STAND BY.

 

És l’expressió que millor explica l’actual  estat del procés d’independència de Catalunya.

És un estat d’espera  que consumeix un mínim d’energia perquè l’activitat és petita. La suficient  per mantenir-se viu  sense perdre cap de les seves característiques essencials.

Produirà efectes secundaris -probablement importants- sobre els resultats de votacions politiques que no tenen res a veure  amb el seu  tema principal.

Enfortirà la voluntat dels convençuts i al mateix temps generarà falses esperances als adversaris, que no recorden que aquesta situació d’espera -alguna vegada semi eterna- s’ha repetit els últims dos segles i no ha eliminat el problema

            “En tanto en Calaluña quedase un solo catalàn… hemos de tener enemigos y guerra. Son los catalanes aborto monstruoso de la polìtica  (Silvela 1900).”

          “Cuando alguien es pura  herida, curarle es matarle. Pues es lo que acontece con el problema catalán (Ortega y Gasset. 1932).”

 1936/39. Guerra total seguint el consell d‘Ortega que a Catalunya va perdre absolutament tothom, les dretes i les esquerres, els rics i els pobres (molt més els segons de cada parella)   i dictadura semi eterna…

El més sorprenent i més esperançador alhora, és que avui dia després de tants anys de persecucio i de tant menyspreu i odi, Catalunya, catalans i catalanisme existeixin, tot i  que aquells que  vam viure aquella  època en tota la seva plenitud anem  marxant… o precisament per això…

Però no dubteu que dels stand by se’n surt més forts. Com de la presó o de l’exili.

24 de maig de 2023

La Primavera ha arribat… ningú ho ha evitat.

 

        

Em costa molt d’entendre.

 

Un dia d’aquests hem vist per TV, una immensa carallotada que feien a Londres. I els anglesos passen per gent seriosa i bastant democràtics des de fa anys, però allò que passava pels carrers de Londres era una mostra d’estupidesa col·lectiva que em feia posar la pell de gallina.

Buscant explicacions, pensava, això deu ser perquè molts ciutadans anglesos creuen que la grandesa històrica del seu país la deuen a la Monarquia, sense preguntar-se si a l’Índia pensen el mateix.

Però, vaja, podria funcionar i ha funcionat molts segles.

Allò que no funciona ni a fum de sabatots, és  la mateixa dèria traslladada a Espanya.

Si allò d’allà em costava d’entendre, això d’aquí és un misteri més gran que el de la santíssima trinitat, que si hi  vols creure no fas mal a ningú.

Perquè creure en la Monarquia  Espanyola d’avui dia, fa mal al sentit comú, fa mal a la Història, fa mal a l’economia, fa mal a la vista i fa mal de panxa…

Ara bé, si els catalans ens ho mirem amb carinyo podria ser ben bé una eina... ¿oi que m’entens? Perquè és impossible creure que TOTS els espanyols tenen pa a l’ull.

Deixeu m’ho dir i repetir: l’actual Constitució Espanyola  no té  cap legitimitat democràtica, pel moment històric en què es va aprovar, per la forma en què es va redactar, per l’angoixa dominant de la població que la va votar i perquè avui dia cap  ciutadà menor de 73 anys l’ha votada.

I dels majors ja no en quedem gaires…

 

Catalunya no és un GOI, és un NOI.

 

Fa uns mesos va sorgir al Parlament Europeu, aquest concepte de GOI, Grup  Objectivament Identificable, per condemnar la persecució en alguns Estats Europeus de Ciutadans propis  pel sol fet de pertànyer a un grup dissident i contrari a les idees dominants a l’Estat.

Els catalans vam comprendre que parlaven de nosaltres… ens vam alegrar… i no va passar res políticament, però sí judicialment. Els Jutges van assumir el paper d’hereus del franquisme per poder perseguir cor que vols cor que desitges tota mena de  GOI.

És necessari explicar a Europa que els catalans no som un GOI, sinó que som un NOI: NACIÓ OBJECTIVAMENT IDENTIFICABLE, amb totes les seves conseqüències.

Que no ens conformem amb panses i figues, nous i olives com el noi de la mare … som un  NOI, que París i Madrid tradueixen com Nació Odiosament Identificada… però IDENTIFICADA.

…Escolta, Europa, la veu d’un fill que et parla en llengua ni castellana ni francesa per dir-te que nosaltres no som súbdits d’una monarquia que no pot ocultar els seus orígens putrefactes, hereva directa de l’únic dictador feixista europeu que va morir al llit i enterrat amb tota magnificència pels seus hereus polítics, familiars que no solament no renuncien a l‘Herència sinó que en fan el fatxenda.

I que tampoc som súbdits de França… dolça França… perquè no volem ser súbdits de ningú  que  ha oblidat que va iniciar el seu camí cap a  la grandeur fent servir la guillotina no solament per tallar paper.

ÉS a dir: República i Nació Objectivament Identificable, és a dir RENOI.

1 de maig, serà el dia del treballador, de 2023

 

Per què?

 

Per què dimonis és tan poc creïble Pedro Sánchez?

Per què  Casados i Feijos resulten tan antipàtics?

Per què una reunió de Caps d’Estat per parlar del clima no interessa a ningú?

Per què sigui qui sigui el President d’Estats Units, no canvia res?

Per què fa 8 anys, quan Zelenski, bombardejava Donetz i Luganks, perquè havien fet (i  havien guanyat) un referèndum d’independència,  Europa xiulava?

Per què creiem que Russos i Xinesos són perillosos pels Europeus, si sempre han estat el Europeus -Napoleó, Hitler, guerra del opi, etc.- els agressors de Rússia i Xina?

Per què ens preguntem tan poc: per què?

El que no pregunta és perquè creu que sap la resposta, que és la manera perfecte per seguir ignorant. Una persona, un país o una cultura, pot voler no saber (que és molt pitjor que no voler saber), per por, per ignorància o per petulància. O per les tres raons alhora.

I ara tornem a la primera pregunta. A la política espanyola (i potser fora de la política) hi ha dos models de personatges: el simpàtic, atractiu, bona figura, que enlluerna politics estrangers, i el “seriós” baixet que parla un anglès amadrilenyat, i somriu poc és a dir els models  Pedro Sánchez i Pablo Casado (ara Feijó, que n’és una còpia borrosa).

Quin dels dos models es fa més creïble per a crèduls o incrèduls?

La resposta evident és: cap. Perquè la credibilitat no neix de les formes de presentació en escena, sinó de la coherència entre les paraules i la realitat que volen explicar.

Això, sí, sense “intimidar”.

Què vol dir “intimidació” segons el codi penal espanyol?

O bé segons els criteris de jutges, fiscals i Guardia civils, que tots ells parlen el mateix llenguatge, i que  no és precisament el català de Fabra.

