Diuen que la demografia és a la història el mateix que la tectònica és a la geografia. Una i altra van fent la seva feina sense demanar permís a ningú i sense parar mai. I en silenci de forma que només qui les vol escoltar les sent. Ignorar-la una o altra et pot portar a Fukushima o a Síria.
Els moviments tectònics tarden mil•lennis en produir canvis en els mapes de la terra, però en cinc segons produeixen destrosses tràgiques. Les fotografies ens arriben en pocs minuts quan ja no hi ha res a fer.
La demografia va una mica més de pressa. Amb unes poques desenes d’anys els canvis salten a la vista de tota persona que no estigui adormida. Tant l’augment de persones a tot arreu, com els moviments migratoris són potser el problema més gran de la humanitat.
La variació de la qual avui m’agradaria parlar fa referència a l’augment del nivell cultural del pobles.
Fa ja bastants anys que l’analfabetisme va disminuint a tot arreu. A tots els països del món han començat a sorgir grups, de joves principalment, amb estudis mitjans i superiors. Amples capes socials han pres consciència de la situació política del seu país. I de la situació econòmica. Coneixement abans reservat a petits grups.
La tecnologia els ha proporcionat informació de la pròpia realitat i de la possibilitat d’altres realitats. Veuen clarament que la humanitat ha creat i segueix creant immenses riqueses però que la distribució entre els homes és cruelment injusta. Veuen amb la mateixa claredat que el poder polític ha crescut enormement, però que està distribuït i exercit de forma irracional.
La reacció contra aquesta situació recentment descoberta per aquests amples grups, els empeny necessàriament a voler deixar de ser espectadors de la realitat política a ser-ne actors. El fenomen notable és que aquesta consciència ha passat a ser suficientment generalitzada per poder manifestar-se amb força a molts indrets del món.
Aquest fenòmen ha pres dos camins diferents, però convergents en molts casos, en funció de la situació particular de cada país. I val a dir que cada país és un cas particular.
El camí més general és voler canviar les regles del joc polític del propi estat, i el segon camí és voler abandonar l’estat del qual en formen part.
Del primer camí en són exemples les anomenades primaveres àrabs, 15 M, Podemos, etc. Aquest camí s’assembla massa a les revolucions històriques però amb violència de baix voltatge. El segon camí és el de Catalunya, Escòcia, Quebec, Euskadi, Kurdistan, Catxemira, Tibet, Uigurs, Taiwan, etc. i molts més dels que se’n parla poc i dels que se’n desconfia molt. Els tres primers de la llista es destaquen per l’ús exclusiu de mètodes pacífics. I Catalunya es destaca per ser l’única d’aquest trio que té una negació irracionalment rotunda per part de l’estat de què forma part.
Però la demografia va fent la seva feina. I no para ni pararà.
dimecres, 15 de març del 2017
diumenge, 12 de març del 2017
La gran sort de construir entre tots.
La necessitat de tenir una vivenda és universal. La possibilitat de participar activament en la construcció de la vivenda pròpia està a l’abast de molt poques persones. Jo, i la meva família vam tenir aquesta fortuna.
La necessitat de tenir una escola per als propis fills és universal. La possibilitat de col•laborar activament i intensament en fer realitat una escola digna quan n’hi havia escassetat, nosaltres la vam tenir. Nosaltres i els nostres veïns de barri vam ser afortunats.
La necessitat de tenir una país propi que formi part del conjunt de pobles lliures del món és sentida per milions de ciutadans. Poder participar en la construcció d’un nou país és ser afortunats.
Ni tots els membres d’una família, ni tots els veïns del barri, ni tots els ciutadans d’un país senten la mateixa necessitat. Tampoc tots aquells que la senten, volen la mateixa solució.
Però si hi ha un grup suficient gran i suficientment entusiasmat i alhora respectuós amb la resta, el projecte tira sempre endavant.
Tant per fer una casa, com una escola, com un país cal buscar tota una colla d’especialistes: constructor i arquitecte en una cas, mestres i director en l’altre i polítics en el tercer. D’aquestes persones dependrà que el resultat final sigui més o menys encertat o del gust del client. Fins i tot en dependrà la rapidesa de l’execució. Però que el projecte tiri endavant depèn exclusivament de la voluntat ferma de la família, dels veïns o dels ciutadans i del seu entusiasme.
La relació entre aquests dos conjunts de persones -clients i especialistes-ha de complir una única condició necessària i suficient: confiança mútua. Confiança en què cada part sabrà fer la seva feina amb independència de virtuts o defectes propis.
Com que és evident que estic parlant del camí cap a la independència de Catalunya diré que a mi no em preocupa gaire, per poc o molt desagradable que ho trobi que algun partit implicat en el procés sigui sospitós de finançament irregular o algun altre ho sigui de cremar contenidors, com em seria indiferent que l’arquitecte que em construís la casa fos infidel a la seva dona, o que el mestre de física de la meva escola anés massa al bingo, mentre la casa quedi com vull o el meu fill aprengui física.
Com que jo tinc molt clar que no canviaré de posició respecte a la decisió de fer tot allò que pugui per aconseguir la independència del meu país no trobo cap raó per dubtar de ni un dels centenars de milers de catalans que s`han manifestat o han votat en el mateix sentit. Els líders m’interessen menys i els periodistes, gens.
Sense pressa i sense por. Amb entusiasme.
La necessitat de tenir una escola per als propis fills és universal. La possibilitat de col•laborar activament i intensament en fer realitat una escola digna quan n’hi havia escassetat, nosaltres la vam tenir. Nosaltres i els nostres veïns de barri vam ser afortunats.
La necessitat de tenir una país propi que formi part del conjunt de pobles lliures del món és sentida per milions de ciutadans. Poder participar en la construcció d’un nou país és ser afortunats.
Ni tots els membres d’una família, ni tots els veïns del barri, ni tots els ciutadans d’un país senten la mateixa necessitat. Tampoc tots aquells que la senten, volen la mateixa solució.
Però si hi ha un grup suficient gran i suficientment entusiasmat i alhora respectuós amb la resta, el projecte tira sempre endavant.
Tant per fer una casa, com una escola, com un país cal buscar tota una colla d’especialistes: constructor i arquitecte en una cas, mestres i director en l’altre i polítics en el tercer. D’aquestes persones dependrà que el resultat final sigui més o menys encertat o del gust del client. Fins i tot en dependrà la rapidesa de l’execució. Però que el projecte tiri endavant depèn exclusivament de la voluntat ferma de la família, dels veïns o dels ciutadans i del seu entusiasme.
La relació entre aquests dos conjunts de persones -clients i especialistes-ha de complir una única condició necessària i suficient: confiança mútua. Confiança en què cada part sabrà fer la seva feina amb independència de virtuts o defectes propis.
Com que és evident que estic parlant del camí cap a la independència de Catalunya diré que a mi no em preocupa gaire, per poc o molt desagradable que ho trobi que algun partit implicat en el procés sigui sospitós de finançament irregular o algun altre ho sigui de cremar contenidors, com em seria indiferent que l’arquitecte que em construís la casa fos infidel a la seva dona, o que el mestre de física de la meva escola anés massa al bingo, mentre la casa quedi com vull o el meu fill aprengui física.
Com que jo tinc molt clar que no canviaré de posició respecte a la decisió de fer tot allò que pugui per aconseguir la independència del meu país no trobo cap raó per dubtar de ni un dels centenars de milers de catalans que s`han manifestat o han votat en el mateix sentit. Els líders m’interessen menys i els periodistes, gens.
Sense pressa i sense por. Amb entusiasme.
dissabte, 4 de març del 2017
Semi-constitucio i semi-democràcia bipolar
Tot va començar abans de l’únic fet realment significatiu. La tant esperada mort. El cul blanc o no el cert és que tenia una munió de llepaculs per tots els racons d’Espanya. A Barcelona també. Un dia parlant Franco amb un d’aquests llepes catalans: Porcioles, Samaranch? insistia en voler saber què deien el catalans de la seva obra. Què trobaven bé? Què, malament?
L’ interlocutor no s’atrevia a dir res. Franco insistia, no tinguis por, díguem la veritat. Suant com un condemnat, es va atrevir. (Senyor semblava més amistós que Excel•lència) és que els catalans troben malament tot el que heu fet.
-Tot? No pot ser home, li fa tot campetxano. Alguna cosa deuen trobar bé.
-Doncs , miri , ara que ho diu, sí que hi ha una cosa que li troben bé.
-Veus home ja m’ho semblava. ¿I quina única cosa troben bé?
-Els agrada molt que no hagi deixat tornar els Borbons.
-Ah, sí. Doncs ara els fotré. I va decidir qui seria el seu successor. I va morir satisfet de deixar la seva obra al sac lligat i ben lligat.
Literatura a part, la realitat és que una vegada més, es va començar a construir la casa per la teulada. Sense permís d’obres.
Amb tres anys va ser engendrada i parida la constitució. A la partida de naixement hi consten set pares i cap mare. Cosa rara perquè sempre s’ha dit “mater certa, pater incertus” a no ser que la mare… deixem-ho córrer.
Tres pares eren decididament neo-franquistes (o sigui, franquistes de tota la vida). Tres eren neo-demòcrates (o sigui; de tota? la vida?) I el setè era contrari a tots, un tal Fraga.
El fill va néixer amb una deficiència d’aquelles que no es manifesten fins que es fa gran. La bipolaritat.
Per una banda tota una sèrie molt maca d’articles sobre drets i llibertats individuals dels ciutadans, amb una mà de pintura democràtica que feia goig. I que molts van creure que faria del poble el motor del futur.
Per l’altra una defensa (i la millor defensa és un atac) per mantenir tot el poder en les mateixes mans. Les de sempre, vull dir. Van decidir democràticament que ni Istanbul podia tenir més cúpules que Madrid, i van declarar patrimoni nacional la cúpula militar, i la cúpula episcopal, i la cúpula judicial, i la policial, l’econòmica i la bancària i totes les cúpules del poder que van trobar pels carrers de la capital.
La primera dècada va semblar que la democràcia guanyaria la partida. La segona les cúpules es van refer de l’espant inicial i van tornar a recuperar el terreny perdut . A la tercera dècada una crisi econòmica global que a l’estat espanyol va estar ampliada per l’entusiasme del PP i la ineficiència del PSOE, van retornar tot el poder a les cúpules. Els hereus d’aquell Fraga que va votar NO a la constitució ara la sacralitzaven.
Però la Història continua.
El fet més notable dels últims anys és l’aparició en escena d’amplíssims conjunts de ciutadans, fins fa poc simples espectadors, que han pujat a l’escenari amb la intenció d’actuar no com a comparses sinó com a protagonistes.
Aquest fenomen, que té molt d’universal, a Espanya té dues representacions molt significatives. Independentisme a Catalunya i Podemos a la resta de l’estat.
El primer no tinc el menor dubte que reeixirà plenament i aviat i, el segon no tan plenament ni tan aviat, però també.
Els dos ajudaran a passar de la semi-democràcia bipolar actual a una democràcia amb més bona salut.
L’ interlocutor no s’atrevia a dir res. Franco insistia, no tinguis por, díguem la veritat. Suant com un condemnat, es va atrevir. (Senyor semblava més amistós que Excel•lència) és que els catalans troben malament tot el que heu fet.
-Tot? No pot ser home, li fa tot campetxano. Alguna cosa deuen trobar bé.
-Doncs , miri , ara que ho diu, sí que hi ha una cosa que li troben bé.
-Veus home ja m’ho semblava. ¿I quina única cosa troben bé?
-Els agrada molt que no hagi deixat tornar els Borbons.
-Ah, sí. Doncs ara els fotré. I va decidir qui seria el seu successor. I va morir satisfet de deixar la seva obra al sac lligat i ben lligat.
Literatura a part, la realitat és que una vegada més, es va començar a construir la casa per la teulada. Sense permís d’obres.
Amb tres anys va ser engendrada i parida la constitució. A la partida de naixement hi consten set pares i cap mare. Cosa rara perquè sempre s’ha dit “mater certa, pater incertus” a no ser que la mare… deixem-ho córrer.
Tres pares eren decididament neo-franquistes (o sigui, franquistes de tota la vida). Tres eren neo-demòcrates (o sigui; de tota? la vida?) I el setè era contrari a tots, un tal Fraga.
El fill va néixer amb una deficiència d’aquelles que no es manifesten fins que es fa gran. La bipolaritat.
Per una banda tota una sèrie molt maca d’articles sobre drets i llibertats individuals dels ciutadans, amb una mà de pintura democràtica que feia goig. I que molts van creure que faria del poble el motor del futur.
Per l’altra una defensa (i la millor defensa és un atac) per mantenir tot el poder en les mateixes mans. Les de sempre, vull dir. Van decidir democràticament que ni Istanbul podia tenir més cúpules que Madrid, i van declarar patrimoni nacional la cúpula militar, i la cúpula episcopal, i la cúpula judicial, i la policial, l’econòmica i la bancària i totes les cúpules del poder que van trobar pels carrers de la capital.
La primera dècada va semblar que la democràcia guanyaria la partida. La segona les cúpules es van refer de l’espant inicial i van tornar a recuperar el terreny perdut . A la tercera dècada una crisi econòmica global que a l’estat espanyol va estar ampliada per l’entusiasme del PP i la ineficiència del PSOE, van retornar tot el poder a les cúpules. Els hereus d’aquell Fraga que va votar NO a la constitució ara la sacralitzaven.
Però la Història continua.
El fet més notable dels últims anys és l’aparició en escena d’amplíssims conjunts de ciutadans, fins fa poc simples espectadors, que han pujat a l’escenari amb la intenció d’actuar no com a comparses sinó com a protagonistes.
Aquest fenomen, que té molt d’universal, a Espanya té dues representacions molt significatives. Independentisme a Catalunya i Podemos a la resta de l’estat.
El primer no tinc el menor dubte que reeixirà plenament i aviat i, el segon no tan plenament ni tan aviat, però també.
Els dos ajudaran a passar de la semi-democràcia bipolar actual a una democràcia amb més bona salut.
dilluns, 27 de febrer del 2017
Ley de orden público.
Art.2. Es delito todo acto que atente a la unidad espiritual, política, social y nacional, de España
Vigent fins desembre de 1968. A partir de llavors: Constitució.
Van canviar la lletra, però no la música. Ni els músics que la interpretaven. Al tribunal de Orden público li van dir Audiencia nacional.
a.-Unitat espiritual. La unitat d’Espanya és sagrada. Atemptar de pensament, paraula o obra contra ella és pecat.
b.-Unitat nacional. Una única nació pensable. Una altra cosa és irracional.
c.-Unitat política. És la millor definició d’una dictadura.
d.-Unitat social. Això ja era pixar fora del test.
Segurament avui ningú repeteix aquesta definició de la unitat d’Espanya amb les mateixes paraules, però sota paraules diferents no costa gaire endevinar-hi la mateixa actitud, idèntica convicció i fins i tot la mateixa fe.
Basar una política, o qualsevol altre tipus de societat humana en un principi d’ordre indiscutible -sagrat o sacralitzat- porta inexorablement a l’intent d’aniquilar físicament els que el neguen i el que és pitjor, acaba destruint moralment els que el defensen.
Molts catalans des de fa més d’un segle posen en qüestió el fons i la forma d’aquesta unitat. De tant en tant apareix algun pensador espanyol que també ho qüestiona i que intueix que el dogmatisme inherent al pensament espanyol és un fre gran al progrés ideològic, polític i fins i tot econòmic.
Manuel Azaña creia profundament que un camí per fer sortir España del seu endarreriment secular, era la República i molt aviat es va adonar que l’únic aliat sòlid amb què podia comptar per aconseguir-ho, era Catalunya.
Ell no tenia res de catalanista més aviat tot el contrari. No li feia cap gràcia l’estatut d’autonomia que exigia esquerra republicana de Catalunya.
L’any 1932 després que Ortega y Gasset fes un discurs de més d’una hora oposant-se a l’estatut, Azaña en va fer un altre de tres hores demostrant que si es volia el progrés d’Espanya era necessari enfortir la República i per a això era indispensable Catalunya.
El parlament després de retallar l’Estatut tant com va poder, el va aprovar a contracor. Després. La guerra.
Pocs anys després, guanyada la guerra en una anotació personal el caudillo va escriure (Viñas. Sobornos) La unidad es Franco. Sin Franco es la division y el caos. Humil com era.
La idea dominant en una bona part del poble espanyol i en la majoria dels seus polítics segueix sent en el fons actualment la mateixa.
Tard o d’hora apareixerà un corrent de pensament -Cotarelo, Gabilondo i alguns pocs més- amb capacitat per remoure la terrible inèrcia política espanyola ¿Pedro, Pablo?
Sigui com sigui i quan sigui, el plantejament que hauran de fer serà totalment diferent al d’Azaña.
Catalunya ara no vol un estatut d’autonomia. Vol col•laborar amb Espanya plenament i amb total llibertat.
La seva capacitat d’ajudar serà notablement millor.
Vigent fins desembre de 1968. A partir de llavors: Constitució.
Van canviar la lletra, però no la música. Ni els músics que la interpretaven. Al tribunal de Orden público li van dir Audiencia nacional.
a.-Unitat espiritual. La unitat d’Espanya és sagrada. Atemptar de pensament, paraula o obra contra ella és pecat.
b.-Unitat nacional. Una única nació pensable. Una altra cosa és irracional.
c.-Unitat política. És la millor definició d’una dictadura.
d.-Unitat social. Això ja era pixar fora del test.
Segurament avui ningú repeteix aquesta definició de la unitat d’Espanya amb les mateixes paraules, però sota paraules diferents no costa gaire endevinar-hi la mateixa actitud, idèntica convicció i fins i tot la mateixa fe.
Basar una política, o qualsevol altre tipus de societat humana en un principi d’ordre indiscutible -sagrat o sacralitzat- porta inexorablement a l’intent d’aniquilar físicament els que el neguen i el que és pitjor, acaba destruint moralment els que el defensen.
Molts catalans des de fa més d’un segle posen en qüestió el fons i la forma d’aquesta unitat. De tant en tant apareix algun pensador espanyol que també ho qüestiona i que intueix que el dogmatisme inherent al pensament espanyol és un fre gran al progrés ideològic, polític i fins i tot econòmic.
Manuel Azaña creia profundament que un camí per fer sortir España del seu endarreriment secular, era la República i molt aviat es va adonar que l’únic aliat sòlid amb què podia comptar per aconseguir-ho, era Catalunya.
Ell no tenia res de catalanista més aviat tot el contrari. No li feia cap gràcia l’estatut d’autonomia que exigia esquerra republicana de Catalunya.
L’any 1932 després que Ortega y Gasset fes un discurs de més d’una hora oposant-se a l’estatut, Azaña en va fer un altre de tres hores demostrant que si es volia el progrés d’Espanya era necessari enfortir la República i per a això era indispensable Catalunya.
El parlament després de retallar l’Estatut tant com va poder, el va aprovar a contracor. Després. La guerra.
Pocs anys després, guanyada la guerra en una anotació personal el caudillo va escriure (Viñas. Sobornos) La unidad es Franco. Sin Franco es la division y el caos. Humil com era.
La idea dominant en una bona part del poble espanyol i en la majoria dels seus polítics segueix sent en el fons actualment la mateixa.
Tard o d’hora apareixerà un corrent de pensament -Cotarelo, Gabilondo i alguns pocs més- amb capacitat per remoure la terrible inèrcia política espanyola ¿Pedro, Pablo?
Sigui com sigui i quan sigui, el plantejament que hauran de fer serà totalment diferent al d’Azaña.
Catalunya ara no vol un estatut d’autonomia. Vol col•laborar amb Espanya plenament i amb total llibertat.
La seva capacitat d’ajudar serà notablement millor.
divendres, 17 de febrer del 2017
Complir les lleis.
Fa molts dies que d’una manera insisten ens repeteixen a crits amb amplificadors potentíssims i per tots els mitjans les lleis s’han de complir.
Sobretot la llei de la gravetat. I gairebé és l’única que s’ha de complir sempre, en tots els països i en totes les circumstàncies. Estiguis sol o acompanyat.
Quant a les lleis humanes, suposadament justes, en països que han aprovat en democràcia encara que sigui amb un cinc justet i amb un respecte a la llibertat de la persona acceptable, cal dir que cap ciutadà pot interpretar pel seu compte quan i quina llei vol complir.
Cap ciutadà individualment pot fer-ho. D’acord.
Jo puc opinar sobre totes les lleis si són justes, o no. Però no puc desobeir.
Ni les lleis de circulació ni la Constitució. Però…
Dos milions de persones sí. Poden desobeir si es compleixen uns requisits:
1.- Creuen que aquella llei vulnera els seus drets.
2.- No disposen de cap mitjà real, ni jurídic, ni polític, per modificar-la.
3.-Els actes de desobediència són absolutament pacífics.
4.-L’instrument que usaran és plenament democràtic (referèndum).
5.-Estan disposats a pactar la reparació dels danys morals i econòmics que es puguin produir involuntàriament a tercers.
Com que no sóc jurista, ni tan sols amateur, no sé si falten o sobren condicionants, però aquell sentit comú, que tant invoca el sr. Rajoy, (i sé que invocar el sentit comú en política és una bajanada) em diu que no vaig gaire errat.
Per exemple. Com a mostra, un botó per a cada trau.
1.- Ministre Wert: vamos a españolizar a los niños catalanes.
2.-Tres diputats catalans fan una proposta al parlament espanyol. Sense canviar la Constitució es pot votar sí o no. Un NO absolut ens diu no hi ha res a fer.
3.-Demostrat amb cinc manifestacions massives.
4.-Amb assaig general ja realitzat. 9 N.
5.-Aquest punt és el que demana més aclariments. Cal no acorralar massa el responsable de l’estat espanyol que haurà de firmar el pacte. Convé que pugui dir amb el cap ben alt com Méndez Núñez després de la batalla del Callao “mas vale honra sin barcos que barcos sin honra” i a continuació convé que els catalans acceptem pagar els barcos. Vull dir pactar amb els creditors del deute espanyol quina part estem disposats a assumir. La que ens toqui i una mica més, (per allò de la redempció de captius) i encara que ningú en parli és la part decisiva.
Doncs, au, som-hi.
Sobretot la llei de la gravetat. I gairebé és l’única que s’ha de complir sempre, en tots els països i en totes les circumstàncies. Estiguis sol o acompanyat.
