Desolador.

 

La immensa majoria de morts violentes de persones, dels últims tres segles de la Història Humana són víctimes directes dels  “Estats Sobirans”.

Per poc àmplia que sigui la visió que tenim de la realitat del conjunt de la Humanitat, la sensació més poderosa que produeix és desoladora.

 Els actuals models dominants de la relació Home/Naturalesa, la relació Mascle /Femella, la relació Ric/Pobre, la relació Nacional/Estranger, la relació Estat sobirà/poble dominat, i unes quantes més, són totes elles producte d’un llarguíssim camí d’allò que anomenem Civilització, i de  l’actual estructuració política, econòmica, cultural, religiosa en grups heterogenis, immensament grans uns i minúsculs altres, riquíssims o paupèrrims, armats tots ells cent vegades més del necessari, i que anomenem; Estats Sobirans.

Han començat a aparèixer per una banda, símptomes d’afebliment del model actual  i  per una altra veus que manifesten el risc de desaparició o d’un canvi substantiu de la fórmula "Estat-sobirà-independent” i altres veus -molt més fluixes- diuen que aquest canvi és just  i necessari. Fins i tot urgent.

Així, de sobte i en calent, per una banda tots tenim la sospita, que no hi ha alternativa, que sempre ha estat així, però per l’altra sabem que el model és obra humana i exclusivament humana, sense intervenció de cap altra força ni natural ni sobrenatural.

Tot allò que la humanitat ha construït, la humanitat ho pot modificar aprofitant  noves eines que la mateixa humanitat ha creat. No hi ha cap dubte que els instruments i els coneixements de què disposem avui dia són adequats i suficients per trobar una solució, com tampoc no hi ha cap dubte  que  la resistència per impedir el més mínim pas endavant, per part d’aquella  petitíssima porció dels humans que controlen poder i riquesa, és i serà ferotge. A les seves mans tenen les tres eines de domini: les armes, els diners i les paraules.

Les paraules, són les úniques eines que nosaltres tenim dret a utilitzar. L’ús de qualsevol de les altres dues (armes i diners) conduiria -com la Història ha mostrat massa vegades- a canviar persones però no a modificar estructures profundes.

La primera dificultat que presenten les paraules és valorar el grau de veritat que contenen.

La segona, el seu procés de petrificació (recordeu el codi d`Hammurabi) que les converteix en LLEIS.

I la tercera -i potser la més greu- la potència de l’altaveu que les propaga.

Així i tot, paraules i només paraules. En totes les llengües, tons, accents, lletres i mitjans.

Segons WORLD METER, el conjunt dels Estats del món, gasta  cada dia, 4.500 milions de dòlars, en armes... la  majoria de les quals, per sort, envelliran sense ser usades...

La fórmula actual d’Estat (independent i sobirà), és un fracàs absolut de la Humanitat i no obstant el conjunt dels humans tenim capacitat intel·lectual, ciència, coneixements, i voluntat suficients per trobar una fórmula més justa, més equitativa, més eficient. És a dir: MÉS HUMANA.

Fins i tot jo m’atreviria… a insinuar…

13 de juny (sant Antoni) de 2022.

 

 

 

El Corredor Mediterrani i Ucraïna.

 

Ara que el mapa d’Ucraïna surt contínuament als mitjans de comunicació, fixeu-vos en el punt més occidental on conflueixen les fronteres d’Hongria, Eslovàquia i  Ucraïna. Allí  trobareu una petita ciutat que es diu Záhoni. És l’estació escollida per ser el final del tren que començant a Algeciras, seguint per la costa mediterrània, travessa el sud de França, creua tota la vall del Po al nord d’Itàlia, Eslovènia i Hongria fins a la frontera amb Ucraïna.

Ningú dubta de la superioritat del tren sobre els altres dos mitjans de transport de mercaderies -els vaixells i els camions-  quant a contaminació i en economia.  Ja estan resolts els problemes tècnics d’uniformitat de vies i de tensió elèctrica. El projecte està acabat i el finançament garantit  per part de la Unió Europea. Però…

Està encallat. ¿Quin és el seu pecat original?

És tan senzill com absurd. La línia del tren passa molt lluny de les tres capitals -Madrid, París i Roma- que han de prendre les decisions executives, i les tres, per més que es proclamin capitals  de TOT l’Estat respectiu, la realitat és que el seu entusiasme per qualsevol millora és inversament proporcional al quadrat de la distància entre les respectives places majors i la via del tren.

No cal tenir gaire imaginació per suposar que a Moscou no li fa gaire gràcia, que la ubèrrima  collita de les terres negres ucraïneses s’escapi del seu control, obrint una via d’aigua difícil d’aturar.

I a Kiev? Ves a saber: potser la sospita que la línia de tren arribés lògicament fins a Donetz i Lugansk  que acabaven de guanyar els referèndums, una amb el 78 % i l’altra el  85% de vots favorables a les respectives independències, va posar tan nerviosos els politics de Kiev, que van començar una guerra sense avisar i sense pietat.

Aquesta guerra, va donar una excusa, tan falsa com criminal, a Moscou per cometre la barbaritat d’envair Ucraïna…

No pretenc dir, que el corredor mediterrani, tingui la més petita culpa d’aquest seguit d’estupideses criminals, però sí que pretenc qüestionar l’actual model de distribució del Poder, en Estats Sobirans que perden el respecte als seus propis pobles, inculcant l’animadversió (fins i tot l’odi) als pobles veïns, tinguin o no Estat propi.

La complexitat del problema no ens ha de coartar la llibertat d’enfrontar-lo.

Barcelona, primavera del 2022.

 

 

 

Paradoxa de Teseu, (i Constitució Espanyola).

 

Diu així. Teseu tenia un vaixell del que n’estava molt orgullós. Cada vegada que se li trencava qualsevol peça fos la que fos, la substituïa per una  altra exacta. Així molts anys, fins que un dia va reposar l’última peça original. El vaixell era exacte, però era el “mateix” vaixell? Heus aquí una paradoxa.

Tot grup humà-família, País, Estat, contínuament va substituint tots i cadascun dels seus integrants, i com el vaixell de Teseu, arriba un dia, una vegada i una altra vegada al llarg de la llarga història dels pobles, que tots els components han canviat.

La Família, el País, L’Estat, són el mateix? O bé més aviat d’allò anterior només en  queda  l’aparença...

La geografia potser no ha variat gaire, però les persones que són els titulars dels drets humans, són totes diferents, encara que els drets humans són “gairebé” els mateixos?

Geografia i Drets perduren. La Ciència no para quieta,  i les Institucions què  de què?

Ara fa una mica més de 40 anys els ciutadans de l‘Estat Espanyol vam votar una Constitució. Feia  47 anys que no votàvem res, i no en teníem pràctica.

Si diem que a caminar se n’aprèn caminant, a votar encara és més evident.

Ens van proposar un text amb 169 articles, 4 disposicions addicionals, 9 disposicions transitòries 1 disposició derogatòria  i 1 disposició final.

La majoria va votar SÍ.

A tot? A tots els articles evidentment, no, cosa que feia absolutament prevalent aquells articles que feien referència a la modificació parcial o total de la constitució.