Si l’INTIMIDAT, no s’intimida, i  ja no es pot recórrer a un Franco bis, la cosa s’encalla. Tinc l’estranya sensació que estem en un moment exemplar d’encallament, però no de final de trajecte. Com si diguéssim que el tren no passa pel túnel, sense saber si el túnel és massa estret o el tren massa ample. Però tots sabem que el tren acabarà passant pel túnel.

 La privació de la llibertat d’un poble, al llarg de la Història, pretén aconseguir l’aniquilació de totes aquelles característiques  que l’identifiquen, bones, indiferents i fins i tot dolentes.

Aquesta aniquilació de TOTES les característiques d’un poble, ha estat durant segles massa habitual en molts  llocs del món, i ara és cada vegada més difícil. A Europa és impensable (millor dit no volen pensar-hi… però a la península Ibèrica… ganes no en falten.

El tren acabarà passant pel túnel. Com? Quan?... potser això és  voler trobar respostes a totes les preguntes que ens fèiem al principi, i a moltes més que no ens fem mai.

És una necessitat vital, individual i col·lectiva preguntar, preguntar-se, i seguir preguntant.

Només a l’exèrcit està mal vist preguntar. ”El que pregunta, se queda de cuadra” era la fórmula imperant, quan fèiem la pallassada anomenada “milícies” universitàries, fins que es van adonar que mostrar l’exèrcit de tan a prop als universitaris era perillós, pel suposat bon nom de l’exèrcit espanyol.

No serà que civil i militar està una mica amalgamat en el modus cogitandi hispanic?

Un dia o altre s’haurà de parlar a fons d’aquest modus cogitandi.

Ei, que jo no tinc res contra els espanyols, que ja tenen prou desgràcia de ser monàrquics…

27 de febrer del 2023.

Mobile en marxa.

 

 

 

 

Hi ha exèrcits perquè hi ha estats.

 

L`altre dia deia que al món hi ha guerra perquè hi ha exèrcits

I avui dic que si hi ha exèrcits és perquè hi ha Estats.

És necessari, i fins i tot urgent, fer una anàlisi profunda del significat teòric  del concepte Estat, i de la seva realització pràctica, de la diversitat de fons i de formes dels Estats actuals, de les necessitats humanes que satisfan i de les que no, i dels odis que desperten entre els propis ¿súbdits?  i entre la resta de súbdits d’altres Estats.

Tothom és súbdit d’algun Estat? Tots els  Estats tenen un amo, de fet? Quin grau d’acceptació té cadascun, entre els seus propis súbdits?

M’atreveixo a afirmar que no existeix cap Estat que solucioni de manera acceptable els tres grans problemes de tota comunitat humana:

EQUITAT: distribució mínimament justa entre els individus de la riquesa total del conjunt.

LLIBERTAT: de pensament, de paraula, de moviments, d’agrupació… (substituir la idea que “la meva llibertat s’acaba on comença la llibertat de l’altre”  per ”quan més lliure sigui l’altre més lliure seré jo).

REMODELACIÓ: adaptació continuada a la realitat canviant… sense perdre l’essència –sigui el que sigui això- però sense por a modificar contínuament les formes.

L’Estat Espanyol no ha sabut mai, al llarg de la Història, ni tan sols plantejar-se aquestes qüestions, reaccionant violentament contra els seus súbdits -individus o territoris- que han intentat fer un pas en aquesta direcció.

Encara que sembli fatxenderia dic que Catalunya té tota una sèrie de característiques que la inclouen en un grup no gaire extens, però existent, de territoris amb un poble nítidament diferenciable dels pobles veïns i,  l’existència dels quals sembla que fa poc Europa ha descobert i  ha  batejat com GOI, grup objectivament identificable, passant-hi  de puntetes.

Com deia al principi hi ha guerres perquè hi ha exèrcits, i exèrcits perquè hi ha un model  d’Estats que els fa necessaris i que per contra no resol les necessitats més bàsiques dels propis ciutadans.

Aquest To be or not to be dels catalans diu: Tenim necessitat vital de ser un Estat Independent per una banda i que per l’altra aquest Estat tingui com a prioritat aquelles tres característiques que dèiem abans que cap Estat actual compleix.

Ja que costa tant fer-ho, fem-ho bé. Demostrem al món que sense exèrcit es viu millor. Invertim el màxim en educació publica i el mínim en forces d’ordre públic.

El pobles veïns no són els nostres enemics, però nosaltres no som els seus súbdits.

Em direu: d’això se’n diu Utopia, i jo us dic en tot cas ara és una Ucronia. Les utopies són inabastables perquè estan fora de lloc, les ucronies arriben amb el temps si els homes s’ho proposen. La Geografia és immutable, la Història la fan les persones.

Matt Qvortrup, especialitzat en l’estudi de processos d’ Independència diu que la immensa majoria de pobles que s’han mantingut constants buscant la independència, han acabat aconseguint-la.

I doncs, què us pensàveu?

14 de febrer de 2023

Sant Valentí (dia dels enamorats …de Catalunya)

 

Puigdemont i Atahualpa.

 

Evidentment no tenen res a veure l’un amb l’altre. Com Pizarro amb…

De tant en tant em ve al cap la imatge, ¿totalment imaginària?  de la plaça major de Cajamarca quan Pizarro va capturar l’Emperador Inca, i posant-li un llibre de l’Evangeli a les mans li va manar que el besés amb reverència. A l’atabalat i tremolós Inca, el llibre li va caure de les mans! Sacrilegi!...va cridar Pizarro i amb les seves pròpies mans va estrangular l’últim Emperador Inca…

Tinc la sospita que  a més d’un  Pedro, Pablo o similar, no els faria cap fàstic  reproduir l’escena  en directe, a la Puerta del Sol, per exemple, fent Puigdemont el paper d’Atahaulpa, posant-li  a les mans el sagrat llibre de la “Constitución Española”…

I aquí pau i després  glòria. Que fa molts segles que Espanya és eterna i això té molt mèrit, perquè ningú no ho regala. Cal l’esforç de generacions  d’homes il·lustres del país, pensadors, militars, bisbes i capellans, periodistes i pueblo llano, per aconseguir el  prestigi universal del qual en gaudeix Espanya en el camp de la llibertat de pensament, de la democràcia política, de la filosofia…  i de les corridas de toros.  

Espanya és una, única, uniforme, unilateral, unicel·lular, unicornia. Té un sol Déu... Un  rei únic (monarca vol dir això) que té permís de robar, fornicar a cor que vols cor que  desitges. Única de pensament, paraula i obra. Fins i tot el seu model d’UNICITAT és únic, i amb això es diferencia de les  monarquies Europees, Asiàtiques o Africanes, si és que en queden.