Quant a les lleis humanes, suposadament justes, en països que han aprovat en democràcia encara que sigui amb un cinc justet i amb un respecte a la llibertat de la persona acceptable, cal dir que cap ciutadà pot interpretar pel seu compte quan i quina llei vol complir.
Cap ciutadà individualment pot fer-ho. D’acord.
Jo puc opinar sobre totes les lleis si són justes, o no. Però no puc desobeir.
Ni les lleis de circulació ni la Constitució. Però…
Dos milions de persones sí. Poden desobeir si es compleixen uns requisits:
1.- Creuen que aquella llei vulnera els seus drets.
2.- No disposen de cap mitjà real, ni jurídic, ni polític, per modificar-la.
3.-Els actes de desobediència són absolutament pacífics.
4.-L’instrument que usaran és plenament democràtic (referèndum).
5.-Estan disposats a pactar la reparació dels danys morals i econòmics que es puguin produir involuntàriament a tercers.
Com que no sóc jurista, ni tan sols amateur, no sé si falten o sobren condicionants, però aquell sentit comú, que tant invoca el sr. Rajoy, (i sé que invocar el sentit comú en política és una bajanada) em diu que no vaig gaire errat.
Per exemple. Com a mostra, un botó per a cada trau.
1.- Ministre Wert: vamos a españolizar a los niños catalanes.
2.-Tres diputats catalans fan una proposta al parlament espanyol. Sense canviar la Constitució es pot votar sí o no. Un NO absolut ens diu no hi ha res a fer.
3.-Demostrat amb cinc manifestacions massives.
4.-Amb assaig general ja realitzat. 9 N.
5.-Aquest punt és el que demana més aclariments. Cal no acorralar massa el responsable de l’estat espanyol que haurà de firmar el pacte. Convé que pugui dir amb el cap ben alt com Méndez Núñez després de la batalla del Callao “mas vale honra sin barcos que barcos sin honra” i a continuació convé que els catalans acceptem pagar els barcos. Vull dir pactar amb els creditors del deute espanyol quina part estem disposats a assumir. La que ens toqui i una mica més, (per allò de la redempció de captius) i encara que ningú en parli és la part decisiva.
Doncs, au, som-hi.
dilluns, 13 de febrer del 2017
Franco, Fraga, Rajoy i alguns.
He sentit per la tele que el sr. Mariano deia que impediria amb tots els mitjans de què disposa una cosa molt lletja que volien fer algunos politicos catalanes.
No m’ha quedat clar si faria res contra alguns economistes, alguns historiadors, alguns filosofs, alguns arquitectes, alguns enginyers, alguns escriptors, alguns periodistes, alguns lampistes, alguns metges… I sobretot sobre alguns alguns. Aquests són els que m’interessen més perquè jo sóc un d’aquests alguns alguns.
Em penso que només diu “polítics” o bé perquè creu que són els únics que volen fer aquella cosa tan lletja o bé perquè pensa que és contra els únics que pot fer res. Jo diria que és per aquesta segona raó. Deu saber -i si no ho sap en Moragues o la Soraya li explicaran- que dels tres mitjans -lleis , diners i armes- de què disposa un Estat per imposar ordre, només l’últim és eficaç contra una multitud d’alguns.
Les lleis –conjunt de legisladors i judicators- és el més fàcilment utilitzable, però només és eficaç contra politics. Té l’inconvenient que és lent. No en pot eliminar més enllà de mitja dotzena a l’any i tothom sap que és una espècie amb alta capacitat de regeneració.
I els diners? Quan les guerres eren de bon veure al cinema, el primer que feia l’exèrcit que assetjava una ciutat emmurallada, era tallar l’arribada d’aigua a l’interior. Tenia la pega que es morien de set tant els enemics com els amics. Aquest és el problema que té el Mariano per no seguir els consells d’en Montoro que si fos per ell... També és possible que algú de per llà baix s’hagi llegit un consell de Maquiavel al Princep quan ha conquerit el castell del seu enemic. Mata el teu enemic, però no li prenguis les seves propietats. Els fills del teu enemic et perdonaran abans la mort del seu pare, que la pèrdua dels seus bens. Volia dir, que amb els diners no s’hi juga. I que perjudicar la principal font de riquesa del país no és bo per a ningú.
I les armes, què? Al cap i a la fi no es pot negar que l’altre gallec que va ocupar el mateix càrrec que el Mariano no se’n va estar de fer-les servir sense gaire miraments i bé li devia explicar això el ministre d’aquell senyor, també gallec quan va fundar el partit del Mariano.
Aquests dies estic llegint un llibre de l’historiador Angel Viñas titulat “SOBORNOS, de como Churchill y March compraron a los generales de Franco”. No té res a veure amb la situació històrica actual però m’han sorprès dues coincidències amb l’actualitat. La primera evidentment és el títol de l’obra; “SOBORNOS” i la segona; l’actitud radicalment passiva dels dos protagonistes davant situacions extremadament greus, evidentment molt més les de Franco al començament de la segona guerra mundial. Aquell gallec de llavors i aquest d’ara han decidit no fer res i esperar que els seus contraris es matin entre ells. Als anys 40 brutalment i ara metafòricament.
No cal ser cap expert en res per veure el cordó umbilical que uneix Franco, Fraga, Rajoy, tres dels últims representants d’una cadena de pensament i d’actitud, iniciada fa molts segles i que també de fa molts segles ha significat un fre per poder adquirir la velocitat necessària per no perdre el tren imparable del progrés.
També és cert que aquesta cadena va estar a punt de trencar-se fa 80 anys, i que si bé es va reforçar per mitjà d’una guerra civil des de fa poc ha iniciat el seu debilitament definitiu. Rajoy serà l’última anella.
P.D. Demano excuses al poble gallec, sé perfectament que els pobles no són mai els únics responsables dels seus ciutadans. Però que els ciutadans sí que són responsables dels seu pobles, signifiqui el que signifiqui aquesta paraula.
No m’ha quedat clar si faria res contra alguns economistes, alguns historiadors, alguns filosofs, alguns arquitectes, alguns enginyers, alguns escriptors, alguns periodistes, alguns lampistes, alguns metges… I sobretot sobre alguns alguns. Aquests són els que m’interessen més perquè jo sóc un d’aquests alguns alguns.
Em penso que només diu “polítics” o bé perquè creu que són els únics que volen fer aquella cosa tan lletja o bé perquè pensa que és contra els únics que pot fer res. Jo diria que és per aquesta segona raó. Deu saber -i si no ho sap en Moragues o la Soraya li explicaran- que dels tres mitjans -lleis , diners i armes- de què disposa un Estat per imposar ordre, només l’últim és eficaç contra una multitud d’alguns.
Les lleis –conjunt de legisladors i judicators- és el més fàcilment utilitzable, però només és eficaç contra politics. Té l’inconvenient que és lent. No en pot eliminar més enllà de mitja dotzena a l’any i tothom sap que és una espècie amb alta capacitat de regeneració.
I els diners? Quan les guerres eren de bon veure al cinema, el primer que feia l’exèrcit que assetjava una ciutat emmurallada, era tallar l’arribada d’aigua a l’interior. Tenia la pega que es morien de set tant els enemics com els amics. Aquest és el problema que té el Mariano per no seguir els consells d’en Montoro que si fos per ell... També és possible que algú de per llà baix s’hagi llegit un consell de Maquiavel al Princep quan ha conquerit el castell del seu enemic. Mata el teu enemic, però no li prenguis les seves propietats. Els fills del teu enemic et perdonaran abans la mort del seu pare, que la pèrdua dels seus bens. Volia dir, que amb els diners no s’hi juga. I que perjudicar la principal font de riquesa del país no és bo per a ningú.
I les armes, què? Al cap i a la fi no es pot negar que l’altre gallec que va ocupar el mateix càrrec que el Mariano no se’n va estar de fer-les servir sense gaire miraments i bé li devia explicar això el ministre d’aquell senyor, també gallec quan va fundar el partit del Mariano.
Aquests dies estic llegint un llibre de l’historiador Angel Viñas titulat “SOBORNOS, de como Churchill y March compraron a los generales de Franco”. No té res a veure amb la situació històrica actual però m’han sorprès dues coincidències amb l’actualitat. La primera evidentment és el títol de l’obra; “SOBORNOS” i la segona; l’actitud radicalment passiva dels dos protagonistes davant situacions extremadament greus, evidentment molt més les de Franco al començament de la segona guerra mundial. Aquell gallec de llavors i aquest d’ara han decidit no fer res i esperar que els seus contraris es matin entre ells. Als anys 40 brutalment i ara metafòricament.
No cal ser cap expert en res per veure el cordó umbilical que uneix Franco, Fraga, Rajoy, tres dels últims representants d’una cadena de pensament i d’actitud, iniciada fa molts segles i que també de fa molts segles ha significat un fre per poder adquirir la velocitat necessària per no perdre el tren imparable del progrés.
També és cert que aquesta cadena va estar a punt de trencar-se fa 80 anys, i que si bé es va reforçar per mitjà d’una guerra civil des de fa poc ha iniciat el seu debilitament definitiu. Rajoy serà l’última anella.
P.D. Demano excuses al poble gallec, sé perfectament que els pobles no són mai els únics responsables dels seus ciutadans. Però que els ciutadans sí que són responsables dels seu pobles, signifiqui el que signifiqui aquesta paraula.
dimecres, 18 de gener del 2017
Més coordinació i menys subordinació
El 4 de juliol de 1776 tretze senyors a Filadèlfia firmen un document que no té cap validesa jurídica. Una DUI. Aquí la U no volia dir unilateral sinó unànime. Declaració unànime d’independència. Però s’hi assembla molt.
La monarquia britànica no tarda gens a proclamar que allò no pot ser i que allò no serà. Que cap altre país acceptarà aquella insensatesa que no portarà enlloc. Etc. Etc.
El juny de 1785, no havien passat nou anys, el rei George III, anomenat The Patriot King, rep la visita del primer ambaixador d’Estats Units, i li etziba: “Seré franc amb vos. Jo he estat l’últim en acceptar la separació; però ja que la separació ha estat inevitable i ja és una realitat, jo seré el primer a buscar l’amistat d’Estats units”.
Dit i fet i no en parlem més. La col•laboració entre els dos països ha estat i continua sent enormement beneficiosa per a les dues parts. Aquelles tretze colònies amb la meitat d’habitants del que té Catalunya avui, un segle després era una gran potència i avui dia tots sabem què és.
La Gran Bretanya es va convertir en l’imperi més universal de la Història i al segle 20 quan començava a declinar el seu poder gràcies als Estats Units va sortir vencedora en les dues guerres mundials.
La unió fa la força, diem tots, però la col•laboració entre dos països lliures en fa el doble.
Totes les circumstàncies són diferents, però el fons de la qüestió és el mateix. Catalunya vol ser independent, però l’Estat espanyol no en vol sentir parlar. Però en sentirà parlar, molt , molt clar i molt fort.
Qui farà el paper de Rei patriota?
Voler mantenir la situació actual de total subordinació, a part de disminuir la eficiència econòmica i política del conjunt farà augmentar dia a dia el malestar d’uns i altres, perquè cada dia hi haurà més catalans que estriparan fotos, penjaran banderes, xiularan himnes i trencaran ous. No deixarem de menjar truites a la francesa o a l’espanyola encara que francesos i espanyols diguin que són seves. Per cert per fer dos ous ferrats, també s’han de trencar ous. I aquests són nostres. Els ous ferrats, vull dir.
Els catalans volem, i no hi ha cap possibilitat que deixem de voler-ho, augmentar la coordinació entre pobles i eliminar la subordinació d’un poble a un altre.
Tots hi sortirem guanyant.
La monarquia britànica no tarda gens a proclamar que allò no pot ser i que allò no serà. Que cap altre país acceptarà aquella insensatesa que no portarà enlloc. Etc. Etc.
El juny de 1785, no havien passat nou anys, el rei George III, anomenat The Patriot King, rep la visita del primer ambaixador d’Estats Units, i li etziba: “Seré franc amb vos. Jo he estat l’últim en acceptar la separació; però ja que la separació ha estat inevitable i ja és una realitat, jo seré el primer a buscar l’amistat d’Estats units”.
Dit i fet i no en parlem més. La col•laboració entre els dos països ha estat i continua sent enormement beneficiosa per a les dues parts. Aquelles tretze colònies amb la meitat d’habitants del que té Catalunya avui, un segle després era una gran potència i avui dia tots sabem què és.
La Gran Bretanya es va convertir en l’imperi més universal de la Història i al segle 20 quan començava a declinar el seu poder gràcies als Estats Units va sortir vencedora en les dues guerres mundials.
La unió fa la força, diem tots, però la col•laboració entre dos països lliures en fa el doble.
Totes les circumstàncies són diferents, però el fons de la qüestió és el mateix. Catalunya vol ser independent, però l’Estat espanyol no en vol sentir parlar. Però en sentirà parlar, molt , molt clar i molt fort.
Qui farà el paper de Rei patriota?
Voler mantenir la situació actual de total subordinació, a part de disminuir la eficiència econòmica i política del conjunt farà augmentar dia a dia el malestar d’uns i altres, perquè cada dia hi haurà més catalans que estriparan fotos, penjaran banderes, xiularan himnes i trencaran ous. No deixarem de menjar truites a la francesa o a l’espanyola encara que francesos i espanyols diguin que són seves. Per cert per fer dos ous ferrats, també s’han de trencar ous. I aquests són nostres. Els ous ferrats, vull dir.
Els catalans volem, i no hi ha cap possibilitat que deixem de voler-ho, augmentar la coordinació entre pobles i eliminar la subordinació d’un poble a un altre.
Tots hi sortirem guanyant.
divendres, 13 de gener del 2017
Fer o no fer, aquesta és la qüestió.
Quan estudiàvem la carrera, teníem un professor de mecànica racional, el Dr. Enric Freixa, que queia molt bé als estudiants pels consells que donava a part de l’assignatura.
Ens deia: “És molt probable que quan dirigiu una fàbrica us veieu obligats a acceptar com a cap d’algun departament algun col•laborador no especialment brillant, és a dir una mica negat, doncs bé, el millor que us pot passar és que al mateix temps sigui gandul, com més millor. No l’animeu a treballar més, digueu-li que ho fa molt bé. No us imagineu les destrosses que pot arribar a fer un curt de gambals massa treballador".
Aquest consell em ve al cap, sentint els elogis que alguns dirigents de Brussel•les o de Berlin (que semblen molt savis) dediquen amb tanta efusió al nostre estimat Mariano.
És el col•laborador perfecte pels amos d’Europa de dret i de fet. Fa el que li manen, manté la temuda canalla espanyola tranqui-la i guanya eleccions.
Cor que vols, cor que desitges. I en castellà: Que mas quieres Baldomero?
El problema li vindrà per on menys s’espera. Pels seus antics amics i dirigents que l’acusaran de no fer res per aturar d’una vegada i abans no hi hagi un contagi massa general la terrible epidèmia del nord-est de la península.
Li diran -i ja li han dit- que cal tornar als orígens. No especifiquen si volen dir el 1714 o bé el 1939, però s’entén què volen dir. Que usi tots els instruments de l’Estat que són tres: les armes, les lleis i els diners.
Els dos segons ja els fa servir tan com pot, sense resultats sensibles i el primer no s’atreveix a usar-lo per més que l’article 8 de la santa constitució l’autoritza a fer-ho, i això que el seu inspirador ideològic el va usar amb gran èxit durant 40 anys.
Renoi Mariano, renoi Brussel•les, renoi Europa, quin paperàs.
¿Qui vol fer de Daladier o Chamberlain?
Exagero una mica, ja ho sé. Però…
Ens deia: “És molt probable que quan dirigiu una fàbrica us veieu obligats a acceptar com a cap d’algun departament algun col•laborador no especialment brillant, és a dir una mica negat, doncs bé, el millor que us pot passar és que al mateix temps sigui gandul, com més millor. No l’animeu a treballar més, digueu-li que ho fa molt bé. No us imagineu les destrosses que pot arribar a fer un curt de gambals massa treballador".
Aquest consell em ve al cap, sentint els elogis que alguns dirigents de Brussel•les o de Berlin (que semblen molt savis) dediquen amb tanta efusió al nostre estimat Mariano.
És el col•laborador perfecte pels amos d’Europa de dret i de fet. Fa el que li manen, manté la temuda canalla espanyola tranqui-la i guanya eleccions.
Cor que vols, cor que desitges. I en castellà: Que mas quieres Baldomero?
El problema li vindrà per on menys s’espera. Pels seus antics amics i dirigents que l’acusaran de no fer res per aturar d’una vegada i abans no hi hagi un contagi massa general la terrible epidèmia del nord-est de la península.
Li diran -i ja li han dit- que cal tornar als orígens. No especifiquen si volen dir el 1714 o bé el 1939, però s’entén què volen dir. Que usi tots els instruments de l’Estat que són tres: les armes, les lleis i els diners.
Els dos segons ja els fa servir tan com pot, sense resultats sensibles i el primer no s’atreveix a usar-lo per més que l’article 8 de la santa constitució l’autoritza a fer-ho, i això que el seu inspirador ideològic el va usar amb gran èxit durant 40 anys.
Renoi Mariano, renoi Brussel•les, renoi Europa, quin paperàs.
¿Qui vol fer de Daladier o Chamberlain?
Exagero una mica, ja ho sé. Però…
dijous, 22 de desembre del 2016
Déu n'hi do, quina eficàcia.
Entre els serveis d’investigació, el PP, els fiscals, els jutges i els mitjans madrilenys han aconseguit treure de la presidència del parlament català a la rebel Núria de Gispert i substituir-la per la dòcil Forcadell.
Han canviat el gran culpable president Artur Mas, pel xai obedient Puigdemont. S’han tret de sobre el pesat Mas Cullell i han aconseguit parlar d’hisenda amb l’unionista Oriol Junqueras.
Fins i tot els va sortir bé la gran jugada d’acusar falsament el senyor Trias, i ara tenen a l’Ajuntament de Barcelona la senyora Ada Colau. El guany pel PP és evident.
Amb tants èxits seguits no sé per què volen canviar de tàctica. Seguint els mètodes clàssics podrien anar inhabilitant càrrecs polítics catalans a una velocitat de 20 cada any, o sigui que en 10 anys se n’haurien tret de sobre 200 i com que a tot estirar n’hi deuen haver un màxim de 20.000 en menys de 1.000 anys… llestos.
Tothom sap que dialogant políticament es pot aguantar dos o tres dotzenes d’anys, sense necessitat d’avançar gaire… però és clar, no acaben de sortir els números. I és que...
Tothom ho sap que només hi ha una solució, perquè l’altra solució que l’Estat espanyol ha aplicat sempre -l’última vegada el 1939- ara no pot aplicar-la.
Als partidaris catalans de dialogar -senyor Iceta, senyor Roca per exemple- els proposo, per dir alguna cosa, que per començar posin sobre la taula de negociacions amb Madrid, sigui el que sigui que signifiqui això, el text de l’Estatut de Catalunya tal com va ser aprovat per majoria absolutíssima pel parlament català, abans que el seu soci, senyor Iceta, li apliqués un tercer grau i el piquet d’execució el llancés a la cuneta com feien els seus predecessors.
Com que sé que vostès dos -per exemple- són bons negociadors aconseguiran millorar aquell text de forma tan clara que quan es posi a votació en referèndum autoritzat per Madrid, els catalans botaran d’alegria, amb un SÍ com aquells que aconseguia el senyor Fraga, als seus bons anys, d’un 105 % d’aprovació.
La tercera via, ¡quin somni més meravellós!
Doncs, au, que ara ve Nadal.
20 de desembre de 2016.
Han canviat el gran culpable president Artur Mas, pel xai obedient Puigdemont. S’han tret de sobre el pesat Mas Cullell i han aconseguit parlar d’hisenda amb l’unionista Oriol Junqueras.
Fins i tot els va sortir bé la gran jugada d’acusar falsament el senyor Trias, i ara tenen a l’Ajuntament de Barcelona la senyora Ada Colau. El guany pel PP és evident.
Amb tants èxits seguits no sé per què volen canviar de tàctica. Seguint els mètodes clàssics podrien anar inhabilitant càrrecs polítics catalans a una velocitat de 20 cada any, o sigui que en 10 anys se n’haurien tret de sobre 200 i com que a tot estirar n’hi deuen haver un màxim de 20.000 en menys de 1.000 anys… llestos.
Tothom sap que dialogant políticament es pot aguantar dos o tres dotzenes d’anys, sense necessitat d’avançar gaire… però és clar, no acaben de sortir els números. I és que...
Tothom ho sap que només hi ha una solució, perquè l’altra solució que l’Estat espanyol ha aplicat sempre -l’última vegada el 1939- ara no pot aplicar-la.
Als partidaris catalans de dialogar -senyor Iceta, senyor Roca per exemple- els proposo, per dir alguna cosa, que per començar posin sobre la taula de negociacions amb Madrid, sigui el que sigui que signifiqui això, el text de l’Estatut de Catalunya tal com va ser aprovat per majoria absolutíssima pel parlament català, abans que el seu soci, senyor Iceta, li apliqués un tercer grau i el piquet d’execució el llancés a la cuneta com feien els seus predecessors.
Com que sé que vostès dos -per exemple- són bons negociadors aconseguiran millorar aquell text de forma tan clara que quan es posi a votació en referèndum autoritzat per Madrid, els catalans botaran d’alegria, amb un SÍ com aquells que aconseguia el senyor Fraga, als seus bons anys, d’un 105 % d’aprovació.
La tercera via, ¡quin somni més meravellós!
Doncs, au, que ara ve Nadal.
20 de desembre de 2016.
divendres, 16 de desembre del 2016
Susi i Mìkel
La cantaora i el ballarí parlant de federalisme.
Susana-. (Mig recitant mig cantant) ¿Qué es federalismo? ¿Y tu me lo preguntas? Federalismo eres tu... y tu y tu, y solamente tu.
Mikel-. Vols federar-te amb mi?
Susi-. Antes muerta que federà.
I a la primera ocasió que algú l’escoltava fronteres enllà, l’andalusa va córrer a dir que un dels tres principals perills per Europa era el separatisme català.
A l’altra punta de la península, el Feijoo afirmava que no es podia negociar amb Catalunya amb la pistola sobre la taula. Sempre tan elegant, ell.
Bones mostres de la disposició al diàleg de dos líders molt significats de cadascun dels grans partits espanyols.