Quan vaig llegir aquets articles, vaig entendre que allò era el franquisme sense camisa blava, i vaig votar no. Allò era (continua sent) infumable…

 La Constitució deia, (i continua dient) que el vaixell de Teseu és el mateix, i que de fet és irreformable, i això fa que la necessitat que té tota màquina d’un servei de manteniment, se’n faci càrrec d’aquesta tasca el Tribunal Constitucional que es va arrogar la potestat no solament d’interpretar-ne  la lletra, sinó de modificar-ne l’esperit.

Afirmo: la Constitució del 78, és antidemocràtica perquè és irreformable democràticament.

Aprofitant l’avinentesa que la putrefacció de la tripulació i molt especialment del Capità  s’ha manifestat esplendorosament, no ens ha de costar massa als passatgers presoners botar una barca salvavides, i encara que sigui a força de rems… que Catalunya té 400 km. de costa, i l’aire fresquet de marinada ja es comença notar.

26 de maig del 2022.

(Gracies, Emèrit, per la teva contribució. Gràcies Tribunals per sostenir-lo).

La Història i les historietes.

 

Surt el gallec del seu racó, fidel a la efa de Franco i  Fraga i  sense esperar arribar a Madrid diu que la culpa és dels catalans.

I ja està. Tenim un  probable nou president del govern d’ESPANYA (perdó ESPAÑA).

Tot i saber que ningú d’aquells a qui més falta els fa,  em farà cas i amb ànim d’ajudar el poble espanyol a sortir del forat en què està i no ho sap que hi està, i perquè no diguin que ho diu un català (que sí que ho diu, però no només ell) els recomanaria quatre llibres a l’atzar que ara tinc sobre la taula i cap d’ells d’autors catalans.

UN POBLE TRAÏT: (Corrupció, incompetència, política i divisió social) de Paul Preston.

LA PATRIA EN LA CARTERA: (Pasado y presente de la corrupción en España) de Joaquin Bosch.

PORQUÉ FRACASAN LOS PAÍSES: (Orígenes del poder la prosperidad y la pobreza) de Daron Acemoglu y James A. Robinson.

LA CRIPTA DE FRANCO: (Viaje por la memoria y la cultura del franquismo) de Jeremy Treglown.

I segurament molts llibres més que jo no he llegit.

…però és tan fàcil donar la culpa als catalans.

Diu Simone Weil  “si a tu t’ataquen com a jueu, has de defensar-te com a jueu” que traduït al català fa “si a tu t’ataquen com a català, has de defensar-te com a català”.

I aquest és el cas. Espanya té necessitat vital de Catalunya i al mateix temps té una malvolença secular als catalans.

“En tanto en Cataluña quedase un solo catalan y piedras en los campos desérticos, hemos de tener enemigos y guerra”.  Conde duque de  Olivares.

“Son los catalanes aborto monstruoso de la política” ¿?

“ El catalanismo es una enfermedad nerviosa” Silvela, 1900.

“Cuando alguien es una pura herida, curarle es matarle. Pues esto es lo que acontece con el problema catalan”.Ortega y  Gasset.

“La Historia de pueblos  como Cataluña o Irlanda es un quejido incesante”.

Etc. Etc. Però resulta que Espanya sense Catalunya és insostenible econòmicament, al contrari que Anglaterra sense Irlanda.

El somni eròtic de Madrid és una Catalunya despullada de catalans, (i no és una al·lusió a l’Emèrit) però allò que ha aconseguit Madrid és reunir al centre de la península, 6.650.000 habitants en escassos 8.000 km. quadrats, mentre que 230.000 km. quadrats que l’envolten (Les dues Castelles, Lleó i Extremadura) en tinguin escassament 5.500.000  i la culpa és…  

Tornant a Simone Weil, si a mi m’ataquen com a català, tinc obligació de defensar-me, per davant de tot, com a català, i les altres àrees de defensa cal que hi siguin, però supeditades (no m’acaba d’agradar la paraula supeditar) a aquesta.

L’animadversió recíproca existeix, i em sembla ingenu i perillós, fer veure que no. Però també em sembla canalla utilitzar-la com a arma per dominar l’altre, i això no és recíproc és unidireccional, fins al punt que és la mateixa arma que fan servir les dues Espanyes (per més que s’odiïn entre elles) contra Catalunya.

És probable que més d’un pensador espanyol -i potser algun polític i tot- entengui correctament el dilema, però sap que si ho manifesta públicament, les potes dels cavalls, sota  les que serà llançat seran carícies comparades amb les paraules de la premsa…

“Tenim mala peça al teler” diem per aquí, però també tenim les millors teixidores de la península.

Amb molta diferència.

16 de maig del 2020. La primavera ha esclatat.

 

 

 

Què ha de fer l’Estat...?

 

Es preguntava en públic i en obert la Sra. Robles.

 La mateixa pregunta que no es va fer Franco el 1936, ni Putin fa quatre dies, perquè els dos sabien la resposta.

Resposta que la Sra. Robles i el seu Ministeri de Defensa, coneixen perfectament. Però...

Diuen que deia Churchill  que utilitzar la força per resoldre un problema polític és correcte, però el que no s’ha de fer mai és usar una força insuficient.

Espiar, Sra. Robles és lleig, és estúpid… i és insuficient. L’excusa que ho ha autoritzat un jutge- Marchena? Llarena?  No fa res més que afegir una taca a les ulleres  de miopia amb què es mira la platja des de la “meseta”.

Què ha de fer l’Estat?  De veritat que no ho saben?

Se’ls ha ocorregut alguna vegada escoltar?  Quina Història (o quines històries) escolten? Els han explicat aquell que diu que el Rei d’Espanya va al Palau de la Música Catalana, i tot el públic  es posa dret aplaudint? O aquell altre que explica que la “Legion” desfila per la Diagonal darrera una cabra i els catalans es barallen per estar a primera fila…?

Què ha de fer l’Estat, a Catalunya?  Què ha de fer l’Estat amb Catalunya?

Deixin de fer tot el que fan i comencin a deixar fer tot el que els catalans  saben, poden i volen fer. Hi sortirem guanyant tots, nosaltres i Vostès.

Senyora Margarida, no cal anar arrencant pètals un a un, llenci la flor sencera.

28 d’abril de 2022.

 

Déu meu, com s’assemblen les guerres!

 

Sobretot algunes.

Ahir vaig veure un nen, de 5 o 6 anys, que feia una cara més de sorpresa que de por, caminant darrera la seva mare que duia dues criatures més petites. Fugien d’una guerra. No calia que ningú ho expliqués.

De seguida em va venir a la memòria una escena molt llunyana però semblant. Al juny de 1938, el dia que jo complia 6 anys, dormíem a l’estació de tren de Saragossa, la mare amb 5 fills -el més petit era jo- esperant el tren per anar a Jaca i d’allí a Embun, al Pirineu aragonès.

Vam fugir de Flix a la caixa d’un camió, tapats amb mantes i ben ajupits. L’exèrcit espanyol, a les ordres de Franco, tirava bombes al jardí de casa nostra.

Els nacionals espanyols van guanyar la guerra. Catalunya la va perdre.