I la pregunta és: ¿Què cony hi fa Catalunya, republicana, menjacapellans, que no creu ni amb l’ateisme, formant part (contra la seva pròpia voluntat), d’aquest Estat?

Puigdemont vigila, que Pizarro era analfabet, però ara tota aquesta trepa només es diferencia d’ell perquè saben llegir i escriure. Sobretot saben redactar sentències quilomètriques per impedir que analfabets del tema, com jo mateix, puguem fer conya, ¿encertada? per  mostrar al món que “el Rei” no va despullat, però sí amb els calçotets  cag... (no cal dir paraules lletges). El Rei  i tota la seva cort, amb el doble sentit de la paraula cort.

25 de gener del 2023.

Pd. Aprofito l’ocasió per recomenar a  Aragonès, Junqueras i companyia la lectura de La unitat  d’Espanya com a valor polític, d’Antoni Simon Tarrés. Té 350 pàgines que els ajudaran a obrir els ulls, o bé, a no tancar-los.

Al món hi ha guerres perquè hi ha exèrcits.

 

I no al revés.

Si la Humanitat, en tot el seu conjunt, vol que vagi desapareixent LA GUERRA  ha d’iniciar amb urgència una campanya de desmilitarització universal i intensiva.

En primer lloc mentalment i cultural. La guerra sempre és negativa. Cap POBLE ha guanyat mai cap guerra, algunes vegades –molt poques-- algun poble no l’ha perduda totalment, però mai cap l’ha guanyada.

Per això afirmo que si al món hi ha guerres és perquè hi ha exèrcits, i si hi ha exèrcits és perquè hi ha una mentalitat heretada dels animals i molt millorada.

Aquesta millora, l’anomenem militar.

Podem creure que, molt als inicis de la humanització, es podia diferenciar entre agressió i defensa, però ja fa molts segles que les dues formes han confluït de tal manera que avui dia  a tots els països del món de les seves pròpies forces armades en diuen “DEFENSA”, i a les altres “AGRESSORES”. És a dir, totes són mentalment molt més agressores que defensores.

El Ministeri de Defensa per a qui, les forces de Defensa per a allà, contra “l’altre” que sempre és l’ENEMIC - CULPABLE … i  que  també utilitza les seves Forces de Defensa.

I donat que admetem que tothom té dret a defensar-se, i donat que l’ÚNICA eina de defensa que tenen tots els Estats, és l’Exèrcit … la guerra està servida.

Per això afirmo que al món hi ha guerres perquè hi ha exèrcits, (tot i sabent que costarà  que  algú ho accepti) i que és necessari fer prèviament una revisió critica universal i profunda d’això que tots anomenem no sabem ben bé per què; ESTAT.

Sabem, que és un territori, sabem que és un país, sabem que és un poble i sabem que territori, país i poble existien abans que els seus habitants ho sabessin, i el dia que ho van saber alguns es van auto convertir (guanyant alguna guerra) en Estats, Sobirans, Independents i Lliures, i altres no ho van aconseguir (perdent alguna guerra).

La primera decisió que van prendre els Estats va ser fer la guerra al veí. I és clar, el veí què havia de fer. Si tu tens exèrcit, jo també en tinc. La simbiosi Estat-Exèrcit, estava servida per sempre més.

Els cronistes s’han afanyat a justificar les raons dels propis Estats per fer la guerra, i els historiadors les raons dels Estats guanyadors.

Un Poble si no té Estat (ergo no té exèrcit) no existeix, com un ciutadà que no té casa, o un pagès que no té hort.

I un Estat que no té exercit, tampoc existeix. ¿com pot ser que la Humanitat sigui tan estúpida, si la majoria de persones no ho són? Potser només cal que siguin estúpides unes minories que han passat a la Història com a grans Homes perquè estaven - i estan- rodejats per totes bandes per homenets aduladors.

Les dues funcions  que justifiquen l’existència de qualsevol  ESTAT han de ser:

EQUITAT entre els seus ciutadans i LLIBERTAT…

Com va tot això al sud dels Pirineus?

Ara fa just cent anys Ortega y Gasset va dir la seva definició de la dolencia espanyola: “España està Invertebrada” i em temo molt que el diagnòstic de la malaltia no estava plenament encertat, la malaltia no estava a la columna vertebral, sinó més amunt.

Hauria estat més ajustat dir: España està descerebrada.

Cent anys després d’aplicar remeis militars, feixistes, franquistes i monàrquics, la malaltia no ha millorat, i ja no queda més remei que passar pel quiròfan o aprofitar el darrer crit (ja en van  uns quants) de “salvis qui pugui”.

L’Estat Espanyol és un Estat fracassat en democràcia, en política, en economia, perquè no té capacitat ni voluntat d’auto coneixement. La sobredosi de dogmatisme, de centralisme, i d’autoritarisme impedeix una visió clara de la realitat... i l’obliga a optar com a valor únic i absolut “La Unidad”…

Constitució espanyola:

Article 8… Les forces armades… tenen com a missió… defensar la integritat territorial…

Article 9… Els ciutadans estan subjectes a la Constitució…

Article 56… El Rei... és el símbol de la unitat... d’Espanya…

Aquest article 56 és el més esperançador pels catalans.

El rei pare i el rei fill són el símbol de la UNIDAD Espanyola: hi estem d’acord. La Honestedat d’un i la Clarividència de l’altre, són els exponents  que millor evidencien que l’article 8 de la Constitució és anticonstitucional.

¿Oi que m’entens?

17 de gener de 2023. Demà passat tothom a la font Màgica.

 

 

L’ESTAT ESPANYOL ha entrat en CRISI.

 

La situació és molt més seriosa del que els mitjans de comunicació s’atreveixen a diagnosticar.

És una crisi entre dues institucions fonamentals de qualsevol Estat de dret que pretén ser  democràtic: el poder legislatiu i el poder judicial, al mateix temps que el poder executiu està menyspreat i emprenyat.

És a dir és una crisi d’Estat.

Per resoldre aquest tipus de situacions existeix la figura del Cap d’Estat: Monarca, President o Caudillo, o altres invents, que fan que UNA persona tingui PODER REAL per controlar la situació.

Doncs bé, aquesta persona amb solidesa, a L’Estat Espanyol no existeix ni se l’espera.

Per això em temo que passarà, el pitjor que pot passar. Que no passarà RES.

…però, sí que ha passat, poquet però ha passat: Ha passat que el president del govern espanyol, l’insigne i mai prou ben ponderat Sánchez, aprofitant que estava entre amics a Brussel·les, ha fet un discurs llarg i contundent i s’ha despatxat a gust. Després de pegar un parell de clatellots a la dreta espanyola, s’ha despatxat a gust contra Catalunya, contra els catalans, contra la catalanitat, contra el catalanisme. No hi haurà referèndum, no hi haurà consulta, no hi haurà pacte, no hi haurà diàleg. És a dir  “No hi haurà Catalunya”.

