada fer-ho democràticament, que és com volem  fer-ho  els catalans.

Espavileu espanyols, que nosaltres anem passant.

21 d’octubre de 2019.