Es pot afirmar, sense risc d’error, que cap govern, cap parlament ni cap partit polític espanyol pot fer una proposta fiable de repartiment de competències amb Catalunya que sigui acceptada per més enllà del 20% d’espanyols i al mateix ho sigui per més enllà de 20% de catalans. I si volem diguem el 25%. És a dir una proposta que pugui ser acceptable pel 50% de votants catalans és impensable pel 50% de votants espanyols.
Per deficient que sigui la democràcia al sud o al nord de l`Ebre, de forma directa o indirecta s’acabarà votant, i allò que pensa, desitja o somia una part molt important d’un o altre poble no variarà encara que canviessin el seu discurs alguns polítics.
La mediocritat del líder del partit majoritari, és tan espectacular, que gairebé fa innecessari desacreditar-lo. No en diré “mantra” per respecte als lames del Tibet, però el seu únic discurs sobre la unidad de España, la igualdad de los españoles, y el cumplimiento de la ley, sona tan igual als discursos del seu passat antecessor en el càrrec que s’hi va mantenir 40 anys, que no cal ser un historiador molt agut per entendre d’on treu la seva saviesa.
Però oblida un petit detall. Aquell mestre seu va aguantar 40 anys al càrrec no precisament per cap virtut personal, ni per defensar exactament les mateixes idees que defensen desgraciadament una notable majoria de politics espanyols, va aguantar 40 anys perquè podia expressar amb plena llibertat els seus instints assassins i tenia les eines per fer-ho.
Mala sort Mariano, aquelles eines ara no es poden fer servir.
Vagi a fer una corregudeta pels boscos gallecs, perquè em sembla que només va de pressa quan no va enlloc.
Susana-. (Mig recitant mig cantant) ¿Qué es federalismo? ¿Y tu me lo preguntas? Federalismo eres tu... y tu y tu, y solamente tu.
Mikel-. Vols federar-te amb mi?
Susi-. Antes muerta que federà.
I a la primera ocasió que algú l’escoltava fronteres enllà, l’andalusa va córrer a dir que un dels tres principals perills per Europa era el separatisme català.
A l’altra punta de la península, el Feijoo afirmava que no es podia negociar amb Catalunya amb la pistola sobre la taula. Sempre tan elegant, ell.
Bones mostres de la disposició al diàleg de dos líders molt significats de cadascun dels grans partits espanyols.
Es pot afirmar, sense risc d’error, que cap govern, cap parlament ni cap partit polític espanyol pot fer una proposta fiable de repartiment de competències amb Catalunya que sigui acceptada per més enllà del 20% d’espanyols i al mateix ho sigui per més enllà de 20% de catalans. I si volem diguem el 25%. És a dir una proposta que pugui ser acceptable pel 50% de votants catalans és impensable pel 50% de votants espanyols.
Per deficient que sigui la democràcia al sud o al nord de l`Ebre, de forma directa o indirecta s’acabarà votant, i allò que pensa, desitja o somia una part molt important d’un o altre poble no variarà encara que canviessin el seu discurs alguns polítics.
La mediocritat del líder del partit majoritari, és tan espectacular, que gairebé fa innecessari desacreditar-lo. No en diré “mantra” per respecte als lames del Tibet, però el seu únic discurs sobre la unidad de España, la igualdad de los españoles, y el cumplimiento de la ley, sona tan igual als discursos del seu passat antecessor en el càrrec que s’hi va mantenir 40 anys, que no cal ser un historiador molt agut per entendre d’on treu la seva saviesa.
Però oblida un petit detall. Aquell mestre seu va aguantar 40 anys al càrrec no precisament per cap virtut personal, ni per defensar exactament les mateixes idees que defensen desgraciadament una notable majoria de politics espanyols, va aguantar 40 anys perquè podia expressar amb plena llibertat els seus instints assassins i tenia les eines per fer-ho.
Mala sort Mariano, aquelles eines ara no es poden fer servir.
Vagi a fer una corregudeta pels boscos gallecs, perquè em sembla que només va de pressa quan no va enlloc.
dimecres, 16 de novembre del 2016
Geni i figura.
Fins tres dies abans de la sepultura.
A Amèrica (o sigui a Estats Units) ha aparegut fa uns mesos un fenomen difícil d’apostrofar. Es veu que passegen pels carrers uns individus disfressats de pallasso intentant terroritzar la gent. És a dir, el personatge universal creat per fer riure transformat en tot el contrari. L’esperit innovador d’aquell poble deixa garratibats a molts europeus que ens continuem creient la torxa que …
Sembla que el fenomen ha tingut èxit, tant, que un d’aquests personatges ha arribat a la Casa Blanca.
Recordo una pel•lícula en què un individu anava pel carrer amb carota de Dràcula fent por als vianants, però ningú en feia cas. Cansat de la comèdia de cop es treu la carota i al veure’l la gent fuig morta de por.
Un cop arribat el nostre protagonista actual on volia arribar, es vol treure el vestit de pallasso i ara és quan fa por de veritat. Geni i figura.
Diuen que Xi Jinping li preguntava a Putin: ¿O sigui, que això és la democràcia? Tres dies després encara reien. Erdogan s’ho mirava no sabent si riure o emblanquinar l’escala.
És gairebé impossible canviar en profunditat allò que durant una vida -d’una persona, d’una comunitat o d’un un país- ha estat una constant. Pot modificar les formes, pot alleugerir les paraules fins i tot pot somriure, però tard o d’hora el geni tornarà ha sortir de l’ampolla.
Parlant de democràcia, la setmana passada ha aparegut un nou-vell govern a Madrid. Allò de més notable que hi he trobat són tres senyals:
1) Hi ha cinc noms de ministres amb un “de”.
2) Hi ha un ministre Català i una ministra catalana que no n’exerceixen.
3) La diferència més notable entre dos ministres és de trenta centímetres.
I aquí s’acaba el meu interès pel tema. Tot el que en puc dir no té cap sentit ni per a mi ni per a ningú.
¿I per què tres dies abans de la sepultura?
Perquè qui riu l’últim riu més a gust.
15 de novembre de 2016.
A Amèrica (o sigui a Estats Units) ha aparegut fa uns mesos un fenomen difícil d’apostrofar. Es veu que passegen pels carrers uns individus disfressats de pallasso intentant terroritzar la gent. És a dir, el personatge universal creat per fer riure transformat en tot el contrari. L’esperit innovador d’aquell poble deixa garratibats a molts europeus que ens continuem creient la torxa que …
Sembla que el fenomen ha tingut èxit, tant, que un d’aquests personatges ha arribat a la Casa Blanca.
Recordo una pel•lícula en què un individu anava pel carrer amb carota de Dràcula fent por als vianants, però ningú en feia cas. Cansat de la comèdia de cop es treu la carota i al veure’l la gent fuig morta de por.
Un cop arribat el nostre protagonista actual on volia arribar, es vol treure el vestit de pallasso i ara és quan fa por de veritat. Geni i figura.
Diuen que Xi Jinping li preguntava a Putin: ¿O sigui, que això és la democràcia? Tres dies després encara reien. Erdogan s’ho mirava no sabent si riure o emblanquinar l’escala.
És gairebé impossible canviar en profunditat allò que durant una vida -d’una persona, d’una comunitat o d’un un país- ha estat una constant. Pot modificar les formes, pot alleugerir les paraules fins i tot pot somriure, però tard o d’hora el geni tornarà ha sortir de l’ampolla.
Parlant de democràcia, la setmana passada ha aparegut un nou-vell govern a Madrid. Allò de més notable que hi he trobat són tres senyals:
1) Hi ha cinc noms de ministres amb un “de”.
2) Hi ha un ministre Català i una ministra catalana que no n’exerceixen.
3) La diferència més notable entre dos ministres és de trenta centímetres.
I aquí s’acaba el meu interès pel tema. Tot el que en puc dir no té cap sentit ni per a mi ni per a ningú.
¿I per què tres dies abans de la sepultura?
Perquè qui riu l’últim riu més a gust.
15 de novembre de 2016.
dissabte, 1 d’octubre del 2016
Llibertat i ordre
Parella de ball mal avinguda. El cor de l’Home anhela llibertat i el cap li exigeix ordre. El jo exigeix ple reconeixement de la seva singularitat, i el nosaltres suplica fer camí junts.
Per poder gestionar aquest conflicte la humanitat ha anat generant unes entitats a les que no sé per què s’anomenen Estats a les que, tampoc sé per què, s’atorga una propietat rara anomenada sobirania, heretada clarament de la idea encara dominant que l’única manera de relacionar-se les persones és assumint lliurement el binomi sobirà-subdit.Un és sobirà tots els altres som súbdits. I el meu poble o bé és sobirà o bé és súbdit.
El panorama resultant és esperpèntic. Irracional, antiestètic i lògicament insostenible. Les eines més usades per construir els estats antics i moderns han estat les armes, després s’han utilitzat les lleis per dissimular els desastres, i alguns estats -no tots- ho han pintat tot de colors amb la tercera eina de poder: els diners.
Allò que resulta particularment injust és que qualsevol país o té un estat propi o senzillament no existeix. Ens agradi o no l’única manera d’estar al món que té Catalunya hic et nunc, és tenint un estat independent. Sense usar les armes.
És pensable que sobre el paper existeixin solucions més intel•ligents i fins i tot més justes. Ja sabem que el paper ho aguanta tot, però cap altra solució és realitzable durant l’actual generació.
A Europa hi ha actualment 47 territoris reconeguts com estats sobirans. D’aquests 24 són mes petits que Catalunya. 11, tenen menys habitants. 37 tenen una renda per càpita inferior a la catalana. 40 tenen un IDH (índex de desenvolupament humà) inferior al nostre. Etc., etc.
Objectivament aquesta realitat és inqüestionable. O bé aconseguim el lloc 48 o bé ocuparem el 49, després d’Escòcia. I això seria fer tard.
29 de setembre de 2016.
Per poder gestionar aquest conflicte la humanitat ha anat generant unes entitats a les que no sé per què s’anomenen Estats a les que, tampoc sé per què, s’atorga una propietat rara anomenada sobirania, heretada clarament de la idea encara dominant que l’única manera de relacionar-se les persones és assumint lliurement el binomi sobirà-subdit.Un és sobirà tots els altres som súbdits. I el meu poble o bé és sobirà o bé és súbdit.
El panorama resultant és esperpèntic. Irracional, antiestètic i lògicament insostenible. Les eines més usades per construir els estats antics i moderns han estat les armes, després s’han utilitzat les lleis per dissimular els desastres, i alguns estats -no tots- ho han pintat tot de colors amb la tercera eina de poder: els diners.
Allò que resulta particularment injust és que qualsevol país o té un estat propi o senzillament no existeix. Ens agradi o no l’única manera d’estar al món que té Catalunya hic et nunc, és tenint un estat independent. Sense usar les armes.
És pensable que sobre el paper existeixin solucions més intel•ligents i fins i tot més justes. Ja sabem que el paper ho aguanta tot, però cap altra solució és realitzable durant l’actual generació.
A Europa hi ha actualment 47 territoris reconeguts com estats sobirans. D’aquests 24 són mes petits que Catalunya. 11, tenen menys habitants. 37 tenen una renda per càpita inferior a la catalana. 40 tenen un IDH (índex de desenvolupament humà) inferior al nostre. Etc., etc.
Objectivament aquesta realitat és inqüestionable. O bé aconseguim el lloc 48 o bé ocuparem el 49, després d’Escòcia. I això seria fer tard.
29 de setembre de 2016.
Si vols estar ben servit...
Hi ha tres condicions -entre altres- indispensables per fer bé el llit.
Primera : els llençols han d’estar nets.
Segona: cal que quedin ben llisos i les arrugues només es poden treure estirant, ara cap aquí ara cap allà. Cap amunt i cap avall. Sempre estirant i mai empenyent. No serveix de res pegar cops.
Tercera: no atrapar els llençols abans d’eliminar totes les arrugues. Un cop atrapats no es poden treure les arrugues.
Aquestes tres normes -entre altres- són indispensables per fer una bona Constitució: Espanyola o Catalana.
Quan va morir el vell tirà, degudament turmentat per la seva família capitanejada pel seu gendre Villaverde, els espanyols que feia 40 anys que no podien dormir van córrer com esperitats a fabricar una constitució per poder estirar-se a descansar. Com si fos el llit.
I no van complir cap de les tres condicions necessàries. Els llençols estaven bruts. El de sota tenia unes taques fosques que sense necessitat de ser del CSI, es veia clar que eren de sang. Seques, però de sang. Ràpidament van posar el llençol de sobre per tapar-ho, però en aquest no solament es veien les taques sinó que s’oloraven. Allò era senzillament merda.
Van pegar quatre empentes i uns quants cops de porra i van atrapar els llençols. Mai més van eliminar les arrugues.
El poble fou convidat a descansar al llit acabat de fer.
Per estar més segurs del que es feien van demanar consulta a tres prestigiosos doctors internacionals. Un americà, un francès i un alemany.
L’americà es deia Kissinger i feia un parell d’anys havia solucionat amb èxit la disbauxa de Xile. Va aconsellar aplicar al poble espanyol una llarga cura de son.
El francès de noble nissaga es deia Giscard D’Estaing. Veient el mal aspecte del llit acabat de fer va aconsellar -i li van fer cas- posar a sobre un cobrellit decorat amb una corona reial d’una dinastia francesa.
El tercer, l’alemany Wily Brandt, era el més ben intencionat dels tres, patia per por que el terrible virus comunista que coneixia de prop i que l’any anterior havia arribat a Portugal no contaminés tota la península ibèrica. Va donar ple suport a uns nois sevillans que anaven de socialistes amb l’única condició que frenessin el comunistes. Aquests es van passar de frenada. No van quedar comunistes al país i una mica després tampoc quedaven socialistes.
Tothom a dormir. Va durar poc. Les taques de merda del llençol de damunt van traspuar cap al cobrellit. Pertot arreu. Per la dreta, per l’esquerra. Al mig de la corona reial hi va aparèixer…
Les arrugues dels llençols no deixaven dormir tranquil a ningú. Uns es queixaven que se’ls gelaven els peus, altres deien que els que dormien a la dreta estiraven tant els llençols que ells es quedaven amb el cul a l’aire.
I va passar el que havia de passar. Que uns quants -més o menys dos milions- van decidir saltar del llit.
Llavors, com una inspiració col•lectiva, van recordar l’antic consell de l’àvia:
Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.
Això sí seguint les normes per fer-lo bé. Llençols nets ,sense arrugues i ben atrapats. I amb un cobrellit sense brodats i que puguem canviar de tant en tant.
30 de setembre de 2016.
Primera : els llençols han d’estar nets.
Segona: cal que quedin ben llisos i les arrugues només es poden treure estirant, ara cap aquí ara cap allà. Cap amunt i cap avall. Sempre estirant i mai empenyent. No serveix de res pegar cops.
Tercera: no atrapar els llençols abans d’eliminar totes les arrugues. Un cop atrapats no es poden treure les arrugues.
Aquestes tres normes -entre altres- són indispensables per fer una bona Constitució: Espanyola o Catalana.
Quan va morir el vell tirà, degudament turmentat per la seva família capitanejada pel seu gendre Villaverde, els espanyols que feia 40 anys que no podien dormir van córrer com esperitats a fabricar una constitució per poder estirar-se a descansar. Com si fos el llit.
I no van complir cap de les tres condicions necessàries. Els llençols estaven bruts. El de sota tenia unes taques fosques que sense necessitat de ser del CSI, es veia clar que eren de sang. Seques, però de sang. Ràpidament van posar el llençol de sobre per tapar-ho, però en aquest no solament es veien les taques sinó que s’oloraven. Allò era senzillament merda.
Van pegar quatre empentes i uns quants cops de porra i van atrapar els llençols. Mai més van eliminar les arrugues.
El poble fou convidat a descansar al llit acabat de fer.
Per estar més segurs del que es feien van demanar consulta a tres prestigiosos doctors internacionals. Un americà, un francès i un alemany.
L’americà es deia Kissinger i feia un parell d’anys havia solucionat amb èxit la disbauxa de Xile. Va aconsellar aplicar al poble espanyol una llarga cura de son.
El francès de noble nissaga es deia Giscard D’Estaing. Veient el mal aspecte del llit acabat de fer va aconsellar -i li van fer cas- posar a sobre un cobrellit decorat amb una corona reial d’una dinastia francesa.
El tercer, l’alemany Wily Brandt, era el més ben intencionat dels tres, patia per por que el terrible virus comunista que coneixia de prop i que l’any anterior havia arribat a Portugal no contaminés tota la península ibèrica. Va donar ple suport a uns nois sevillans que anaven de socialistes amb l’única condició que frenessin el comunistes. Aquests es van passar de frenada. No van quedar comunistes al país i una mica després tampoc quedaven socialistes.
Tothom a dormir. Va durar poc. Les taques de merda del llençol de damunt van traspuar cap al cobrellit. Pertot arreu. Per la dreta, per l’esquerra. Al mig de la corona reial hi va aparèixer…
Les arrugues dels llençols no deixaven dormir tranquil a ningú. Uns es queixaven que se’ls gelaven els peus, altres deien que els que dormien a la dreta estiraven tant els llençols que ells es quedaven amb el cul a l’aire.
I va passar el que havia de passar. Que uns quants -més o menys dos milions- van decidir saltar del llit.
Llavors, com una inspiració col•lectiva, van recordar l’antic consell de l’àvia:
Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.
Això sí seguint les normes per fer-lo bé. Llençols nets ,sense arrugues i ben atrapats. I amb un cobrellit sense brodats i que puguem canviar de tant en tant.
30 de setembre de 2016.
dimarts, 20 de setembre del 2016
Hem triat el camí correcte.
El sentit de la Història corre paral•lel a l’augment constant de la llibertat tant dels individus com dels col•lectius de persones.
Quan un conjunt d’humans pren consciència de la seva situació de falta de llibertat o de menys llibertat que la resta de persones del seu entorn, pel fet de pertànyer a un grup, o bé minoritari o bé més feble o simplement diferent, tard o d’hora iniciarà un procés irreversible per incrementar allò que creu que és la llibertat, encara que l’entorn dominant no ho entengui.
Fa uns segles l’existència d’esclaus era assumida com normal. Cap religió, cap filosofia ni cap política oficial l’havien condemnat. Era un fet i prou. Fins i tot es demostrava que era imprescindible per a l’economia.
Fa poc més d’un segle que pràcticament ningú dubtava quin era el lloc que la dona havia d’ocupar a la societat. Tampoc cap religió, cap filosofia o política trobava gens criticable la submissió a què estava condemnada. Fins i tot avui dia queda molt camí a fer.
(Nota curiosa: en una ressenya publicada per la mort d’un insigne capellà de l’Opus, s’indica que tenia dos germans jesuïtes i una germana superiora d’un convent de monges, i s’obliden casualment de la germana casada i amb vuit fills.)
Fa quatre dies, com qui diu, totes les persones que s’apartaven de la condició sexual que totes les cultures, religions i polítiques havien decidit com acceptables … és tan recent aquest tema que no cal insistir-hi.
Aquests col•lectius han descobert que podien ser lliures. Cap d’ells pot afirmar que ja ho ha aconseguit del tot, però sí que les cultures dominants del món, en grau diferent, han acceptat que l’increment de llibertat de qualsevol grup humà augmenta la llibertat de tota la humanitat.
Això també passa en l’anomenat món polític, però aquí les reticències i les resistències en sentit contrari són molt fortes. Fins i tot hi ha un corrent que defensa que cal limitar la llibertat per preservar la seguretat. Que la relació entre pobles sempre serà d’enfrontament i que el més fort té més raó. Que tota unió és superior a tota separació.
Si tothom creu això, això acaba sent veritat. Per sort a la humanitat mai ha existit unitat de pensament. Per sort sempre han existit individus, col•lectius i pobles que anhelen més llibertat, que la busquen i que acaben trobant-la.
Per sort Catalunya ha iniciat aquest camí.
Quan un conjunt d’humans pren consciència de la seva situació de falta de llibertat o de menys llibertat que la resta de persones del seu entorn, pel fet de pertànyer a un grup, o bé minoritari o bé més feble o simplement diferent, tard o d’hora iniciarà un procés irreversible per incrementar allò que creu que és la llibertat, encara que l’entorn dominant no ho entengui.
Fa uns segles l’existència d’esclaus era assumida com normal. Cap religió, cap filosofia ni cap política oficial l’havien condemnat. Era un fet i prou. Fins i tot es demostrava que era imprescindible per a l’economia.
Fa poc més d’un segle que pràcticament ningú dubtava quin era el lloc que la dona havia d’ocupar a la societat. Tampoc cap religió, cap filosofia o política trobava gens criticable la submissió a què estava condemnada. Fins i tot avui dia queda molt camí a fer.
(Nota curiosa: en una ressenya publicada per la mort d’un insigne capellà de l’Opus, s’indica que tenia dos germans jesuïtes i una germana superiora d’un convent de monges, i s’obliden casualment de la germana casada i amb vuit fills.)
Fa quatre dies, com qui diu, totes les persones que s’apartaven de la condició sexual que totes les cultures, religions i polítiques havien decidit com acceptables … és tan recent aquest tema que no cal insistir-hi.
Aquests col•lectius han descobert que podien ser lliures. Cap d’ells pot afirmar que ja ho ha aconseguit del tot, però sí que les cultures dominants del món, en grau diferent, han acceptat que l’increment de llibertat de qualsevol grup humà augmenta la llibertat de tota la humanitat.
Això també passa en l’anomenat món polític, però aquí les reticències i les resistències en sentit contrari són molt fortes. Fins i tot hi ha un corrent que defensa que cal limitar la llibertat per preservar la seguretat. Que la relació entre pobles sempre serà d’enfrontament i que el més fort té més raó. Que tota unió és superior a tota separació.
Si tothom creu això, això acaba sent veritat. Per sort a la humanitat mai ha existit unitat de pensament. Per sort sempre han existit individus, col•lectius i pobles que anhelen més llibertat, que la busquen i que acaben trobant-la.
Per sort Catalunya ha iniciat aquest camí.
dijous, 15 de setembre del 2016
Llibertat de i llibertat per a.
Els líders del procés sembla que es barallen. Molt millor. Si no discrepessin entre ells profundament significaria que no els interessa prou.
Ho fan per interès de partit? Molt bé. Ho fan per interès personal? Millor. I si ho fan per prepotència, per orgull o vanitat, fins i tot si discrepen entre si per petiteses no importa gaire, perquè la força que impulsa el moviment està en un altre lloc.Tots sabem on està.