Ho diu cada 10 minuts, vingui o no vingui al cas.

Pel que sembla el conflicte entre el poder legislatiu i el judicial madrilenys és culpa dels catalans. El descrèdit de la monarquia espanyola és culpa dels catalans.  La crisi econòmica a que està abocada Espanya és… En honor a la veritat cal ser justos, i de l’eliminació  de l’equip espanyol de futbol, no en va donar la culpa als catalans.

No és el més irritant que els espanyols  donin la culpa als catalans (cosa lògica i raonable), sinó que hi hagi tants catalans (més o menys coneguts, més o menys il·lustrats) que callin. I la pitjor conseqüència per a Espanya és que errant  una vegada i una altra en el diagnòstic, no curaran mai la malaltia.

Es pot discutir si la malaltia que pateix Espanya és congènita o adquirida. En tot cas si és adquirida ho fou fa molts segles. Jo diria que va mostrar els primers símptomes a principis del segle disset fins arribar al màxim l’any 1898 (Cavite  i demés).

Tot el segle XX, ha estat un desastre ideològicament, políticament i econòmicament. Amb la dictadura feixista que va començar amb una guerra civil i va continuar amb una monarquia feixistoide.

I s’ha plantat al segle XXI, amb totes les eines a les mans, sense cap idea al cap, i amb totes les animadversions al cor...

Catalans de molts colors, si tot això no és raó més que suficient per marxar, en bé de tots  -fins i tot dels espanyols- la Història l’escriurà ... no sé qui.

 

26 de desembre de 2022.

Tot esperant el dia dels sants innocents...

 

 

 

Noms propis o Genius Loci.

 

Napoleó va derrotar Rússia, escriu un historiador.

¿Ell sol?  Com a mínim devia portar un cuiner, perquè no sabia fer ni una truita a la francesa.             

Llegint llibres d’Història, de qualsevol època i de qualsevol país, apareixen sempre noms propis, noms d’unes poques persones (sempre les mateixes i majoritàriament mascles).

La majoria de persones que escriuen llibres d`Història (que jo admiro i llegeixo amb addicció) han llegit molts altres llibres d’Història, i citen els mateixos personatges  que altres han citat i n’hi afegeixen dos o tres més.

Insinuo que si aquesta majoria d’humans citats repetidament no haguessin existit la Història Humana seria la mateixa. (Reconec que copio l’afirmació ja fa anys escrita, que si  no hagués existit cap dels 10 científics més reconeguts històricament, la ciència actual seria la mateixa que és ara).

Contra aquesta idea que són els individus els faedors de la Història crec que és més satisfactori atribuir el protagonisme a això que anomenen genius loci, de cada país del món.

Cada territori -porció gran o no tan gran de la superfície de la terra- té unes característiques geogràfiques, climàtiques, amb bosc o no, amb riu o no, amb mar o no, amb muntanyes grans o petites, al mig d’un camí molt transitat o ben lluny dels altres pobles etc., característiques que influeixen al llarg del temps, en els seus habitants, generant aquest Genius Loci. I és aquesta  manera especifica (per feble i suau que aparenti) de pensar, de fer i de viure, aquests modus cogitandi, modus operandi, modus vivendi,  que per una banda  els propis protagonistes possiblement no en siguin plenament conscients i per altra banda els països veïns si ho perceben, ho jutgen negativament (recordeu aquell; los catalanes hacen cosas?) dèiem doncs que és aquesta manera diferenciada de fer i pensar, que exigeix que cada “territori sigui regit per  grups i persones del propi país, elegides lliurement entre ells, sense (o amb la  mínima) interferència exterior.

Qualsevol altra solució serà conflictiva i abocada tard o d’hora al fracàs.

Avui parlem molt d`Ucraïna, perquè els russos són dolents I no parlem gens de Taiwan o del Tibet perquè a la  Xina no sabem com tractar-la

Macron (President de França) explica que a un ministre xinès de visita a França li preguntà sobre el desig de Xina d’envair Taiwan.

El xinès li va explicar: és que per a Xina, Taiwan significa el mateix que per a França significa Còrsega (que es vol independitzar ”je sui corse et je en sui fier) i el mateix que significa Catalunya per a Espanya.

Aquest xinès admetia com admeten Macron i Madrid, que ja saben que Taiwan, Còrsega i Catalunya, no són respectivament Xina, França o Espanya, però… que el sentit de propietat privada del poderós sobre el veí petit és inqüestionable.

“Ens hem fet conscients de la indivisibilitat i de la integritat de la Història mil·lenària del nostre país” ha declamat el president de Rússia, senyor Putin, mentre envaïa Ucraïna.

Paraules iguals, però en castellà, dites a Madrid, les sentim cada dia parlant de  Catalunya, en boca de tots els Sánchez, Rajoy, i companyia.

 ¿Què han de fer els  ucraïnesos quan senten aquella història?

¿Què HEM de fer els catalans quan sentim aquesta Història? ¿No sentim, veiem i vivim el nostre  “Genius Loci”?

Perquè  “Haver-n’hi, n’hi ha”

30 de novembre de 2022.

 

La llibertat.

 

Diu la dita: la llibertat del peix gros, és la mort del peix petit.

Tot conjunt de terres i persones, que volen ser reconegudes com una unitat per entrar a formar part del conjunt de països ja reconeguts com Estats, s’ha d’esforçar per demostrar que té les característiques de solidesa indispensables. Ha de mostrar duresa suficient per aparèixer nítidament  indigerible, per qui la pretengui engolir.

L’actual organització Espanyola en Comunitats Autònomes és una ficció basada en el model clàssic anomenat de Procust. Aquest personatge de la mitologia grega, mig bandoler mig hostaler, acollia a tots els caminants cansats a dormir al seu hostal. Els acompanyava amablement  al dormitori  i els invitava a estirar-se al llit. Quan dormien els visitava.

Als que eren baixets i els sobrava llit, els lligava I els estirava les cames  fins que l’ocupaven tot, I als que eren massa  alts i els peus els sortien del llit, simplement els hi tallava, tot per defensar la necessària igualtat entre els homes, deia.

Actualment cap Comunitat Autònoma espanyola, no pot seguir el seu propi camí, ni a peu ni caminant, d’acord amb com interpreta la igualtat la Comunitat/Estat  Madrileny, d’acord amb  Procust. Això fa inevitable que alguna Comunitat necessiti convertir-se en Estat per sobreviure, allunyant-se del peix gros que apel·la a la pròpia llibertat per matar el peix petit. És, ras  i curt un simple problema de supervivència.