No cal tenir molta imaginació per trobar bastants paral·lelismes entre les parelles Rússia-Ucraïna i  Espanya-Catalunya (quina cridòria que sento) i entre aquesta guerra d’avui i aquella de fa 80 anys. Potser  l’única diferència sigui la televisió.

Aquesta fórmula en què un poble gran, poderós i armat, s’apodera del  poble veí negant -li el dret a ser, és una constant històrica que ha contribuït al llarg dels segles i amb variants de detalls, a establir l’actual i terriblement absurd mapa d’Estats i fronteres.

Algunes vegades, (poques o moltes?)  passa que el poble derrotat no desapareix del tot. El vencedor no acaba d’entendre mai que el vençut no aprofiti els grans avantatges que li proporciona l’annexió, i el vençut només veu  la derrota que no els permet respirar.

Resulta curiós observar com la majoria d’espanyols veuen des de fa quatre dies amb una claredat absoluta que Ucraïna té tot el dret a ser lliure i probablement també molts russos entenguin que Catalunya hi tingui dret.

Stalin i Franco, que representaven ser enemics extrems, governaven exactament igual, sense cap respecte ni a la vida, ni a la dignitat dels seus enemics. Eren dictadors en estat pur, i tant un com l’altre d’alguna manera més o menys subtil, encarnaven l’essència dels seus pobles respectius. Si més no, d’una bona part.

Per això les guerres  -algunes guerres- s’assemblen tant.

16 de febrer de 2022.

I la covid en retirada.

Si jo fos…

 

Un bon ciutadà espanyol més o menys culte, resident a Madrid, una mica o bastant interessat en entendre el per què de tot plegat, començaria fent, fins on la meva capacitat i honestedat em permetés, un intent d’anàlisi de tots i cadascun dels elements bàsics que defineixen l’ Estat, posem per cas dels dos últims segles.

1.- La Monarquia, així, amb majúscula. La institució i els titulars… Abans feia riure ara fa plorar.

2.- L’Exèrcit. Fins a 30 “Pronunciamentos” durant  el segle XIX, mentre es perdien totes les “ Provincias de Ultramar” que deia la Constitució de 1812, de l’Imperi on no es ponia mai el sol.  Dues dictadures al segle XX, i dues úniques  victòries… contra el seu propi poble.

3 .- L’Església. Espanya fou “espada de Roma y martillo de herejes” com deia Don Marcelino i la fe dels anarquistes ateus espanyols era tan profunda, que a un predicador protestant que intentava convertir-los li van dir “no s’esforci senyor, que nosaltres no creiem ni amb l’església catòlica que sabem que és la verdadera“… Ara, d’aquella fe amb els capellans no en queda res gràcies a pederàsties i immatriculacions i altres foteses.

4.- La Justícia. I no parlarem de crims. El delicte més arrelat entre les altes i mitges esferes de la societat espanyola des de fa segles, és la corrupció econòmica. Del Franquisme es deia que era una dictadura, suavitzada per la corrupció. 40 anys després de la mort amb tots els honors del dictador es pot certificar el clamorós fracàs del Poder Judicial contra la corrupció.

5.- Last but non least... La cúpula de tot el temple: la  Política…! Valga’m Déu val¡ Fins i tot és més culpable la Política que “els polítics”, (que són els únics elegits poc o molt pels ciutadans, i que no tenen el càrrec vitalici) la Política plena d’odis tribals i enveges caïnites, magníficament posades en escena recentment, pels millors representants de la Hidalguia Espanyola.

Però jo no soc un bon espanyol, ni tampoc un mal espanyol,  de la mateixa manera que no soc un bon rus ni un mal rus, (ara sí que l’hem feta bona) i potser que tot el que penso de russos i espanyols políticament parlant sigui foc d’encenalls… però els russos no m’han obligat mai a parlar rus. I la primera capital  que va tenir Rússia va ser Kiev ...  ja és tenir mala llet!

I als espanyols els hi entenc tot.

23 F. TODOS AL SUELO.

23 de febrer 2022.

Perseverar.

   Cal entendre que el punt fort, fortíssim, som nosaltres, els innominats.

Deixant de banda tota la Història anterior al segle passat en què els pobles eren més espectadors i víctimes que actors, veiem que les humiliants derrotes a Cuba i Filipines de l’exèrcit espanyol van coincidir amb una forta embranzida del catalanisme.

La Veu de Catalunya, per una banda i el Cu-cut per l’altra, seriosament un, i amb humor l’altre van  comentar els fets militars. La reacció de les forces armades aquarterades a Barcelona va ser..., llegiu història, val la pena.

Es pot dir que a partir d’aquell moment i durant tot el segle XX, la vida i la política catalanes van estar condicionades (dit suaument) per l’exèrcit espanyol.

Primer la setmana tràgica, després la dictadura de Primo de Rivera, i finalment Franco, tots ells sense solució de continuïtat.

Francisco Silvela, president del govern espanyol a principi de segle, va diagnosticar: “El catalanismo es una enfermedad nerviosa”, i trenta anys després,  en plena República i des d’un escó del Congres Espanyol, el millor filòsof espanyol del segle, Ortega y Gasset, asseverava: “cuando alguien es una pura herida, curarle es matarle, pues esto es lo que acontece con el problema catalán”.

Molt poc després, Franco, intentava curar el problema català.

Va matar a cor que vols cor que desitges... però no va curar el problema catalán.

Veient que Franco s’estava morint i que la pura herida d’Ortega no millorava, els seguidors (d’Ortega i de Franco) van redactar un extensíssim “Manual d’instruccions” per aplicar-lo post mortem del dictador, per aconseguir l’efecte sense que es noti el “cuidado” com deia l’antic decret de Nova Planta.

L’efecte que es volia aconseguir era el manteniment intacte del fons ideològic dominant des de segles al país: centralisme, dogmatisme, autoritarisme.

D’aquest Manual d’Instruccions en van dir Constitució.

Milions de ciutadans la van aprovar, amb pressa per sortir de la presó, sense llegir-la.

L’article 8 diu: Les forces armades…tenen com a missió… defensar la integritat territorial…

L’article 62, punt h) diu: Correspon al Rei  el comandament suprem de les forces armades.

És a dir: problema català resolt. Rei i exèrcit, amb la Constitució queda clar que són la solució.

L’Estat Espanyol ja té una Democràcia plena, (sense especificar plena de què). Ja pot entrar a Europa. Hi entra amb bombo i platerets i la reben amb els braços oberts i la cartera plena. Però, el problema o malaltia catalana no millora… I per postres Europa no permet que l’exèrcit d’un país actuï contra els seus propis habitants.

Aviat l’enginy espanyol troba l’alternativa: allò que no poden fer els militars  ho faran els jutges, que a espanyolitat no els guanya ningú. Faran complir la llei al peu de la lletra, acostumats a fer autos sacramentals i consells de guerra. Però a Europa els jutges saben distingir entre un partit de futbol i un concurs de cançons folklòriques.

Els jutges poden perseguir i castigar mil ciutadans però no poden fer res contra un milió. I ara aquí apareix la meva convicció, sense tenir els coneixements jurídics d’en Boye, de l’inevitable final favorable a la causa catalana.