Es pot expressar en forma d’integral. Sí, d’integral matemàtica.
Ja sabem que en democràcia es compten el nombre de vots i res més, però la realitat és que el que compta a la vida d’un poble és la suma dels productes de cada ciutadà multiplicat per la intensitat de l’adhesió amb allò que vota.
En una obra de Samuel Beckett hi ha un personatge que li diu al seu presoner:
Em demanes llibertat. Té la donaré si m’expliques què és això.
L’altre li respon:
No ho sé, i encara que m’arranquessis les ungles una a una, no t’ho sabria dir. L’únic que sé és que la vull.
Els entesos en el tema parlen de dues variants d’aquesta idea:
Llibertat de o bé llibertat per a.
Llibertat de què o llibertat per a què. De què et vols alliberar o per fer què vols la llibertat.
La primera té un fort component emocional sense deixar de ser racional, i la segona el component racional és més fort que l’emocional.
Les emocions es contagien i les raons s’expliquen.
Tothom sent en un moment o altre de la vida aquesta necessitat d’alliberar-se de… i aquí poseu la llista tan llarga com vulgueu i entre aquestes necessitats n’hi apareix de tant en tant alguna molt intensa que sense saber com descobreixes que és compartida per molta gent.
Persones molt properes i altres que ni tan sols sabies que existien. De molt més cultes que tu i de més ignorants, de més joves i de més velles.
I també descobreixes que hi ha persones que no entenen de què parles quan demanes llibertat i que se n’estranyen com el carceller de Beckett.
El cert és que entre aquells que demanen llibertat de, hi acostuma a haver-hi una gran sintonia.
Quant a la segona versió de llibertat, llibertat per a què … les coses són força diferents.
Diuen que Lenin que no era gaire amant de la llibertat, en un discurs per enterrar-la, va fer precisament aquesta pregunta. Llibertat?, per a què?
La primera part la tenim clara. Ens volem alliberar de l’Estat espanyol. I es inútil explicar-ho, si no ets poeta.
Quan algú comença a preguntar: per a què? sense fer cap esforç previ d’entendre de què, li serà molt difícil d’entendre què es la llibertat que volem.
Per programar la resposta a aquest per a què, existeixen els polítics. I les diverses respostes que donen, generen les discrepàncies i baralles que dèiem al començar. Benvingudes siguin. Tots aquells polítics que han donat la mateixa resposta a la primera pregunta; de què ens volem separar? mereixen el nostre vot de confiança. Després, ja votarem a qui vulguem tantes vegades com calgui.
Tinc la ferma convicció que tots aquells que ja hem fet el pas emocional o racional cap a la no dependència no canviarem d’opinió, i que bastants dels que encara no l’han fet, l’acabaran fent amb la ferma ajuda dels poders de l’estat espanyol que tant s’hi esforcen.
No està recomanat però està permès escoltar comentaristes i tertulians, això sí, sense deixar de la mà el comandament a distància, per poder actuar ràpid.
Ho fan per interès de partit? Molt bé. Ho fan per interès personal? Millor. I si ho fan per prepotència, per orgull o vanitat, fins i tot si discrepen entre si per petiteses no importa gaire, perquè la força que impulsa el moviment està en un altre lloc.Tots sabem on està.
Es pot expressar en forma d’integral. Sí, d’integral matemàtica.
Ja sabem que en democràcia es compten el nombre de vots i res més, però la realitat és que el que compta a la vida d’un poble és la suma dels productes de cada ciutadà multiplicat per la intensitat de l’adhesió amb allò que vota.
En una obra de Samuel Beckett hi ha un personatge que li diu al seu presoner:
Em demanes llibertat. Té la donaré si m’expliques què és això.
L’altre li respon:
No ho sé, i encara que m’arranquessis les ungles una a una, no t’ho sabria dir. L’únic que sé és que la vull.
Els entesos en el tema parlen de dues variants d’aquesta idea:
Llibertat de o bé llibertat per a.
Llibertat de què o llibertat per a què. De què et vols alliberar o per fer què vols la llibertat.
La primera té un fort component emocional sense deixar de ser racional, i la segona el component racional és més fort que l’emocional.
Les emocions es contagien i les raons s’expliquen.
Tothom sent en un moment o altre de la vida aquesta necessitat d’alliberar-se de… i aquí poseu la llista tan llarga com vulgueu i entre aquestes necessitats n’hi apareix de tant en tant alguna molt intensa que sense saber com descobreixes que és compartida per molta gent.
Persones molt properes i altres que ni tan sols sabies que existien. De molt més cultes que tu i de més ignorants, de més joves i de més velles.
I també descobreixes que hi ha persones que no entenen de què parles quan demanes llibertat i que se n’estranyen com el carceller de Beckett.
El cert és que entre aquells que demanen llibertat de, hi acostuma a haver-hi una gran sintonia.
Quant a la segona versió de llibertat, llibertat per a què … les coses són força diferents.
Diuen que Lenin que no era gaire amant de la llibertat, en un discurs per enterrar-la, va fer precisament aquesta pregunta. Llibertat?, per a què?
La primera part la tenim clara. Ens volem alliberar de l’Estat espanyol. I es inútil explicar-ho, si no ets poeta.
Quan algú comença a preguntar: per a què? sense fer cap esforç previ d’entendre de què, li serà molt difícil d’entendre què es la llibertat que volem.
Per programar la resposta a aquest per a què, existeixen els polítics. I les diverses respostes que donen, generen les discrepàncies i baralles que dèiem al començar. Benvingudes siguin. Tots aquells polítics que han donat la mateixa resposta a la primera pregunta; de què ens volem separar? mereixen el nostre vot de confiança. Després, ja votarem a qui vulguem tantes vegades com calgui.
Tinc la ferma convicció que tots aquells que ja hem fet el pas emocional o racional cap a la no dependència no canviarem d’opinió, i que bastants dels que encara no l’han fet, l’acabaran fent amb la ferma ajuda dels poders de l’estat espanyol que tant s’hi esforcen.
No està recomanat però està permès escoltar comentaristes i tertulians, això sí, sense deixar de la mà el comandament a distància, per poder actuar ràpid.
dimarts, 6 de setembre del 2016
El temps és or.
Al segle dinou en plena febre descobridora Àsia es va omplir d’exploradors de tota mena. La majoria britànics. Hi ha un riu que passa pel nord de l’Himàlaia al sud de la capital del Tibet, Lhasa. Una mica més avall de la capital hi ha aquest riu que li deien Tsengpo. Ressegueix la vessant nord de la serralada cap a l’est, i aviat s’endinsa cap a una zona molt abrupta amb vegetació que el fa impenetrable.
Per altra banda, al sud de l’Himàlaia prop de la desembocadura del Ganges, hi arriba un riu que els indis anomenaven Brahmaputra, fill de Brahma, perquè ningú sabia d’on venia.
Membres de la Reial Societat Geogràfica discutien si els dos riu eren el mateix o no. Un explorador va tenir una idea tot passejant pel Tibet. Va tallar dotze grossos troncs d’arbre, els va marcar i els va enviar riu avall. La idea era bona, no comptava cap risc personal i era econòmica.
Al cap de quatre anys el van avisar han arribat dos troncs al Brahmapautra. Demostrat; els dos rius són el mateix.
Content com un gínjol convoca una reunió extraordinària a la Reial Societat per comunicar als socis l’èxit de la demostració.
Arriba el dia que tant somniava i a la sala no hi ha ningú. Què passa?
El seu ajudant compungit li explica. Un mes després d’enviar els troncs una expedició imprudent i temerària es va llançar riu avall. Hi va haver víctimes i tot. Però ja fa tres anys que van arribar.
No sé per què aquesta historia me’n recorda una altra.
Hi havia un país al dong bei (1) de la península situada al nanxi (2) d’Europa que volia marxar de la península sense sortir d’Europa. I discutien.
Un grup del petit país va tenir una gran idea. Convencerem els nostres companys de partit que allò que vam dir a Suresnes: “La definitiva solución del problema pasa indefectiblemente por el pleno reconocimiente del derecho de autodeterminación” és tan veritat avui com ho era l’any 1974. Un cop convençuts continuarem treballant fins aconseguir,etc. etc.
Passat un temps va arribar al carrer Nicaragua una nota confidencial: tots els partits estatals acceptaven una consulta.
Ho hem de dir a l’Iceta que es posarà molt content. Nerviós i emocionat aquest va començar a donar ordres. Convocarem a tot el poble català a una gran concentració per comunicar-los una gran notícia. Podrem votar.
Van muntar un escenari espectacular davant de les fonts de Montjuïc. Arribada l’hora, l’Iceta tot nerviós i amb ganes de ballar puja a l’escenari i mira cap al públic.
Què passa? Com és que no hi ha ningú?
L’ajudant, tot empenyent la cadira de rodes li confessa “no ens atrevíem a dir-li però és que Catalunya fa deu anys que és independent.
Notes. (1) Nord-est. (2) Sud-oest. Hem fet dues petites mostres de l’ idioma més parlat del món per si el Sr. Rivera creu oportú començar a introduir el seu aprenentatge a tercer de primària dels nens d’Ulldecona.
Per altra banda, al sud de l’Himàlaia prop de la desembocadura del Ganges, hi arriba un riu que els indis anomenaven Brahmaputra, fill de Brahma, perquè ningú sabia d’on venia.
Membres de la Reial Societat Geogràfica discutien si els dos riu eren el mateix o no. Un explorador va tenir una idea tot passejant pel Tibet. Va tallar dotze grossos troncs d’arbre, els va marcar i els va enviar riu avall. La idea era bona, no comptava cap risc personal i era econòmica.
Al cap de quatre anys el van avisar han arribat dos troncs al Brahmapautra. Demostrat; els dos rius són el mateix.
Content com un gínjol convoca una reunió extraordinària a la Reial Societat per comunicar als socis l’èxit de la demostració.
Arriba el dia que tant somniava i a la sala no hi ha ningú. Què passa?
El seu ajudant compungit li explica. Un mes després d’enviar els troncs una expedició imprudent i temerària es va llançar riu avall. Hi va haver víctimes i tot. Però ja fa tres anys que van arribar.
No sé per què aquesta historia me’n recorda una altra.
Hi havia un país al dong bei (1) de la península situada al nanxi (2) d’Europa que volia marxar de la península sense sortir d’Europa. I discutien.
Un grup del petit país va tenir una gran idea. Convencerem els nostres companys de partit que allò que vam dir a Suresnes: “La definitiva solución del problema pasa indefectiblemente por el pleno reconocimiente del derecho de autodeterminación” és tan veritat avui com ho era l’any 1974. Un cop convençuts continuarem treballant fins aconseguir,etc. etc.
Passat un temps va arribar al carrer Nicaragua una nota confidencial: tots els partits estatals acceptaven una consulta.
Ho hem de dir a l’Iceta que es posarà molt content. Nerviós i emocionat aquest va començar a donar ordres. Convocarem a tot el poble català a una gran concentració per comunicar-los una gran notícia. Podrem votar.
Van muntar un escenari espectacular davant de les fonts de Montjuïc. Arribada l’hora, l’Iceta tot nerviós i amb ganes de ballar puja a l’escenari i mira cap al públic.
Què passa? Com és que no hi ha ningú?
L’ajudant, tot empenyent la cadira de rodes li confessa “no ens atrevíem a dir-li però és que Catalunya fa deu anys que és independent.
Notes. (1) Nord-est. (2) Sud-oest. Hem fet dues petites mostres de l’ idioma més parlat del món per si el Sr. Rivera creu oportú començar a introduir el seu aprenentatge a tercer de primària dels nens d’Ulldecona.
diumenge, 4 de setembre del 2016
Acervo, acerbo.
Contundents mots castellans. El primer sense traducció lineal al català i el segon només traient la O final queda idèntic.
Doncs aquest “acervo, acerbo” espanyol és el principal escull que troben aquells escadussers individus de més avall de l’Ebre que intenten fer avançar el seu país al ritme de la Història. I és el principal obstacle que troben els ciutadans del nord de l’Ebre per seguir el seu propi camí a la velocitat dels veïns de nord enllà.
Acervo: Conjunto de valores éticos i culturales de una comunidad. Diccionari Anaya dixit.
Acerb: Aspre, rigorós, cruel.
Tota comunitat està satisfeta i fins i tot orgullosa del conjunt de valors ètics i culturals que creu que la identifiquen. Encara que de tant en tant apareguin esgarriacries que remuguin i fins i tot que desertin.
Cap d’aquests valors ha sorgit per generació espontània gracies al “geni” de la pròpia raça. Tots estan influïts per la geografia i per la història.
La geografia és estàtica i la història dinàmica. La geografia frena i la història estira. La geografia aïlla i la història barreja.
La història d’Espanya no ha sabut guanyar la batalla a la seva geografia. Quan, sobretot a partir dels segles disset i divuit, Europa va començar a córrer cap al futur, les elits, els poderosos, els molt nobles senyors, els dirigents politics i culturals espanyols, es van quedar aturats admirant-se a si mateixos i gaudint del magnífic “acervo” espanyol.
Els catalans, que no estaven ten ben servits d’acervo propi van decidir agafar el tren de la història que circulava prop d’ells. I hi van ser a temps.
No sent ni més bons ni més dolents, ni més intel•ligents ni més rucs, el cert és que a principis del segle vint Catalunya vivia, pensava i treballava ben bé 50 anys per davant d’Espanya.
Res de xoc de trens. El tren català molt més lleuger d’equipatge, s‘allunyava cada dia més i més del tren de càrrega espanyol amb el seu feixuc i pesat “acervo” que l’aixafava.
Quan Madrid en va prendre consciència…(“Quiero hacer de España, un Barcelona” proclamava Alfons XII tot tornant de l’exili”), el seu “acervo” es va tornar acerb.
El nefast segle vint espanyol amb més anys de dictadures i guerra civil que de pau, gairebé va anorrear Catalunya. No és que 40 anys de franquisme creessin els vicis intel•lectuals, les corrupcions econòmiques,la ineficiència governamental, la hipertrofia de la màquina de l’estat, de la qual actualment tant ens queixem. No, els 40 anys de franquisme no van crear això. La realitat és, que la dictadura franquista va durar 40 anys perquè estava en perfecta sintonia amb l’Acervo Espanyol.
Hi ha a la vista algun indici, per petit que sigui, que volen canviar?
Des de Catalunya els podem donar un cop de mà, però donada la lentitud secular que aquests canvis requereixen -revolucions excloses- no és esperable que el canvi, adquireixi un nivell acceptable en un temps raonable.
O algú creu que sí?
3 de setembre de 2016.
Doncs aquest “acervo, acerbo” espanyol és el principal escull que troben aquells escadussers individus de més avall de l’Ebre que intenten fer avançar el seu país al ritme de la Història. I és el principal obstacle que troben els ciutadans del nord de l’Ebre per seguir el seu propi camí a la velocitat dels veïns de nord enllà.
Acervo: Conjunto de valores éticos i culturales de una comunidad. Diccionari Anaya dixit.
Acerb: Aspre, rigorós, cruel.
Tota comunitat està satisfeta i fins i tot orgullosa del conjunt de valors ètics i culturals que creu que la identifiquen. Encara que de tant en tant apareguin esgarriacries que remuguin i fins i tot que desertin.
Cap d’aquests valors ha sorgit per generació espontània gracies al “geni” de la pròpia raça. Tots estan influïts per la geografia i per la història.
La geografia és estàtica i la història dinàmica. La geografia frena i la història estira. La geografia aïlla i la història barreja.
La història d’Espanya no ha sabut guanyar la batalla a la seva geografia. Quan, sobretot a partir dels segles disset i divuit, Europa va començar a córrer cap al futur, les elits, els poderosos, els molt nobles senyors, els dirigents politics i culturals espanyols, es van quedar aturats admirant-se a si mateixos i gaudint del magnífic “acervo” espanyol.
Els catalans, que no estaven ten ben servits d’acervo propi van decidir agafar el tren de la història que circulava prop d’ells. I hi van ser a temps.
No sent ni més bons ni més dolents, ni més intel•ligents ni més rucs, el cert és que a principis del segle vint Catalunya vivia, pensava i treballava ben bé 50 anys per davant d’Espanya.
Res de xoc de trens. El tren català molt més lleuger d’equipatge, s‘allunyava cada dia més i més del tren de càrrega espanyol amb el seu feixuc i pesat “acervo” que l’aixafava.
Quan Madrid en va prendre consciència…(“Quiero hacer de España, un Barcelona” proclamava Alfons XII tot tornant de l’exili”), el seu “acervo” es va tornar acerb.
El nefast segle vint espanyol amb més anys de dictadures i guerra civil que de pau, gairebé va anorrear Catalunya. No és que 40 anys de franquisme creessin els vicis intel•lectuals, les corrupcions econòmiques,la ineficiència governamental, la hipertrofia de la màquina de l’estat, de la qual actualment tant ens queixem. No, els 40 anys de franquisme no van crear això. La realitat és, que la dictadura franquista va durar 40 anys perquè estava en perfecta sintonia amb l’Acervo Espanyol.
Hi ha a la vista algun indici, per petit que sigui, que volen canviar?
Des de Catalunya els podem donar un cop de mà, però donada la lentitud secular que aquests canvis requereixen -revolucions excloses- no és esperable que el canvi, adquireixi un nivell acceptable en un temps raonable.
O algú creu que sí?
3 de setembre de 2016.
dissabte, 27 d’agost del 2016
Vides paral•leles.
Aprofitant el temps mort de què gaudim i que l’Ebre passa per Flix m’agradaria explicar de memòria la vida i miracles de dos personatges que no tenen res a veure l’un amb l’altre ni cap dels dos amb allò que ara i aquí interessa.
L’any 1928 just al mig de les dues guerres més criminals de la història de la humanitat, existia entre moltes persones la sensació que el seu món s’estava enfonsant, socialment, culturalment i religiosament.
El mateix any 28 i amb només dos mesos de diferència van aparèixer a escena, dues persones en llocs tan diferents com Egipte una i Espanya l’altra.
Cadascuna d’elles estava molt angoixada per la situació de la pròpia religió. Musulmana allà i Catòlica aquí. Les dues persones consideraven els seus propis països i la seva fe -profunda en els dos casos- en perill de mort.
Els dos tenien al voltant de 25 anys i els dos pertanyien al món de l’ensenyament. Ensenyament primari l’egipci i universitari l’espanyol.
Allò que els feia més iguals era el magnífic ús de la paraula que els dos dominaven. Conviccions profundes, paraules enardidores que els dos van usar per crear un petit grup de companys de feina i preocupats com ells per la situació de llur fe. Posem que al principi es reunien una dotzena de persones que és un nombre carismàtic. Evidentment tots mascles.
L’egipci es deia Hassan al Banna. L’espanyol Escrivà de Balaguer.
Al Banna va fundar a Ismailia -prop del canal de Suez- els Germans Musulmans. Escrivà va fundar a Madrid l’Opus Dei.
El mateix any, en els propis mons de l’ensenyament i amb la mateixa finalitat: salvar la pròpia fe i la dels seus pobles.
L’egipci creia que la salvació de l’Islam s’havia de produir de baix a dalt. El poble havia de tornar creure en si mateix i en l’Alcorà. Quan el poble tornés a l’Islam els seus dirigents expulsarien els britànics i la seva cultura estrangera, i Egipte primer i tot el món islàmic després tornarien a l’Islam.
L’espanyol creia que la salvació de la malparada fe cristiana s’havia de produir de dalt a baix. Calia crear un grup d’universitaris, fermament convençuts, molt ben preparats professionalment amb capacitat d’influir sobre la classe dirigent.
Tant el Germans com l’Opus van passar els primers quinze anys desapercebuts, però creixent. Enfortint la pròpia fe i augmentant en quantitat i en qualitat.
Quan va aparèixer Nasser com a salvador del poble egipci, els germans li van fer costat. Quan va aparèixer Franco com a salvador del poble espanyol l’Opus li va fer costat.
Molt aviat, però, aquelles dues històries tan rarament similars van adquirir trets propis força diferents. Nasser i els germans musulmans es van començar a fer nosa mútuament. Molts germans van anar a la presó. Banna va morir aviat. Els germans ja no eren allò que eren i Nasser era un dictador derrotat. Le deriva definitiva dels germans cap a la violència va ser escrita amb molta força per Sayid Qubt tancat i mort a la presó. De les idees d’aquest han sorgit la gran majoria jihadistes de dotzenes de països. De les idees inicials dels germans en queda poca cosa.
La relació de l’Opus amb el poder ha anat per un altre camí. Hi ha hagut recels, però sempre han caminat l’un al costat de l’altre.
L’eina que van usar els dos grups per arribar a posseir poder fou la mateixa. La Paraula.
Quan uns i altres van entrar en conflicte amb els poders públics que a més de la paraula posseïen les altres dues eines de domini, les armes i els diners van fer opcions diferents. Els germans van decidir usar les armes sense abandonar la paraula. L’Opus va optar pels diners deixant la paraula per a ús intern. Els dos justifiquen l’ús d’aquests instruments dient que són necessaris per defensar un bé superior.
A l’emblema dels germans hi veureu un parell de simitarres.
L’Opus no té emblema. Però el nom ho diu tot. Obra de Deu. M’hauria agradat que m’expliqués aquest atreviment -gairebé blasfèmia –un dels seus millors pensadors, que vés per on era cosí germà meu, però s’havia exiliat a Viena, i no crec que fos perquè havia traduït al català “Camino”.
Conten que un pare de Manresa volent orientar el seu fill que iniciava el camí de la vida d’adult li va dir:
“Molt aviat t’adonaràs que pots triar entre dedicar els teus esforços a ajudar els altres o dedicar-te a treballar per guanyar diners. Perquè recordis el primer camí et regalo aquest llibre: L’evangeli. Perquè recordis l’altre camí et regalo aquest bitllet de mil pessetes. (Els binladens no existien). Tu tria.”
El noi eixerit com era, obre el llibre i entre les pàgines 25 i 26 hi col•loca el bitllet. El pare bon home, però no tonto, li diu:
“Bé. Vols dir que et faràs de l’Opus. I què vols ser quan siguis gran? President de la Caixa li diu el fill.”
Actualment una i altra institució actuen a més de 50 països.
Suposo que tots heu endevinat que és impossible col•locar cap paper entre les pagines 25 i 26 de cap llibre.
Tota la resta està molt a prop de ser veritat. I la pregunta és:
Ha millorat la Fe dels respectius pobles?