Donant una mirada ràpida al conjunt dels aproximadament 200 països, reconeguts com Estats independents, veiem que Catalunya supera a més de 50 d’aquests, en totes les condicions i característiques exigibles -superfície, població, nivell cultural, economia, etc.- per entrar a formar part de  l’ ONU. Tècnicament i racionalment no hi ha cap problema.

HI ha un inconvenient i només un, però: la gran, la profundíssima animadversió, barreja d’odi, enveja i desconeixement del fet català, per una bona part de la ciutadania espanyola, aprofitada ahir, avui i demà, pels grans partits polítics espanyols (hereus directes del franquisme) per mantenir el model “unitari”, interpretant en aquesta comèdia, un paper indispensable el PSC (Partit Semi Català).

De fet la guerra civil espanyola, ja va ser en molt bona part una guerra d’Espanya contra Catalunya, amb l’excusa de lluitar contra els  “rojo-separatistas” tots al mateix sac, i la victòria del feixisme espanyol fou absoluta, amb un estrepitós silenci de l’Europa democràtica, que encara dura avui, (el silenci estrepitós).

La rentada de cara de l’anomenada “transició” per a nosaltres els catalans va consistir en deixar-nos sortir de la “masmorra” (cel·la subterrània) en què ens tenia tancats Franco, per quedar-nos al pati de la presó, amb  la clara advertència, que  intentar saltar la tàpia era un delicte de sedició (Rebel·lió contra l’autoritat establerta; justa o injusta, altra vegada sense especificar).

No han tardat gaire a veure que això de  “sedició” vol dir allò que li roti al que mana (se dicere= dir-se a si mateix) i corrent el risc, el que mana avui, de no manar demà.

D’aquí neix la gran veritat històrica, que afirma que  si l’autoritat és injusta la rebel·lió és justa,  i completament necessària. Veritat però oblidada a totes, absolutament a totes les Constitucions.

Però la Història no la fan les constitucions.

La Història la fa la dita: En defensa de la seva pròpia llibertat, el peix gros es menja el peix petit, excepte quan el peix petit és més llest i fuig a temps.

15 de novembre de 2022.

El PSOE s’ha fet gros, i el PP s’ha fer dur, (sense aconseguir fer-se gran cap dels dos).

 

L’any 1974, quan Franco ja començava a fer pudor de mort, el PSOE va celebrar un congrés extraordinari a Suresnes per renovar totalment la cúpula directiva. Van escollir com a màxims dirigents Felipe González i Alfonso Guerra, i van proclamar les resolucions de la seva política, que entre altres punts deien el següent:

.-3   -El PSOE se pronunciará por la  constitución de una  República Española.

.-11 -Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas… la definitiva solución del problema... pasa INDEFECTIBLEMENTE por reconocer el derecho de Autodeterminación...

El 6 de maig de 2006 Guerra apareix a la pantalla de la TV i amb el seu somriure mefistofèlic  sentencia… el Estatuto de Catalunya, (aprovat pel 89% del Parlament Català) lo hemos cepillado i bien cepillado.

És a dir:  donde dije digo, digo Diego. Que traduït al català fa: sempre diré el que em roti.

I això és la meitat del drama, perquè a part d’aquest Partit increïble (que no te’l pots creure mai, vaja) només existeix amb possibilitat de governar l’Estat espanyol, un altre  Partit, aquest perfectament creïble, creïble de ser nítidament Feixista, aprofitant les F gallegues de Franco, Fraga, i Feijo. (Tot s’aprofita).

L’elecció pels catalans és ben senzilla, no acceptem ni tramposos ni feixistes, ni Rei pare, ni Rei fill, i ens encomanem al nostre esperit sant de llibertat. Ei, sense fer volar coloms.

Què cony volia dir Ortega i  Gasset, (cap allà  l’any que vaig néixer jo) al Parlament  de Madrid amb allò de “Cuando algo es pura herida, curar-lo es matar-lo. Pues tal sucede con el problema catalán”.

Ras i curt: Catalunya és i  nomes és, una ferida a un ens de valor infinit  anomenat Espanya.

És probable, que aquesta idea sigui la predominant entre la selecta classe de l’alta Cultura  Madrilenya (ergo Espanyola) i des d’ella es propagui per camins públics i privats a molt bona part  de la península, que hi troba la justificada explicació de qui és el culpable del seu propi endarreriment secular: el nord-est espanyol.

Quan Felipe i  Alfonso s’ho miren des de Suresnes veuen la realitat que es veu des d’Europa, però quan trepitgen suelo patrio (és a dir  Madrid) els  cau la bena dels ulls i descobreixen la Veritat, que curiosament és la mateixa que defensava Franco.

 

 

12 d’Octubre.

 

Res a celebrar i molt a recordar.

Per exemple, com  va anar allò de per què la Cort de  Portugal va rebutjar la proposta del sr. Colom i la Monarquia Castellana, la va acceptar.

Resulta que els càlculs  que havia fet don Cristòfor, sobre el diàmetre de la Terra i el temps necessari per donar la volta  a la Terra estaven equivocats i no d’una mica.

Els portuguesos que feia anys que navegaven per l’oceà, ho van veure de seguida i el van enviar a pastar fang, mentre que els Monarques  Castellans, semi analfabets en matèria marítima i analfabets totals en Oceans, li van dir endavant. Colom va morir creient que havia arribat  a Àsia.

Quan estudiava història d’Espanya, fa tres quarts de segle, em deien que el Títol Honorífic de Reis Catòlics els hi havia concedit el Papa per haver derrotat i expulsat de la península, els musulmans, però molts anys després he sabut que aquest títol el van guanyar per haver expulsat els “jueus” que no hi tocaven cap flauta en aquell concert.

Aquesta colla d’errors, barbaritats, crims i exterminis és el  que no volem  celebrar, demanant disculpes per la petita part que ens toca.

Qui vulgui saber que no vagi a Salamanca.

8 d’ octubre de 2022.

I el govern català en un bot de rems… que també és navegar, però en l’altre sentit que donem a la paraula navegar, de no saber cap a on vas, i que provoca la decepció dels decebuts, dels “ja t’ho deia jo”, però que no té cap repercussió sobre el final de la  ‘Història’.

Que sempre és una altra cosa.

9 d’octubre de 2022.

 

 

Això s’està animant.

 

Embarrancats. Estàvem embarrancats des de feia quatre o cinc anys, sense anar ni endavant ni enrere, només amb un balanceig entre adormidor o marejant.

Amb l’ajuda, que mai agraïrem prou, d’en Joan Carles, que no solament ha mantingut viva  la flama antimonàrquica, sinó que l’ha revifat amb aquella alegria, que tan necessària feia l’avorrida presència i essència del seu fill.