Dels pilars  que sostenien el temple espanyol, el principal era l’exèrcit que ha quedat fora de joc, el més vistós era la monarquia i ella soleta s’ha llançat a la bassa dels fems. L’Església fins fa poc intocable, entre pederàstia i immatriculacions ja està en llista d’espera. l’Hipermadrilenisme, fins fa molt poc només qüestionat als passos fronterers amb França, ara mesetaris i llevantins comencen a obrir el ulls.

Tinguem paciència, no critiquem massa els nostres politics. Tots ells fan el que saben i el que poden però no el que volen. I de veritat ho crec, el poder som nosaltres.

7 de febrer de 2021.

 

 

Cada dia està més clar. Repeteixo.

 

Només hi ha un final possible: INDEPENDÈNCIA.

Perquè l’altre final comporta la desaparició de tot signe d’identitat pròpia de milions de persones, i això no ho van aconseguir 40 anys de dictadura.

Quan jo tenia 11 anys vaig trepitjar per primera vegada una escola. Al pati la majoria de nens parlàvem català. Quan sonava el timbre ens posàvem en fila i entràvem a les classes. El català desapareixia absolutament i els nens ni ens n’adonàvem.

Fèiem teatre, estudiàvem llatí, matemàtiques, història d’Espanya, (els conqueridors espanyols d’Amèrica tenien un aspecte tan magnífic que les dones indígenes s’entregaven joioses per tenir fills seus fins al punt que un capità  d’Almagro,  el conqueridor de Xile,  va batre el rècord amb 632 fills). Geografia d’Espanya, (Tirón, Oja, Najerilla, Iregua, Leza, Cidacos i Alhama son los 7 afluentes del Ebro en la Rioja) Tot en correcte Castellà. També estudiàvem poetes nostrats, autors de La vaca ciega, (...dando tumbos) o bé El pino de Formentor (Anida entre sus ramas la eterna primavera).

Això durant 7 anys ( com els afluents de la Rioja).

El català ni hi era ni se l’esperava.

Acabat el batxillerat, vaig començar una carrera. Durava 8 anys. I efectivament no es va sentir ni una paraula en català. Això sí, alguna catalanada d’algun professor poc reeducat.

És a dir, 15 anys d’immersió lingüística castellana sense escafandre.

 20 anys més d’exercici Professional sense cap més català que el parlat a casa…

Allò que em causa més sorpresa avui és que fins molts anys després no vaig tenir consciència de la canallada a què jo i tothom havíem estat sotmesos.

I allò que tinc més clar és que avui els actuals enemics de Catalunya i de la seva llengua  són no solament més febles que aquells, sinó també més estúpids. (v.g. Arrimadas, Llarena). I això em dona esperança.

Aquells eren feixistes i no ho amagaven. Aquests ho són i ho neguen. I alguns són tan rucs que no saben que ho són.

L’Exèrcit perdedor a Cuba, a Filipines i al Riff, però vencedor contra el seu poble es mostrava anticatalà amb orgull. Ara xiula.

L’Església d’aquella època, portava Franco sota pal·li, ara no s’atreveix a condemnar-lo, però no fa fàstics al seu corromput hereu.

Ara han passat la patata calenta als jutges, i la veritat sigui dita a mi em fa molta menys por el seu martellet, que les armes dels  militars i fins i tot que les homilies dels bisbes. No oblidem que les armes i les paraules són les dues principals eines del poder.

Potser sí que algun dels nostres “líders” polítics passin cagarrines amb tota la raó.

Ara que parlem de líders..

Tots creiem saber què significa aquesta paraula (els diccionaris remuguen per acceptar-la) i tots creiem que hi ha un dèficit universal d’exemplars, però haver n’hi, n’hi ha.

Certament avui dia rebutgem la figura de pastor que cuida les seves ovelles.

Tampoc estimem la imatge de cabdill que ens condueix a la victòria.

La figura de guia  que ens mostra el camí correcte la deixem per a l’escoltisme.

Potser una imatge més acceptada és la d’aquell que corre al davant  d’un grup que sap cap a on vol arribar, i  que accepta les conseqüències d’arribar primer.

El líder, és necessari?  És convenient? És indispensable? Cal que sigui acceptat per tots els corredors? És bo que sigui únic?

Em temo molt que el principal problema és que no hi ha regles  escrites en cap evangeli i la més gran sort és que gràcies a això, sempre n’acaba sortint un.

La persona que es converteix en líder serà alhora la més estimada i la més odiada, la més exaltada i la  més perseguida, ha de tenir idees clares però no rígides, ha de parlar bé i ha d’escoltar millor.

Cal que inspiri  suficient confiança a suficients seguidors. Cal que generi prou entusiasme a un grup no necessàriament molt gran. Cal que sàpiga parlar alt i clar, i que calli quan no sigui oportú parlar.

…sempre n’acaba sortint un, i  a nosaltres  ens sembla que ja l’hem trobat.

Mireu l’escenari, observeu els candidats, i sobre tot calculem a qui tem més l’adversari…

En qui penseu?

10 de gener de  2022.

 

 

 

 

Lluís Llach i Arundhati Roy.

 

Dues persones que ajuden a reconciliar-te amb la humanitat.

Qui és i què fa el primer, els catalans ho sabem molt be. L’admirem i li ho agraïm.

Per què els poso junts?

Arundhati Roy, segur que us sona com l’autora del llibre El déu de les petites coses. Èxit mundial, traduït a més de 40 llengües, que li va reportar fama mundial i en coseqüencia diners a cabassos…

Paral·lel al riu Ganges i una mica més al sud, a l’altra banda dels monts Vindhia hi passa el riu Narmada d’una mida similar al nostre Ebre. El govern, en nom del progrés, va decidir construir tot un seguit d’embassaments i com a tot arreu del món deixava milers de petits pagesos sense cap possibilitat de subsistència… i va aparèixer Arundhati Roy (val a dir que entre molts més) en la seva defensa. I no ha parat, perquè motius  i fronts diversos no n’hi han faltat.

Lluís i Arundhati, segurament no tenen res a veure l’un amb l’altre, però això que fan amb la seva popularitat, és retornar generosament al poble allò que el poble els ha donat.

Gràcies a tots dos.

14 de desembre de 2021.

PD. A mi m’ajuden a no vomitar quan sento parlar d’emèrits …

 

Lliçó mal aprofitada.

 

Felip II, el rei més poderós d’Europa envia L’Armada invencible a aniquilar la Pérfida Albion. Pel camí una tempesta malmet poc o molt els vaixells.

El duc de Medina-Sidonia, almirall de la flota, envia una carta al Rei, explicant que degut a la tempesta, l’armada no està en condicions  d’atacar i demana autorització per suspendre l’acció.

El dia 1 de juliol de 1588 Felip II li contesta amb  una carta:

…” Si ésta fuera una guerra injusta podria ser esta tormenta, como una señal de la voluntad de Nuestro Señor para que desistamos… mas siendo tan justa como es, no se debe creer que El la ha desamparado, sino favorecerla… endavant doncs.

El desastre va ser paorós.

Deducció totalment lògica: YO mandé mis navíos a luchar contra los hombres, no contra  elementos.

 I tot oblidat sense gaire esforç.