23 d’agost de 2016.
L’any 1928 just al mig de les dues guerres més criminals de la història de la humanitat, existia entre moltes persones la sensació que el seu món s’estava enfonsant, socialment, culturalment i religiosament.
El mateix any 28 i amb només dos mesos de diferència van aparèixer a escena, dues persones en llocs tan diferents com Egipte una i Espanya l’altra.
Cadascuna d’elles estava molt angoixada per la situació de la pròpia religió. Musulmana allà i Catòlica aquí. Les dues persones consideraven els seus propis països i la seva fe -profunda en els dos casos- en perill de mort.
Els dos tenien al voltant de 25 anys i els dos pertanyien al món de l’ensenyament. Ensenyament primari l’egipci i universitari l’espanyol.
Allò que els feia més iguals era el magnífic ús de la paraula que els dos dominaven. Conviccions profundes, paraules enardidores que els dos van usar per crear un petit grup de companys de feina i preocupats com ells per la situació de llur fe. Posem que al principi es reunien una dotzena de persones que és un nombre carismàtic. Evidentment tots mascles.
L’egipci es deia Hassan al Banna. L’espanyol Escrivà de Balaguer.
Al Banna va fundar a Ismailia -prop del canal de Suez- els Germans Musulmans. Escrivà va fundar a Madrid l’Opus Dei.
El mateix any, en els propis mons de l’ensenyament i amb la mateixa finalitat: salvar la pròpia fe i la dels seus pobles.
L’egipci creia que la salvació de l’Islam s’havia de produir de baix a dalt. El poble havia de tornar creure en si mateix i en l’Alcorà. Quan el poble tornés a l’Islam els seus dirigents expulsarien els britànics i la seva cultura estrangera, i Egipte primer i tot el món islàmic després tornarien a l’Islam.
L’espanyol creia que la salvació de la malparada fe cristiana s’havia de produir de dalt a baix. Calia crear un grup d’universitaris, fermament convençuts, molt ben preparats professionalment amb capacitat d’influir sobre la classe dirigent.
Tant el Germans com l’Opus van passar els primers quinze anys desapercebuts, però creixent. Enfortint la pròpia fe i augmentant en quantitat i en qualitat.
Quan va aparèixer Nasser com a salvador del poble egipci, els germans li van fer costat. Quan va aparèixer Franco com a salvador del poble espanyol l’Opus li va fer costat.
Molt aviat, però, aquelles dues històries tan rarament similars van adquirir trets propis força diferents. Nasser i els germans musulmans es van començar a fer nosa mútuament. Molts germans van anar a la presó. Banna va morir aviat. Els germans ja no eren allò que eren i Nasser era un dictador derrotat. Le deriva definitiva dels germans cap a la violència va ser escrita amb molta força per Sayid Qubt tancat i mort a la presó. De les idees d’aquest han sorgit la gran majoria jihadistes de dotzenes de països. De les idees inicials dels germans en queda poca cosa.
La relació de l’Opus amb el poder ha anat per un altre camí. Hi ha hagut recels, però sempre han caminat l’un al costat de l’altre.
L’eina que van usar els dos grups per arribar a posseir poder fou la mateixa. La Paraula.
Quan uns i altres van entrar en conflicte amb els poders públics que a més de la paraula posseïen les altres dues eines de domini, les armes i els diners van fer opcions diferents. Els germans van decidir usar les armes sense abandonar la paraula. L’Opus va optar pels diners deixant la paraula per a ús intern. Els dos justifiquen l’ús d’aquests instruments dient que són necessaris per defensar un bé superior.
A l’emblema dels germans hi veureu un parell de simitarres.
L’Opus no té emblema. Però el nom ho diu tot. Obra de Deu. M’hauria agradat que m’expliqués aquest atreviment -gairebé blasfèmia –un dels seus millors pensadors, que vés per on era cosí germà meu, però s’havia exiliat a Viena, i no crec que fos perquè havia traduït al català “Camino”.
Conten que un pare de Manresa volent orientar el seu fill que iniciava el camí de la vida d’adult li va dir:
“Molt aviat t’adonaràs que pots triar entre dedicar els teus esforços a ajudar els altres o dedicar-te a treballar per guanyar diners. Perquè recordis el primer camí et regalo aquest llibre: L’evangeli. Perquè recordis l’altre camí et regalo aquest bitllet de mil pessetes. (Els binladens no existien). Tu tria.”
El noi eixerit com era, obre el llibre i entre les pàgines 25 i 26 hi col•loca el bitllet. El pare bon home, però no tonto, li diu:
“Bé. Vols dir que et faràs de l’Opus. I què vols ser quan siguis gran? President de la Caixa li diu el fill.”
Actualment una i altra institució actuen a més de 50 països.
Suposo que tots heu endevinat que és impossible col•locar cap paper entre les pagines 25 i 26 de cap llibre.
Tota la resta està molt a prop de ser veritat. I la pregunta és:
Ha millorat la Fe dels respectius pobles?
23 d’agost de 2016.
dissabte, 30 de juliol del 2016
El semàfor i el sr. Iceta.
Diu aquest senyor que la senyora Forcadell ha de saber que si un se salta un semàfor i l’enganxen, el multen.
Sí senyor les lleis s’han de complir.
Una vegada un home va agafar el cotxe per anar a buscar medecines a la farmàcia del poble veí, perquè al seu no hi havia farmàcia. Només hi havia una carretera que en una cruïlla sense gaire trànsit hi havien posat un semàfor.
Quan hi va arribar, el semàfor estava en vermell. Civilitzat com era es va aturar. Van passar uns minuts i allò no canviava. Aviat es va formar una cua de cotxes darrera seu. I va començar un concert de clàxons.
Però les lleis s’han de complir. Es deia a si mateix. Però li va entrar un dubte; Totes les lleis s’han de complir? Totes les lleis s’han de complir sempre? Un semàfor no té per finalitat facilitar el tràfic?
Va arrancar el cotxe, es va saltar el semàfor en vermell, i darrera d’ell dos milions de persones van fer el mateix.
La multa li van posar només a ell, i el sr. Iceta va quedar satisfet.
29 de juliol de 2016.
Sí senyor les lleis s’han de complir.
Una vegada un home va agafar el cotxe per anar a buscar medecines a la farmàcia del poble veí, perquè al seu no hi havia farmàcia. Només hi havia una carretera que en una cruïlla sense gaire trànsit hi havien posat un semàfor.
Quan hi va arribar, el semàfor estava en vermell. Civilitzat com era es va aturar. Van passar uns minuts i allò no canviava. Aviat es va formar una cua de cotxes darrera seu. I va començar un concert de clàxons.
Però les lleis s’han de complir. Es deia a si mateix. Però li va entrar un dubte; Totes les lleis s’han de complir? Totes les lleis s’han de complir sempre? Un semàfor no té per finalitat facilitar el tràfic?
Va arrancar el cotxe, es va saltar el semàfor en vermell, i darrera d’ell dos milions de persones van fer el mateix.
La multa li van posar només a ell, i el sr. Iceta va quedar satisfet.
29 de juliol de 2016.
dimarts, 12 de juliol del 2016
Renfe. T.C. Monarquia.
Tres raons que per sí soles justifiquen amb escreix defensar i aconseguir la independència.
La Renfe, el Tribunal Constitucional i la Monarquia. És vital que ens els traguem de sobre per començar a poder respirar, aquests tres monuments a la ineficàcia. I resulta igual en quin ordre ho fem, mentre no tardem gaire a aconseguir-ho.
L a Renfe, resulta tan evident que cal fer-la desaparèixer del nostre horitzó, que no necessita gaires arguments per demostrar-ho. I quan dic Renfe, dic Aena, dic Adif, dic les infinites estructures d’estat hipertrofiades, anquilosades i que per acabar-ho d’adobar treballen per implantar un model de país d’un centralisme malaltís.
Alliberar-nos del T.C. pur franquisme ideològic despullat per sort de les atribucions del seu antecessor el Tribunal d’Ordre Públic, el TOP del que ha pogut aprofitar les sigles com a Tribunal d’Ordre Polític.
I, no puc evitar la pedanteria, “last but not least”, la monarquia. Clau de volta de tota l’arquitectura tardofranquista que va construir la casta espanyola amb la inestimable col•laboració dels poders dominants de l’entorn europeu i americà que només volien -i encara volen- que als toreros espanyols no se’ls acudis tornar-se comunistes.
Els catalans hem de respectar la voluntat dels ciutadans espanyols que volen i defensen aquestes tres institucions -i unes quantes més- que simbolitzen la seva democràcia. És el seu problema.
Nosaltres tenim tot el dret de voler respirar un altre aire .
La Renfe, el Tribunal Constitucional i la Monarquia. És vital que ens els traguem de sobre per començar a poder respirar, aquests tres monuments a la ineficàcia. I resulta igual en quin ordre ho fem, mentre no tardem gaire a aconseguir-ho.
L a Renfe, resulta tan evident que cal fer-la desaparèixer del nostre horitzó, que no necessita gaires arguments per demostrar-ho. I quan dic Renfe, dic Aena, dic Adif, dic les infinites estructures d’estat hipertrofiades, anquilosades i que per acabar-ho d’adobar treballen per implantar un model de país d’un centralisme malaltís.
Alliberar-nos del T.C. pur franquisme ideològic despullat per sort de les atribucions del seu antecessor el Tribunal d’Ordre Públic, el TOP del que ha pogut aprofitar les sigles com a Tribunal d’Ordre Polític.
I, no puc evitar la pedanteria, “last but not least”, la monarquia. Clau de volta de tota l’arquitectura tardofranquista que va construir la casta espanyola amb la inestimable col•laboració dels poders dominants de l’entorn europeu i americà que només volien -i encara volen- que als toreros espanyols no se’ls acudis tornar-se comunistes.
Els catalans hem de respectar la voluntat dels ciutadans espanyols que volen i defensen aquestes tres institucions -i unes quantes més- que simbolitzen la seva democràcia. És el seu problema.
Nosaltres tenim tot el dret de voler respirar un altre aire .
divendres, 6 de maig del 2016
Única sortida per a nosaltres i la millor per a ells.
Ja fa temps que sabem que la no dependència de l’estat espanyol és l’única sortida pensable pels catalans i cada cop tinc més clar que és la millor sortida per a ells. Val a dir que per a Espanya no és, com per a Catalunya l’única, però sí la millor. Guanya tanta llibertat l’esclau que és alliberat com l’amo que l’allibera.
Cal que convertim aquest únic camí que tenim en un camí òptim.
Fem de Catalunya una nació sense nacionalistes. Cal que es conegui i es reconegui a tot arreu com una entitat jurídica amb tots els atributs de nació, i cal que nosaltres mostrem i demostrem que no som ni volem ser nacionalistes.
El signe diferencial d’un estat independent és la seva competència en legislar sobiranament. Fer lleis plenes i exclusives, només sotmeses a les lleis de drets humans i a aquelles altres normes emeses per institucions lliurement acceptades. Fem de Catalunya un país sobirà sense sobirans ni sobiranistes.
Fem de Catalunya una República. En el sentit en què va néixer el concepte “res publica”. I amb el sentit modern. Diguem amb Beaumarchais, a tothom, que pretengui ser rei:
Quins serveis ha realitzat per arribar a ser un gran home mereixedor del poder que té? Vous vous êtes donne la peine de naître - et rien de plus¡ L’esforç de néixer, això és tot.
Cosa publica. I encara que Coromines digui que no està clar que públic vingui de poble, creurem que sí. República Catalana, gestió i administració del poble de Catalunya per les persones elegides pels catalans…
Repetim-ho. Només depèn de nosaltres. Tant de la quantitat de catalans que ho vulguin com de la fermesa amb què ho vulguin.
I d’aquest últim factor no en dubto gens.
Cal que convertim aquest únic camí que tenim en un camí òptim.
Fem de Catalunya una nació sense nacionalistes. Cal que es conegui i es reconegui a tot arreu com una entitat jurídica amb tots els atributs de nació, i cal que nosaltres mostrem i demostrem que no som ni volem ser nacionalistes.
El signe diferencial d’un estat independent és la seva competència en legislar sobiranament. Fer lleis plenes i exclusives, només sotmeses a les lleis de drets humans i a aquelles altres normes emeses per institucions lliurement acceptades. Fem de Catalunya un país sobirà sense sobirans ni sobiranistes.
Fem de Catalunya una República. En el sentit en què va néixer el concepte “res publica”. I amb el sentit modern. Diguem amb Beaumarchais, a tothom, que pretengui ser rei:
Quins serveis ha realitzat per arribar a ser un gran home mereixedor del poder que té? Vous vous êtes donne la peine de naître - et rien de plus¡ L’esforç de néixer, això és tot.
Cosa publica. I encara que Coromines digui que no està clar que públic vingui de poble, creurem que sí. República Catalana, gestió i administració del poble de Catalunya per les persones elegides pels catalans…
Repetim-ho. Només depèn de nosaltres. Tant de la quantitat de catalans que ho vulguin com de la fermesa amb què ho vulguin.
I d’aquest últim factor no en dubto gens.
dimecres, 20 d’abril del 2016
Catalunya no ha de tenir conferència episcopal pròpia.
Molt d’acord, Sr. Arquebisbe. Ni de propietat ni de lloguer. Ni conferència episcopal, ni ayatolalad, ni gran consell budista o jueu. A Catalunya hi ha d’haver bisbes i imams, i els corresponents guies budistes o jueus. Sense oblidar els sikhs, els hindús. Tothom hi cap. I molts catalans ho volen, fins i tot ho necessiten.
Però no cal que Catalunya tingui cap mena de conferència i molt menys episcopal i catòlica. Precisament per avançar en direcció d’augmentar la llibertat no només dels altres sinó també dels mateixos fidels, practicants, creients de qualsevol creença, religió, església o filosofia.
Fent una salt al buit m’atreveixo a afirmar que Catalunya tampoc cal que tingui exèrcit propi. Algú ho havia de dir.
Reconec que és molt més fàcil explicar allò que Catalunya no ha de ser, que què i com ha de ser. Però és molt cert que hi ha moltes persones molt preparades que fa molts anys hi treballen “de debò” com diu el Sr. Borja de Riquer. I ara més que mai.
18 d’abril de 2016.
Però no cal que Catalunya tingui cap mena de conferència i molt menys episcopal i catòlica. Precisament per avançar en direcció d’augmentar la llibertat no només dels altres sinó també dels mateixos fidels, practicants, creients de qualsevol creença, religió, església o filosofia.
Fent una salt al buit m’atreveixo a afirmar que Catalunya tampoc cal que tingui exèrcit propi. Algú ho havia de dir.
Reconec que és molt més fàcil explicar allò que Catalunya no ha de ser, que què i com ha de ser. Però és molt cert que hi ha moltes persones molt preparades que fa molts anys hi treballen “de debò” com diu el Sr. Borja de Riquer. I ara més que mai.
18 d’abril de 2016.
dimecres, 13 d’abril del 2016
Ai Empar, què has fet?
Dona, que no sabies que cremar palla mullada, no escalfa gens i fa molta fumarada? No em diràs que no sabies que allò que cremaves només era palla.
Una muntanya de palla que van acumular uns senyors fa més de 40 anys per donar menjar als dòcils i atemorits servidors, com han fet sempre els pagesos amb els rucs.
Però resulta que des de llavors ha plogut molt, i la palla s’ha mullat. I cremar palla mullada -no sé si ho has vist mai, Empar- crea una atmosfera irrespirable. I més si bufa vent de ponent.
Parlant de la transició i de la seva obra magna: “La constitució”, el Sr. Gregorio Morán ha reeditat el seu llibre “El precio de la transición”.
Copio al peu de la lletra, pag. 10:
El rey era el primer operador fraudulento del país, como lo habian sido todos sus predecesores… y se creyera en la potestad de exigir doble factura a los ciudadanos: la impunidad que le concedia el Estado y la de su real gana...la irresponsabilidad del monarca no fue solo política…. Sino eco- nómica... se puede decir que él fue el ejemplo a seguir para todos los logreros.
Doncs bé, ni aquest llibre ni el seu autor, han merescut ni mereixeran cap escandalera ni amb prou feina algun comentari.
Amb els ulls esbatanats Empar, et preguntaràs. A ell no li diuen res i a mi em volen cremar?
Doncs clar que sí. Ell no és català i tu sí. Ell escriu llibres i tu surts a la tele catalana. I per acabar-ho d’adobar, tu ets una dona.
Que no se’t acudeixi mai més cremar palla barrejada amb fems secs de vaca i molt menys quan s’està començant a podrir.
Escriu llibres que ara ve sant Jordi.
Una muntanya de palla que van acumular uns senyors fa més de 40 anys per donar menjar als dòcils i atemorits servidors, com han fet sempre els pagesos amb els rucs.
Però resulta que des de llavors ha plogut molt, i la palla s’ha mullat. I cremar palla mullada -no sé si ho has vist mai, Empar- crea una atmosfera irrespirable. I més si bufa vent de ponent.
Parlant de la transició i de la seva obra magna: “La constitució”, el Sr. Gregorio Morán ha reeditat el seu llibre “El precio de la transición”.
Copio al peu de la lletra, pag. 10:
El rey era el primer operador fraudulento del país, como lo habian sido todos sus predecesores… y se creyera en la potestad de exigir doble factura a los ciudadanos: la impunidad que le concedia el Estado y la de su real gana...la irresponsabilidad del monarca no fue solo política…. Sino eco- nómica... se puede decir que él fue el ejemplo a seguir para todos los logreros.
Doncs bé, ni aquest llibre ni el seu autor, han merescut ni mereixeran cap escandalera ni amb prou feina algun comentari.
Amb els ulls esbatanats Empar, et preguntaràs. A ell no li diuen res i a mi em volen cremar?
Doncs clar que sí. Ell no és català i tu sí. Ell escriu llibres i tu surts a la tele catalana. I per acabar-ho d’adobar, tu ets una dona.
Que no se’t acudeixi mai més cremar palla barrejada amb fems secs de vaca i molt menys quan s’està començant a podrir.
Escriu llibres que ara ve sant Jordi.
dissabte, 12 de març del 2016
Matar el rei.
És una mica curiós que la paraula més usada en la majoria de discursos i manifestacions de polítics espanyols aparegui la paraula canvi. Cal fer un canvi. El poble espanyol demana un canvi.
I aquí es queden. Dic que resulta interessant perquè gairebé l’única veritat que tots defensen de forma contundent és la unitat d’Espanya amb l’argument que és així des de fa 500 anys. Semblaria natural que demanessin un canvi, però no. Demanen un canvi per seguir igual que els últims 500 anys.
El problema és que per fer un canvi que valgui s’ha de fer una revolució i per fer una revolució s’ha de començar matant el rei. I els espanyols no han matat mai el seu rei, com van fer primer els anglesos, abans de la seva revolució de 1688, després els francesos, a la seva de 1789, i finalment els russos el 1917.
Convé que siguin els súbdits que matin el rei, sinó no val. Tots els reis que han mort assassinats pels seu pares, fills o germans -que són la majoria- no serveixen d’exemple. Allò que és necessari és que els súbdits vegin que és possible matar el rei, i que els reis entenguin que això pot passar.
No n’hi ha prou en fer-los fugir. Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII van fugir vius i tard o d’hora van tornar, ells o els seus hereus. I així no s’arregla res.
Val a dir que ara les revolucions no estan de moda, i matar el rei no estaria ben vist. Per sort la civilització ha trobat el desllorigador i l’ha batejat amb el nom de República.
A l’estat espanyol no hi haurà cap canvi que mereixi aquest nom sense fer el primer pas: matar el rei simbòlicament.
Després poden discutir si la república la volen federal, unitària, centralista o descentralitzada. Molt o poc presidencialista. És el seu problema.
Si volen que els ajudem, amb molt de gust ho farem.
I aquí es queden. Dic que resulta interessant perquè gairebé l’única veritat que tots defensen de forma contundent és la unitat d’Espanya amb l’argument que és així des de fa 500 anys. Semblaria natural que demanessin un canvi, però no. Demanen un canvi per seguir igual que els últims 500 anys.
El problema és que per fer un canvi que valgui s’ha de fer una revolució i per fer una revolució s’ha de començar matant el rei. I els espanyols no han matat mai el seu rei, com van fer primer els anglesos, abans de la seva revolució de 1688, després els francesos, a la seva de 1789, i finalment els russos el 1917.
Convé que siguin els súbdits que matin el rei, sinó no val. Tots els reis que han mort assassinats pels seu pares, fills o germans -que són la majoria- no serveixen d’exemple. Allò que és necessari és que els súbdits vegin que és possible matar el rei, i que els reis entenguin que això pot passar.
No n’hi ha prou en fer-los fugir. Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII van fugir vius i tard o d’hora van tornar, ells o els seus hereus. I així no s’arregla res.
Val a dir que ara les revolucions no estan de moda, i matar el rei no estaria ben vist. Per sort la civilització ha trobat el desllorigador i l’ha batejat amb el nom de República.
A l’estat espanyol no hi haurà cap canvi que mereixi aquest nom sense fer el primer pas: matar el rei simbòlicament.
Després poden discutir si la república la volen federal, unitària, centralista o descentralitzada. Molt o poc presidencialista. És el seu problema.
Si volen que els ajudem, amb molt de gust ho farem.
divendres, 4 de març del 2016
Jo, si fos espanyol…
Estaria molt preocupat, sobre tot si fos de dretes. ¿Com pot ser que al conjunt d’Espanya i sobretot a Madrid no hi hagi un partit polític conservador que no hagi estat fundat per un franquista convençut com era Fraga? ¿Com poden acceptar que l’única alternativa que trobi la gent de dretes sigui un neofalangista que per acabar-ho d’adobar ve de Catalunya?
No em puc creure que no existeixi una gran quantitat de professionals, universitaris, classe mitja alta o baixa, etc., d’ideologia més liberal o més conservadora, democristians o republicans, allò que genèricament en diem gent de dretes que rebutgi tot allò que va ser, i que va significar el franquisme.
Fins que no aparegui un partit plenament espanyol, plenament conservador amb capacitat de condemnar la totalitat de la ideologia i la majoria dels fets d’aquella època, Espanya no sortirà del fangar, i no serà capaç de trobar un model de país viable.
Si fos espanyol i de dretes de veritat estaria amoïnat.
Si fos espanyol i visqués a Andalusia tant si fos de dretes com d’esquerres, a més de preocupat estaria trist. No acabaria d’entendre el delit de les elits de dretes i d’esquerres, des del Conde Duque d’Olivares fins Felipe González de voler anar a Madrid a manar girant-se de esquena a la seva terra.