Entre reis i jutges, presidents i presidentes de comunitats automàtiques (dius “català” i salten automàticament) ajuden a revifar  l’adormit però tan viu com sempre catalanisme català.

La realitat és que la Història de  Catalunya és la història d’un poble perseguit secularment, per la senzilla raó de  voler ser. Voler ser allò que és.

Fàcil d`explicar i difícil d’entendre, com la similar història d’Irlanda, amb enfrontaments entre els partidaris de camins diferents per aconseguir la llibertat, amb  noms tan coneguts com  IRA o Sinn Fein o no tant com Fianna Fail, amb lluita i morts entre ells… fins que van ser independents.

La  diferència essencial entre  l’èxit d’Irlanda i el fracàs de Catalunya és degut solament a una circumstància: Que el Regne Unit és una democràcia…

4 d’octubre de 2022.

Ditirambe.

 

Poema líric en honor de Dionis, déu del vi. Exaltació exagerada.

Buscant un adjectiu per definir allò que  ha estat passant a Londres i voltants, i el que en diuen els diaris, televisions i ràdios, d’aquesta part del món on vivim, em sembla encertat això de “ditiràmbic”.

Cal buscar, doncs, quin és el Licor Alcohòlic que ha emborratxat milions de  ciutadans seriosos, del país, i ha atret milers de factòtums, (val a dir que només d’una part del món) que han anat cap allà  aprofitant l’avinentesa de trobar-se entre ells.

Probablement, Anglaterra ha interpretat millor que cap altre Poble a Tucidides quan deia  que el poder polític s’adquireix i se sosté sobre tres potes: Phobos, Kerdos i Doxa que signifiquen la  por, l’interès personal i la glòria. El líder, cabdill o rei que aconsegueixi transmetre una més gran coincidència d’aquestes tres necessitats personals amb les del seu poble (o d’ una part significativa) té més probabilitats  de triomfar.

La fòbia; barreja de por i odi, és massa fàcil de compartir, i kerdos; l’interès personal, és intransferible.

Anglaterra, al meu entendre és  el país europeu (i potser mundial) que més  bé ha aconseguit fer realitat, el tercer concepte doxa; la glòria. La glòria compartida entre la monarquia i el poble, durant segles, amb tots els alts i baixos que vulgueu, i que ha donat finalment aquest espectacle, als meus ulls, llastimós

Doncs, bé, tot això em sona a mi a ocàs. Final de trajecte. Decadència, no solament d’Anglaterra, sinó d’Europa. Monarquies en particular.

Si a això hi afegim l’altra crisi, altament probable a Moscou, on Putin ha intentat salvar-se dels seus “companys”  prenent la decisió altament arriscada, de declarar una guerra amb la finalitat de fer callar els seus competidors, però cometent l’error d’usar una força insuficient (que segons Churchill és el pitjor error) de manera similar com l’Estat Espanyol usa una força insuficient per resoldre el “problema català”. Com insuficient va ser la força que va usar Ucraïna contra Donetz i Lubanks fa 6 anys  quan aquestes dues nacions van fer un referèndum d’independència que van guanyar amb el  89% i el 94% de vots.

És a dir: embolica que fa fort, i  a tot arreu planten faves.

 22 de setembre 2022. (Tants dosos  no pot ser bo).

Ditiràmbicament parlant.

 

4.500 milions de dòlars diaris és la despesa militar mundial.

 

29.000 persones moren de gana al dia al món.

13.700 nens menors  de 5 anys diaris moren per desnutrició i falta d’higiene.

Conseqüència natural d’aquests números, a tots els països del món, el de Madrid inclòs, decideixen que  “es absolutament necessari augmentar el pressupost militar”.

De veritat que no sé per on començar l’anàlisi, d’aquestes xifres, segurament aproximades. Potser massa aproximades.

 Estupidesa, ignorància, impotència, egoismes de tothom, de tots els Estats, sobirans, independents, molt, poc o gens democràtics?

Indiferència dels ciutadans, desinterès dels mitjans d’informació, perversió dels governants? Egoisme dels rics? Ignorància dels economistes?

Quan la culpa és de tothom, la culpa no és de ningú. Sempre i tothom trobem algú, que és més culpable que jo. I no ens equivoquem, però que l’altre sigui més culpable que jo, no em perdona la culpa a mi.

Posem per cas, l’Estat més democràtic, més culte, més educat, des de fa molts anys, del món: Anglaterra. Se li acaba de morir una velleta, el mateix dia que al món s’han mort de gana 13.700 nens.

L’espectable que està donant el poble anglès, m’està deixant bocabadat (no sé com dir-ho per no semblar groller) i per acabar-ho d’adobar, l’assistència a la comèdia, (Ui, quina falta de respecte) dels diversos reis i reines  espanyols, hereus directes de Franco, que no va parar mai de reclamar a la Pérfida Albion, que li tornés Gibraltar.

Tothom a Londres a fer el pallasso, que no tenim res millor a fer.

Tot plegat em deixa  mal gust de boca i no puc fer res més que escriure quatre paraules que ballen entre obvietats i  nicieses. Necessitava vomitar…

Espero que aviat, quan Catalunya sigui independent, pugui mostrar al món que una manera diferent de pensar i fer, és possible.

16 de setembre de 2022.

 

L’únic problema.

 

Si més no el més gran problema que té sobre la taula la comunitat humana és inventar la democràcia.

La paraula  ja fa segles que la fem servir amb adjectius -popular, orgànica, representativa, etc.- o sense adjectius, però la realitat actual, és que “poble” i “poder” (demos i kratia) són incompatibles. Les escasses  ocasions que el poble ha gaudit de poder, ha estat quan una petita fracció ha renunciat a la dignitat de poble per convertir-se en populatxo.

El grau de perversió de totes les autoanomenades democràcies,  és molt divers i ens fa creure que aquelles menys perverses als nostres ulls, són prou acceptables, sense  entendre que la visió que cada habitant del món (nosaltres també) té de la ”realitat” tan pròpia com aliena està distorsionada  per la distància, per la ignorància i per la mala fe.

Cada vegada apareixen més veus que afirmen que “el canvi que necessitem al món, no vindrà dels governs… haurà de venir de sota”. (Daniel Ellsberg).

No vindrà de la zona alta, rica i poderosa, ni d’orient ni d’occident.

Però el canvi vindrà, perquè és una necessitat per a la supervivència de la humanitat, ja detectada per molts pensadors, de camps culturals i científics diversos, des de l’ètica a l‘economia, des de la política a l’ecologia.

M’atreveixo a somiar que el procés que ha iniciat fa pocs anys Catalunya (i altres països similars) és coherent amb aquest canvi perquè compleix una de les condicions necessàries, encara que no suficients que és apropar el poder al poble.