Aquesta simbiosi entre Monarquia i Divinitat ha estat i continua essent una característica dominant del pensament polític espanyol, fins i tot en mentalitats no creients.

La gesta de què estan més orgullosos és l’obra Civilitzadora a Sud-Àmerica que no deixen de proclamar que fou aconseguida amb la Cruz y la Espada.

Menendez Pelayo, fa quatre dies proclamava que España és Espada de Roma y martillo de herejes.

Cap allà   1944, a la meva escola cantàvem a ple pulmó,

"España fue la nación que mas lauros conquistó…

Al grito sacro santo de Castilla y de Aragon…"

Els nens no sabíem què volia dir “sacrosanto”…

Ara ho entenc massa bé...

Més de 400 anys després de Felip II, una part important de la classe dominant espanyola (especialment Reis i Jutges), ja no creu tant en Déu però es manifesten i actuen com a gestors d’aquell Poder suprem que per la seva idiosincràsia ni tolera ni admet cap qüestionament.

Espanya inventa la Democràcia Teocràtica, que resulta un instrument perfecte tant per a Dictadors com per a Partits politics. Es poden redactar amb la mateixa gràcia Leyes fundamentales del Movimiento  com una Constitución Española, amb plena seguretat que serà aprovada per la immensa majoria del poble Español.

Això, que els catalans percebem i patim tan clarament, hem d’entendre que vist des dels altres països, és simplement una manera de ser i de fer espanyola, una mica folklòrica  com ho és la forma que té Espanya d’assassinar toros.  A Europa  fa mal a la vista i prou.

Però això no és democràcia democràtica. Després de 40 anys de dictadura feixista no es pot fer votar un poble sense prèviament fer neteja. El poble votarà SÍ a qualsevol proposta que representi sortir de la presó on estàvem tots tancats.

Aquest SÍ no dona cap valor al contingut del document i molt menys a un document tan irreformable com totes les Bíblies i Alcorans, que necessiten molts  segles i massa guerres per fer petits passos endavant.

6 de desembre de 2021.

Res a celebrar.

Tenim dues opcions.

 

I només dues. Cada català ha de triar què vol ser:

A). Súbdit de la Monarquia Espanyola.

B). Ciutadà de la República Catalana.

Cada vegada que ens aparegui el fantasma del dubte, cada vegada que sentim rumors que l’independentisme fluixeja, jo aconsellaria que recordant aquest dilema aprofundim una mica més en què significa cada opció.

A Europa hi ha dues monarquies de caràcter diví: El Vaticà i la Monarquia Anglesa. Són  arcaiques i aparentment sòlides, però en realitat marginals. Per altre costat hi ha cinc monarquies (Noruega, Suècia, Dinamarca, Holanda i Bèlgica)  i mitja (Luxemburg) del model monarquia del mocador. Aquest nom ve d’un incident protagonitzat fa uns quants anys pel rei de Suècia, que en un cerimònia solemne li va caure el mocador a terra i trencant tot el protocol es va ajupir a agafar-lo dient:

“Me l’estimo molt perquè és l’únic lloc on puc posar el nas”.

Aquestes monarquies, més que sòlides són etèries. Les cinc es justifiquen perquè es van oposar amb més o menys entusiasme a tota mena de feixisme, i s’aguanten no posant el nas enlloc, excepte al mocador.

I també hi ha la  dita monarquia espanyola, diferent de totes les altres. És franquista,  és corrupta, és ignorant, i vol ser prepotent, sense dissimular-ho. Una de les seves escasses funcions és servir de cobertura de tota mena de política centralitzadora, ergo anticatalana.

No obstant el problema profund no és la identitat o la personalitat dels monarques espanyols, perquè encara que fossin autènticament de dret diví i al mateix temps del model del mocador, Catalunya no els podria acceptar.

L’origen de tota estructura social es justifica a partir dels drets humans dels ciutadans, de qualsevol grup humà que compleixi una sèrie de paràmetres quantitatius i qualitatius, de territori i de cultura, econòmics i sociològics, siguin o no siguin coneguts o acceptats pels altres. Els drets hi són. Els tenen els uigurs i els kurds, els tibetans i els escocesos i una llarguíssima llista de pobles… i evidentment els catalans.

La primera institució necessària per defensar aquests drets humans és disposar d’un Parlament que compleixi un parell de condicions que l’actual no té.

1-Ser elegit pels ciutadans de Catalunya entre els candidats que proposin els partits polítics catalans amb seu a Catalunya, igual que els membres de les seves cúpules dirigents.

2-Que tingui competències  legislatives plenes, exclusives i garantides.

Així de clar i català i així de fàcil. Si més no, fàcil d’entendre aquí i impossible (?) d’entendre allà.

És indiferent que allà hi hagi el model Rei que prefereixin.

És igual que allà un dia de sort canviïn la monarquia per una república.

És igual que aquella república sigui federal o centralitzada.

Perquè el problema no és de formes, és de fons. És més de manera de ser que de manera de fer. És més de manera de pensar, que d’actuar. Fins i tot acceptant que a la resta de l’Estat  espanyol hi ha una diversitat considerable, la desconfiança, fins i tot animadversió envers la catalanitat és subliminal i generalitzada.

No es tracta que els catalans siguem persones ni més bones, ni més intel·ligents, ni més treballadores ni menys simpàtics. La pasta és la mateixa.

Les individualitats són intercanviables, però la comunitat, no.

La catalanitat existeix…

Tots els intents que han fet al llarg dels segles els variadíssims sistemes de Poder polític espanyols, o bé han ignorat aquesta realitat o bé han intentat aniquilar-la.

M’atreveixo a afirmar que avui dia cap d’aquestes dues intencions -ignorar o aniquilar- són possibles i que els poders espanyols que ho volen afrontar, no saben ni poden oferir cap solució.

Acabo de llegir que només cal que un 3’5 % de la població estigui radicalment convençuda d’una idea política o religiosa perquè acabi  estenent-la a la majoria.

A mi em sembla molt poc, tot i que quan sant Pere va arribar  a Roma, cap allà l’any 70, els  cristians no eren ni el 3%...

El que si sé és que a Catalunya  la quantitat de ciutadans radicalment convençuts de la necessitat, de la legitimitat, de la possibilitat de la independència, supera de llarg aquell 3’5% multiplicat per 15.

Les forces repressores, encapçalades per la Monarquia, utilitzant l’alta Magistratura ajudada per la guàrdia civil, fan i faran tant mal com puguin, que sempre serà molt inferior al necessari per aconseguir que els molt convençuts ens allunyem ni un mil·límetre del camí ja iniciat.

Barcelona, 11 de novembre 2021.

 

Posar la banya en un forat.

 

És una manera de dir, d’entossudir-se en mantenir postures absurdes. Diuen que ho fan els bous i alguns jutges espanyols.

A València dels toros en diuen bous i a les places de bous hi celebren grans trobades d’entusiastes practicants de l’exercici de posar la banya en un forat. I és clar passen coses  curioses i difícils d’explicar. El líder màxim del PP, promet que ell caçarà el gran fugitiu dos dies  abans  que un jutge italià decideixi que nanai.

En certa manera s’entén que havent seguit al peu de la  lletra el mètode ”campana de Huesca” i convençuts que han aconseguit “descabezar“ tota la rebel·lió catalana es troben que la campana no sona perquè li falta el batall.