Fa 40 anys quan jo era enginyer i dirigia una fabrica de prefabricats de formigó a Viladecans, tots els treballadors eren andalusos. Vam fer encarregat de taller a un d’ells. Es deia Pedro Pérez Pareja. De Huescar, Granada. Era i espero que continuï sent, la persona més sòlida, honesta i, fiable i seriosa que he conegut en el món del treball. M’explicava que ell havia vist a la seva terra com un “senyor” fuetejava la cara d’un nen de 12 anys perquè no li aguantava bé l’estrep del cavall. Els ulls li espurnejaven. Ell no m’ho va dir, però moltes vegades he pensat que aquell nen era ell. No tenia res a veure amb l’estereotip de l’andalús que ens han venut. Estava trist.
Si fos espanyol i hagués nascut al nord o al sud dels Picos de Europa, o prop del Cantàbric, no em faria ni poca ni gens de gràcia la imatge que des de fa segles s’ha anat projectant a Europa del meu país. I que encara avui dia es continua fomentant.
Si fos veí de Valladolid, Toledo, o Mérida quan es van inventar allò de les autonomies hauria pensat, mira que bé, visc en una capital castellana, ara podrem ressuscitar. Però va durar poc l’alegria, com a casa dels pobres. Tot seguit es van treure de la màniga l’as que duien amagat, i van crear del no res una nova comunitat autònoma. Si la majoria de les altres ja eren embastades amb puntades llargues aquesta ja vorejava l’absurd. Li van dir Comunidad autónoma de Madrid i contenia al seu interior totes les institucions públiques i privades de tota mena de poder polític, econòmic, militar, religiós, jurídic del país més centralista d’Europa. Si fos veí de Valladolid, Toledo o Mérida, m’hauria quedat cara de tonto.
Si fos… etc., etc., etc. Però com que no és el cas, només puc dir, si voleu alguna cosa només cal que ho demaneu.
No em puc creure que no existeixi una gran quantitat de professionals, universitaris, classe mitja alta o baixa, etc., d’ideologia més liberal o més conservadora, democristians o republicans, allò que genèricament en diem gent de dretes que rebutgi tot allò que va ser, i que va significar el franquisme.
Fins que no aparegui un partit plenament espanyol, plenament conservador amb capacitat de condemnar la totalitat de la ideologia i la majoria dels fets d’aquella època, Espanya no sortirà del fangar, i no serà capaç de trobar un model de país viable.
Si fos espanyol i de dretes de veritat estaria amoïnat.
Si fos espanyol i visqués a Andalusia tant si fos de dretes com d’esquerres, a més de preocupat estaria trist. No acabaria d’entendre el delit de les elits de dretes i d’esquerres, des del Conde Duque d’Olivares fins Felipe González de voler anar a Madrid a manar girant-se de esquena a la seva terra.
Fa 40 anys quan jo era enginyer i dirigia una fabrica de prefabricats de formigó a Viladecans, tots els treballadors eren andalusos. Vam fer encarregat de taller a un d’ells. Es deia Pedro Pérez Pareja. De Huescar, Granada. Era i espero que continuï sent, la persona més sòlida, honesta i, fiable i seriosa que he conegut en el món del treball. M’explicava que ell havia vist a la seva terra com un “senyor” fuetejava la cara d’un nen de 12 anys perquè no li aguantava bé l’estrep del cavall. Els ulls li espurnejaven. Ell no m’ho va dir, però moltes vegades he pensat que aquell nen era ell. No tenia res a veure amb l’estereotip de l’andalús que ens han venut. Estava trist.
Si fos espanyol i hagués nascut al nord o al sud dels Picos de Europa, o prop del Cantàbric, no em faria ni poca ni gens de gràcia la imatge que des de fa segles s’ha anat projectant a Europa del meu país. I que encara avui dia es continua fomentant.
Si fos veí de Valladolid, Toledo, o Mérida quan es van inventar allò de les autonomies hauria pensat, mira que bé, visc en una capital castellana, ara podrem ressuscitar. Però va durar poc l’alegria, com a casa dels pobres. Tot seguit es van treure de la màniga l’as que duien amagat, i van crear del no res una nova comunitat autònoma. Si la majoria de les altres ja eren embastades amb puntades llargues aquesta ja vorejava l’absurd. Li van dir Comunidad autónoma de Madrid i contenia al seu interior totes les institucions públiques i privades de tota mena de poder polític, econòmic, militar, religiós, jurídic del país més centralista d’Europa. Si fos veí de Valladolid, Toledo o Mérida, m’hauria quedat cara de tonto.
Si fos… etc., etc., etc. Però com que no és el cas, només puc dir, si voleu alguna cosa només cal que ho demaneu.
dijous, 25 de febrer del 2016
Un cop de mà.
M’agradaria molt poder donar un cop de mà als espanyols. Vull dir a aquella part de la ciutadania -no sé qui ni quants són- que es volen treure de sobre les restes del franquisme que impregnen ideologies, institucions i actuacions de moltes menes.
Durant molts anys vam pensar que 40 anys de franquisme van condicionar profundament el ser i l’estar d’una gran majoria d’espanyols. Un bon dia vam descobrir, amb una gran tristor, que la Història explicava que si el franquisme va durar 40 anys era perquè connectava amb un corrent secular del diguem-ne tarannà d’una part important de la societat espanyola.
Però sembla que avui una part de la ciutadania espanyola intueix que els hereus ideològics, biològics i econòmics del franquisme que formen el PP, un cop alliberats de l’estigma de dictadura, amb aquella herència van rebre la principal característica social d’aquell sistema: la corrupció.
Es deia que el règim franquista era una cruel dictadura militar, suavitzada per la corrupció. Era pràcticament necessària per a algunes empreses per sobreviure, i per les grans constructores i de serveis públics era la font més important de beneficis.
Mort el dictador, va quedar la corrupció.
Els partits politics que han tastat poder post dictadura, no han sabut, no han volgut o no han pogut evitar embrutar-se. El grau de corrupció de cada partit és directament proporcional a dos factors.
El primer factor és el volum de diner que ha manejat de lliure disposició i en aquest tema el govern central supera de llarg a totes les altres administracions juntes.
El segon factor és l’afinitat i relació personal o familiar entre corruptor i corruptible, i aquí el PP guanya per golejada.
Cal -i en això els catalans podem donar un cop de mà- reduir el PP espanyol a un paper testimonial com el que té a Catalunya. Que ens recordi a tots, què era el franquisme, però que no tingui cap possibilitat de recuperar el poder. Ni amb l’ajuda del neofalangisme que defensa allò que Espanya és “una unidad de destino en lo universal”.
Estem disposats a donar un cop de mà, amb el risc enorme que s’interpreti que volem donar un cop de puny.
Durant molts anys vam pensar que 40 anys de franquisme van condicionar profundament el ser i l’estar d’una gran majoria d’espanyols. Un bon dia vam descobrir, amb una gran tristor, que la Història explicava que si el franquisme va durar 40 anys era perquè connectava amb un corrent secular del diguem-ne tarannà d’una part important de la societat espanyola.
Però sembla que avui una part de la ciutadania espanyola intueix que els hereus ideològics, biològics i econòmics del franquisme que formen el PP, un cop alliberats de l’estigma de dictadura, amb aquella herència van rebre la principal característica social d’aquell sistema: la corrupció.
Es deia que el règim franquista era una cruel dictadura militar, suavitzada per la corrupció. Era pràcticament necessària per a algunes empreses per sobreviure, i per les grans constructores i de serveis públics era la font més important de beneficis.
Mort el dictador, va quedar la corrupció.
Els partits politics que han tastat poder post dictadura, no han sabut, no han volgut o no han pogut evitar embrutar-se. El grau de corrupció de cada partit és directament proporcional a dos factors.
El primer factor és el volum de diner que ha manejat de lliure disposició i en aquest tema el govern central supera de llarg a totes les altres administracions juntes.
El segon factor és l’afinitat i relació personal o familiar entre corruptor i corruptible, i aquí el PP guanya per golejada.
Cal -i en això els catalans podem donar un cop de mà- reduir el PP espanyol a un paper testimonial com el que té a Catalunya. Que ens recordi a tots, què era el franquisme, però que no tingui cap possibilitat de recuperar el poder. Ni amb l’ajuda del neofalangisme que defensa allò que Espanya és “una unidad de destino en lo universal”.
Estem disposats a donar un cop de mà, amb el risc enorme que s’interpreti que volem donar un cop de puny.
divendres, 19 de febrer del 2016
Som-hi.
Hi ha dues forces que empenyen les persones i els pobles a moure’s. La primera i, encara que no ho sembli, la més poderosa, és la necessitat de marxar del lloc -físic, emocional o racional- on es troben. I la segona raó és l’atracció d’anar a un lloc diferent, millor? Segurament, però sempre poc o molt desconegut.
La suma de les dues forces és imparable.
Sembla evident que pel cap baix, la meitat dels catalans senten els efectes de les dues forces i que l’altra meitat de ciutadans no sent la necessitat primera, la de marxar, però pot desitjar la segona, anar a un lloc millor.
Per això dic: Som-hi. És just i necessari, definir tan bé com siguem capaços i construir sòlidament i creïble el país on volem anar, tant per satisfer la necessitat del primer col•lectiu com per atreure el segon.
(En aquest moment m’arriba la terrible notícia: Muriel Casals. Tota paraula és inútil).
Cal canviar aquella frase bíblica tan sentida com poc política “aquell que no està amb mi, està contra mi“ per la seva contrària: aquell que no està contra mi està a favor meu.
Aquells que no estan en contra de la llibertat dels pobles però no saben reconèixer que som un poble no són els nostres enemics. Aquells que ens desconeixen, tampoc ho són.
Semblaria que el més raonable és explicar, intentar convèncer, demostrar quanta raó tenim. No dic que no s’hagi de fer, però tinc la profunda convicció; segurament més raonable que racional -com tota convicció, i com més profunda més- que la forma més eficaç d’arribar al final del camí que hem emprès és mostrar una fermesa tranqui-la, una constància pacífica, una confiança amb nosaltres mateixos sense fatxenderies, una pressa sense urgències. Demostrant a aquells que han acceptat el repte de liderar el llarg procés que confiem en ells, que sabem que cometran errors, si no en cometessin no serien de fiar, que ens expliquin allò que ens hagin d’explicar i sabent que sempre hi haurà una part, si pot ser ben petita, que és preferible no publicar.
És a dir: model Muriel Casals.
La suma de les dues forces és imparable.
Sembla evident que pel cap baix, la meitat dels catalans senten els efectes de les dues forces i que l’altra meitat de ciutadans no sent la necessitat primera, la de marxar, però pot desitjar la segona, anar a un lloc millor.
Per això dic: Som-hi. És just i necessari, definir tan bé com siguem capaços i construir sòlidament i creïble el país on volem anar, tant per satisfer la necessitat del primer col•lectiu com per atreure el segon.
(En aquest moment m’arriba la terrible notícia: Muriel Casals. Tota paraula és inútil).
Cal canviar aquella frase bíblica tan sentida com poc política “aquell que no està amb mi, està contra mi“ per la seva contrària: aquell que no està contra mi està a favor meu.
Aquells que no estan en contra de la llibertat dels pobles però no saben reconèixer que som un poble no són els nostres enemics. Aquells que ens desconeixen, tampoc ho són.
Semblaria que el més raonable és explicar, intentar convèncer, demostrar quanta raó tenim. No dic que no s’hagi de fer, però tinc la profunda convicció; segurament més raonable que racional -com tota convicció, i com més profunda més- que la forma més eficaç d’arribar al final del camí que hem emprès és mostrar una fermesa tranqui-la, una constància pacífica, una confiança amb nosaltres mateixos sense fatxenderies, una pressa sense urgències. Demostrant a aquells que han acceptat el repte de liderar el llarg procés que confiem en ells, que sabem que cometran errors, si no en cometessin no serien de fiar, que ens expliquin allò que ens hagin d’explicar i sabent que sempre hi haurà una part, si pot ser ben petita, que és preferible no publicar.
És a dir: model Muriel Casals.
divendres, 22 de gener del 2016
Ja hem travessat el riu.
Encara que algú ho dubti, ja estem a l’altra riba. La resistència que hem trobat és molt més feble del que ens temíem. Tot és cridòria i poca cosa més.
Saben que l’única eina que té un estat per frenar un poble és l’exèrcit, i aquesta eina no la poden usar. Les altres dues armes de què disposen, els diners i les lleis, poden alentir la marxa però difícilment la poden frenar. L’empenta que du, és molt potent.
De moment és un cap de pont, però un cap de pont enormement sòlid. Només mirant la fortalesa dels tres pilars principals -Puigdemont, Forcadell, Junqueres- t’adones de la fermesa de la construcció.
La fortalesa d’una posició sempre es demostra en relació a la fortalesa de l’altra. Fa quatre dies el sr. Puigdemont deia que estava disposat a parlar amb un president del govern espanyol efectiu i no amb un en funcions. De cop i volta aquest president en funcions cau de quatre grapes en una broma d’un programa de radio “El matí i la mare que el va parir” (déu n’hi do del títol), per la necessitat enorme que té que algú vulgui parlar amb ell, ja que diu que no té res més a fer.
D’aquesta esperpèntica situació cal treure’n alguna lliçó. Catalunya segueix igual de forta que fa anys i ara ha aconseguit posar el peus sòlidament en camp contrari. La dificultat de fons continua sent la mateixa, però la relació de forces ha fet un tomb significatiu. Potser que ara calgui més prudència que mai i la mateixa constància que sempre. I diria que els tres que he anomenat al principi i l’enorme equip que els acompanya han demostrat que en tenen.
Saben que l’única eina que té un estat per frenar un poble és l’exèrcit, i aquesta eina no la poden usar. Les altres dues armes de què disposen, els diners i les lleis, poden alentir la marxa però difícilment la poden frenar. L’empenta que du, és molt potent.
De moment és un cap de pont, però un cap de pont enormement sòlid. Només mirant la fortalesa dels tres pilars principals -Puigdemont, Forcadell, Junqueres- t’adones de la fermesa de la construcció.
La fortalesa d’una posició sempre es demostra en relació a la fortalesa de l’altra. Fa quatre dies el sr. Puigdemont deia que estava disposat a parlar amb un president del govern espanyol efectiu i no amb un en funcions. De cop i volta aquest president en funcions cau de quatre grapes en una broma d’un programa de radio “El matí i la mare que el va parir” (déu n’hi do del títol), per la necessitat enorme que té que algú vulgui parlar amb ell, ja que diu que no té res més a fer.
D’aquesta esperpèntica situació cal treure’n alguna lliçó. Catalunya segueix igual de forta que fa anys i ara ha aconseguit posar el peus sòlidament en camp contrari. La dificultat de fons continua sent la mateixa, però la relació de forces ha fet un tomb significatiu. Potser que ara calgui més prudència que mai i la mateixa constància que sempre. I diria que els tres que he anomenat al principi i l’enorme equip que els acompanya han demostrat que en tenen.
dimecres, 6 de gener del 2016
Recapitulem.
Catalunya supera amb escreix, totes les condicions i paràmetres exigibles a qualsevol nació independent. Ho feia fa 5 anys i ho continua fent avui. I ho continuarà complint d’aquí 5 anys.
El poble català té tot el dret a voler ser independent. Aquest dret ni l’ha perdut ni el perdrà.
El camí que ha elegit Catalunya per aconseguir aquest fi té un nom i només un: democràcia.
En l’actual distribució universal dels pobles o ets un país independent o no ets res. No hi ha terme mig. Es pot pensar que al món potser hi ha dos casos de solucions intermèdies vàlides. Estats Units de Nord-Amèrica i Alemanya. El primer fruit de la seva gènesi única a la història i el segon conseqüència de la seva gran derrota de 1945. L’estat espanyol no s’assembla ni en pintura a cap dels dos.
No hi ha terceres vies ni segones. No existeix cap possibilitat que en un termini de temps raonable cap forma de poder, ni cap partit polític, ni cap ideologia dels dominants a Espanya pugui fer una proposta -i molt menys oferta plausible- en cap dels tres camps següents:
1.- Competències plenes i exclusives en matèria d’educació, cultura i usos lingüístics en tot el territori, i en general en totes aquelles qüestions que afecten exclusivament ciutadans de Catalunya.
2.- Gestió de l’economia i administració de la fiscalitat, amb competències plenes.
3.- Reconeixement jurídic suficient, per poder recórrer amb caràcter ordinari, en cas de conflicte amb l’estat espanyol, als tribunals internacionals pertinents.
Oi que tot això sona a música celestial?
Aquesta era la realitat fa 5 anys, ho és avui, i més de dos milions de catalans no volen que ho sigui d’aquí a 5 anys.
Aquests dies sembla que passin moltes coses, però significatives cap. Res del que tant soroll fa avui, figurarà a les pàgines dels llibres d’Història.
Fins i tot és possible que d’aquí un any, no ens en recordem.
El màxim que puc dir és que aquest any serà divertit.
Nit de reis, 2016.
El poble català té tot el dret a voler ser independent. Aquest dret ni l’ha perdut ni el perdrà.
El camí que ha elegit Catalunya per aconseguir aquest fi té un nom i només un: democràcia.
En l’actual distribució universal dels pobles o ets un país independent o no ets res. No hi ha terme mig. Es pot pensar que al món potser hi ha dos casos de solucions intermèdies vàlides. Estats Units de Nord-Amèrica i Alemanya. El primer fruit de la seva gènesi única a la història i el segon conseqüència de la seva gran derrota de 1945. L’estat espanyol no s’assembla ni en pintura a cap dels dos.
No hi ha terceres vies ni segones. No existeix cap possibilitat que en un termini de temps raonable cap forma de poder, ni cap partit polític, ni cap ideologia dels dominants a Espanya pugui fer una proposta -i molt menys oferta plausible- en cap dels tres camps següents:
1.- Competències plenes i exclusives en matèria d’educació, cultura i usos lingüístics en tot el territori, i en general en totes aquelles qüestions que afecten exclusivament ciutadans de Catalunya.
2.- Gestió de l’economia i administració de la fiscalitat, amb competències plenes.
3.- Reconeixement jurídic suficient, per poder recórrer amb caràcter ordinari, en cas de conflicte amb l’estat espanyol, als tribunals internacionals pertinents.
Oi que tot això sona a música celestial?
Aquesta era la realitat fa 5 anys, ho és avui, i més de dos milions de catalans no volen que ho sigui d’aquí a 5 anys.
Aquests dies sembla que passin moltes coses, però significatives cap. Res del que tant soroll fa avui, figurarà a les pàgines dels llibres d’Història.
Fins i tot és possible que d’aquí un any, no ens en recordem.
El màxim que puc dir és que aquest any serà divertit.
Nit de reis, 2016.
dissabte, 26 de desembre del 2015
El discurs del rei.
No va tartamudejar gens. Ho va dir tot amb convenciment, d’aquells que no convenç a ningú. Feia cara d’estar enfadat amb tothom. I trobo que va ser una llàstima, perquè va dir alguna cosa interessant.
Va afirmar que res pitjor que quan uns pocs imposen la seva voluntat a una majoria. Era una clara referència al que va fer el general Franco quan acompanyat d’una minoria de feixistes va imposar de forma brutal la seva voluntat durant 40 anys a la totalitat dels catalans.
Em va estranyar una mica que fes una condemna tan explicita a l’obra del seu avi putatiu, (el seu pare no es cansava de repetir que Franco era com el seu pare) perquè als avis se’ls ha de respectar i més en aquest cas en què el nét deu tot el que és i tot el que té, que no és poc, al seu avi.
També em va agradar que recordés els refugiats que per culpa de la guerra han d’abandonar casa seva i el seu país. Això li vull agrair personalment, perquè el dia que jo complia 6 anys, dormia a l’estació de Saragossa acompanyat de la mare i quatre germans, el més gran de 12 anys, fugint de Flix per l’arribada de les tropes franquistes, en una imatge que es devia assemblar força a l’estació de Budapest d’enguany.
Suposo que per això aquell xicot estava enfadat. S’adonava que tot allò que defensava, era exactament el mateix que defensava el seu avi putatiu i al mateix temps veia que tot plegat era indefensable.
També pot ser que jo estigui completament equivocat, que les bombes que van caure a casa nostra, que la fugida massiva de catalans que mai van tornar, que la persecució a sang contra la meva llengua, que l’obligació d’estudiar “La vaca ciega” de Maragall o “El pino de Formentor” de Costa i Llobera, que tot això i infinitat de “detalls” durant 40 anys, fos pel nostre bé per evitar que els catalans cometessin el pecat, el delicte i l’error de voler ser lliures.
Sentint aquell apassionat i apassionant discurs del rei solament puc dir “res de nou a l’oest.”
Va afirmar que res pitjor que quan uns pocs imposen la seva voluntat a una majoria. Era una clara referència al que va fer el general Franco quan acompanyat d’una minoria de feixistes va imposar de forma brutal la seva voluntat durant 40 anys a la totalitat dels catalans.
Em va estranyar una mica que fes una condemna tan explicita a l’obra del seu avi putatiu, (el seu pare no es cansava de repetir que Franco era com el seu pare) perquè als avis se’ls ha de respectar i més en aquest cas en què el nét deu tot el que és i tot el que té, que no és poc, al seu avi.
També em va agradar que recordés els refugiats que per culpa de la guerra han d’abandonar casa seva i el seu país. Això li vull agrair personalment, perquè el dia que jo complia 6 anys, dormia a l’estació de Saragossa acompanyat de la mare i quatre germans, el més gran de 12 anys, fugint de Flix per l’arribada de les tropes franquistes, en una imatge que es devia assemblar força a l’estació de Budapest d’enguany.
Suposo que per això aquell xicot estava enfadat. S’adonava que tot allò que defensava, era exactament el mateix que defensava el seu avi putatiu i al mateix temps veia que tot plegat era indefensable.
També pot ser que jo estigui completament equivocat, que les bombes que van caure a casa nostra, que la fugida massiva de catalans que mai van tornar, que la persecució a sang contra la meva llengua, que l’obligació d’estudiar “La vaca ciega” de Maragall o “El pino de Formentor” de Costa i Llobera, que tot això i infinitat de “detalls” durant 40 anys, fos pel nostre bé per evitar que els catalans cometessin el pecat, el delicte i l’error de voler ser lliures.