Tot exercici de poder ha de tenir com a prioritat la defensa dels drets humans, la titularitat dels quals la té el ser humà -l’Home com a individu i com a conjunts d’individus-  que poden delegar funcions, però no renuncien als drets.

Cal l’exercici del poder (Kratia), el més a prop del poble (Demos), per poder parlar de Democràcia. Com ens recorda  Rubert de Ventós; “Solament l’assemblea d’un petit  Estat lliure pot parlar de “nosaltres” segons Tucidides. (Ves si fa anys).

Estratificar l’exercici del poder i cedir competències, de  baix  a dalt. De baix a dalt.

Aquell problema que pot gestionar amb equitat i eficiència un miler de persones, aquest miler, ha de tenir competència per fer-ho. Igualment cent mil o un milió, si el  problema ho requereix. Segur que el resultat final és més satisfactori per a una quantitat molt superior d’individus membres de cada conjunt.

El problema pot sorgir quan el bon govern d’un poble petit, provoca la malaltia dels ulls vermells -(com anomenen els xinesos a l’enveja)-  als pobles veïns.

Jo, que només tinc noranta anys, sé, que el meu poble i jo -com diu la cançó tan ben cantada tantes vegades- volem, sabem i podem fer-ho... Només demano que els criticaires d`ofici, facin el petit favor de  fer critica en el sentit noble de la paraula, que ajuda a fer els fonaments més sòlids, les parets més dretes i els sostres més impermeables. I als líders d’esquerra que se’n recordin de Macià i Companys.

6 de setembre de 2022.

 

 

 

 

.

 

Animadversió subcutània.

 

Té la característica principal que costa molt veure-la, i que  fa lleig parlar-ne. Però, haver-n’hi n’hi ha, amagada sota la pell.

L’animadversió és la germana petita de l’odi, no tan brutal com aquest, però molt més universal, tant que moltes vegades els seus efectes són més indetectables a la curta, però que fan estralls a la llarga.

Doncs, sí, entre catalans i espanyols, hi ha animadversió secular. No tant entre individus, com entre  identitats. Amb pujades i baixades al llarg dels segles, amb variants entre persones de cada costat, en funció de la intensitat que cadascú té del valor  “diví” de la pròpia identitat.

Aquest fenomen es dona en moltes  altres parts del món, algunes tan brutals com a Palestina i altres més oblidades com al Tibet, però en totes elles la conseqüència final  -amb intensitat  molt variable- és l’aparició de la dualitat: Poble dominador / Poble dominat.

Els dos casos citats són extrems, i àmpliament reconeguts, però a un d’ells -el Tibet- tots els occidentals tenim clar qui és el culpable, la Xina, mentre que  a l’altre cas, fugim d’estudi.

Igualment tots sabem qui és el culpable de la Guerra entre Rússia i Ucraïna  però de la guerra de  fa  8 anys d’Ucraïna  contra Donetz i  Lubantz  no en volem saber res.

L’animadversió entre pobles existeix, subcutània o amb grans a la cara, infectats i purulents. La  dominació d’un poble sobre un altre, és història universal. Gairebé diria que és  LA  MEITAT de la HISTÒRIA UNIVERSAL, mentre que als Llibres d’Història no hi surt gaire, perquè els escriuen sempre els vencedors. ( L’altra meitat de la Història porta per títol: Riquesa contra Misèria).

Els tibetans, els uigurs, els palestins, els quítxua, els, els, els… els catalans  no tenen seient ni veu ni vot en cap Assemblea més o menys arregladeta, per la simple raó que no hi ha cap Estat que  vulgui parlar del tema, perquè TOTS el  Estats en són responsables, això sí, amb intensitat molt variada.

EUROPA no vol sentir parlar “oficialment” de  Catalunya, però parla “oficialment“ d’Ucraïna perquè tots el europeus sabem des de fa segles que Rússia és  “dolenta” mentre que Espanya  va  deixar de ser dolenta fa quatre dies (històricament parlant).

Fa 50 anys  a les classes d’Història Espanyola, ens parlaven amb odi  de La pèrfida Albion  i dels gabachos com els grans enemics de “la Nación que mas lauros conquistó, por la tierra y por mar” i ara resulta que aquests són els grans pobles amics que defensen la unitat d’aquesta mateixa Nació. Ergo: el que diuen els Estats no arriba ni a ser mentida.

Fixeu-vos quan un polític de dretes vol atacar el venedor de fums Sánchez, l’acusa de buscar l’ajut dels independentistes, (fixeu-vos, dic, en  la càrrega de malignitat que atribueix a aquesta paraula: independentista.) Pitjor que  assassí, que violador, que corrupte, fins i tot pitjor que emèrit.

Els negociadors –amb taula o a peu dret—cal que ho tinguin  sempre present “l’animadversió” existeix, i que l’única manera de suavitzar-ne els efectes letals  -per ambdós pobles-   és la separació, com en qualsevol matrimoni forçat.

Parleu, negocieu, pacteu… tant com us roti, però tingueu per segur que final només n’hi ha un, perquè l’altre final passaria a la Història com a EXTERMINI.

1 d’agost ( i quina calor) del 2022.

Paraules pervertides.

 

Fa vint anys una gran majoria de catalans crèiem que l’Autonomia era un camí per aconseguir fer bona la definició que en fan els  diccionaris “capacitat i dret d’autogovernar-se”.

Vam aprovar el primer Estatut post franquisme sense cap problema.

Pocs anys després en vam fer un de nou, més adequat. Aquest segon va ser aprovat pel 89% del parlament català i va passar a la comissió reglamentària del parlament espanyol.

El 5 d’abril del 2006, el vicepresident del govern socialista, Alfonso Guerra va sortir a la TVE i amb el seu somriure sarcàstic va anunciar:  “El Estatuto  de Cataluña, lo hemos cepillado y bien cepillado”.

La paraula castellana  cepillo, en català  té dues versions: raspall  i ribot.

El Sr. Guerra es referia a la segona, i a una feina similar a la  que amb fe i perseverança a força de cepillar un tronc de pi s’aconsegueix fabricar un escuradents.

No gaires anys després, ara ja amb un  govern del PP, el Sr. Mas i el Sr. Jonqueras es van atrevir a tocar el cul al tigre, com diu que diuen els xinesos quan algun súbdit  emprenya massa.

Ràpidament la senyora Soraya de Santamaria els va apartar tant com va poder i va pronunciar referint-se als rebels catalans la seva sentència “los hemos descabezado”.

Aquestes dues gracioses expressions dels vicepresidents de governs espanyols de dos partits que entre sí s’odien, van ser la sentència de mort del  concepte “Autonomia”.