L’Estat espanyol al complet; (Rei, Tribunal Constitucional, Suprem, de Comptes, policies, politics progres i fatxes, etc.) ha posat la banya en un forat i no para de forcejar esbufegant amenaçador, barallant-se uns amb altres, mostrant que el rei va despullat,  portant als carrers de Barcelona nazis de pacotilla i perdent l’escàs prestigi que la psudo-història li suposava.

L’Estat espanyol està incapacitat per entendre que el problema no són els dirigents  polítics o socials, sinó que soc jo, que no soc ningú. I uns milions de ningú formen un poble, que si bé és veritat que en temps passats quan a un Estat li convenia aniquilar un poble,  l’aniquilava enviant-lo, no a la paperera de la Història, sinó a la trituradora i llestos, (Asteques, Inques, etc.) ara la cosa no resulta tan fàcil.

Diuen que és un problema polític, però jo no ho tinc massa clar que sigui un problema polític, a no ser que per polític vulguem dir cultural, econòmic, emocional, visceral, i que inclogui el modus cogitandi, modus operandi i modus vivendi i tota altra forma de modes i maneres de fer i de ser dels pobles.

Potser sí que un primer pas constatable l’hauria de donar el govern espanyol del moment, però em temo molt que no ho vol gaire, no sap com fer-ho i sobretot no ho pot fer sense suïcidar-se.

Aquest enfrontament entre un poble que sap molt bé què vol i un Estat que només sap què NO vol, entre un poble que renuncia radicalment a l’ús de la violència, i un Estat que només pot actuar  usant totes i cadascuna de les formes de violència que creu que hi té dret, aquest enfrontament  al segle XXI, a Europa, pot ser llarg, però no ho dubteu només té un resultat final possible, que no és l’aniquilació d’un poble.

Cal que resistim un minut més del que es tarda en treure la banya d’un forat.

19 d’octubre del 2021.

 

Trompetes i tambors.

 

El pobre Llarena no és el culpable. Millor dit no és l’únic culpable. Ni tan sols el principal. Fins i tot potser solament és un titella més, manipulat per les mateixes forces tel·lúriques que van aconseguir en quatre dies convertir  a un noi estúpida en un  Rei corrupte i a un  partit socialista d’esquerres , democràtic i republicà, en un PSOE   filo franquista de tota la vida.

Llarena és un subproducte grassonet de l’Espanya Eterna que intenta omplir el  buit al Poder, (per l’obligada absència de l’exèrcit, per imperatiu europeu)  deixant  el control de la  política espanyola a les togues, que és allò més similar a les sotanes.

Monarquia, exèrcit, església i ara judicatura. Sembla, vist des de Catalunya, que aquests elements són l’essència de la “pàtria eterna” que no ha superat la pèrdua de l’imperi  de segles ha, i on  protestar però fluixet i pacíficament que ho facis, és pecat, és delicte, és crim, és apostasia, fins i tot un terratrèmol  (sense volcà espectacular).

Utilitzar la justícia com a instrument polític i la monarquia com a arma ha ajudat a accelerar el desprestigi de l’alta judicatura espanyola i a posar de manifest l’altíssim grau de descomposició de la monarquia. La necessitat del post franquisme d’elegir un cap d’Estat que alhora fos estúpid i corrupte era imperativa. Si complia només una sola d’aquestes condicions podia fer fracassar l’invent. L’èxit fou total.

Catalunya, i el seu profund anhel de llibertat, no ha fet res més que obrir finestres, per ventilar la casa i deixar entrar el sol.

Tinguem-ho molt clar. No som els responsables de la mala qualitat democràtica, ni de la rigidesa mental del dogmatisme, ni de la macrocefalia centralista, ni de l’enyorança feixistitzant que domina tants àmbits de poder espanyols, som simplement el dit que senyala la lluna, el braç que destapa el llençol. I això és molt arriscat.

No és que els catalans siguem ni més llestos, ni més honestos que el conjunt dels espanyols, és senzillament que ens ho mirem ni de massa prop ni de massa lluny. Havent rebutjat l’ús de tota violència ens obliga a utilitzar les dues eines militars que emprenyen però no maten: la trompeta i el tambor.

De la trompeta se n’encarrega amb gran èxit Puigdemont. Se’l sent per tota Europa i posa molt nerviosos els Llarenes, Marchenes i Lesmes, i acòlits.

Dels tambors han decidit finalment avui al Parlament Català tant ERC com Junts per Catalunya que n’agafaran de grossos i de petits i bombos i platerets i que se sentin sobretot al centre del centre d’Espanya.

Els més folklòrics sabem que el timbaler del Bruc tot solet va demostrar que fent soroll  “molt soroll”, aconsegueixes vèncer l’enemic sense ferir ningú, i els més bíblics recordem Josué i les muralles de  Jericó.

De sorolls n’hi ha de moltes menes i amb l’experiència de tantes festes majors sorolloses de tants pobles de Catalunya, i una mica d’imaginació que tampoc en falta serà fàcil fer-ne de dolços o d’insuportables, d’aguts o de baixos, tot s’hi val. Asseguts al voltant d’una mesa o asseguts en un escó.

¿Quousque tandem, Llarena abutere patientia nostra? ¿Fins quan?

30 de setembre de 2021

Sense por ni pressa.

 

 

 

Les nostres posicions estan molt allunyades.

 

Digué Pedro, el simpàtic encantador de serps,  en el seu paper de firaire venedor de “crecepelos”.

Molt llunyanes. Molt?  Quant?

Doncs, mireu la mateixa distància que hi ha entre dos moments de la Vida del PSOE força significatius.

1974. Suresnes. Congrés regenerador del PSOE que elegeix líders Felipe González i Alfonso Guerra.

Resolucions: 3ª.      El PSOE se pronunciará por la constitución de una República Española.

                      11ª. Reconocimiento del derecho de Autodeterminación de todas la nacionalidades ibéricas… la definitiva  solución  del problema… pasa indefectiblamente por el reconocimiento  del  Derecho de Autodeterminación.

2006, maig,   Alfonso Guerra (sarcàstic i sardònic). El Estatuto de Cataluña lo hemos cepillado y bien cepillado.

Doncs això. La distància que separa les posicions d’en Pere i en Pedro és exactament la mateixa que separa el PSOE de 1974  del PSOE de 2006.

Aquesta diríem que és la separació horitzontal, perquè la més important és la separació vertical. El PSOE l’any 1974 es manifestava profundament republicà i ara des  que la monarquia ha fet pública la corrupció en totes les seves variants, els socialistes es  proclamen monàrquics. ¿Què o qui ha canviat?

Però estem al 2021 i mentre que Catalunya no s’ha mogut ni verticalment ni horitzontalment del mateix lloc on era però amb més forta convicció democràtica, el PSOE s’ha deixat arrossegar al fangar de l’espanyolisme més tronat.

Es pot afirmar amb contundència que el fracàs de l’Estat espanyol per construir una democràcia post franquista és primordialment obra  del PSOE. El  PP no s’ha mogut mai del seu lloc feixista.