Sentint aquell apassionat i apassionant discurs del rei solament puc dir “res de nou a l’oest.”
dimarts, 15 de desembre del 2015
El pont dels dos dogmes.
Fa quatre dies que l’hem travessat, aquest pont. Ja hem comptat si s’han mort a la carretera més persones que l’any passat. Ja ho hem oblidat. L’any que ve repetirem ponts i dogmes.
És un pont molt sòlid perquè se sosté en dues columnes altes i robustes fruit d’una manera de pensar: els dogmes.
Actualment ningú s’interessa per saber què van fer Joaquim i Anna per engendrar una nena sense pecat original. En realitat poca gent deu saber què és el pecat original, jo tampoc ho sé. El que sí sé és que el dia 8 era festa. Era una festa robusta al sud dels Pirineus, basada en un dogma amb un nom tan contundent com; Immaculada Concepció.
El dia 6 també era festa. Un altre dogma; la Sagrada Constitució. Aquest dogma és més jove, 124 anys més jove que l’altre però més poderós avui dia.
Quan el 1854 el Papa de torn va proclamar el dogma de la Concepció Immaculada de Maria per acabar amb les baralles entre defensors i contraris va tenir un èxit notable: a partir d’aquell moment el tema va deixar d’interessar, i avui dia ja no interessa a ningú. I per celebrar l’èxit van començar a fer festa el dia 8 de desembre. I tots tan contents.
El 1978, el dia que jo complia 46,5 anys justos, vaig votar no. A casa tothom que ho podia fer, va votar no. És a dir dos NO.
Es veu que per cada no, hi va haver 20 SÍ. A primer cop d’ull, un èxit. I és veritat que ho va ser, perquè el dilema que s’oferia era: O bé voteu sí a “tota” la constitució, o continua el franquisme 40 anys més (això no ho deien però s’entenia perfectament).
I va ser un èxit perquè la part més dolorosa del franquisme es va acabar. Van obrir les portes dels calabossos on feia 40 anys que estàvem tancats i ens van deixar sortir al pati de la presó. Ens van donar permís per parlar. per saltar i córrer, i una colla més de drets i llibertats que ens van enlluernar tant, que no vam veure l’altra meitat de la constitució: aquella que explicava qui es quedava tot el poder polític.
Aquesta segona mitja part és el dogma de la constitució. I aquest és el seu pecat original.
Doncs bé, el dia 8 vaig sentir al ministre de l’interior, un tal Fernández, que ell era molt devot dels “dos” dogmes. I vaig pensar: tenim pont per estona.
Serà millor que travessem el riu per un gual.
És un pont molt sòlid perquè se sosté en dues columnes altes i robustes fruit d’una manera de pensar: els dogmes.
Actualment ningú s’interessa per saber què van fer Joaquim i Anna per engendrar una nena sense pecat original. En realitat poca gent deu saber què és el pecat original, jo tampoc ho sé. El que sí sé és que el dia 8 era festa. Era una festa robusta al sud dels Pirineus, basada en un dogma amb un nom tan contundent com; Immaculada Concepció.
El dia 6 també era festa. Un altre dogma; la Sagrada Constitució. Aquest dogma és més jove, 124 anys més jove que l’altre però més poderós avui dia.
Quan el 1854 el Papa de torn va proclamar el dogma de la Concepció Immaculada de Maria per acabar amb les baralles entre defensors i contraris va tenir un èxit notable: a partir d’aquell moment el tema va deixar d’interessar, i avui dia ja no interessa a ningú. I per celebrar l’èxit van començar a fer festa el dia 8 de desembre. I tots tan contents.
El 1978, el dia que jo complia 46,5 anys justos, vaig votar no. A casa tothom que ho podia fer, va votar no. És a dir dos NO.
Es veu que per cada no, hi va haver 20 SÍ. A primer cop d’ull, un èxit. I és veritat que ho va ser, perquè el dilema que s’oferia era: O bé voteu sí a “tota” la constitució, o continua el franquisme 40 anys més (això no ho deien però s’entenia perfectament).
I va ser un èxit perquè la part més dolorosa del franquisme es va acabar. Van obrir les portes dels calabossos on feia 40 anys que estàvem tancats i ens van deixar sortir al pati de la presó. Ens van donar permís per parlar. per saltar i córrer, i una colla més de drets i llibertats que ens van enlluernar tant, que no vam veure l’altra meitat de la constitució: aquella que explicava qui es quedava tot el poder polític.
Aquesta segona mitja part és el dogma de la constitució. I aquest és el seu pecat original.
Doncs bé, el dia 8 vaig sentir al ministre de l’interior, un tal Fernández, que ell era molt devot dels “dos” dogmes. I vaig pensar: tenim pont per estona.
Serà millor que travessem el riu per un gual.
dijous, 10 de desembre del 2015
Comencem pel Senat.
Aquests dies he sentit que volien traslladar el Senat a Barcelona. Em sem- bla molt bé. No sé a quin hospital l’ingressaran. Jo aconsellaria a Sant Pau on tenen un servei de cures pal•liatives per a terminals, molt eficient.
Hauria preferit, però, que comencessin pel Tribunal Constitucional, per iniciar el tractament de la madrilenitis macrocefàlica a què ha conduit el pla de cures de la hipertròfia secular de l’Estat, aplicat les últimes dècades.
L’atròfia feia molts anys que estava diagnosticada. El símptoma més repetit en deien “vuelva usted mañana”, però no s’havien posat mai a la feina per intentar una millora, fins a mitjans del segle passat, amb la dictadura agonitzant. Van aparèixer uns senyors (una quants d’ells es deien Lopez però el poble els deia l’opus) que tenien un pla. L’amo els va donar permís.
Recordaven el desig que Alfons XII, tornant de l’exili francès, va expressar a Barcelona “hacer de España un Barcelona”. Després de 100 anys d’aquell discurs aquests senyors van constatar que ni tan sols s’havia intentat res seriosament, i van tenir una idea. Si no es podia fer d’Espanya un Barcelona, sí que es podia fer de Madrid un Barcelona en el sentit que ho volia aquell rei de curta durada.
Calia que Catalunya deixés de ser el motor (li racionarien la gasolina) havia de deixar de ser la locomotora (això rai, no posant vies s’acabava el problema) però per això era necessari un nou motor i una nova locomotora: Madrid.
La demografia ens dóna un indici.
Habitants de Madrid: 1900 -540.000
1920 -750.000
1940 -1.100.000
1960 -2.260.000
1980 -3.200.000.
Tenien la mà d’obra, tenien tots els diners dels espanyols, tenien tot el poder polític autocràtic, i tenien quilòmetres quadrats disponibles de sobres.
I naturalment ho van fer. Madrid, ara, és una gran ciutat, amb molts bons serveis públics i privats, amb indústria, comerç, entitats financeres, seus de multinacionals de dintre i de fora, amb funcionaris de tota classe i de tot nivell. Es pot dir que l’operació ha estat un èxit ... per als madrilenys.
Deixant de banda quant ha costat i a qui, deixant de banda els efectes col•laterals d’haver concentrat en 7.000 Km.2 més habitants que en els 220.000 Km.2 del seu hinterland, deixant de banda que el 68% dels habitants del país estan a una distància mitjana de 400 semi poblats Km. de la capital, sorgeix la pregunta: És Madrid el motor de l’economia espanyola? Pot ser-ho? És sostenible aquest model? La resposta fa temps que se sap.
Un petit exemple per acabar. Aquest any s’ha inaugurat una de les obres públiques més importants pel comerç mundial i especialment per Europa. El canal de Suez ha ampliat la seva capacitat de pas de vaixells. Molt aviat, es triplicarà la quantitat de mercaderies, provinents de Xina, Índia, Indonèsia, Vietnam, etc. que arribaran al mediterrani. El port més ben preparat per rebre’n és Barcelona, però és molt deficitari en estructures ferroviàries, per distribuir-les per Europa. No solament pel maltractat corredor mediterrani, sinó per un altre corredor tan necessari com oblidat. La connexió entre la costa mediterrània i l’atlàntica a traves del corredor del Ebre, que uneixi les dues zones mes dinàmiques de la península ibèrica, i que podria cobrir tot el sud de França.
És evident que aquestes propostes no conjuguen amb aquell model del qual parlàvem abans. Ni tan sols és pensable.
Hi ha tres causes que arruïnen els pobles: La corrupció del seus dirigents, la ineficiència dels seus gestors, però la pitjor de totes és equivocar-se de model.
Ja us ho deia. El senat a Sant Pau.
Hauria preferit, però, que comencessin pel Tribunal Constitucional, per iniciar el tractament de la madrilenitis macrocefàlica a què ha conduit el pla de cures de la hipertròfia secular de l’Estat, aplicat les últimes dècades.
L’atròfia feia molts anys que estava diagnosticada. El símptoma més repetit en deien “vuelva usted mañana”, però no s’havien posat mai a la feina per intentar una millora, fins a mitjans del segle passat, amb la dictadura agonitzant. Van aparèixer uns senyors (una quants d’ells es deien Lopez però el poble els deia l’opus) que tenien un pla. L’amo els va donar permís.
Recordaven el desig que Alfons XII, tornant de l’exili francès, va expressar a Barcelona “hacer de España un Barcelona”. Després de 100 anys d’aquell discurs aquests senyors van constatar que ni tan sols s’havia intentat res seriosament, i van tenir una idea. Si no es podia fer d’Espanya un Barcelona, sí que es podia fer de Madrid un Barcelona en el sentit que ho volia aquell rei de curta durada.
Calia que Catalunya deixés de ser el motor (li racionarien la gasolina) havia de deixar de ser la locomotora (això rai, no posant vies s’acabava el problema) però per això era necessari un nou motor i una nova locomotora: Madrid.
La demografia ens dóna un indici.
Habitants de Madrid: 1900 -540.000
1920 -750.000
1940 -1.100.000
1960 -2.260.000
1980 -3.200.000.
Tenien la mà d’obra, tenien tots els diners dels espanyols, tenien tot el poder polític autocràtic, i tenien quilòmetres quadrats disponibles de sobres.
I naturalment ho van fer. Madrid, ara, és una gran ciutat, amb molts bons serveis públics i privats, amb indústria, comerç, entitats financeres, seus de multinacionals de dintre i de fora, amb funcionaris de tota classe i de tot nivell. Es pot dir que l’operació ha estat un èxit ... per als madrilenys.
Deixant de banda quant ha costat i a qui, deixant de banda els efectes col•laterals d’haver concentrat en 7.000 Km.2 més habitants que en els 220.000 Km.2 del seu hinterland, deixant de banda que el 68% dels habitants del país estan a una distància mitjana de 400 semi poblats Km. de la capital, sorgeix la pregunta: És Madrid el motor de l’economia espanyola? Pot ser-ho? És sostenible aquest model? La resposta fa temps que se sap.
Un petit exemple per acabar. Aquest any s’ha inaugurat una de les obres públiques més importants pel comerç mundial i especialment per Europa. El canal de Suez ha ampliat la seva capacitat de pas de vaixells. Molt aviat, es triplicarà la quantitat de mercaderies, provinents de Xina, Índia, Indonèsia, Vietnam, etc. que arribaran al mediterrani. El port més ben preparat per rebre’n és Barcelona, però és molt deficitari en estructures ferroviàries, per distribuir-les per Europa. No solament pel maltractat corredor mediterrani, sinó per un altre corredor tan necessari com oblidat. La connexió entre la costa mediterrània i l’atlàntica a traves del corredor del Ebre, que uneixi les dues zones mes dinàmiques de la península ibèrica, i que podria cobrir tot el sud de França.
És evident que aquestes propostes no conjuguen amb aquell model del qual parlàvem abans. Ni tan sols és pensable.
Hi ha tres causes que arruïnen els pobles: La corrupció del seus dirigents, la ineficiència dels seus gestors, però la pitjor de totes és equivocar-se de model.
Ja us ho deia. El senat a Sant Pau.
dimecres, 25 de novembre del 2015
Transició i constitució.
Ara que estem a punt de fer una cosa similar, convé conèixer els errors que es van cometre fa quaranta anys. Com llavors, ara ens dominen dos estats d’ànim col•lectius: la por i la pressa.
Teníem por que la transició no acabés bé i teníem molta urgència.
Cap d’aquestes emocions són bones conselleres per fer passos sòlids, però són bones per empènyer el procés.
Fa alguns anys em produïa una gran estranyesa els grans elogis que arribaven d’alguns estats estrangers democràtics, sobre la transició a Espanya i la seva constitució.
Ara ho entenc una mica millor. D’entrada cal dir que cap país dels anomenats grans democràcies estén l’exigència de molta democràcia més enllà de les pròpies fronteres. A l’altre costat amb una mica en tenen prou.
La gran raó perquè lloïn tant la transició espanyola és perquè ells la van dissenyar, la van finançar, i van aprovar el resultat final.
Sense creure al peu de la lletra el que explica Cristina Martin, al seu llibre “Los planes del club Bilderberg para España” on diu que tot va ser una conspiració, la veritat és que s’hi va assemblar força. L’omnipresent Henry Kissinger, si bé preferia el tardo franquisme de Fraga que volia alentir qualsevol pas endavant, va acabar acceptant la tesi de l’amant de les monarquies Giscard d’Estaing que en volia imposar una, al país de sota (no només geogràficament) encara que fos donant suport al neofranquista Suárez a qui menyspreava. Per acabar de tancar la feina Willi Brandt, tòtem del socialisme europeu, va beneir i finançar a través de la fundació Ebert el doblet Gonzalez-Guerra.
Per acabar de deixar contentes i satisfetes les “grans democràcies” es va aconseguir que durant el canvi “només “ es produïssin unes 500 morts violentes. (La transicion sangrienta, titula al seu llibre Mariano Sánchez Sorel).
Què més podien esperar les democràcies? Un canvi d’imatge, uns governs obedients, i una economia entregada amb cos i ànima als interessos de les pròpies elits. Perfecte.
I la constitució, què? “Para quien es don Juan, doña Maria basta” pensaven francesos, anglesos i alemanys. Els americans segurament no coneixien el sentit de la frase castellana. L’opinió que mereixien i continuen mereixent el poble i sobretot els líders espanyols al nord dels Pirineus és perfectament quantificable.
Algú pot pensar que els alemanys haurien acceptat un senat similar per representar els landers? El anglesos, podrien tolerar un sistema judicial com el dibuixat a la constitució d’aquí? Els francesos s’empassarien un article 8? Els americans només volien les bases i que els governs espanyols no imitessin la revolució dels clavells de l’any anterior a Portugal (que va resultar molt més light del que es temia).
Té força gràcia que aquesta constitució que no volien de cap manera ni el fundador emèrit ni els líders del futur PP, sigui ara el gran dogma dels seus actuals dirigents i dirigits. Té gràcia, però no fa riure.
Déu hi faci més que nosaltres, deien als pobles davant de qualsevol desgràcia que no podien evitar.
Doncs això.
Teníem por que la transició no acabés bé i teníem molta urgència.
Cap d’aquestes emocions són bones conselleres per fer passos sòlids, però són bones per empènyer el procés.
Fa alguns anys em produïa una gran estranyesa els grans elogis que arribaven d’alguns estats estrangers democràtics, sobre la transició a Espanya i la seva constitució.
Ara ho entenc una mica millor. D’entrada cal dir que cap país dels anomenats grans democràcies estén l’exigència de molta democràcia més enllà de les pròpies fronteres. A l’altre costat amb una mica en tenen prou.
La gran raó perquè lloïn tant la transició espanyola és perquè ells la van dissenyar, la van finançar, i van aprovar el resultat final.
Sense creure al peu de la lletra el que explica Cristina Martin, al seu llibre “Los planes del club Bilderberg para España” on diu que tot va ser una conspiració, la veritat és que s’hi va assemblar força. L’omnipresent Henry Kissinger, si bé preferia el tardo franquisme de Fraga que volia alentir qualsevol pas endavant, va acabar acceptant la tesi de l’amant de les monarquies Giscard d’Estaing que en volia imposar una, al país de sota (no només geogràficament) encara que fos donant suport al neofranquista Suárez a qui menyspreava. Per acabar de tancar la feina Willi Brandt, tòtem del socialisme europeu, va beneir i finançar a través de la fundació Ebert el doblet Gonzalez-Guerra.
Per acabar de deixar contentes i satisfetes les “grans democràcies” es va aconseguir que durant el canvi “només “ es produïssin unes 500 morts violentes. (La transicion sangrienta, titula al seu llibre Mariano Sánchez Sorel).
Què més podien esperar les democràcies? Un canvi d’imatge, uns governs obedients, i una economia entregada amb cos i ànima als interessos de les pròpies elits. Perfecte.
I la constitució, què? “Para quien es don Juan, doña Maria basta” pensaven francesos, anglesos i alemanys. Els americans segurament no coneixien el sentit de la frase castellana. L’opinió que mereixien i continuen mereixent el poble i sobretot els líders espanyols al nord dels Pirineus és perfectament quantificable.
Algú pot pensar que els alemanys haurien acceptat un senat similar per representar els landers? El anglesos, podrien tolerar un sistema judicial com el dibuixat a la constitució d’aquí? Els francesos s’empassarien un article 8? Els americans només volien les bases i que els governs espanyols no imitessin la revolució dels clavells de l’any anterior a Portugal (que va resultar molt més light del que es temia).
Té força gràcia que aquesta constitució que no volien de cap manera ni el fundador emèrit ni els líders del futur PP, sigui ara el gran dogma dels seus actuals dirigents i dirigits. Té gràcia, però no fa riure.
Déu hi faci més que nosaltres, deien als pobles davant de qualsevol desgràcia que no podien evitar.
Doncs això.
dimarts, 24 de novembre del 2015
EL Suïcidi està permès, però no és obligatori.
Amics de la CUP, teniu permís per suïcidar-vos. Només us demanaríem que trieu un altre mètode, perquè aquest d’enfonsar la barca, als que no sabem nedar no ens fa peça.
Com a bons deixebles que sou de Francesc d’Assis, no necessiteu gaire coses i les que necessiteu no les necessiteu gaire. Però a la barca hi anem una colla de bona gent que sí que tenim necessitats diverses i a vegades curioses. Sense anar més lluny tenim necessitat urgent d’arribar, ni que sigui a l’illa de Lesbos, per començar a caminar per terra ferma, camí d’Europa.
Suposo que sou dels que creieu que una cosa a la que podem anomenar “poble català” existeix. Un país on hi viu un poble, que es creu nació i vol tenir estat Independent i sobirà. Cap d’aquestes paraules contenen un dogma obligat a creure-ho, ni un axioma consensuat per la raó universal, però al món hi ha unes 200 unitats d’aquest tipus acceptades. I el “poble català” i vosaltres en formeu part, no entén què impedeix que n’hi hagi 201.
Una gran part d’aquest poble creu que el primer pas és ara triar un president provisional posem per 18 mesos, i en proposa un de determinat. Els vostres portantveus han dit que ni per activa ni per passiva l’accepteu.
Diu la saviesa popular que l’home és amo dels seus silencis, i esclau de les seves paraules, però també diu que l’home lliure -com vosaltres- no pot ser esclau de res ni de ningú. Ni de les pròpies paraules.
Jo us proposo, que si no ho voleu fer ni per activa ni per passiva, ho feu per “perifràstica” aquells temps verbals formats amb l’ajut d’un verb auxiliar.
Entre vosaltres hi ha gent molt llegida i amb molta imaginació que trobarà una bona solució que impedeixi que acabeu suïcidant-vos. I sobretot, no afoneu lo llagut, que diuen al meu poble.
Com a bons deixebles que sou de Francesc d’Assis, no necessiteu gaire coses i les que necessiteu no les necessiteu gaire. Però a la barca hi anem una colla de bona gent que sí que tenim necessitats diverses i a vegades curioses. Sense anar més lluny tenim necessitat urgent d’arribar, ni que sigui a l’illa de Lesbos, per començar a caminar per terra ferma, camí d’Europa.
Suposo que sou dels que creieu que una cosa a la que podem anomenar “poble català” existeix. Un país on hi viu un poble, que es creu nació i vol tenir estat Independent i sobirà. Cap d’aquestes paraules contenen un dogma obligat a creure-ho, ni un axioma consensuat per la raó universal, però al món hi ha unes 200 unitats d’aquest tipus acceptades. I el “poble català” i vosaltres en formeu part, no entén què impedeix que n’hi hagi 201.
Una gran part d’aquest poble creu que el primer pas és ara triar un president provisional posem per 18 mesos, i en proposa un de determinat. Els vostres portantveus han dit que ni per activa ni per passiva l’accepteu.
Diu la saviesa popular que l’home és amo dels seus silencis, i esclau de les seves paraules, però també diu que l’home lliure -com vosaltres- no pot ser esclau de res ni de ningú. Ni de les pròpies paraules.
Jo us proposo, que si no ho voleu fer ni per activa ni per passiva, ho feu per “perifràstica” aquells temps verbals formats amb l’ajut d’un verb auxiliar.
Entre vosaltres hi ha gent molt llegida i amb molta imaginació que trobarà una bona solució que impedeixi que acabeu suïcidant-vos. I sobretot, no afoneu lo llagut, que diuen al meu poble.
divendres, 13 de novembre del 2015
És molt senzill.
D’entendre, vull dir. Fem una minilectura de la santa constitució i un parell de sumes.
Article 167:
“Els projectes de reforma constitucional hauran de ser aprovats per una majoria de tres cinquenes parts de cada una de les cambres”. Ergo el 40% dels senadors poden impedir tota reforma.
Article 69:
2) Cada província elegirà quatre senadors…
5) Cada comunitat autònoma designarà un senador més un senador per cada milió d’habitants.
Per exemple:
Catalunya: 4 províncies, 1 comunitat, 7 milions d’habitants, 16+1+7=24
Castilla Leon + Castilla la Mancha + Extremadura (La Meseta):
16 províncies, 3 comunitats, 5 milions d’habitants, 64+3+5 = 72
Resum: 7,5 milions de catalans tenen 24 senadors i 5,3 milions de castellans en tenen 72 (i el Sr Rajoy no para de declamar que ell defensarà la igualtat de no sé qui). I això és només un botó de mostra, i amb un n’hi prou.
Per això deia que és molt fàcil deduir que:
1. Qualsevol proposta de reforma constitucional proposada per Catalunya, en defensa dels seus interessos i competències, encara que sigui pel 100% dels seus representants, no té cap probabilitat de ser acceptada.