Pervertir el sentit de les paraules  -i la Història en va plena-  sol tenir conseqüències imprevisibles, sobretot quan la paraula pervertida és irrecuperable.

Els catalans ara ja no volem sentir parlar d’Autonomia,  paraula tan pervertida com per exemple, la paraula “Emérito”, que al cel sia.

Les paraules que volen dir una cosa i la seva contrària,  haurien d’anar  directes a la “paperera de  la  Història”. Però rarament ho fan i continuen emprenyant anys i panys, fins que queda  clar -i ja és un gran avenç- quin sentit li dona cada poble a la paraula en qüestió, i apareix clarament a l’horitzó català, més o menys llunyà, però indefugible, la necessitat vital de prendre una decisió entre dues opcions de futur:

Súbdits de la monarquia espanyola  o ciutadans de la República catalana.

La resta és “tirar pilotes fora” o “fer volar coloms“ o ”no trobar aigua al mar” o “que els arbres no et deixin veure el bosc” ...i un llarg etc.

Tenir les idees clares i regenerar les paraules pervertides  és el primer pas per encertar el camí, que ja fa anys que molts tenim molt clar.

OI?

10 de juliol de 2022.

Desolador.

 

La immensa majoria de morts violentes de persones, dels últims tres segles de la Història Humana són víctimes directes dels  “Estats Sobirans”.

Per poc àmplia que sigui la visió que tenim de la realitat del conjunt de la Humanitat, la sensació més poderosa que produeix és desoladora.

 Els actuals models dominants de la relació Home/Naturalesa, la relació Mascle /Femella, la relació Ric/Pobre, la relació Nacional/Estranger, la relació Estat sobirà/poble dominat, i unes quantes més, són totes elles producte d’un llarguíssim camí d’allò que anomenem Civilització, i de  l’actual estructuració política, econòmica, cultural, religiosa en grups heterogenis, immensament grans uns i minúsculs altres, riquíssims o paupèrrims, armats tots ells cent vegades més del necessari, i que anomenem; Estats Sobirans.

Han començat a aparèixer per una banda, símptomes d’afebliment del model actual  i  per una altra veus que manifesten el risc de desaparició o d’un canvi substantiu de la fórmula "Estat-sobirà-independent” i altres veus -molt més fluixes- diuen que aquest canvi és just  i necessari. Fins i tot urgent.

Així, de sobte i en calent, per una banda tots tenim la sospita, que no hi ha alternativa, que sempre ha estat així, però per l’altra sabem que el model és obra humana i exclusivament humana, sense intervenció de cap altra força ni natural ni sobrenatural.

Tot allò que la humanitat ha construït, la humanitat ho pot modificar aprofitant  noves eines que la mateixa humanitat ha creat. No hi ha cap dubte que els instruments i els coneixements de què disposem avui dia són adequats i suficients per trobar una solució, com tampoc no hi ha cap dubte  que  la resistència per impedir el més mínim pas endavant, per part d’aquella  petitíssima porció dels humans que controlen poder i riquesa, és i serà ferotge. A les seves mans tenen les tres eines de domini: les armes, els diners i les paraules.

Les paraules, són les úniques eines que nosaltres tenim dret a utilitzar. L’ús de qualsevol de les altres dues (armes i diners) conduiria -com la Història ha mostrat massa vegades- a canviar persones però no a modificar estructures profundes.

La primera dificultat que presenten les paraules és valorar el grau de veritat que contenen.

La segona, el seu procés de petrificació (recordeu el codi d`Hammurabi) que les converteix en LLEIS.

I la tercera -i potser la més greu- la potència de l’altaveu que les propaga.

Així i tot, paraules i només paraules. En totes les llengües, tons, accents, lletres i mitjans.

Segons WORLD METER, el conjunt dels Estats del món, gasta  cada dia, 4.500 milions de dòlars, en armes... la  majoria de les quals, per sort, envelliran sense ser usades...

La fórmula actual d’Estat (independent i sobirà), és un fracàs absolut de la Humanitat i no obstant el conjunt dels humans tenim capacitat intel·lectual, ciència, coneixements, i voluntat suficients per trobar una fórmula més justa, més equitativa, més eficient. És a dir: MÉS HUMANA.

Fins i tot jo m’atreviria… a insinuar…

13 de juny (sant Antoni) de 2022.

 

 

 

El Corredor Mediterrani i Ucraïna.

 

Ara que el mapa d’Ucraïna surt contínuament als mitjans de comunicació, fixeu-vos en el punt més occidental on conflueixen les fronteres d’Hongria, Eslovàquia i  Ucraïna. Allí  trobareu una petita ciutat que es diu Záhoni. És l’estació escollida per ser el final del tren que començant a Algeciras, seguint per la costa mediterrània, travessa el sud de França, creua tota la vall del Po al nord d’Itàlia, Eslovènia i Hongria fins a la frontera amb Ucraïna.

Ningú dubta de la superioritat del tren sobre els altres dos mitjans de transport de mercaderies -els vaixells i els camions-  quant a contaminació i en economia.  Ja estan resolts els problemes tècnics d’uniformitat de vies i de tensió elèctrica. El projecte està acabat i el finançament garantit  per part de la Unió Europea. Però…

Està encallat. ¿Quin és el seu pecat original?

És tan senzill com absurd. La línia del tren passa molt lluny de les tres capitals -Madrid, París i Roma- que han de prendre les decisions executives, i les tres, per més que es proclamin capitals  de TOT l’Estat respectiu, la realitat és que el seu entusiasme per qualsevol millora és inversament proporcional al quadrat de la distància entre les respectives places majors i la via del tren.

No cal tenir gaire imaginació per suposar que a Moscou no li fa gaire gràcia, que la ubèrrima  collita de les terres negres ucraïneses s’escapi del seu control, obrint una via d’aigua difícil d’aturar.

I a Kiev? Ves a saber: potser la sospita que la línia de tren arribés lògicament fins a Donetz i Lugansk  que acabaven de guanyar els referèndums, una amb el 78 % i l’altra el  85% de vots favorables a les respectives independències, va posar tan nerviosos els politics de Kiev, que van començar una guerra sense avisar i sense pietat.

Aquesta guerra, va donar una excusa, tan falsa com criminal, a Moscou per cometre la barbaritat d’envair Ucraïna…

No pretenc dir, que el corredor mediterrani, tingui la més petita culpa d’aquest seguit d’estupideses criminals, però sí que pretenc qüestionar l’actual model de distribució del Poder, en Estats Sobirans que perden el respecte als seus propis pobles, inculcant l’animadversió (fins i tot l’odi) als pobles veïns, tinguin o no Estat propi.

La complexitat del problema no ens ha de coartar la llibertat d’enfrontar-lo.

Barcelona, primavera del 2022.