Les nostres posicions estan molt alllunyades. I tant. Nosaltres estem asseguts als bancs dels acusats i vosaltres a les poltrones dels jutges amb mentalitat Torquemada.

21 de setembre del 2021.

Coronavirus i democràcia minvants.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Som molts i ho volem molt.

 

Som molts i molt variats. De ciutat i de comarca, de pagès i d’universitat. De dalt, del mig i de baix.

Ho volem molt i per moltes raons diferents. I la majoria per moltes raons alhora.

Tenim drets i tenim dret.

Racionalment, emocionalment, alegrement i seriosament.

I sobretot amb constància, amb perseverança, amb insistència, amb tossudesa.

Podent triar entre monarquia espanyola o república catalana, no hi ha color. Tothom ho sap i és profecia. Ho sabem aquí i ho saben allà.

L’esquerda gruixuda com un braç d’atleta que mostra sense vergonya la monarquia espanyola, deixa fluir rius de… no és res més que la conseqüència inevitable de no haver fet net ni poc ni gens, ni moral, ni mental, ni econòmic, ni judicial, ni de cap manera, de  40 anys llargs de dictadura militar corrupta.

Per entendre una mica la mentalitat dominant a l’alta judicatura espanyola només cal llegir unes paraules de la Memòria del Tribunal suprem del primer any de la “democràcia”:

La libertad hace al hombre más vulnerable a los atractivos del mal… y proporciona mejores condiciones para delinquir…

Em temo molt que el “modus cogitandi” de les altes esferes  de l’Estat espanyol, (i no solament judicials)  continuen  pensant sobre la llibertat el mateix que els últims dos segles pel cap baix.

Per això som molts i ho volem molt.

12 de setembre, l’endemà de l’onze.

P.S. Estic tip de sentir dir que l’onze de setembre de 2001 va canviar la Història del món. Sense anar cap segle enrere, el 6 d’agost de 1945 a Hiroshima sí que va canviar la Història, però llavors  les víctimes   eren unes altres.

 

“Verba volant, scripta manent”.

 

La comunió entre l’exèrcit espanyol (El libro negro del ejercito espanyol, Luis Gonzalo Seoane) i la monarquia espanyola (L’armadura del rei, Calatrava, Hurtado, Prado) beneïda per L’Església (Intrigues i poder al Vaticà, Vicenç Lozano) engendrada i sostinguda a la capital del país (Madrid es una isla, Oscar Pazos) al llarg de molts anys (Un poble traït, Paul Preston) ha generat tota mena de corrupció (La economia ilícita en Españ, Armando Fernández Steinko) acabant cometent l’immens error d’encomanar la solució de tot plegat al poder judicial (El gobierno de las Togas, José Antonio Martín Pallín)…

Llegiu aquests llibres o bé uns altres. Llegim més i escoltem menys discursos. Gairebé m’atreveixo a dir que no cal escoltar cap discurs ni declaració ni comentari, ni el de l’il·lustre lingüista Casado especialitzat en llengües balears, ni les paraules del gran exorcista Millo que ens vol alliberar de les nostres obsessions diabòliques, ni les de l’afable ministra que desitja que haguem après la lliçó.

Llegint alguns o tots els llibres citats una mica a l’atzar, queda  força clar que el problema que té i molt gros Espanya no és Catalunya. Però sí que  sembla que l’existència del fet diferencial català crea una forta obnubilació en el pensament dominant espanyol, i que mentre una part important de la seva classe dirigent -política, econòmica o intel·lectual- no sigui capaç  de fer un esforç, potser dolorós, d’analitzar i proposar una solució  intel·ligent  honesta i creïble, per resoldre el seu problema, serà bo  per a tothom que, Catalunya se n’allunyi tant com sigui possible.

Fa una dotzena d’anys el ponderat Sr. Juliana va escriure un llibre Titulat  La deriva de España. Gran coneixedor de tots els assidus de les sales de VIPS  del Prat i de Barajas, (aeroports ara rebatejats amb noms il·lustres de la santa transició ) ja anunciava grans turbulències sobre un país que ell  a la portada del llibre qualificava de  "vigoroso y desorientado”.

El diagnòstic que feia l’il·lustre badaloní, sobre el futur del catalanisme ha resultat totalment desencertat -això ja sol passar, i no té major importància- però la pregunta que jo em faig és; si els crits famosos de “a por ellos” que feia aquell país uns anys més tard eren conseqüència de ser “ vigoroso” o d’estar “desorientado”. O per les dues coses alhora.

En resum, dos consells: Llegim i marxem.

12 d’agost del 2021.

 

Pobles i Estats.

 

La infraestructura profunda i bàsica de tots i cadascun dels individus humans  és igual.

A partir d’aquí les varietats són moltes en molts camps. Físiques, anatòmiques, viscerals, intel·lectuals, emocionals… hi ha tantes variables, que tots som únics.

Però ens agrupem, en una  gran diversitat de grups amb qui compartim alguna de les múltiples facetes de la rica o pobra composició de cadascun.

El territori, la terra que trepitgem, la seva gent, la seva HISTÒRIA o la seva història, la idiosincràsia, els seus modus cogitandi, modus operandi i modus vivendi són suficientment diferenciats per permetre parlar de POBLES.

Aquestes maneres de PENSAR, de FER i de VIURE per difuses  i difícils de descriure que semblin, existeixen i donen consistència als pobles.

El Poble Català és una realitat plena. Amb gairebé totes les virtuts i tots els defectes de la majoria  d’altres pobles. I com la majoria de pobles del món, sense un Estat propi.  I com tots els pobles del món, formant part  d’algun Estat.

L’increment del nombre d’habitants, de la densitat de població, l’augment constant dels coneixements, la creixent informació de tota mena de tots sobre tothom, fa inevitable l’augment  de la demanda  de tenir un Estat propi per part de grups humans més o menys coherents i cohesionats, de molts territoris  del món.

L’any 1947 hi havia 67 Estats sobirans. El 2008, 179. Avui,198. L’any 2022…

L’actual llista d’Estats reconeguts “Independents i Sobirans”, del voltant de 200 unitats, és la més absurda, irracional i incoherent distribució de pobles, persones i territoris imaginable, impròpia  d’una espècie humana que s’autoconsidera racional.

L’anàlisi del per què d’aquesta realitat, de manera seriosa, eficient i continuada  em sembla que no s’ha intentat en cap moment ni en cap lloc. Com si fos un procés inexplicable, irracional, pur atzar, o voluntat  dels Déus.

Tots els grans Estats actualment reconeguts són conseqüència directa o indirecta de guerres o d’altres actes violents, més o menys llunyans. Mai conseqüència d’actes de la majoria dels seus súbdits plenament lliures i conscients. En el millor dels casos els ciutadans han parlat  a posteriori, i ja molt condicionats.

La força primordial que empeny a la majoria dels seus habitants a acceptar la situació de fet, és allò que els grecs anomenaven fòbia, barreja de por i de rebuig als altres.

Fòbia, que aprofita una minoria poderosa per interès personal (kerdos), per fomentar entre els súbdits la vanitat (doxa), de ser un poble superior als altres pobles.