2. La probabilitat que qualsevol modificació constitucional resulti perjudicial a les competències i interessos dels catalans, és 10 vegades superior a la probabilitat del contrari. Aproximadament hi ha un senador català per cada 10 que no.
Tot això no és matemàtica pura, però s’hi assembla força.
Insisteixo. Aquest procés nomes té dos finals possibles. O bé s’aconsegueix la independència tan negociada i pactada com es vulgui, o bé 2 o 3 milions de catalans renuncien d’una vegada per sempre, per a ells i pels seus fills, a tot signe de catalanitat.
I jo estic segur de quin serà el final. La voluntat ferma d’un poble que confia en ell mateix, no té aturador.
Article 167:
“Els projectes de reforma constitucional hauran de ser aprovats per una majoria de tres cinquenes parts de cada una de les cambres”. Ergo el 40% dels senadors poden impedir tota reforma.
Article 69:
2) Cada província elegirà quatre senadors…
5) Cada comunitat autònoma designarà un senador més un senador per cada milió d’habitants.
Per exemple:
Catalunya: 4 províncies, 1 comunitat, 7 milions d’habitants, 16+1+7=24
Castilla Leon + Castilla la Mancha + Extremadura (La Meseta):
16 províncies, 3 comunitats, 5 milions d’habitants, 64+3+5 = 72
Resum: 7,5 milions de catalans tenen 24 senadors i 5,3 milions de castellans en tenen 72 (i el Sr Rajoy no para de declamar que ell defensarà la igualtat de no sé qui). I això és només un botó de mostra, i amb un n’hi prou.
Per això deia que és molt fàcil deduir que:
1. Qualsevol proposta de reforma constitucional proposada per Catalunya, en defensa dels seus interessos i competències, encara que sigui pel 100% dels seus representants, no té cap probabilitat de ser acceptada.
2. La probabilitat que qualsevol modificació constitucional resulti perjudicial a les competències i interessos dels catalans, és 10 vegades superior a la probabilitat del contrari. Aproximadament hi ha un senador català per cada 10 que no.
Tot això no és matemàtica pura, però s’hi assembla força.
Insisteixo. Aquest procés nomes té dos finals possibles. O bé s’aconsegueix la independència tan negociada i pactada com es vulgui, o bé 2 o 3 milions de catalans renuncien d’una vegada per sempre, per a ells i pels seus fills, a tot signe de catalanitat.
I jo estic segur de quin serà el final. La voluntat ferma d’un poble que confia en ell mateix, no té aturador.
diumenge, 8 de novembre del 2015
Homes i pobles.
Naixem dependents i la nostra obligació és fer-nos lliures.
( J.A.Marina).
El somni vell
Sovint trencat
Duu l’etern nom
De llibertat.
(S. Espriu)
Els dos parlen de persones i de pobles. Si el teu poble no és lliure, tu no pots ser lliure.
Poetes i pedagogs, defensen el mateix amb mirades des de la persona al grup o des del grup a la persona. Som el que som en tant que formem part d’un poble.
Ni poetes ni pedagogs són especialment estimats per aquells que no creuen que la llei s’ha fet per a l’home i no l’home per a la llei, tot i proclamar-se seguidors d’aquell que va dir això.
Pedagogs i poetes parlen massa de llibertat, diuen, i massa poc d’ordre.
Un dilema és aquest: De què va més escassa la humanitat de llibertat o d’ordre?
L’altre gran dilema diu: Què és més urgent; produir el màxim de riquesa o buscar-ne una distribució equitativa?
I si els dos dilemes fossin el mateix?
Una ullada no cal gaire profunda al panorama universal detecta dos greus defectes destacables:
1. Un repartiment de la totalitat de la riquesa que ha produït el conjunt de la humanitat al llarg dels segles, totalment injust, fins extrems criminals. Per petit que sigui el nostre sentit de l’equitat, això resulta evident.
2. Una distribució del poder polític entre conjunts de ciutadans totalment irracional. Aplicar el mateix reconeixement d’estat independent i sobirà a realitats tan heterogènies com Xina o Andorra, Estats Units o Timor Oriental, només pot tenir una interpretació racional: el reconeixement jurídic com Estat independent, de qualsevol conjunt de ciutadans, és una pura ficció, creada i sostinguda pels mateixos grups de persones que al llarg dels segles s’han apoderat de la part del lleó de la riquesa universal.
Catalunya, està ara a punt de fer un pas endavant necessari per poder seguir existint, perquè en la realitat política universal o ets un estat independent o no ets res, no hi ha terme mig, i tot i saber el simple valor convencional que té el terme estat independent, cal aconseguir-ho.
Al fer aquest pas és convenient que no oblidi aquells dos defectes mundials, i apliqui la norma tan sensata que aconsella trobar solucions locals a problemes universals. Per petita que sigui l’aportació dels catalans -som exactament una mil•lèsima del total- pot ser exemplar en molts aspectes. I això és la nostra força.
( J.A.Marina).
El somni vell
Sovint trencat
Duu l’etern nom
De llibertat.
(S. Espriu)
Els dos parlen de persones i de pobles. Si el teu poble no és lliure, tu no pots ser lliure.
Poetes i pedagogs, defensen el mateix amb mirades des de la persona al grup o des del grup a la persona. Som el que som en tant que formem part d’un poble.
Ni poetes ni pedagogs són especialment estimats per aquells que no creuen que la llei s’ha fet per a l’home i no l’home per a la llei, tot i proclamar-se seguidors d’aquell que va dir això.
Pedagogs i poetes parlen massa de llibertat, diuen, i massa poc d’ordre.
Un dilema és aquest: De què va més escassa la humanitat de llibertat o d’ordre?
L’altre gran dilema diu: Què és més urgent; produir el màxim de riquesa o buscar-ne una distribució equitativa?
I si els dos dilemes fossin el mateix?
Una ullada no cal gaire profunda al panorama universal detecta dos greus defectes destacables:
1. Un repartiment de la totalitat de la riquesa que ha produït el conjunt de la humanitat al llarg dels segles, totalment injust, fins extrems criminals. Per petit que sigui el nostre sentit de l’equitat, això resulta evident.
2. Una distribució del poder polític entre conjunts de ciutadans totalment irracional. Aplicar el mateix reconeixement d’estat independent i sobirà a realitats tan heterogènies com Xina o Andorra, Estats Units o Timor Oriental, només pot tenir una interpretació racional: el reconeixement jurídic com Estat independent, de qualsevol conjunt de ciutadans, és una pura ficció, creada i sostinguda pels mateixos grups de persones que al llarg dels segles s’han apoderat de la part del lleó de la riquesa universal.
Catalunya, està ara a punt de fer un pas endavant necessari per poder seguir existint, perquè en la realitat política universal o ets un estat independent o no ets res, no hi ha terme mig, i tot i saber el simple valor convencional que té el terme estat independent, cal aconseguir-ho.
Al fer aquest pas és convenient que no oblidi aquells dos defectes mundials, i apliqui la norma tan sensata que aconsella trobar solucions locals a problemes universals. Per petita que sigui l’aportació dels catalans -som exactament una mil•lèsima del total- pot ser exemplar en molts aspectes. I això és la nostra força.
dimecres, 4 de novembre del 2015
Als senyors Obama i Merkel. (Tot segueix igual)
Cal que tinguem molt present que continua sent cert que no hi ha altra solució. Per arriscada -que no ho és gaire- per incerta o llarga que resulti és l’única solució pensable.
Quan més escoltem TOTS els representants de totes les forces politiques de l’estat espanyol més manifest queden dues coses, no han entès res i no deixen cap possibilitat de diàleg, que en realitat són la mateixa cosa: no hi ha cap altre camí.
Quan el Sr. Rajoy, diu que està disposat a escoltar està dient que ho vol fer com a “sobirà” amb el “súbdit”, sempre i quan aquest reconegui “lleialment” aquesta relació, mentre que el president de la generalitat, sigui qui sigui, diu que hem de parlar amb Madrid, pensa en una taula rodona en què representants de diverses empreses analitzen i proposen pactes i accions beneficioses per tothom, i en què tots els presents tenen dret a “aixecar-se de la taula”.
Aquesta actitud indispensable per a Catalunya, és impensable per a Madrid. Cap politic espanyol, que vulgui guanyar unes eleccions al conjunt de l’estat, encara que cregués que seria una bona solució pot proposar res similar.
L’única solució tant per a nosaltres com per a ells és el camí iniciat pel parlament català. Per estrany i confós que sembli, els altres camins -terceres vies- que vistos en abstracte i per un observador extern, poden semblar més racionals són inviables.
Al Sr. Obama li diria que si Catalunya fos l’estat 51 del seu país, amb seguretat no demanaria sortir-ne. Al cap i a la fi del seu despatx a Barcelona no hi ha més dilatància que a Honolulú. I aquí li deixaríem fer rodes de premsa en una sala oval com el seu despatx però més gran i més maca.
A la Sra. Merkel li explicaria que si Catalunya fos un “lander” veí de Baviera no demanaríem canviar de sistema. I el Barça podria jugar contra el Bayern. Amb Guardiola fent d’àrbitre.
Però el que passa Srs. Obamas I Merkels i altres, és que de qui es vol independitzar Catalunya és de l’estat espanyol i només de l’estat espanyol que no crec que vostès el coneguin tan bé com nosaltres.
Aprofitant una de les seves visites a Madrid, demanin al Sr. Rajoy que el proper dia 20 de novembre els acompanyi a visitar el Valle de los Caidos, (no sé si n’han sentit parlar) perquè és un dia de festa grossa. Allí hi ha enterrat un home a qui un cap d’estat alemany anterior a la Sra. Merkel va ajudar a guanyar una guerra i de passada aprofitar l’avinentesa per intentar liquidar el poble català. Ja sabem Sra. Merkel, que deu estar tipa de demanar perdó en nom del seu estat, per aquells fets. No li demanem que demani perdó per tot allò, però sis plau, no oblidi la Història i de passada expliqui-la al Sr. Obama que segurament no recorda massa que va ser un president americà -I Like Ike- que va allargar 20 anys més l’obra de l’home que Espanya recorda cada 20 N en aquell “magnífic” mausoleu.
Quan més escoltem TOTS els representants de totes les forces politiques de l’estat espanyol més manifest queden dues coses, no han entès res i no deixen cap possibilitat de diàleg, que en realitat són la mateixa cosa: no hi ha cap altre camí.
Quan el Sr. Rajoy, diu que està disposat a escoltar està dient que ho vol fer com a “sobirà” amb el “súbdit”, sempre i quan aquest reconegui “lleialment” aquesta relació, mentre que el president de la generalitat, sigui qui sigui, diu que hem de parlar amb Madrid, pensa en una taula rodona en què representants de diverses empreses analitzen i proposen pactes i accions beneficioses per tothom, i en què tots els presents tenen dret a “aixecar-se de la taula”.
Aquesta actitud indispensable per a Catalunya, és impensable per a Madrid. Cap politic espanyol, que vulgui guanyar unes eleccions al conjunt de l’estat, encara que cregués que seria una bona solució pot proposar res similar.
L’única solució tant per a nosaltres com per a ells és el camí iniciat pel parlament català. Per estrany i confós que sembli, els altres camins -terceres vies- que vistos en abstracte i per un observador extern, poden semblar més racionals són inviables.
Al Sr. Obama li diria que si Catalunya fos l’estat 51 del seu país, amb seguretat no demanaria sortir-ne. Al cap i a la fi del seu despatx a Barcelona no hi ha més dilatància que a Honolulú. I aquí li deixaríem fer rodes de premsa en una sala oval com el seu despatx però més gran i més maca.
A la Sra. Merkel li explicaria que si Catalunya fos un “lander” veí de Baviera no demanaríem canviar de sistema. I el Barça podria jugar contra el Bayern. Amb Guardiola fent d’àrbitre.
Però el que passa Srs. Obamas I Merkels i altres, és que de qui es vol independitzar Catalunya és de l’estat espanyol i només de l’estat espanyol que no crec que vostès el coneguin tan bé com nosaltres.
Aprofitant una de les seves visites a Madrid, demanin al Sr. Rajoy que el proper dia 20 de novembre els acompanyi a visitar el Valle de los Caidos, (no sé si n’han sentit parlar) perquè és un dia de festa grossa. Allí hi ha enterrat un home a qui un cap d’estat alemany anterior a la Sra. Merkel va ajudar a guanyar una guerra i de passada aprofitar l’avinentesa per intentar liquidar el poble català. Ja sabem Sra. Merkel, que deu estar tipa de demanar perdó en nom del seu estat, per aquells fets. No li demanem que demani perdó per tot allò, però sis plau, no oblidi la Història i de passada expliqui-la al Sr. Obama que segurament no recorda massa que va ser un president americà -I Like Ike- que va allargar 20 anys més l’obra de l’home que Espanya recorda cada 20 N en aquell “magnífic” mausoleu.
dijous, 29 d’octubre del 2015
La llei s’ha de complir.
Com tothom sap l’article 155 de la santa constitució diu:
1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la constitució… el govern podrà adoptar les mesures necessàries per
obligar-la al compliment forçós de les anomenades obligacions…
2. Per a la execució de les mesures previstes... el govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.
… I ja està. Algú creu que això pot funcionar? A part de servir per amenaçar, no serveix per a res més.
Em costa molt entendre per què no avisen que faran servir l’article 8 que diu:
1. Les forces armades … terra mar i aire... tenen com a missió… Defensar la integritat territorial…
I l’article 62 apartat h) diu:
Correspon al rei el comandament suprem de les forces armades.
… veus, aquests articles sí que poden funcionar, perquè tothom sap que l’única manera de convèncer un milió de persones que obeeixin és l’ús de l’exèrcit.
L’ús de les lleis i els tribunals i la policia, pot forçar a obeir una o 10 o 50 persones, però no a mil ni molt menys a un milió.
Com és doncs que ni tan sols el citen l’article 8? No serà que tan sols citar-lo seria mortal de necessitat per l’autoritat que ho fes? La tan vilipendiada Europa faria veure que no ho pot tolerar i no ho toleraria.
Les coses aniran així:
El parlament de Catalunya aprovarà un dia d’aquests el document en qüestió. El Govern de Madrid com diu el 155… farà un requeriment al president de la comunitat autònoma que si aquest president desatent… (no diu quan temps té per atendre’l) etc . etc.
Mentre el president s’ho rumia, ja estarà presentat a mans del tribunal que l’ONU té a La Haia i del tribunal que Europa té a Luxemburg un conflicte de legitimitats entre l’estat espanyol i el parlament de Catalunya, dues institucions legitimades en els seus camps.
En el moment que qualsevol dels dos tribunals accepti a tràmit l’estudi del conflicte el panorama farà un tomb radical.
És probable -i ara especulo més que fins aquí- que ho faci primer el de La Haia, perquè reconeix en la seva declaració dels drets dels pobles el dret d’autogovernar-se, si bé no defineix amb precisió quines condicions mínimes cal que es compleixin. Condicions que molts catalans estem segurs que complim amb escreix.
De totes maneres el procés serà llarg però cada vegada més sòlid. Això sí ens mullarem. Fins on?
Com diuen a Vilanova l’u de gener quan es fa el primer bany de l’any:
Primer nivell fins al turmell.
Nivell segon fins al genoll.
Tercer nivell fins a l’aparell.
I quart nivell fins al clatell.
És a dir que poc o molt tots ens mullarem.
1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la constitució… el govern podrà adoptar les mesures necessàries per
obligar-la al compliment forçós de les anomenades obligacions…
2. Per a la execució de les mesures previstes... el govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.
… I ja està. Algú creu que això pot funcionar? A part de servir per amenaçar, no serveix per a res més.
Em costa molt entendre per què no avisen que faran servir l’article 8 que diu:
1. Les forces armades … terra mar i aire... tenen com a missió… Defensar la integritat territorial…
I l’article 62 apartat h) diu:
Correspon al rei el comandament suprem de les forces armades.
… veus, aquests articles sí que poden funcionar, perquè tothom sap que l’única manera de convèncer un milió de persones que obeeixin és l’ús de l’exèrcit.
L’ús de les lleis i els tribunals i la policia, pot forçar a obeir una o 10 o 50 persones, però no a mil ni molt menys a un milió.
Com és doncs que ni tan sols el citen l’article 8? No serà que tan sols citar-lo seria mortal de necessitat per l’autoritat que ho fes? La tan vilipendiada Europa faria veure que no ho pot tolerar i no ho toleraria.
Les coses aniran així:
El parlament de Catalunya aprovarà un dia d’aquests el document en qüestió. El Govern de Madrid com diu el 155… farà un requeriment al president de la comunitat autònoma que si aquest president desatent… (no diu quan temps té per atendre’l) etc . etc.
Mentre el president s’ho rumia, ja estarà presentat a mans del tribunal que l’ONU té a La Haia i del tribunal que Europa té a Luxemburg un conflicte de legitimitats entre l’estat espanyol i el parlament de Catalunya, dues institucions legitimades en els seus camps.
En el moment que qualsevol dels dos tribunals accepti a tràmit l’estudi del conflicte el panorama farà un tomb radical.
És probable -i ara especulo més que fins aquí- que ho faci primer el de La Haia, perquè reconeix en la seva declaració dels drets dels pobles el dret d’autogovernar-se, si bé no defineix amb precisió quines condicions mínimes cal que es compleixin. Condicions que molts catalans estem segurs que complim amb escreix.
De totes maneres el procés serà llarg però cada vegada més sòlid. Això sí ens mullarem. Fins on?
Com diuen a Vilanova l’u de gener quan es fa el primer bany de l’any:
Primer nivell fins al turmell.
Nivell segon fins al genoll.
Tercer nivell fins a l’aparell.
I quart nivell fins al clatell.
És a dir que poc o molt tots ens mullarem.
divendres, 2 d’octubre del 2015
Engrescador.
Aquesta és la paraula més definidora del camí que volem iniciar ben aviat una gran majoria de catalans. L’amplíssim ventall de possibilitats que s’obre davant de cada persona, de cada grup i de tot un poble és gairebé marejador.
Aquest dies ens fixem sobretot en els aspectes politics i massa en els econòmics, per importants que siguin -que ho són- i no mirem tant l’efecte que produeix ser i sentir-se més lliure sobre totes i cadascuna de les activitats humanes. Des de la ciència a l’art. Des de l’arquitectura a les ciències socials. L’educació i la sanitat, tot hi surt guanyant si els seus treballadors s’hi senten més lliures.
Volem construir una casa nova, tenim el territori i sabem com la volem. Ara estem discutint a quin arquitecte li encarreguem que faci el projecte de l’obra, l’obra que nosaltres volem no la que vulgui ell, que busqui el seu equip de treball, que s’encarregui d’aconseguir els permisos necessaris i que ens proposi un constructor.
I com tota família que vol una casa nova cadascú hi dirà la seva. Com ha de ser el menjador. Com la cuina, els dormitoris i les habitacions dels nens. A mi m’agradaria molt que tingués golfes. I jardí.
Després veurem el pressupost, amb la seguretat absoluta que estarà al nostre abast, perquè serem molts els disposats a posar-hi el coll.
Engrescats i amatents. Als detalls i als projectes de grans ambicions.
No en tinguem cap dubte. Complim de sobres tots els paràmetres necessaris per a aquesta tasca. Tenim el solar en condicions exigides.
La decisió de tantes persones compromeses, les que donen la cara i les que estan a segona fila, els voluntaris i els professionals i tots nosaltres que hem sortit i sortirem al carrer totes les vegades que calgui, i votarem en urnes de cartró o de metacrilat, que sabem què volem i no pararem de demanar-ho, fins aconseguir-ho.
Cal que l’estat espanyol vagi entenent que solament té dos finals possibles aquesta història: o bé l’acceptació de tenir un estat amic disposat a col•laborar en tot o bé aniquilar la catalanitat en totes les seves dimensions, des de la forta voluntat de treballar tan reconeguda, fins la creativitat.
L’estat espanyol ha de valorar quina de les dues solucions li és més favorable, i encara que ara estigui incapacitat d’emetre un judici racional, molt aviat caurà del burro. Velis nolis.
Mentrestant no deixarem de donar empentes ni de xiular sempre que es presenti l’ocasió.
Fermesa, confiança i constància. Que de tot això ens en sobra.
Aquest dies ens fixem sobretot en els aspectes politics i massa en els econòmics, per importants que siguin -que ho són- i no mirem tant l’efecte que produeix ser i sentir-se més lliure sobre totes i cadascuna de les activitats humanes. Des de la ciència a l’art. Des de l’arquitectura a les ciències socials. L’educació i la sanitat, tot hi surt guanyant si els seus treballadors s’hi senten més lliures.
Volem construir una casa nova, tenim el territori i sabem com la volem. Ara estem discutint a quin arquitecte li encarreguem que faci el projecte de l’obra, l’obra que nosaltres volem no la que vulgui ell, que busqui el seu equip de treball, que s’encarregui d’aconseguir els permisos necessaris i que ens proposi un constructor.
I com tota família que vol una casa nova cadascú hi dirà la seva. Com ha de ser el menjador. Com la cuina, els dormitoris i les habitacions dels nens. A mi m’agradaria molt que tingués golfes. I jardí.
Després veurem el pressupost, amb la seguretat absoluta que estarà al nostre abast, perquè serem molts els disposats a posar-hi el coll.
Engrescats i amatents. Als detalls i als projectes de grans ambicions.
No en tinguem cap dubte. Complim de sobres tots els paràmetres necessaris per a aquesta tasca. Tenim el solar en condicions exigides.
La decisió de tantes persones compromeses, les que donen la cara i les que estan a segona fila, els voluntaris i els professionals i tots nosaltres que hem sortit i sortirem al carrer totes les vegades que calgui, i votarem en urnes de cartró o de metacrilat, que sabem què volem i no pararem de demanar-ho, fins aconseguir-ho.
Cal que l’estat espanyol vagi entenent que solament té dos finals possibles aquesta història: o bé l’acceptació de tenir un estat amic disposat a col•laborar en tot o bé aniquilar la catalanitat en totes les seves dimensions, des de la forta voluntat de treballar tan reconeguda, fins la creativitat.
L’estat espanyol ha de valorar quina de les dues solucions li és més favorable, i encara que ara estigui incapacitat d’emetre un judici racional, molt aviat caurà del burro. Velis nolis.
Mentrestant no deixarem de donar empentes ni de xiular sempre que es presenti l’ocasió.
Fermesa, confiança i constància. Que de tot això ens en sobra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)