 

Tucidides, ja senyalava aquesta triada -fobia, kerdos, doxa- com origen del poder polític i base de l’Estat, que Hobbes molts segles després qualificà de Leviatan, monstre bíblic, temut i odiat pel poble… que posa en mans d’una  minoria absoluta  les tres eines de domini que la humanitat ha creat, desenvolupat i perfeccionat al llarg dels segles: les paraules, les armes i els diners, per aconseguir allò que anomenem ordre.

Si bé sobre el paper es podria pensar que socialment l’ordre és un bé superior a la llibertat, solament cal una mirada, per superficial que sigui, al repartiment de la riquesa i de la misèria  entre els ciutadans en tots i cada un dels països del món, per entendre que en l’origen del sistema d’Estats Sobirans, hi ha un error brutal, profund, molt antic i universal.

Ni les religions, ni les filosofies, ni les revolucions quan han entès i denunciat aquesta aberració han aconseguit millores notables o duradores i més d’una vegada han empitjorat la situació.

La falta  de llibertat i d’equitat són dues manifestacions universals del mateix error   polític, com la falta d’aliments i d’higiene són la causa de la mort de 4 milions i mig, de nens menors de cinc anys, cada any…

Catalunya té l’oportunitat de mostrar a qui ho vulgui veure del món sencer, que existeix la possibilitat d’aconseguir sense cap violència, i sense perjudicar cap dels dos  pobles protagonistes, el nivell  de llibertat i equitat anhelada.

Haureu sentit sentenciar en defensa de l’ordre establert que; “la meva llibertat s’acaba on comença la llibertat de l’altre”.

Fent cas d’aquest  principi  tots viurem tancats sols dins d’una gàbia amb mil barrots.

Seria bo que el canviéssim per aquest;  “com més lliure sigui l’altre, més lliure serè jo”.

5 d’agost de 2021.

 

 

 

La “senyu” ens ha renyat.

 

Espero que hagueu après la lliçó.

I té tota la raó. Ella sap molt bé que si la seva meravellosa ciutat de Puertollano, els últims 10 anys ha perdut el 15% d’habitants és per culpa dels catalans que no els  comprem ni carbó ni petroli. I que si l’atur ronda el 20% és perquè en comptes de visitar els meravellosos molins de vent de La Mancha ens n’anem al Vietnam, on no se’ns ha perdut res.

També sap que si els 200 mil Km. quadrats de les dues Castelles i Extremadura juntes  (el 40 % d’Espanya)  tenen menys habitants  que els 7 mil  km. quadrats que envolten la Puerta del Sol també és culpa de la dèria dels catalans de visitar el  museu del Prado i no ”los ojos del  Guadiana”...

 Està molt enfadada pel que hem fet.   Ella sempre tan riallera ens ho ha dit  molt seriosa.

Espanya -ara seriosament- necessita urgentment un Gorbatxov o un Deng Xiaoping amb la perestroika del primer o les quatre reformes del segon. Aquest parell creien  que primer s’havia de canviar la mentalitat dels poderosos  abans de deixar votar el poble. Per desgràcia s’han oblidat d’aquesta segona part.

Mentre que a Espanya van deixar votar a corre-cuita el poble, sense canviar la mentalitat  dels poderosos.

Cap del dos camins porta a una sana democràcia……

I mentrestant m’imagino una trobada distesa entre la ministra Rodríguez amb la Dolors Bassa i la Carme Forcadell i  que aquella  aprofita per dir somrient; “espero que hagueu après la lliçó”.

I per si la senyora Rodríguez  no sap de què li parlo perquè no entén el català li diré amb les belles paraules del seu gran Lope de Vega.

“Entiendo lo que me basta.

Y solamente  no entiendo.

Como se sufre a si mismo.

Un ignorante soberbio”.

23 de juliol del 2021.

La covid marxarà, l’estupidesa no.

 

 

 

 

Tothom ho sap i era profecia...

 

Tothom sap que l’actual Constitució Espanyola està obsoleta. De fet va néixer mal parida. El pare que la va engendrar era un vell assassí mai penedit ni condemnat, ni tan sols conscient de la seva perversió. Els que la van escriure van seguir el consell del dictador “no es pot entregar el poder als que van perdre la guerra”. La votació que  va donar legalitat a aquesta constitució era enormement deficitària de legitimitat. Els anys no donen legitimitat  d’allò que va néixer il·legítim.

La gravetat immensa de la nafra purulenta de què parlàvem ahir  cal entendre que és el mateix que passa amb la citada Constitució: són herència de dèficits i  malformacions seculars del pensament  de la classe dominant espanyola especialment a la capital del país, encarnada  i petrificada  en  figures com la monarquia, l’aristocràcia, la noblesa, la cúria, l’exèrcit, o la judicatura. I d’altres que em deixo.

Tots els intents que ha fet una petita part de la societat espanyola per posar-se al dia del pensament d’Europa més modernitzador, en molts moments; tant literaris, generació, del 98 o del 27, com polítics, República del 1868 o del 1931, com econòmics, industrialització dels segles 19 i 20, han estat frenats o anorreats pel pensament dominant  de les estructures dominants del centralisme dominant.

La tossuderia que mostren els defensors d’immobilisme mental avui, va agafant actituds  model Numancia, veient que la perifèria marítima es va descristianitzant, en tots els matisos de la paraula.

Segurament ningú en concret dels que manen a Madrid ha pres amb plena consciència la decisió  de transferir al poder judicial tota la responsabilitat i tota la potestat per resoldre el problema. Però ara ja està fet.

I com diem a Catalunya “Déu ens guard d’un ja està fet”.

No hi ha cap dubte que el poder judicial (i no tots els jutges, cada dia se senten més cruixits) és en aquests moments el millor hereu del pensament dominant de què parlàvem abans .

Per poques lleganyes que s’hagin tret dels ulls resulta clara a Espanya una situació de crisi  de valors, d’idees, d’interpretacions, i de poder, tan general que davant de la dificultat real i reial d’afrontar-la en la seva totalitat han optat per negar-la, tancar el ulls, seguir  igual… i sobretot trobar un culpable.

Això els ha resultat fàcil. Massa fàcil. Fastigosament fàcil…

Però la realitat és tossuda. Matar el missatger, retarda  la rebuda del missatge però no canvia la realitat…

Una  barreja de ràbia, por, tristor i pena... i de cop em va venir a la memòria..

HHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH

Fa molts anys, quan era jovenet, llegia Sabatini, Salgari, i tot el que em queia a les mans.

En una novel·la, Salgari explica la història d’un veler que torna d’una expedició als mars del sud carregat amb tres lleons i dos tigres  cap a Europa.

El capità, és un dèspota i s’aixeca una rebel·lió contra ell liderada pel contramestre  al mateix temps que uns pirates assalten la nau, i de cop i volta es desferma una tempesta tropical.

Emocionant i deliciós.

Un llamp trenca la gàbia. Les feres s’escapen i maten els pirates... El contramestre penja el capità. Una ventada s’emporta les feres. La tempesta amaina…

Tindrà l’Estat espanyol tantes xambes, d’una tacada? Amb una mica d’imaginació es pot veure qui són les feres, qui els pirates, què la tempesta i qui el capità, però i el contramestre, qui és?

Un altre dia parlarem de líders…

18 de juliol de 2021. No us sona la data?